PAÍS BASC. Història d’un contrast: Huntza 2016 i Huntza 1992

heura-huntza

Huntza és heura en eusquera, la típica planta enfiladissa que trobem en cases velles i alguns barrancs humits. També és el nom d’un grup de música basc i també és el títol d’un curtmetratge de l’any 1992. Anem per parts:

  1. Huntza: és un grup de música jove i va traure la cançó “Aldapan gora” l’any passat (2016). El videoclip ja té més d’un milió de visites a YouTube, poca broma. És una cançó bonica, que posa de molt bon humor. El títol vol dir més o menys “Costera amunt” (segons el Traductor de Google).
  2. Huntza: és un curtmetratge de l’any 1992, el seu director va ser el madrileny Antonio Conesa, i va arribar a estar nominat als Premis Goya. Dura només 15 minuts i mostra un atemptat terrorista d’ETA des de tres punts de vista: el dels joves d’un bar, el dels guàrdies civils i el del terrorista. A la seua manera tots són víctimes.

Per què tanta huntza? Perquè m’ha colpit el contrast entre un curtmetratge que em va impactar moltíssim (el vaig veure amb 18 anys) i l’actual bon rotllo del grup de música. Supose que pot veure’s com una metàfora del que ha evolucionat Euskadi en els últims anys, encara que és una comparació massa previsible i simplista. El que està clar és que el curtmetratge és un bon recurs per a tractar la qüestió del terrorisme, de la violència i del dolor. Sempre tinc present que “matar una persona no és defendre una idea, és matar a una persona”, tal com deia fa segles Sebastià Castellio. Respecte a la cançó, és alegria pura. D’alguna manera la paraula huntza, tan suggerent, augmenta de significat i a millor.

Recursos per a l’aula:
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

MÚSICA. 12 d’octubre: «Soy igual de español que tu», de Monóxido

manten-la-calma-y-habla-espanol

Per a celebrar el Dia de la Hispanitat (abans de “la Raza”).

“¡Habla español!”, “¡Estamos en España!”, “Sí, sí, si yo soy supertolerante, pero es que estamos en España, ¿entiendes?”, “[Una reunió amb 50 persones] Oye, que yo sí te entiendo, ¿sabes?, pero es que hay una persona que no te entiende muy bien, ¿podrías hablar en castellano y así te entendemos todos?”, “Que intolerante, venga a hablar en valenciano ¡hay que ver!”, “Y tu, ¿no te cansas de hablar todo el día así?”, “¿Para qué lo quieres en valenciano si en castellano lo entiendes?”, “Es un radical, yo le he preguntado en castellano y él me ha contestado en valenciano”, “No, si a mi me gustaría hablar valenciano, pero es que me da vergüenza”, “Que ganas tengo de quitarme de encima el ‘michá’ de los cojones”, “Que poca educación tienes, si te lo digo por tu bien ¿no ves que lo mejor es ser bilingüe?”… i podríem continuar i fer la llista més i més i més llarga.

Són coses que qualsevol catalanoparlant ha hagut de suportar, i que continuem suportant. Coses de “la Raza”, del franquisme sociològic, o del Concili de Trento sociològic, i ells continuen sense entendre res, i creuen que dient que són “supertolerants” ja han complit, i fent acudits infames (“¿Quién inventó el alambre? Dos catalanes tirando de una peseta… hahaha, no te ofendas, que no lo digo por ti”), i gaudint del seu nacionalisme hegemònic, que al ser tan aclaparadorament hegemònic volen fer-nos creure que no hi és, i que ells són supercosmopolites, no com nosaltres, una colla de poble, uns “paletos” encara que fem un tesi doctoral sobre el bosó de Higgs o Thomas Mann en valencià, i burlant-se del que és diferent, i així celebrem el goig de ser españoles, i d’estar a España, i que “¡Muera la inteligencia!”, coño!

Bé, els que seguiu Historiata ja sabeu que no tinc costum de posar-me així, però de vegades toca, i és el que passa per aguantar a tant de moniato/a, i per algun lloc havia d’eixir. De tota manera, Historiata és un blog amb l’ambició de no ser simplista, i qualsevol persona pot reconéixer que sí que hi ha justos a Sodoma i Gomorra, que els que més pateixen el nacionalisme ranci, sòrdid i reduccionista dels españols són els propis espanyols, i que ens encanta la bona gent espanyola, la que no és “unidireccional”, la que sap riure’s de sí mateix i que desmunta discursos tòxics, repetitius i tremendament avorrits.

Per exemple, mireu quina troballa més bonica, una cançó del grup Monóxido, ojú!

Lletra de la cançó: Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Records de la darrera carlinada» de Marian Vayreda (1898)

Records-darrera-carlinada-Vayreda-Avenç

Un dels capítols potser menys coneguts de la història d’Espanya del segle XIX és el carlisme i les tres guerres (civils) que hi van haver. El llibre de Records de la darrera carlinada de Marian Vayreda (1898) és un testimoni d’un participant en l’última guerra carlista, a terres de Catalunya. Resulta un llibre atractiu perquè en tenim pocs de testimonis, i perquè és un relat sincer del patetisme i la sordidesa d’aquesta guerra, un continu de marxes i contramarxes i fets sagnants poc gloriosos.

Marian Vayreda (1853-1903), l’autor, va participar en aquesta guerra quan era molt jove i va arribar a ser oficial de cavalleria, a les ordres del famós general Savalls. Anys després va voler deixar el seu testimoni i ho va fer amb una gran qualitat literària. És més conegut per la seua obra pòstuma La punyalada (1904).

Al llibre trobem històries i anècdotes de primera mà que ens ajuden a entendre un poc l’ambient del bàndol carlista i els seus arguments. El mateix Vayreda ens explica per què era carlista: per una banda per tradició familiar, però també per por a “l’onada revolucionària”, per defensa de la tradició catòlica, també per inquietuds i lectures personals, i en destaca un aspecte molt interessant vist des d’ara: la defensa de la terra. Per això, quan Carles VII va signar el decret de restauració dels Furs, segons Vayreda:

“portat per un intens amor a les coses de casa, pressentia la reconstitució de la nostra antiga nacionalitat i la resurrecció d’una federació espanyola com a única reparació de punyents injustícies i desastrosos errors polítics. Així concebia jo el carlisme, i així vaig acceptar-lo.”

De tota manera gran part del llibre són descripcions de batalletes, persones i accions de guerra amb poca fortuna i encara menys honor. A l’estar escrit vint-i-cinc anys després dels fets l’autor ja és un home madur, desenganyat, i que recorda aquells anys amb un poc melangia i molt d’escepticisme. Per exemple, quan descriu una càrrega de cavalleria crida l’atenció la diferència entre la realitat i la percepció que en tenim, producte de tantes pel·lícules:
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Dues línies terriblement paral·leles» de Francesc Grau Viader (1978)

dues-linies-terriblement-paral·leles-francesc-grau-viader

Dues línies terriblement paral·leles és una novel·la sobre la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Està basada en les experiències d’un soldat molt jove del bàndol republicà, de l’anomenada lleva del biberó. Aquesta lleva va entrar en combat l’últim any de la guerra, sense quasi instrucció, i van participar en alguns combats molt aferrissats, com al front de Lleida i a la batalla de l’Ebre.

És un llibre de ficció, escrit amb ambició literària, i a l’estar basat en records de l’autor, Francesc Grau Viader (Calella, 1920-1997), resulta un relat ple de moments i escenes memorables. Recorda un poc a Res nou al front de l’oest, la coneguda novel·la sobre la Primera Guerra Mundial d’Erich Maria Remarque, que estranyament he trobat descatalogada en català (?).

En quatre mots, és un relat molt humà sobre la vida militar, els combats, les trinxeres i els patiments dels soldats, i acaba sent un llibre contra totes les guerres. A l’igual que el llibre de Remarque, Dues línies terriblement paral·leles és un llibre que es llig fàcilment i que em sembla molt adient per a joves, per a recomanar-lo en els instituts, per a citar-lo en les classes i parlar d’ell (però mai com a lectura obligatòria).

Un altre valor afegit és que està editat per Club Editor, una petita editorial que treballa amb molta cura, i que complementa aquest llibre amb un postfaci explicatiu d’Agustí Alcoberro de molta qualitat (fantàstic, els prefacis haurien de prohibir-los), una breu biografia de l’autor, amb dos fotografies, i fins i tot uns recursos educatius a Internet (si bé els he visitat i jo no els faria servir).

Pose uns fragments com a tast i que parle el “noi”:
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOCUMENTAL. «Gernika, el bombardeo» (26 d’abril de 1937)

Bombardeig de Gernika

Gernika, efectes del bombardeig del 26 d’abril de 1937

 

Hui és 26 d’abril, i les xarxes socials recorden amb puntualitat l’efemèride ignominiosa del bombardeig de la vila basca de Gernika (Biscaia) l’any 1937, per part de l’aviació del bàndol sublevat, durant la Guerra Civil espanyola.

D’entre els materials que s’han compartit m’ha agradat molt un documental que no coneixia i que ha compartit el gran José Manuel Guardia, bon amic, futboler empedreït i professor d’Història a Cabdet (en castellà Caudete).  

El documental es titula «Gernika, el bombardeo», es va presentar l’any 2007, i el guió i direcció és d’Alberto Rojo. Dura 56 minuts, encara que a YouTube hi ha una síntesi molt bona de 7 minuts i mig. Aquest últim vídeo és un recurs molt recomanable per a l’aula, ja siga un 26 d’abril o qualsevol altre dia.

Més informació: Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MÚSICA. «La tierra está sorda», de Barricada (2009), sobre la repressió franquista

barricada-2009-la-tierra-esta-sorda

No m’ha fet mai gràcia la música heavy, ni punk, ni res semblant. Massa soroll. Per això ha sigut una sorpresa trobar que el grup Barricada té un treball musical sobre la memòria històrica, sobre la duríssima repressió franquista. Es titula La tierra está sorda, és del 2009, i està molt bé.

Tal com diu la wikipedia:

«A finales de 2009 sacaron su álbum La tierra está sorda, basado en la Guerra Civil Española. Villarreal [el cantant del grup], conmocionado tras la lectura de La voz dormida de Dulce Chacón y movido por su ignorancia sobre la guerra, comenzó a investigar, leyendo mucho, viendo documentales y, sobre todo, entrevistándose con supervivientes del bando perdedor y familiares de las víctimas. El resultado fue un álbum compuesto por un CD con 18 canciones y un libro donde se explica la historia real que hay detrás de cada una de ellas, y en el que colaboran historiadores como Julián Casanova, entre otros.»

Total, que és un treball musical amb moltíssimes possibilitats didàctiques. Per desgràcia no tinc l’àlbum original, amb el llibre annex de 184 pàgines, però a Internet podem trobar totes les cançons, les seues lletres i el documental de 41 minuts “En la memoria”, en el qual es conta l’emotiu viatge dels membres de Barricada a Zafra (Badajoz), el poble de Dulce Chacón, l’autora de La voz dormida. Tinc pendent aquesta lectura.

A més a més també he trobat un exemple d’aplicació didàctica molt digne al bloc Una història.

De tota manera, he de reconéixer que ja fa un temps que coneixia aquest treball: farà cosa d’un any vaig compartir a Historiata la cançó “Los maestros”, en una entrada sobre un text de Luis García Montero, titulat “La Guerra Civil fue la falta de ortografía más grave de la Historia de España”. Si faig aquesta entrada és perquè des d’aleshores tenia l’espineta de compartir l’àlbum complet. A més de “Los maestros” hi ha altres cançons molt colpidores. A mi m’ha agradat molt “Matilde Landa”, i també “Suela de alpargata”, i “Sotanas”…

Ací deixe els diferents recursos:


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

TEXT. La vida a un poble espanyol durant la Restauració, per Pío Baroja

portada-arbol-ciencia-pio-baroja

El passat diumenge pel matí vaig fullejar El árbol de la ciencia de Pío Baroja, una novel·la publicada el 1911, de la que guardava un bon record i que vaig llegir fa… vint anys. El temps passa. Vaig trobar un fragment molt il·lustratiu, amb reflexions del protagonista/autor, sobre la vida a un poble espanyol típic durant l’època de la Restauració, a principis del segle XX.

Els paral·lelismes d’aquella època amb l’actual resulten esfereïdors. Ho parlava fa uns dies amb un conegut, professor d’història. La Restauració és va iniciar cap a finals de 1874, i amb una constitució el 1876; l’actual democràcia va començar amb la transició, després de la mort de Franco el 1975, i la constitució és de 1978; els dos règims van ordenar un cert desordre constitucional, la Restauració va acabar amb el Sexenni Democràtic o Revolucionari, i l’actual democràcia va posar fi a la dictadura franquista (amb un regne sense rei durant més trenta anys); la Restauració tenia dos partits que s’alternaven en el poder, el Liberal de Sagasta i Canalejas, i el Conservador de Cánovas i Maura; actualment tenim (o teníem) el PSOE de Felipe González i Zapatero, i el PP de Fraga, Aznar i Rajoy; els dos règims es van caracteritzar per actituds de caciquisme (sí, actualment tenim els “barons territorials”),  i també per l’hegemonia de les elits polítiques i econòmiques; els dos règims van començar a ser fortament criticats cap als trenta-quaranta anys de la seua instauració, per les noves generacions que no havien viscut la seua instauració però que vivien/vivim els seus efectes. Per això, de vegades, és fàcil trobar alguna referència a aquest paral·lelisme i que alguns, amb una certa fonamentació, anomenen el règim polític actual d’Espanya com “la Segona Restauració”.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MESTRES. “La Guerra Civil fue la falta de ortografía más grave de la Historia de España”, per Luis García Montero

Bernardo Pérez, mestre afusellat a l'inici de la Guerra Civil

Bernardo Pérez, mestre afusellat a l’inici de la Guerra Civil, a Fuentesaúco (Zamora), poc abans de 1936.

 

Vull compartir un text del poeta Luis García Montero, que es troba al llibre Maestros de la República. Los otros santos, los otros mártires de la periodista María Antonia Iglesias (1945-2014).

Aquest llibre és el relat de la vida i la mort d’onze mestres (11) que van ser afusellats pels sublevats contra la República (ja sabeu, per Franco i companyia), per ser mestres i per ser republicans, i sobretot per intentar millorar la vida dels habitants dels pobles on vivien i treballaven. Cada capítol té un pròleg d’un personatge més o menys conegut, del món de la política o de la cultura, com Xosé Manuel Beiras, Santiago Carrillo, Josep Lluís Carod-Rovira, Manuel Vicent, Joaquín Leguina, Javier Cercas o Almudena Grandes. L’últim capítol, dedicat a don José Rodríguez Aniceto, assassinat a El Arahal (Sevilla), on era mestre, està prologat per Luis García Montero. És bellíssim.

De tota manera, en general aquest llibre no m’ha agradat: per a mi és excessivament repetitiu i cau en un efectisme lacrimogen massa evident. Però aquest pròleg de l’últim capítol m’ha encantat i, com he de tornar el llibre al meu germà Amand, he volgut conservar aquest fragment.

Cal tenir en compte que la Segona República va tenir claríssim que l’educació era una ferramenta de canvi social, de modernització d’un país, i que, tal com diu Luis García Montero, “la cultura és el principi de la llibertat”. Per això els defensors dels privilegis i de les desigualtats menyspreen tant l’educació pública, perquè qüestiona el seu poder i les inèrcies socials que els beneficien. Manuel Azaña, gran creador de proclames, el 1935 va dir en un discurs «[…] la escuela es el escudo de la República y el campo de siembra de los republicanos y demócratas de mañana». Quasi res, l’escut de la República. Per això, no busqueu més raons, tants mestres van ser represaliats i van morir a mans dels reaccionaris. Era una qüestió de poder, amb una pàtina d’odi rabiós. Assassinats els mestres, el poble calla i obeeix més fàcilment, perquè es queda sense paraules per a denunciar les injustícies, sense paraules per a somiar i construir un món millor.

He buscat el text de Luis García Montero per Internet i no l’he trobat. Li he enviat un correu demanant-li permís (així, con un par, “Hola Luis…” i tot això). No m’ha contestat encara. Segur que està ocupadíssim. He picat a l’ordinador tot el text perquè vull tenir-lo a mà sempre. Mentre ningú em diga res, ací el tenim. Segur que algun dia podré utilitzar-lo en una classe, per a explicar que “la Guerra Civil va ser la falta d’ortografia més greu de la Història d’Espanya”.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MÚSICA. “Història d’Espanya (explicada pels espanyols)”

conde-duque de olivares velázquez

Boníssima. Vull compartir una cançó que m’ha divertit moltíssim, titulada “Història d’Espanya (explicada pels espanyols)” del grup Brams, que es troba al seu àlbum Anem tancant les portes a la por, de l’any 2014. El títol de l’àlbum és preciós, veritat?

He conegut aquesta cançó gràcies a un antic alumne d’Alzira, de l’últim any que vaig treballar de professor i on vaig ser tan feliç. Es diu Francesc Llopis Luis, un homenot molt salao i intel·ligentíssim, ara es troba en 2n de BAT, jo li vaig donar classe de Geografia en 3r d’ESO, i en la distància l’estime molt i m’alegre de saber d’ell de quan en quan gràcies a les xarxes socials.

La veritat és que mantenir el contacte amb antics alumnes és una de les millors coses que m’ha passat en la vida. M’encanta veure’ls créixer i convertir-se en bones persones. També aprenc moltes coses d’ells: sobretot música, grups de música i cançons que d’altra manera no m’arribarien. Mantenir aquests contactes són una vacuna contra la típica reducció localista i umbilical. El món és molt gran, i es poden fer moltes coses i de maneres diferents, i gràcies als més joves no ho arribe a oblidar del tot.

Respecte a la cançó: és un repàs boníssim a l’essencialisme històric espanyolista. La seua lletra és una antologia divertidíssima del despropòsit patriòtic. És una traca.

Com a 2n de BAT es dóna Història d’Espanya (segles XIX i XX bàsicament), aquesta cançó pot servir per a il·lustrar aquest tipus de visió tradicionalista, conservadora, uniforme i rància de la Història d’Espanya, plena de prejudicis i de consignes dogmàtiques, i també de violència, de molta violència i sang.

Recordem el que deia el poeta Àngel González (Glosas a Heráclito):

“Nada es lo mismo, nada
permanece.
Menos
la Historia y la morcilla de mi tierra:
se hacen las dos con sangre, se repiten.”

No m’enrotlle més. Sobre la Història d’Espanya, de manera sintètica i reflexiva, recomane SEMPRE llegir el meravellós article de Josep Fontana titulat Demasiados retrocesos; veure el curtmetratge animat Historia reciente de España for dummies; reflexionar sobre l’article de Vicenç Navarro ¿Quiénes son los patriotas?; veure el dossier sobre El dolor de l’emigració jove (amb un vídeo i un article molt emotiu de Concha Caballero); i si teniu ganes de llegir una novel·lota, per a mi bellíssima, us recomane El corazón helado d’Almudena Grandes.

Ara la cançó. Si voleu, podeu anar llegint la lletra que trobareu tot seguit.

Lletra de la cançó
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “España partida en dos. Breve historia de la guerra civil española” de Julián Casanova (2013), una selecció de textos

portada_julian_casanova_españa_partida_en_dos

No vaig a fer la típica ressenya d’aquest llibre, ni a posar-me a explicar la Guerra Civil, ni a perorar sobre uns i altres. En aquest apunt d’Historiata només vull compartir una selecció personal de textos d’aquesta obra del professor Julián Casanova. Vull compartir-los perquè són útils i clarificadors, i per a tenir-los sempre a mà.

Per a més informació sobre aquest llibre a la xarxa trobareu moltes ressenyes i articles. Jo us propose, per exemple, l’article publicat al diari El País titulat “Breve historia de 839 inacabables días”.

Selecció de textos en pdf (per a imprimir)

 

Índex de textos (en castellà en l’original; la traducció és meua)

CAPÍTOL 1. ESPANYA PARTIDA EN DOS

  1. Per què va haver una Guerra Civil a Espanya?
  2. Per què es va passar de l’eufòria del 1931 a l’odi del 1936?
  3. Què és el “paseo”?
  4. Morts per la repressió

CAPÍTOL 2. GUERRA SANTA I ODI ANTICLERICAL

  1. Vincle tradicional entre l’Església i les classes conservadores
  2. Recolzament de l’Església catòlica al bàndol colpista: la Cruzada
  3. L’Església i els afusellaments
  4. L’anticlericalisme i el “terror roig”

CAPÍTOL 3. UNA GUERRA INTERNACIONAL EN TERRITORI ESPANYOL

  1. La Guerra Civil, protagonista internacional
  2. Per què tanta gent es va sentir compromesa amb la Guerra d’Espanya?
  3. Quants brigadistes internacionals hi van haver?

CAPÍTOL 5. EL NOU ORDRE

  1. Base ideològica del bàndol nacionalista

CAPÍTOL 6. LA GUERRA LLARGA

  1. Una guerra llarga i moderna
  2. Desunió republicana i unió franquista
  3. El final de la guerra i el context internacional

EPÍLEG: PAU INCIVIL

  1. Pau incivil

BIBLIOGRAFIA

Textos

CAPÍTOL 1. ESPANYA PARTIDA EN DOS

  1. Per què va haver una Guerra Civil a Espanya?

“La Guerra Civil es va produir perquè el cop d’Estat militar no va aconseguir en principi el seu objectiu fonamental, apoderar-se del poder i enderrocar al règim republicà, i perquè, al contrari del que va passar amb altres Repúbliques del període, va haver una resistència important i àmplia, militar i civil, enfront a l’intent d’imposar un sistema autoritari. Sense aquesta combinació de colp d’Estat, divisió de forces armades i resistència, mai hagués esdevingut una guerra civil.” (p. 13)

  Llegeix la resta d’aquesta entrada »