TEXT. «És justa la Història?» per Stefan Zweig (1922)

Stefan Zweig (1881-1942)

Stefan Zweig (1881-1942)

Llegint El legado de Europa d’Stefan Zweig he trobat aquest breu escrit titulat “És justa la Història?”, datat en 1922. M’ha agradat tant que vull compartir-lo. L’he llegit en la traducció antiga de l’Editorial Juventud, no en la més recent d’Acantilado. En català no l’he trobat. Dóna igual, jo per Zweig aprendria alemany.

 

¿Es justa la Historia?

«Porque al que tiene, le será dado, para que tenga en abundancia; pero al que no tiene, aun lo que tiene le será quitado.» Esta frase, aunque tiene una antigüedad de dos mil años, sigue conservando todo su valor en la actualidad. A quien tiene éxito, el éxito lo asedia, a quien tiene riquezas, el oro nuevo y fresco le afluye y, todavía más que el ofrecimiento del oro, el entusiasmo voluntario de los colaboradores y de las almas cansadas, porque el poder es la materia más misteriosa del mundo. Atrae con fuerza magnética al individuo, con fuerza sugestiva a la masa, que rara vez se pregunta dónde se gana ese poder y dónde se pierde, sino que se limita a sentir su presencia como un aumento de su propia vida, que entrega ciegamente. Siempre fue la más peligrosa cualidad de los pueblos la de colocarse voluntariamente bajo el yugo, la de lanzarse entusiasmados a la servidumbre. Y, con frecuencia, a la servidumbre del éxito.

En todas las épocas ha regido esa frase cruel: al que tiene le será dado. Pero hay algo más curioso que esto: también la Historia, también ella, que debía ser desapasionada, justa y clara de juicio, también ella se inclina, como la mayoría de los hombres, del lado del éxito; también ella agranda posteriormente a los grandes, a los vencedores, y empequeñece o silencia a los vencidos. A la gloria efectiva de los gloriosos acumula, además, las leyendas, y todo gran hombre aparece casi siempre, a los ojos de la Historia, más grande aún de lo que fue en realidad, y a los incontables pequeños se les quita lo que a los grandes se les añade.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

TEATRE. “Per què no vaig al teatre” de Quim Monzó

No, no és un hivernacle, és el Gran Teatre de Xàtiva.

No, no és un hivernacle, és el Gran Teatre de Xàtiva (la Costera, País Valencià)

 

A qui no li agrada el teatre? Recorde vivament les primeres dos obres que vaig veure de jovenet: el Lazarillo de Tormes interpretat per Rafael Álvarez “El Brujo” i Las guerras de nuestros antepasados de Delibes, amb un grandíssim José Sacristán. M’agrada molt el teatre, però reconec que no acabe de trobar-me còmode. Com sóc prou tímid el fet d’estar entre molta gent em posa nerviós, i també estan les xarrades banals mentre esperes que comence, i especialment m’irriten les interpretacions exagerades, sobreactuades.

Dic açò perquè resulta que aquest matí he anat al teatre. Hem vist una adaptació de L’Espill de Jaume Roig, portat a escena per la companyia valenciana Crit. Ser actor ha de ser dificilíssim i la parella que estava sobre l’escenari ha treballat de valent, amb un text completíssim, molt ben lligat. Era un espectacle dirigit especialment als alumnes, en aquest cas de 1r de Batxillerat.

Em van avisar el dilluns que havia d’anar, justament en dos hores lliures que tinc, mira quina gràcia. L’organització ha sigut un poc caòtica perquè donava la sensació que ningú sabia res d’on anàvem ni per què, ni professors ni alumnes. En teoria estava organitzat pel Departament de Valencià però tampoc sabien massa de què anava la cosa. Total, que no hi havia res treballat amb anterioritat: és tractava d’anar, seure, assistir a la representació i au, cap a l’institut de nou. Pagava l’Ajuntament de Xàtiva, crec. Els alumnes, contents, és clar, són dos hores sense classe. Els professors, perplexos i contents, és clar, són dos hores sense classe (menys jo, que eren dos hores lliures, punyeta!). Els actors, contents, supose, treballant i donant la vida en l’escenari, fent allò que els agrada, se’ls notava, o ho dissimulaven molt bé que per això són actors. L’encarregat de la calefacció, contentíssim, perquè no l’ha encesa i, malgrat estar a la càlida Xàtiva, feia un fred de mil dimonis allà dins, i hem acabat tots amb els peus glaçats.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

ARTICLE. «La Revolució Russa i nosaltres» per Josep Fontana (1917-2017)

lenin_1917_revolucio_russa

Comencem el 2017 i enguany se celebra el primer centenari de la Revolució Russa. No serà una efemèride massa popular, ja que malgrat totes les barbaritats posteriors en aquell moment va ser un intent molt seriós de millorar el món, de crear una societat més igualitària i solidària, i sí, aquell intent va fracassar.

No obstant això, val la pena recordar-ho, i per això vull compartir un text molt recomanable. Es tracta de la conferència que l’historiador Josep Fontana va realitzar a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) el passat 24 d’octubre de 2016 al marc de les jornades sobre la Revolució Russa organitzades per la Comissió del Centenari de la Revolució Russa.

Del professor Fontana ja hem compartit altres textos a Historiata, com per exemple la ressenya de La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, o els articles Després de la crisi i l’entranyable Demasiados retrocesos (sobre la Història Contemporània d’Espanya). Ara repassem la importància història de la Revolució Russa. Impecable.

Font d’informació: fundacioalternativa.cat, 08/11/2016 [consultat l’01/01/2017]

 

Article «La Revolució Russa i nosaltres»:

«Cap a 1890 els partits socialistes europeus, agrupats en la Segona Internacional, havien abandonat la il·lusió revolucionària i defensaven una via reformista que els havia de dur a integrar-se en els parlaments burgesos, confiant en què un dia podrien accedir al poder a través de les eleccions i que des d’allí procedirien a transformar la societat. D’aquesta manera els partits socialistes alemany, italià, espanyol, el francès, que mantenia encara el nom de Secció francesa de la Internacional Obrera, o el laborisme britànic van optar per una política reformista, encara que conservessin la retòrica revolucionària del marxisme per tal de no desconcertar els seus seguidors obrers, que havien de seguir creient que els seus partits lluitaven per una transformació total de la societat.

La contradicció entre retòrica i praxis va esclatar amb motiu de la proximitat de la Gran guerra de 1914. Al congrés que la Internacional socialista va celebrar a Basilea en novembre de 1912 es va proclamar  que “era el deure de les classes obreres i dels seus representants parlamentaris (…) realitzar tots els esforços possibles per tal de prevenir l’inici de la guerra” i que, si aquesta finalment començava, havien d’intervenir perquè acabés ràpidament i “utilitzar la crisi econòmica i política causada per la guerra per revoltar el poble i accelerar la caiguda del govern de la classe capitalista”. El congrés proclamava, a més, la seva satisfacció davant de “la completa unanimitat dels partits socialistes i dels sindicats de tots els països en la guerra contra la guerra”, i cridava “els treballadors de tots els països a oposar el poder de la solidaritat internacional del proletariat a l’imperialisme capitalista”.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

NOVEMBRE. Parlem de coses boniques

El Cavall Verd, a la Vall de Laguar (la Marina Alta, País Valencià).

El Cavall Verd, a la Vall de Laguar (la Marina Alta, País Valencià).

 

El passat divendres 25 de novembre en 2n d’ESO uns quants alumnes i jo ens vam emocionar molt mentre llegíem un text i els explicava l’expulsió dels moriscos valencians, allà per l’any 1609. El text tractava sobre els fets de la serra del Cavall Verd, a la Vall de Laguar, prop de Dènia, on un nombrós grup de moriscos, famílies senceres, es van resistir a l’expulsió. Va ser un moment molt bonic.

De quan en quan en classe ens trobem amb moments com aquest. Açò m’ha donat la idea de compartir algunes experiències que estic vivint en els últims dos mesos. No són grans projectes pedagògics, ni cap activitat extraordinària. Són petites accions que bàsicament m’alegren el dia, i de vegades també a alguns alumnes. Cal tenir en compte que les classes d’Història i Geografia solen ser prou lineals (o avorrides, parlem clar), i que es basen en tres tipus d’activitats: 1. subratllar el llibre de text i fer explicacions; 2. exercicis senzillets; 3. examen, i tornem a començar ad nauseam. El que sol variar d’un professor a un altre és el caliu amb l’alumnat, no massa el procediment pedagògic, ja que continuem donant classe per matèries en compte de per competències, amb tota una estructura administrativa molt rígida i tradicional. Total, que ningú espera de nosaltres que siguem uns Montessori. Potser algun dia siga possible, per mi encantat.

Però anem als exemples bonics. En posaré cinc, un per cada nivell on done classe:
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

BONDAT. Carles Capdevila i l’ús de la llibertat de premsa

carles_capdevila

Vull compartir (i guardar-me) el discurs que Carles Capdevila ha fet a l’arreplegar el Premi Nacional de Comunicació (2016). Parla de diverses coses i destaca el tema de la llibertat de premsa, de l’ús que els periodistes en fan i de les pressions del poder, i també parla de la bondat, de les persones que ajuden a persones.

El motiu de compartir-lo és perquè en 1r de BAT estem veient la Revolució Francesa i tot això dels Drets de l’Home i el Ciutadà, el rotllo de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, i també la importància del quart poder, el de la premsa i la informació. La veritat és que m’agradaria que llegirem aquest text en classe, mentre veiem el vídeo. Si no passa res, ho farem el pròxim dilluns (de vegades mola manar i ser el profe).

Unes notes de la persona: Carles Capdevila i Plandiura és llicenciat en filosofia i periodista. Ha treballat a diversos mitjans de comunicació. Últimament ha sigut director-fundador del diari ARA i professor de Comunicació a la Universitat de Barcelona. També és conegut per les seues conferències sobre l’educació dels fills (és pare de quatre, sí, quatre). Enllaç al seu web: http://www.carlescapdevila.com/

Els recursos:

Discurs per a imprimir (en pdf)

– Font original: Discurs a l’ara.cat

– Vídeo del discurs:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »