LLIBRE. «Lliçó d’alemany» de Siegfried Lenz (1968), sobre la cultura de l’obediència

63_llico_dalemany_siegfred_lenz

Un dels llibres que he pogut llegir-me fa poc ha estat Lliçó d’alemany, de Siegfred Lenz (1926-2014). M’ha agradat molt per diversos motius. En diré tres:

1. Nazis: està ambientat en l’Alemanya nazi, durant la Segona Guerra Mundial i els anys posteriors, però en cap moment apareix la paraula nazi. No és una novel·la típica, lineal i previsible. Sí que apareix, i molt, la paraula obediència, i també deure. Més que buscar la llàgrima fàcil es tracta de fer-nos veure un ambient, una cultura de l’obediència que va permetre el que va passar i tots sabem. No busqueu batalletes, ni falta que en fan.

2. El paisatge: l’acció transcorre quasi plenament en un poblet costaner del nord d’Alemanya, en la regió de Frísia, a l’estat d’Slesvig-Holstein. El mar, el vent, els núvols, la llum somorta, les torberes, els canals, els molins, les marees fortes, els camins rurals. El paisatge no ambienta, és un protagonista més.

3. El pintor: a la novel·la hi ha un pintor que es diu Max Ludwig Nansen i a qui se li prohibeix pintar, per no seguir els dictats de l’art oficial. Com a bon artista farà el possible per a desobeir aquesta ordre, mentre el policia local farà el possible per a que no puga pintar. Siggi Jepsen, el fill del policia local es trobarà enmig dels dos. L’obediència i el deure els tenim en un exemple quasi banal, però amb unes connotacions universals. Respecte al pintor Nansen, està inspirat en Emil Nolde (1867-1956), expressionista, amb simpaties nazis però a qui se li va prohibir pintar, i que realment es deia Emil Nansen (mira que estava fàcil). No ho sabia fins que no he llegit el postfaci del traductor. Crec que val la pena donar-li una ullada a les pintures d’aquest artista abans de llegir la novel·la, perquè les descripcions que fa de pintures m’han resultat un poc pesades, i si haguera tingut al cap alguns exemples tal volta hagueren fluït més, però tampoc estic segur. Al final d’aquesta entrada he penjat algunes pintures de Nolde.

I ja està, només volia fer aquests apunts. No fa falta que diga més perquè a Internet podeu trobar enllaços a crítiques i ressenyes professionals, amb més informació de l’argument i de l’autor (a qui per cert relacionen amb Günter Grass). Per exemple podeu visitar la pàgina web del llibre, a l’editorial Club Editor.

També vull dir que no crec que siga una novel·la per a recomanar de manera general als alumnes (són quasi cinc-centes pàgines, em matarien). No obstant això, sí que es pot utilitzar per a il·lustrar alguns fets històrics, i per a citar-la, perquè sí, com un estímul més dels que tot professor llança en una classe. De vegades sembla impossible, però sempre hi ha algun jove a qui aquestes coses se li queden per dins, i mai se sap fins a on poden créixer.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

LECTURES. Gombrich i altres coses de llegir

breu-historia-del-mon_ernst-h-gombrich

Aquest primer trimestre de curs he fet una cosa que no s’ha de fer: vaig posar als alumnes un treball sobre un llibre. Ho vaig fer en 1r de BAT, a l’assignatura d’Història del Món Contemporani. El treball en sí no era difícil: havien de triar un llibre d’entre sis que els oferia, llegir-lo,  apuntar allò que més els cridava l’atenció i presentar-me una breu ressenya (3 pàgines). Sobretot els demanava que m’explicaren la seua experiència de lectura, i que foren sincers.

Els llibres que els vaig proposar eren els següents: Breu història del món d’Ernst H. Gombrich, Moments estel·lars de la humanitat d’Stefan Zweig, Civilización de Kenneth Clark, Sobre la llibertat de John Stuart Mill, Los sueños de la razón de José Antonio Marina, i per acabar la llista vaig posar un llibre que no m’agrada, i ho vaig fer per covardia, per si de cas. Aquest últim és una lectura típica d’institut, la novel·la Júlia d’Isabel-Clara Simó. Al final la gran majora va triar Júlia, segons em van dir perquè el tenien per casa, encara que la raó més probable és que vaig cometre l’error de dir-los que era el més facilet, que el podien triar si només volien complir amb el treball, i també supose que li donarà punts a aquest llibre el fet que hi ha multitud de “treballs” sobre Júlia al Rincón de Vago.

Per a fer aquest treball tenien dos mesos, i cada quinze dies féiem “tutories de la lectura”, però no va servir per a molt i al final la majoria va presentar un treball normalet, per a passar l’expedient, encara que les anotacions sinceres dels alumnes han sigut molt divertides, del tipus “el llibre és horrorós” o “avorridíssim”, o “només el recomanaria a algú que no pot dormir”. La pròxima volta que propose llegir un llibre he de millorar el plantejament de l’activitat. Queda pendent, perquè encara no sé com fer-ho.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MÚSICA. 12 d’octubre: «Soy igual de español que tu», de Monóxido

manten-la-calma-y-habla-espanol

Per a celebrar el Dia de la Hispanitat (abans de “la Raza”).

“¡Habla español!”, “¡Estamos en España!”, “Sí, sí, si yo soy supertolerante, pero es que estamos en España, ¿entiendes?”, “[Una reunió amb 50 persones] Oye, que yo sí te entiendo, ¿sabes?, pero es que hay una persona que no te entiende muy bien, ¿podrías hablar en castellano y así te entendemos todos?”, “Que intolerante, venga a hablar en valenciano ¡hay que ver!”, “Y tu, ¿no te cansas de hablar todo el día así?”, “¿Para qué lo quieres en valenciano si en castellano lo entiendes?”, “Es un radical, yo le he preguntado en castellano y él me ha contestado en valenciano”, “No, si a mi me gustaría hablar valenciano, pero es que me da vergüenza”, “Que ganas tengo de quitarme de encima el ‘michá’ de los cojones”, “Que poca educación tienes, si te lo digo por tu bien ¿no ves que lo mejor es ser bilingüe?”… i podríem continuar i fer la llista més i més i més llarga.

Són coses que qualsevol catalanoparlant ha hagut de suportar, i que continuem suportant. Coses de “la Raza”, del franquisme sociològic, o del Concili de Trento sociològic, i ells continuen sense entendre res, i creuen que dient que són “supertolerants” ja han complit, i fent acudits infames (“¿Quién inventó el alambre? Dos catalanes tirando de una peseta… hahaha, no te ofendas, que no lo digo por ti”), i gaudint del seu nacionalisme hegemònic, que al ser tan aclaparadorament hegemònic volen fer-nos creure que no hi és, i que ells són supercosmopolites, no com nosaltres, una colla de poble, uns “paletos” encara que fem un tesi doctoral sobre el bosó de Higgs o Thomas Mann en valencià, i burlant-se del que és diferent, i així celebrem el goig de ser españoles, i d’estar a España, i que “¡Muera la inteligencia!”, coño!

Bé, els que seguiu Historiata ja sabeu que no tinc costum de posar-me així, però de vegades toca, i és el que passa per aguantar a tant de moniato/a, i per algun lloc havia d’eixir. De tota manera, Historiata és un blog amb l’ambició de no ser simplista, i qualsevol persona pot reconéixer que sí que hi ha justos a Sodoma i Gomorra, que els que més pateixen el nacionalisme ranci, sòrdid i reduccionista dels españols són els propis espanyols, i que ens encanta la bona gent espanyola, la que no és “unidireccional”, la que sap riure’s de sí mateix i que desmunta discursos tòxics, repetitius i tremendament avorrits.

Per exemple, mireu quina troballa més bonica, una cançó del grup Monóxido, ojú!

Lletra de la cançó: Llegeix la resta d’aquesta entrada »

VALENCIÀ. El discurs de Karlos Bernabé a Oriola (30-06-2016)

sí_al_valencià_gran

El passat 30 de juny de 2016 vam coexistir amb la creació d’un dels documents més importants per al País Valencià dels últims anys, des del punt de vista històric i sociolingüístic. Es tracta, com no, del discurs que Karlos Bernabé, un regidor de Cambiemos Orihuela, va realitzar contra la moció presentada al plenari municipal pel Partit Popular d’Oriola i que s’anomenava “Moción sobre el uso impositivo del valenciano”.

És un discurs redó, que desmunta multitud de prejudicis lingüístics i classistes, i també xenòfobs. Ataca al centre de la demagògia més barata que podem trobar amb relació a la coexistència de llengües, però que funciona entre sectors molts amplis de la població i té la seua recompensa política.

He volgut compartir-lo perquè el temps passa i vull conservar-lo, per a veure’l de tant en tant, perquè en aquest discurs tenim arguments preciosos, amb paraules que hem de cuidar, que serveixen per a rearmar-nos contra tanta intolerància, tant de cinisme, i sobretot contra tanta estupidesa.

Algun dia aquest discurs estarà en algun llibre de text o material docent. Malament, si no.

Més informació:

DOCUMENT. Enllaç a la moció del PP: “Moción contra el uso impositivo del valenciano

ARTICLE. “Karlos Bernabé: Cómo saltar a la fama defendiendo el valenciano en Orihuela frente a los ataques del PP“, eldiario.es, 12/07/2016.

ARTICLE. “Karlos Bernabé: un exemple de dignitat i de valencianisme“, per Josep Miquel Bausset, a La Veu, 15/07/2016.

REFERÈNCIES EDUCATIVES. Bibliografia, webs, documentals, pel·lícules i altres recursos sobre educació

alliberar_llibres(Actualitzat el 20/04/2016)

Els paperets sempre acabem perdent-los. Aquest apunt del bloc només vol ser un recull de referències sobre la teoria i la pràctica de l’ensenyament i l’aprenentatge. És incomplet, i està viu, és a dir que anirà ampliant-se.

Si coneixeu algun llibre, web o bloc, documental, pel·lícula o vídeo que considereu convenient afegir-lo, per favor envieu-me un comentari i l’afegiré encantat. Si penseu que alguna referència sobra, que no és recomanable, també. Gràcies.

  1. Llibres
  2. Webs i blocs
  3. Documentals
  4. Pel·lícules
  5. Altres recursos

1. LLIBRES

  • ACASO, Maria: rEDUvolution. Hacer la revolución en la educación, Ed. Paidós, 2013
  • AG ASSARID, M. i AG ASSARID, I.: Los niños del desierto. Una escuela entre tuaregs, Ed. Sirpus, Barcelona, 2009
  • BAUMAN, Zygmunt: Sobre la educación en un mundo líquido, Ed. Paidós
  • BERGALA, A.: La hipótesis del cine, Ed. Laertes, Barcelona, 2007 – sobre l’ús del cinema
  • BETTELHEIM, Bruno: No hay padres perfectos, Ed. Crítica
  • BONA, César: La nova educació. Els reptes i desafiaments d’un mestre d’avui, Ed. Rosa dels Vents, 2016
  • CURY, Augusto: Padres brillantes, maestros fascinantes
  • DOMÉNECH, Joan: Elogi de l’educació lenta, Ed. Graó, Barcelona, 2009
  • ELSCHENBROICH, Donata: Todo lo que hay que saber a los siete años, Ed. Destino
  • ENKVIST, Inger: La buena y la mala educación
  • ENZENSBERGER, H. M.: El diablo de los números, Ed. Siruela, Madrid, 1998 – sobre les matemàtiques
  • FREIRE, Paulo: Pedagogía del oprimido
  • GALEANO, Eduardo: Patas arriba. La escuela del mundo al revés, Ed. Siglo XXI
  • GARDNER, Howard: Inteligencias múltiples
  • GODIN, Seth: Deja de robar sueños ¿Para qué sirve la escuela?
  • GONZÁLEZ PÉREZ, Carlos: 23 maestros, de corazón, Ed. Desclee de Brouwer, 2013, enllaç al documental
  • GROENING, Matt: El cole es el infierno
  • GUEDJ, D.: El teorema del loro, Ed. Anagrama, Barcelona, 2002 – sobre les matemàtiques
  • HONORÉ, Carl: Elogio de la lentitud, Ed. Nuevo Extremo, 2005 – sobre psicologia
  • L’ECUYER, Catherine: Educar en el asombro, Ed. Plataforma, 2013
  • MAKÀRENKO, Anton: Poema pedagógico, Ed. Akal
  • MARINA, J. A.: Anatomía del miedo, Ed. Anagrama, Barcelona, 2006 – sobre psicologia
  • MARRASÉ, Josep Manel: La alegría de educar
  • McCOURT, Frank: El professor
  • PENNAC, Daniel: Como una novela
  • PENNAC, Daniel: Mal d’escola
  • REIMER, Everett: La escuela ha muerto. Alternativas en materia de educación, Ed. Seix-Barral
  • ROBINSON, Ken i ARONICA, Lou: El elemento. Descubrir tu pasión lo cambia todo
  • RODARI, Gianni: Gramática de la fantasía
  • SELZNICK, Brian: La invención de Hugo Cabret, Ed. SM, 2007 – conte infantil
  • TERZANI, Tiziano: Cartas contra la guerra, Ed. RBA, Barcelona, 2002 – sobre filosofia
  • TERZANI, Tiziano: El fin es mi principio, Ed. Maeva, Madrid, 2012 – sobre filosofia
  • TONUCCI, Francesco: A los tres años se investiga
  • TONUCCI, Francesco: La ciudad de los niños
  • TORO, José Maria: Educar con co-razón, Ed. Desclee de Brouwer, 2014
  • TRUJILLO SANZ, Fernando: Propuestas para una escuela en el siglo XXI
  • VAELLO ORTS, Juan: Cómo dar clase a los que no quieren, Ed. Santillana
  • WILD, Rebeca: Educar para ser. Vivencias en una escuela activa, Ed. Herder, Barcelona
  • ZAVALLONI, Gianfranco: La pedagogía del caracol. Por una escuela lenta y no violenta, Ed. Graó, Barcelona, 2011


Llegeix la resta d’aquesta entrada »