MÚSICA. «No hay tanto pan» de Sílvia Pérez Cruz

Cerca-de-tu-casa-Musica-y-desahucios_silvia_perez_cruz_2016

És que no me la puc traure del cap. La tinc ficada des de fa setmanes, com un corcó que em rosega i em rosega, i quan passege “no hay tanto pan pan pan”, i a la faena “no hay tanto pan pan pan”, i quan un pesat em parla “no hay tanto pan pan pan”, i la taral·lege i la gent em mira, i cada vegada m’emociona.

La compartisc a veure si així me la lleve de damunt, o us contamine d’emoció com m’ha passat a mi. Si algú pot anar a veure la pel·lícula Cerca de tu casa que em conte què tal, perquè em ve fatal anar fins a València per a veure-la, i quan puga la compraré i si està bé la posaré a classe, perquè té bona pinta, i a veure si així entre tots i totes compartim corcons de bondat.

Més coses:

Anuncis

REFUGIATS. «El viaje de su vida»

Foto: Yannis Behrakis / Reuters. Un refugiat sirià amb dos xiquets a l'illa grega de Lesbos (24-09-2015)

Foto: Yannis Behrakis / Reuters. Un refugiat sirià amb dos xiquets a l’illa grega de Lesbos (24-09-2015)

 

UNICEF ha llançat la campanya #elviajedesuvida per a sensibilitzar i informar sobre la situació de xiquets i xiquetes immigrants i refugiats en tot el món, i especialment d’Orient Pròxim.

Per a aquesta campanya han fet un vídeo molt emotiu i el web elviajedesuvida.es amb nombrosos recursos per a mostrar les condicions que trobem milers de xiquets per a trobar asil a Europa. Mitjançant un mapa es poden seguir les històries d’alguns d’ells.

Aquestes situacions són realitats per als menors que migren cap a la Unió Europea. Són un de cada tres refugiats: més de 300.000 xiquets menors van creuar el Mediterrani el 2015. Per a alguns, arribar a Europa va ser el seu últim objectiu: segons UNICEF han mort dos xiquets al dia a l’Egeu en el que portem de 2016.

Mireu el vídeo i la resta de recursos, no té desperdici:

Més recursos sobre migracions i refugiats:
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Curso urgente de política para gente decente», de Juan Carlos Monedero (2013)

Curso-urgente-de-política-para-gente-decente-monedero

Un llibre que en la primera pàgina posa coses com que “Hay que agitar el discurso como quien lanza un panal de avispas dentro de un confesionario” és un llibre atractiu. També quan, un poc més avant, diu “Vivimos un tiempo en el que la gente decente anda perpleja, y los canallas, envalentonados”.

Aquest és un llibre perfecte per a llegir en Setmana Santa: clar, accessible, i recomanable tant per a indignats com per a qualsevol persona que vulga aprofundir un poc en això de la “nova política”, i no quedar-se en titulars simplistes i generalment malintencionats. El millor que puc dir és que llegint-lo amb atenció aprens molt de teoria política, i sovint amb un somriure.

Juan Carlos Monedero, el seu autor, ara és “famós”, conegut com a cofundador de Podemos, un partit que a les eleccions de desembre de 2015 va aconseguir 69 diputats, però al 2013, quan va publicar aquest llibre, només era una mosca collonera. Era un més del grup heterogeni de crítics amb el poder establert i amb la gestió de la crisi econòmica, i en el seu cas va aconseguir una mena de notorietat en determinats mitjans d’Internet. Podies trobar articles seus reproduïts a llocs com Iniciativa Debate, Democracia Real Ya, Attac, i especialment al seu bloc Comiendo tierra, que apareix al diari Público.

Si, per exemple, Vicenç Navarro i Juan Torres són especialistes en l’estat del benestar o l’economia social, o Alberto Garzón és l’exemple de jove indignat molt format (amb veu al Congrés dels Diputats des de 2011), Juan Carlos Monedero és un dels politòlegs crítics per excel·lència, i amb una sòlida base acadèmica malgrat els rabiosos atacs de la “caverna” mediàtica (no oblidem que és professor de la Universitat Complutense de Madrid).

Monedero destaca perquè escriu molt bé, amb explicacions molt belles, i el seu estil és inconfusible: un tant poètic, amb metàfores cridaneres, visuals, jocs de paraules fàcils i enginyosos, i sobretot emoció, amb una estranya capacitat per a parlar de política sense perdre de vista la gent, les persones sense rostre, i alhora individualitzar-los i donar-los color, sempre amb la complicitat del “nosaltres” de fons. És un mestre en equilibrar la tensió descriptiva.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

TEXT. La vida a un poble espanyol durant la Restauració, per Pío Baroja

portada-arbol-ciencia-pio-baroja

El passat diumenge pel matí vaig fullejar El árbol de la ciencia de Pío Baroja, una novel·la publicada el 1911, de la que guardava un bon record i que vaig llegir fa… vint anys. El temps passa. Vaig trobar un fragment molt il·lustratiu, amb reflexions del protagonista/autor, sobre la vida a un poble espanyol típic durant l’època de la Restauració, a principis del segle XX.

Els paral·lelismes d’aquella època amb l’actual resulten esfereïdors. Ho parlava fa uns dies amb un conegut, professor d’història. La Restauració és va iniciar cap a finals de 1874, i amb una constitució el 1876; l’actual democràcia va començar amb la transició, després de la mort de Franco el 1975, i la constitució és de 1978; els dos règims van ordenar un cert desordre constitucional, la Restauració va acabar amb el Sexenni Democràtic o Revolucionari, i l’actual democràcia va posar fi a la dictadura franquista (amb un regne sense rei durant més trenta anys); la Restauració tenia dos partits que s’alternaven en el poder, el Liberal de Sagasta i Canalejas, i el Conservador de Cánovas i Maura; actualment tenim (o teníem) el PSOE de Felipe González i Zapatero, i el PP de Fraga, Aznar i Rajoy; els dos règims es van caracteritzar per actituds de caciquisme (sí, actualment tenim els “barons territorials”),  i també per l’hegemonia de les elits polítiques i econòmiques; els dos règims van començar a ser fortament criticats cap als trenta-quaranta anys de la seua instauració, per les noves generacions que no havien viscut la seua instauració però que vivien/vivim els seus efectes. Per això, de vegades, és fàcil trobar alguna referència a aquest paral·lelisme i que alguns, amb una certa fonamentació, anomenen el règim polític actual d’Espanya com “la Segona Restauració”.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

ACTIVISME. “El capitalisme no és més que un conte” (2015)

ESPERANÇA FLOR GROGA GRIS

És més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme“, Fredric Jameson.

– – –

Sé que vaig a compartir un recurs polèmic per a utilitzar a l’aula.

El capitalisme no és més que un conte és un curtmetratge d’uns 6 minuts que critica valors del capitalisme, com per exemple l’individualisme, la competitivitat, el consumisme, l’èxit per l’esforç i el fracàs per no haver-te esforçat prou, l’economia financera, etc.

Com a professor és un vídeo polèmic perquè poden acusar-te fàcilment d’adoctrinar als alumnes, perquè qüestiona els valors hegemònics de la nostra societat i ens anima a treballar per un món millor. De tota manera, tranquil·litat, perquè és un recurs interessant i pot servir per a suscitar debats, reflexions i treballs que sí que apareixen al currículum educatiu (per a treballar la pau, la solidaritat, la cura del medi ambient, l’educació cívica i social, etc.). El cas és que ningú acusa d’adoctrinament als que mantenen i justifiquen situacions de desigualtat i d’injustícia, com per exemple els mitjans de comunicació, la televisió, els programes educatius, els llibres de text, la publicitat que trobem pertot arreu, etc., fins que aquestes situacions ja ens semblen normals o quotidianes o, el pitjor de tot, inevitables, sense solució.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MIGRACIONS. Cançons i altres recursos sobre les persones que es mouen

barca_emigrants

(Actualitzat 03/09/2015)

Les persones no som plantes, podem moure’ns, anar d’un lloc a un altre. Si te’n vas eres un emigrant; si arribes eres un immigrant; en suma, estem parlant de migracions.

Aquests són uns conceptes propis de la geografia humana i en concret de la demografia. Generalment es diuen sense la càrrega emotiva que suposa per a una persona el fet de canviar de lloc de residència, lluny d’on vas nàixer, de la gent que parla la teua llengua, de la teua família i amics, amb la incertesa del futur. En la majoria dels casos són migracions econòmiques, també polítiques, per intentar tenir una vida millor.

En aquesta entrada del bloc només vull compartir una selecció de cançons que parlen de les migracions i algun recurs més. Hi ha diversos estils musicals. Podeu triar la cançó que més us agrade, i llegir les lletres.

Faig aquest apunt perquè reconec que tinc un poc de remordiments per un escrit que vaig fer fa uns dies, el de la ressenya del llibre Córrer sense por, perquè malgrat ser una novel·la que no m’ha agradat com està escrita, la història no et deixa indiferent.

Per cert, l’altre dia en una conversa informal a una xarxa social un espavilat va dir que “La gent ha d’estar al seu país”, dit en un context racista, i va rebre uns quants “M’agrada”. Davant d’un comentari així sempre pense el mateix, que tenim un problema ben gros, perquè necessitem un país de la mida de Canadà i Estats Units junts, com a mínim, per a posar a tots els tontos que hi ha al món. Així tindrien el seu país.

No, les persones no som plantes.

Cançons sobre migracions

(Diversos estils, no s’espanteu)

  1. El emigrante, de Juanito Valderrama, de l’any 1949, la qual es va convertir en la banda sonora de les vides de molts espanyols que van haver d’emigrar a l’estranger. Un clàssic.
  2. Un beso y una flor, de Nino Bravo, de 1972, de l’àlbum Un beso y una flor. Romàntica a més no poder. Lletra de la cançó.
  3. Emigrante, de Pablo Guerrero, de 1975, de l’àlbum Pablo Guerrero en el Olympia. Lenta, però molt bonica. És la cançó que apareix al documental El tren de la memoria.
  4. Visa para un sueño, de Juan Luis Guerra, de 1989, de l’àlbum Ojalá que llueva café. Marxosa i amb una lletra molt potent. Lletra de la cançó.
  5. Espaldas mojadas, de Tam Tam Go!, de 1990, de l’àlbum Espaldas mojadas. Els “espaldas mojadas” són l’emigració llatinoamericana que vol creuar el riu Grande per a entrar als Estats Units des de Mèxic. Lletra de la cançó.
  6. El emigrante, del grup Celtas Cortos, de 1996, de l’àlbum En estos días inciertos. Sobre l’emigració actual. Boníssima. Lletra de la cançó.
  7. Clandestino, de Manu Chao, de 1998, de l’àlbum del mateix nom. Lletra de la cançó.
  8. Emigrante, de Frente Infame, de 2013. “Me tratan diferente por querer salir p’alante”
  9. Zamba del emigrante, d’Ismael Serrano amb Mercedes Sosa, de l’àlbum Sueños de un hombre despierto, de 2007. Lletra de la cançó.
  10. Corrandes d’exili, de Lluís Llach, amb lletra d’un poema de Pere Quart, sobre la Retirada, l’exili republicà i català al final de la Guerra Civil. Lletra i més informació (Historiata).
  11. Geografía, de La Oreja de Van Gogh, música pop. Lletra de la cançó.
  12. Papeles mojados, de Chambao, preciosa i amb un videoclip molt ben fet. Lletra de la cançó.
  13. Africanos en Madrid, d’Amistades Peligrosas, un clàssic dels anys 90. Lletra de la cançó.
  14. Le Métèque (El extranjero), de Georges Moustaki, versió original en francés, un clàssic. Lletra de la cançó.
  15. El Inmigrante, de Calibre 50, una ranxera total. Lletra de la cançó.
  16. El Inmigrante, de Coti, música i ritmes de rock argentí. Lletra de la cançó.
  17. Nord enllà, dels Ebri Knight, folk rock català, any 2015. Lletra de la cançó.
  18. Alfabets de futur, de Feliu Ventura, cantautor valencià, any 2007. Lletra de la cançó.

Ací teniu la llista de reproducció (Migracions – Historiata):

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOCUMENTAL. “Les trinxeres de la pública”, en només 34 minuts

lluitaperlapublica

En defensa d’una ESCOLA PÚBLICA i DIGNA. Recomane veure aquest documental que té el suggeridor títol de “Las trincheras de la pública“. És de lo milloret que he vist, i només són trenta-quatre minuts.

Fa un repàs de la situació de l’educació en aquest país tractant diversos aspectes:

  • Aspectes històrics, com l’herència del franquisme, l’estranya transició i la tímida democràcia.
  • El debat i la confrontació entre l’escola pública i l’escola privada, i l’estafa de la “concertada”.
  • La contínua i determinant influència de l’Església catòlica, un xantatge en tota regla a tota la societat.
  • La creixent desigualtat entre rics i pobres: econòmica, però també social, cultural i política, i evidentment educativa.
  • Les reivindicacions, la defensa dels serveis públics, la importància de la consciència de col·lectivitat.
  • La llibertat, els espais de llibertat i d’igualtat, per a aprendre a decidir, per a educar ciutadans, no consumidors ni súbdits.

És un documental ben fet, amb arguments molt ben presentats i que resulta útil per a tombar murs mentals, i per a tenir idees/paraules fonamentades per al debat.

Ací teniu el documental complet: “Las trincheras de la pública“.

Però primer, si voleu, podeu veure el tràiler:


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOCUMENTAL. “L’esperit del 45” de Ken Loach (2013)

l'esperit del 45 ken loach 2013

Un documental sobre la construcció i la destrucció de l’Estat del benestar al Regne Unit.

He vist amb molt d’interés aquest documental dirigit per Ken Loach (Anglaterra, 1936). Durant una època de la meua vida va ser un dels meus directors de cine de referència, pel seu realisme crític i les seues temàtiques socials. Recorde l’impacte que em van produir pel·lícules com “Plouen pedres” (Raining Stones, 1993), “Terra i llibertat” (Land and Freedom, 1995) o “La cançó de Carla” (Carla’s Song, 1996). Malgrat això, la veritat és que mai m’ha acabat d’agradar del tot: l’he trobat sempre massa emfàtic i simplista.

De tota manera aquest documental té elements molt interessants. És un repàs a la història de la construcció i la destrucció de l’anomenat Welfare state, l’Estat del benestar, al Regne Unit.

Tal com diu Beatriz Gimeno, en un article publicat a Público, aquest documental “narra la victòria del partit laborista britànic comandat per Clement Attlee el 1945, i la manera en què aquest partit va aixecar el welfare britànic que després es va estendre per altres països europeus de la mà dels partits socialdemòcrates. El sistema que el socialisme democràtic va implantar a Europa després de les eleccions va perviure fins al seu desmantellament per Margaret Thatcher a partir dels anys 80. La idea amb què els laboristes van guanyar llavors les eleccions era simple: aconseguir per a tots els britànics, especialment per a la classe treballadora, una vida digna. Aquesta es basava en poques coses: ocupació, habitatge, sanitat, educació, accés a la cultura i al temps lliure. El programa incloïa la nacionalització de tots aquells sectors i activitats que són en realitat monopolis naturals: aigua, electricitat, gas, transport ferroviari, empreses estratègiques … Tots aquests sectors en els quals no és possible la competència i en els que l’eficiència i la igualtat en l’accés només es garanteix si la propietat d’aquests i la seva distribució és comuna, és a dir, pública.”

Resumint, sobre “L’esperit del 45”:

Elements positius: per a mi és un repàs molt bo a la situació del Regne Unit després de la Segona Guerra Mundial, a la victòria laborista amb Clement Attlee, a la construcció de l’Estat del benestar i les nacionalitzacions, a la seua destrucció amb els governs conservadors de Margaret Thatcher i les privatitzacions. Destaca la fotografia en blanc i negre i les imatges d’arxiu, així com els testimonis de persones anònimes. És molt bonica la crida final per a poder canviar les coses que no ens agraden, per a ser ciutadans i amos del nostre destí.

Elements negatius: per a mi és un documental llarg, 94 minuts en són massa per a posar-lo en classe, el ritme de vegades és lent, falten punts de vista sobre la crisi de l’Estat del benestar, el blanc i negre pot desengaxar a alguns alumnes, i sobretot, per a mi, és un poc simplista, i peca d’èmfasi i didactisme.

Saldo final: val la pena, com a mínim perquè és un discurs que sona estrany, tan diferent als discursos neoliberals que ens bombardegen tots els dies en la majoria de mitjans de comunicació (amb paraules com “competitivitat”, “mercat laboral flexible”, “austeritat”, “desregulació econòmica”, “privatitzacions”, etc). Ací és parla de solidaritat, de benestar per a tot el món, i de socialisme, el de veritat.

Almenys us recomane veure el tràiler:

Enllaços al documental

– El documental complet: http://www.teledocumentales.com/el-espiritu-del-45/

– A YouTube només he trobat en castellà 2/3 parts:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “La culpa es de los libros” de Pascual Serrano, un llibre de llibres

La_culpa_es_de_los_libros

La culpa es de los libros és un llibre del periodista Pascual Serrano, publicat el 2014 per l’editorial Icaria, amb el subtítol “Escritos tras mis lecturas”. Està format per dèsset capítols on l’autor comenta breument l’impacte que li han produït les idees d’alguns llibres, recents o antics, i que ell relaciona amb la situació de crisi que estem vivint, de crisi sistèmica.

Aquest llibre és important perquè tal com deia George Orwell, a la seua novel·la 1984, “els millors llibres són els que ens diuen el que ja sabem”. Perquè ens donen les paraules necessàries per a expressar el que sentim o el que intuïm, com en aquest cas.

És un llibre de poc més de cent pàgines que es llig molt fàcilment –jo me l’he llegit en dos sessions (nocturnes)–, té la lletra gran, els capítols són breus, i al ser un llibre sobre llibres ens permet acostar-nos a unes quantes lectures que d’altra manera no arribaríem, sobretot per falta de temps. Evidentment, com a tot refregit de textos, aquest llibre no substitueix l’experiència de llegir les obres que comenta, però sí que ens serveix d’introducció i d’aproximació molt suggeridora, i honesta.

En aquest apunt del bloc només vull reproduir alguns fragments que m’han agradat molt. Per a quan necessite refrescar idees i arguments. Per a qui vulga més informació li recomane la ressenya d’Enric Llopis titulada Los libros… a pesar de todo.

Per cert, Pascual Serrano (València, 1964) és tota una bèstia periodística: és cofundador del web Rebelión.org, col·labora habitualment en Le Monde Diplomatique i altres publicacions, és un reconegut crític sobre la manipulació als mitjans de comunicació, i també és autor d’alguns llibres sobre el tema com Desinformación, Traficantes de información i Contra la neutralidad.

Fragments interessants, ordenats segons el meu interés:

Cap. XVII. Derecho, permiso
Cap. XIV. Clases sociales
Cap. XVI. Cuando gobierna la costumbre
Cap. V. El intelectual y la omertá mediática
Cap. VI. El crimen impune
Cap. XI. El intervencionismo humanitario
Cap. VII. ¿Y si las elecciones no fueran la democracia?
Cap. XIII. En defensa del voto

Cap. XVII. Derecho, permiso. El millor capítol per a mi, el que necessite per a la meua faena actual. (Em recorda un poc la qüestió dels drets positius i els drets negatius de Norberto Bobbio que Alberto Garzón explica al seu llibre La Tercera República)

El polémico y brillante Slavoj Zizek razona en su libro Primero como tragedia, después como farsa (Akal, 2011) en torno a los conceptos derecho y permiso. Para ello recoge la tesis de Jean-Claude Milner (La arrogancia del presente, Manantial, 2010). Dice Zizek que en nuestras sociedades el poder nos presenta como “derechos” algo que no lo son, puesto que se trata solo de “permisos”. Se remonta al mayo del 68 francés:

“Las reclamaciones de nuevos derechos (que hubieran podido significar una verdadera redistribución del poder) fueron concedidas, pero solamente a modo de “permisos”; siendo la “sociedad permisiva” precisamente una sociedad que amplía el ámbito de los que los sujetos están autorizados a hacer, sin darles realmente ningún poder adicional.”

Por su parte, Milner lo expresa de la siguiente forma:

“Aquellos que tienen el poder saben muy bien la diferencia entre un derecho y un permiso. […] Un derecho, en el estricto sentido del término, da acceso al ejercicio de un poder, a expensas de otro poder. Un permiso no disminuye el poder de quien lo otorga; tampoco aumenta el poder de quien lo recibe: hace su vida más fácil, lo que no es nada.”

Zizek presenta como ejemplos el derecho al divorcio, al aborto, al matrimonio homosexual, etc. En su opinión, “todos estos son permisos enmascarados como derechos; de ninguna manera cambian la distribución de los poderes”.

En realidad, el capitalismo no concede derecho alguno, solo permisos. […]

La gran farsa tras la caída del muro de Berlín es que nos han vendido como democracia un sistema que solo nos da permisos, pero no nos garantiza nada ni nos proporciona derechos. Como señalan Zizek y Milner, no nos han dado a los ciudadanos ningún poder, ni los poderosos han disminuido el suyo. De ahí la necesidad de que, cuando oigamos que argumentan algún derecho, pensemos siempre si todos los ciudadanos lo tienen garantizado sin necesitar ninguna condición previa –dinero, por ejemplo–. Si no fuese así, y casi nunca lo es, no estaremos ante un derecho, solo ante un permiso que no nos empodera.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

EDUCACIÓ. En defensa de l’Educació Infantil

Escola Infantil El Partidor (Alcoi)

Escola Infantil El Partidor (Alcoi)

 

Historiata és un bloc personal amb recursos educatius per a Secundària i Batxillerat. Però també mantenim un compromís amb l’educació pública, universal, laica i gratuïta. Per això, de vegades, ens fem ressò de qualsevol campanya o iniciativa que la promoga o la defense, encara que siga d’altres nivells. Tenim sempre present que és una educació amenaçada per l’ànsia privatitzadora, mercantilista i competitiva actual, i que açò té la seua plasmació en la LOMCE.

L’Educació Infantil és la base del sistema educatiu, i per això la gent de la Plataforma en defensa de l’Educació Infantil junt amb l’Associació Ciudadan@s per l’Educació Pública han publicat un vídeo en la seua defensa. Per al meu gust apel·la massa al sentimentalisme, però està molt ben fet i ens reforça en el nostre ideal de crear una escola millor per a crear un món millor. És important, i com a pares i professors val la pena reivindicar-la.