GEOGRAFIA. Exàmens de Geografia per a la PAU (2n de Batxillerat)

planetaterra

Compartisc els exàmens per a la PAU de l’assignatura de Geografia que s’ha posat al País Valencià. Del 2015 al 2021.

Annex: LLISTA TEMES PREGUNTATS PAU 2015-2021

LLIBRE. Un imprescindible: «Els darrers dies de la Catalunya republicana» d’Antoni Rovira i Virgili

rovira i virgili darrers dies catalunya republicana contravent

Els darrers dies de la Catalunya republicana és un document extraordinari que explica la retirada dels republicans a França, al final de la Guerra Civil, en l’hivern de 1939, fugint de la violència del bàndol feixista per a evitar les represàlies. L’autor és el periodista, historiador i polític Antoni Rovira i Virgili (1882-1949), un representant destacat de la cultura catalana del primer terç del segle XX, polític durant la Segona República i president del Parlament de Catalunya a l’exili.

Aquest llibre, amb la forma de dietari, combina magistralment el diari personal, la crònica periodística i l’assaig històric. El seu subtítol és Memòries de l’èxode català. Hi ha fragments molt emotius i em sembla que complementa molt bé la novel·la Els vençuts de Xavier Benguerel (ací la meua ressenya). 

Me l’he llegit en l’edició de butxaca que va publicar el diari Avui el 1989, en dos volums petits amb la lletra encara més petita. El vaig comprar de segona mà perquè per desgràcia està descatalogat. Ha tingut cinc edicions: la de Buenos Aires el 1940, la de l’editorial Curial el 1976, la de l’Avui el 1989, la de Proa de 1999 i la de l’editorial A contravent el 2013 —l’editorial del president de la Generalitat Quim Torra—, reeditat a partir d’un verkami. Estan tardant en tornar-lo a editar.

Vull compartir uns fragments que m’han colpit i que potser podré utilitzar en classe. Per cert, acabe de recordar que encara no he anat al Museu Memorial de l’Exili, a la Jonquera. S’acumula la faena.

Textos de Les darreres hores de la Catalunya republicana

1. Paraules preliminars

«L’orgull d’ésser català culmina, per a un escriptor, en l’orgull d’escriure en català.»

2. Carretera de la costa

«Quan passem per les viles del Maresme comprovem que la vida s’hi descabdella normalment; la gent conversa amb aire tranquil, com si la guerra i els seus dolors, l’enemic i les seves amenaces fossin molt lluny en el temps i en l’espai. L’únic detall anormal que notem és el dels carros que van amunt plens i curullats de mobles, matalassos i àdhuc gàbies d’aviram. Cada carro és una família que se’n va; cada renglera de carros és una vila que es buida. (…) La nit passada vam veure, entre les ombres, la retirada d’un exèrcit. Ara veiem, en la claror del dia radiant, l’èxode d’un poble.» 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. Gustau Muñoz i la novel·la històrica valenciana

espill_temps_gustau_muñoz

M’ho he passat molt bé llegint Espill d’un temps de Gustau Muñoz, un conjunt textos sobre País, política, cultura, memòria, tal com diu el subtítol. Me’l vaig comprar per casualitat, quasi compulsivament, després de fullejar-lo en la llibreria Detroit mentre buscava un altre llibre. Gustau Muñoz ha publicat cinc llibres en els últims tres anys i tanta insistència ha pogut amb mi. 

El llibre s’estructura en quatre parts: una primera titulada Notes personals, amb articles breus sobre diversos temes, com l’art, la religió, el pas dels temps o la política nacional. La segona part és Ciutats vistes, un repàs emotiu de països i ciutats. En especial m’ha encisat la part que parla de Lisboa i Portugal, un país en el qual no hi he estat i que em provoca una enorme curiositat. Al capdavall Portugal és una mena de Corona d’Aragó que no ha estat succionada per Castella (sí, quina enveja).

La tercera part és Abecedari de contemporanis, breus retrats biogràfics sobre personatges destacats, per a mi imponents, de la cultura i la política valenciana de les últimes dècades. Són més de vuitanta pàgines i a l’índex no apareixen els noms, cosa que té el seu encant perquè els vas descobrint a poc a poc, com un dotor, jugant al qui és qui. Alguns “homenots” (la majoria són hòmens) retratats són: Manuel Alcaraz, Doro Balaguer, Adolf Beltran, Emèrit Bono, Eliseu Climent («un personatge mefistofèlic i astut»), Martí Domínguez («treballador constant i metòdic»), Antoni Furió (el de Història del País Valencià, «modèlica, una síntesi històrica atapeïda i sense precedents … que no ha estat superada»), Ferran Garcia-Oliver («De dia és un seriós professor universitari … De nit és un narrador apassionat, un dietarista, un novel·lista»), Joan F. Mira, Vicent Olmos o Pau Viciano, entre d’altres.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOCUMENTAL. «Una llengua en desús. El paper de l’educació davant l’emergència lingüística» (2021)

SÍ AL VALENCIÀ - ESCOLA VALENCIANA

 

Per si no l’heu vist compartisc el documental titulat Una llengua en desús. El paper de l’educació davant l’emergència lingüística, realitzat per Zaida Beltran com a treball de final de grau en Comunicació Audiovisual. Està fet a partir d’entrevistes a professors, tècnics lingüístics i també un alumne universitari que conta la seua experiència. Potser faltava haver tret algun pare i algun alumne de Secundària. De tota manera el vídeo està molt bé i en només 15 minuts aporta algunes dades molt clarificadores sobre allò que solem anomenar el “conflicte lingüístic”.

Per exemple, explica que la Llei d’ús i ensenyament del valencià de 1983 va ser un gran avanç però que va consistir sobretot en una llista de bones intencions, sense obligacions, i que fins el 2002 no es va obligar a tenir un nivell de valencià per als funcionaris de l’educació (i només de l’educació), i que aquesta obligació no es va posar en pràctica fins 2017… Ara tenim el plurilingüisme, que al vídeo es presenta en positiu, però en alguns llocs com als instituts públics d’Alcoi el que fa és ampliar l’oferta en castellà al 25% de continguts, mentre que no garanteix l’oferta en valencià al 25% en algunes comarques castellanoparlants que estan demanant exempcions i altres martingales. Per cert, una obvietat: els centres educatius privats concertats sempre els trobarem inclinats cap al castellà.

El pitjor de tot és que els que treballem en l’educació i amb joves sabem de sobra que la llengua està en desús, que està convertint-se en una “mania” dels professors. Per això podem dir ben clar i amb serenitat que tots els missatges victimistes dels castellanoparlants a més de ser falsos tenen molta mala bava.

Una última cosa: tots sabem que una llengua no pot existir només en l’àmbit educatiu. Com sol passar, se li demana a l’escola el que el conjunt de la societat no fa (així es lleva remordiments). A l’escola es fa molt per a intentar millorar el món, però no es pot fer tot. Com es diu al vídeo falten per exemple més materials audiovisuals per als joves. Per la nostra part, seguim i seguirem amb les nostres “manies” de professors.

 

GUILLEM. La presentació d’Inés

Inés Juan Miró, una alumna d’Història d’Espanya de 2n de BAT de l’IES Pare Vitòria d’Alcoi, va fer una presentació oral en classe el passat 22 de març sobre el cas de Guillem Agulló a partir de la pel·lícula La mort de Guillem.

La seua presentació era un dels possibles treballs voluntaris que havia proposat als meus alumnes a principi de curs per a pujar nota. Per a il·lustrar el que deia, Inés va utilitzar una presentació de diapositives molt atractiva i ben estructurada. Va parlar amb veu serena, amb una maduresa impressionant. Al llarg de més de 20 minuts va explicar els precedents, l’assassinat de Guillem l’11 d’abril de 1993, el judici i la manipulació que va patir aquest cas. A més va fer un repàs molt bo dels principals llibres, cançons i la recent pel·lícula que tracten aquesta història. Per acabar d’arredonir-ho, va explicar la situació actual i, de manera hàbil i molt gràfica, va mostrar la pervivència de l’extrema dreta a València i el paper de Guillem com a referent democràtic, valencià i antifeixista.

Acabada la seua presentació em vaig quedar quasi sense paraules, de tan emocionat com estava. Com a professor de Socials estic acostumat a alumnes que reprodueixen consignes feixistes i d’extrema dreta, que els fa molta gràcia això de “bombardejar Barcelona cada 50 anys”, d’afusellar 26 milions d’espanyols, la paraula “feminazi” o el “háblame en español”. És una degradació que estem patint pertot arreu. A Alcoi, antiga ciutat industrial i símbol del moviment obrer, del progrés i la modernitat del País Valencià, també. Així estan les coses i els professors d’història, com a «recordadors professionals» que som, ens toca la tasca d’intentar explicar la història, només això. Una història tremendament incòmoda i hostil per als que volen apropiar-se-la per a justificar els seus relats simplificadors.

Per això, que una discreta alumna (al llarg del curs per a mi Inés era dos ulls vius sobre una mascareta silenciosa), que una alumna —estava dient— haja fet una presentació tan valenta i compromesa és una de les coses més boniques que m’han passat en la faena en els últims anys. Sobretot és símptoma que hi ha esperança, que com diu la cançó no estem sols, que sempre hi ha algú o alguna que escolta la història i la continua, com Inés.

Com diu l’escriptor asturià Xuan Bello:

I, malgrat tot, encara hi ha joves que senten als llavis l’estremiment de les velles paraules. I, malgrat tot, encara la idea s’alça perenne, dient que els esforços no poden ser inútils.

Xuan Bello, La neu i altres complements circumstancials

Amb el consentiment d’Inés Juan Miró, l’autora, compartisc la presentació que va utilitzar. De fet, en són dos, una presentació bàsica, que serveix per a explicar la història de Guillem si la coneixes, i una altra d’ampliada, amb la informació necessària afegida. 

Professors, alumnes: són presentacions molt útils per a explicar i conéixer el cas de Guillem Agulló. Són de difusió i ús lliure (amb citació de l’autoria).

a) PRESENTACIÓ BÀSICA

b) PRESENTACIÓ AMPLIADA