LLIBRE. «Soldats de lleva» de Josep Colomer, l’horror de la Guerra de Cuba

M’ha agradat molt Soldats de lleva de Josep Colomer. És una novel·la que explica la història d’uns joves valencians que van a parar a la Guerra de Cuba, allà per l’any 1895. La vaig veure de passada fa uns dies, en la biblioteca municipal del meu poble, i la vaig agafar per a veure si podia ser una lectura per als alumnes de 4t d’ESO o de 2n de BAT. Per a enriquir els continguts del tema de la Restauració i la seua crisi (1875-1931). El cabet en la faena, sempre. 

El que passa és que Soldats de lleva no és la típica novel·la històrica. Aquestes novel·les solen ser uns relats de ficció més o menys atractius enmig de grans fets històrics. Ací no trobem això: ni batalles, ni “moments estel·lars” de la història, ni tan sols personatges reals (que en aquest cas podrien ser els generals Martínez Campos o Valeriano Weyler o la regent Maria Cristina, o alguns polítics com Cánovas del Castillo o Sagasta, etc). Més bé és un relat sobre l’horror, en la línia d’El cor de les tenebres de Joseph Conrad o d’altres escrits sobre barbaritats de l’època de l’expansió imperialista europea. Per l’ambientació cubana es podria relacionar amb Azucre de Bibiana Candia, que vaig llegir i ressenyar l’any passat (ressenya ací), però la història de Soldats de lleva és més nostra, no tan poètica ni falta que li’n fa. 

Els protagonistes de la novel·la són uns joves valencians que tenen la mala sort de tocar-los per sorteig anar a Cuba, on acaba de començar la seua guerra d’independència. Bona part de la novel·la és el trànsit des de la península fins a Cuba: el tren que els porta a Cadis i la infame travessia pel mar (un relat consistent dins de la novel·la). Després apleguen a l’illa de Cuba, amb un ambient castrense irrespirable, ple de corrupció i brutalitat. També apareix el sexe als bordells, de manera generosa, i per a desembafar un poc d’amor romàntic, poquíssim però molt emotiu i dosificat.

El personatge principal és un jove recluta que es diu Joan Soldat i Soldat i al llarg de la novel·la s’intercalen històries de la seua família i la vida al seu poble, a la comarca de la Marina. Aquesta és la part bucòlica, la dels bancals, la misèria i els treballadors rebentats. Hi ha moments que em recorda novel·les com Mari Catúfols o Matèria de Bretanya, fins i tot la part agrària de Temps de batuda d’Enric Valor, però Soldats de lleva és més trist i dur, més realista.

Un motiu recurrent a la novel·la és la injustícia que pateixen els joves de família pobra. Mentre els rics poden pagar l’exempció al servei militar, ells han d’anar com a corders a una guerra en l’altra punta de l’oceà. Per un patrioterisme sòrdid i per a benefici dels privilegiats que els exploten (pura història d’Espanya):

«Els enemics són els oficials que els maten de fam, els polítics indecents, els banquers que fan la guerra per a enriquir-se. La pàtria és l’enemiga, la pàtria els ha arrencat de les faldes de la mare i els vol convertir en animals salvatges, els vol matar de gana només per defensar l’honor, les glòries passades, el patrimoni dels rics.»

En definitiva, ací no hi ha herois, tots són víctimes. El pèssim menjar (la “gasòfia”) i les malalties tropicals es carreguen la vitalitat i l’alegria. Al final tot és ferum, calor, insectes, brutalitat, excrecions de tot tipus i mort. Vist així no fa ganes de llegir esta novel·la, però és tan suggestiva que en alguns fragments t’endinses en l’horror sense poder apartar la mirada. 

No sé si serà una novel·la adequada per a estudiants de secundària. Potser algunes descripcions cansen i el tema és molt bèstia. Però jo sí que la recomanaré, especialment a aquell alumnat que li agrade trencar els estereotips de les lectures d’institut.

Soldats de lleva és la segona novel·la de Josep Colomer, un professor jubilat de Poble Nou de Benitatxell, a la Marina Alta. Per a mi ha sigut un descobriment afortunat. Tinc moltes ganes de llegir la seua primera novel·la, Les espines del peix.

–