POESIA. Descobrint la poesia aràbigo-valenciana de Xarq al-Andalus

llibre-xarq-al-andalus

(Portada del llibre)

 

Mireu quin poema:

Aixecà l’esguard vers les estrelles
i elles, encisades de tanta boniquesa
van trontollar, i caure, una a una,
sobre la galta, on, amb enveja,
les he vistes ennegrir, una a una.

     («Les pigues» d’Ibn al-Labbana de Dènia)

L’he trobat a un llibret sobre poesies aràbigo-valencianes que m’ha encantat, publicat l’any 1987, evidentment descatalogat, i que es titula Guia Didàctica Xarq Al-Andalus. Aquest llibret serveix per a entendre i poder treballar a l’aula uns poemes que el grup Al Tall va musicar dos anys abans, amb la col·laboració del grup Muluk el Hwa. Els autors del llibret són els professors i escriptors valencians Carme Miquel i Josep Piera. Però no ens equivoquem, no és només una proposta pedagògica ja que, tal com diuen els autors, els cants d’aquest disc «són retalls de sensibilitat i elements per al sentiment. Lletres bellíssimes i músiques colpidores s’hi uneixen per provocar emocions, per fer vibrar i sentir». La guia doncs està pensada com a una eina formativa, però complementària del que és l’autèntic objectiu: «primer sentir, gaudir, copsar la bellesa. Després, les altres qüestions.»

Té dos parts molt clares, una primera amb un breu repàs a la història d’Al-Andalus i el món islàmic valencià, amb els diferents períodes: la conquesta islàmica (711), l’emirat dependent, l’emirat independent a partir d’Abd-ar-Rahman I (756), el califat de Còrdova a partir d’Abd-ar-Rahman III (929), la crisi califal i l’inici dels regnes de taifes (entre el 1008 i el 1031), les invasions dels almoràvits (finals del segle XI) i dels almohades (mitjans del segle XII), i la desfeta final (segle XIII), de la qual només sobreviuria el regne de Granada. També trobem una notes sobre l’economia, societat i cultura d’Al-Andalus. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

LECTURES. Gombrich i altres coses de llegir

breu-historia-del-mon_ernst-h-gombrich

Aquest primer trimestre de curs he fet una cosa que no s’ha de fer: vaig posar als alumnes un treball sobre un llibre. Ho vaig fer en 1r de BAT, a l’assignatura d’Història del Món Contemporani. El treball en sí no era difícil: havien de triar un llibre d’entre sis que els oferia, llegir-lo,  apuntar allò que més els cridava l’atenció i presentar-me una breu ressenya (3 pàgines). Sobretot els demanava que m’explicaren la seua experiència de lectura, i que foren sincers.

Els llibres que els vaig proposar eren els següents: Breu història del món d’Ernst H. Gombrich, Moments estel·lars de la humanitat d’Stefan Zweig, Civilización de Kenneth Clark, Sobre la llibertat de John Stuart Mill, Los sueños de la razón de José Antonio Marina, i per acabar la llista vaig posar un llibre que no m’agrada, i ho vaig fer per covardia, per si de cas. Aquest últim és una lectura típica d’institut, la novel·la Júlia d’Isabel-Clara Simó. Al final la gran majora va triar Júlia, segons em van dir perquè el tenien per casa, encara que la raó més probable és que vaig cometre l’error de dir-los que era el més facilet, que el podien triar si només volien complir amb el treball, i també supose que li donarà punts a aquest llibre el fet que hi ha multitud de “treballs” sobre Júlia al Rincón de Vago.

Per a fer aquest treball tenien dos mesos, i cada quinze dies féiem “tutories de la lectura”, però no va servir per a molt i al final la majoria va presentar un treball normalet, per a passar l’expedient, encara que les anotacions sinceres dels alumnes han sigut molt divertides, del tipus “el llibre és horrorós” o “avorridíssim”, o “només el recomanaria a algú que no pot dormir”. La pròxima volta que propose llegir un llibre he de millorar el plantejament de l’activitat. Queda pendent, perquè encara no sé com fer-ho.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Historia del mundo contada para escépticos» de Juan Eslava Galán (2012)

historia-del-mundo-contada-para-escepticos-juan-eslava-galan

M’interessen molt els llibres de divulgació històrica. Quan en veig un tinc el costum de fullejar-lo, per si trobe un tresor que poguera recomanar de manera general. Però quasi sempre acabe decebut: solen ser llibres tremendament simples i maniqueus, escrits per locutors radiofònics o autors que tenen la ploma molt solta. 

Historia del mundo contada para escépticos de Juan Eslava Galán no és una excepció. En un principi té bona pinta: capítols curts, una visió general de la història, amb una selecció de dades bàsiques, imatges i alguns mapes. Però no, en la meua opinió no és gens recomanable com a llibre de divulgació d’història general. Per què? Perquè no deixa de ser una història personal, plena d’estereotips i prejudicis, que a tota hora ens està alliçonant sobre el que està bé i mal, amb un humor sarcàstic, molt suat, que almenys a mi no em fa gràcia, de la típica persona cremada i farta de tot que es dedica a perorar davant d’un públic fidel que li riu les gràcies.

Supose que per això aquest llibre es titula “para escépticos”, però crec que és incorrecte, perquè un escèptic no és exactament un ressentit o un amargat (com molta gent equivocadament creu), sinó una persona que dubta, que li costa trobar veritats absolutes, i justament aquest llibre està pleníssim d’afirmacions dogmàtiques.

Per què, doncs, faig aquesta entrada? Perquè d’alguna manera tenia ganes de mostrar que al mercat editorial trobem de tot, i que als que ens agrada llegir de vegades ens empassem alguna pífia, que no només llegim llibres exquisits, i que no tot val, perquè és una llàstima perdre uns dies llegint pamflets infumables. L’única cosa positiva que trobe d’aquestes lectures és que aprens a valorar més els llibres honestos, a saber què t’agrada i que no, a comparar i a triar.  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

14 DE JULIOL. “Ça ira”

Prise_de_la_Bastille

Per a qualsevol persona interessada en la Història és impossible sostraure’s al magnetisme del 14 de juliol, la data en què oficialment el poble, la massa, entra en la Història Contemporània, no només com a actor passiu sinó com a protagonista. Aquest dia, de l’any 1789, el poble de París va prendre la Bastilla, una fortalesa medieval que es trobava al centre de la ciutat, pràcticament en desús però que era el símbol del poder absolutista de la monarquia francesa i va accelerar la Revolució Francesa.

Aquesta revolució és una referència contínua i tema imprescindible en qualsevol relat de la Història, tan i tan repetit que resulta un poc cansat: que si la guillotina, que si el Comité de Salut Pública, que si la “Grande Peur”, que si no sé quantes constitucions (1791, 1793 i 1795), etc. En resum, un esdeveniment molt “gastat”. Però, però, però, si ens acostem amb tranquil·litat veure’m que és un fet interessantíssim, amb molts matisos i personatges tremendament captivadors, de tot tipus, com Condorcet, Mirabeau, Robespierre, Sièyes, Danton, Babeuf, Olympe de Gouges, Talleyrand, Fouché, etc.

Fa anys vaig llegir Los ecos de la Marsellesa del meu estimat Eric John Hobsbawm, un llibre publicat amb motiu del segon centenari de la revolució (el 1989), amb un repàs al mite i a les dos principals interpretacions: la revolució com a projecte acabat (versió burgesa/neoliberal) o la revolució inacabada (versió social/d’esquerres). Un altre llibre, molt ben escrit, que almenys per a mi es llig com una novel·la d’aventures, és La Revolución Francesa. Una nueva historia, de Peter McPhee. Per últim voldria recomanar Los sueños de la razón. Ensayo sobre la experiencia política, de José Antonio Marina, un escriptor actualment molt criticat perquè ha acceptat l’encàrrec del govern conservador del Partit Popular de redactar un document base per a un “pacte educatiu”. Malgrat açò, Los sueños de la razón és un repàs molt suggeridor de diversos elements i protagonistes de la Revolució Francesa (els motius del Terror, el temps històric, la cultura democràtica, l’experiència humana, l’idealisme, etc.).

Acabe ja aquest homenatge al 14 de juliol, i acabe amb una cançó revolucionària, la més famosa abans de La Marsellesa, i que es diu Ça Ira!, amb la versió magnífica d’Edith Piaf a la pel·lícula Si Versailles m’était conté (“Si Versalles poguera parlar”), del 1954.

Recordeu: les coses poden canviar. Feliç 14 de juliol!

Lletra de “Ça ira”: Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya” de Josep Fontana (2014)

referències 57 def.indd

No és la primera volta que esmente a l’historiador Josep Fontana (Barcelona, 1931) a Historiata. Sempre que trobe un escrit seu, o me l’envia el meu germà Amand, faig un parèntesi i me’l llig amb deler. És tot un mestre, una referència. Fa temps vaig compartir dos articles seus que m’agraden molt: Demasiados retrocesos, de 2012, com una mena de síntesi de la història d’Espanya, i Després de la crisi, de 2013, una anàlisi rotunda del que estem vivint durant els últims anys.

Ara mateix tinc pendent llegir-me la seua obra Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945, publicada el 2011, un gruixut volum que em mira des de la prestatgeria i que reserve per a una temporada tranquil·la que malauradament es fa d’esperar.

Per això, quan el passat setembre em vaig trobar a la Llibreria Llorens d’Alcoi La formació d’una identitat. Una història de Catalunya no m’ho vaig pensar massa i la vaig comprar. Tinc estima a Catalunya, m’interessa moltíssim “el procés” que estan portant a terme cap a la independència, i volia llegir alguna cosa des del punt de vista històric, més enllà del soroll de les piulades i els exabruptes. Fontana ha estat providencial.

El llibre? Unes quatre-centes pàgines que es lligen amb fluïdesa. És un assaig històric que descriu les principals característiques de l’evolució de Catalunya, però no des d’un punt de vista nacionalista essencialista (no trobarem ni neandertals, ni ibers, ni races, ni determinisme geogràfic, ni apologia de símbols). Per a Fontana, Catalunya és una nació que s’ha anat fent i que es diferencia de les nacions veïnes, a més de la llengua i la cultura, principalment per un tret: el fet d’haver mantingut unes maneres pròpies de veure el món i de relacionar-se, i que es va plasmar en unes lleis que obligaven a fer polítiques de pactes. Tot açò va crear un sentiment de pertinença que s’ha mantingut al llarg del temps. Les tres grans guerres perdudes (1652, 1714 i 1939) i els posteriors intents d’assimilació no van poder aigualir aquest sentiment.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE i WEB. “Clapir. El crit de la Història” (2015)

clapir.el_crit_de_la_història

Primer que res, què és clapir? Clapir és “fer clapits”, i un clapit és un “lladruc sec”, o també un “crit sec, agut i penetrant del gos”.

També, Clapir, és el nom que ha agafat un grup de joves investigadors d’Història, formats a la Universitat de València. Aquest grup es va crear l’any 2013 i al seu web Clapir podem trobar articles divulgatius sobre diversos aspectes de la història valenciana. A finals de 2015, gràcies a una campanya de mecenatge exitosa, han aconseguit publicar el llibre Clapir. El crit de la Història, en paper, editat per Llibres de la Drassana, amb una selecció de 21 articles.

Aquest llibre és un treball que vol ser rigorós, i que ha de servir per a fomentar l’interés i difondre la història del País Valencià. Està fet per joves que se’ls nota les ganes, escrit en valencià (que no és poca cosa), i amb temes que resulten atractius per a qualsevol persona mínimament curiosa, com per exemple la descripció de la Valentia romana, la convivència amb els jueus a l’Edat Mitjana, la revolta de les Germanies, o altres episodis més anecdòtics o puntuals però també interessants, com l’arribada del cinema a València, l’emigració valenciana a Nova York o l’agònic final de la Segona República al port d’Alacant. També, com que jo sóc alcoià, i els alcoians tenim fama de ser molt “patriotes”, vull destacar els capítols que fan referència al meu poble, el primer sobre la revolució alcoiana del Petroli (“Acabaràs com Pelletes”), un fet que esdevingué durant la Primera República (1873), i el segon sobre la història de solidaritat de l’Hospital Sueco-Noruego, durant la Guerra Civil.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Resum de literatura llatina» de Carles Riba (1928)

Literatura llatina sobrecoberta.indd

Resum de literatura llatina és una obra breu que ens serveix d’introducció i d’esquema general de la literatura llatina, des dels seus orígens fins la fi de l’Imperi el 476 dC. En ella trobarem una breu presentació dels principals autors llatins, amb algunes notes sobre cada període i les principals obres. A l’igual que passava amb el Resum de literatura grega, que vaig comentar fa uns dies, aquesta obra és la publicació d’uns apunts de Carles Riba (1893-1959), el gran poeta i hel·lenista català del segle XX, de quan donava classes en l’Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat de Catalunya. En aquesta reedició, a càrrec d’Edicions Cal·lígraf, quasi un segle després de la primera, trobarem també una segona part amb una antologia de textos, molt ben triats, a cura d’Eusebi Ayensa.

No tinc problema en dir-ho: he gaudit molt de llegir, amb el llapis en la mà, aquest resum. Al final, entre unes coses i d’altres, he començat un estiu d’allò més clàssic gràcies a la lectura no planificada de llibres sobre grecs i romans, llevat de les urgències laborals, els compromisos familiars i la previsible tòrrida calor, també molt clàssic tot això. Compartisc unes notes de la meua experiència:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Història dels grecs” d’Indro Montanelli (1959)

portada_historia-dels-grecs_indro-montanelli

Tinc una relació d’amor-odi amb aquest autor. Indro Montanelli (1909-2001) va ser un periodista i escriptor italià de molt renom al seu país, que va viure el feixisme mussolinià primer amb simpatia (coses de joventut?), després amb decepció, i ben prompte va esdevenir un periodista molt crític amb el poder establert. També va escriure llibres de divulgació cultural, com la seua famosa Història de Roma, la qual vaig comentar ací a Historiata fa un temps, Dante i el seu segle o aquest d’Història dels grecs, publicat per primera vegada el 1959.

Dic que li tinc amor perquè he gaudit moltíssim al llarg dels anys amb la seua Història de Roma. Per a mi era el contrapunt amable a les àrides lliçons romanistes de la carrera d’Història i de tant de llibre i article científic soporífer. I dic que li tinc odi perquè suporte difícilment la seua misantropia, que potser és només una postura estudiada, i sobretot li trobe una certa supèrbia intel·lectual, que sembla que li fa estar per damunt del bé i del mal, passat de rosca de tot i resabut de la vida. Algú va definir a Montanelli com un “àcrata de dretes”, un oxímoron en tota regla, però que és molt gràfic. De tota manera, malgrat tot açò que acabe de dir, és un autor que em cau molt bé, que es llig amb interés i que fa algunes consideracions sobre episodis històrics que són lliçons magistrals. Amb ell és difícil avorrir-te. També té de vegades un lirisme inesperat.

Respecte a aquest llibre, me’l vaig llegir per primera vegada l’agost del 1998, amb vint-i-dos anys, recent acabada la carrera d’Història. També li tinc estima perquè és un dels pocs llibres que m’he llegit en l’idioma original, en italià, en una edició barata que vaig comprar uns mesos abans a Perusa (Perugia en italià) quan estava d’Erasmus. Ara, aprofitant l’edició en català que ha tret Edicions 62, dins de la col·lecció labutxaca, me l’he tornat a llegir.

Història dels grecs és un llibre molt senzill, apte per a qualsevol persona mínimament lectora, una introducció amena a la història de l’antiga Grècia. Tal com diu el mateix Montanelli es titula Història dels grecs “perquè, a diferència de la Història de Roma, és una història d’homes més que no la història d’un poble, d’una nació o d’un Estat.” Que siga un llibre antic no és un problema: des de 1959 les interpretacions i investigacions no han revolucionat excessivament la visió que es tenia i que tenim de l’antiga civilització grega, o almenys no afecten al caràcter divulgatiu de l’obra.

El llibre es divideix en cinc parts i nombrosos capítols no massa llargs, de cinc a deu pàgines, amb l’evolució política i social de l’antiga Grècia, i sobretot amb la descripció viva dels caràcters dels protagonistes més rellevants de la seua civilització, com Homer, els déus, Hesíode, Pitàgores, Tales, Heràclit, Safo, Licurg, Soló, Pisístrat, Milcíades, Aristides, Temístocles, Efialtes, Pèricles, Aspàsia, Fídies, Sòcrates, Anaxàgores, Esquil, Sòfocles, Eurípides, Aristòfanes, Hipòcrates, Epaminondes, Dionís de Siracusa, Filip, Demòstenes, Alexandre, Plató, Aristòtil, i tants i tants més. Però més que explicar aquest llibre m’agradaria recollir alguns fragments que m’han cridat l’atenció i que vull retenir per a mi, i si a algú li serveix, millor que millor:

  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MESTRES. “La Guerra Civil fue la falta de ortografía más grave de la Historia de España”, per Luis García Montero

Bernardo Pérez, mestre afusellat a l'inici de la Guerra Civil

Bernardo Pérez, mestre afusellat a l’inici de la Guerra Civil, a Fuentesaúco (Zamora), poc abans de 1936.

 

Vull compartir un text del poeta Luis García Montero, que es troba al llibre Maestros de la República. Los otros santos, los otros mártires de la periodista María Antonia Iglesias (1945-2014).

Aquest llibre és el relat de la vida i la mort d’onze mestres (11) que van ser afusellats pels sublevats contra la República (ja sabeu, per Franco i companyia), per ser mestres i per ser republicans, i sobretot per intentar millorar la vida dels habitants dels pobles on vivien i treballaven. Cada capítol té un pròleg d’un personatge més o menys conegut, del món de la política o de la cultura, com Xosé Manuel Beiras, Santiago Carrillo, Josep Lluís Carod-Rovira, Manuel Vicent, Joaquín Leguina, Javier Cercas o Almudena Grandes. L’últim capítol, dedicat a don José Rodríguez Aniceto, assassinat a El Arahal (Sevilla), on era mestre, està prologat per Luis García Montero. És bellíssim.

De tota manera, en general aquest llibre no m’ha agradat: per a mi és excessivament repetitiu i cau en un efectisme lacrimogen massa evident. Però aquest pròleg de l’últim capítol m’ha encantat i, com he de tornar el llibre al meu germà Amand, he volgut conservar aquest fragment.

Cal tenir en compte que la Segona República va tenir claríssim que l’educació era una ferramenta de canvi social, de modernització d’un país, i que, tal com diu Luis García Montero, “la cultura és el principi de la llibertat”. Per això els defensors dels privilegis i de les desigualtats menyspreen tant l’educació pública, perquè qüestiona el seu poder i les inèrcies socials que els beneficien. Manuel Azaña, gran creador de proclames, el 1935 va dir en un discurs «[…] la escuela es el escudo de la República y el campo de siembra de los republicanos y demócratas de mañana». Quasi res, l’escut de la República. Per això, no busqueu més raons, tants mestres van ser represaliats i van morir a mans dels reaccionaris. Era una qüestió de poder, amb una pàtina d’odi rabiós. Assassinats els mestres, el poble calla i obeeix més fàcilment, perquè es queda sense paraules per a denunciar les injustícies, sense paraules per a somiar i construir un món millor.

He buscat el text de Luis García Montero per Internet i no l’he trobat. Li he enviat un correu demanant-li permís (així, con un par, “Hola Luis…” i tot això). No m’ha contestat encara. Segur que està ocupadíssim. He picat a l’ordinador tot el text perquè vull tenir-lo a mà sempre. Mentre ningú em diga res, ací el tenim. Segur que algun dia podré utilitzar-lo en una classe, per a explicar que “la Guerra Civil va ser la falta d’ortografia més greu de la Història d’Espanya”.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Historia menor de Grecia” de Pedro Olalla, un munt d’històries bellíssimes

portada-pedro-olalla-historia-menor-de-grecia

Fa dos setmanes em vaig comprar aquest llibre perquè parlava sobre Grècia, perquè estava editat per Acantilado i perquè l’autor és Pedro Olalla. Ningú m’havia parlat d’ell, senzillament el vaig trobar al catàleg de l’editorial mentre buscava altres coses i em va cridar l’atenció. Pedro Olalla, l’autor, va agafar una mica de notorietat gràcies a eixir en la tele, al Salvados del Jordi Évole, en un programa del 2012 titulat “Al filo del rescate” (minut 17 i següents). Després em va agradar molt un article seu que vaig compartir a Historiata i que es titula “La violència de guant blanc“. Recordava el seu nom i quan vaig veure aquest llibre les ganes de comprar-me’l van ser instantànies. He sigut molt feliç llegint-lo.

Historia menor de Grecia és un recull de relats breus, brevíssims, sobre diversos moments de la història de Grècia i de la seua influència. El seu subtítol és Una mirada humanista sobre la agitada historia de los griegos. Cada capítol és de dos o tres pàgines i els títols són un lloc i una data. Semblen moments estel·lars a l’estil d’Stefan Zweig, però més breus encara, més condensats. No els he contat, però n’hi hauran al voltant d’un centenar. Apareixen multitud de personatges de tot tipus i en uns moments concrets i assenyalats: alguns els coneixem més o menys, d’altres només d’haver sentit o llegit el seu nom, d’altres no els coneixem de res i són tot un descobriment. Per exemple tenim a Homer, Hesíode, Pèricles, Aristòtil, Alexandre Magne, Marc l’evangelista, Plutarc, Julià l’Apostat, Justinià, Metodi i Ciril, Ibn Batutta, Roger de Flor i els almogàvers, Bocaccio, Montaigne, la Guerra d’independència de Grècia i la matança de Quios, Venizelos, etc. Molts d’aquests capítols poden utilitzar-se per a il·lustrar una explicació en classe d’Història o de Cultura clàssica. Històricament és rigorós i, en la meua opinió, és un llibre que està molt ben escrit i que es pot llegir i rellegir molt bé.

Per últim dir que cada capítol té una breu indicació de les fonts primàries i secundàries, tot un luxe per als curiosos. També trobarem uns mapes i un índex d’antropònims i un altre de topònims. És un llibre molt bonic.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »