TEXT. «És justa la Història?» per Stefan Zweig (1922)

Stefan Zweig (1881-1942)

Stefan Zweig (1881-1942)

Llegint El legado de Europa d’Stefan Zweig he trobat aquest breu escrit titulat “És justa la Història?”, datat en 1922. M’ha agradat tant que vull compartir-lo. L’he llegit en la traducció antiga de l’Editorial Juventud, no en la més recent d’Acantilado. En català no l’he trobat. Dóna igual, jo per Zweig aprendria alemany.

 

¿Es justa la Historia?

«Porque al que tiene, le será dado, para que tenga en abundancia; pero al que no tiene, aun lo que tiene le será quitado.» Esta frase, aunque tiene una antigüedad de dos mil años, sigue conservando todo su valor en la actualidad. A quien tiene éxito, el éxito lo asedia, a quien tiene riquezas, el oro nuevo y fresco le afluye y, todavía más que el ofrecimiento del oro, el entusiasmo voluntario de los colaboradores y de las almas cansadas, porque el poder es la materia más misteriosa del mundo. Atrae con fuerza magnética al individuo, con fuerza sugestiva a la masa, que rara vez se pregunta dónde se gana ese poder y dónde se pierde, sino que se limita a sentir su presencia como un aumento de su propia vida, que entrega ciegamente. Siempre fue la más peligrosa cualidad de los pueblos la de colocarse voluntariamente bajo el yugo, la de lanzarse entusiasmados a la servidumbre. Y, con frecuencia, a la servidumbre del éxito.

En todas las épocas ha regido esa frase cruel: al que tiene le será dado. Pero hay algo más curioso que esto: también la Historia, también ella, que debía ser desapasionada, justa y clara de juicio, también ella se inclina, como la mayoría de los hombres, del lado del éxito; también ella agranda posteriormente a los grandes, a los vencedores, y empequeñece o silencia a los vencidos. A la gloria efectiva de los gloriosos acumula, además, las leyendas, y todo gran hombre aparece casi siempre, a los ojos de la Historia, más grande aún de lo que fue en realidad, y a los incontables pequeños se les quita lo que a los grandes se les añade.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

TEATRE. “Per què no vaig al teatre” de Quim Monzó

No, no és un hivernacle, és el Gran Teatre de Xàtiva.

No, no és un hivernacle, és el Gran Teatre de Xàtiva (la Costera, País Valencià)

 

A qui no li agrada el teatre? Recorde vivament les primeres dos obres que vaig veure de jovenet: el Lazarillo de Tormes interpretat per Rafael Álvarez “El Brujo” i Las guerras de nuestros antepasados de Delibes, amb un grandíssim José Sacristán. M’agrada molt el teatre, però reconec que no acabe de trobar-me còmode. Com sóc prou tímid el fet d’estar entre molta gent em posa nerviós, i també estan les xarrades banals mentre esperes que comence, i especialment m’irriten les interpretacions exagerades, sobreactuades.

Dic açò perquè resulta que aquest matí he anat al teatre. Hem vist una adaptació de L’Espill de Jaume Roig, portat a escena per la companyia valenciana Crit. Ser actor ha de ser dificilíssim i la parella que estava sobre l’escenari ha treballat de valent, amb un text completíssim, molt ben lligat. Era un espectacle dirigit especialment als alumnes, en aquest cas de 1r de Batxillerat.

Em van avisar el dilluns que havia d’anar, justament en dos hores lliures que tinc, mira quina gràcia. L’organització ha sigut un poc caòtica perquè donava la sensació que ningú sabia res d’on anàvem ni per què, ni professors ni alumnes. En teoria estava organitzat pel Departament de Valencià però tampoc sabien massa de què anava la cosa. Total, que no hi havia res treballat amb anterioritat: és tractava d’anar, seure, assistir a la representació i au, cap a l’institut de nou. Pagava l’Ajuntament de Xàtiva, crec. Els alumnes, contents, és clar, són dos hores sense classe. Els professors, perplexos i contents, és clar, són dos hores sense classe (menys jo, que eren dos hores lliures, punyeta!). Els actors, contents, supose, treballant i donant la vida en l’escenari, fent allò que els agrada, se’ls notava, o ho dissimulaven molt bé que per això són actors. L’encarregat de la calefacció, contentíssim, perquè no l’ha encesa i, malgrat estar a la càlida Xàtiva, feia un fred de mil dimonis allà dins, i hem acabat tots amb els peus glaçats.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

ARTICLE. «La Revolució Russa i nosaltres» per Josep Fontana (1917-2017)

lenin_1917_revolucio_russa

Comencem el 2017 i enguany se celebra el primer centenari de la Revolució Russa. No serà una efemèride massa popular, ja que malgrat totes les barbaritats posteriors en aquell moment va ser un intent molt seriós de millorar el món, de crear una societat més igualitària i solidària, i sí, aquell intent va fracassar.

No obstant això, val la pena recordar-ho, i per això vull compartir un text molt recomanable. Es tracta de la conferència que l’historiador Josep Fontana va realitzar a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) el passat 24 d’octubre de 2016 al marc de les jornades sobre la Revolució Russa organitzades per la Comissió del Centenari de la Revolució Russa.

Del professor Fontana ja hem compartit altres textos a Historiata, com per exemple la ressenya de La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, o els articles Després de la crisi i l’entranyable Demasiados retrocesos (sobre la Història Contemporània d’Espanya). Ara repassem la importància història de la Revolució Russa. Impecable.

Font d’informació: fundacioalternativa.cat, 08/11/2016 [consultat l’01/01/2017]

 

Article «La Revolució Russa i nosaltres»:

«Cap a 1890 els partits socialistes europeus, agrupats en la Segona Internacional, havien abandonat la il·lusió revolucionària i defensaven una via reformista que els havia de dur a integrar-se en els parlaments burgesos, confiant en què un dia podrien accedir al poder a través de les eleccions i que des d’allí procedirien a transformar la societat. D’aquesta manera els partits socialistes alemany, italià, espanyol, el francès, que mantenia encara el nom de Secció francesa de la Internacional Obrera, o el laborisme britànic van optar per una política reformista, encara que conservessin la retòrica revolucionària del marxisme per tal de no desconcertar els seus seguidors obrers, que havien de seguir creient que els seus partits lluitaven per una transformació total de la societat.

La contradicció entre retòrica i praxis va esclatar amb motiu de la proximitat de la Gran guerra de 1914. Al congrés que la Internacional socialista va celebrar a Basilea en novembre de 1912 es va proclamar  que “era el deure de les classes obreres i dels seus representants parlamentaris (…) realitzar tots els esforços possibles per tal de prevenir l’inici de la guerra” i que, si aquesta finalment començava, havien d’intervenir perquè acabés ràpidament i “utilitzar la crisi econòmica i política causada per la guerra per revoltar el poble i accelerar la caiguda del govern de la classe capitalista”. El congrés proclamava, a més, la seva satisfacció davant de “la completa unanimitat dels partits socialistes i dels sindicats de tots els països en la guerra contra la guerra”, i cridava “els treballadors de tots els països a oposar el poder de la solidaritat internacional del proletariat a l’imperialisme capitalista”.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

NOVEMBRE. Parlem de coses boniques

El Cavall Verd, a la Vall de Laguar (la Marina Alta, País Valencià).

El Cavall Verd, a la Vall de Laguar (la Marina Alta, País Valencià).

 

El passat divendres 25 de novembre en 2n d’ESO uns quants alumnes i jo ens vam emocionar molt mentre llegíem un text i els explicava l’expulsió dels moriscos valencians, allà per l’any 1609. El text tractava sobre els fets de la serra del Cavall Verd, a la Vall de Laguar, prop de Dènia, on un nombrós grup de moriscos, famílies senceres, es van resistir a l’expulsió. Va ser un moment molt bonic.

De quan en quan en classe ens trobem amb moments com aquest. Açò m’ha donat la idea de compartir algunes experiències que estic vivint en els últims dos mesos. No són grans projectes pedagògics, ni cap activitat extraordinària. Són petites accions que bàsicament m’alegren el dia, i de vegades també a alguns alumnes. Cal tenir en compte que les classes d’Història i Geografia solen ser prou lineals (o avorrides, parlem clar), i que es basen en tres tipus d’activitats: 1. subratllar el llibre de text i fer explicacions; 2. exercicis senzillets; 3. examen, i tornem a començar ad nauseam. El que sol variar d’un professor a un altre és el caliu amb l’alumnat, no massa el procediment pedagògic, ja que continuem donant classe per matèries en compte de per competències, amb tota una estructura administrativa molt rígida i tradicional. Total, que ningú espera de nosaltres que siguem uns Montessori. Potser algun dia siga possible, per mi encantat.

Però anem als exemples bonics. En posaré cinc, un per cada nivell on done classe:
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

BONDAT. Carles Capdevila i l’ús de la llibertat de premsa

carles_capdevila

Vull compartir (i guardar-me) el discurs que Carles Capdevila ha fet a l’arreplegar el Premi Nacional de Comunicació (2016). Parla de diverses coses i destaca el tema de la llibertat de premsa, de l’ús que els periodistes en fan i de les pressions del poder, i també parla de la bondat, de les persones que ajuden a persones.

El motiu de compartir-lo és perquè en 1r de BAT estem veient la Revolució Francesa i tot això dels Drets de l’Home i el Ciutadà, el rotllo de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, i també la importància del quart poder, el de la premsa i la informació. La veritat és que m’agradaria que llegirem aquest text en classe, mentre veiem el vídeo. Si no passa res, ho farem el pròxim dilluns (de vegades mola manar i ser el profe).

Unes notes de la persona: Carles Capdevila i Plandiura és llicenciat en filosofia i periodista. Ha treballat a diversos mitjans de comunicació. Últimament ha sigut director-fundador del diari ARA i professor de Comunicació a la Universitat de Barcelona. També és conegut per les seues conferències sobre l’educació dels fills (és pare de quatre, sí, quatre). Enllaç al seu web: http://www.carlescapdevila.com/

Els recursos:

Discurs per a imprimir (en pdf)

– Font original: Discurs a l’ara.cat

– Vídeo del discurs:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

OCTUBRE. Algunes dificultats tècniques i molta il·lusió

maquina-escriure-olivetti-college

Fa quasi dos mesos que no trobe temps ni energia ni ganes d’escriure a Historiata. Fins i tot he arribat a pensar en esborrar el blog, perquè el trobe obsolet i prescindible.

Com ja sabeu, resulta que fa un mes i mig que treballe de professor al Ribera de Xàtiva. Encara que ja em trobe més o menys assentat tinc molta faena (cinc assignatures diferents i set grups, la majoria molt vius o, com sol dir-se, “problemàtics”). La part bonica és que quasi no recorde la meua antiga faena, com si tota la vida haguera sigut professor. També a aquestes altures ja sé la majoria dels noms dels meus alumnes (més de 140), he tractat un poquet amb alguns companys, camine amb pas decidit pels diferents corredors i racons de l’institut, i ja tinc una idea aproximada dels recursos amb què puc comptar.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOSSIER. Alguns materials sobre Síria

Mapa religiós i ètnic de Síria

Portem anys amb notícies de Síria, i és tan gran el soroll mediàtic que resulta difícil analitzar amb deteniment el que està passant. Només ens hi fixem quan ens aborden algunes situacions límits, com els horrors dels membres de l’Estat Islàmic (ISIS), o la tragèdia i mort dels refugiats a les portes d’Europa.

Per casualitat he trobat un vídeo que m’ha agradat molt, de només 10 minuts, on s’explica la crisi d’aquest país i el seu context. Fa un repàs atractiu dels antecedents històrics. Es titula #WhySyria: la crisis de Siria contada en 10 minutos y 15 mapas. Vull compartir-lo.

També compartisc altres recursos que m’han resultat interessants. Per a tenir-los a mà. Segur que hi ha altres recursos. Si vaig trobant-ne més o si algú me’ls indica els hi aniré afegint. Com a introducció recomane veure el vídeo de #WhySyria.

1. Vídeo #WhySiria

NOTA: per cert, aquest vídeo també ens dóna idees per a treballar amb mapes temes de la Història i la Geografia a l’aula, com per exemple una explicació de la Guerra de Successió (1700-1714) feta per un alumne, i que podem trobar al bloc Una Història.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

EDUCACIÓ. En contra del debat simplista entre la jornada contínua i la jornada partida

rellotge corrent horari

Fa setmanes que al col·legi on va el meu fill major hi ha una campanya organitzada per la majoria de docents i alguns pares a favor de la jornada contínua. Per la meua part reconec que estic ple de dubtes i que cap consigna m’entusiasma, ni a favor ni en contra. Per acabar-ho d’adobar el passat dimarts dia 17 la Conselleria d’Educació anunciava que rebutjava aquest tipus de jornada per ser antipedagògica. Al sindicat corporatiu ANPE, només de docents i principal defensor d’aquesta jornada, i a molts mestres i pares aquest anunci no els ha agradat gens.

En aquest apunt del bloc només vull compartir uns documents i fer unes consideracions personals ben senzilles.

Primer els documents:

VÍDEO. La jornada escolar compacta representa una millora educativa?, una entrevista de només 7 minuts a Elena Sintes, autora de l’informe A les tres a casa? L’impacte social i educatiu de la jornada escolar continua (ací teniu l’informe en pdf). Una explicació tranquil·la i molt assenyada:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

EDUCACIÓ. Canviant paradigmes educatius (o no)

 

M’ha passat una cosa amb l’educació del meu fill Martí que m’inquieta. Ho explicaré més avall. Primer compartisc un vídeo animat que em va enviar un amic professor i pare, amb les idees del pedagog Ken Robinson, sobre la necessitat de canviar els paradigmes de l’educació per al segle XXI.

Canviem els paradigmes educatius o no?

Moltes persones fan les coses d’una determinada manera “perquè sempre s’ha fet així”. És un argument basat en el prejudici “ad antiquitatem”, és a dir una apel·lació a la tradició, i que denota un conservadurisme irreflexiu. En educació també passa.

La setmana passada vaig tenir una reunió amb la mestra del meu fill Martí, que té 4 anys. A l’escola (pública) porten tot l’any donant les lletres i els números fins el 6. Fan fitxes cada dia i tenen tota l’aula plena de lletres. També ens donen una fitxa per a casa una vegada a la setmana, per a fer dos dibuixos i escriure dos paraules que comencen per una lletra determinada. Ara comencen a escriure paraules curtes (per exemple S O P A).

Els motius que em dóna la professora és perquè sempre s’ha fet així, perquè a ella li ha funcionat molt bé treballar d’aquesta manera, i perquè així aniran més preparats per a Primària. També em va dir unes quantes vegades que cal iniciar-los en el “concepte treball”, i que això és molt important per a ella.

Valore el treball d’aquesta professora, sé que estima els alumnes i que és coherent amb les seues idees, que ho fa convençuda. Però jo crec que està equivocada, que és més important el “concepte jugar”, i sobretot el “concepte felicitat”. De moment el meu fill encara no odia l’escola, va cada dia feliç i juga molt amb els seus amics, manté la il·lusió per aprendre coses noves, i tot això malgrat la disciplina de les fitxes i del treball rutinari administratiu de baix nivell que li imposen. M’agradaria protegir-lo uns quants anys més i sé que no podré. Per això aquestes línies.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

EDUCACIÓ. Eva Hache: “Educación; qué poquita”

SISTEMA_EDUCATIU_EN_UNA_IMATGE

Hi havia una volta una mestra…

Aquest matí quan deixava a Joan, el meu fill menut, en l’escoleta infantil “El Partidor”, una mestra m’ha dit que m’esperara un moment. Es diu Laura i es coneixem des de fa uns anys, quan va ser la mestra de Martí, el meu fill major. M’ha donat una fotocòpia d’aquest article d’Eva Hache i hem estat parlant un moment. Compartim moltes il·lusions i maneres de veure les coses, i també una sòlida insatisfacció cap a l’ensenyament tradicional. Però sobretot compartim dubtes, un desgavell de dubtes que ens ajuden a replantejar-nos contínuament el nostre paper com a educadors, pares o ciutadans. Unes incerteses que vull creure que ens milloren com a persones, que no deixen que el cervell se’ns eixugue. Aquesta síndrome de qüestionament continu és esgotadora, però també et dóna moltes alegries, com per exemple algunes bones amistats i el plaer de no fossilitzar-te.

Ja havia llegit aquest article d’Eva Hache fa unes setmanes. Supose que el trobaria en facebook, en alguna de les pàgines que seguisc, però no recordava quasi res llevat que em va agradar i divertir molt.

Internet és volàtil. En aquesta societat “líquida”, o de “l’espectacle”, o com vulguem dir-li, tot passa massa ràpid, la informació ens rellisca per damunt i es perd. Per això, entre d’altres motius, vaig començar aquest blog: per a ordenar i guardar els recursos o materials que m’agraden o que m’inspiren. Per a retenir-los un poc i trobar-los fàcilment, i per això reproduisc l’article que gràcies a Laura he retrobat. També he afegit al final algunes “cites grandiloqüents” sobre la importància de l’educació. Dins de les incerteses m’agrada fixar algunes coses.

Article: “Educación, qué poquita

Autora: Eva Hache, actriu, còmica i presentadora de “El club de la comedia” a La Sexta.

Font: El País, 29 de març de 2014

“Cuando ya ha quedado claro que no somos todos iguales, ni siquiera ante la ley, seguimos instalados en la seguridad de la sota, el caballo y el rey. Las normas y las rutinas nos dejan tranquilos. ¿Por qué hacerlo así? Porque todo el mundo lo hace igual. Toma ya. Mal de muchos, consuelo de tontos todos. Uniformidad tranquila para incluso imponer el uniforme en colegios públicos, para que no surjan las envidias, en lugar de aprovechar para explicar lo necesarias que son la variedad y la singularidad. Tú no tienes unas zapas de marca y en sumas vas regular, pero dibujas como Antonio López, cariño mío. Calor, respeto y amor.

Que los maestros no tienen tiempo, que van muy liados. Lo siento pero me consta, me consta mucho, que hay profesores profesionales que decidieron dedicarse a enseñar por vocación, no por disfrutar de las largas vacaciones, que se preocupan de conocer a sus alumnos, de valorar lo que de distinto y especial tiene cada uno, de ser capaces de parar una clase sin miedo a un inspector cuasi contable para hablar de cosas importantes. Me consta porque he convivido con dos de estos maestros la mayor parte de mi vida. Vivían en mi casa y se llamaban papá y mamá. Y me educaron. Me enseñaron sobre todo a saber pensar para poder elegir.

Educar viene del latín educāre, que significa sacar, extraer. Ojalá en las escuelas se dedicaran a sacar de nosotros todo lo que ya tenemos de bueno, en lugar de meter a la fuerza y con prisa lo que marca un ministerio de turno que solo quiere apuntarse un gol. Meter conocimientos de moda en vez de sacar nuestra curiosidad innata por saber. Meter datos con un embudo como a una oca el coñac para hacer paté. Pues perdonen, pero yo no quiero engordarle el hígado a mi hijo porque no me lo voy a comer. Y tampoco le voy a meter en la mochila 12 kilos de libros porque me niego a creer que seamos tan garrulos como para no poder enseñar a nuestros hijos a compartir y cuidar el material escolar. Ah, que hay deberes. Pues quítenlos. Usted, padre o madre de sus hijos, también intenta no llevarse el trabajo a casa. Como debe ser. Y tampoco tiene usted que repetir la EGB.

Alumno viene del latín alĕre, alimentar. Y ya sabemos que la comida rápida es basura y engorda el culo. Como estar sentado desde los tres años hasta los 18. Dieciocho años y el culo como un erredoce ranchera.

«El sistema educativo actual es un entrenamiento para aprobar exámenes». No lo digo yo, lo dicen expertos como Richard Gerver. Expertos que todo el mundo admira pero a los que nadie hace ni puñetero caso porque serán unos utópicos recalcitrantes que viven con los pies a un metro y medio del suelo. Ojalá todos pudiéramos al menos planear a veces, aunque solo sea a un palmo del zapato. Ojalá soñar.

Queremos hijos obedientes, que no llamen la atención. Pero también queremos adultos que no sean sumisos, que destaquen por algo, que sean creativos, asertivos, rebeldes si hace falta. Queremos hijos que no molesten pero que sepan luchar por sus derechos mejor que nosotros. Pues perdona que te diga, pero esto es como ir a un bar y pedirse un bocadillo de jamón pero sin pan.

¿Y si tus amigos se tiran por un puente? ¿Tú vas detrás? Claro que no. Todos queremos que nuestros hijos sean diferentes, únicos. Padres, maestros: gracias por intentarlo.”

Llegeix la resta d’aquesta entrada »