LLIBRE. ¿Feia falta l’epíleg de «Bearn» de Llorenç Villalonga?

La novel·la Bearn o la sala de les nines és un dels clàssics més reconeguts de la literatura catalana del segle XX. Per a l’estudi de la història és útil perquè apareixen diversos fets i aspectes del segle XIX: el rei Ferran VII, el Trienni Liberal, la reina Isabel II, el carlins, la França del Segon Imperi, la Prússia de Bismarck i la guerra francoprussiana, o Roma i el Papat.

També apareixen algunes característiques dels nous temps, com la decadència de la vella aristocràcia terratinent, els nous polítics liberals, o el conflicte entre l’Església i els pensadors il·lustrats (i els seus llibres). Per a un historiador aquesta novel·la és una festa del XIX.

L’argument és conegut: Bearn són les memòries de don Toni de Bearn, narrades per Joan Mayol, capellà i segurament fill il·legítim seu. La primera part, «Sota la influència de Faust», se centra en la passió que sent don Toni per dona Xima, neboda seua, amb qui anirà a passar una temporada al París de Napoleó III, sense la seua dona, amb l’escàndol que açò provoca. La segona part, «La pau regna a Bearn» és un retorn a la vida familiar, potser no tant animada com l’altra vida, però molt més plàcida, i feliç.

Enmig de tot açò està la figura de don Toni, un vell aristòcrata, escèptic, lector de llibres «impius» de la Il·lustració (Voltaire i companyia), enamorat de França, ple de contradiccions, però tolerant, i amb una gran capacitat per a analitzar el present que li ha tocat viure.

És inevitable comparar aquesta novel·la amb El guepard (en italià Il Gattopardo) de Tomasi di Lampedusa (ací la meua ressenya). La de Villalonga és va publicar en castellà en 1956 i va passar sense pena ni glòria. En català la va publicar Club Editor el 1961, mentre que la de Lampedusa és del 1958. Ambdues, cadascuna a la seua manera, són un rèquiem dedicat a la vella aristocràcia rural, com un comiat emotiu, però no idealitzat. La de Villalonga està ambientada a Mallorca; la de Lampedusa, a Sicília. La relació entre ambdues continua perquè Villalonga va traduir Il Gattopardo al català, obra que, segons Joan Fuster «ofereix curiosíssimes coincidències amb Bearn».

Un dels motius per llegir aquesta novel·la, per a mi, ha estat que el professor de literatura Tomàs Llopis, ja jubilat, la reivindicava tothora en les seues memòries Contra les aules. Això em va animar a tenir-la en la llista d’imprescindibles, i li estic agraït per la seua insistència. Em costa imaginar com s’ho faria per a llegir-la en classe. El fet és que que uns llibres ens porten a altres, sense fi.

L’única cosa que trobe que grinyola de Bearn és l’epíleg. De veritat feia falta? Em vaig llegir la novel·la aquest estiu, entusiasmat, passant son. El final de la segona part em va deixar ben satisfet, però… l’epíleg em va enfonsar en la misèria. El cas és que en la primera edició no hi apareixia i va ser en la segona edició, de l’any 1965, quan Villalonga el va afegir. Per a mi, tota la serenitat aristocràtica, escèptica i il·lustrada que et transmet la novel·la es desfà en les últimes deu pàgines. No vull contar res més i per això no m’allargue. Trobe que és un clàssic que es llig molt bé, que m’agradaria tornar-lo a llegir i a rellegir, però evitant-me la decepció del final «final». De vegades és millor deixar algunes coses com estaven, i Bearn està molt bé però la sala de les nines tampoc és per a tant.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

LLIBRE. Sicília, any 1667, «La revolució de la lluna» d’Andrea Camilleri


En un dia, només en un dia d’estiu em vaig llegir La revolución de la luna d’Andrea Camilleri. Amb quasi tres-centes pàgines és addictiva. Està ambientada en la Sicília de finals del segle XVII, quan pertanyia a la corona hispànica, sota el regnat de Carles II, l’últim Habsburg.
La novel·la conta la història de la dona del virrei, qui a la mort d’aquest pren el poder. El seu virregnat durarà només un mes, menys d’un mes, en realitat un cicle lunar (per això el títol), i en aquest breu període de temps farà molts canvis: assistirà a les dones desvalgudes, atacarà l’oligarquia corrupta i hipòcrita (en especial el malparit del bisbe), i deixarà impressionades a totes les persones que tracten amb ella.
Em va recomanar aquesta novel·la Alejandro Barber, company de l’institut de Cocentaina. Segons ell és una novel·la recomanable per als alumnes. A més a més en maig va eixir en edició de butxaca. La llàstima és que no està en valencià (editorials, esteu tardant). Després de llegir-la jo no acabe de veure-la com a lectura per als alumnes. Per una banda és una novel·la amb un aire a obra de teatre: hi ha molts diàlegs, pocs espais diferents, la majoria tancats, i encara que no hi ha molts personatges és fàcil confondre’ls. També hi ha alguna escena manifestament sexual, cosa que alegra la lectura, però també amb explotació de les dones i això no és gens «políticament correcte». Encara que siga en el segle XVII. Sí que és cert que hi ha una acció trepidant, hi ha tocs d’humor boníssims, i Eleonora de Mora, la «virreina», és un personatge captivador, molt bella i un tant misteriosa, intel·ligentíssima, una heroïna en tota regla.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Legado de Europa», una selecció pòstuma de textos d’Stefan Zweig (1960)


Stefan Zweig és un dels meus autors favorits. Amb els alumnes a voltes hem llegit Moments estel·lars de la humanitat, sense massa èxit, la veritat, però jo continue intentant-ho. Aquest estiu m’he llegit Legado de Europa, un llibre pòstum format per articles, pròlegs, discursos i textos diversos, reunits pel seu editor i amic Richard Friedenthal.
Legado de Europa es va publicar per primera volta el 1960, divuit anys després de la mort d’Zweig. Conté vint-i-sis textos, la majoria sobre personalitats de la seua època que el van marcar. Són breus apunts biogràfics, fets des del punt de vista d’un amic o un admirador, però sense caure en el panegíric coent. Molts d’ells són personatges quasi desconeguts en l’actualitat, o almenys per a mi, la majoria escriptors, com Léon Bazalgette, Edmond Jaloux, Jakob Wassermann, Otto Weininger, Lafcadio Hearn o l’escriptor ruralista suís Ramuz, entre d’altres. Potser encara són un poc coneguts Rainer M. Rilke i Romain Rolland.

El capítol més extens, el més significatiu, és el dedicat a Michel de Montaigne, escrit a Brasil en els dos últims anys de vida d’Zweig, entre 1941 i 1942. Això em fa recordar que tinc pendent els Assaigs.

També hi ha dos capítols sobre polítics: un sobre el socialista francés Jaurès i l’altre sobre Walter Rathenau, ministre de la República de Weimar. Tots dos van morir assassinats.
Els tres últims capítols són uns articles amb reflexions sobre la història, els conflictes humans i el pas del temps. Un d’ells, titulat «És justa la Història?», el vaig compartir fa temps al blog. Parla sobretot de la injustícia de la història per recordar només els grans homes, sovint sense moral, aixecats sobre les vides i el treball de tanta gent anònima. El més curiós és que la resposta directe a aquesta pregunta no la trobem en aquest article, sinó en la seua obra Castellio contra Calvino, on hi ha una cita que diu: «La història no té temps per a ser justa. Com a cronista freda només té en compte els resultats». No m’acaba d’agradar, em sembla massa lapidària.
Però de tots els capítols voldria destacar el que dedica al seu amic Joseph Roth, escriptor i d’origen jueu com ell, autor de la novel·la La marxa Radetzky, ambientada en el final de l’Imperi Austrohongarés. El text publicat a Legado de Europa sobre Joseph Roth és el discurs fúnebre que Zweig li va dedicar, de l’any 1939, quan tot apuntava que Europa se n’anava a fer punyetes. És un text bellíssim. Copie al final d’aquesta entrada un fragment, del final del discurs, molt èpic.
He de llegir alguna cosa de Joseph Roth. Respecte a Stefan Zweig, amb un sentiment de soledat i desesperació enorme, es va suïcidar amb la seua dona el 1942 a Petrópolis (Brasil).

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Notícia de Catalunya» o «Nosaltres, els catalans» de Jaume Vicens Vives (1954)

Notícia de Catalunya és un assaig històric de Jaume Vicens Vives que continua reeditant-se. Publicat el 1954, d’alguna manera és una variant de la seua Aproximación a la historia de España de dos anys abans, que vaig comentar ací fa uns dies, però molt més interdisciplinari, més sociològic, antropològic i cultural, i també més polític.

Deia Joan Fuster a Literatura catalana contemporània que el que es debatia a Notícia de Catalunya «era la qualitat i el futur del seu país, de la seva societat, d’un nucli humà més o menys ben definit en l’extensió geogràfica —el centre a Barcelona, naturalment, i Lleida o Tortosa ja gairebé tan «perifèrica» com Alacant, Menorca o Perpinyà.»

Per això, aquesta obra encara és un referent, i perquè va marcar moltíssim l’estudi de la història al Principat i la manera d’entendre la seua identitat. Alguns elements d’anàlisi van esdevenir quasi dogmes, etiquetes, com per exemple: «El català, home de Marca», «El sentit social de la terra», «El pactisme», «Els catalans i el Minotaure» (el Minotaure és el poder) o «Les revolucions catalanes». Però sobretot va tenir fortuna l’afirmació de la «voluntat d’ésser» dels catalans, com a característica principal d’aquest poble.

Vicens Vives va pensar en un primer moment en titular Notícia de Catalunya com Nosaltres, els catalans. És evident la influència posterior sobre Fuster. De fet, el mateix Fuster ho reconeix en la introducció al seu Nosaltres, els valencians. Aquests llibres el que pretenen és «conèixer-nos» com va dir Vicens Vives. Publicats durant el franquisme, en 1954 el de Vicens i en 1962 el de Fuster, els dos són producte d’una època d’incertesa, de crisi d’identitat, i volien oferir una panoràmica en clau nacional del que érem, i del que podríem ser. Vicens, el mestre, es passeja per les pàgines sense rubor. Fuster demana indulgència pel seu Nosaltres. Potser m’equivoque però crec que estava un poc aclaparat per «refer» el Notícia de Catalunya en clau valenciana. El cas és que ambdós són magnífics, uns clàssics imperibles.

A la introducció de Nosaltres, els valencians, Joan Fuster diu: «El meu lector farà bé de llegir —si encara no l’ha llegida— Notícia de Catalunya, per arrodonir i assaonar les observacions que li oferiré.» Doncs això.

Tot seguit, compartisc uns fragments. L’últim, el 10, és el famós de la voluntat d’ésser:

–  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Aproximación a la historia de España», de Vicens Vives (1960), un clàssic antiquat?

Aquest estiu m’he llegit Aproximación a la historia de España de Jaume Vicens Vives (1910-1960), el famós historiador català, mestre de mestres. Hui en dia el seu nom és conegut sobretot per ser una editorial. També sol citar-se de quan en quan en algun article sobre Catalunya i poc més.

Aproximación a la historia de España és una obra divulgativa, molt accessible, amb capítols breus i consideracions interessants. També té moments de gran humor i ironia. Es llig en un bufit.

La primera edició va ser de l’any 1952, però la definitiva és la segona, del 1960, ja que Vicens Vives va faltar aquell any. La pregunta seria: llegir un clàssic d’història és perdre el temps? Per una banda, com diuen alguns, la història no canvia. Bé, no canvien potser les dades principals, però sí que canvien les interpretacions i no pocs aspectes i matisos.

Així doncs, la pregunta continua en peu: llegir un llibre d’història de 1960 és útil? Si ni tan sols es reedita i només es troba en alguna biblioteca o de segona mà. La resposta per a mi és rotunda: si és un clàssic com aquest, sí.

Sí, perquè en primer lloc lliges a un autor de referència directament, sense refregits. En segon lloc perquè veus la visió d’aquella època, la seua percepció històrica. I en tercer lloc perquè pots fer una mena de lectura comparada, estàs tota l’estona comparant-ho amb el que has llegit i has estudiat. Passes de la sorpresa a la contrarietat. El que no es perdona d’un clàssic és l’avorriment, i Vicens Vives no avorreix.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »