LLIBRE. «Franquismo S.A.» d’Antonio Maestre, un esborrany de reportatge sobre el franquisme dels diners

Franquismo S.A. no és un llibre d’història, ni ho pretén l’autor, el periodista Antonio Maestre, sinó una mena de reportatge llarg en el qual hi ha dos idees que apareixen de manera recurrent. La primera idea és que que bona part de l’actual poder econòmic a Espanya es va crear o es va desenvolupar durant el franquisme. Només cal mirar la història de la majoria de les empreses de l’IBEX-35.

La segona idea és que la meritocràcia que defensen els hereus d’aquesta oligarquia simplement és una mentida, pura hipocresia social, perquè cap d’ells i elles han aplegat al seu estatus privilegiat pels seus propis mèrits, sinó per ser fills de qui són.

Els negocis que han enriquit aquestes dinasties s’han fet en bona mesura gràcies a la corrupció, els contactes privilegiats i fins i tot robatoris. Només per això, per posar obvietats en negre sobre blanc, ja és un llibre interessant.

Els capítols repassen diversos sectors econòmics, i les empreses i els protagonistes (i els hereus) que van recolzar el franquisme i gràcies a això van augmentar la seua riquesa. Per això a Espanya en compte d’un liberalisme econòmic clàssic —amb la iniciativa privada, la lliure empresa i les lleis del mercat— el que ha predominat en les altes esferes ha sigut un ús continu de pràctiques monopolístiques i corruptes, de la mà d’un Estat que per a algunes famílies té un caràcter patrimonial (l’Estat és seu, d’ells). Per a aquestes famílies la política serveix per a mantenir la seua situació privilegiada, i ampliar-la, i acompanyada d’una doble moral: en públic, una mena de mos maiorum (moral tradicional) basada en la meritocràcia; en privat, amiguisme i corrupció. Són la dreta de sempre, la de la gente bien. Evident, no?

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRES. Els 5 llibres que em van fer historiador (més o menys)

Vaig a fer una llista de 5 llibres que m’agradaven moltíssim quan era jovenet, i que em van influir tant que vaig acabar estudiant Història. Els llegia i rellegia contínuament, mentre que odiava les lectures obligatòries de l’institut. 

Les llistes de llibres, o del que siga, sempre són incompletes i depenen del moment en què es fan. No obstant això, per a mi tenen la seua gràcia, supose que pel fet d’oferir una informació numerada, és a dir precisa i concreta. En el cas dels llibres (per als que som lectors) sempre trobem en aquestes llistes algun llibre que hem llegit, i això ens provoca una satisfacció íntima, o algun llibre que voldríem llegir, i la llista de pendents creix i creix. Sabem que no donarà temps per a tanta lletra, però la il·lusió és agradable.

Ací està la meua petita llista:

1. Moments estel·lars de la humanitat, d’Stefan Zweig. El teníem a la caseta on passàvem els estius, a la partida de Barxell, prop d’Alcoi. És una edició barata de l’Editorial Juventud, de l’any 1958. Conté dotze relats històrics breus, molt èpics i explicats amb la passió pròpia que tenia Zweig. Els meus favorits quan era jove eren “La conquesta de Bizanci”, “El geni d’una nit” (sobre la composició de la Marsellesa), “El minut universal en Waterloo” o “La lluita pel Pol Sud”. Amb els anys em van anar agradant tots. Ara també es pot trobar en català, en una edició molt bona de Quaderns Crema. Stefan Zweig des d’aleshores és un dels meus autors favorits i sempre torne a ell.

Altres obres seues que he llegit i ressenyat d’Zweig són: El legado de Europa, Petita crònica (amb el magnífic relat “El llibreter Mendel”), Fouché, retrat d’un home polític, Castellio contra Calvino. Conciencia contra violencia (impactant) o la seua recomanadíssima autobiografia El món d’ahir. Memòries d’un europeu

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. El patriotisme de «Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa» de Cristòfol Despuig (1557)

Llibres ens porten a llibres i així va ser com vaig arribar a l’obra Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Despuig. Escrit el 1557, però sense imprimir fins el 1877, és un llibre singular perquè és molt patriòtic. En ell trobem una defensa aferrissada de Catalunya i de la Corona d’Aragó, i una crítica a l’hegemonia i l’uniformisme dels castellans, que ja es feia de sentir.

L’obra s’estructura en sis col·loquis o converses que fan tres personatges, mentre passegen per la ciutat de Tortosa i vora l’Ebre. Només un dels col·loquis el faran en una cambra interior, perquè parlaran d’assumptes polítics delicats i s’estimen més ser prudents. Els protagonistes es diuen Lívio, Fabio i don Pedro. El primer és un cavaller tortosí, culte, vehement i crític. El segon, Fabio, és un ciutadà de Tortosa, més conformista. Don Pedro, el tercer, és un cavaller valencià de camí a Barcelona, tranquil i conciliador.

Vaig saber d’aquesta obra perquè apareixia citada en la introducció d’Enric Iborra a la primera part de la Crònica de Beuter (ací la meua ressenya). Em va picar la curiositat perquè deia el següent: «Durant el segle XVI, però, les lletres catalanes van produir almenys una obra que va tractar de contrarestar vigorosament la ideologia castellanista segregada pels historiadors al servei de la monarquia: Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfor Despuig.» Això havia de llegir-ho.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. El nazisme quotidià segons «Una llibreria a Berlín» de Françoise Frenkel

Françoise Frenkel va ser una polonesa jueva que va tenir una llibreria francesa a Berlín durant els anys vint i trenta del segle XX. Quasi res!

L’estiu de 1939, poc abans d’esclatar la Segona Guerra Mundial, va fugir a França, i quan el 1940 va ser ocupada pels alemanys es va refugiar al sud del país, dins de la zona “lliure” de Vichy. Durant dos anys va viure de manera discreta, amagada, per a que els alemanys i els nombrosos col·laboracionistes francesos no l’arrestaren i la deportaren a un camp de concentració. Amb el temps la seua situació esdevenia cada volta més insostenible. Després de dos temptatives fracassades, a la tercera va poder escapar a Suïssa, on va viure fins al final de la guerra.

El 1945 va publicar un relat sobre aquesta experiència. El va titular Rien où poser sa tête, que vol dir més o menys “Enlloc on deixar caure el cap”, però s’ha publicat en català com Una llibreria a Berlín. De la llibreria i de Berlín només en parla les primeres cinquanta pàgines. La major part del llibre és sobre la seua vida d’emigrada perseguida a França. És un testimoni colpidor; sense caure en el sentimentalisme transmet l’angoixa d’aquella època.

Després d’haver caigut en l’oblit, s’ha tornat a publicar aquest llibre recentment gràcies sobretot a l’escriptor francés Patrick Modiano, qui signa el pròleg. Per a França no ha de ser un llibre còmode, perquè fa memòria històrica i explica les misèries del col·laboracionisme i l’antisemitisme francés durant l’ocupació alemanya, més generalitzat del que podem imaginar. A França i onsevol, sovint els més “patriotes” no són tan patriotes.

Per acabar, compartisc un fragment sobre l’ambient a l’Alemanya nazi:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «A sangre y fuego. Héroes, bestias y mártires de España» de Manuel Chaves Nogales (1937), un llibre contra l’equidistància

A sangre y fuego és un llibre amb 9 relats ambientats en la Guerra Civil espanyola. El seu autor és el periodista sevillà Manuel Chaves Nogales (1897-1944), que es definia a sí mateix com un «pequeño burgués liberal, ciudadano de una república democrática y parlamentaria». Per coses de l’exili el llibre és va publicar per primera volta a Xile, l’any 1937, i va restar oblidat fins que es va recuperar i reeditar 60 anys després.

Quan va esclatar la guerra Chaves Nogales vivia a Madrid i era director del diari Ahora. En novembre de 1936, quan el govern de la República va abandonar la capital, es va exiliar a París. El fets que explica en aquest llibre estan extrets de la realitat, del que va veure i va sentir dir, i del que li va arribar en l’exili francés. En aquella època d’extrems Chaves Nogales era un moderat, un liberal, i sabia que podien afusellar-lo en qualsevol dels dos bàndols. Com diu en el pròleg: «mi única y humilde verdad era un odio insuperable a la estupidez y la crueldad». El pròleg, impactant, es pot llegir sencer en aquest enllaç

Escriu A sangre y fuego amb la impressió dels primers mesos de la Guerra Civil, sense saber que duraria dos anys més. La seua visió és pessimista. És molt lúcid i diu que és una guerra que ningú guanyarà, perquè després de tanta violència dona igual qui la guanye, i que és una guerra molt condicionada per la política internacional (ja sabeu, la pugna entre feixisme i comunisme, i amb les democràcies poregoses). Guanye qui guanye, per a ell, el resultat serà «un gobierno dictatorial que con las armas en la mano obligará a los españoles a trabajar desesperadamente y a pasar hambre sin rechistar durante veinte años, hasta que hayamos pagado la guerra. Rojo o blanco, capitán del ejército o comisario político, fascista o comunista, probablemente ninguna de las dos cosas, o ambas a la vez, el cómitre que nos hará remar a latigazos hasta salir de esta galerna ha de ser igualmente cruel e inhumano.»

Els protagonistes dels relats són agressors i víctimes, dels dos bàndols, amb covards i valents, intel·ligents i estúpids, il·lusionats i neguitosos. Però sobretot destaca l’estupidesa i l’enorme crueltat. Són relats molt ben escrits, i contagien una mena de sensació sòrdida cap a la Guerra Civil. Ve a ser un canyaret, un fer la mà, un desastre, i amb moltíssim dolor i mort. Llegeix la resta d’aquesta entrada »