LLIBRE. «Crònica. Primera part de la història de València» de Pere Antoni Beuter (1538)

La Crònica de Beuter és com un vell conegut per a qualsevol valencià interessat en la història: te la trobes de quan en quan, en alguna cita, en bibliografies, generalment en introduccions d’altres escrits. Aquesta mena de llibres són prou coneguts, acostumen a aparèixer citats per erudits locals, en revistes de festes, fins i tot en coses més serioses i científiques, però la meua impressió és que no són gaire llegits. És graciós perquè, per exemple, quan en una reunió de gent sabuda algú cita un llibre com aquest tothom fa cara de serafí. Com a excusa típica, hi ha tanta cosa per llegir.

Per això, per a mi llegir la Primera part de la Crònica de Beuter ha estat una experiència curiosa. L’he llegida amb atenció, amb el llapis a la mà, com sempre. He gaudit de comprovar el que diu realment, i com ho diu, amb el seu valencià prou modern, no gaire complicat per al lector actual. També he gaudit de trobar algunes cites que coneixia de tant haver-les llegit en altres llocs, i divertint-me molt en alguns passatges, i avorrint-me en els més feixucs. Ha estat una activitat estimulant, perquè tot em sonava i és molt entretingut fer comparacions amb la visió que tenim actualment del passat, tan primmirada. L’ha publicada la Institució Alfons el Magnànim, amb una introducció i edició magnífica a cura d’Enric Iborra.

Pere Antoni Beuter va ser un capellà valencià que va viure durant la primera meitat del segle XVI, quan regnava l’emperador Carles V i només faltava Portugal per assolir una unió peninsular que semblava inevitable. Va publicar la Primera part de la seua Crònica el 1538 en valencià, i traduïda al castellà el 1546. La Segunda parte la va publicar només en castellà el 1551. Com a fet sociolingüístic és tot un exemple de la progressiva uniformitat cultural dels regnes peninsulars sota el predomini castellà. També que, amb la impremta, hi havia més mercat en castellà. Veient aquestes coses no sé com és possible que existim encara els valencians.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

MÚSICA. «Mare, me’n vaig a França» de Rusó Sala (2015)

Rusó Sala és una jove cantautora de Roses, a l’Alt Empordà, que fa unes cançons precioses.

Ha publicat de moment tres discos i a l’últim, titulat Fil de coure, del 2015, té una cançó molt bonica, en forma de carta a una mare, sobre la retirada i els deportats als camps de concentració nazis, al final de la Guerra Civil i durant la Segona Guerra Mundial. De l’episodi històric de la retirada també tenim el poema “Corrandes d’exili” de Pere Quart, que van musicar Ovidi Montllor i Lluís Llach, i que vaig compartir fa temps en la versió cantada de Sílvia Pérez Cruz (vegeu “POESIA. “Corrandes d’exili” de Pere Quart, 1939“).

Respecte a Rusó Sala, fa una música tranquil·la, aparentment senzilla, una guitarra o dues i una veu, a partir de diverses influències i amb lletres poètiques. Potser no és una música recomanable per a posar en classe (els adolescents són complicats), però sí per a moments puntuals, per a recomanar-la, o enviar l’enllaç… qui sap?

A més d’aquesta cançó titulada “Mare, me’n vaig a França“, Rusó Sala en té moltes altres, però us recomane que les trobeu vosaltres, al seu canal de YouTube o podeu consultar el seu web: http://rusosala.com/. Encara que voldria assenyalar-ne dos: “La meva terra” i “Mar oberta“, les dos molt boniques, i la segona a més a més forma part del projecte #Planters, per a donar suport a l’organització Proactiva Open Arms, amb la participació de més de 200 xiquets i joves de Figueres i Sant Feliu de Guíxols. 

Tot seguit, el vídeo de “Mare, me’n vaig a França“, amb imatges de la retirada i els camps de concentració francesos i alemanys, i textos de Montserrat Roig, Joaquim Amat-Piniella i Neus Català. Més avall teniu la lletra de la cançó.

 

Lletra de la cançó “Mare, me’n vaig a França”  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

TEXT HISTÒRIC. «Per què ens batem els catalans» de Josep Pous i Pagès (1938)

Josep Pous i Pagès, l’autor de La vida i la mort d’en Jordi Fraginals, va escriure un editorial a la Revista de Catalunya l’any 1938 (núm. 83), en plena Guerra Civil. En aquella època Pous i Pagès era el director de la Institució de les Lletres Catalanes, i al final de la guerra es va haver d’exiliar, a l’igual que la majoria d’intel·lectuals catalans.

Un fragment d’aquest editorial, el seu inici, em va impactar molt quan el vaig llegir reproduït al blog La serp blanca d’Enric Iborra, en l’entrada «Revista de Catalunya, 1938». Pose l’enllaç i cite la font (noblesse oblige), però vull compartir-lo també ací, per a tenir-lo més a mà i per a utilitzar-lo com a text històric quan donem aquest episodi de la història contemporània. No vaig a comentar-lo ara, no toca. Però com diu Enric Iborra: «resulta, tants anys després, dolorosament impressionant.»

– – – Llegeix la resta d’aquesta entrada »

TREBALL. Epitafis il·lustrats, per a 4t d’ESO

Aquest curs tinc dos grups de 4t d’ESO. El temari és enorme: comença al segle XVIII i arriba fins al present. Ens toca veure el final de l’Antic Règim i tota la Història Contemporània, tant la universal (diguem-ne occidental) com la espanyola i valenciana. Quasi res!

Per a treballar el punt de la Il·lustració, a més a més de les explicacions i de llegir un text extret de la Breu història del món de Gombrich, vaig encomanar als alumnes un treballet per parelles, i em sembla que els ha agradat prou. La veritat és que mai saps si el que proposes en classe eixirà bé o serà un desastre. Havien de fer una làpida, sí, sí, una làpida, amb un epitafi, per a un protagonista de la Il·lustració (un pensador o un rei “il·lustrat”). A la làpida s’havia de veure molt clar el nom, els anys de naixement i mort, una foto, una breu biografia, algunes de les obres que va escriure i alguna cita bonica. Vam utilitzar dos sessions en classe per a que els alumnes pogueren anar fent i jo els poguera ajudar. Havien de portar ells el material i també la informació de cada “mort”. Total, és el típic treball sobre una biografia però amb el morbo de fer una làpida, de penjar-la en una exposició i que tot el món la puga veure (i comparar). En principi, l’exposició estarà fins a Tots Sants.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Una biblioteca en el desert» de Joan Francesc Mira (2009)

Joan Francesc Mira és un home sabut valencià que no hauria de necessitar presentació. Això de sabut no és cap ironia, és un intel·lectual amb multitud d’escrits i una carrera impressionant dedicada al coneixement i al nostre país. Podeu consultar el seu perfil al web de l’AELC o al seu web joanfmira.

D’ell m’he llegit les novel·les Borja Papa i Viatge al final del fred, la primera sobre la figura de Roderic de Borja, més conegut com el papa Alexandre VI, i la segona sobre un viatge hivernal a l’interior de les muntanyes de Castelló, durant la postguerra, amb un paisatge que t’esclafa. Ambdues magnífiques.

Hui vull destacar Una biblioteca en el desert, un recopilatori d’articles i textos breus, publicats en periòdics, revistes i llibres. Tenen l’encant dels escrits fragmentaris, que van al moll de l’os d’una qüestió, com “petits assajos” en paraules del propi Mira, i que si et sorprenen i estan ben escrits poden ser molt captivadors. L’encarregat de la selecció i de la introducció ha sigut Joan Josep Isern i ha estructurat els escrits en 7 blocs temàtics que agrupen les principals passions de Mira: els viatges, la literatura, els clàssics, el país i la nació (llegiu “Salamanca, cavalls”), la gent i el món (una cita: “La ignorància vol dir quedar-se amb el cul històric a l’aire. No entendre res.”), la memòria vital i també (com no!) València i els valencians.

Aquest llibre em va arribar a les mans de casualitat: anaven a tirar-lo al fem no diré on. Els articles m’han encantat, i no em canse de rellegir-los. Alguns són perfectes per a comentar en classe, i que ens acusen d’adoctrinar si volen els que tenen poques llums. Perquè si alguna cosa fa aquest llibre és això, donar-nos més llum, ampliar la nostra visió sobre diversos aspectes que ens afecten com a humans, i també com a valencians. Amb Mira resulta molt fàcil passar d’allò universal a allò particular, i a l’inrevés.

No m’enrotlle més. Recomane aquest petit llibre, i amb permís o sense vull compartir almenys el text que li dona nom. És una petita joia. Comproveu-ho:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »