LLIBRE. «Azucre», la història dels esclaus gallecs

portada_azucre_bibiana_candia

És molt bèstia la història dels gallecs que van ser contractats a mitjan segle XIX per a treballar en plantacions de canya de sucre a Cuba. El llibre Azucre de Bibiana Candia és un relat literari molt emotiu d’aquests fets.

La cosa va anar així: l’any 1853 hi havia molts esclaus negres a Cuba però era menester més mà d’obra i la compra d’esclaus començava a no ser rentable. Un potentat gallec va contractar més de 1700 joves gallecs per a treballar en l’illa. Semblava que les condicions eren bones: trasllat pagat, roba, temps d’aclimatació, faena a canvi d’un salari, un contracte per a cinc anys i el retorn a Galícia també pagat. La realitat va ser terrible: la faena era molt penosa, amb jornades llarguíssimes, poc menjar, el salari era quatre voltes més baix que el que cobrava un negre alliberat, patien malalties tropicals, els habitatges eren infames i també rebien càstigs personals si no complien amb la faena. Més de tres-cents d’aquests joves van morir en els primers mesos. Alguns van escapar i es van refugiar en les muntanyes, on vivien esclaus negres fugats i es van convertir en “cimarrones blancos”. Uns pocs van poder enviar cartes a casa i van contar la situació que patien. Es va produir un escàndol i els contractats al final van ser alliberats de les seues condicions, però el promotor de l’empresa, Urbano Feijóo de Sotomayor, va quedar impune del cas, no va ser processat i fins i tot va aplegar a ser diputat diverses voltes.

Azucre és una novel·la breu que relata aquests fets a partir de les experiències d’un grup de joves gallecs que van anar en el primer vaixell. Hi ha tres parts: la primera és el recorregut dels joves des dels seus pobles de Galícia fins al port de la Corunya; la segona és la travessia per l’Atlàntic, com si foren una càrrega de mercaderies; la tercera es localitza a Cuba, on els reben les autoritats amb solemnitat i en poc temps descobreixen el seu destí.

Retrat_de_Urbano_Feijóo_Sotomayor

Urbano Feijóo de Sotomayor (1798-1898)

Crec que és un llibre que es pot utilitzar en classe i recomanar als alumnes, tant de 4t d’ESO com de Batxillerat. La prosa té un punt poètic, però els capítols són curts i la història emociona. A més tenim les històries personals dels protagonistes (Orestes, el Tísico, Rañeta, el Comido, etc.) i la seua relació entre ells. Probablement expliquen les condicions de vida de les classes humils del segle XIX millor que un professor.

Un últim apunt: com els protagonistes són joves gallecs, la majoria analfabets, és una llàstima que la novel·la no haja estat escrita originalment en gallec. Ha estat una altra oportunitat perduda per a una llengua minoritzada. Així i tot passa a la meua llista de lectures recomanades. Del segle XIX no en tinc moltes.

Annex: un fragment sobre el treball als camps de canya de sucre

“El mar de caña es más alto que todos nosotros, no podemos abarcarlo con la vista porque no somos capaces de mirarlo desde arriba. Jeremías [l’encarregat] se hace acompañar por otros cuatro hombres de su confianza que vigilan nuestros movimientos, que no paremos, que no hablemos, que no respiremos.

Dale caña, arrea. Y el chasquido del cuero.

Y nosotros, unos con una hoz de mango corto, otros con machetes, agachados agarrando el tallo de hojas ásperas y lanzando el filo para cortarlo lo más cerca posible de la tierra. Una vez, siete veces, setenta y siete veces, siete mil veces.

Dale caña, sigue. Y el cuero vuela sobre nuestras cabezas.

[…]

Después de una hora solo se oye el caer de los filos contra la caña, el sonido seco de los tallos siendo apilados, preparados para cargar en los carros y los látigos marcando el ritmo con una cadencia casi mecánica.

Agáchate, agarra fuerte, corta el tajo como un hombre.

No pares.

El látigo vuela como una serpiente subrayando cada palabra.

Sigue, gallego, corta.

[…]

Dicen que lo mejor es no pensar, no contar, solo seguir. Seguir hasta que no sientes nada, ni dolor, ni cansancio. Seguir hasta que parezca más difícil pedir un descanso que continuar, hasta que uno está tan sometido que lo natural sea seguir.

Arrea, corta, dale.”

Més informació:

foto treballadors i capatàs canya sucre

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: