LLIBRE. Uns fragments de «L’eternitat enamorada», el dietari quasi pòstum de Josep Igual

Portada 01.indd

Josep Igual va ser un escriptor i músic de Benicarló que va faltar l’any 2021. Vivia a Amposta, a les Terres de l’Ebre, un territori a cavall entre “lo Regne” i el Principat. Era un autor d’això que en diuen els màrgens, la perifèria, poc conegut. Va escriure poesia, narrativa i dietaris. L’any 2019 va guanyar el Premi Octubre Joan Fuster d’Assaig per L’eternitat enamorada. Notes d’un diari 2016-2017. Fa anys me’l vaig trobar a Twitter per una casualitat afortunada i vaig començar a seguir-lo. No era estrident i m’interessava el que compartia. Li agradava molt Joan Fuster, entre d’altres. Vaig lamentar la seua mort i tenia pendent llegir el seu últim dietari.

L’eternitat enamorada no defrauda, té apunts molt bonics: amb aforismes intercalats, alguns fragments plens de lirisme, excursions, la faena de músic itinerant, observacions quotidianes, també sobre la política i el país (recordem que els anys 2016 i 2017 el procés estava en el seu punt àlgid), comentaris sobre autors/es que admirava (sovint perquè havien faltat, com una necrològica), la companyia del seu gos… Sense data, només apunts, un assaig obert, lliure, personal, engrescador, com ha de ser.

No vull repetir el que ja està dit. Per a saber més d’aquest dietari i de Josep Igual recomane un article bellíssim de Xavier Aliaga que va publicar en El Temps en setembre del 2020 titulat “Declaració d’amor etern al dietarisme“.

Sí que vull compartir uns quants fragments per a que vegeu de què estic parlant:

* * *

Necessita poc adob, l’esperança, per a enfilar-se ufanosa. Així de fràgils i volubles som.

* * *

Escrivim contra el temps, sabent que és impossible cap mínim guany. Escriure és, tant si es vol com si es dissimula, ensenyar els plomalls, i que un o altre s’ofenga per qualsevol raó, desraó o insospitada interpretació conscientment o inconscientment esbiaixada. Necessitem escriure; i escriure és escriure, i avall, que fa baixada. Escriure, pensar a escriure, fer la carta a la família híbrida que l’atzar ens ha donat. Agafar l’anguila d’una intuïda per la cua, ficant la mà nua al bassal fosc. Les paraules no aturen res, no regiren cap mecanisme fonamental del món, però ens permeten intentar l’articulació d’un cert ordre davant el corrent fugaç. Pensant escrivim, i escrivint podem arribar a comprendre una mica, o comprendre que no comprenem prou —que ja és suficient resultat. Aqueixa és l’aposta, aqueix és el pacte. Costa la pell i no, no garanteix cap resultat. Però ens hi posem, hi tornem. Contra el temps, amb el temps, a destemps, compassats, descompassats, que tot s’esdevé en la seriositat de no deixar de jugar, potser guanyant, de tard en tard, en destreses i fondàries.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Azucre», la història dels esclaus gallecs

portada_azucre_bibiana_candia

És molt bèstia la història dels gallecs que van ser contractats a mitjan segle XIX per a treballar en plantacions de canya de sucre a Cuba. El llibre Azucre de Bibiana Candia és un relat literari molt emotiu d’aquests fets.

La cosa va anar així: l’any 1853 hi havia molts esclaus negres a Cuba però era menester més mà d’obra i la compra d’esclaus començava a no ser rentable. Un potentat gallec va contractar més de 1700 joves gallecs per a treballar en l’illa. Semblava que les condicions eren bones: trasllat pagat, roba, temps d’aclimatació, faena a canvi d’un salari, un contracte per a cinc anys i el retorn a Galícia també pagat. La realitat va ser terrible: la faena era molt penosa, amb jornades llarguíssimes, poc menjar, el salari era quatre voltes més baix que el que cobrava un negre alliberat, patien malalties tropicals, els habitatges eren infames i també rebien càstigs personals si no complien amb la faena. Més de tres-cents d’aquests joves van morir en els primers mesos. Alguns van escapar i es van refugiar en les muntanyes, on vivien esclaus negres fugats i es van convertir en “cimarrones blancos”. Uns pocs van poder enviar cartes a casa i van contar la situació que patien. Es va produir un escàndol i els contractats al final van ser alliberats de les seues condicions, però el promotor de l’empresa, Urbano Feijóo de Sotomayor, va quedar impune del cas, no va ser processat i fins i tot va aplegar a ser diputat diverses voltes.

Azucre és una novel·la breu que relata aquests fets a partir de les experiències d’un grup de joves gallecs que van anar en el primer vaixell. Hi ha tres parts: la primera és el recorregut dels joves des dels seus pobles de Galícia fins al port de la Corunya; la segona és la travessia per l’Atlàntic, com si foren una càrrega de mercaderies; la tercera es localitza a Cuba, on els reben les autoritats amb solemnitat i en poc temps descobreixen el seu destí.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

HISTÒRIA. Republicans espanyols a la batalla de Creta

antony beevor creta portada

Llegint La batalla de Creta de l’historiador Antony Beevor he trobat referències a una tropa de republicans espanyols que van lluitar al costat dels britànics i dels grecs. Ha estat tota una sorpresa. Què feien a Creta? Com van arribar? Què els va passar?

En la primavera de 1941, durant la Segona Guerra Mundial, el Tercer Reich alemany va conquerir Iugoslàvia i Grècia. Encara que sembla un territori perifèric tenia la seua importància estratègica: per una banda ajudaven al seu aliat italià, i sobretot protegien el flanc sud i culminaven la conquesta de la Mediterrània oriental. En aquells moments els alemanys ja feia un any que havien ocupat França, lluitaven al nord d’Àfrica (amb el conegudíssim Afrika Korps del general Rommel) i es preparaven per a l’atac a la Unió Soviètica.

La batalla de Creta va ser el final de la campanya de Grècia i va consistir en una agosarada acció aerotransportada alemanya. Va acabar en victòria per als alemanys encara que amb moltes baixes, tantes que Hitler va decidir no tornar a utilitzar els paracaigudistes en el que restava de guerra. Creta va ser una altra humiliant retirada dels britànics (com Dunkerque) però també l’inici d’un punt de resistència molt molest per als alemanys. Durant la batalla de Creta, a finals de maig de 1941, els britànics van enviar tropes per a ajudar en l’evacuació i una d’aquestes va ser la d’un grup d’uns 70 republicans espanyols. Al llibre de Beevor trobem referències al capítol 18 i al 19. Al primer, al 18, diu:

«Al norte de donde se encontraban, en Megala Jorión, por encima del desvío de la carretera Canea-Rézimno, una tropa de republicanos españoles del batallón de George Young entró en combate, en lo que fue la primera acción de retaguardia de la Layforce.» [ … ]

«La mayoría de los republicanos españoles, considerando su misión innecesariamente suicida cuando todo el mundo estaba en plena retirada, se replegó hacia Babali Hani, donde se había enviado al batallón de George Young para preparar una nueva línea de defensa.»

La segona referència, al capítol 19 titulat “Rendición”, diu:

«Para los republicanos españoles, la perspectiva de la captura era especialmente triste. Era casi seguro que los alemanes los devolverían a la España de Franco, donde los fusilarían como a los demás republicanos que habían sido entregados, desde milicianos hasta ex ministros del gobierno del Frente Popular. Afortunadamente, el oficial médico del batallón, capitán Cochrane, que había luchado en España con las Brigadas Internacionales, tuvo la luminosa idea de que, cuando los interrogaran, se declararan gibraltareños.»

Buscant, buscant, he trobat un article de l’escriptora María Belmonte titulat “Creta, entre héroes i tumbas“, al web La simiente negra, on explica un viatge a Creta i qui eren aquests republicans espanyols. A Creta no va trobar cap informació. Va ser quan va tornar que ho va descobrir, gràcies als estudis del professor Daniel Arasa, periodista i professor de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, en concret en els seus llibres Los españoles de ChurchillLos catalanes de Churchill.

Diu María Belmonte:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Àtila», de Mario Bussagli, un nom ple d’evocacions

portada mario bussagli atila

Per pura casualitat he llegit Àtila de Mario Bussagli. Ha passat per davant de la pila de llibres que tinc pendents, però és que em va captivar només fullejar-lo. El vaig comprar per 3 € aquest Nadal a una papereria, mentre buscava cromos de Pokémon per als meus fills. L’autor, Mario Bussagli (1917-1988), va ser un historiador orientalista italià.

Àtila és una monografia històrica a mitjan camí entre l’estudi erudit i la divulgació, i conté nombroses interpretacions de l’autor, algunes molt divertides. Explica l’origen i evolució del poble hun, i també la crisi baiximperial romana. No és només una biografia, però el nom d’Àtila és un reclam, perquè aquesta paraula ens ompli el cap de ressonàncies bàrbares: Àtila va ser el rei dels huns, va atacar Roma a mitjan segle V dC, quan l’Imperi romà s’ensorrava, va parlamentar amb el papa Lleó I el Gran, en l’últim moment es va retirar, poc després va morir i curiosament amb la seua mort es va esborrar el seu poble.

A més a més tenim la “romàntica” història amb Honòria (interpretada per Sophia Loren en una pel·lícula de 1954), que era la germana de l’emperador Valentinià III, amb qui Àtila es volia casar segons Mario Bussagli, i per la qual com a dot va demanar les Gàl·lies. Siga com siga, els huns van encarnar el terror, però van desaparéixer de la història tan ràpid com van sorgir. D’Àtila hi ha cites i expressions conegudes com «per on passava Àtila no tornava a créixer l’herba», o «Àtila, el flagell de déu» (flagellum Dei). Evoca com pocs el paper de supermalvat en la història.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. Una petita joia: «Un rei, un déu, una acadèmia» de Carles Fenollosa

portada carles fenollosa bernat catala de valleriola

L’editorial Alfons el Magnànim va publicar l’any passat Un rei, un déu, una acadèmia de Carles Fenollosa, un breu assaig històric i lingüístic a partir del dietari íntim del noble valencià Bernat Català de Valleriola (1568-1607).

Em va interessar de seguida perquè un dietari tan antic, escrit majoritàriament en valencià i d’un noble valencià és un document excepcional. No soc especialista però em sembla que de l’època moderna i sobre el País Valencià tenim poques monografies divulgatives d’aquesta mena, i no compten les novel·les històriques, adreçades sobretot a lectors juvenils captius. Un rei, un déu, una acadèmia és un llibre basat en la tesi doctoral de l’autor, i que té qualitat literària per si mateixa.

El llibre segueix la vida del noble Bernat Català de Valleriola, el qual va viure en un període que no és un dels típics ni més simbòlics de la història valenciana: ni la fundació del Regne, ni el Segle d’Or, ni la Guerra de Successió. Cronològicament s’ubica en la Decadència, un període llarg, durant l’època moderna, que sembla subsidiari de la història castellana d’Espanya, amb els Àustries i els primers Borbons. En principi no és una època atractativa, perquè no és simbòlica, i com diu Carles Fenollosa: «el símbol és una manera barata de fer que la majoria el públic se situe sense massa dificultats en el venerat passat».

Llegeix la resta d’aquesta entrada »