CONTINUARÀ. “El temps de marxar ja ha arribat”

No sé com dir-ho: vaig a parar una temporada de penjar coses en Historiata. Han estat 5 anys bonics, he aprés moltes coses i he pogut descobrir i conéixer gent interessantíssima, però ja està, crec que he fet prou i massa.

El blog quedarà congelat, no vaig a esborrar-lo, amb l’estructura i els recursos que ja té. Potser algun dia, més avant, tornaré a agafar-lo.

El temps és escassíssim i tinc ganes de fer altres coses. Això és tot.

Moltes gràcies i fins prompte.

Roderic

I acabe amb una cançó, faltaria més! Del fantàstic grup Atzembla.

“Els nostres camins ens separen,
el temps de marxar ja ha arribat,
tan sols vull donar-te les gràcies
i dir-te que ens veurem aviat.”

Anuncis

LLIBRE. «Grecia en el aire» de Pedro Olalla (2015)

A l’igual que Historia menor de Grecia, un llibre que vaig comentar fa un temps, aquest de Grecia en el aire és un assaig històric molt bonic. El seu subtítol és molt clarificador: “Herencias y desafíos de la antigua democràcia ateniense vistos desde la Atenas actual”. És un relat sobre com era la democràcia de l’antiga Atenes, com era el poble que la va fer possible, i per contrast quines mancances tenim en les nostres actuals democràcies (ja sabeu: corrupció, desigualtat, interessos particulars de les elits, mentides, manipulació, repressió). Malauradament tot ben actual.

Grecia en el aire per tant és un llibre sobre història, sobre política i amb molta càrrega ètica, de la que fa pensar. Supose que al parlar del bé comú i defendre els interessos generals pot semblar un llibre didactista, o massa subjectiu, però quin no ho és? El cas és que Pedro Olalla, un hel·lenista que “ha eixit per la tele”, escriu molt bé, amb una calma que és d’agrair, i presenta el seu relat de manera íntima, buscant la complicitat del bon lector. Els seus escrits, treballs i conferències són defenses apassionades sobre l’antiga Grècia i els seus protagonistes. També és un guia de luxe per a recórrer els racons de l’actual i la soterrada Grècia.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

PAÍS VALENCIÀ. «Els valencians, des de quan són valencians?» per Vicent Baydal

pais-valencia-testime

Açò s’ha de veure. Compartisc un vídeo que no té desperdici, amb una intervenció de l’historiador medievalista Vicent Baydal al TEDx de València. Dura només un quart d’hora i explica l’origen de la identitat valenciana, allà pel segle XIV, d’una manera ben clarificadora.

És un vídeo necessari perquè per a moltes persones els valencians venim de l’època musulmana, o l’època romana, o fins i tot abans, i ho defenen sense cap prova, i tan feliços. El cas és que fa temps que els historiadors estan d’acord que la identitat valenciana es va anar construint a partir de la conquesta de Jaume I, amb catalans i aragonesos.

Per cert, tot açò també està en paper ben detallat, al llibre Els valencians, des de quan són valencians?, però comencem pel vídeo: 

 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

PAÍS BASC. Història d’un contrast: Huntza 2016 i Huntza 1992

heura-huntza

Huntza és heura en eusquera, la típica planta enfiladissa que trobem en cases velles i alguns barrancs humits. També és el nom d’un grup de música basc i també és el títol d’un curtmetratge de l’any 1992. Anem per parts:

  1. Huntza: és un grup de música jove i va traure la cançó “Aldapan gora” l’any passat (2016). El videoclip ja té més d’un milió de visites a YouTube, poca broma. És una cançó bonica, que posa de molt bon humor. El títol vol dir més o menys “Costera amunt” (segons el Traductor de Google).
  2. Huntza: és un curtmetratge de l’any 1992, el seu director va ser el madrileny Antonio Conesa, i va arribar a estar nominat als Premis Goya. Dura només 15 minuts i mostra un atemptat terrorista d’ETA des de tres punts de vista: el dels joves d’un bar, el dels guàrdies civils i el del terrorista. A la seua manera tots són víctimes.

Per què tanta huntza? Perquè m’ha colpit el contrast entre un curtmetratge que em va impactar moltíssim (el vaig veure amb 18 anys) i l’actual bon rotllo del grup de música. Supose que pot veure’s com una metàfora del que ha evolucionat Euskadi en els últims anys, encara que és una comparació massa previsible i simplista. El que està clar és que el curtmetratge és un bon recurs per a tractar la qüestió del terrorisme, de la violència i del dolor. Sempre tinc present que “matar una persona no és defendre una idea, és matar a una persona”, tal com deia fa segles Sebastià Castellio. Respecte a la cançó, és alegria pura. D’alguna manera la paraula huntza, tan suggerent, augmenta de significat i a millor.

Recursos per a l’aula:
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «14» de Jean Echenoz, sobre la Primera Guerra Mundial

14-jean-echenoz-207x300

En uns dies començarem la Primera Guerra Mundial en 1r de BAT. Fa unes setmanes vaig llegir la novel·la 14 de Jean Echenoz. Per a una pila de crítics és una obra mestra i li dediquen elogis molt fervents, però a mi no m’ha agradat. El motiu? M’ha semblat una lectura massa simple, massa típica, massa “lectura d’institut”. Però que quede clar, és una opinió, la meua.

El que sí que passa és que no m’agrada recomanar als alumnes una lectura que a mi no em satisfà, ho trobe deshonest, o almenys fals. Sobretot quan conec altres llibres que recomanaria amb tota l’alegria del món, com La Gran Guerra de Marc Ferro, Res nou al front de l’oest d’Erich Maria Remarque (descatalogat en català; en castellà en Edhasa amb el títol Sin novedad en el frente), i fins i tot Adéu a les armes d’Ernest Hemingway. Ja que estem parlant de llibres, acabe de recordar que tinc pendent La belleza y el dolor en la batalla, del suec Peter Englund.

Tornant a Echenoz, he de confessar que no havia llegit res d’ell abans. 14 me l’ha deixada Alfred Boluda, un company de l’IES Ribera de Xàtiva. Quan Alfred va treballar a Ontinyent aquest llibre era una lectura que tenien els alumnes de 1r de BAT. Evidentment té elements útils per a l’estudi de la Història: alguna descripció de la mobilització militar, de les trinxeres, la sang, i un poc, poquíssim, la rereguarda. Però per a mi li falta el context (qui lluita? per què? on?), i més rereguarda, i si de cas més ràbia, i sobra la història romàntica, amb una tensió entre dos xics i una xica que té molt d’aire a la pel·lícula Pearl Harbor, que tampoc és la repera.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Lliçó d’alemany» de Siegfried Lenz (1968), sobre la cultura de l’obediència

63_llico_dalemany_siegfred_lenz

Un dels llibres que he pogut llegir-me fa poc ha estat Lliçó d’alemany, de Siegfred Lenz (1926-2014). M’ha agradat molt per diversos motius. En diré tres:

1. Nazis: està ambientat en l’Alemanya nazi, durant la Segona Guerra Mundial i els anys posteriors, però en cap moment apareix la paraula nazi. No és una novel·la típica, lineal i previsible. Sí que apareix, i molt, la paraula obediència, i també deure. Més que buscar la llàgrima fàcil es tracta de fer-nos veure un ambient, una cultura de l’obediència que va permetre el que va passar i tots sabem. No busqueu batalletes, ni falta que en fan.

2. El paisatge: l’acció transcorre quasi plenament en un poblet costaner del nord d’Alemanya, en la regió de Frísia, a l’estat d’Slesvig-Holstein. El mar, el vent, els núvols, la llum somorta, les torberes, els canals, els molins, les marees fortes, els camins rurals. El paisatge no ambienta, és un protagonista més.

3. El pintor: a la novel·la hi ha un pintor que es diu Max Ludwig Nansen, a qui se li ha prohibit pintar per no seguir els dictats de l’art oficial. Com a bon artista farà el possible per a desobeir aquesta ordre, mentre el policia local farà el possible per a que no puga fer-ho. Siggi Jepsen, el fill del policia local es trobarà enmig dels dos. El conflicte entre la llibertat i l’obediència el trobem en un exemple quasi banal, però amb unes connotacions universals. Respecte al pintor Nansen cal dir que està inspirat en Emil Nolde (1867-1956), un artista famós del corrent expressionista, estranyament amb simpaties nazis, però a qui malgrat això se li va prohibir pintar. De fet el seu nom era Emil Nansen (mira que estava fàcil). Disculpeu l’spoiler, no ho sabia fins que no he llegit el postfaci del traductor, però em sembla que no canvia en res la lectura de la novel·la. Al final d’aquesta entrada trobareu una petita selecció de pintures de Nansen (el de veritat).

I ja està, només volia fer aquests apunts. No fa falta que diga més perquè a Internet podeu trobar enllaços a crítiques i ressenyes professionals, amb més spoilers de l’argument i més informació sobre l’autor (a qui per cert relacionen amb Günter Grass). Per exemple podeu visitar el web de l’editorial Club Editor.

També vull dir que no crec que siga una novel·la per a recomanar de manera general als alumnes (són quasi cinc-centes pàgines, ens matarien). No obstant això, sí que es pot utilitzar per a il·lustrar alguns fets històrics, i per a citar-la, com un estímul més dels que tot professor llança en una classe. De vegades sembla impossible, però sempre hi ha algun jove a qui aquestes coses se li queden per dins, i mai se sap fins a on poden créixer.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOCUMENTAL. «Kurdistan, guerra de dones» (2016)

ypj_dones_kurdistan_guerra

Feia temps que sentia coses interessants sobre el Kurdistan. Resulta que els kurds són un poble repartit entre diversos estats (Turquia, Síria, Irak i Iran), mantenen una notable resistència al voltant d’un partit d’alliberament nacional, amb ideari socialista i amb una guerrilla pròpia (el PKK, el Partit dels Treballadors del Kurdistan), i les dones kurdes són molt reconegudes en la seua societat, fins al punt de tenir el seu propi exèrcit. Per acabar-ho d’adobar als kurds només els faltava veure’s afectats per l’actual desastre d’Irak, de Síria i per l’Estat Islàmic. Tenen la seua èpica.

Per això no m’ho he pensat massa quan he vist que la revista Mientras Tanto compartia un documental titulat «Kurdistan, guerra de dones». Està produït per França i Alemanya, i és recent, del 2016.

És un documental que ens trenca multitud de prejudicis. Veient-lo descobrim un poble amb una resistència cultural i social molt rica, on lluiten per la igualtat entre homes i dones, per la democràcia, també per l’ecologisme (!). Evidentment també per la independència del seu país, el Kurdistan, però el que més crida l’atenció és aquest vessant social i igualitari. Al documental hi ha manifestacions on la gent coreja el lema “Dona, vida, llibertat!“. Sobre tot açò als nostres mitjans de comunicació, poqueta cosa i malament (ja sabeu, terrorisme, violència i poc més). Per a veure’l només fa falta un poc de curiositat i cinquanta minuts tranquils. Per cert, està en versió original subtitulada.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

ARTICLE. «La Revolució Russa i nosaltres» per Josep Fontana (1917-2017)

lenin_1917_revolucio_russa

Comencem el 2017 i enguany se celebra el primer centenari de la Revolució Russa. No serà una efemèride massa popular, ja que malgrat totes les barbaritats posteriors en aquell moment va ser un intent molt seriós de millorar el món, de crear una societat més igualitària i solidària, i sí, aquell intent va fracassar.

No obstant això, val la pena recordar-ho, i per això vull compartir un text molt recomanable. Es tracta de la conferència que l’historiador Josep Fontana va realitzar a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) el passat 24 d’octubre de 2016 al marc de les jornades sobre la Revolució Russa organitzades per la Comissió del Centenari de la Revolució Russa.

Del professor Fontana ja hem compartit altres textos a Historiata, com per exemple la ressenya de La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, o els articles Després de la crisi i l’entranyable Demasiados retrocesos (sobre la Història Contemporània d’Espanya). Ara repassem la importància història de la Revolució Russa. Impecable.

Font d’informació: fundacioalternativa.cat, 08/11/2016 [consultat l’01/01/2017]

 

Article «La Revolució Russa i nosaltres»:

«Cap a 1890 els partits socialistes europeus, agrupats en la Segona Internacional, havien abandonat la il·lusió revolucionària i defensaven una via reformista que els havia de dur a integrar-se en els parlaments burgesos, confiant en què un dia podrien accedir al poder a través de les eleccions i que des d’allí procedirien a transformar la societat. D’aquesta manera els partits socialistes alemany, italià, espanyol, el francès, que mantenia encara el nom de Secció francesa de la Internacional Obrera, o el laborisme britànic van optar per una política reformista, encara que conservessin la retòrica revolucionària del marxisme per tal de no desconcertar els seus seguidors obrers, que havien de seguir creient que els seus partits lluitaven per una transformació total de la societat.

La contradicció entre retòrica i praxis va esclatar amb motiu de la proximitat de la Gran guerra de 1914. Al congrés que la Internacional socialista va celebrar a Basilea en novembre de 1912 es va proclamar  que “era el deure de les classes obreres i dels seus representants parlamentaris (…) realitzar tots els esforços possibles per tal de prevenir l’inici de la guerra” i que, si aquesta finalment començava, havien d’intervenir perquè acabés ràpidament i “utilitzar la crisi econòmica i política causada per la guerra per revoltar el poble i accelerar la caiguda del govern de la classe capitalista”. El congrés proclamava, a més, la seva satisfacció davant de “la completa unanimitat dels partits socialistes i dels sindicats de tots els països en la guerra contra la guerra”, i cridava “els treballadors de tots els països a oposar el poder de la solidaritat internacional del proletariat a l’imperialisme capitalista”.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

POESIA. Descobrint la poesia aràbigo-valenciana de Xarq al-Andalus

llibre-xarq-al-andalus

(Portada del llibre)

 

Mireu quin poema:

Aixecà l’esguard vers les estrelles
i elles, encisades de tanta boniquesa
van trontollar, i caure, una a una,
sobre la galta, on, amb enveja,
les he vistes ennegrir, una a una.

     («Les pigues» d’Ibn al-Labbana de Dènia)

L’he trobat a un llibret sobre poesies aràbigo-valencianes que m’ha encantat, publicat l’any 1987, evidentment descatalogat, i que es titula Guia Didàctica Xarq Al-Andalus. Aquest llibret serveix per a entendre i poder treballar a l’aula uns poemes que el grup Al Tall va musicar dos anys abans, amb la col·laboració del grup Muluk el Hwa. Els autors del llibret són els professors i escriptors valencians Carme Miquel i Josep Piera. Però no ens equivoquem, no és només una proposta pedagògica ja que, tal com diuen els autors, els cants d’aquest disc «són retalls de sensibilitat i elements per al sentiment. Lletres bellíssimes i músiques colpidores s’hi uneixen per provocar emocions, per fer vibrar i sentir». La guia doncs està pensada com a una eina formativa, però complementària del que és l’autèntic objectiu: «primer sentir, gaudir, copsar la bellesa. Després, les altres qüestions.»

Té dos parts molt clares, una primera amb un breu repàs a la història d’Al-Andalus i el món islàmic valencià, amb els diferents períodes: la conquesta islàmica (711), l’emirat dependent, l’emirat independent a partir d’Abd-ar-Rahman I (756), el califat de Còrdova a partir d’Abd-ar-Rahman III (929), la crisi califal i l’inici dels regnes de taifes (entre el 1008 i el 1031), les invasions dels almoràvits (finals del segle XI) i dels almohades (mitjans del segle XII), i la desfeta final (segle XIII), de la qual només sobreviuria el regne de Granada. També trobem una notes sobre l’economia, societat i cultura d’Al-Andalus. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «La volta al món d’una armilla polar» de Wolfgang Korn, una petita història sobre la gran globalització (2008)

la_volta_al_mon_armilla_polar-cat-alta

He estat totalment enganxat a La volta al món d’una armilla polar, un llibre que detalla molt bé què vol dir això de la globalització, i quins efectes té sobre els diversos engranatges de la cadena mundial. Es llig molt bé, té un estil de reportatge periodístic, amb una tensió narrativa ben lligada, i està molt ben editat, amb quadres explicatius i il·lustracions.

El llibre ens conta la història d’una modesta armilla polar, en totes les seues fases: la formació i aparició del petroli que servirà per a fabricar el polièster, la societat tan marcada dels països del Golf Pèrsic, el transport del cru fins a Bangla Desh, la filatura i la confecció de l’armilla per part de semiesclaus contemporanis, el seu transport en un gran vaixell de contenidors fins Europa, la seua venda en una botiga d’una gran cadena a Alemanya, el seu ús efímer, i finalment el procés de reciclatge, la seua reutilització a Àfrica, i el posterior i dramàtic retorn a Europa sobre el cos d’un jove emigrant il·legal.

No és broma, el món està més connectat del que sembla. En aquest llibret aprenem el com, amb un exemple molt casolà, que tots podem entendre i també sentir. Tots tenim productes d’aquesta mena. Jo mateix tinc dos armilles polars.

Vaig conéixer aquest llibre per casualitat, perquè una coneguda el va esmentar en una conversa. Em vaig quedar amb el títol perquè alguna cosa em deia que podia estar bé i me’l vaig comprar farà un parell de setmanes. Era per a un autorregal per a Nadal, però el faig fullejar i no m’he pogut resistir.

M’agradaria molt treballar aquest llibre en 3r d’ESO, per a aprofundir en el tema de la globalització, del comerç a escala mundial, i sobretot per a analitzar les desigualtats que provoca aquest model de producció, transport i consum, i la seua insostenibilitat social i mediambiental. Però enguany serà que no, tinc un grup de 3r un poc especial, anem molt a poc a poc. De tota manera es pot agafar algun fragment per a il·lustrar alguna explicació o treball, o per a enriquir un debat. Si podeu, llegiu-lo.


Selecció de textos:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »