LLIBRE. La Itàlia de 1844 segons Charles Dickens

Postals d’Itàlia és un llibre de viatges de Dickens per aquest país, que va fer per 1844, quan Itàlia encara no estava unificada i els viatges es feien en carruatge. En aquest llibre trobarem descripcions llargues, avorridíssimes, combinades amb observacions molt divertides i d’altres sorprenents. Potser això fa avançar el llibre, el contrast i la sorpresa, sinó els llibres de viatges serien infumables. Més avall he posat alguns fragments com a mostra. El cas és que soc italianòfil, per això cada llibre que llig sobre Itàlia és una festa. 

Charles Dickens ja era un autor reconegut quan va anar a Itàlia. Tenia trenta-dos anys. Més que un viatge va fer una estada llarga, sobretot a Gènova. El llibre comença amb el trànsit per França, detenint-se en Lió i Avinyó. Lió en aquella època era una gran ciutat industrial i la descripció que en fa recorda la de la ciutat de la seua novel·la Grans esperances (un text típic per al tema de la Revolució Industrial en l’ESO). Poc després va aplegar a Avinyó (descripció llarga i morbosa del palau papal), i a Marsella, i des d’allí va pujar a un vaixell que el va portar a Gènova, on va residir uns mesos. La primera impressió que té d’aquesta ciutat és horrorosa, però acabarà estimant-la.

Després de Gènova viatjarà cap al sud i farà el seu particular “Grand Tour”. Recorrerà Parma, Mòdena i Bolonya, passant fronteres a tothora. Visitarà Venècia. També Verona i la seua Arena, Màntua i Milà. Passarà a Suïssa en una trajecte ben complicat, per les muntanyes nevades. Finalment pararà a Roma i estarà unes setmanes, en ple carnaval, visitarà multitud de monuments i fins i tot assistirà a una execució pública amb la guillotina. En aquest punt el relat és frenètic: descripcions i coses que passen. Com a colofó anirà a Nàpols, visitarà Pompeia i pujarà en una excursió accidentada al Vesuvi.

Per als que coneixem alguns dels llocs descrits en Postals d’Itàlia l’interès és màxim, pel contrast que ofereix la visió de Dickens i la pròpia. Els llibres de viatges, d’alguna manera, són per a viatjar o per a recordar. Potser és una obra menor de Dickens, però paga la pena de sobres si vos agrada Itàlia, o viatjar, o recordar, i la temptació és irresistible. 

–

TRIA DE FRAGMENTS 

Descripció de Lió:

“Quina ciutat, Lió! […] Els dos grans carrers pels quals corren els dos grans rius, i tots els carrerons el nom dels quals és legió, eren ardents, abrusadors i sufocants. Les cases, altes i immenses, brutes a l’extrem, estan podrides com formatges vells, i densament poblades. En els turons que envolten la ciutat s’hi fan eixams, d’aquestes cases. I les pobres criatures que hi viuen s’aboquen a les finestres, eixuguen la roba esparracada en uns pals, s’arrosseguen per dins i fora dels portals, surten a panteixar i a esbufegar damunt l’empedrat i s’esmunyen entre enormes piles i bales de mercaderies ràncies, resclosides i sufocants; i viuen, o aviat no moren, fins que no els arriba l’hora, dins una campana de vidre. Tota vila manufacturera, fosa en una de sola, amb prou feines comunicaria una impressió de Lió com la que se’m va presentar a mi: perquè totes les característiques d’una citat estrangera sense clavegueres ni recollida d’escombraries semblaven empeltades, allí, damunt les misèries nadiues d’una ciutat manufacturera; i dona un tal fruit que em desviaria algunes milles del camí per tal d’evitar tornar-me-la a trobar.”

–

La fauna de la casa de Dickens a Gènova:

“La vista, com he dit, és encisadora; però de dia has de tenir les persianes de gelosia ben tancades, o el sol et faria para boig; i quan el sol baixa has de tancar les finestres, o bé els mosquits t’induirien a suïcidar-te. Per tant, en aquesta època de l’any, des de dins de casa no veus gaire res de la perspectiva. Pel que fa a les mosques, no en fas cas. Ni les puces, la mida de les quals és prodigiosa i el nom de les quals és legió, i que poblen la cotxera fins a tal punt que cada dia espero veure com el carruatge surt en persona, tirat per una miríada de puces feineres treballant en equip. Les rates són mantingudes a una confortable distància per una munió de gats magres, que vaguen pel jardí amb aquesta finalitat. Dels llangardaixos, és clar, ningú no en fa cas; juguen al sol, i no mosseguen. Els petits escorpins són una mera curiositat. El escarabats surten més tard, i encara no han aparegut. Les granotes són un batalló. N’hi ha un vedat en els terrenys de la vil·la del costat; i al vespre, creuríeu que una gran quantitat de dones amb esclops van amunt i avall, sense cessar un instant, per un paviment de pedra molla. Aquest és exactament el soroll que fan.”

–

La basílica de Sant Pere del Vaticà:

“L’endemà, de seguida que vam sortir, vam fer cap a la basílica de Sant Pere. Se la veia immensa, a distància, però clarament i decididament petita, per comparació, quan t’hi acostaves. Res no pot exagerar la bellesa de la piazza en la qual s’alça, amb uns grups de columnes exquisides i unes fonts efusives —tan fresques, àmplies, lliures i boniques. El primer esclat de l’interior, amb tota la seva expansiva majestat i glòria —i, per damunt de tot, la visió des de dins de la cúpula—, és una visió que no oblidaràs mai. […] I tot i que vaig tenir una sensació de bellesa de l’edifici (espero) tan elevada com és possible de fer-se, no vaig sentir cap emoció forta. He estat infinitament més afectat en moltes catedrals angleses quan han tocat l’orgue, i en moltes esglésies rurals angleses quan ha cantat la congregació.”

–

El Coliseu de Roma i els seus voltants: 

“Veure com s’ensorra, una polzada a l’any; els murs i els arcs tots plens de verd; els passadissos oberts a la llum del dia; l’herbei que creix en els pòrtics; els arbres nascuts de fa poc, brollant als parapets espellifats i donant fruit —producte atzarós de les llavors que hi han deixat caure els ocells que fan el niu a les esquerdes i esvorancs—; veure el teatre de lluita reblert de terra, i la pacífica creu plantada al centre; enfilar-se a les grades superiors, i mirar cap avall i veure ruïna i més ruïna pertot arreu; els arcs de triomf de Constantí, Septimi Sever i Tit; el Fòrum romà; el palau dels Cèsars; els temples, caiguts i arruïnats, de l’antiga religió; és veure el fantasma de l’antiga Roma, la malvada i meravellosa ciutat antiga, rondant pel mateix sòl que trepitjava la seva gent. És la vista més impressionant, majestàtica, solemne, grandiosa, majestuosa i llastimosa, imaginable. Mai, en la seva esplendor més sagnant, la vista del gegantí Coliseu, ple i desbordant de la vida més esponerosa, pot haver commòs el propi cor, com ha de commoure tots els que se’l mirin ara que és una ruïna. Donem gràcies a Déu: una ruïna!”

–

Execució d’un criminal amb la guillotina:

“Immediatament es va posar de genolls sota la ganiveta. El seu coll va encaixar dins un forat, fet amb aquesta finalitat, en una post travessera, que van tancar amb una altra post al damunt; exactament com la picota. Tot just sota seu hi havia una bossa de pell, dins de la qual va rodolar el seu cap, a l’instant. 

El botxí l’aguantava pels cabells, i el duia caminant tot al volt del cadafal, mostrant-lo a la gent, abans que hom hagués tingut temps de saber que la ganiveta havia caigut amb força, amb un so colpidor. 

[…] Tot senyal de vida l’havia deixat en aquell instant. Era apagat, fred, lívid, de cera. El cadàver també.

[…] A ningú no li importava, ni estava gens afectat. No hi va haver cap manifestació de disgust, de pietat, d’indignació o de pena. Em van regirar les butxaques buides, diverses vegades, entre la multitud que hi havia sota el cadafal, mentre el cadàver era introduït dins el taüt. Era un espectacle lleig, llardós, descurat, nauseabund; no significa més que carnisseria, més enllà de l’interès momentani per a l’únic actor maleït. Però sí! Una visió com aquesta té un significat i un advertiment. Que no me n’oblidi.”

–

El retrat de Beatrice de Cenci, atribuït a Guido Reni: 

“El retrat de Beatrice de Cenci, al palau de Barberini, és un quadre pràcticament impossible d’oblidar. En la transcendent dolçor i bellesa del rostre, hi ha alguna cosa que brilla, i que m’encisa. Encara el veig ara, com veig aquest paper o la meva ploma. El cap està drapat, de forma baldera, de blanc; els cabells clars li cauen per sota dels plecs de roba de fil. S’ha girat, de sobte, cap a tu; i hi ha una expressió en els seus ulls —encara que són tan tendres i dolços— com si la fúria d’un terror momentani, o d’una distracció, hagués estat combatuda i vençuda en aquell instant; i no romangués res més que una esperança celestial, una tristesa bonica i una desemparada indefensió terrenal.”

–

La ciutat de Perusa; en italià Perugia: 

“Perusa, sòlidament fortificada per l’art i per la natura en una eminència altiva, que s’alça abruptament en una plana on les muntanyes porpra es barregen amb el cel distant, està desbordant, en un dia de mercat, de colors radiants que ressalten admirablement els seus ombrívols però sumptuosos edificis gòtics.”

–