Les crisis industrials, Alcoi i “Los lunes al sol”

Article publicat en Les Muntanyes el mes de març de 2024, publicació mensual d’Alcoi i comarques pròximes.

Autors: Alumnat de 2n BAT A de l’IES Pare Vitòria

“En l’IES Pare Vitòria hem vist en classe de Geografia la pel·lícula “Los lunes al sol”, per a ampliar el tema del sector secundari, en concret sobre l’època de les crisis i reestructuracions industrials dels anys 70, 80 i 90 del segle passat. És un tema normalet en el llibre, un poc avorrit, però en la pel·lícula aquesta època sembla que va ser conflictiva, prou sòrdida però també plena d’emocions per als que la van viure.

Després de veure la pel·lícula hem fet ressenyes, aquest article és un breu resum. En general l’alumnat ha coincidit en la descripció: “Los lunes al sol” és una pel·lícula del 2002 dirigida per Fernando León de Aranoa, protagonitzada per Javier Bardem i Luis Tosar entre d’altres, ambientada en la ria de Vigo, quan es van tancar les drassanes, es va reconvertir el sector industrial a Espanya i això va provocar conflictivitat social però sobretot desocupació i empobriment per a milers de famílies. El context està clar: és quan Occident va patir les crisis dels anys 70, quan Espanya va entrar en la Comunitat Europea, quan en el nou món globalitzat l’anterior model industrial havia esdevingut obsolet, ineficaç, no rentable. I els treballadors/es? Que es reciclen. Business is business.

L’alumnat continua coincidint en la importància dels protagonistes, una colla d’aturats que passen els dies sense esperança. Són Santa, interpretat per un rabiós Javier Bardem, l’orgull del proletariat; Jose, un contingut Luis Tosar, preocupat per la relació amb la seua dona, Ana, explotada laboralment en una conservera; Reina, que ara és vigilant (un treball sense ofici, sense dignitat); Lino, l’oficinista que intenta dissimular; Rico, que van muntar el bar amb els diners de la indemnització i va tirant; i Amador, alcoholitzat, abandonat pel seu entorn i en caiguda directa cap a la marginació. Les xarrades en el bar d’aquest grupet són impagables, són la consciència del moment, uns diàlegs que fan el relat que no apareix als llibres tan formals de Geografia o d’Història. En aquest bar trobem allò que Balzac deia de la literatura, “és la història privada de les nacions”, allò que no es conta en llocs oficials, que no apareix en les estadístiques. Açò no és “Full Monty”, ni “Billy Elliot”, ací no riu ningú.

Després cada alumne/a ha analitzat la pel·lícula com ha sabut i pogut, tot interessant: que si la reconversió, que si viuen en un món de “formigues i xitxarres” (en referència al conte…), que si haurien de moure’s i fer alguna cosa, que si és una injustícia, que si la idea d’anar a Austràlia (lluny, més lluny), que si el neocapitalisme o la globalització, i més i més. Així fins al final de la pel·lícula, i apleguem al mateix no-res en el qual vam començar, al vaixell “Lady España” (quina metàfora!), un transbordador aturat enmig de la ria gallega. Com l’Alcoi dels anys 70-80-90 del segle XX, ple de fàbriques tancades i la gent… Continua la lliçó. Passem al següent tema.”

TASQUES. «La crisis del siglo XVII. 2º ESO. Semana 25-29 mayo»

Retrato del conde-duque de Olivares a caballo, valido del rey Felipe IV, pintado en 1636 por Diego Velázquez.

 

Bon dia!

Vamos a empezar el tema 8, que se titula «La Europa del Barroco». Es el último que vamos a ver este curso y es un tema muy interesante porque vamos a estudiar la crisis de la monarquía hispánica, con el final de la casa de Austria, y la consolidación de las monarquías absolutas (excepto en Inglaterra y en los Países Bajos). También veremos la expulsión de los moriscos y la decadencia del País Valenciano, y por último el arte barroco, un estilo artístico recargado y lleno de contrastes y sentimientos.

Esta semana vamos a ver los dos primeros puntos: el de «Una época de crisis» y el de «El declive de la monarquía hispánica».

Para estudiarlo hay dos sesiones de tareas y un trabajo voluntario.

–

SESIÓN 1. «Una época de crisis»

• Libro de texto: punto 1 del tema 8, páginas 204-205.
• 1. Antes que nada, haz una portada del nuevo tema, y un índice con los puntos 1, 2, 4, 6, 7, 8, 9 y 10.
• 2. Lee atentamente el capítulo entero: «Una época de crisis»
• 3. Contesta las claves para estudiar de la página 205 (el «Piensa» no hace falta).

–

SESIÓN 2. «El declive de la monarquía hispánica»

• Libro de texto: punto 2 del tema 8, páginas 206-207.
• 1. Lee atentamente el capítulo entero: «El declive de la monarquía hispánica»
• 2. Contesta las claves para estudiar de la página 207 (el «Piensa» también).
• 3. Copia la línea del tiempo que se encuentra en la parte de abajo de las páginas 206 y 207, con los hechos y los tres reinados del siglo XVII (Felipe III, Felipe IV y Carlos II).

–

MÚSICA. «No hay tanto pan» de Sílvia Pérez Cruz

És que no me la puc traure del cap. La tinc ficada des de fa setmanes, com un corcó que em rosega i em rosega, i quan passege “no hay tanto pan pan pan”, i a la faena “no hay tanto pan pan pan”, i quan un pesat em parla “no hay tanto pan pan pan”, i la taral·lege i la gent em mira, i cada vegada m’emociona.

La compartisc a veure si així me la lleve de damunt, o us contamine d’emoció com m’ha passat a mi. Si algú pot anar a veure la pel·lícula Cerca de tu casa que em conte què tal, perquè em ve fatal anar fins a València per a veure-la, i quan puga la compraré i si està bé la posaré a classe, perquè té bona pinta, i a veure si així entre tots i totes compartim corcons de bondat.

–

Més coses:

• Videoclip No hay tanto pan (2016)
• Tràiler de Cerca de tu casa

REFUGIATS. «El viaje de su vida»

Foto: Yannis Behrakis / Reuters. Un refugiat sirià amb dos xiquets a l’illa grega de Lesbos (24-09-2015)

 

UNICEF ha llançat la campanya #elviajedesuvida per a sensibilitzar i informar sobre la situació de xiquets i xiquetes immigrants i refugiats en tot el món, i especialment d’Orient Pròxim.

Per a aquesta campanya han fet un vídeo molt emotiu i el web elviajedesuvida.es amb nombrosos recursos per a mostrar les condicions que trobem milers de xiquets per a trobar asil a Europa. Mitjançant un mapa es poden seguir les històries d’alguns d’ells.

Aquestes situacions són realitats per als menors que migren cap a la Unió Europea. Són un de cada tres refugiats: més de 300.000 xiquets menors van creuar el Mediterrani el 2015. Per a alguns, arribar a Europa va ser el seu últim objectiu: segons UNICEF han mort dos xiquets al dia a l’Egeu en el que portem de 2016.

Mireu el vídeo i la resta de recursos, no té desperdici:

–

Més recursos sobre migracions i refugiats:

LLIBRE. «Curso urgente de política para gente decente», de Juan Carlos Monedero (2013)

Un llibre que en la primera pàgina posa coses com que “Hay que agitar el discurso como quien lanza un panal de avispas dentro de un confesionario” és un llibre atractiu. També quan, un poc més avant, diu “Vivimos un tiempo en el que la gente decente anda perpleja, y los canallas, envalentonados”.

Aquest és un llibre perfecte per a llegir en Setmana Santa: clar, accessible, i recomanable tant per a indignats com per a qualsevol persona que vulga aprofundir un poc en això de la “nova política”, i no quedar-se en titulars simplistes i generalment malintencionats. El millor que puc dir és que llegint-lo amb atenció aprens molt de teoria política, i sovint amb un somriure.

Juan Carlos Monedero, el seu autor, ara és “famós”, conegut com a cofundador de Podemos, un partit que a les eleccions de desembre de 2015 va aconseguir 69 diputats, però al 2013, quan va publicar aquest llibre, només era una mosca collonera. Era un més del grup heterogeni de crítics amb el poder establert i amb la gestió de la crisi econòmica, i en el seu cas va aconseguir una mena de notorietat en determinats mitjans d’Internet. Podies trobar articles seus reproduïts a llocs com Iniciativa Debate, Democracia Real Ya, Attac, i especialment al seu bloc Comiendo tierra, que apareix al diari Público.

Si, per exemple, Vicenç Navarro i Juan Torres són especialistes en l’estat del benestar o l’economia social, o Alberto Garzón és l’exemple de jove indignat molt format (amb veu al Congrés dels Diputats des de 2011), Juan Carlos Monedero és un dels politòlegs crítics per excel·lència, i amb una sòlida base acadèmica malgrat els rabiosos atacs de la “caverna” mediàtica (no oblidem que és professor de la Universitat Complutense de Madrid).

Monedero destaca perquè escriu molt bé, amb explicacions molt belles, i el seu estil és inconfusible: un tant poètic, amb metàfores cridaneres, visuals, jocs de paraules fàcils i enginyosos, i sobretot emoció, amb una estranya capacitat per a parlar de política sense perdre de vista la gent, les persones sense rostre, i alhora individualitzar-los i donar-los color, sempre amb la complicitat del “nosaltres” de fons. És un mestre en equilibrar la tensió descriptiva.