LLIBRE. «Clarissa» d’Stefan Zweig, sobre les altres vides

Com que han retardat les oposicions m’he posat a llegir el que vull, i no el que dec, sense gaire remordiments. No obstant això, aquests dies de confinament, tan estranys, el temps s’esgola ràpidament i tinc la sensació que no avance res. D’entre el poc que he pogut acabar ha estat la novel·la breu Clarissa d’Stefan Zweig, i quina felicitat.

Clarissa és una novel·la sobre la vida d’una jove austríaca, amb una infantesa difícil, que s’enamora d’un socialista francés durant un congrés de pedagogia a Suïssa, dies abans de començar la Primera Guerra Mundial. Viuran unes setmanes molt felices però acabaran separant-se. Clarissa està embarassada, i malgrat els seus dubtes tindrà el fill d’un «enemic». Un problema afegit és que és òrfena de mare de naixement, i el seu pare és un maniàtic oficial de l’exèrcit austríac, amb poquíssima capacitat d’empatia. A més a més la guerra fa camí, el seu germà mori en el front i ella treballa d’infermera durant els mesos inicials. Per a amagar la seua situació es casa amb un soldat que ha ingressat a l’hospital, i que es fa passar per boig per a no tornar a les trinxeres.

És un relat amb uns protagonistes esclafats pels esdeveniments, ple de decepcions. Amb la contínua sensació d’enyorar les altres vides que hauríem pogut tenir i que mai no tindrem. És a dir, la típica insatisfacció vital.

PEL·LÍCULA. Veure sis voltes «El nom de la rosa»

Com a activitat final per als temes de l’Europa feudal i la crisi baixmedieval vam veure en classe la pel·lícula El nom de la rosa. Com enguany tinc 6 grups de 2n d’ESO la vaig veure 6 voltes, i va ser tota una experiència per a mi comparar com reaccionaven els diversos grups. La vam veure la setmana del 9 al 13 de desembre, a final del trimestre, en tres sessions. Va ser curiós perquè els dos grups més «bons» es van portar malament, i molts no em vam lliurar el qüestionari que havien de fer, mentre que els grups més «roïns» van seguir la història i em sembla que van aprofitar l’activitat. Van trencar tots els prejudicis. Sobretot es va notar en la posada en comú que vam fer després de veure la pel·lícula.

Posar pel·lícules en classe sempre és problemàtic. Hi ha grups que no les aguanten. Per això, vaig estar a punt de posar Robin Hood, príncipe de ladrones, però vaig recapacitar a temps. Malgrat que El nom de la rosa és una pel·lícula un poc antiga (1986), amb una cosmovisió molt allunyada dels nostres alumnes, sense efectes digitals ni grans escarafalls, la veritat és que m’encanta i no en conec cap altra que tracte tan bé tants temes de l’edat mitjana, i també alguns encara vigents. En general els alumnes es van portar bé.

XIFRA. Historiata arriba a 1.000.000 de visites

Ahir dilluns el blog va arribar a la xifra d’un milió de visites. Només és una xifra, però és tan redona i tan rotunda que necessitava compartir-ho. 

Vaig començar el blog allà per febrer del 2012 i no pensava que duraria tant de temps. Els que saben d’açò diuen que els blogs estan obsolets, que amb les xarxes socials i els fils de Twitter ja n’hi ha prou. Però jo continue trobant-li la gràcia.

Per una banda Historiata funciona com un web típic, amb una part més estàtica que conté els recursos per a les assignatures de Geografia i Història de Secundària i Batxillerat, organitzats per temes. Per una altra banda és un blog personal on compartisc impressions sobre les meues coses: sobretot lectures, però també documentals, música, activitats educatives, etc.

Cara al futur immediat continuaré publicant entrades, perquè em divertisc i també perquè m’ajuda a pensar i a ordenar les idees, i a escriure un poc millor, o almenys a intentar-ho. Sempre de manera tranquil·la: vull que Historiata siga un blog tranquil, on poder fugir del frenesí i descansar una estona…

Salutacions i avant!

(Galeria d’imatges per a celebrar tranquil·lament el milió de visites. Lletres posades per l’amic Ximo Murillo, pinturata)

–

9 D’OCTUBRE. «València, eres una puta»

Tot just ahir, el Departament de valencià de l’Escola Oficial d’Idiomes de València va compartir un enllaç a una llista en Spotify titulada Cançons d’amor per al 9 d’octubre. La llista és molt completa i variada, amb cantants i grups de tota l’àrea lingüística. El motiu era que el 9 d’octubre també és el dia dels enamorats al País Valencià, o almenys a la ciutat de València, la festa de Sant Dionís.

Però a mi em faltava una cançó, la cançó més bonica que conec dedicada a la ciutat de València, que és «València, eres una puta» de Senior. Des de fa anys la taral·lege de vegades sense adornar-me’n, i la recomane, i quan ho dic generalment la gent em mira estranyada.

Que ningú s’ofenga, per favor. El títol (i la lletra) és molt bèstia, però no conec cap altra cançó que de manera tan clara mostre com és la ciutat de València realment, tan hostil, tan lletja i alhora tan estimada.

Bona diada del 9 d’octubre!

–

AMOR. «Fly me to the moon» de Frank Sinatra, sempre!

Cada parella té la seua cançó d’amor. Llúcia i jo se n’anem a la lluna amb Frankie.
“In other words”, que feliç dia dels enamorats!

–
A Internet hi ha un fum de llistes de cançons romàntiques. Fa unes nits vam estar la meua dona i jo al sofà mirant unes quantes. Trobes cada coentor que déu! La veritat és que va ser molt divertit. Per exemple: Las 100 mejores canciones de amor, de 20minutos, o també Les millors cançons d’amor en català per al teu casament, de totnuvis. Però desenganyeu-vos, com Frankie cap ni una, o és que preferiu a l’embafador de James Blunt?

–