POEMA. «In memoriam» de Gabriel Ferrater, records de la guerra i més

Gabriel Ferrater (1922-1972)

 

Com si fos un record de joventut, «In memoriam» de Gabriel Ferrater, publicat el 1960 a Da nuces pueris, és un poema extraordinari. A més de les seues qualitats literàries, es pot llegir per a repassar alguns aspectes de la Guerra Civil: la violència, la repressió, la divisió política a la zona republicana, la vida quotidiana a la rereguarda i especialment la por, que és potser el motiu central d’aquest poema.

He d’admetre que no coneixia aquest poema fins fa pocs dies, quan un company, Enric Iborra, professor de llengua i literatura i autor del blog La serp blanca, me’l va recomanar. Mai és tard.

El poema és llarg, amb 352 versos, decasíl·labs regulars, i té diverses parts. Enric Blanes, autor d’Un fres de móres negres, un blog dedicat en exclusiva a Gabriel Ferrater, en veu cinc:

«Arriscant en l’esquema, “In memoriam” es deixa dividir en cinc parts, com cinc actes, de dos paràgrafs cadascun:

    1. Versos 1-33 i 34-72: l’inici de la guerra i la por de la tardor de 1936
    2. Versos 73-107 i 108-156: les putes i el robar (la bicicleta mig presa mig llogada i l’incident amb el comitè) – El primer bombardeig de Reus és de l’estiu de 1937
    3. Versos 157-185 i 186-218: pispar eslips a can Subietes i l’assassinat del senyor Subietes
    4. Versos 219-253 i 254-314: l’Oliva i l’incident del concert
    5. Versos 315-341 i 341-350: el vespre de Bordeus i la reflexió final sobre la por.»

Una cosa que crida l’atenció d’aquest poema és que sembla un relat en prosa. Segons Salvador Oliva: «la novetat més visible de la poesia narrativa de Ferrater, en relació a la tradició catalana, consisteix a presentar un discurs aparentment despullat de figures retòriques, que [ … ], semblen donar a aquesta poesia narrativa la falsa aparença del discurs en prosa.» (Veure «La mètrica d’In memoriam, de Gabriel Ferrater», en pdf)

Sense més, ací el poema:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

RELAT. «Les masies tràgiques» de Prudenci Bertrana (1911)

Prudenci Bertrana (1867-1941)

 

Prudenci Bertrana fou un escriptor català que va viure a cavall entre el segle XIX i el segle XX. És conegut sobretot per la seua novel·la breu Josafat, ambientada en la catedral de Girona, una lectura típica per a estudiants, popular per les escenes passionals i sexuals que conté.

Bertrana està considerat un autor del modernisme literari, un estil que destaca per les descripcions de paisatges i per arguments on està present la lluita de l’individu contra els condicionants de la gent i de l’ambient. Dins d’aquest estil hi ha un corrent ruralista molt marcat que a Catalunya va tenir diversos autors amb obres significatives.

Potser l’obra més coneguda d’aquest estil és Solitud de Caterina Albert, publicada el 1904, coneguda també l’autora pel seu pseudònim masculí Víctor Català. Solitud és una de les meues novel·les favorites. Altres obres que he llegit i he ressenyat a Historiata han estat:  Els sots feréstecs de Raimon Casellas (1901), Les multituds del mateix autor (1906, amb el magnífic relat «La verema de la por»), La vida i la mort d’en Jordi Fraginals de Josep Pous i Pagés (1912), o la extraordinària La tragèdia de cal Pere Llarg d’Eduard Girbal Jaume (1923).

Em faltava llegir Proses bàrbares, un conjunt de relats ruralistes que Prudenci Bertrana va publicar el 1911. Em vaig comprar fa uns mesos la primera edició per uns 8 euros, envellida però encara digna. Una cosa que crida l’atenció de seguida és la llengua: clar, encara no seguia la normativa fabriana, i és molt viva, plena d’expressions i formes orals. Llegir aquesta obra, i desxifrar-la, ha sigut molt divertit.

Proses bàrbares conté tretze relats, a partir d’anècdotes i experiències personals de l’autor. Per exemple: «Primera visió» conta la impressió que li va causar la primera volta que va veure les muntanyes; «Dick» és un relat emotiu sobre el seu gos, company d’excursions; «Les llars d’hostal» és un retrat de personatges que es reuneixen al voltant del foc d’un hostal rural de carretera. Però el que més m’ha agradat ha sigut «Les masies tràgiques», tant que l’he picat per a compartir-lo.

Per als que ens agrada la muntanya, quan fem les excursions, és normal trobar-se cases abandonades en llocs impensats, sovint cases miserables, lluny de tot, mig ensorrades, obertes als dotors. Aquest relat és una descripció bellíssima i tristíssima d’aquestes cases rurals de muntanya.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOSSIER. Veure, sentir i llegir a Albert Camus, més enllà de «La Pesta»

Albert Camus (1913-1960) va ser un escriptor francès vinculat al corrent de l’existencialisme de postguerra.

A les seues obres trobem personatges que tracten d’esbrinar el sentit de la vida, i també que intenten donar resposta als reptes que de l’època que li va tocar viure.

M’agrada tant aquest autor que vull compartir uns recursos i unes anotacions:

1. Per a veure: el documental Albert Camus, la tragèdia de la felicitat, de l’any 1999, 55 minuts.

2. Per a sentir: el programa de ràdio Albert Camus: un hombre solo, del programa Documentos RNE, de l’any 2013, 56 minuts.

3. Per a llegir: diverses obres.

D’entre les obres de teatre, he llegit Calígula (molt exagerada i bèstia) i Els justos. Aquesta última va ser una recomanació d’Emilio Laparra, un dels millors professors que vaig tenir a la Universitat d’Alacant, el qual recomanava sovint obres literàries per a entendre la història contemporània. Els justos tracta el dilema entre els objectius i els mitjans, en concret el de si val la pena matar per a assolir un objectiu noble.

També està la novel·la L’estrany, potser la més coneguda, la que sempre s’esmenta per a parlar de l’absurd i de l’existencialisme. O La caiguda, pràcticament un monòleg breu (que a mi se’m va fer llarg) en el qual continua incidint en l’absurditat de la vida. Un altra obra no tan coneguda és L’exili i el regne, un llibre amb sis relats que vaig ressenyar fa temps (ací la ressenya). Un d’aquests relats, titulat «L’hoste», va inspirar la interessant pel·lícula Lluny dels homes.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Clarissa» d’Stefan Zweig, sobre les altres vides

Com que han retardat les oposicions m’he posat a llegir el que vull, i no el que dec, sense gaire remordiments. No obstant això, aquests dies de confinament, tan estranys, el temps s’esgola ràpidament i tinc la sensació que no avance res. D’entre el poc que he pogut acabar ha estat la novel·la breu Clarissa d’Stefan Zweig, i quina felicitat.

Clarissa és una novel·la sobre la vida d’una jove austríaca, amb una infantesa difícil, que s’enamora d’un socialista francés durant un congrés de pedagogia a Suïssa, dies abans de començar la Primera Guerra Mundial. Viuran unes setmanes molt felices però acabaran separant-se. Clarissa està embarassada, i malgrat els seus dubtes tindrà el fill d’un «enemic». Un problema afegit és que és òrfena de mare de naixement, i el seu pare és un maniàtic oficial de l’exèrcit austríac, amb poquíssima capacitat d’empatia. A més a més la guerra fa camí, el seu germà mori en el front i ella treballa d’infermera durant els mesos inicials. Per a amagar la seua situació es casa amb un soldat que ha ingressat a l’hospital, i que es fa passar per boig per a no tornar a les trinxeres.

És un relat amb uns protagonistes esclafats pels esdeveniments, ple de decepcions. Amb la contínua sensació d’enyorar les altres vides que hauríem pogut tenir i que mai no tindrem. És a dir, la típica insatisfacció vital.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRES. Els 5 llibres que em van fer historiador (més o menys)

Vaig a fer una llista de 5 llibres que m’agradaven moltíssim quan era jovenet, i que em van influir tant que vaig acabar estudiant Història. Els llegia i rellegia contínuament, mentre que odiava les lectures obligatòries de l’institut. 

Les llistes de llibres, o del que siga, sempre són incompletes i depenen del moment en què es fan. No obstant això, per a mi tenen la seua gràcia, supose que pel fet d’oferir una informació numerada, és a dir precisa i concreta. En el cas dels llibres (per als que som lectors) sempre trobem en aquestes llistes algun llibre que hem llegit, i això ens provoca una satisfacció íntima, o algun llibre que voldríem llegir, i la llista de pendents creix i creix. Sabem que no donarà temps per a tanta lletra, però la il·lusió és agradable.

Ací està la meua petita llista:

1. Moments estel·lars de la humanitat, d’Stefan Zweig. El teníem a la caseta on passàvem els estius, a la partida de Barxell, prop d’Alcoi. És una edició barata de l’Editorial Juventud, de l’any 1958. Conté dotze relats històrics breus, molt èpics i explicats amb la passió pròpia que tenia Zweig. Els meus favorits quan era jove eren “La conquesta de Bizanci”, “El geni d’una nit” (sobre la composició de la Marsellesa), “El minut universal en Waterloo” o “La lluita pel Pol Sud”. Amb els anys em van anar agradant tots. Ara també es pot trobar en català, en una edició molt bona de Quaderns Crema. Stefan Zweig des d’aleshores és un dels meus autors favorits i sempre torne a ell.

Altres obres seues que he llegit i ressenyat d’Zweig són: El legado de Europa, Petita crònica (amb el magnífic relat “El llibreter Mendel”), Fouché, retrat d’un home polític, Castellio contra Calvino. Conciencia contra violencia (impactant) o la seua recomanadíssima autobiografia El món d’ahir. Memòries d’un europeu

Llegeix la resta d’aquesta entrada »