CONTINUARÀ. “El temps de marxar ja ha arribat”

No sé com dir-ho: vaig a parar una temporada de penjar coses en Historiata. Han estat 5 anys bonics, he aprés moltes coses i he pogut descobrir i conéixer gent interessantíssima, però ja està, crec que he fet prou i massa.

El blog quedarà congelat, no vaig a esborrar-lo, amb l’estructura i els recursos que ja té. Potser algun dia, més avant, tornaré a agafar-lo.

El temps és escassíssim i tinc ganes de fer altres coses. Això és tot.

Moltes gràcies i fins prompte.

Roderic

I acabe amb una cançó, faltaria més! Del fantàstic grup Atzembla.

“Els nostres camins ens separen,
el temps de marxar ja ha arribat,
tan sols vull donar-te les gràcies
i dir-te que ens veurem aviat.”

Anuncis

PAÍS VALENCIÀ. «Els valencians, des de quan són valencians?» per Vicent Baydal

pais-valencia-testime

Açò s’ha de veure. Compartisc un vídeo que no té desperdici, amb una intervenció de l’historiador medievalista Vicent Baydal al TEDx de València. Dura només un quart d’hora i explica l’origen de la identitat valenciana, allà pel segle XIV, d’una manera ben clarificadora.

És un vídeo necessari perquè per a moltes persones els valencians venim de l’època musulmana, o l’època romana, o fins i tot abans, i ho defenen sense cap prova, i tan feliços. El cas és que fa temps que els historiadors estan d’acord que la identitat valenciana es va anar construint a partir de la conquesta de Jaume I, amb catalans i aragonesos.

Per cert, tot açò també està en paper ben detallat, al llibre Els valencians, des de quan són valencians?, però comencem pel vídeo: 

 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

EXCURSIÓ. Un matí a València amb 1r de BAT

El passat divendres 10 de febrer vaig fer una excursió a València amb el grup de 1r de BAT C, de l’assignatura d’Història del Món Contemporani. Va ser una sorpresa perquè van venir tots, els 17 alumnes. Vam anar a visitar dos llocs: l’exposició permanent “La ciutat viscuda” del Museu Valencià d’Etnologia, i l’exposició “Perduts en la ciutat” de l’IVAM. També, amb un grupet més reduït, vam poder veure un instant l’exposició temporal de la biblioteca de l’IVAM, que es titula “Testimonis de la ciutat“.

 

foto-grup-1r-bat-c-valencia-10-febrer-2017-red

    Excursió a VALÈNCIA, 10 de febrer de 2017, alumnes de l’IES Josep de Ribera, Xàtiva, 1r BAT C. DE PEU: Susana, Víctor, Laura, Sara, Jéssica, Ignacio, Marc, Anna, Penélope i Ruth. AGENOLLATS: Neus, Anna, Roderic (professor), Ana, Mar, Alexa, Saúl i Fran.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

POESIA. Descobrint la poesia aràbigo-valenciana de Xarq al-Andalus

llibre-xarq-al-andalus

(Portada del llibre)

 

Mireu quin poema:

Aixecà l’esguard vers les estrelles
i elles, encisades de tanta boniquesa
van trontollar, i caure, una a una,
sobre la galta, on, amb enveja,
les he vistes ennegrir, una a una.

     («Les pigues» d’Ibn al-Labbana de Dènia)

L’he trobat a un llibret sobre poesies aràbigo-valencianes que m’ha encantat, publicat l’any 1987, evidentment descatalogat, i que es titula Guia Didàctica Xarq Al-Andalus. Aquest llibret serveix per a entendre i poder treballar a l’aula uns poemes que el grup Al Tall va musicar dos anys abans, amb la col·laboració del grup Muluk el Hwa. Els autors del llibret són els professors i escriptors valencians Carme Miquel i Josep Piera. Però no ens equivoquem, no és només una proposta pedagògica ja que, tal com diuen els autors, els cants d’aquest disc «són retalls de sensibilitat i elements per al sentiment. Lletres bellíssimes i músiques colpidores s’hi uneixen per provocar emocions, per fer vibrar i sentir». La guia doncs està pensada com a una eina formativa, però complementària del que és l’autèntic objectiu: «primer sentir, gaudir, copsar la bellesa. Després, les altres qüestions.»

Té dos parts molt clares, una primera amb un breu repàs a la història d’Al-Andalus i el món islàmic valencià, amb els diferents períodes: la conquesta islàmica (711), l’emirat dependent, l’emirat independent a partir d’Abd-ar-Rahman I (756), el califat de Còrdova a partir d’Abd-ar-Rahman III (929), la crisi califal i l’inici dels regnes de taifes (entre el 1008 i el 1031), les invasions dels almoràvits (finals del segle XI) i dels almohades (mitjans del segle XII), i la desfeta final (segle XIII), de la qual només sobreviuria el regne de Granada. També trobem una notes sobre l’economia, societat i cultura d’Al-Andalus. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

VALENCIÀ. El discurs de Karlos Bernabé a Oriola (30-06-2016)

sí_al_valencià_gran

El passat 30 de juny de 2016 vam coexistir amb la creació d’un dels documents més importants per al País Valencià dels últims anys, des del punt de vista històric i sociolingüístic. Es tracta, com no, del discurs que Karlos Bernabé, un regidor de Cambiemos Orihuela, va realitzar contra la moció presentada al plenari municipal pel Partit Popular d’Oriola i que s’anomenava “Moción sobre el uso impositivo del valenciano”.

És un discurs redó, que desmunta multitud de prejudicis lingüístics i classistes, i també xenòfobs. Ataca al centre de la demagògia més barata que podem trobar amb relació a la coexistència de llengües, però que funciona entre sectors molts amplis de la població i té la seua recompensa política.

He volgut compartir-lo perquè el temps passa i vull conservar-lo, per a veure’l de tant en tant, perquè en aquest discurs tenim arguments preciosos, amb paraules que hem de cuidar, que serveixen per a rearmar-nos contra tanta intolerància, tant de cinisme, i sobretot contra tanta estupidesa.

Algun dia aquest discurs estarà en algun llibre de text o material docent. Malament, si no.

Més informació:

DOCUMENT. Enllaç a la moció del PP: “Moción contra el uso impositivo del valenciano

ARTICLE. “Karlos Bernabé: Cómo saltar a la fama defendiendo el valenciano en Orihuela frente a los ataques del PP“, eldiario.es, 12/07/2016.

ARTICLE. “Karlos Bernabé: un exemple de dignitat i de valencianisme“, per Josep Miquel Bausset, a La Veu, 15/07/2016.

MÚSICA. «Cors armats» del grup Atzembla

atzembla cors armats

Perquè estem convençuts, que el present és rebel·lar-se
I crear el futur, en compte de resignar-se
Ens volen vençuts, i muts dintre de gàbies
Per això lluitem, per això s’alcem

Coneixíeu el grup valencià Atzembla? Jo el vaig trobar casualment fa una setmana, i si bé en un principi la seua música m’ha semblat “estrident” (ja sabeu, música ràpida, lletres comprimides, de sobte dolçaines i bateries pumba pumba…), la veritat és que les seues cançons em posen de bon humor. Per això, per a un dilluns de maig, per a oblidar la son, l’angoixa dels exàmens i somriure no estan gens malament.

Per a fer un tast, us recomane el videoclip de «Cors armats»:

Lletra de «Cors armats» Llegeix la resta d’aquesta entrada »

POEMA. «Crit i nit» de Vicent Andrés Estellés, i les guerres perdudes

cartell escola pública de tots i per a tots

Porte un dia infame. En primer lloc visc a Alcoi, la capital absoluta del País Valencià de l’Escola Privada Catòlica Concertada, i això es nota, i això és intocable.

En segon lloc treballe a l’Ajuntament i m’he assabentat hui que a partir d’ara hem de fer en castellà els convenis administratius, perquè estem a Espanya, i s’han d’enviar a Madrid, i que “si volem” podem fer-los també en valencià, però que la còpia de veritat és la de castellà, i estem al 2016, i la dictadura va acabar fa quaranta anys, i tanta lluita i tant d’esforç per dignificar el valencià sembla que no serveix de res, que una cosa és el s’ensenya a les escoles (públiques) i una altra és la vida real, la de veritat, i que tot això és, com a mínim, infame.

Parlant amb una companya de la faena, de la “resistència”, de les poques que manté la coherència, m’ha recomanat llegir «Crit i nit» de Vicent Andrés Estellés, del seu Llibre de Meravelles (1971), i és impressionant, i és que són tantes les guerres perdudes, tanta ràbia, que per això el compartisc, perquè no estem sols.

 

CRIT I NIT

Consirós cant e planc e plor.
GUILLEM DE BERGUEDÀ

Les famílies de dol per a tota la vida.
La guerra, la postguerra… Recorde aquella mare
que no li varen dir que el fill havia mort
en el front de Terol: simplement li digueren
“ha desaparegut”. I va passar la guerra
esperant el seu fill. I va acabar la guerra
i esperava el seu fill. I va parar taula,
li va posar també llençols nous en el llit,
i esperava a la porta. No ha sabut res del fill.
¿Morí? No s’ha sabut. Sols, desaparegut.
Es va tancar en casa amb pany i clau. Recorde
els seus crits. Els veïns tocaven a la porta,
I no obria la porta. ¿On estava el seu fill?
Si fou mort, ¿on fou mort? Oh, coses de la guerra !
Qui va a saber això ! Les famílies de dol
per a tota la vida. La guerra, la postguerra…

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Contra les aules», de Tomàs Llopis (2016), les memòries d’un professor valencià

contra_les_aules_tomas_llopis

El dia del meu sant, fa unes setmanes, em vaig autoregalar Contra les aules de Tomàs Llopis, un llibre de memòries.

Llegir un llibre de memòries és una de les maneres més educades que conec de dotorejar la vida d’una altra persona, i si aquestes memòries fan referència a alguna cosa que t’apassiona i estan ben escrites, poden esdevenir una lectura molt entretinguda. Per sort, la literatura no només és ficció.

Tomàs Llopis és el seu autor, i encara que no el conec personalment som “amics” al Facebook i compartim algunes dèries i il·lusions. Tomàs va nàixer a Beniarbeig (la Marina Alta), va ser alumne durant el franquisme, i professor durant la transició a la democràcia, durant els anys de les incerteses i dubtes del progressisme valencià, i finalment durant els dos decennis de poder omnímode del Partit Popular, uns anys plens de corrupció i d’atacs a qualsevol senya d’identitat valenciana que no fóra “Para ofrendar nuevas glorias…”. Tomàs es va jubilar el 2014, poc abans del canvi polític que ara estem vivint, i va aprofitar l’ocasió per a ordenar les seues experiències i escriure aquest testimoni.

Un llibre així tampoc és res nou, llibres de professors i sobre professors n’hi ha una pila. Farà temps vaig llegir i ressenyar El professor de Frank McCourt i Mal d’escola de Daniel Pennac, dos llibres que em van encantar. La diferència, la gran diferència, és que estem davant d’un professor nostre, que ens explica l’èpica quotidiana del fet d’haver sigut professor de llengua i literatura catalana al País Valencià, quan no es podia dir ni “catalana” ni “País”, o te la jugaves.

El que més m’ha agradat de Contra les aules és la seua honestedat i el to col·loquial de qui vol contar-te una història, la seua, sense grans escarafalls. Malgrat que m’ha semblat un relat molt lineal i que de vegades cau en detalls “administratius”, que als lectors en general no ens importen massa, considere que és un llibre important perquè és el testimoni d’una persona que té molt a dir sobre una època difícil per a la cultura valenciana, amb un compromís clar per mantenir la “flama” del valencià. A més a més destil·la passió per la seua faena, per la literatura (la catalana i la universal, amb traduccions de la màxima qualitat), pels seus alumnes, i també, disculpeu el to emfàtic, pel seu poble i el seu país.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

HUMOR. Entrevista a “Sant Ovidi Montllor”

sant ovidi montllor

Per casualitat he trobat açò, una entrevista molt divertida que li fa un fantàstic Joan Fuster a Sant Ovidi Montllor. El vídeo és de l’any 2010, i és un fragment de “Les tertúlies a Ca Fuster”, un programa de Mãemeua, de TeleSueca.

Encara que semble que és una burla, i alguns puristes es posaran les mans al cap, realment és tot un homenatge al cantautor alcoià, i amb la rara i preciosa qualitat de riure’s d’un mateix.

M’ha alegrat el dia aquesta troballa. De vegades sembla que momifiquen massa alguns “sants”, i crec que no els fem cap favor.

Altres materials referents a Ovidi Montllor: Llegeix la resta d’aquesta entrada »

PAÍS VALENCIÀ. «Qui som els valencians?» (2016)

Bandera del Consell Preautonòmic del País Valencià (1978-1980)

Bandera del Consell Preautonòmic del País Valencià (1978-1980). A que crida l’atenció? 😉

 

Açò s’ha de veure. Compartisc un vídeo de només vuit minuts que m’ha encantat i que es titula Qui som els valencians? Fa un repàs a la qüestió de la identitat valenciana des dels orígens fins al present, sense defugir el “conflicte”, i d’una manera molt entenedora i divertida.

Està produït per Granissat Productora Audiovisual (el nom de la productora és total), i compta amb l’assessorament de Vicent Baydal, historiador, autor del llibre Els valencians, des de quan som valencians i del bloc Vent de Cabylia. La veu del vídeo la posa la periodista Amàlia Garrigós.

Cal dir que està acabat d’eixir del forn, i té tota la pinta que pot esdevenir un recurs clàssic (entre la bona gent).

Més recursos sobre el País Valencià (a Historiata):

Llegeix la resta d’aquesta entrada »