LLIBRE. Laertes, el millor personatge de l’Odissea

Trobada d’Ulisses i Laertes. Theodoor van Thulden (1606-1669)

 

A més de les aventures d’Ulisses per a tornar a casa, l’Odissea està plena d’elements que criden l’atenció. Cadascú pot triar els seus. A mi m’han agradat molts detalls, com per exemple que el metall que més s’esmenta és el bronze, perquè encara estem en l’era micènica, a les portes de l’edat del ferro i del col·lapse cultural que es produirà a la Mediterrània oriental amb els anomenats pobles del mar. Una història fascinant i encara hui en dia poc coneguda.

Un altre element que es repeteix molt és la carn torrada. Es nota que són aristòcrates els que sentien el poema perquè a tothora hi ha algú torrant. Com diu Enric Iborra al seu blog La serp blanca “l’olor de carn a la brasa que recorre tot el poema”. 

Un altra cosa: els plors, vinga a plorar tot Cristo, per alegria o pena, tant se val, els personatges ploren i ploren, per haver salvat la vida in extremis o per recordar temps millors, però quan més tocaria plorar, quan Ulisses i Penélope es retroben després de vint anys, l’esperat happy end, aleshores no res, impassibilitat i tensió dramàtica. Ni una llàgrima. Una meravella que no es pot contar i que s’ha de llegir. 

Però el que més m’ha sorprés de l’Odissea, perquè no m’ho esperava, ha sigut un personatge secundari que m’ha fascinat: el pare d’Ulisses, Laertes l’heroi. Tots sabem que Ulisses és rei d’Ítaca, fins ací res nou, però com és rei si son pare està viu? Per què Laertes no és el rei? Això no ho he trobat explicat en cap lloc. Mentre Ulisses va a la guerra de Troia i torna, vint anys en total, Laertes està a Ítaca, en un discret segon pla. Però ell no és qualsevol personatge. Homer l’esmenta com “Laertes l’heroi”, segurament perquè de jove va ser un dels famosos argonautes i també perquè va participar en la cacera del senglar de Calidó. Després es va casar amb Anticlea, la mare d’Ulisses, i va ser rei d’Ítaca. Però en l’Odissea només és un vell fet pols que viu retirat al camp, amb una criada siciliana i el seu home i els seus fills, mentre Penèlope i Telèmac s’han d’apanyar a soles en el palau reial amb els pretendents desvergonyits. D’ell diuen que ja és major, molt major, que ja no està per a res i intenten evitar-li disgustos. La seua dona va faltar fa anys de pena per la desaparició d’Ulisses. A Laertes només li queda desfogar-se en el treball de la terra. Tindrà protagonisme al final, en el cant XXIV, quan Ulisses ja ho ha fet tot, ha recuperat el seu lloc en Ítaca i va a buscar-lo per a avisar-lo que ha tornat. També per a preparar-se per a la venjança dels familiars dels pretendents. Se’l trobarà treballant, és la part més rústica de l’Odissea (XXIV, 226-231): 

 

“En un bancal molt ben treballat va trobar el seu pare

que entrecavava les plantes, vestit amb camisa molt bruta

i apedaçada, indecent, i al voltant de les cames portava 

unes gamberes de cuiro per tal d’evitar arrapades.

Per les espines, portava en les mans guants de pell, i es cobria

amb una gorra de cabra pel cap, que donava més pena.”

Ulisses encara no vol descobrir-se i l’aborda de la següent manera (XXIV, 244-250):

“Vell, no pareix que treballes la terra de l’hort sense cura,

sinó que fas molt atent la faena, i no hi ha cap planta,

cap cep de vinya o cap arbre, olivera, figuera o perera,

mal treballada al teu hort, ni tampoc cap bancal de verdures.

Una cosa et diré, tanmateix, però tu no t’enfades:

veig que no tens bona cura del teu propi cos, que suportes

una vellesa penosa i vas brut i amb vestits miserables.”

Ulisses i Laertes per James Fittler (1758-1835)

Tot seguit Ulisses es presenta com una altra persona, per a veure què pensa son pare, i quan comprova que l’enyora se li revelarà (XXIV, 321-323):

“Pare, sóc jo! Sóc aquell, el mateix per qui tu preguntaves,

i que després de vint anys ha tornat a la terra paterna.

Deixa per tant els gemecs, i atura aquests planys llagrimosos.”

El fill perdut ha tornat. Però Laertes no es fia i vol proves de que l’home que té al davant és qui diu que és. “Ulisses, ple sempre d’idees” li mostra la cicatriu que té en la cama i que li va fer un senglar quan era jove. Després li explica els arbres que té en la finca que son pare li va donar. És una altra escena rústica, quasi fa olor a bancal (336-344):

“Et descriuré també els arbres que vares donar-me en la finca

ben treballada, i jo et preguntava per tots aleshores

quan et seguia per l’hort sent encara un infant: caminàvem

entre els plantons i tu anaves dient-me el nom de cada arbre.

Tretze pereres em vares donar, i també deu pomeres

i unes quaranta figueres; i vas assignar-me cinquanta

files de ceps per a mi, on no es fa una sola verema

—perquè el raïm de la vinya pertany a moltíssimes classes—

quan des de dalt, entre estiu i tardor, el gran Zeus els carrega.”

Ara sí. Laertes reconeix al seu fill i tot és alegria i plors. No obstant això, encara queda una cosa: evitar la venjança dels familiars dels pretendents. Però no passa res, estem en l’Odissea i primer toca menjar carn torrada i beure vi negre mesclat. Després, gràcies a la intervenció d’Atena, es produirà la transformació de Laertes (XXIV, 365-369):

“La siciliana, criada fidel del magnànim Laertes,

el va banyar mentrestant dins de casa, el fregà tot amb oli,

i li posà per damunt una capa molt bella. I Atena

se li acostà, reforçà el cos sencer del pastor del seu poble,

i li donà un aspecte robust i més gran de com era.”

Els familiars amb ganes de venjança s’acosten al mas de Laertes, liderats per Eupites, el pare d’Antínous, líder dels pretendents i assassinat per Ulisses. Sembla que hi haurà un conflicte ben gros. Laertes, rejovenit i armat amb bronze, serà el protagonista èpic per un moment (XXIV, 522-525):

 “va disparar una llança, ombrallarga, després de brandar-la,

que colpejà Eupites al casc de galteres de bronze.  

No s’aturà la llançada, i el bronze va entrar dins la cara:

va caure fent un colp sord, i damunt ressonaren les armes.”

Ara el cercle es tanca definitivament. Ulisses i Laertes han matat fill i pare respectivament. El conflicte s’atura per intervenció divina i ací pau i allà glòria. Prou de lluites a Ítaca. Ulisses ha tornat i tindrà una vellesa llarga i rica. De Laertes no en sabem res més, ha tingut el seu epíleg gloriós.

El que em fascina és l’aparent mediocritat de Laertes al llarg del poema, treballant el camp i plorant per les amargures de la vida. És més real que tanta mar, tanta aventura i tanta intervenció divina centrada en Ulisses. És cert que al final recupera part de la “glòria” en l’última batussa, però no deixa de ser un personatge agropecuari, quotidià, banal i per això creïble, identificable en algun conegut, tant per als que sentien el poema fa més de dos mil cinc-cents anys com per a nosaltres. Al contrari que el Càndid de Voltaire, que acaba també cultivant un hort com el súmmum de la felicitat d’un urbanita ignorant, Laertes és un vell que sap de la terra, s’arrapa i sua. Qui ho va escriure coneixia el treball del camp. I és que algú ha de treballar i viure sense èpica, per a que els herois es passegen pel món i visquen desgràcies, i que algú puga fer poemes èpics.

Rufo, el meu Argos

L’hort

L’hort i el “mas”

Zeus, l’amunteganúvols