LLIBRE. «La belleza y el dolor de la batalla», un conjunt d’històries sobre la Primera Guerra Mundial

Per fi m’he llegit La belleza y el dolor de la batalla. És un totxo de més de 700 pàgines sobre la Primera Guerra Mundial, contada en 227 fragments a partir de les experiències de 20 participants. És, per tant, un relat coral i molt fragmentari, però resulta atractiu perquè et dóna la perspectiva dels que ho van viure. A més del front occidental, el típic de les trinxeres del nord de França, trobem altres escenaris no tan populars, com Àfrica de l’Est, Mesopotàmia (l’actual Iraq), Palestina, el mar Bàltic, el nord d’Itàlia, l’Europa balcànica o Turquia. Els protagonistes són majoritàriament joves, soldats dels dos bàndols i de diferents nacionalitats, però també hi ha infermeres, una jove estudiant, un aviador, un funcionari francés o un metge nord-americà.

L’autor del llibre, l’historiador suec Peter Englund, el que ha fet ha sigut agafar uns relats personals i seleccionar i ordenar fragments destacables per ordre cronològic. No trobarem una visió de conjunt o una síntesi. Tants fragments breus provoca a voltes cansament i fins i tot mareig, però al poc, quan et familiaritzes amb els personatges, la lectura és més fàcil perquè vas seguint els diferents fils.

He llegit aquest llibre pensant quin suc puc traure-li per a classe. Alguns fragments són magnífics, tremendament il·lustratius del que va significar aquella guerra, com per exemple el genocidi armeni, l’ambient de rereguarda o el paper de l’artilleria. Potser faça alguna activitat en grup, amb alguns fragments seleccionats, amb un dossier de textos, o una història de la vida quotidiana (la “antihistoria” que diu Peter Englund en la presentació), o potser no faça res i m’ho guarde per a mi. 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Los cosacos” de John Ure (1999), una aproximació històrica

Portada - John Ure - Los cosacosRESSENYA. John Ure:

“Los cosacos” (1999)

Barcelona, Editorial Ariel, 2002

205 pàgines, mapes, bibliografia, índex analític

Ressenya

Què és un cosac? Quines imatges ens vénen al cap en sentir aquesta paraula? Això és el que es pregunta el diplomàtic i escriptor anglés John Ure, i tracta de respondre-ho amb aquesta obra. No és un estudi voluminós, sinó més bé un assaig històric del poble cosac, des de les primeres referències al segle XV fins a la Perestroika i la caiguda de l’URSS a finals del segle XX.

L’obra comença amb una introducció molt literària i bella, amb la descripció de dos moments importants de la història dels cosacs. El primer al 1814, durant la parada militar dels vencedors de Napoleó Bonaparte a Londres, en la qual van participar els cosacs del tsar Alexandre I, i on van causar molta expectació i l’inici del mite romàntic de les virtuts cosaques a Occident. L’altre moment es va donar el 22 de gener de 1905, quan el tsar Nicolau II va ordenar a la l’exèrcit i a les forces cosaques carregar contra una multitud pacífica que estava manifestant-se a Sant Petersburg per a demanar millores laborals, en el que es coneix com “Diumenge sagnant”.

James McConnell, "Diumenge sagnant 1905" (1965)

James McConnell, “Diumenge sagnant 1905” (1965)

Admiració romàntica a Occident i un cert respecte, repulsió i temor a Orient. Aquesta és la visió clàssica del món cosac.

Els cosacs tradicionalment han sigut un poble guerrer. Cosac deriva de la paraula kirguís kazak que vol dir home lliure o aventurer. Eren un poble propi de terres de frontera, considerades a Occident com a llunyanes i inhòspites, i de vida molt dura. Ocupaven el sud de Rússia, la conca del riu Don, la part baixa del riu Dnièster (“cosacs zaporogos”), terres del Volga i el nord del Caucas (el riu Terk). La seua vinculació amb Rússia es va iniciar al segle XVI, amb el tsar Ivan IV Vasiliech, conegut com Ivan el Terrible (1530-1584), i des d’aleshores van tenir una vinculació especial amb els tsars russos com a forces armades i repressores d’elit, si bé van protagonitzar algunes rebel·lions que van posar en perill la mateixa Rússia.

Aquesta obra és un assaig breu, però repassa les fites principals de la història i l’evolució del poble cosac, encara que de quan en quan cau en tipismes i es tira de menys alguna explicació etnogràfica més detallada, en especial sobre el seu estil de vida i la seua estructura social.

També cal destacar l’anàlisi de les impressions que tenien els coetanis dels cosacs. En açò destaquen les visions angleses (així com les comparacions que fa dirigides a un públic anglosaxó) i sobretot de la literatura russa, entre d’altres: Aleksandr Puixkin o Pushkin (1799-1837), amb la novel·la La filla del capità sobre la revolta de Pugatxov; Nikolai Gogol (1809-1852), amb Taràs Bulba; Lev Tolstoi (1828-1910), amb Els cosacs; Borís Pasternak (1890-1960) en el principi de Doctor Givago; o Mikhaïl Xólokhov o Sholojov (1905-1984), amb El Don de plàcides aigües.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

PEL·LÍCULA. “De gran vull ser soldat” (2010)

PEL·LÍCULA. “De gran vull ser soldat” (2010)

“Si els seus pares no ho impedeixen, un adolescent, quan arribe als 18 anys, haurà vist més de 40.000 assassinats i 200.000 actes de violència a la televisió, cinema i videojocs”.

Cartell en anglés - I want to be a soldierFITXA

Títol: De gran vull ser soldat

Títol original: I want to be a soldier

Director: Christian Molina

Repartiment: Fergus Riordan, Ben Temple, Andrew Tarbet, Jo Kelly, Valeria Marini, Cassandra Gava, Robert Englund i Danny Glover.

Any: 2010

Durada: 1 hora 25 minuts

Recomanació d’edat: a partir de 12 anys

TRÀILER

PEL·LÍCULA COMPLETA

“De mayor quiero ser soldado”. En castellà, so de baixa qualitat, enllaç aquí

SINOPSI

“De gran vull ser soldat” és la història de l’Àlex, un nen de deu anys fascinat per la violència en la televisió i en els videojocs. L’Àlex comença a desenvolupar problemes de comunicació amb els seus pares i altres companys del col·legi per la qual cosa es tanca en si mateix i inventa dos amics imaginaris, l’Astronauta Capità Harry i el seu alter ego, el Sergent John Cluster.

Quan la seva mare dóna a llum bessons, l’Àlex comença a sentir-se sol i desatès, eclipsat per l’arribada dels seus nous germans. Traït i ferit aconsegueix que el seu pare li recompense amb una cosa que sempre havia desitjat: una televisió a la seva habitació.

A través de la televisió, l’Àlex descobrirà un nou món i se sentirà totalment fascinat per tot el que veu. L’element catalitzador de la història serà aquesta creixent obsessió per les imatges de guerra i destrucció.

protagonista - De mayor quiero ser soldado

APLICACIÓ DIDÀCTICA

Les activitats (extret del bloc Educació Dos Punt Zero)

“La pel·lícula compta amb una guia didàctica per a pares, mares i professors que poden utilitzar per fer un treball previ, durant i posterior al seu visionat. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

ARTICLE: Característiques del nou Estat regressiu que està construint-se (el del nostre futur)

ARTICLE: Característiques del nou Estat regressiu que està construint-se (el del nostre futur)

 Títol: “Esquema de caracterización del Estado regresivo en construcción”

Autor: Samuel García Arencibia

Font: bloc “Utópico terminando el prólogo”, 1 de setembre de 2011 (fa quasi un any)

APLICACIÓ DIDÀCTICA

Article de Samuel Garcia Arencibia que apunta d’una manera breu i molt clara les principals característiques del nou tipus d’Estat que està construint-se aprofitant l’actual crisi econòmica, però també política, social i ètica. Algunes d’eixes característiques vénen d’antic, es van aturar durant un temps i ara tornen a ressorgir amb més força. Val la pena donar-li una ullada. Com sol dir-se: no estan totes les que són, però sí que són totes les que estan.

Traducció pròpia.

Article

“Fa temps que les societats tornen d’una situació històrica clímax, a la qual havien arribat pel camí del progrés i la conquesta en les lluites socials. El retrocés s’accelera. El mes d’agost [de 2011] ha estat un mes sorprenent per la ràpida involució. Per situar-me en el procés, he elaborat l’esquema del nou Estat en construcció, obert a la participació de qui tingui alguna diferència, o ganes de manifestar-se.

Índex de les característiques del nou Estat en construcció:

  1. Neoliberal
  2. Autoritari
  3. Confessional
  4. Amnèsic
  5. Militarista
  6. Insolidari
  7. Insostenible

 

1. Neoliberal

1. Constitucionalització de l’estabilitat financera.

2. Negativa a apujar impostos a rics.

3. Tolerància excessiva amb el frau fiscal.

4. Reformes laborals.

5. Reduccions en els pressupostos educatiu i sanitari.

6. Ampliació de l’edat de jubilació, com a forma de disminuir la contribució i també de fomentar les pensions privades, que es beneficien amb una deduccions fiscals en l’IRPF.

7. Privatització de caixes, aeroports, loteries, després d’haver privatitzat la major part de les grans empreses. Abans s’havien privatitzat (atenció!) bancs (Argentaria), Telefónica, Repsol, Seat, Endesa, Tabacalera, etc. El flux cap a l’educació i la sanitat privada des del pressupost públic creix constantment.

8. Moltes formes de extenalització (concerts, contractació de serveis).

2. Autoritari Llegeix la resta d’aquesta entrada »

VÍDEO: “Iranians, we love you”. Guerres inevitables?

LA GUERRA I LES PERSONES

Una definició clàssica de guerra diu que una guerra és una lluita armada i sagnant de certa entitat entre dos grups organitzats, i que està provocada per la continuació de la política per mitjans coactius i violents.

Com es pot veure és una definició normal, canònica, a mitjan camí entre la de Gaston Bouthoul i la de Carl von Clausewitz.

– – –

Bé, i on es troba la gent, les persones individuals i concretes en aquesta definició? què vol dir “dos grups organitzats”? per qui estan organitzats?

Una altra definició coneguda, més humana i molt més clara, diu que  La guerra és una massacre entre persones que no es coneixen per a profit de persones que sí es coneixen, però no es massacren (Paul Valéry).

Al llarg de la Història ha sigut normal estudiar les guerres com esdeveniments quasi inevitables, i des de l’òptica dels grans líders (reis, emperadors, mariscals, generals…). Però i la gent? què pensava? què deien? Açò entra en l’anomenada Història de les Mentalitats que es va desenvolupar a partir de l’Escola dels Annales, a la segona meitat del segle XX, amb les seues lògiques limitacions, ja que és més fàcil estudiar què va dir un rei o un general, que estudiar què pensava una persona sense poder, una persona normal, com la majoria de nosaltres.

Per això, per a reflexionar sobre açò, presente dos documents: un vídeo i un poema de Bertolt Brecht.

 

1. El vídeo “Iranians, we love you”

El vídeo és molt interessant. En uns moments que es parla d’una possible guerra al Pròxim Orient, una guerra contra Iran (o contra qui siga), un ciutadà d’Israel, una persona normal, un home pare de família de 41 anys, utilitzant les xarxes socials d’Internet, explica que ell no desitja cap guerra, i que els líders del seu país que parlen de guerra no el representen, i que a més a més no creu que la majoria dels iranís estiguen a favor d’una guerra. Per això ha enviat, ben curt i clar, el següent missatge “Iranians, we love you”.

És un recordatori per a totes aquelles persones que parlen/parlem generalitzant (“els israelians…”, “els iranians…”, “els nord-americans”, etc.). Per a tots aquells que sense adonar-nos-en interioritzem i arribem a compartir els missatges de líders polítics amb interessos molt concrets, i alguns d’aquests interessos passen per les guerres.

Sobre les guerres cal recordar que: uns les pateixen i altres en trauen profit. Que a tota guerra trobem víctimes i mercaders. Atenció.

– – –

Sabíeu dir si Juli César va portar algun cuiner en la conquesta de les Gàl·lies?

Per a continuar llegint polseu “Read more…” Llegeix la resta d’aquesta entrada »