TEATRE. “Per què no vaig al teatre” de Quim Monzó

No, no és un hivernacle, és el Gran Teatre de Xàtiva.

No, no és un hivernacle, és el Gran Teatre de Xàtiva (la Costera, País Valencià)

 

A qui no li agrada el teatre? Recorde vivament les primeres dos obres que vaig veure de jovenet: el Lazarillo de Tormes interpretat per Rafael Álvarez “El Brujo” i Las guerras de nuestros antepasados de Delibes, amb un grandíssim José Sacristán. M’agrada molt el teatre, però reconec que no acabe de trobar-me còmode. Com sóc prou tímid el fet d’estar entre molta gent em posa nerviós, i també estan les xarrades banals mentre esperes que comence, i especialment m’irriten les interpretacions exagerades, sobreactuades.

Dic açò perquè resulta que aquest matí he anat al teatre. Hem vist una adaptació de L’Espill de Jaume Roig, portat a escena per la companyia valenciana Crit. Ser actor ha de ser dificilíssim i la parella que estava sobre l’escenari ha treballat de valent, amb un text completíssim, molt ben lligat. Era un espectacle dirigit especialment als alumnes, en aquest cas de 1r de Batxillerat.

Em van avisar el dilluns que havia d’anar, justament en dos hores lliures que tinc, mira quina gràcia. L’organització ha sigut un poc caòtica perquè donava la sensació que ningú sabia res d’on anàvem ni per què, ni professors ni alumnes. En teoria estava organitzat pel Departament de Valencià però tampoc sabien massa de què anava la cosa. Total, que no hi havia res treballat amb anterioritat: és tractava d’anar, seure, assistir a la representació i au, cap a l’institut de nou. Pagava l’Ajuntament de Xàtiva, crec. Els alumnes, contents, és clar, són dos hores sense classe. Els professors, perplexos i contents, és clar, són dos hores sense classe (menys jo, que eren dos hores lliures, punyeta!). Els actors, contents, supose, treballant i donant la vida en l’escenari, fent allò que els agrada, se’ls notava, o ho dissimulaven molt bé que per això són actors. L’encarregat de la calefacció, contentíssim, perquè no l’ha encesa i, malgrat estar a la càlida Xàtiva, feia un fred de mil dimonis allà dins, i hem acabat tots amb els peus glaçats.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

LLIBRE. “Matilda” de Roald Dahl, la nena lectora que intimida

portada matilda roald dahl en català

Comencem suaus. Han passat les vacances i tinc encara el regust dolç de les lectures d’estiu. Una d’elles ha sigut aquest llibre, Matilda de l’escriptor gal·lès Roald Dahl (1916-1990), publicada el 1988. No havia llegit res d’aquest autor, famós per les seues obres juvenils, i li tenia curiositat, i vaig aprofitar que em va arribar a les mans de manera casual.

El llibre comença amb un dels inicis més divertits que he llegit mai:

“Passa una cosa curiosa, amb les mares i els pares. Fins i tot quan el seu fill és la cosa més pesadeta que et puguis imaginar, és igual, es pensen que és fantàstic.
Alguns pares van més enllà. L’adoració els encega fins a convèncer-se que el seu fill té condicions de geni.
No és pas tan desastrós, tot plegat. És tal com va el món. El que passa és que quan els pares comencen a explicar-nos a nosaltres si n’arriben a ser, d’intel·ligents, els seus horribles plançons, llavors comencem a bramar:
—La palangana, que vomito!”
 

Potser serà perquè sóc pare, i també que de vegades treballe de professor, però crec que és una sensació ben real que tots els pares hem tingut alguna vegada a la porta de l’escola, parlant amb altres pares.

A la novel·la passa el contrari, la protagonista, Matilda, és una xiqueta de cinc anys que viu amb uns pares i un germà barroers a més no poder, que directament no l’estimen. El seu pare, el senyor Wormwood, és propietari d’un dels negocis més mal considerats per tothom, el de venedor de cotxes de segona mà; la seua mare és addicta al bingo i el seu germà és un just hereu dels seus pares. Matilda té una sensibilitat estranya. Estranya per viure on viu. Li agraden molt les històries i ella sola aprén a llegir. Descobreix la biblioteca pública i es dedica a devorar llibre rere llibre davant la mirada perplexa de la senyora Phelps, la discreta bibliotecària. A mi em sembla una xiqueta inquietant, que intimida. Mireu quina llista de llibres s’empassa la criatura amb cinc anyets:

  • Les grans esperances, de Charles Dickens
  • Nicholas Nickleby, de Charles Dickens
  • Oliver Twist, de Charles Dickens
  • Jane Eyre, de Charlotte Brönte
  • Orgull i prejudici, de Jane Austen
  • Tess dels Ubervilles, de Thomas Hardy
  • Retorn a la terra, de Mary Webb
  • Kim, de Rudyard Kipling
  • L’home invisible, d’H.G. Wells
  • El vell i el mar, d’Ernest Hemingway
  • El soroll i la fúria, de William Faulkner
  • Els ceps de la ira, de John Steinbeck
  • Els bons amics, de J.B. Priestley
  • Rocs de Brighton, de Graham Greene
  • La revolta dels animals, de George Orwell

Resulta morbós comprovar quants n’hem llegit: jo només quatre.

Especialment és gratificant eixe contrast entre uns pares satisfets de la seua abjecció i una xiqueta que vol alguna cosa més en la vida, que valora la bondat i l’honradesa, sense caure en cursileries ni pedanteries.

A l’escola les coses no són tan bones com caldria. Si bé la mestra de Matilda, la senyoreta Honey, és tota dolçor i es fixa ben prompte en ella, la directora, la senyora Truchbull odia els xiquets i la menysprea especialment. Ací la història deriva cap a uns poders extraordinaris de la protagonista per a salvar l’escola, cap a un final bonic gràcies a la màgia. Al capdavall és com una versió del conte de la Ventafocs, però molt millorat, sense fades ni princeses embafoses.

També entre tanta màgia i tragicomèdia juvenil podem trobar algunes frases més adultes, per les reminiscències que ens poden provocar a alguns:

“Matilda hauria volgut que els seus pares haguessin estat bons i amables i comprensius i honrats i intel·ligents. Que no fossin res de tot això era un fet que havia d’aguantar. No era fàcil.”
 

Per a mi aquesta novel·la supera l’adaptació de cine que va dirigir Danny DeVito l’any 1996, i això que me’n va agradar molt (reconec que tinc debilitat pel senyor DeVito). De fet, ara pense en Matilda i em ve al cap la xiqueta de les magnífiques il·lustracions de Quentin Blake.

matilda 2


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “El buen soldado” de Ford Madox Ford, les turmentoses vides de les classes ocioses

ford madox ford el buen soldadoEdició que jo he llegit:

  • Ford Madox Ford: El buen soldado
  • Barcelona, Editorial Planeta, 1973, 2a edició, 279 pàgines
  • Títol original: “The Good Soldier” (1915)

Aquesta novel·la ha sigut un descobriment casual. No la coneixia fins fa pocs mesos, quan l’historiador Julián Casanova la va esmentar en un comentari sobre el centenari de la Primera Guerra Mundial. En concret va citar, en un parell d’ocasions, la primera frase de la novel·la: “Esta es la historia más triste que conozco”. Una cita que dóna molt de joc.

El buen soldado està considerada la millor novel·la de Ford Madox Ford (1873-1939), i vull que quede clar que no és una novel·la bèl·lica, ni històrica. De fet el seu títol és enganyós; l’autor la volia titular “La història més trista”, però el seu editor no el va deixar perquè Europa es trobava en plena Gran Guerra i prou en tenien ja de tristeses.

Relata la història sentimental de dos parelles de classe alta durant els anys anteriors a aquesta guerra. En concret se centra en la història d’Edward Ashburnham, un ric terratinent anglés, militar (d’ací ve això de “el bon soldat”), el qual viu dos vides que afecten a totes les persones que l’envolten: la pública i honorable, i la privada i turmentosa. No és una novel·la lineal, i encara que és fàcil de llegir té una estructura tan calculada i complexa (“quasi matemàtica” diu la contraportada) que fa que de vegades vages perdut. El millor d’aquestes novel·les és quan tot comença a encaixar, i sobretot quan veus que no és una novel·la de bons i roïns, de revelacions morals, sinó d’incerteses, amb l’acurada exposició de les accions dels protagonistes i, al final, pocs judicis taxatius i categòrics. A mi m’ha agradat.

Alguns fragments:

“Todos tenemos miedo, estamos solos, necesitamos recibir del exterior nuestro derecho a existir.” (pàgina 130)

“Consideraba la vida [Leonora, l’esposa d’Edward Ashburnham] como una perpetua batalla sexual entre maridos que deseaban ser infieles a sus esposas, y esposas que deseaban recapturar finalmente a sus maridos. Ésa era su triste y modesta visión del matrimonio. El hombre, para ella, era una especie de bruto que debía tener sus divagaciones, sus excesos, sus noches fuera de casa, sus períodos de brama. […]
El destino de la mujer era la paciencia, la paciencia y una vez más la paciencia –ad majorem Dei gloriam– hasta el día señalado, si Dios lo creía pertinente, en que pudiera tener su recompensa. […]
Le habían enseñado que los excesos en los hombres son naturales, excusables… como los de los niños.
Y lo que importaba era que no hubiera escándalos ante la congregación.” (pàgines 205-206)

“Los convencionalismos, la tradición, supongo, trabajan ciega pero inexorablemente para preservar al tipo normal, para extinguir a los individuos orgullosos, resueltos, fuera de lo común.” (pàgina 259)

“No vaya a creer nadie que estoy abogando por nada contrario a la moral convencional. No estoy abogando por el amor libre ni en éste ni en ningún otro caso. La sociedad debe continuar, me imagino, y la sociedad sólo puede existir si los seres normales, virtuosos y ligeramente falsos, florecen, y si los apasionados, los empecinados, los demasiado veraces son condenados al suicidio y a la locura. […]
Sí, la sociedad debe mantenerse; tenemos que reproducirnos, como los conejos. Para eso estamos aquí. Pero entonces sucede que me disgusta la sociedad… y mucho.” (pàgines 274-275)

CURTMETRATGE. “Lobos” – sobre els bancs, la ficció i la realitat

cartell_lobos_zurita_repressió_2013

Lobos” és un curtmetratge de l’any 2013 sobre el comportament dels principals bancs durant els últims anys. Està produït pel col·lectiu “Niños Cabra”, dirigit per Daniel Ortiz i Javier Díaz-Conde, i amb guió d’aquest primer. Té una durada de 17 minuts i s’ha realitzat a Màlaga. No és un documental, és un curtmetratge de ficció, però està basat en fets reals arreplegats per l’equip productor durant el període de documentació. Impactant.

Tal com diuen al començament:

“Les principals entitats bancàries del nostre país realitzen
periòdicament reunions “especials” per a directius de les seues sucursals.
 
Els assistents estan obligats a guardar silenci sota secret professional.”

 

He sabut d’ell gràcies a “Ganas de escribir“, el magnífic blog del professor d’economia Juan Torres López.

Sobre l’exageració a “Lobos”

És fàcil creure que a “Lobos” estan exagerant. En l’apartat de comentaris d’aquest curtmetratge trobem algunes intervencions amb crítiques. Les principals crítiques són que l’argument és exagerat, que es dóna una imatge massa roïna dels equips directius dels bancs, i que els actor són histriònics. En definitiva, que el que es conta està allunyat de la realitat.

En aquest mateix apartat de comentaris trobem algunes respostes del col·lectiu “Niños Cabra” a aquestes crítiques i que pel seu interés reproduisc tot seguit. Val la pena.

1. Sobre generalitzar:

“No metemos, para nada, a todos en el mismo saco, pero sí es algo común entre las grandes entidades financieras. No decimos nada de las “medianas” ni de las pequeñas. Es lo primero que ponemos en el cortometraje.”

2. Sobre les mancances del curtmetratge:

“Me temo que no teníamos más medios. Somos un colectivo amateur, con un presupuesto de 500 euros y medios técnicos artesanales. 4 meses de documentación, entrevistas a trabajadores y directivos y más de una veintena de expedientes judiciales. Muchos casos eran tan graves que descartamos incluirlos en el guión para que los espectadores no pensaran que exagerábamos. Absolutamente todo lo que contamos está basado en la realidad, por supuesto ficcionado porque es cine, pero nos quedamos cortos.”

3. Sobre la ficció, la realitat i l’exageració:

“Este cortometraje tiene más de 4 meses de documentación, con entrevistas a trabajadores y directivos de sucursales. Todo lo que veis tiene reflejo en la vida real, por supuesto, no en todas las entidades, pero en muchas sí. Incluso tuvimos que rebajar el nivel de “realismo”, para evitar que ciertas cosas no se creyeran al ficcionarlas.”

4. Sobre l’escena del bonegó:

“Precisamente, de todas las secuencias, la de la secretaria es la que más “rebajamos”. En el proceso de documentación teníamos expedientes judiciales donde habian suicidios, abortos e incluso agresiones físicas. No pretendemos generalizar, pero si llevar luz donde la prensa no llega (al menos que nosotros sepamos).”

ESCRIURE. “Ningú vol llegir la teua merda”

mafalda-escriure

Escriure és molt difícil, i laboriós i cansat, però sobretot és molt difícil. Si vols fer-ho un poc bé, clar. Encara que sovint compensa, perquè si escriure és ajuntar paraules, també és crear alguna cosa nova que abans no existia, i això a la majoria ens dóna felicitat.

La xarxa està plena de consells per a “escriptors”, alguns molt bons, d’altres un poc pedants. A mi el que més m’ha agrada és eixe que diu “ningú vol llegir la teua merda”. Inspirador, veritat?

Tot seguit reproduisc la lliçó d’Steve Pressfield, l’autor de tan escatològica afirmació, i uns quants enllaços per a gaudir amb els consells de grans mestres escriptors.

Per cert, tal com deia Simone de Beauvoir, “escriure és un ofici que s’aprén escrivint”.

 

Lliçó número 1 per un aspirant a escriptor, per Steve Pressfield:

“Ningú vol llegir la teua merda.

Deixa’m que t’ho repetisca. Ningú -ni tan sols el teu gos o ta mare- té el més mínim interés en el teu blog o en la teua novel·la.

No és que la gent siga roïna o cruel. Simplement estan ocupats.

Ningú vol llegir la teua merda.

En la indústria de la publicitat, hi ha un fenomen anomenat la “Síndrome del Venedor”. Tot venedor està enamorat dels seus propis productes. L’error que comet és creure que perquè ell està enamorat dels seus productes, la resta del món també ho estarà.

La resta del món no sap el que tu estàs escrivint i tampoc li importa. Els teus potencials lectors estan ocupats amb els assumptes de les seves vides i no tenen temps per llegir aquesta obra mestra de la que et sents tan orgullós.

Quina ha de ser la resposta davant d’això?

1) Redueix el teu missatge a la seva forma més simple, clara i fàcil d’entendre.

2) Fes-ho divertit. O sexy, o interessant, o informatiu.

Quan comprens que ningú vol llegir la teua merda, la teua ment es concentra. Només llavors, comences a entendre que l’escriptura i la lectura són, sobretot, una transacció. El lector t’ofereix el seu temps i la seva atenció, els dos regals més valuosos que un ésser humà pot oferir a un altre. A canvi, tu, l’escriptor, has de tornar alguna cosa digna del que t’ha regalat.

Quan comprens que ningú vol llegir la teua merda, desenvolupes empatia. Adquireixes el do més valuós per a qualsevol escriptor: l’habilitat de canviar la perspectiva des del teu punt de vista al punt de vista del lector. Aprens a qüestionar cada frase que escrius: és interessant? És divertida? És agosarada? Estic donant suficient al lector? S’estarà avorrint? Estarà seguint l’argument?”

(Font: blog Principia Marsupia)


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “La metamorfosi” de Franz Kafka (1915), una aproximació

portada - kafka - metamorfosiRESSENYA

Franz Kafka: “La metamorfosi” (1915)

  • Edicions Bromera, Alzira, 1990, 136 pàgines
  • Col·lecció “A la lluna de València”, núm. 10, enllaç
  • Traducció, introducció i notes: Heike van Lawick i Enric Sòria
  • Títol original: “Die Verwandlung” (1915)

Índex

  1. Introducció
  2. Argument
  3. Kafka
  4. El llenguatge de Kafka
  5. Interpretacions
  6. Sensacions personals després d’haver llegit “La metamorfosi”
  7. Cites
  8. Documental: “Qui era Kafka?”

1. Introducció

Llegir “La metamorfosi” és un plaer alimentari per al cervell, i una prova de superació personal davant una obra tan clàssica, tan monumental i alhora tan estereotipada i potser desconeguda. És una obra que apareix en tots els llistats de recomanacions de lectures, i és tan famosa que fa por i un poc de mandra llegir-la. Però val la pena.

Només vull posar algunes notes.

Per a un coneixement molt més detallat us recomane veure les entrades sobre Kafka i la “La metamorfosi” al blog la serp blanca del professor Enric Iborra.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “El reino de este mundo” d’Alejo Carpentier (1949)

portada carpentier el reino de este mundoRESSENYA. Alejo Carpentier:

“El reino de este mundo” (1949)

  • Barcelona, Editorial EDHASA, 1978
  • 170 pàgines, en castellà, estudi preliminar de Florinda Friedmann de Goldberg (40 pàgines), pròleg de l’autor on explica la seua concepció de “lo real-maravilloso” de la crònica d’Amèrica.
  • Edició més actualitzada a Alianza Editorial, enllaç

Ressenya

El reino de este mundo” és una novel·la sobre la percepció fantàstica de la gent i la història real d’Haití, entre l’època del colonialisme francés i la seua independència. El protagonista principal és Ti Noel, un esclau negre de la hisenda de monsieur Lenormand de Mezy. Amb ell recorrerem els esdeveniments d’aquest país entre finals del segle XVIII i principis del segle XIX.

La novel·la comença amb la revolta del manco Mackandal, l’any 1757, el qual va causar pànic entre els latifundistes francesos amb l’ús del verí que feien els servents de les hisendes, fins que l’apressen i l’executen cremant-lo viu en una foguera.

La següent fita és en 1791, quan es feu una reunió dels cabdills negres en una clariana del bosc a “Bois Caiman”, on van preparar la revolta que va culminar amb la independència del país el 1804. Entremig assistirem a l’arribada del general Leclerc amb la seua esposa Paulina Bonaparte, qui agafarà a Soliman, un criat negre, per a que l’atenga durant una epidèmia de calentures. Ti Noel mentrestant anirà a Cuba amb el seu amo, el qual ha fugit després de la violació i assassinat de la seua dona. Anys després Ti Noel tornarà, lliure, però l’obligaran a treballar en la construcció de la fortalesa de La Ferriere del nou emperador negre Henri Christophe, qui resideix al palau de Sans-Souci, enmig d’una cort a l’europea, amb vestits luxosos i un ambient cortesà. La novel·la finalitza amb els últims periples de Soliman i de Ti Noel. El primer acabarà a Europa, i el segon, ja molt vell, retornarà a l’hisenda on va servir de jove per a passar els seus últims dies.

En aquesta novel·la el món real i el fantàstic es barregen contínuament, fins al punt de no saber en algunes ocasions si la història que s’explica és només ficció o si allò que sembla ficció és la història real. De tan irreal i meravellós que és tot.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE i PEL·LÍCULA. “Al Este del Edén” de John Steinbeck (1952), literatura en cinemascope

Portada - Al este del Eden - Steinbeck - Caralt

  • Barcelona, Luis de Caralt editor, 1982
  • 736 pàgines, en castellà
  • Títol original: East of Eden
  • Altres edicions més actuals en castellà:
    • Editorial Tusquets, enllaç
    • Editorial Austral, més econòmica, enllaç
  • No he trobat cap traducció al català

A l’Est de l’Edèn és el relat de la trajectòria de dos famílies californianes, des dels seus orígens, una a Irlanda i l’altra a Connecticut, fins al seu establiment i vida a la vall de Salinas, a la Baixa Califòrnia, el “Dust Bowl”, el país dels relats d’Steinbeck. Es tracta d’un país rural i natural que creix amb fornades de nous vinguts.

Els personatges són rics i variats: la família de Samuel Hamilton, amb la seua dona i els seus nou fills, que viuen i treballen en un terreny esquerp, sec i estèril; i la família d’Adam Trask qui s’assenta en un terreny fecund del fons de la vall, després de recórrer el món en l’exèrcit i com a condemnat a treballs forçats, amb la seua dona Cathy, amb un passat tèrbol. Cathy representa el Mal i abandonarà al seu home i als seus dos fills bessons recent nascuts, i acabarà exercint la prostitució com a una faena que li permet el domini d’altres persones. Caleb i Aron (basats en Caïm i Abel) són els dos bessons, es criaran amb un pare rígid i trist, sense conèixer la vida de sa mare, però amb les meravelloses ensenyances de Lee, un cuiner xinès que a poc a poc assumeix el paper de pare espiritual dels dos xics. Lee és la consciència moral de la novel·la, sobretot després de la mort del vell Samuel Hamilton, un esperpèntic i extravagant personatge amb ressonàncies bíbliques, però amb útils i pràctics coneixements per a la vida.

Si la primera part completa l’ambientació i els orígens de cada personatge i família, la segona part és la de la universalitat del text, la de la reflexió dels desigs íntims de les persones, de les seus mancances i de les seues possibilitats. El pecat, la maldat, i la bondat són categories que trobem en tots, però serà amb Caleb i Aron on es plasmaran com a prototips quasi ideals. I per damunt de tot la saviesa i les reflexions del cada volta més ancià Lee, qui descobrirà el concepte de timshell. Aquesta és la paraula amb la qual es refereix Déu quan es dirigeix a Caïm després d’assassinar a Abel: timshell és “tu podràs”, i podràs dominar el pecat i la maldat. No com a obligació, ni com a predestinació, sinó com a opció lliure i valenta, a disposició de tothom. Aquí radica la grandesa del relat i la seua perdurabilitat. És una defensa de la llibertat humana enfront la maldat i això que diem el destí. “Tu podràs”, el què? Canviar allò que no t’agrada.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “La verdad de las mentiras” de Mario Vargas Llosa, un llibre de llibres

Portada - Vargas Llosa - La verdad de las mentirasRESSENYA. Mario Vargas Llosa:

“La verdad de las mentiras” (2002)

  • Madrid, Editorial Alfaguara, 2002
  • 413 pàgines, en castellà

Ressenya

Aquesta obra és un recull d’assaigs sobre la importància de la literatura i sobre 35 novel·les del segle XX. Es tracta d’una selecció personal de l’escriptor peruà Mario Vargas Llosa. És una defensa de la bona literatura com a base de la llibertat de pensament, d’aliment per al llenguatge i la intel·ligència, i per a gaudir d’una vida més plena.

Comença amb un assaig genèric sobre l’ús i gaudi de la literatura, per passar a analitzar obres emblemàtiques d’autors tan consagrats com Joseph Conrad, Thomas Mann, James Joyce, Dos Passos, Woolf, Scott Fitzgerald, Hesse, Faulkner, Huxley, Malraux, Isak Dinesen, Koestler, Greene, Camus, Orwell, Carpentier, Hemingway, Steinbeck, Nabokov, Lampedusa, Grass, Bellow o Tabucchi. Analitza el per què són obres cabdals, el seu procés de creació, la vida dels autors/es, i la seua perdurabilitat. Les obres analitzades són una crònica del seu temps que no arrepleguen els estudis històrics, i que només la literatura pot enregistrar: els desigs i somnis humans enfront la limitació de les vides reals. Les novel·les rebenten eixos límits, fins a tal punt que la ficció pot mostrar més veritats d’una època que la pròpia vida real: és el que Vargas Llosa anomena “la veritat de les mentides”.

Després de llegir aquest llibre tens la sensació de ser més intel·ligent i de saber més coses. Més intel·ligent segurament no, però saber més coses sí. Sobretot és un llibre que t’incita a llegir llibres, bons llibres; és un fomentador de lectures, una cistella de cireres, que et porta a interessar-te per la paraula escrita i pels somnis humans. Ens ensenya a veure el món d’altra manera, a comprendre la importància de la ficció en la comprensió de la vida, i a més a més a fer-nos gaudir de les bones històries. La ficció ens enriqueix com a persones.

Finalment només vull fer constar un fet que m’ha estranyat: de les 35 obres i autors analitzats només n’hi ha un que escriu en castellà. Es tracta d’Alejo Carpentier i la seua novel·la “El reino de este mundo”, publicada el 1949. Sembla estrany que només haja seleccionat un escriptor en castellà quan el mateix Vargas Llosa escriu en aquesta llengua. De català, per desgràcia, no n’hi ha cap (jo posaria a Mercè Rodoreda sens dubte).

–  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE i PEL·LÍCULA. “1984” de George Orwell (1949), la distopia per excel·lència

Portada - Orwell - 1984

Barcelona, Ediciones Destino, 2006

319 pàgines, en castellà, apèndix “Los principios de neolengua

En català es pot trobar una edició econòmica a labutxaca

1984 és la distopia per excel·lència, el relat sobre un futur negre imaginat a partir de les experiències de George Orwell (1903-1950) amb l’stalinisme dels anys 30 del segle XX. Tal com diu l’editorial “aquesta novel·la, escrita el 1948, és un dels grans al·legats del segle XX contra el totalitarisme.”

El seu argument és tan conegut que resulta popular:En el futur hipotètic en què se situa l’acció, el món està dominat per tres grans superpotències, totes tres enfrontades entre elles per principis ideològics diferents, però totes tres totalitàries. Winston Smith, el protagonista, viu a Londres i treballa al ministeri de la Veritat reescrivint i retocant la història de la seva superpotència. Quan s’adona que amb aquesta feina l’únic que fa és contribuir a la farsa del seu govern, i sobretot quan entra en relació amb una jove rebel, és quan topa frontalment amb el Gran Germà, que controla fins al més mínim detall de la vida privada de tothom, amb uns mecanismes de domini que recorden els del nazisme i els de l’estalinisme.”

george-orwell-bbc

Eric A. Blair, conegut com “George Orwell” (1903-1950)

Aquesta novel·la fa por i mandra, no per si mateixa, sinó per la fama que arrossega com a “clàssic imprescindible”. Per això recomane oblidar aquest soroll i dedicar-se a llegir-la com si no hagueres sentit res d’ella abans.

La novel·la està estructurada en tres parts clarament diferenciades. El llenguatge és tan senzill que resulta transparent, el que fa inquietant el relat és l’acció dins d’un ambient asfixiant.

Detalla molt bé i et fa sentir com seria un món de malson sense llibertats, el qual pot esdevenir real, especialment en eixos petits o grans gestos de misèries quotidianes que tothom es troba al llarg de la seua vida, en els rituals socials de condemna de qualsevol heterodoxia.

Especialment m’ha cridat l’atenció la creació i definició del concepte neollengua, un dels recursos més palpables i perdurables de la novel·la, amb la idea de l’empobriment i el control del llenguatge per a dominar així la realitat.

Tot seguit compartisc la seua possible aplicació didàctica i uns textos que trobe significatius.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »