TASQUES. «La crisis del siglo XVII. 2º ESO. Semana 25-29 mayo»

Retrato del conde-duque de Olivares a caballo, valido del rey Felipe IV, pintado en 1636 por Diego Velázquez.

 

Bon dia!

Vamos a empezar el tema 8, que se titula «La Europa del Barroco». Es el último que vamos a ver este curso y es un tema muy interesante porque vamos a estudiar la crisis de la monarquía hispánica, con el final de la casa de Austria, y la consolidación de las monarquías absolutas (excepto en Inglaterra y en los Países Bajos). También veremos la expulsión de los moriscos y la decadencia del País Valenciano, y por último el arte barroco, un estilo artístico recargado y lleno de contrastes y sentimientos.

Esta semana vamos a ver los dos primeros puntos: el de «Una época de crisis» y el de «El declive de la monarquía hispánica».

Para estudiarlo hay dos sesiones de tareas y un trabajo voluntario.

–

SESIÓN 1. «Una época de crisis»

• Libro de texto: punto 1 del tema 8, páginas 204-205.
• 1. Antes que nada, haz una portada del nuevo tema, y un índice con los puntos 1, 2, 4, 6, 7, 8, 9 y 10.
• 2. Lee atentamente el capítulo entero: «Una época de crisis»
• 3. Contesta las claves para estudiar de la página 205 (el «Piensa» no hace falta).

–

SESIÓN 2. «El declive de la monarquía hispánica»

• Libro de texto: punto 2 del tema 8, páginas 206-207.
• 1. Lee atentamente el capítulo entero: «El declive de la monarquía hispánica»
• 2. Contesta las claves para estudiar de la página 207 (el «Piensa» también).
• 3. Copia la línea del tiempo que se encuentra en la parte de abajo de las páginas 206 y 207, con los hechos y los tres reinados del siglo XVII (Felipe III, Felipe IV y Carlos II).

–

MÚSICA. «No hay tanto pan» de Sílvia Pérez Cruz

És que no me la puc traure del cap. La tinc ficada des de fa setmanes, com un corcó que em rosega i em rosega, i quan passege “no hay tanto pan pan pan”, i a la faena “no hay tanto pan pan pan”, i quan un pesat em parla “no hay tanto pan pan pan”, i la taral·lege i la gent em mira, i cada vegada m’emociona.

La compartisc a veure si així me la lleve de damunt, o us contamine d’emoció com m’ha passat a mi. Si algú pot anar a veure la pel·lícula Cerca de tu casa que em conte què tal, perquè em ve fatal anar fins a València per a veure-la, i quan puga la compraré i si està bé la posaré a classe, perquè té bona pinta, i a veure si així entre tots i totes compartim corcons de bondat.

–

Més coses:

• Videoclip No hay tanto pan (2016)
• Tràiler de Cerca de tu casa

REFUGIATS. «El viaje de su vida»

Foto: Yannis Behrakis / Reuters. Un refugiat sirià amb dos xiquets a l’illa grega de Lesbos (24-09-2015)

 

UNICEF ha llançat la campanya #elviajedesuvida per a sensibilitzar i informar sobre la situació de xiquets i xiquetes immigrants i refugiats en tot el món, i especialment d’Orient Pròxim.

Per a aquesta campanya han fet un vídeo molt emotiu i el web elviajedesuvida.es amb nombrosos recursos per a mostrar les condicions que trobem milers de xiquets per a trobar asil a Europa. Mitjançant un mapa es poden seguir les històries d’alguns d’ells.

Aquestes situacions són realitats per als menors que migren cap a la Unió Europea. Són un de cada tres refugiats: més de 300.000 xiquets menors van creuar el Mediterrani el 2015. Per a alguns, arribar a Europa va ser el seu últim objectiu: segons UNICEF han mort dos xiquets al dia a l’Egeu en el que portem de 2016.

Mireu el vídeo i la resta de recursos, no té desperdici:

–

Més recursos sobre migracions i refugiats:

LLIBRE. «Curso urgente de política para gente decente», de Juan Carlos Monedero (2013)

Un llibre que en la primera pàgina posa coses com que “Hay que agitar el discurso como quien lanza un panal de avispas dentro de un confesionario” és un llibre atractiu. També quan, un poc més avant, diu “Vivimos un tiempo en el que la gente decente anda perpleja, y los canallas, envalentonados”.

Aquest és un llibre perfecte per a llegir en Setmana Santa: clar, accessible, i recomanable tant per a indignats com per a qualsevol persona que vulga aprofundir un poc en això de la “nova política”, i no quedar-se en titulars simplistes i generalment malintencionats. El millor que puc dir és que llegint-lo amb atenció aprens molt de teoria política, i sovint amb un somriure.

Juan Carlos Monedero, el seu autor, ara és “famós”, conegut com a cofundador de Podemos, un partit que a les eleccions de desembre de 2015 va aconseguir 69 diputats, però al 2013, quan va publicar aquest llibre, només era una mosca collonera. Era un més del grup heterogeni de crítics amb el poder establert i amb la gestió de la crisi econòmica, i en el seu cas va aconseguir una mena de notorietat en determinats mitjans d’Internet. Podies trobar articles seus reproduïts a llocs com Iniciativa Debate, Democracia Real Ya, Attac, i especialment al seu bloc Comiendo tierra, que apareix al diari Público.

Si, per exemple, Vicenç Navarro i Juan Torres són especialistes en l’estat del benestar o l’economia social, o Alberto Garzón és l’exemple de jove indignat molt format (amb veu al Congrés dels Diputats des de 2011), Juan Carlos Monedero és un dels politòlegs crítics per excel·lència, i amb una sòlida base acadèmica malgrat els rabiosos atacs de la “caverna” mediàtica (no oblidem que és professor de la Universitat Complutense de Madrid).

Monedero destaca perquè escriu molt bé, amb explicacions molt belles, i el seu estil és inconfusible: un tant poètic, amb metàfores cridaneres, visuals, jocs de paraules fàcils i enginyosos, i sobretot emoció, amb una estranya capacitat per a parlar de política sense perdre de vista la gent, les persones sense rostre, i alhora individualitzar-los i donar-los color, sempre amb la complicitat del “nosaltres” de fons. És un mestre en equilibrar la tensió descriptiva.

TEXT. La vida a un poble espanyol durant la Restauració, per Pío Baroja

El passat diumenge pel matí vaig fullejar El árbol de la ciencia de Pío Baroja, una novel·la publicada el 1911, de la que guardava un bon record i que vaig llegir fa… vint anys. El temps passa. Vaig trobar un fragment molt il·lustratiu, amb reflexions del protagonista/autor, sobre la vida a un poble espanyol típic durant l’època de la Restauració, a principis del segle XX.

Els paral·lelismes d’aquella època amb l’actual resulten esfereïdors. Ho parlava fa uns dies amb un conegut, professor d’història. La Restauració és va iniciar cap a finals de 1874, i amb una constitució el 1876; l’actual democràcia va començar amb la transició, després de la mort de Franco el 1975, i la constitució és de 1978; els dos règims van ordenar un cert desordre constitucional, la Restauració va acabar amb el Sexenni Democràtic o Revolucionari, i l’actual democràcia va posar fi a la dictadura franquista (amb un regne sense rei durant més trenta anys); la Restauració tenia dos partits que s’alternaven en el poder, el Liberal de Sagasta i Canalejas, i el Conservador de Cánovas i Maura; actualment tenim (o teníem) el PSOE de Felipe González i Zapatero, i el PP de Fraga, Aznar i Rajoy; els dos règims es van caracteritzar per actituds de caciquisme (sí, actualment tenim els “barons territorials”),  i també per l’hegemonia de les elits polítiques i econòmiques; els dos règims van començar a ser fortament criticats cap als trenta-quaranta anys de la seua instauració, per les noves generacions que no havien viscut la seua instauració però que vivien/vivim els seus efectes. Per això, de vegades, és fàcil trobar alguna referència a aquest paral·lelisme i que alguns, amb una certa fonamentació, anomenen el règim polític actual d’Espanya com “la Segona Restauració”.