LLIBRE. «Lliçó d’alemany» de Siegfried Lenz (1968), sobre la cultura de l’obediència

63_llico_dalemany_siegfred_lenz

Un dels llibres que he pogut llegir-me fa poc ha estat Lliçó d’alemany, de Siegfred Lenz (1926-2014). M’ha agradat molt per diversos motius. En diré tres:

1. Nazis: està ambientat en l’Alemanya nazi, durant la Segona Guerra Mundial i els anys posteriors, però en cap moment apareix la paraula nazi. No és una novel·la típica, lineal i previsible. Sí que apareix, i molt, la paraula obediència, i també deure. Més que buscar la llàgrima fàcil es tracta de fer-nos veure un ambient, una cultura de l’obediència que va permetre el que va passar i tots sabem. No busqueu batalletes, ni falta que en fan.

2. El paisatge: l’acció transcorre quasi plenament en un poblet costaner del nord d’Alemanya, en la regió de Frísia, a l’estat d’Slesvig-Holstein. El mar, el vent, els núvols, la llum somorta, les torberes, els canals, els molins, les marees fortes, els camins rurals. El paisatge no ambienta, és un protagonista més.

3. El pintor: a la novel·la hi ha un pintor que es diu Max Ludwig Nansen, a qui se li ha prohibit pintar per no seguir els dictats de l’art oficial. Com a bon artista farà el possible per a desobeir aquesta ordre, mentre el policia local farà el possible per a que no puga fer-ho. Siggi Jepsen, el fill del policia local es trobarà enmig dels dos. El conflicte entre la llibertat i l’obediència el trobem en un exemple quasi banal, però amb unes connotacions universals. Respecte al pintor Nansen cal dir que està inspirat en Emil Nolde (1867-1956), un artista famós del corrent expressionista, estranyament amb simpaties nazis, però a qui malgrat això se li va prohibir pintar. De fet el seu nom era Emil Nansen (mira que estava fàcil). Disculpeu l’spoiler, no ho sabia fins que no he llegit el postfaci del traductor, però em sembla que no canvia en res la lectura de la novel·la. Al final d’aquesta entrada trobareu una petita selecció de pintures de Nansen (el de veritat).

I ja està, només volia fer aquests apunts. No fa falta que diga més perquè a Internet podeu trobar enllaços a crítiques i ressenyes professionals, amb més spoilers de l’argument i més informació sobre l’autor (a qui per cert relacionen amb Günter Grass). Per exemple podeu visitar el web de l’editorial Club Editor.

També vull dir que no crec que siga una novel·la per a recomanar de manera general als alumnes (són quasi cinc-centes pàgines, ens matarien). No obstant això, sí que es pot utilitzar per a il·lustrar alguns fets històrics, i per a citar-la, com un estímul més dels que tot professor llança en una classe. De vegades sembla impossible, però sempre hi ha algun jove a qui aquestes coses se li queden per dins, i mai se sap fins a on poden créixer.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

LECTURES. Gombrich i altres coses de llegir

breu-historia-del-mon_ernst-h-gombrich

Aquest primer trimestre de curs he fet una cosa que no s’ha de fer: vaig posar als alumnes un treball sobre un llibre. Ho vaig fer en 1r de BAT, a l’assignatura d’Història del Món Contemporani. El treball en sí no era difícil: havien de triar un llibre d’entre sis que els oferia, llegir-lo,  apuntar allò que més els cridava l’atenció i presentar-me una breu ressenya (3 pàgines). Sobretot els demanava que m’explicaren la seua experiència de lectura, i que foren sincers.

Els llibres que els vaig proposar eren els següents: Breu història del món d’Ernst H. Gombrich, Moments estel·lars de la humanitat d’Stefan Zweig, Civilización de Kenneth Clark, Sobre la llibertat de John Stuart Mill, Los sueños de la razón de José Antonio Marina, i per acabar la llista vaig posar un llibre que no m’agrada, i ho vaig fer per covardia, per si de cas. Aquest últim és una lectura típica d’institut, la novel·la Júlia d’Isabel-Clara Simó. Al final la gran majora va triar Júlia, segons em van dir perquè el tenien per casa, encara que la raó més probable és que vaig cometre l’error de dir-los que era el més facilet, que el podien triar si només volien complir amb el treball, i també supose que li donarà punts a aquest llibre el fet que hi ha multitud de “treballs” sobre Júlia al Rincón de Vago.

Per a fer aquest treball tenien dos mesos, i cada quinze dies féiem “tutories de la lectura”, però no va servir per a molt i al final la majoria va presentar un treball normalet, per a passar l’expedient, encara que les anotacions sinceres dels alumnes han sigut molt divertides, del tipus “el llibre és horrorós” o “avorridíssim”, o “només el recomanaria a algú que no pot dormir”. La pròxima volta que propose llegir un llibre he de millorar el plantejament de l’activitat. Queda pendent, perquè encara no sé com fer-ho.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MÚSICA. 12 d’octubre: «Soy igual de español que tu», de Monóxido

manten-la-calma-y-habla-espanol

Per a celebrar el Dia de la Hispanitat (abans de “la Raza”).

“¡Habla español!”, “¡Estamos en España!”, “Sí, sí, si yo soy supertolerante, pero es que estamos en España, ¿entiendes?”, “[Una reunió amb 50 persones] Oye, que yo sí te entiendo, ¿sabes?, pero es que hay una persona que no te entiende muy bien, ¿podrías hablar en castellano y así te entendemos todos?”, “Que intolerante, venga a hablar en valenciano ¡hay que ver!”, “Y tu, ¿no te cansas de hablar todo el día así?”, “¿Para qué lo quieres en valenciano si en castellano lo entiendes?”, “Es un radical, yo le he preguntado en castellano y él me ha contestado en valenciano”, “No, si a mi me gustaría hablar valenciano, pero es que me da vergüenza”, “Que ganas tengo de quitarme de encima el ‘michá’ de los cojones”, “Que poca educación tienes, si te lo digo por tu bien ¿no ves que lo mejor es ser bilingüe?”… i podríem continuar i fer la llista més i més i més llarga.

Són coses que qualsevol catalanoparlant ha hagut de suportar, i que continuem suportant. Coses de “la Raza”, del franquisme sociològic, o del Concili de Trento sociològic, i ells continuen sense entendre res, i creuen que dient que són “supertolerants” ja han complit, i fent acudits infames (“¿Quién inventó el alambre? Dos catalanes tirando de una peseta… hahaha, no te ofendas, que no lo digo por ti”), i gaudint del seu nacionalisme hegemònic, que al ser tan aclaparadorament hegemònic volen fer-nos creure que no hi és, i que ells són supercosmopolites, no com nosaltres, una colla de poble, uns “paletos” encara que fem un tesi doctoral sobre el bosó de Higgs o Thomas Mann en valencià, i burlant-se del que és diferent, i així celebrem el goig de ser españoles, i d’estar a España, i que “¡Muera la inteligencia!”, coño!

Bé, els que seguiu Historiata ja sabeu que no tinc costum de posar-me així, però de vegades toca, i és el que passa per aguantar a tant de moniato/a, i per algun lloc havia d’eixir. De tota manera, Historiata és un blog amb l’ambició de no ser simplista, i qualsevol persona pot reconéixer que sí que hi ha justos a Sodoma i Gomorra, que els que més pateixen el nacionalisme ranci, sòrdid i reduccionista dels españols són els propis espanyols, i que ens encanta la bona gent espanyola, la que no és “unidireccional”, la que sap riure’s de sí mateix i que desmunta discursos tòxics, repetitius i tremendament avorrits.

Per exemple, mireu quina troballa més bonica, una cançó del grup Monóxido, ojú!

Lletra de la cançó: Llegeix la resta d’aquesta entrada »

VALENCIÀ. El discurs de Karlos Bernabé a Oriola (30-06-2016)

sí_al_valencià_gran

El passat 30 de juny de 2016 vam coexistir amb la creació d’un dels documents més importants per al País Valencià dels últims anys, des del punt de vista històric i sociolingüístic. Es tracta, com no, del discurs que Karlos Bernabé, un regidor de Cambiemos Orihuela, va realitzar contra la moció presentada al plenari municipal pel Partit Popular d’Oriola i que s’anomenava “Moción sobre el uso impositivo del valenciano”.

És un discurs redó, que desmunta multitud de prejudicis lingüístics i classistes, i també xenòfobs. Ataca al centre de la demagògia més barata que podem trobar amb relació a la coexistència de llengües, però que funciona entre sectors molts amplis de la població i té la seua recompensa política.

He volgut compartir-lo perquè el temps passa i vull conservar-lo, per a veure’l de tant en tant, perquè en aquest discurs tenim arguments preciosos, amb paraules que hem de cuidar, que serveixen per a rearmar-nos contra tanta intolerància, tant de cinisme, i sobretot contra tanta estupidesa.

Algun dia aquest discurs estarà en algun llibre de text o material docent. Malament, si no.

Més informació:

DOCUMENT. Enllaç a la moció del PP: “Moción contra el uso impositivo del valenciano

ARTICLE. “Karlos Bernabé: Cómo saltar a la fama defendiendo el valenciano en Orihuela frente a los ataques del PP“, eldiario.es, 12/07/2016.

ARTICLE. “Karlos Bernabé: un exemple de dignitat i de valencianisme“, per Josep Miquel Bausset, a La Veu, 15/07/2016.

REFERÈNCIES EDUCATIVES. Bibliografia, webs, documentals, pel·lícules i altres recursos sobre educació

alliberar_llibres(Actualitzat el 20/04/2016)

Els paperets sempre acabem perdent-los. Aquest apunt del bloc només vol ser un recull de referències sobre la teoria i la pràctica de l’ensenyament i l’aprenentatge. És incomplet, i està viu, és a dir que anirà ampliant-se.

Si coneixeu algun llibre, web o bloc, documental, pel·lícula o vídeo que considereu convenient afegir-lo, per favor envieu-me un comentari i l’afegiré encantat. Si penseu que alguna referència sobra, que no és recomanable, també. Gràcies.

  1. Llibres
  2. Webs i blocs
  3. Documentals
  4. Pel·lícules
  5. Altres recursos

1. LLIBRES

  • ACASO, Maria: rEDUvolution. Hacer la revolución en la educación, Ed. Paidós, 2013
  • AG ASSARID, M. i AG ASSARID, I.: Los niños del desierto. Una escuela entre tuaregs, Ed. Sirpus, Barcelona, 2009
  • BAUMAN, Zygmunt: Sobre la educación en un mundo líquido, Ed. Paidós
  • BERGALA, A.: La hipótesis del cine, Ed. Laertes, Barcelona, 2007 – sobre l’ús del cinema
  • BETTELHEIM, Bruno: No hay padres perfectos, Ed. Crítica
  • BONA, César: La nova educació. Els reptes i desafiaments d’un mestre d’avui, Ed. Rosa dels Vents, 2016
  • CURY, Augusto: Padres brillantes, maestros fascinantes
  • DOMÉNECH, Joan: Elogi de l’educació lenta, Ed. Graó, Barcelona, 2009
  • ELSCHENBROICH, Donata: Todo lo que hay que saber a los siete años, Ed. Destino
  • ENKVIST, Inger: La buena y la mala educación
  • ENZENSBERGER, H. M.: El diablo de los números, Ed. Siruela, Madrid, 1998 – sobre les matemàtiques
  • FREIRE, Paulo: Pedagogía del oprimido
  • GALEANO, Eduardo: Patas arriba. La escuela del mundo al revés, Ed. Siglo XXI
  • GARDNER, Howard: Inteligencias múltiples
  • GODIN, Seth: Deja de robar sueños ¿Para qué sirve la escuela?
  • GONZÁLEZ PÉREZ, Carlos: 23 maestros, de corazón, Ed. Desclee de Brouwer, 2013, enllaç al documental
  • GROENING, Matt: El cole es el infierno
  • GUEDJ, D.: El teorema del loro, Ed. Anagrama, Barcelona, 2002 – sobre les matemàtiques
  • HONORÉ, Carl: Elogio de la lentitud, Ed. Nuevo Extremo, 2005 – sobre psicologia
  • L’ECUYER, Catherine: Educar en el asombro, Ed. Plataforma, 2013
  • MAKÀRENKO, Anton: Poema pedagógico, Ed. Akal
  • MARINA, J. A.: Anatomía del miedo, Ed. Anagrama, Barcelona, 2006 – sobre psicologia
  • MARRASÉ, Josep Manel: La alegría de educar
  • McCOURT, Frank: El professor
  • PENNAC, Daniel: Como una novela
  • PENNAC, Daniel: Mal d’escola
  • REIMER, Everett: La escuela ha muerto. Alternativas en materia de educación, Ed. Seix-Barral
  • ROBINSON, Ken i ARONICA, Lou: El elemento. Descubrir tu pasión lo cambia todo
  • RODARI, Gianni: Gramática de la fantasía
  • SELZNICK, Brian: La invención de Hugo Cabret, Ed. SM, 2007 – conte infantil
  • TERZANI, Tiziano: Cartas contra la guerra, Ed. RBA, Barcelona, 2002 – sobre filosofia
  • TERZANI, Tiziano: El fin es mi principio, Ed. Maeva, Madrid, 2012 – sobre filosofia
  • TONUCCI, Francesco: A los tres años se investiga
  • TONUCCI, Francesco: La ciudad de los niños
  • TORO, José Maria: Educar con co-razón, Ed. Desclee de Brouwer, 2014
  • TRUJILLO SANZ, Fernando: Propuestas para una escuela en el siglo XXI
  • VAELLO ORTS, Juan: Cómo dar clase a los que no quieren, Ed. Santillana
  • WILD, Rebeca: Educar para ser. Vivencias en una escuela activa, Ed. Herder, Barcelona
  • ZAVALLONI, Gianfranco: La pedagogía del caracol. Por una escuela lenta y no violenta, Ed. Graó, Barcelona, 2011


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

EDUCACIÓ. Canviant paradigmes educatius (o no)

 

M’ha passat una cosa amb l’educació del meu fill Martí que m’inquieta. Ho explicaré més avall. Primer compartisc un vídeo animat que em va enviar un amic professor i pare, amb les idees del pedagog Ken Robinson, sobre la necessitat de canviar els paradigmes de l’educació per al segle XXI.

Canviem els paradigmes educatius o no?

Moltes persones fan les coses d’una determinada manera “perquè sempre s’ha fet així”. És un argument basat en el prejudici “ad antiquitatem”, és a dir una apel·lació a la tradició, i que denota un conservadurisme irreflexiu. En educació també passa.

La setmana passada vaig tenir una reunió amb la mestra del meu fill Martí, que té 4 anys. A l’escola (pública) porten tot l’any donant les lletres i els números fins el 6. Fan fitxes cada dia i tenen tota l’aula plena de lletres. També ens donen una fitxa per a casa una vegada a la setmana, per a fer dos dibuixos i escriure dos paraules que comencen per una lletra determinada. Ara comencen a escriure paraules curtes (per exemple S O P A).

Els motius que em dóna la professora és perquè sempre s’ha fet així, perquè a ella li ha funcionat molt bé treballar d’aquesta manera, i perquè així aniran més preparats per a Primària. També em va dir unes quantes vegades que cal iniciar-los en el “concepte treball”, i que això és molt important per a ella.

Valore el treball d’aquesta professora, sé que estima els alumnes i que és coherent amb les seues idees, que ho fa convençuda. Però jo crec que està equivocada, que és més important el “concepte jugar”, i sobretot el “concepte felicitat”. De moment el meu fill encara no odia l’escola, va cada dia feliç i juga molt amb els seus amics, manté la il·lusió per aprendre coses noves, i tot això malgrat la disciplina de les fitxes i del treball rutinari administratiu de baix nivell que li imposen. M’agradaria protegir-lo uns quants anys més i sé que no podré. Per això aquestes línies.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

EDUCACIÓ VIVA i ACTIVA. Projecte educatiu CAdeLLA (Alcoi)

Escola Pública Congrés-Indians (Barcelona). Foto de Ferran Nadeu, a La Vanguàrdia, 14/03/2012

Escola Pública Congrés-Indians (Barcelona). Foto de Ferran Nadeu, a La Vanguàrdia, 14/03/2012

 

El passat 16 de gener de 2014 es va presentar a Alcoi (País Valencià) el projecte educatiu CAdeLLA, Camí de Llavors, amb la intenció de crear un nou centre educatiu d’infantil i primària al meu poble però basat en l’educació viva i activa. Vaig anar gràcies a dos bons amics compromesos amb aquest projecte, i no em vaig penedir.

En aquesta presentació van poder gaudir de les explicacions d’Astrid Ruiz, mestra i directora de l’Escola Pública Congrés Indians a Barcelona, sobre aquest tipus d’educació i la seua pràctica diària al centre educatiu que dirigeix.

Per a mi va ser molt interessant, com a professor ple de dubtes, ara en l’exili forçós, que sempre estic plantejant-me el típic “estic fent-ho bé?”, “en què puc millorar?” o més sovint “en què estic cagant-la?”. I també com a pare de dos xiquets i un/a altre/a en camí, preocupat pel present i pel futur dels meus fills, sobretot per la seua felicitat més que pels rendiments acadèmics expressats en números. Uns números, les notes, que són la plasmació de la competitivitat i de l’estrés social al que sotmetem als nostres fills i que al cap i a la fi no signifiquen res important per a la vida, per a la seua i la nostra felicitat.

Vull fer constar que la meua dona i jo volem i defensem una escola pública, valenciana i de qualitat, però això no lleva que veiem alguns aspectes molt millorables en l’escola que portem el nostre fill major, i que qualsevol aportació per a millorar l’educació i el benestar dels nostres fills/alumnes és i ha de ser molt benvinguda. Hem de reinventar l’educació, provar coses noves, desmuntar els missatges oficials interioritzats de guanyadors i perdedors. Això o acceptem la derrota i ens conformem amb el “fracàs” escolar de quasi el 40% dels joves.

Aquesta entrada només és un recull de les notes i d’alguns recursos que es van presentar en aquesta xerrada. No és una transcripció pura i dura. Disculpeu les imprecisions, són totes meues. Estic disposat gustosament a corregir qualsevol errada.

Notes sobre la xerrada

EDUCACIÓ VIVA I ACTIVA

Bases psicopedagògiques i filosofia educativa

Per Astrid Ruiz, mestra i directora de l’Escola Pública Congrés Indians (Barcelona).

Aquesta intervenció sobre l’educació viva i activa té dos eixos definits: el primer és l’aprenentatge actiu i vivencial, i el segon l’acompanyament emocional. Cal apuntar que aquest tipus d’educació necessita de ràtios baixes, res de 25 o 30 alumnes per cada mestre. No és cap utopia ni experiment. És una proposta educativa que ja està portant-se a terme en altres països des de fa molt de temps.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE i PEL·LÍCULA. “Gràcies per la propina” de Ferran Torrent, entre l’amargor i l’alegria valenciana

portada-gràcies-per-la-propina-ferran-torrent

  • Títol: “Gràcies per la propina”
  • Autor: Ferran Torrent (Sedaví, 1951)
  • Alzira, Editorial Bromera, 2006, 16a edició, 198 pàgines.
  • Premi Sant Jordi de Novel·la 1994

Unes observacions:

M’ha agradat tant aquesta novel·la que mai obligaré a cap alumne a llegir-la. Per a mi ha sigut un plaer, i com diu Daniel Pennac hi ha verbs que no toleren l’imperatiu, com llegir, o estimar.

Parlant amb el meu germà Amand em deia que “Gràcies per la propina” no és una novel·la de Ferran Torrent, sinó la novel·la de Ferran Torrent. En té d’altres molt ben elaborades i divertides (a mi també em va agradar molt “L’illa de l’holandés”), però aquesta crec que la va escriure en estat de gràcia. Per acabar-ho d’arredonir hi ha una versió en cine meravellosa, dirigida per Francesc Bellmunt l’any 1997, un dels pocs casos de novel·les portades al cinema de manera digna i que no destorba a la versiò literària, ja que si veus la pel·lícula no és estrany que vulgues llegir la novel·la, i a l’inrevés.

Aquesta entrada només vol ser un senzill homenatge a aquesta obra i un recull de recursos, més o menys didàctics, per a tractar temes com la vida quotidiana a un poble de la rodalia de València durant la dictadura franquista, la repressió política i sobretot moral, el poder de l’església catòlica, l’educació nacional-catòlica o la divisió i la desigualtat de les classes socials. Però també trobarem sexe, o millor dit desig sexual, i també bonhomia, companyerisme, lleialtat entre persones, ganes de viure i de ser feliços.

No vull explicar l’argument per a que no servisca per a copiar-lo en treballets obligatoris, a més a més el podeu trobar en qualsevol altre web. Tampoc vull enrotllar-me explicant el llenguatge tan ben treballat, ni en la passió vital dels personatges que apareixen, ni en les situacions còmiques i tràgiques que els toca viure, ni vull copiar fragments típics, ni vull caure en una emotivitat cursi que no controle i que tantes vegades em domina.

Sí que vull dir que “Gràcies per la propina” val la pena llegir-la, i que per a mi és una de les poques (poquíssimes) novel·les dignes valencianes. És en definitiva una novel·la contra l’imperatiu, contra l’imperatiu de tota mena, i que et fa somriure molt, i de vegades plorar. Com a mi m’agrada.

Cita emblemàtica: “sigues lo que sigues en la vida, lo important és tindre cor

Recursos educatius

1. Primer un vídeo que he trobat, estrany i divertit, per a animar a llegir “Gràcies per la propina” (2’ 30’’)

2. Biografia de Ferran Torrent, web oficial viquipèdia

3. Fitxa del llibre a l’Editorial Bromera, enllaç

4. Propostes de lectura i de treball en línia, per educat365, enllaç

5. Fitxa de la pel·lícula, a filmaffinity, enllaç

6. Enllaç a la pel·lícula en youtube, en valencià, part 1part 2part 3part 4

GEOGRAFIA. Text: “Carta del cabdill indi Seattle”

Indian-Creek-Siuslaw-National-Forest-OregonGEOGRAFIA

Text: “Carta del cabdill indi Seattle”

Aplicació didàctica

  • Introducció a la geografia.
  • Geografia humana, del paisatge, perceptiva.
  • Ecologisme, protecció i estima del medi ambient.
  • Llegir i conéixer un text clàssic.
  • Carta en pdf, per a imprimir.

Introducció

L’any 1854 el president del Estats Units era un tal Franklin Pierce. Aquest any va enviar una carta al cabdill indi Seattle, de la tribu Suwamish, en la qual li feia una oferta per a comprar-li els territoris del nord-oest dels Estats Units, que avui en dia formen l’estat de Washington. A canvi li va prometre que li crearia una “reserva” per al poble indígena. Podem imaginar-nos la sorpresa que provocaria aquesta carta: els indis americans estaven molt units a la seua terra però no coneixien el concepte de propietat. De fet, consideraven més bé que la terra era la propietària de les persones.

El 1855 el cabdill indi Seattle li va respondre en una famosa carta que està considerada com un dels primers manifestos ecologistes de la història. Fou publicada per primera vegada en l’edició dominical del Sunday Star de Seattle, el 29 d’octubre de 1887 (més de trenta anys després).

Aquesta és la seua carta.

Carta

Carta del Gran Cap Seattle, de la tribu dels Swamish, a Franklin Pierce, President dels Estats Units d’Amèrica (1855).

“El gran Cap de Washington ens envia un missatge per a fer-nos saber que desitja comprar la nostra terra. També ens envia paraules de germanor i de bona voluntat. Agraïm el detall, ja que sabem que no necessita de la nostra amistat. Però considerarem la seva oferta, perquè també sabem de sobres que, de no fer-ho així, potser l’home blanc ens arrabassi la terra amb les seves armes de foc.

Però… Qui pot comprar o vendre el cel o la calor de la terra? Aquesta idea és per a nosaltres estranya. Ni la frescor de l’aire, ni la lluentor de l’aigua són nostres. Com podria algú comprar-los? Tot i així, mirarem de prendre una decisió.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

ESQUEMA VISUAL. “La veritat segons…”

ESQUEMA VISUAL. “La veritat segons…”

M’ha agradat tant aquest esquema visual del web “El Espíritu de los Cínicos” que no he pogut resistir-me i l’he penjat. Considere que és molt útil per a treballar l’empatia a l’aula a partir de les diferents maneres d’entendre la realitat.

Aquesta imatge és un autèntic colp visual i intel·lectual, a la qual se li pot treure molta punta.

(Polsa sobre la imatge per a veure-la en gran)

imatge la verdad según - original

Autor: Eduardo Salles, web www.cinismoilustrado.com, entrada “la verdad según”.