RELATS DE FRED. Lleó Tolstoi i Enric Valor

Els divendres tinc un forat de dos hores en l’horari i sovint l’aprofite per a acostar-me a la biblioteca de Cocentaina. És fantàstic eixir de l’institut i anar una estona a un lloc silenciós. El cas és que divendres passat, mentre dotorejava en la secció de juvenil, vaig trobar L’amo i el criat de Lleó Tolstoi i no em vaig poder resistir.

La cosa va de fred i neu: és una novel·la breu sobre un viatge en trineu que fan un amo i un criat durant una tempesta hivernal per a tancar un negoci en un poble veí. Se’ls fa de nit i es perden enmig del temporal. La tensió és magnífica, fins al final. Aquesta mena de relats m’encanten.

De seguida em va recordar Viatge de Nadal d’Enric Valor. És un relat breu que m’estime especialment. Està publicat dins del volum de Narracions perennes. El meu exemplar és de Gregal Llibres, comprat fa temps, en concret en 1995. Conta la història de dos traginers de la Vila Joiosa que fan junts el camí cap a Alcoi, amb els seus carros carregats de xocolata. Han eixit la vespra i volen arribar el dia de Nadal, però abans han de passar el port de Tudons, un magnífic obstacle entre la Marina Baixa i les terres d’interior del Comtat i l’Alcoià. El traginer més vell es queda a Sella, l’últim poble abans del port, però el jove és ambiciós i vol arribar el primer per a vendre la seua mercaderia amb majors beneficis. El temps empitjora i només eixir de Sella comença a nevar, però el jove, de nom Jesús, és molt cabota. La resta del relat és fàcil d’imaginar. Sí, la lluita d’un home per sobreviure i molt de fred i neu.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

MEMÒRIA HISTÒRICA. Ha faltat Paco Aura, supervivent de Mauthausen

Paco Aura plantant l’arbre de la pau a l’IES Pare Arques de Cocentaina (2008)

 

En plena època d’exàmens, a mitjan matí ha corregut la notícia: ha faltat Paco Aura. No calia dir res més, sabíem qui era, el supervivent alcoià de Mauthausen. Tenia 99 anys.

L’any 2005 vaig estar a la Sala de Plens de l’Ajuntament d’Alcoi quan li van concedir una medalla. Era un dia entre setmana, pel matí i si vaig poder anar era perquè en aquella època treballava allí i em vaig escapar de l’oficina. El govern municipal del PP volia convertir-ho en un homenatge descafeïnat, rapidet, amb una medalla de segona categoria i res de parlar de República ni feixisme. En aquells anys de falsa expansió econòmica el lema de la transició estava molt viu, això de “tots van fer barbaritats, tots hem de perdonar, etc.”, i vivíem en el millor dels mons possibles.

Paco va estar mitja hora llarga explicant la seua experiència, tranquil·lament, sense alçar la veu. Era impossible no posar-se en el lloc d’aquell vell que teníem al davant, imaginar-lo jove, movent-se en aquella pedrera, dissimulant davant dels kapo, tant lluny de casa. Recorde que la meua regidora (d’Educació, per a més inri) mastegava xiclet amb la boca oberta i mirava contínuament el seu mòbil, en aquella època una blackberry molt aparent i pija, com ella. Actualment milita en Ciudadanos, tot en ordre. D’alguna manera va ser com assistir a una confrontació entre la memòria històrica, tan feble, i el menyspreu històric, tant prepotent. Aquest menyspreu ve a ser el primer pas del negacionisme i del neofeixisme. És evident que per a un polític sempre queda bé donar-li una medalleta a un vellet encantador, i si cobres la paga d’un plenari extraordinari encara més. Però Paco lluïa per damunt d’açò, va explicar com és la maldat, i com de fortes poden ser les ganes de viure, i què vol dir ser bona persona. Recorde molt bé aquell dia.

Una altra cosa, m’han dit que Paco Aura va anar l’any 2008 a l’IES Pare Arques, a Cocentaina, on treballe enguany, a un homenatge que se li va retre. Com a recordatori es va plantar un arbre de la pau, un ginkgo biloba, i es va posar una placa. La veritat és que aquest arbre està fet pols.

Per últim, aquest matí, aprofitant que d’un grup només ha vingut a classe la meitat dels alumnes perquè la resta estaven d’excursió, els he explicat la vida de Paco i dels seus companys de quinta, i després els he posat el següent vídeo. Els alumnes l’han vist atentament, en silenci.

Cita:  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

VÍDEOS. Col·laborem amb els Pressupostos Participatius de Cocentaina (2018)

Imatge de l’anterior campanya dels Pressupostos Participatius de Cocentaina.

 

Per si a algú li serveix d’exemple per al seu poble, l’Ajuntament de Cocentaina ha convocat el I Concurs de curts “Influencer de Participació Ciutadana” per a la campanya de Pressupostos Participatius. La idea és que els alumnes d’aquest poble presenten vídeos que expliquen en què consisteix aquest procés participatiu. El vídeo guanyador s’utilitzarà en la pròxima campanya. D’aquesta manera aconsegueixes dos coses: la primera, un vídeo “debades”, i la segona, que aquesta campanya arribe a més gent (professors, alumnes, famílies), que siga més participativa. 

Com la intenció és bona he comboiat els meus alumnes de tres classes per a que es presenten. En 3r d’ESO estem veient el tema de Geografia Política, i açò ens serveix com a exemple de democràcia directa (més o menys), i en 4t d’ESO estem veient la Revolució Francesa, i açò ens serveix com una mena de pràctica d’Assemblea Nacional i de “cahiers” del Tercer Estat. Evidentment tenen recompensa en forma de nota de part de l’examen. Això quasi sempre els agrada. En compte de fer un examen sobre 10 el faran sobre 5. Els altres 5 punts són dels treballs que fem… si volen.

Aquests treballs solen ser prou laboriosos per als professors, hem d’estar repetint cinquanta voltes les normes, donar exemples, indicacions, enviar correus electrònics (que després no lligen), revisar el treball de cada equip, perquè han de fer-ho en equips de tres, dos o fins i tot d’un alumne (no m’agrada obligar a tenir companyia si algú no vol). Les classes són sorolloses.

No pare de repetir que tenen un guió mínim (explicar la campanya), i que tenen tota la llibertat per a donar-li forma al vídeo. Avaluarem la qualitat del so i de les imatges, el contingut mínim, i especialment la “creativitat”, és a dir que el vídeo siga entretingut, dinàmic, un poc original i si pot ser divertit. “Com si fóreu el Rubius o algun d’eixos” els dic, i això sempre els fa gràcia. Són només 2 minuts i almenys ha d’enganxar.

Ací teniu les bases del concurs: Concurs Cocentaina 2018.

Tot seguit compartisc les indicacions bàsiques que he donat als meus alumnes:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Crònica. Primera part de la història de València» de Pere Antoni Beuter (1538)

La Crònica de Beuter és com un vell conegut per a qualsevol valencià interessat en la història: te la trobes de quan en quan, en alguna cita, en bibliografies, generalment en introduccions d’altres escrits. Aquesta mena de llibres són prou coneguts, acostumen a aparèixer citats per erudits locals, en revistes de festes, fins i tot en coses més serioses i científiques, però la meua impressió és que no són gaire llegits. És graciós perquè, per exemple, quan en una reunió de gent sabuda algú cita un llibre com aquest tothom fa cara de serafí. Com a excusa típica, hi ha tanta cosa per llegir.

Per això, per a mi llegir la Primera part de la Crònica de Beuter ha estat una experiència curiosa. L’he llegida amb atenció, amb el llapis a la mà, com sempre. He gaudit de comprovar el que diu realment, i com ho diu, amb el seu valencià prou modern, no gaire complicat per al lector actual. També he gaudit de trobar algunes cites que coneixia de tant haver-les llegit en altres llocs, i divertint-me molt en alguns passatges, i avorrint-me en els més feixucs. Ha estat una activitat estimulant, perquè tot em sonava i és molt entretingut fer comparacions amb la visió que tenim actualment del passat, tan primmirada. L’ha publicada la Institució Alfons el Magnànim, amb una introducció i edició magnífica a cura d’Enric Iborra.

Pere Antoni Beuter va ser un capellà valencià que va viure durant la primera meitat del segle XVI, quan regnava l’emperador Carles V i només faltava Portugal per assolir una unió peninsular que semblava inevitable. Va publicar la Primera part de la seua Crònica el 1538 en valencià, i traduïda al castellà el 1546. La Segunda parte la va publicar només en castellà el 1551. Com a fet sociolingüístic és tot un exemple de la progressiva uniformitat cultural dels regnes peninsulars sota el predomini castellà. També que, amb la impremta, hi havia més mercat en castellà. Veient aquestes coses no sé com és possible que existim encara els valencians.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MÚSICA. «Mare, me’n vaig a França» de Rusó Sala (2015)

Rusó Sala és una jove cantautora de Roses, a l’Alt Empordà, que fa unes cançons precioses.

Ha publicat de moment tres discos i a l’últim, titulat Fil de coure, del 2015, té una cançó molt bonica, en forma de carta a una mare, sobre la retirada i els deportats als camps de concentració nazis, al final de la Guerra Civil i durant la Segona Guerra Mundial. De l’episodi històric de la retirada també tenim el poema “Corrandes d’exili” de Pere Quart, que van musicar Ovidi Montllor i Lluís Llach, i que vaig compartir fa temps en la versió cantada de Sílvia Pérez Cruz (vegeu “POESIA. “Corrandes d’exili” de Pere Quart, 1939“).

Respecte a Rusó Sala, fa una música tranquil·la, aparentment senzilla, una guitarra o dues i una veu, a partir de diverses influències i amb lletres poètiques. Potser no és una música recomanable per a posar en classe (els adolescents són complicats), però sí per a moments puntuals, per a recomanar-la, o enviar l’enllaç… qui sap?

A més d’aquesta cançó titulada “Mare, me’n vaig a França“, Rusó Sala en té moltes altres, però us recomane que les trobeu vosaltres, al seu canal de YouTube o podeu consultar el seu web: http://rusosala.com/. Encara que voldria assenyalar-ne dos: “La meva terra” i “Mar oberta“, les dos molt boniques, i la segona a més a més forma part del projecte #Planters, per a donar suport a l’organització Proactiva Open Arms, amb la participació de més de 200 xiquets i joves de Figueres i Sant Feliu de Guíxols. 

Tot seguit, el vídeo de “Mare, me’n vaig a França“, amb imatges de la retirada i els camps de concentració francesos i alemanys, i textos de Montserrat Roig, Joaquim Amat-Piniella i Neus Català. Més avall teniu la lletra de la cançó.

 

Lletra de la cançó “Mare, me’n vaig a França”  Llegeix la resta d’aquesta entrada »