LLIBRE. Uns fragments de «L’eternitat enamorada», el dietari quasi pòstum de Josep Igual

Portada 01.indd

Josep Igual va ser un escriptor i músic de Benicarló que va faltar l’any 2021. Vivia a Amposta, a les Terres de l’Ebre, un territori a cavall entre “lo Regne” i el Principat. Era un autor d’això que en diuen els màrgens, la perifèria, poc conegut. Va escriure poesia, narrativa i dietaris. L’any 2019 va guanyar el Premi Octubre Joan Fuster d’Assaig per L’eternitat enamorada. Notes d’un diari 2016-2017. Fa anys me’l vaig trobar a Twitter per una casualitat afortunada i vaig començar a seguir-lo. No era estrident i m’interessava el que compartia. Li agradava molt Joan Fuster, entre d’altres. Vaig lamentar la seua mort i tenia pendent llegir el seu últim dietari.

L’eternitat enamorada no defrauda, té apunts molt bonics: amb aforismes intercalats, alguns fragments plens de lirisme, excursions, la faena de músic itinerant, observacions quotidianes, també sobre la política i el país (recordem que els anys 2016 i 2017 el procés estava en el seu punt àlgid), comentaris sobre autors/es que admirava (sovint perquè havien faltat, com una necrològica), la companyia del seu gos… Sense data, només apunts, un assaig obert, lliure, personal, engrescador, com ha de ser.

No vull repetir el que ja està dit. Per a saber més d’aquest dietari i de Josep Igual recomane un article bellíssim de Xavier Aliaga que va publicar en El Temps en setembre del 2020 titulat “Declaració d’amor etern al dietarisme“.

Sí que vull compartir uns quants fragments per a que vegeu de què estic parlant:

* * *

Necessita poc adob, l’esperança, per a enfilar-se ufanosa. Així de fràgils i volubles som.

* * *

Escrivim contra el temps, sabent que és impossible cap mínim guany. Escriure és, tant si es vol com si es dissimula, ensenyar els plomalls, i que un o altre s’ofenga per qualsevol raó, desraó o insospitada interpretació conscientment o inconscientment esbiaixada. Necessitem escriure; i escriure és escriure, i avall, que fa baixada. Escriure, pensar a escriure, fer la carta a la família híbrida que l’atzar ens ha donat. Agafar l’anguila d’una intuïda per la cua, ficant la mà nua al bassal fosc. Les paraules no aturen res, no regiren cap mecanisme fonamental del món, però ens permeten intentar l’articulació d’un cert ordre davant el corrent fugaç. Pensant escrivim, i escrivint podem arribar a comprendre una mica, o comprendre que no comprenem prou —que ja és suficient resultat. Aqueixa és l’aposta, aqueix és el pacte. Costa la pell i no, no garanteix cap resultat. Però ens hi posem, hi tornem. Contra el temps, amb el temps, a destemps, compassats, descompassats, que tot s’esdevé en la seriositat de no deixar de jugar, potser guanyant, de tard en tard, en destreses i fondàries.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. Un imprescindible: «Els darrers dies de la Catalunya republicana» d’Antoni Rovira i Virgili

rovira i virgili darrers dies catalunya republicana contravent

Els darrers dies de la Catalunya republicana és un document extraordinari que explica la retirada dels republicans a França, al final de la Guerra Civil, en l’hivern de 1939, fugint de la violència del bàndol feixista per a evitar les represàlies. L’autor és el periodista, historiador i polític Antoni Rovira i Virgili (1882-1949), un representant destacat de la cultura catalana del primer terç del segle XX, polític durant la Segona República i president del Parlament de Catalunya a l’exili.

Aquest llibre, amb la forma de dietari, combina magistralment el diari personal, la crònica periodística i l’assaig històric. El seu subtítol és Memòries de l’èxode català. Hi ha fragments molt emotius i em sembla que complementa molt bé la novel·la Els vençuts de Xavier Benguerel (ací la meua ressenya). 

Me l’he llegit en l’edició de butxaca que va publicar el diari Avui el 1989, en dos volums petits amb la lletra encara més petita. El vaig comprar de segona mà perquè per desgràcia està descatalogat. Ha tingut cinc edicions: la de Buenos Aires el 1940, la de l’editorial Curial el 1976, la de l’Avui el 1989, la de Proa de 1999 i la de l’editorial A contravent el 2013 —l’editorial del president de la Generalitat Quim Torra—, reeditat a partir d’un verkami. Estan tardant en tornar-lo a editar.

Vull compartir uns fragments que m’han colpit i que potser podré utilitzar en classe. Per cert, acabe de recordar que encara no he anat al Museu Memorial de l’Exili, a la Jonquera. S’acumula la faena.

Textos de Les darreres hores de la Catalunya republicana

1. Paraules preliminars

«L’orgull d’ésser català culmina, per a un escriptor, en l’orgull d’escriure en català.»

2. Carretera de la costa

«Quan passem per les viles del Maresme comprovem que la vida s’hi descabdella normalment; la gent conversa amb aire tranquil, com si la guerra i els seus dolors, l’enemic i les seves amenaces fossin molt lluny en el temps i en l’espai. L’únic detall anormal que notem és el dels carros que van amunt plens i curullats de mobles, matalassos i àdhuc gàbies d’aviram. Cada carro és una família que se’n va; cada renglera de carros és una vila que es buida. (…) La nit passada vam veure, entre les ombres, la retirada d’un exèrcit. Ara veiem, en la claror del dia radiant, l’èxode d’un poble.» 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOSSIER. Cartells del bàndol republicà durant la Guerra Civil (1)

Per al tema de la Guerra Civil fa temps que tenia ganes de fer un dossier amb cartells de l’època. Porte dos dies buscant-ne per Internet, he baixat els que més m’han agradat i els he ordenant per temes. Reconec que m’ho he passat en gran.

Al final he seleccionat uns 180 cartells i il·lustracions del bàndol republicà i uns 70 del bàndol sublevat (enllaç als cartells del bàndol sublevat). En aquest post trobareu els del bàndol republicà. Els he penjat en forma de galeria d’imatges. 

Ordenació del cartells:

  1. Sobre el 18-19 de juliol de 1936
  2. Combativitat i moral dels soldats
  3. Resistència i moral de la rereguarda
  4. Antifeixisme
  5. La cinquena columna
  6. CNT i FAI
  7. Partits i sindicats
  8. Camperols
  9. Dona
  10. Brigades Internacionals
  11. Invasió estrangera
  12. Solidaritat internacional
  13. Unitat i Exèrcit Popular
  14. Madrid
  15. Astúries
  16. Euskadi
  17. Catalunya
  18. País Valencià
  19. Alfabetització, cultura i bons costums

1. Sobre el 18-19 de juliol

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

POEMA. «In memoriam» de Gabriel Ferrater, records de la guerra i més

Gabriel Ferrater (1922-1972)

 

Com si fos un record de joventut, «In memoriam» de Gabriel Ferrater, publicat el 1960 a Da nuces pueris, és un poema extraordinari. A més de les seues qualitats literàries, es pot llegir per a repassar alguns aspectes de la Guerra Civil: la violència, la repressió, la divisió política a la zona republicana, la vida quotidiana a la rereguarda i especialment la por, que és potser el motiu central d’aquest poema.

He d’admetre que no coneixia aquest poema fins fa pocs dies, quan un company, Enric Iborra, professor de llengua i literatura i autor del blog La serp blanca, me’l va recomanar. Mai és tard.

El poema és llarg, amb 352 versos, decasíl·labs regulars, i té diverses parts. Enric Blanes, autor d’Un fres de móres negres, un blog dedicat en exclusiva a Gabriel Ferrater, en veu cinc:

«Arriscant en l’esquema, “In memoriam” es deixa dividir en cinc parts, com cinc actes, de dos paràgrafs cadascun:

    1. Versos 1-33 i 34-72: l’inici de la guerra i la por de la tardor de 1936
    2. Versos 73-107 i 108-156: les putes i el robar (la bicicleta mig presa mig llogada i l’incident amb el comitè) – El primer bombardeig de Reus és de l’estiu de 1937
    3. Versos 157-185 i 186-218: pispar eslips a can Subietes i l’assassinat del senyor Subietes
    4. Versos 219-253 i 254-314: l’Oliva i l’incident del concert
    5. Versos 315-341 i 341-350: el vespre de Bordeus i la reflexió final sobre la por.»

Una cosa que crida l’atenció d’aquest poema és que sembla un relat en prosa. Segons Salvador Oliva: «la novetat més visible de la poesia narrativa de Ferrater, en relació a la tradició catalana, consisteix a presentar un discurs aparentment despullat de figures retòriques, que [ … ], semblen donar a aquesta poesia narrativa la falsa aparença del discurs en prosa.» (Veure «La mètrica d’In memoriam, de Gabriel Ferrater», en pdf)

Sense més, ací el poema:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. El patriotisme de «Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa» de Cristòfol Despuig (1557)

Llibres ens porten a llibres i així va ser com vaig arribar a l’obra Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Despuig. Escrit el 1557, però sense imprimir fins el 1877, és un llibre singular perquè és molt patriòtic. En ell trobem una defensa aferrissada de Catalunya i de la Corona d’Aragó, i una crítica a l’hegemonia i l’uniformisme dels castellans, que ja es feia de sentir.

L’obra s’estructura en sis col·loquis o converses que fan tres personatges, mentre passegen per la ciutat de Tortosa i vora l’Ebre. Només un dels col·loquis el faran en una cambra interior, perquè parlaran d’assumptes polítics delicats i s’estimen més ser prudents. Els protagonistes es diuen Lívio, Fabio i don Pedro. El primer és un cavaller tortosí, culte, vehement i crític. El segon, Fabio, és un ciutadà de Tortosa, més conformista. Don Pedro, el tercer, és un cavaller valencià de camí a Barcelona, tranquil i conciliador.

Vaig saber d’aquesta obra perquè apareixia citada en la introducció d’Enric Iborra a la primera part de la Crònica de Beuter (ací la meua ressenya). Em va picar la curiositat perquè deia el següent: «Durant el segle XVI, però, les lletres catalanes van produir almenys una obra que va tractar de contrarestar vigorosament la ideologia castellanista segregada pels historiadors al servei de la monarquia: Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfor Despuig.» Això havia de llegir-ho.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »