La València de la Restauració segons les novel·les de Blasco Ibáñez

Mentre tot el món remuga que l’educació està fatal (i tenen part de raó) jo vaig a la meua i necessite dir que València en les novel·les de Blasco Ibáñez d’Enric Sebastià és una meravella de llibre.

Està publicat a València, per l’editorial l’Estel, l’any 1966 i conté un pròleg del professor Joan Reglà. És un estudi social i polític de la València de l’època de la Restauració (1874-1898), fet a partir de les novel·les del cicle valencià de Blasco Ibáñez. Segueix la tendència historiogràfica de l’escola francesa dels Annals i per això sovint trobem referències a Fernand Braudel i a Jaume Vicens Vives, mestre i introductor a Espanya d’aquesta escola. Els historiadors dels Annals volien posar les persones normals i corrents en el centre dels estudis històrics. Així, les novel·les de Blasco Ibáñez són una font històrica o una excusa per a tractar el període de la Restauració des d’aquests supòsits, perquè estan influïdes pel naturalisme de Zola, el realisme de Balzac i fins i tot el romanticisme de Victor Hugo, amb protagonistes anònims, gent humil, els que fan la història des de baix. Ara açò és normal, però en els anys 60 del segle passat, en l’Espanya franquista nacionalcatòlica, era tota una revolució historiogràfica. Per si algú encara no s’havia assabentat té un subtítol que subratlla el caràcter social del llibre: Proletariat i burgesia, sense vergonya, fent-li l’ullet a l’escola marxista. Tota una declaració d’intencions.

Les novel·les del cicle valencià de Blasco Ibáñez que trobem en aquest estudi són: Arroz y tartana (1894), Flor de mayo (1895), La barraca (1898), Entre naranjos (1900) i Cañas y barro (1902). No les he llegides encara, però segons explica Enric Sebastià la primera serveix per a estudiar el microcosmos del mercat de València, amb el conflicte entre les relacions precapitalistes i el nou capitalisme liberal, i altres aspectes com ara la immigració sobretot aragonesa.

LLIBRE. Uns fragments de «L’eternitat enamorada», el dietari quasi pòstum de Josep Igual

Josep Igual va ser un escriptor i músic de Benicarló que va faltar l’any 2021. Vivia a Amposta, a les Terres de l’Ebre, un territori a cavall entre “lo Regne” i el Principat. Era un autor d’això que en diuen els màrgens, la perifèria, poc conegut. Va escriure poesia, narrativa i dietaris. L’any 2019 va guanyar el Premi Octubre Joan Fuster d’Assaig per L’eternitat enamorada. Notes d’un diari 2016-2017. Fa anys me’l vaig trobar a Twitter per una casualitat afortunada i vaig començar a seguir-lo. No era estrident i m’interessava el que compartia. Li agradava molt Joan Fuster, entre d’altres. Vaig lamentar la seua mort i tenia pendent llegir el seu últim dietari.

L’eternitat enamorada no defrauda, té apunts molt bonics: amb aforismes intercalats, alguns fragments plens de lirisme, excursions, la faena de músic itinerant, observacions quotidianes, també sobre la política i el país (recordem que els anys 2016 i 2017 el procés estava en el seu punt àlgid), comentaris sobre autors/es que admirava (sovint perquè havien faltat, com una necrològica), la companyia del seu gos… Sense data, només apunts, un assaig obert, lliure, personal, engrescador, com ha de ser.

No vull repetir el que ja està dit. Per a saber més d’aquest dietari i de Josep Igual recomane un article bellíssim de Xavier Aliaga que va publicar en El Temps en setembre del 2020 titulat “Declaració d’amor etern al dietarisme“.

Sí que vull compartir uns quants fragments per a que vegeu de què estic parlant:

* * *

Necessita poc adob, l’esperança, per a enfilar-se ufanosa. Així de fràgils i volubles som.

* * *

Escrivim contra el temps, sabent que és impossible cap mínim guany. Escriure és, tant si es vol com si es dissimula, ensenyar els plomalls, i que un o altre s’ofenga per qualsevol raó, desraó o insospitada interpretació conscientment o inconscientment esbiaixada. Necessitem escriure; i escriure és escriure, i avall, que fa baixada. Escriure, pensar a escriure, fer la carta a la família híbrida que l’atzar ens ha donat. Agafar l’anguila d’una intuïda per la cua, ficant la mà nua al bassal fosc. Les paraules no aturen res, no regiren cap mecanisme fonamental del món, però ens permeten intentar l’articulació d’un cert ordre davant el corrent fugaç. Pensant escrivim, i escrivint podem arribar a comprendre una mica, o comprendre que no comprenem prou —que ja és suficient resultat. Aqueixa és l’aposta, aqueix és el pacte. Costa la pell i no, no garanteix cap resultat. Però ens hi posem, hi tornem. Contra el temps, amb el temps, a destemps, compassats, descompassats, que tot s’esdevé en la seriositat de no deixar de jugar, potser guanyant, de tard en tard, en destreses i fondàries.

LLIBRE. Una petita joia: «Un rei, un déu, una acadèmia» de Carles Fenollosa

L’editorial Alfons el Magnànim va publicar l’any passat Un rei, un déu, una acadèmia de Carles Fenollosa, un breu assaig històric i lingüístic a partir del dietari íntim del noble valencià Bernat Català de Valleriola (1568-1607).

Em va interessar de seguida perquè un dietari tan antic, escrit majoritàriament en valencià i d’un noble valencià és un document excepcional. No soc especialista però em sembla que de l’època moderna i sobre el País Valencià tenim poques monografies divulgatives d’aquesta mena, i no compten les novel·les històriques, adreçades sobretot a lectors juvenils captius. Un rei, un déu, una acadèmia és un llibre basat en la tesi doctoral de l’autor, i que té qualitat literària per si mateixa.

El llibre segueix la vida del noble Bernat Català de Valleriola, el qual va viure en un període que no és un dels típics ni més simbòlics de la història valenciana: ni la fundació del Regne, ni el Segle d’Or, ni la Guerra de Successió. Cronològicament s’ubica en la Decadència, un període llarg, durant l’època moderna, que sembla subsidiari de la història castellana d’Espanya, amb els Àustries i els primers Borbons. En principi no és una època atractativa, perquè no és simbòlica, i com diu Carles Fenollosa: «el símbol és una manera barata de fer que la majoria el públic se situe sense massa dificultats en el venerat passat».

LLIBRE. Gustau Muñoz i la novel·la històrica valenciana

M’ho he passat molt bé llegint Espill d’un temps de Gustau Muñoz, un conjunt textos sobre País, política, cultura, memòria, tal com diu el subtítol. Me’l vaig comprar per casualitat, quasi compulsivament, després de fullejar-lo en la llibreria Detroit mentre buscava un altre llibre. Gustau Muñoz ha publicat cinc llibres en els últims tres anys i tanta insistència ha pogut amb mi. 

El llibre s’estructura en quatre parts: una primera titulada Notes personals, amb articles breus sobre diversos temes, com l’art, la religió, el pas dels temps o la política nacional. La segona part és Ciutats vistes, un repàs emotiu de països i ciutats. En especial m’ha encisat la part que parla de Lisboa i Portugal, un país en el qual no hi he estat i que em provoca una enorme curiositat. Al capdavall Portugal és una mena de Corona d’Aragó que no ha estat succionada per Castella (sí, quina enveja).

La tercera part és Abecedari de contemporanis, breus retrats biogràfics sobre personatges destacats, per a mi imponents, de la cultura i la política valenciana de les últimes dècades. Són més de vuitanta pàgines i a l’índex no apareixen els noms, cosa que té el seu encant perquè els vas descobrint a poc a poc, com un dotor, jugant al qui és qui. Alguns “homenots” (la majoria són hòmens) retratats són: Manuel Alcaraz, Doro Balaguer, Adolf Beltran, Emèrit Bono, Eliseu Climent («un personatge mefistofèlic i astut»), Martí Domínguez («treballador constant i metòdic»), Antoni Furió (el de Història del País Valencià, «modèlica, una síntesi històrica atapeïda i sense precedents … que no ha estat superada»), Ferran Garcia-Oliver («De dia és un seriós professor universitari … De nit és un narrador apassionat, un dietarista, un novel·lista»), Joan F. Mira, Vicent Olmos o Pau Viciano, entre d’altres.

DOCUMENTAL. «Una llengua en desús. El paper de l’educació davant l’emergència lingüística» (2021)

 

Per si no l’heu vist compartisc el documental titulat Una llengua en desús. El paper de l’educació davant l’emergència lingüística, realitzat per Zaida Beltran com a treball de final de grau en Comunicació Audiovisual. Està fet a partir d’entrevistes a professors, tècnics lingüístics i també un alumne universitari que conta la seua experiència. Potser faltava haver tret algun pare i algun alumne de Secundària. De tota manera el vídeo està molt bé i en només 15 minuts aporta algunes dades molt clarificadores sobre allò que solem anomenar el “conflicte lingüístic”.

Per exemple, explica que la Llei d’ús i ensenyament del valencià de 1983 va ser un gran avanç però que va consistir sobretot en una llista de bones intencions, sense obligacions, i que fins el 2002 no es va obligar a tenir un nivell de valencià per als funcionaris de l’educació (i només de l’educació), i que aquesta obligació no es va posar en pràctica fins 2017… Ara tenim el plurilingüisme, que al vídeo es presenta en positiu, però en alguns llocs com als instituts públics d’Alcoi el que fa és ampliar l’oferta en castellà al 25% de continguts, mentre que no garanteix l’oferta en valencià al 25% en algunes comarques castellanoparlants que estan demanant exempcions i altres martingales. Per cert, una obvietat: els centres educatius privats concertats sempre els trobarem inclinats cap al castellà.

El pitjor de tot és que els que treballem en l’educació i amb joves sabem de sobra que la llengua està en desús, que està convertint-se en una “mania” dels professors. Per això podem dir ben clar i amb serenitat que tots els missatges victimistes dels castellanoparlants a més de ser falsos tenen molta mala bava.

Una última cosa: tots sabem que una llengua no pot existir només en l’àmbit educatiu. Com sol passar, se li demana a l’escola el que el conjunt de la societat no fa (així es lleva remordiments). A l’escola es fa molt per a intentar millorar el món, però no es pot fer tot. Com es diu al vídeo falten per exemple més materials audiovisuals per als joves. Per la nostra part, seguim i seguirem amb les nostres “manies” de professors.