LITERATURA. Sueca i el curs de literatura universal d’Enric Iborra

Entre gener i març he assistit a un curs de literatura universal que ha impartit Enric Iborra. Enric és professor de valencià a l’IES Lluís Vives de València i autor de llibres sobre literatura com Un son profund o La literatura recordada, i també escriu regularment al seu blog La serp blanca.

El curs es feia dimecres per la vesprada, a l’antiga casa de Joan Fuster, a Sueca, actualment un museu i un espai dedicat a la seua figura i a tota una època. Han sigut 7 sessions. Tenia l’inconvenient de la distància, uns 100 km, però no se m’ha fet massa pesat. Anar a aquest curs ha sigut com unes petites vacances entre setmana.

Em vaig apuntar perquè soc seguidor del blog d’Enric Iborra, fa temps que m’agrada molt el que escriu i especialment el seu to didàctic, ben dissimulat, gens embafador. No el coneixia personalment, però fa uns anys que estem en contacte per correu (des que vaig fer una breu ressenya sobre Un son profund) i tenia ganes de «desvirtualitzar-lo». No defrauda. És pur nervi parlant, relacionant conceptes, ampliant idees, contant anècdotes, destacant aspectes que no són evidents, dessacralitzant la literatura. El primer dia ens van donar un dossier de textos literaris, molt ben triats, i en cada sessió llegíem uns quants per a il·lustrar alguna explicació. També vam veure alguns vídeos. Em fa l’efecte que amb ell la literatura esdevé un joc, una excusa per a pensar-nos, i alhora divertir-nos, fins i tot quan el que llegim incomoda un poc.

A més a més, com el curs estava dirigit a professors de secundària de vegades feia algunes referències a les classes i als alumnes, i això a tots els professors ens agrada moltíssim. És una mena de «vendetta».

El curs estava plantejat com un tot. Tal com diu Enric en un apunt del seu blog sobre aquest curs: «M’he basat en una concepció de la literatura universal com un ordre simultani: tan contemporanis són Homer i Tolstoi, com Pla i Flaubert, des del moment que tots els podem llegir en el moment actual. Més que una panoràmica cronològica, he volgut presentar una xarxa de motius fonamentals que relliguen la literatura universal.»

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

ITÀLIA. Perugia segons Josep Pla

Llegint Cartes d’Itàlia de Josep Pla he trobat un capítol que m’interessa molt sobre la ciutat de Perugia. Aquest llibre és una selecció d’observacions molt personals sobre diferents ciutats, regions i aspectes d’Itàlia. Pla va viure a Itàlia uns quants anys i la coneixia bé.

Perugia és una ciutat que no es troba en els típics circuits turístics, ni falta que li fa. És una ciutat bellíssima, la capital de la regió de l’Úmbria, il cuore verde d’Italia, ubicada entre Roma i Florència més o menys. Allí vaig viure uns brevíssims tres mesos l’any 1998, durant l’Erasmus, quan m’especialitzava en arqueologia i història antiga. Coses de joventut.

Respecte a açò, al llibre apareix una anècdota que ve al cas: una vegada una persona li preguntà a l’escriptor Maurice Barrès, ja vell, quin plaer, si pogués, demanaria, i contestà: “Tenir vint anys i fer el primer viatge a Itàlia”. Als alumnes sempre els dic que han de viatjar, necessàriament. Si a més lligen, millor.

Cartes d’Itàlia és un llibre molt bonic, ple d’evocacions sensorials: colors, sabors, flaires i pudors, calors i freds, músiques i estridències. Si alguna cosa sabia Pla era posar adjectius.

Compartisc el fragment de Perugia, vull tenir-lo més a mà. Al final he posat unes imatges:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LECTURA. Publiquem una ressenya sobre «Pedra de tartera»

Igual que vam fer el mes passat amb La plaça del diamant, aquest mes de març sis alumnes de 4t d’ESO A s’han oferit voluntaris per a publicar una ressenya conjunta sobre Pedra de tartera, la novel·la més coneguda de Maria Barbal.

Aquest mes l’hem publicada en quatre mitjans de comunicació de la comarca: en els periòdics quinzenals El Gratis i Comarcal.net (només en paper), en la revista mensual de Cocentaina El Comtat (enllaç al pdf, pàgina 26) i en el mitjà digital Aramultimèdia (enllaç al web).

Per si de cas els enllaços es trenquen amb el temps, compartisc la ressenya ací també:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. Quinze contes del «Decameró» de Giovanni Boccaccio, i la bestialitat de Nastagio degli Onesti

El Decameró és una obra molt coneguda de la literatura italiana medieval. Està formada per cent contes, explicats en deu dies per deu joves de Florència, per a passar l’estona mentre es refugien en una finca de camp, per a evitar la Pesta Negra que està assolant la ciutat. El seu autor és Giovanni Boccaccio i participa com a narrador omniscient i afegeix una conclusió encantadora, una mena de captatio benevolentiae. No cal explicar massa aquest llibre: és famós per les seues històries eròtiques, però també trobem d’amor cortesà, d’enganys i fins i tot moralistes.

L’editorial 3i4 va publicar fa un temps un llibret amb una selecció de quinze contes del Decameró, que es llig molt bé. D’entre les històries seleccionades estan algunes populars com la de Masetto i el convent de monges, o la de Peronella i la gerra, ambdues molt sensuals. Havia llegides unes quantes en castellà quan era jovenet, en un llibre de mon pare, i recorde que vam parlar d’ell i me’l va recomanar, i que a ma mare no li va fer massa gràcia.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «F de falcó» de Helen Macdonald, potser un llibre horrorós

M’ha passat amb F de falcó. És que a voltes passa, que llegim un llibre perquè ens sembla que ens pot agradar però la seua lectura esdevé un infern o, pitjor encara, ens avorreix. Encara que pertot arreu diguen que aquest llibre és una obra mestra, i que té no sé quants premis i tot això. No hi ha manera, se’ns cau de les mans. Aleshores és quan pense que potser siga jo que no l’he entés, o que no era el moment, o que tenia altres expectatives.

També aleshores pense en els meus alumnes, quan em diuen que no els ha agradat el llibre que els he fet llegir (si se l’han llegit), i això que només encomane llibres que m’agraden molt i que crec que poden gaudir-ne. Per exemple: enguany m’ha passat amb Moments estel·lars de la humanitat d’Stefan Zweig, un llibre amb relats històrics que he fet llegir en 1r de BAT, que per a mi és magnífic i molt recomanable per a la seua edat. Com els alumnes són tan expressius estava clar què pensaven sobre aquest llibre. Les seues cares i bufits m’ho deien tot. Els treballs que em van lliurar van ser d’allò més normalet i insípid.

Per tant, una pregunta: el que senten els meus alumnes per Stefan Zweig és el que jo sent per Helen Macdonald? Espere que la resposta siga sí i no, perquè la sensació de perdre el temps la compartim, però l’experiència de llegir un llibre o un altre és diferent, així com l’edat i el bagatge de cadascú. Als alumnes tampoc els podem demanar tant, però i nosaltres? No tinc cap intenció de pontificar, que cadascú tinga la seua opinió, però sí que puc dir que F de falcó m’ha semblat del tot prescindible i que he malbaratat unes hores precioses. Però també puc dir que de vegades he estat entretingut amb la ràbia que tenia per haver-me comprat i per llegir un llibre tan horrorós. A més a més els llibres que no ens agraden ens ajuden a ampliar la nostra experiència. No tot ha de ser dolçor, no? Llegeix la resta d’aquesta entrada »