TASQUES. «La crisis del siglo XVII. 2º ESO. Semana 25-29 mayo»

Retrato del conde-duque de Olivares a caballo, valido del rey Felipe IV, pintado en 1636 por Diego Velázquez.

 

Bon dia!

Vamos a empezar el tema 8, que se titula «La Europa del Barroco». Es el último que vamos a ver este curso y es un tema muy interesante porque vamos a estudiar la crisis de la monarquía hispánica, con el final de la casa de Austria, y la consolidación de las monarquías absolutas (excepto en Inglaterra y en los Países Bajos). También veremos la expulsión de los moriscos y la decadencia del País Valenciano, y por último el arte barroco, un estilo artístico recargado y lleno de contrastes y sentimientos.

Esta semana vamos a ver los dos primeros puntos: el de «Una época de crisis» y el de «El declive de la monarquía hispánica».

Para estudiarlo hay dos sesiones de tareas y un trabajo voluntario.

SESIÓN 1. «Una época de crisis»

  • Libro de texto: punto 1 del tema 8, páginas 204-205.
  • 1. Antes que nada, haz una portada del nuevo tema, y un índice con los puntos 1, 2, 4, 6, 7, 8, 9 y 10.
  • 2. Lee atentamente el capítulo entero: «Una época de crisis»
  • 3. Contesta las claves para estudiar de la página 205 (el «Piensa» no hace falta).

SESIÓN 2. «El declive de la monarquía hispánica»

  • Libro de texto: punto 2 del tema 8, páginas 206-207.
  • 1. Lee atentamente el capítulo entero: «El declive de la monarquía hispánica»
  • 2. Contesta las claves para estudiar de la página 207 (el «Piensa» también).
  • 3. Copia la línea del tiempo que se encuentra en la parte de abajo de las páginas 206 y 207, con los hechos y los tres reinados del siglo XVII (Felipe III, Felipe IV y Carlos II).

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Franquismo S.A.» d’Antonio Maestre, un esborrany de reportatge sobre el franquisme dels diners

Franquismo S.A. no és un llibre d’història, ni ho pretén l’autor, el periodista Antonio Maestre, sinó una mena de reportatge llarg en el qual hi ha dos idees que apareixen de manera recurrent. La primera idea és que que bona part de l’actual poder econòmic a Espanya es va crear o es va desenvolupar durant el franquisme. Només cal mirar la història de la majoria de les empreses de l’IBEX-35.

La segona idea és que la meritocràcia que defensen els hereus d’aquesta oligarquia simplement és una mentida, pura hipocresia social, perquè cap d’ells i elles han aplegat al seu estatus privilegiat pels seus propis mèrits, sinó per ser fills de qui són.

Els negocis que han enriquit aquestes dinasties s’han fet en bona mesura gràcies a la corrupció, els contactes privilegiats i fins i tot robatoris. Només per això, per posar obvietats en negre sobre blanc, ja és un llibre interessant.

Els capítols repassen diversos sectors econòmics, i les empreses i els protagonistes (i els hereus) que van recolzar el franquisme i gràcies a això van augmentar la seua riquesa. Per això a Espanya en compte d’un liberalisme econòmic clàssic —amb la iniciativa privada, la lliure empresa i les lleis del mercat— el que ha predominat en les altes esferes ha sigut un ús continu de pràctiques monopolístiques i corruptes, de la mà d’un Estat que per a algunes famílies té un caràcter patrimonial (l’Estat és seu, d’ells). Per a aquestes famílies la política serveix per a mantenir la seua situació privilegiada, i ampliar-la, i acompanyada d’una doble moral: en públic, una mena de mos maiorum (moral tradicional) basada en la meritocràcia; en privat, amiguisme i corrupció. Són la dreta de sempre, la de la gente bien. Evident, no?

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «A sangre y fuego. Héroes, bestias y mártires de España» de Manuel Chaves Nogales (1937), un llibre contra l’equidistància

A sangre y fuego és un llibre amb 9 relats ambientats en la Guerra Civil espanyola. El seu autor és el periodista sevillà Manuel Chaves Nogales (1897-1944), que es definia a sí mateix com un «pequeño burgués liberal, ciudadano de una república democrática y parlamentaria». Per coses de l’exili el llibre és va publicar per primera volta a Xile, l’any 1937, i va restar oblidat fins que es va recuperar i reeditar 60 anys després.

Quan va esclatar la guerra Chaves Nogales vivia a Madrid i era director del diari Ahora. En novembre de 1936, quan el govern de la República va abandonar la capital, es va exiliar a París. El fets que explica en aquest llibre estan extrets de la realitat, del que va veure i va sentir dir, i del que li va arribar en l’exili francés. En aquella època d’extrems Chaves Nogales era un moderat, un liberal, i sabia que podien afusellar-lo en qualsevol dels dos bàndols. Com diu en el pròleg: «mi única y humilde verdad era un odio insuperable a la estupidez y la crueldad». El pròleg, impactant, es pot llegir sencer en aquest enllaç

Escriu A sangre y fuego amb la impressió dels primers mesos de la Guerra Civil, sense saber que duraria dos anys més. La seua visió és pessimista. És molt lúcid i diu que és una guerra que ningú guanyarà, perquè després de tanta violència dona igual qui la guanye, i que és una guerra molt condicionada per la política internacional (ja sabeu, la pugna entre feixisme i comunisme, i amb les democràcies poregoses). Guanye qui guanye, per a ell, el resultat serà «un gobierno dictatorial que con las armas en la mano obligará a los españoles a trabajar desesperadamente y a pasar hambre sin rechistar durante veinte años, hasta que hayamos pagado la guerra. Rojo o blanco, capitán del ejército o comisario político, fascista o comunista, probablemente ninguna de las dos cosas, o ambas a la vez, el cómitre que nos hará remar a latigazos hasta salir de esta galerna ha de ser igualmente cruel e inhumano.»

Els protagonistes dels relats són agressors i víctimes, dels dos bàndols, amb covards i valents, intel·ligents i estúpids, il·lusionats i neguitosos. Però sobretot destaca l’estupidesa i l’enorme crueltat. Són relats molt ben escrits, i contagien una mena de sensació sòrdida cap a la Guerra Civil. Ve a ser un canyaret, un fer la mà, un desastre, i amb moltíssim dolor i mort. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CÒMIC. «La Guerra Civil espanyola» de Preston i García

M’haguera agradat molt tenir aquest còmic quan tenia 17 o 18 anys. Acostumat a Clásicos ilustrados i a Hazañas bélicas, segur que l’haguera llegit més d’una volta. És un llibre molt recomanable, per a iniciar-se en l’estudi de la Guerra Civil o per a repassar-la. Té l’estil incisiu de Paul Preston i els dibuixos són austers però precisos, fets per José Pablo García. No és una novel·la, ni un relat, sinó l’adaptació en còmic de l’obra del mateix nom de Preston.

Les primeres setanta pàgines tracten els precedents, des de la crisi de la Restauració a la Segona República. Però prompte el llibre s’endinsa en els aspectes del conflicte. Hi ha diverses polèmiques obertes sobre la Guerra Civil, i Preston participa en elles sense embuts: la guerra llarga que volia Franco per a “netejar” a poc a poc el país, les diferències entre la repressió republicana i la repressió dels sublevats, la qüestió del comunisme en la República, les misèries de la política internacional, o el paper de l’Església justificant la violència i el terror. Res de nou, però són qüestions que cal anar recordant davant les intoxicacions i mentides deliberades de tants pseudohistoriadors, i ara també dels nostàlgics de la intolerància feixista que van a cara destapada.

La llàstima és que en aquesta versió s’han deixat pel camí coses com l’índex general (té 10 capítols), i també haguera estat fantàstic si hagueren afegit un índex onomàstic, un breu índex cronològic, un senzill glossari, i ja que estem demanant una mínima proposta de lectures per a ampliar continguts. Però això són millores. L’obra en si està molt bé.

El llibre està en castellà per Debate i en català editat per Base, al mateix preu.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. ¿Feia falta l’epíleg de «Bearn» de Llorenç Villalonga?

La novel·la Bearn o la sala de les nines és un dels clàssics més reconeguts de la literatura catalana del segle XX. Per a l’estudi de la història és útil perquè apareixen diversos fets i aspectes del segle XIX: el rei Ferran VII, el Trienni Liberal, la reina Isabel II, el carlins, la França del Segon Imperi, la Prússia de Bismarck i la guerra francoprussiana, o Roma i el Papat.

També apareixen algunes característiques dels nous temps, com la decadència de la vella aristocràcia terratinent, els nous polítics liberals, o el conflicte entre l’Església i els pensadors il·lustrats (i els seus llibres). Per a un historiador aquesta novel·la és una festa del XIX.

L’argument és conegut: Bearn són les memòries de don Toni de Bearn, narrades per Joan Mayol, capellà i segurament fill il·legítim seu. La primera part, «Sota la influència de Faust», se centra en la passió que sent don Toni per dona Xima, neboda seua, amb qui anirà a passar una temporada al París de Napoleó III, sense la seua dona, amb l’escàndol que açò provoca. La segona part, «La pau regna a Bearn» és un retorn a la vida familiar, potser no tant animada com l’altra vida, però molt més plàcida, i feliç.

Enmig de tot açò està la figura de don Toni, un vell aristòcrata, escèptic, lector de llibres «impius» de la Il·lustració (Voltaire i companyia), enamorat de França, ple de contradiccions, però tolerant, i amb una gran capacitat per a analitzar el present que li ha tocat viure.

És inevitable comparar aquesta novel·la amb El guepard (en italià Il Gattopardo) de Tomasi di Lampedusa (ací la meua ressenya). La de Villalonga és va publicar en castellà en 1956 i va passar sense pena ni glòria. En català la va publicar Club Editor el 1961, mentre que la de Lampedusa és del 1958. Ambdues, cadascuna a la seua manera, són un rèquiem dedicat a la vella aristocràcia rural, com un comiat emotiu, però no idealitzat. La de Villalonga està ambientada a Mallorca; la de Lampedusa, a Sicília. La relació entre ambdues continua perquè Villalonga va traduir Il Gattopardo al català, obra que, segons Joan Fuster «ofereix curiosíssimes coincidències amb Bearn».

Un dels motius per llegir aquesta novel·la, per a mi, ha estat que el professor de literatura Tomàs Llopis, ja jubilat, la reivindicava tothora en les seues memòries Contra les aules. Això em va animar a tenir-la en la llista d’imprescindibles, i li estic agraït per la seua insistència. Em costa imaginar com s’ho faria per a llegir-la en classe. El fet és que que uns llibres ens porten a altres, sense fi.

L’única cosa que trobe que grinyola de Bearn és l’epíleg. De veritat feia falta? Em vaig llegir la novel·la aquest estiu, entusiasmat, passant son. El final de la segona part em va deixar ben satisfet, però… l’epíleg em va enfonsar en la misèria. El cas és que en la primera edició no hi apareixia i va ser en la segona edició, de l’any 1965, quan Villalonga el va afegir. Per a mi, tota la serenitat aristocràtica, escèptica i il·lustrada que et transmet la novel·la es desfà en les últimes deu pàgines. No vull contar res més i per això no m’allargue. Trobe que és un clàssic que es llig molt bé, que m’agradaria tornar-lo a llegir i a rellegir, però evitant-me la decepció del final «final». De vegades és millor deixar algunes coses com estaven, i Bearn està molt bé però la sala de les nines tampoc és per a tant.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »