ROMA. Alguns llibres sobre Roma

Llibres sobre Roma 1

La ciutat de Roma i la seua història em fascina des de ben jove, com a tanta gent. Fa anys que llibre que veig sobre Roma, llibre que compre (o demane a la biblioteca pública). Per a poder visitar-la durant la carrera em vaig enrolar en unes excavacions arqueològiques a Itàlia amb un professor peculiar. També vam visitar Florència i altres llocs, però Roma era el meu objectiu. Era agost de 1995 i recorde que la nit d’abans no podia dormir. Tenia 19 anys. Després, durant tres anys vaig anar unes quantes voltes més, i més tard amb la meua dona quan festejàvem. Ara tocarà anar amb els fills.

Fer una llista de llibres sobre Roma és impossible. Sembla que tots els lletraferits que han passat per allí han publicat les seues impressions. Malgrat això vull compartir una breu llista d’alguns dels llibres que tinc i que he llegit sobre “la meua ciutat”. És una llista desordenada.

1. Història de Roma d’Indro Montanelli. Comence per la gènesi, pel llibre que em va marcar quan era jovenet. Malgrat les reserves que em provoca l’autor continua sent una aproximació molt entretinguda a la Història de Roma. Però no t’has de quedar només en ell. Montanelli i el tabac es poden deixar. Done fe. El vaig ressenyar fa temps: si voleu saber-ne més seguiu lenllaç.

2. Historias de Roma d’Enric González. Un llibret molt bonic. La visió d’un corresponsal de premsa que va viure i treballar fa uns vint anys a Roma. Trobes multitud d’anècdotes que trenquen la solemnitat dels típics llocs turístics. També parla molt de menjar i de raconets quasi desconeguts (ara ja no). Si tens pressa és un bon llibre.

3. Roma i nosaltres de Josep Vicent Boira. M’ho vaig passar en gran apuntant tots els llocs que Roma té relacionats amb la Corona d’Aragó. Bona part són de l’època dels Borja, al segle XV, però també podem trobar la petjada dels austriacistes exiliats, de pintors com Mariano Fortuny o capellans com mossèn Junyent. Pot arribar a aclaparar tanta làpida i tanta església, però es llig amb interés. És una altra manera de veure Roma, la nostra Roma.

4. SPQR. Imaginarios contemporáneos en torno a la antigua Roma de Tono Vizcaíno. No puc, no he pogut acabar-lo. He intentar llegir-lo diverses voltes però se’m cau de les mans. Tampoc m’ajuda l’edició tan atrevida i els tipus de lletra. Té molt bona pinta i reflexiona sobre la visió actual que tenim de la ciutat i la seua història, un tema que m’interessa moltíssim, però no sé què em passa que no puc… No obstant això, el tinc pendent i per això parle d’ell. Potser algun dia me’l puga llegir en dos vesprades, qui sap?

5. Roma. Imatges de la memòria de Josep Picó. Editat per Afers. És una joia per a qualsevol enamorat de Roma, de la història i d’Itàlia. Josep Picó ha sigut professor de Sociologia i en aquest llibre fa un recorregut per la Roma moderna i l’antiga, i per la política contemporània i la vida cultural italianes, en especial de la segona meitat del segle XX. Sobretot és un llibre útil perquè ajuda a entendre com s’ha fet la ciutat viva que veiem actualment (el centre i la perifèria) i no només el decorat superficial per als turistes. És un dels llibres sobre Roma que més m’han agradat. La lletra és gran i té fotografies en color (gràcies).

6. Un cafè a Roma de Josep Maria Fonalleras. L’últim que he llegit fins ara. Un llibret també molt bonic. Sembla el llibre que qualsevol visitant recurrent de Roma podria escriure (si poguera, clar). No és el relat d’un especialista ni les memòries d’algú que va viure allí. Només és una declaració d’amor a una ciutat que Fonalleras ha visitat diverses voltes en els últims quaranta anys. Ell mateix reconeix que si sumara tots els dies que ha passat a Roma no li eixirien més cinc o sis mesos. Malgrat això Un cafè a Roma és un text molt suggestiu, ple de racons que ara mateix vull visitar, o tornar a visitar. Me’ls he apuntat.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Costras», ossos i més ossos de la repressió a Espanya

portada_costras_katarzyna-kobylarczyk

Si teniu ocasió llegiu el llibre Costras. España hurga en sus heridas de la periodista polonesa Katarzyna Kobylarczyk, tant si sou professors o alumnes o només addictes a les bones històries. És un reportatge farcit de memòries sobre la repressió que hi va haver a Espanya durant la Guerra Civil i la dictadura franquista. Fa feredat, i mira que ja és una història coneguda i tenim a l’abast nombrosos recursos. No és un llibre d’història, sí d’històries, a partir d’entrevistes fetes per l’autora i de testimonis publicats en altres llibres. Més que una investigació és una síntesi divulgativa molt ben feta, amb el toc emotiu sota control. És un llibre de no ficció molt recomanable. Va guanyar el premi Ryszard Kapuscinski de Reportatge Literari 2020.

Costras està estructurat en quatre parts, com quatre reportatges llargs. En la primera part visitem una caterva de fosses, a partir de les vivències de familiars i associacions que busquen els seus desapareguts. La segona part és el relat de com es va fer el “Valle de los Caídos” i tot el que va implicar. La tercera part és la més breu però és tremendament colpidora, sobre els republicans internats en els camps de concentració nazis, especialment en Mauthausen i Gusen. D’aquells morts només queda el seu nom i els records. L’última part és ben curiosa perquè explica els homenatges als morts del bàndol sublevat, centrat sobretot a Paracuellos del Jarama i a Pamplona, un recordatori que servia per a legitimar el règim franquista i que té un difícil encaix en l’actual democràcia. 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

HISTÒRIA. Republicans espanyols a la batalla de Creta

antony beevor creta portada

Llegint La batalla de Creta de l’historiador Antony Beevor he trobat referències a una tropa de republicans espanyols que van lluitar al costat dels britànics i dels grecs. Ha estat tota una sorpresa. Què feien a Creta? Com van arribar? Què els va passar?

En la primavera de 1941, durant la Segona Guerra Mundial, el Tercer Reich alemany va conquerir Iugoslàvia i Grècia. Encara que sembla un territori perifèric tenia la seua importància estratègica: per una banda ajudaven al seu aliat italià, i sobretot protegien el flanc sud i culminaven la conquesta de la Mediterrània oriental. En aquells moments els alemanys ja feia un any que havien ocupat França, lluitaven al nord d’Àfrica (amb el conegudíssim Afrika Korps del general Rommel) i es preparaven per a l’atac a la Unió Soviètica.

La batalla de Creta va ser el final de la campanya de Grècia i va consistir en una agosarada acció aerotransportada alemanya. Va acabar en victòria per als alemanys encara que amb moltes baixes, tantes que Hitler va decidir no tornar a utilitzar els paracaigudistes en el que restava de guerra. Creta va ser una altra humiliant retirada dels britànics (com Dunkerque) però també l’inici d’un punt de resistència molt molest per als alemanys. Durant la batalla de Creta, a finals de maig de 1941, els britànics van enviar tropes per a ajudar en l’evacuació i una d’aquestes va ser la d’un grup d’uns 70 republicans espanyols. Al llibre de Beevor trobem referències al capítol 18 i al 19. Al primer, al 18, diu:

«Al norte de donde se encontraban, en Megala Jorión, por encima del desvío de la carretera Canea-Rézimno, una tropa de republicanos españoles del batallón de George Young entró en combate, en lo que fue la primera acción de retaguardia de la Layforce.» [ … ]

«La mayoría de los republicanos españoles, considerando su misión innecesariamente suicida cuando todo el mundo estaba en plena retirada, se replegó hacia Babali Hani, donde se había enviado al batallón de George Young para preparar una nueva línea de defensa.»

La segona referència, al capítol 19 titulat “Rendición”, diu:

«Para los republicanos españoles, la perspectiva de la captura era especialmente triste. Era casi seguro que los alemanes los devolverían a la España de Franco, donde los fusilarían como a los demás republicanos que habían sido entregados, desde milicianos hasta ex ministros del gobierno del Frente Popular. Afortunadamente, el oficial médico del batallón, capitán Cochrane, que había luchado en España con las Brigadas Internacionales, tuvo la luminosa idea de que, cuando los interrogaran, se declararan gibraltareños.»

Buscant, buscant, he trobat un article de l’escriptora María Belmonte titulat “Creta, entre héroes i tumbas“, al web La simiente negra, on explica un viatge a Creta i qui eren aquests republicans espanyols. A Creta no va trobar cap informació. Va ser quan va tornar que ho va descobrir, gràcies als estudis del professor Daniel Arasa, periodista i professor de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, en concret en els seus llibres Los españoles de ChurchillLos catalanes de Churchill.

Diu María Belmonte:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Àtila», de Mario Bussagli, un nom ple d’evocacions

portada mario bussagli atila

Per pura casualitat he llegit Àtila de Mario Bussagli. Ha passat per davant de la pila de llibres que tinc pendents, però és que em va captivar només fullejar-lo. El vaig comprar per 3 € aquest Nadal a una papereria, mentre buscava cromos de Pokémon per als meus fills. L’autor, Mario Bussagli (1917-1988), va ser un historiador orientalista italià.

Àtila és una monografia històrica a mitjan camí entre l’estudi erudit i la divulgació, i conté nombroses interpretacions de l’autor, algunes molt divertides. Explica l’origen i evolució del poble hun, i també la crisi baiximperial romana. No és només una biografia, però el nom d’Àtila és un reclam, perquè aquesta paraula ens ompli el cap de ressonàncies bàrbares: Àtila va ser el rei dels huns, va atacar Roma a mitjan segle V dC, quan l’Imperi romà s’ensorrava, va parlamentar amb el papa Lleó I el Gran, en l’últim moment es va retirar, poc després va morir i curiosament amb la seua mort es va esborrar el seu poble.

A més a més tenim la “romàntica” història amb Honòria (interpretada per Sophia Loren en una pel·lícula de 1954), que era la germana de l’emperador Valentinià III, amb qui Àtila es volia casar segons Mario Bussagli, i per la qual com a dot va demanar les Gàl·lies. Siga com siga, els huns van encarnar el terror, però van desaparéixer de la història tan ràpid com van sorgir. D’Àtila hi ha cites i expressions conegudes com «per on passava Àtila no tornava a créixer l’herba», o «Àtila, el flagell de déu» (flagellum Dei). Evoca com pocs el paper de supermalvat en la història.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. Una petita joia: «Un rei, un déu, una acadèmia» de Carles Fenollosa

portada carles fenollosa bernat catala de valleriola

L’editorial Alfons el Magnànim va publicar l’any passat Un rei, un déu, una acadèmia de Carles Fenollosa, un breu assaig històric i lingüístic a partir del dietari íntim del noble valencià Bernat Català de Valleriola (1568-1607).

Em va interessar de seguida perquè un dietari tan antic, escrit majoritàriament en valencià i d’un noble valencià és un document excepcional. No soc especialista però em sembla que de l’època moderna i sobre el País Valencià tenim poques monografies divulgatives d’aquesta mena, i no compten les novel·les històriques, adreçades sobretot a lectors juvenils captius. Un rei, un déu, una acadèmia és un llibre basat en la tesi doctoral de l’autor, i que té qualitat literària per si mateixa.

El llibre segueix la vida del noble Bernat Català de Valleriola, el qual va viure en un període que no és un dels típics ni més simbòlics de la història valenciana: ni la fundació del Regne, ni el Segle d’Or, ni la Guerra de Successió. Cronològicament s’ubica en la Decadència, un període llarg, durant l’època moderna, que sembla subsidiari de la història castellana d’Espanya, amb els Àustries i els primers Borbons. En principi no és una època atractativa, perquè no és simbòlica, i com diu Carles Fenollosa: «el símbol és una manera barata de fer que la majoria el públic se situe sense massa dificultats en el venerat passat».

Llegeix la resta d’aquesta entrada »