LLIBRE. «La vida i la mort d’en Jordi Fraginals» de Josep Pous i Pagès (1912)

Alguns del millors moments de l’estiu passat els vaig passar llegint la novel·la La vida i la mort d’en Jordi Fraginals de Josep Pous i Pagès. És un clàssic, un clàssic del Modernisme i de la narrativa rural, però reconec que no el coneixia fins fa poc. L’he llegit en un exemplar de la col·lecció MOLC (“Les millors obres de la literatura catalana”), la de les tapes grogues. El vaig agafar de la biblioteca de Cocentaina, un lloc molt recomanable, i m’ha agradat tant aquest llibre que he acabat comprant-me’l, de segona mà, en la mateixa edició. 

Publicada el 1912, és l’obra més famosa de Pous i Pagès. És una novel·la sobre una vida, la del jove Jordi Fraginals que vol fer el seu propi camí. Per aconseguir-ho ha de vèncer nombrosos obstacles. El seu pare volia que fos capellà, però ell no té cap vocació i acabarà fugint del seminari. És el relat típic, i molt positiu, sobre la defensa de la força de la voluntat i de la dignitat de l’individu, una lluita contra les tradicions i les rutines. Aquestes idees solen provocar conflictes perquè qüestionen les convencions socials i la preeminència dels poderosos. En classe d’Història parlem contínuament d’aquest tipus de conflictes, per exemple amb els progressistes i els conservadors, i tots els que vulgueu afegir.

És una novel·la que m’agradaria tornar a llegir en uns anys. Té algunes escenes memorables. Vull compartir uns fragments que m’han agradat molt:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

RELAT. «La verema de la por» de Raimon Casellas (1906)

Raimon Casellas (1855-1910)

 

Al llibre Narrativa de Raimon Casellas, després de la novel·la Els sots feréstecs que vaig comentar ahir es troba Les multituds. Aquesta obra es va publicar el 1906 i conté onze relats breus. Tots ells tenen com a fil conductor la massa humana, la multitud, com a protagonista d’actes destrellatats o fins i tot cruels. Perquè com diu el mateix Casellas «cal notar que els homes muden d’esperit tan bon punt formen munió».

El primer relat es titula Dia de sentència i és molt impactant, sobre una execució pública amb el garrot vil. He vist que aquest relat es troba en el recull que ha publicat l’editorial Males Herbes titulat Savis, bojos i difunts, amb vint-i-cinc textos vinculats a l’estil del decadentisme. M’agradaria firar-me’l perquè té un pinta estupenda.

No obstant això, el relat que a mi més m’ha agradat ha estat Les veremes de la por. Explica l’impacte que provoquen en un poble unes colles itinerants de veremadors morts de fam. Tota l’acció esdevé en una vesprada i una nit, però la tensió, la intranquil·litat, la por, el terror en definitiva que pateixen els vilatans està molt ben detallat pas a pas. És un text amb un caràcter social molt marcat, que es pot utilitzar en classe per a il·lustrar la desigualtat i la pobresa que hi havia als nostres camps fins ben entrat el segle XX. A més a més està molt ben escrit.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Els sots feréstecs» de Raimon Casellas (1901)

Fa temps que tenia ganes de llegir la novel·la Els sots feréstecs de Raimon Casellas (1855-1910). Hi ha una edició recent de butxaca publicada per Edicions de 1984, però jo me l’he llegida en el volum Narrativa, publicat el 1982, dins de la col·lecció de «Les millors obres de la literatura catalana» (MOLC), amb les típiques tapes grogues. A més d’aquesta novel·la breu de l’any 1901 també trobem els llibres de relats Les multituds (1906) i Llibre d’històries (1909). El meu volum és de segona mà, comprat en el web Todocolección, baratíssim.

Els sots feréstecs conta la història de mossèn Llàtzer, un capellà que va a parar a una remota contrada rural, entre muntanyes, al Vallès Oriental, per la zona del Figueró i Montmany, i que prompte es topa amb l’hostilitat dels feligresos de la seua parròquia. L’ambient és claustrofòbic, la natura es presenta inhòspita, no trobarem cap idealització bucòlica, la pobresa arriba a nivells de subsistència, no hi ha bellesa, tot sembla trencat i brut, i pertot arreu hi ha tristesa i sobretot sordidesa. És un relat sobre la confrontació entre les bones intencions del capellà i la ignorància i la passivitat dels pagesos, o més simple encara, entre el bé i el mal. El cas és que aquest tipus de literatura m’encanta.

Resulta que entre els estils del modernisme, el decadentisme i el noucentisme literari que estava a tocar, entre els segles XIX i XX, a Catalunya van sorgir un grup d’escriptors que van escriure novel·les i relats breus amb arguments prou bèsties. Com que estaven ambientats en pobles, masos i muntanyes els trobem etiquetats com «narrativa rural» o «ruralisme». La veritat és que tenen una prosa exagerada, massa elaborada, amb personatges un poc caricaturescs. Segons Joan Fuster, a la seua obra Literatura catalana contemporània, estaven inspirats en l’estil del realisme i el naturalisme decimonònic, si bé a la seua època ja es veien un poc anacrònics. Seguint a Fuster, aquesta novel·la rural patia d’una deformació: «deformació que consistí a abandonar-se a la descripció en detriment de la narració». Més avant: «la ploma del novel·lista [ruralista], amb una desmesurada fruïció, cedeix la temptació de descriure el marc natural de les escenes: la rudesa o la grandiositat del paisatge, la minúcia de la rutina, l’espectacle exòtic, exòtic, és clar, per al previsible lector ciutadà i de vegades fins i tot per al mateix escriptor, són objecte d’inventari atent i demorat. La narració pròpiament dita se’n ressentia.»

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

TEATRE. “Per què no vaig al teatre” de Quim Monzó

No, no és un hivernacle, és el Gran Teatre de Xàtiva.

No, no és un hivernacle, és el Gran Teatre de Xàtiva (la Costera, País Valencià)

 

A qui no li agrada el teatre? Recorde vivament les primeres dos obres que vaig veure de jovenet: el Lazarillo de Tormes interpretat per Rafael Álvarez “El Brujo” i Las guerras de nuestros antepasados de Delibes, amb un grandíssim José Sacristán. M’agrada molt el teatre, però reconec que no acabe de trobar-me còmode. Com sóc prou tímid el fet d’estar entre molta gent em posa nerviós, i també estan les xarrades banals mentre esperes que comence, i especialment m’irriten les interpretacions exagerades, sobreactuades.

Dic açò perquè resulta que aquest matí he anat al teatre. Hem vist una adaptació de L’Espill de Jaume Roig, portat a escena per la companyia valenciana Crit. Ser actor ha de ser dificilíssim i la parella que estava sobre l’escenari ha treballat de valent, amb un text completíssim, molt ben lligat. Era un espectacle dirigit especialment als alumnes, en aquest cas de 1r de Batxillerat.

Em van avisar el dilluns que havia d’anar, justament en dos hores lliures que tinc, mira quina gràcia. L’organització ha sigut un poc caòtica perquè donava la sensació que ningú sabia res d’on anàvem ni per què, ni professors ni alumnes. En teoria estava organitzat pel Departament de Valencià però tampoc sabien massa de què anava la cosa. Total, que no hi havia res treballat amb anterioritat: és tractava d’anar, seure, assistir a la representació i au, cap a l’institut de nou. Pagava l’Ajuntament de Xàtiva, crec. Els alumnes, contents, és clar, són dos hores sense classe. Els professors, perplexos i contents, és clar, són dos hores sense classe (menys jo, que eren dos hores lliures, punyeta!). Els actors, contents, supose, treballant i donant la vida en l’escenari, fent allò que els agrada, se’ls notava, o ho dissimulaven molt bé que per això són actors. L’encarregat de la calefacció, contentíssim, perquè no l’ha encesa i, malgrat estar a la càlida Xàtiva, feia un fred de mil dimonis allà dins, i hem acabat tots amb els peus glaçats.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Matilda” de Roald Dahl, la nena lectora que intimida

portada matilda roald dahl en català

Comencem suaus. Han passat les vacances i tinc encara el regust dolç de les lectures d’estiu. Una d’elles ha sigut aquest llibre, Matilda de l’escriptor gal·lès Roald Dahl (1916-1990), publicada el 1988. No havia llegit res d’aquest autor, famós per les seues obres juvenils, i li tenia curiositat, i vaig aprofitar que em va arribar a les mans de manera casual.

El llibre comença amb un dels inicis més divertits que he llegit mai:

“Passa una cosa curiosa, amb les mares i els pares. Fins i tot quan el seu fill és la cosa més pesadeta que et puguis imaginar, és igual, es pensen que és fantàstic.
Alguns pares van més enllà. L’adoració els encega fins a convèncer-se que el seu fill té condicions de geni.
No és pas tan desastrós, tot plegat. És tal com va el món. El que passa és que quan els pares comencen a explicar-nos a nosaltres si n’arriben a ser, d’intel·ligents, els seus horribles plançons, llavors comencem a bramar:
—La palangana, que vomito!”
 

Potser serà perquè sóc pare, i també que de vegades treballe de professor, però crec que és una sensació ben real que tots els pares hem tingut alguna vegada a la porta de l’escola, parlant amb altres pares.

A la novel·la passa el contrari, la protagonista, Matilda, és una xiqueta de cinc anys que viu amb uns pares i un germà barroers a més no poder, que directament no l’estimen. El seu pare, el senyor Wormwood, és propietari d’un dels negocis més mal considerats per tothom, el de venedor de cotxes de segona mà; la seua mare és addicta al bingo i el seu germà és un just hereu dels seus pares. Matilda té una sensibilitat estranya. Estranya per viure on viu. Li agraden molt les històries i ella sola aprén a llegir. Descobreix la biblioteca pública i es dedica a devorar llibre rere llibre davant la mirada perplexa de la senyora Phelps, la discreta bibliotecària. A mi em sembla una xiqueta inquietant, que intimida. Mireu quina llista de llibres s’empassa la criatura amb cinc anyets:

  • Les grans esperances, de Charles Dickens
  • Nicholas Nickleby, de Charles Dickens
  • Oliver Twist, de Charles Dickens
  • Jane Eyre, de Charlotte Brönte
  • Orgull i prejudici, de Jane Austen
  • Tess dels Ubervilles, de Thomas Hardy
  • Retorn a la terra, de Mary Webb
  • Kim, de Rudyard Kipling
  • L’home invisible, d’H.G. Wells
  • El vell i el mar, d’Ernest Hemingway
  • El soroll i la fúria, de William Faulkner
  • Els ceps de la ira, de John Steinbeck
  • Els bons amics, de J.B. Priestley
  • Rocs de Brighton, de Graham Greene
  • La revolta dels animals, de George Orwell

Resulta morbós comprovar quants n’hem llegit: jo només quatre.

Especialment és gratificant eixe contrast entre uns pares satisfets de la seua abjecció i una xiqueta que vol alguna cosa més en la vida, que valora la bondat i l’honradesa, sense caure en cursileries ni pedanteries.

A l’escola les coses no són tan bones com caldria. Si bé la mestra de Matilda, la senyoreta Honey, és tota dolçor i es fixa ben prompte en ella, la directora, la senyora Truchbull odia els xiquets i la menysprea especialment. Ací la història deriva cap a uns poders extraordinaris de la protagonista per a salvar l’escola, cap a un final bonic gràcies a la màgia. Al capdavall és com una versió del conte de la Ventafocs, però molt millorat, sense fades ni princeses embafoses.

També entre tanta màgia i tragicomèdia juvenil podem trobar algunes frases més adultes, per les reminiscències que ens poden provocar a alguns:

“Matilda hauria volgut que els seus pares haguessin estat bons i amables i comprensius i honrats i intel·ligents. Que no fossin res de tot això era un fet que havia d’aguantar. No era fàcil.”
 

Per a mi aquesta novel·la supera l’adaptació de cine que va dirigir Danny DeVito l’any 1996, i això que me’n va agradar molt (reconec que tinc debilitat pel senyor DeVito). De fet, ara pense en Matilda i em ve al cap la xiqueta de les magnífiques il·lustracions de Quentin Blake.

matilda 2


Llegeix la resta d’aquesta entrada »