PAÍS BASC. Història d’un contrast: Huntza 2016 i Huntza 1992

heura-huntza

Huntza és heura en eusquera, la típica planta enfiladissa que trobem en cases velles i alguns barrancs humits. També és el nom d’un grup de música basc i també és el títol d’un curtmetratge de l’any 1992. Anem per parts:

  1. Huntza: és un grup de música jove i va traure la cançó “Aldapan gora” l’any passat (2016). El videoclip ja té més d’un milió de visites a YouTube, poca broma. És una cançó bonica, que posa de molt bon humor. El títol vol dir més o menys “Costera amunt” (segons el Traductor de Google).
  2. Huntza: és un curtmetratge de l’any 1992, el seu director va ser el madrileny Antonio Conesa, i va arribar a estar nominat als Premis Goya. Dura només 15 minuts i mostra un atemptat terrorista d’ETA des de tres punts de vista: el dels joves d’un bar, el dels guàrdies civils i el del terrorista. A la seua manera tots són víctimes.

Per què tanta huntza? Perquè m’ha colpit el contrast entre un curtmetratge que em va impactar moltíssim (el vaig veure amb 18 anys) i l’actual bon rotllo del grup de música. Supose que pot veure’s com una metàfora del que ha evolucionat Euskadi en els últims anys, encara que és una comparació massa previsible i simplista. El que està clar és que el curtmetratge és un bon recurs per a tractar la qüestió del terrorisme, de la violència i del dolor. Sempre tinc present que “matar una persona no és defendre una idea, és matar a una persona”, tal com deia fa segles Sebastià Castellio. Respecte a la cançó, és alegria pura. D’alguna manera la paraula huntza, tan suggerent, augmenta de significat i a millor.

Recursos per a l’aula:
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

MÚSICA. «No hay tanto pan» de Sílvia Pérez Cruz

Cerca-de-tu-casa-Musica-y-desahucios_silvia_perez_cruz_2016

És que no me la puc traure del cap. La tinc ficada des de fa setmanes, com un corcó que em rosega i em rosega, i quan passege “no hay tanto pan pan pan”, i a la faena “no hay tanto pan pan pan”, i quan un pesat em parla “no hay tanto pan pan pan”, i la taral·lege i la gent em mira, i cada vegada m’emociona.

La compartisc a veure si així me la lleve de damunt, o us contamine d’emoció com m’ha passat a mi. Si algú pot anar a veure la pel·lícula Cerca de tu casa que em conte què tal, perquè em ve fatal anar fins a València per a veure-la, i quan puga la compraré i si està bé la posaré a classe, perquè té bona pinta, i a veure si així entre tots i totes compartim corcons de bondat.

Més coses:

PEL·LÍCULA. «Lluny dels homes» (2014)

Lejos-de-los-hombres

Anit vaig veure Lluny dels homes, una pel·lícula ambientada en Algèria, en 1954. Està basada en un relat d’Albert Camus que es titula L’hoste.

Explica la història d’un professor rural d’origen espanyol, veterà de la Segona Guerra Mundial, que ha de portar a un presoner algerí a un poble per a que el jutgen, i així evitar una escalada de violència familiar. Però el recorregut no serà gens fàcil. És un western en tota regla.

Potser no és una pel·lícula per a alumnes, almenys no per a l’aula, però sí que la recomane per als que gaudim amb les bones històries, contades sense frenesí, i amb una fotografia bellíssima.

Tinc ganes de llegir-me el conte de Camus. Es troba dins d’un llibre de relats que es titula L’exili i el regne, publicat el 1957, el mateix any que li van concedir el premi Nobel. No he trobat cap edició actual en català, però sí dos edicions antigues: una de 1991 de la Magrana i l’altra de 1967 de l’editorial Vergara, traduïda per Joan Fuster i Josep Palacios. Es pot trobar algun exemplar de segona mà a Uniliber (jo ja he encomanat el meu).

D’alguna manera, el desert enganxa.

Més informació:

PEL·LÍCULA. «La professora d’Història» (2014)

cartell_la_profesora_de_historia

La professora d’Història és una pel·lícula sobre el món de l’educació. La vaig veure fa uns dies. Me la va deixar Pepa Alabort, professora de Geografia i Història de l’IES Andreu Sempere d’Alcoi, i que també és veïna del meu barri.

Aquests tipus de pel·lícules formen part d’un gènere cinematogràfic propi que ha donat a la història del cinema algunes obres molt belles. La professora d’Història està basada en fets de reals i explica la història de la professora Anne Gueguen i d’un grup d’alumnes, de l’institut Léon Blum de Créteil (França). Ella, la professora, guia a un grup d’alumnes considerats “problemàtics” per a realitzar un projecte educatiu per a presentar-lo a un concurs nacional. El projecte és sobre els xiquets i els joves que van morir a la Xoà, és a dir, l’holocaust, el conegut genocidi jueu durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945).

A la pel·lícula trobem diversos aspectes i temes recurrents en aquest tipus de pel·lícules com la perseverança d’una professora que creu en la importància de la seua faena, la convivència “exagerada” dels joves o la feixuga burocràcia educativa. També apareix la memòria històrica, la desigualtat social, el racisme, la falta d’autoestima i de confiança, el sentiment de pertinença a grups, etc.

És un relat de descobriment típic, on acompanyem als joves en la seua trobada amb el nazisme, la violència i els genocidis.

M’ha agradat molt la interpretació de l’actriu Ariane Ascaride en el paper de la professora, amb una austeritat molt d’agrair. També que la pel·lícula evita el to èpic i caldós d’altres pel·lícules educatives. Però sobretot val la pena per l’aparició de Léon Zyguel, un supervivent real del camp de concentració de Buchenwald, que explica la seua experiència i provoca una inflexió radical en la pel·lícula. No només és ficció, el que va passar és real i és història. En un determinat moment Léon Zyguel llig un text molt emotiu, el “Jurament de Buchenwald“, una declaració que els presoners supervivents van redactar i llegir quan el lager va ser alliberat l’abril de 1945. M’haguera agradat compartir aquest jurament declaració però no l’he trobat. [Nota afegida: el professor Marc Ferri sí que l’ha trobat, en anglés, i l’afegisc al final d’aquesta ressenya].

Un últim apunt: el títol de la pel·lícula en francés és Les Héritiers, és a dir “Els hereus”, i és un recurs molt recomanable per a ajudar a desemmascarar entre els joves (i els no tan joves) el nou feixisme d’arrel social, ètnic i religiós que ens envolta d’una manera cada vegada més quotidiana.

Tràiler de la pel·lícula:

Més recursos

  1. Algunes pel·lícules sobre educació
  2. Algunes pel·lícules sobre el genocidi jueu
  3. Altres recursos
  4. Text: “El jurament de Buchenwald” (1945)

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

HISTÒRIA DE L’ART. Pieter Brueghel el Vell i la pel·lícula “El molí i la creu”

camí del calvari pieter brueghel el vell 1564

El camí del calvari”, de Pieter Brueghel, al Museu Kunsthistorisches de Viena. (Clica per a fer-lo més gran)

 

Fa dos dies vaig poder veure la pel·lícula El molí i la creu (The mill and the cross), i vaig gaudir moltíssim. El seu director és el polonés Lech Majewski, i se centra en la figura del pintor flamenc Pieter Brueghel el Vell (1525-1569). En concret la pel·lícula explica el sentit i l’elaboració de El camí del calvari, un oli sobre taula de 124 x 170 cm, datat en el 1564. En aquesta obra es recrea la passió de Crist i també la vida quotidiana i la situació de violència que es vivia als Països Baixos del segle XVI, quan formaven part de la corona espanyola. El tema religiós és el motiu central, però també una excusa per a mostrar aquest conflicte.

La pel·lícula és ambiciosa: retrata les accions de bona part dels 500 personatges que apareixen a la pintura, visualment és molt atractiva, tant en color com en llum, els detalls estan treballadíssims, i per contra és austera en els diàlegs i en l’acompanyament musical, però això no és cap inconvenient.

Trobem un personatge certament inquietant, el moliner, que és explícitament Déu, el qual controla el temps mitjançant els engranatges del seu molí i tot ho veu des de les altures. Per altra banda, Pieter Brueghel apareix com el pintor que organitza l’acció, que la detén al seu gust per a detallar-la, que intentar copsar el sentit de la seua realitat més immediata. L’artista està interpretat pel veterà Rutger Hauer, que broda el paper, i està acompanyat pel també veterà Michael York, que fa d’un burgés molt ric que és el seu mecenes.

Hi ha una frase a la pel·lícula que em captiva, que diu Pieter Brueghel, i que, per a mi, ajuda a entendre el sentit d’aquest quadre i de bona part de la l’obra pictòrica d’aquest artista: “tots els esdeveniments que van canviar el món van passar desapercebuts per la multitud”. És a dir, l’èpica, les grans paraules i els grans fets, la transcendència és només una construcció i és més irreal que la quotidianitat i la banalitat de la vida, i per això el patiment d’uns conviu tan bé amb la monotonia lineal dels altres. Per això les obres de Brueghel ens resulten com a mínim estranyes: no trobem lirisme o afectació sensual, sinó més bé la plasmació d’un instant real, tan real i crític que resulta torbador.

La pel·lícula és lenta, i és magnífica. Mireu-la sense son.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CINE. Les típiques pel·lícules de Setmana Santa

la-vida-de-brian

Disculpeu-me, no vull semblar irreverent però és que tenia moltes ganes de posar La vida de Brian a Historiata i m’he inventat aquest article (gens original) sobre pel·lis de Setmana Santa. En totes aquestes pel·lícules apareixen d’alguna o altra manera els últims dies de Jesucrist. Per tant no estan pel·lícules tan interessants com Espartaco, Les sandàlies del pescador, Els deu manaments o Àgora. Senzillament, ara no toquen.

Per als que ja tenim una edat és una llista evocadora; per als més joves pot servir per a animar-los a veure’n alguna. Com a mínim recomane la de Brian, encara que per a poder gaudir-la plenament abans conéixer un poc la història i la cultura cristiana, i sobretot saber de què va açò de la Setmana Santa.

Ací teniu a Brian (una horeta i mitja de no-res):

Ara, la llista de les pel·lícules, ordenades per any:

  • Ben-Hur, 1959, dirigida per William Wyler, per a una gran vesprada de felicitat
  • Rei de Reis, 1961, de Nicholas Ray, correcta
  • Barrabàs, 1962, de Richard Fleischer, grandíssim Anthony Quinn
  • L’Evangeli segons Sant Mateu, 1964, de Pier Paolo Pasolini, realisme italià
  • Jesucrist Superstar, 1973, de Norman Jewison, un musical que no et deixa indiferent
  • Jesús de Nazaret, 1977, de Franco Zeffirelli, una fotografia preciosa
  • La vida de Brian, 1979, de Terry Jones, Frente Popular de Judea o…
  • L’última temptació de Crist, 1988, Martin Scorsese, no apta per a ximples ni dogmàtics
  • La passió de Crist, 2004, de Mel Gibson, poalades de sang, un tant sadomasoquista

DONA. La dona a “The Piano”: música, independència i bellesa

the piano dona platja8 de març és el Dia Internacional de la Dona. A Historiata hi ha uns quants recursos que destaquen la importància i la necessitat d’equiparar els drets de tot el món, de les dones també.

Enguany, amb motiu d’aquesta diada, he volgut compartir un vídeo amb la música que Michael Nyman va composar per a la pel·lícula “The Piano” (1993). És un tribut senzill, però és que aquesta pel·lícula, entre d’altres coses, és un relat sobre la independència d’una dona i els conflictes que això provoca al seu entorn. Quan pense en la llibertat de les dones, em ve al cap la protagonista de “The Piano”. És una història bellíssima.

Després del vídeo teniu una selecció amb més recursos sobre la dona.

Més recursos sobre la dona:

– HISTÒRIA. Orígens històrics del Dia Internacional de la Dona (8 de març)

– HUMOR. Vídeo: “No woman, no drive

– DENÚNCIA. Vídeo: “Ballar per a denunciar la violència contra les dones

– LLIBRE. Historia del Rey Tranparente, de Rosa Montero

– LLIBRE. El Paraíso en la otra esquina, de Mario Vargas Llosa

– DOCUMENTAL. Las maestras de la República (2013)

– DRETS HUMANS. Dossier sobre els Drets Humans

feliz dia mujeres del mundo 8 marzo

CINEMA. Homenatge al cinema (1895-2015)

Lumiere_arribada_trenSenzillament un vídeo, que farà les delícies dels pel·liculeros.

Amb l’excusa del 120 aniversari del cinema: el 28 de desembre de 1895 els germans Lumiérè van fer la primera exhibició comercial d’imatges fílmiques. 

Està realitzat per la productora Tàndem Entertainment i l’han titulat “120 years watching movies together“. Un bon treball (i una bona publicitat). Si de cas, jo li haguera posat una altra música, perquè estic tota l’estona esperant que aparega un dinosaure.

Per cert, quines pel·lícules reconeixeu?

MÚSICA. “Gassenhauer” de Carl Orff, en tres versions

carl_orff_musica_poetica_gassenhauer

Propose un joc sense guanyador. Jo pose tres versions d’una peça musical molt bonica i que cadascú trie la que més li agrade. Es tracta de Gassenhauer, del compositor alemany Carl Orff (1895-1982), conegut sobretot per la seua òpera Carmina Burana.

La primera versió és la del propi compositor, la segona és l’adaptació que un tal George Aliceson Tipton va fer per a la pel·lícula Badlands (1973) de Terrence Malick, i la tercera és la que va fer Hans Zimmer per a la pel·lícula Amor a quemarropa (1993), títol original True Romance, de Tony Scott.

Gassenhauer vol dir “cançoneta”, segons m’ha dit Cristina Segura, una companya ben peculiar de l’ajuntament on treballe: administrativa “no adscrita” a una oficina grisíssima de matí, i creadora de color i de bellesa en forma d’arracades i polseres quan es troba al seu paradís particular. Podeu consultar les seues obres al bloc fimant csc. També parla molt bé l’alemany i l’anglés, i per això ha sabut traduir allò que el traductor de Google no encertava (Cris 1–Google 0). Forma part de la legió silenciosa de gent qualificada amb treballs de merda, però d’això millor parlaré un altre dia. Gaudim de la música i compareu:

1) Primer anem a per la peça “clàssica”, l’original de Carl Orff:

2) Ara la de Badlands, òpera prima del director “maleït” Terrence Malick:
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “100 pelis de adultos para ver con niños” de Noelia Terrer i Carlos Rubio (2012)

portada-100-pelis-adultos-ver-niños

Per als que som pares i ens agrada moltíssim el cine ací tenim un petit llibre que ens posarà de bon humor. Respecte a mi, quan dic que m’agrada moltíssim el cine estic referint-me a això, que m’agrada tant que sóc capaç de veure quasi qualsevol pel·lícula i d’emocionar-me amb qualsevol història per suada o estranya que siga: des d’una pel·li de l’Arnold Schwarzenegger (ai, Conan el Bàrbar o Terminator, pel·liculons!) fins a una dirigida per Pier Paolo Pasolini o per François Truffaut (a qui no li agrada dir en veu alta “fransuà trufó”, eh?).

Aquest petit llibre té l’avantatge que resulta atractiu, que està ben editat i és molt visual. Comença amb unes indicacions sobre el fet de veure pel·lícules d’adults amb nanos. Després vénen les fitxes de les pel·lis. Cada fitxa té una imatge a la pàgina esquerra, molt artística, quasi publicitària, i només amb els colors blanc i negre. A la pàgina dreta trobarem una explicació en unes poques línies: amb l’argument, el director/a, l’any, el gènere i un breu comentari amable amb l’experiència dels autors quan van veure la pel·lícula amb xiquets.

És un llibre que reivindica el cinema en general, com a manifestació artística, sí, però també popular i d’entreteniment, coses que no estan barallades entre sí per a res. Per una banda ens permet dessacralitzar el cinema seriós,  de “arte y ensayo” que deien abans, llevar-li un poc el posat pedant i cultureta, i per altra banda ens ajuda a gaudir sense complexes del cinema d’acció, juvenil i d’entreteniment, farcit d’històries molt divertides. Cinema en estat pur per a veure en família, per a socialitzar-nos, per a compartir referents, per a enriquir les converses. Només que per descansar una estona de les pel·lis de Disney i de Pixar ja està més que requetebé.

Un últim apunt personal: la meua curta experiència com a professor em va demostrar que els joves no veuen massa cine. Serà perquè els avorreix, perquè a les seues cases no tenen costum, o serà que no tenen ganes d’estar seguts dos hores seguint una història. Jo quan era xaval devorava les pel·lícules. En l’actualitat sembla que qualsevol vídeo del YouTube de més de tres minuts està abocat al fracàs. Per això, un altre punt a favor d’aquest llibre és que pot ajudar a alguna família a gaudir del cinema. Al capdavall es tracta de gaudir de les bones històries. Tranquil·lament.

 

Alguns títols que es troben al llibre (títol i any):
Llegeix la resta d’aquesta entrada »