LLIBRE. «Records de la darrera carlinada» de Marian Vayreda (1898)

Records-darrera-carlinada-Vayreda-Avenç

Un dels capítols potser menys coneguts de la història d’Espanya del segle XIX és el carlisme i les tres guerres (civils) que hi van haver. El llibre de Records de la darrera carlinada de Marian Vayreda (1898) és un testimoni d’un participant en l’última guerra carlista, a terres de Catalunya. Resulta un llibre atractiu perquè en tenim pocs de testimonis, i perquè és un relat sincer del patetisme i la sordidesa d’aquesta guerra, un continu de marxes i contramarxes i fets sagnants poc gloriosos.

Marian Vayreda (1853-1903), l’autor, va participar en aquesta guerra quan era molt jove i va arribar a ser oficial de cavalleria, a les ordres del famós general Savalls. Anys després va voler deixar el seu testimoni i ho va fer amb una gran qualitat literària. És més conegut per la seua obra pòstuma La punyalada (1904).

Al llibre trobem històries i anècdotes de primera mà que ens ajuden a entendre un poc l’ambient del bàndol carlista i els seus arguments. El mateix Vayreda ens explica per què era carlista: per una banda per tradició familiar, però també per por a “l’onada revolucionària”, per defensa de la tradició catòlica, també per inquietuds i lectures personals, i en destaca un aspecte molt interessant vist des d’ara: la defensa de la terra. Per això, quan Carles VII va signar el decret de restauració dels Furs, segons Vayreda:

“portat per un intens amor a les coses de casa, pressentia la reconstitució de la nostra antiga nacionalitat i la resurrecció d’una federació espanyola com a única reparació de punyents injustícies i desastrosos errors polítics. Així concebia jo el carlisme, i així vaig acceptar-lo.”

De tota manera gran part del llibre són descripcions de batalletes, persones i accions de guerra amb poca fortuna i encara menys honor. A l’estar escrit vint-i-cinc anys després dels fets l’autor ja és un home madur, desenganyat, i que recorda aquells anys amb un poc melangia i molt d’escepticisme. Per exemple, quan descriu una càrrega de cavalleria crida l’atenció la diferència entre la realitat i la percepció que en tenim, producte de tantes pel·lícules:
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

LLIBRE. «Dues línies terriblement paral·leles» de Francesc Grau Viader (1978)

dues-linies-terriblement-paral·leles-francesc-grau-viader

Dues línies terriblement paral·leles és una novel·la sobre la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Està basada en les experiències d’un soldat molt jove del bàndol republicà, de l’anomenada lleva del biberó. Aquesta lleva va entrar en combat l’últim any de la guerra, sense quasi instrucció, i van participar en alguns combats molt aferrissats, com al front de Lleida i a la batalla de l’Ebre.

És un llibre de ficció, escrit amb ambició literària, i a l’estar basat en records de l’autor, Francesc Grau Viader (Calella, 1920-1997), resulta un relat ple de moments i escenes memorables. Recorda un poc a Res nou al front de l’oest, la coneguda novel·la sobre la Primera Guerra Mundial d’Erich Maria Remarque, que estranyament he trobat descatalogada en català (?).

En quatre mots, és un relat molt humà sobre la vida militar, els combats, les trinxeres i els patiments dels soldats, i acaba sent un llibre contra totes les guerres. A l’igual que el llibre de Remarque, Dues línies terriblement paral·leles és un llibre que es llig fàcilment i que em sembla molt adient per a joves, per a recomanar-lo en els instituts, per a citar-lo en les classes i parlar d’ell (però mai com a lectura obligatòria).

Un altre valor afegit és que està editat per Club Editor, una petita editorial que treballa amb molta cura, i que complementa aquest llibre amb un postfaci explicatiu d’Agustí Alcoberro de molta qualitat (fantàstic, els prefacis haurien de prohibir-los), una breu biografia de l’autor, amb dos fotografies, i fins i tot uns recursos educatius a Internet (si bé els he visitat i jo no els faria servir).

Pose uns fragments com a tast i que parle el “noi”:
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Girona, un llibre de records» de Josep Pla (1952)

girona-un-llibre-de-records_josep-pla

Sorprenentment he pogut llegir Girona, un llibre de records a un càmping de la vall de Baztan, a la Navarra verda i basca, on he passat una setmana amb la família i uns bons amics. Per a mi, llegir en estiu és tan difícil com durant la resta de l’any, és una qüestió de passar un poc de son, i a Baztan les nits eren fresques i molt tranquil·les.

Tenia ganes de retornar a Josep Pla. Fa un any i mig vaig llegir la seua obra El quadern gris, vaig penjar la corresponent ressenya i em vaig quedar amb ganes de més, però sense pressa. Ara, després d’un any frenètic, he pogut compensar un poc el deure i el desig.

Resulta que Girona, un llibre de records és un llibre de memòries que se centra en l’època estudiantil d’un joveníssim Pla, el qual va anar a parar a l’internat dels maristes de Girona, a principis del segle XX, per a estudiar el batxillerat a l’institut de la ciutat. Es veu que va escriure aquest llibre trenta anys més tard, i es va amagar darrere de les suposades memòries d’un tal Albert Ferrer, un recurs molt gastat que no va enganyar a ningú. Cal tenir en compte que al llibre “no passa res”, és a dir que no hi ha una acció del tipus plantejament, nus i desenllaç, ni una trama amb suspens. No, llegir un Pla no va d’això. Supose que llegir a Josep Pla és deixar córrer la vista per les línies, sense ambició, i deixar-te portar pel llenguatge. Són paraules, però quines paraules!

Sembla ser que aquest llibre no va agradar massa en Girona quan es va publicar, allà pel 1952, per alguns comentaris, però crec que ja li agradaria a qualsevol ciutat tenir dedicada una obra així. Per la meua part he estat a Girona en tres o quatre ocasions, molt de passada, i després de llegir aquest llibre tinc moltíssimes ganes de tornar amb calma, i passejar per molts dels llocs que hi apareixen, i en especial caminar sota els plataners de la Devesa, recórrer la Catedral tal com recomana, admirar l’agulla de Sant Feliu o comprovar la violació del claustre de Sant Pere de Galligants.

Per acabar, confesse que he gaudit molt subratllant alguns fragments de Girona, un llibre de records. Vull compartir-ne uns quants (per als profes, atenció al que diu sobre l’ensenyament):

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya” de Josep Fontana (2014)

referències 57 def.indd

No és la primera volta que esmente a l’historiador Josep Fontana (Barcelona, 1931) a Historiata. Sempre que trobe un escrit seu, o me l’envia el meu germà Amand, faig un parèntesi i me’l llig amb deler. És tot un mestre, una referència. Fa temps vaig compartir dos articles seus que m’agraden molt: Demasiados retrocesos, de 2012, com una mena de síntesi de la història d’Espanya, i Després de la crisi, de 2013, una anàlisi rotunda del que estem vivint durant els últims anys.

Ara mateix tinc pendent llegir-me la seua obra Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945, publicada el 2011, un gruixut volum que em mira des de la prestatgeria i que reserve per a una temporada tranquil·la que malauradament es fa d’esperar.

Per això, quan el passat setembre em vaig trobar a la Llibreria Llorens d’Alcoi La formació d’una identitat. Una història de Catalunya no m’ho vaig pensar massa i la vaig comprar. Tinc estima a Catalunya, m’interessa moltíssim “el procés” que estan portant a terme cap a la independència, i volia llegir alguna cosa des del punt de vista històric, més enllà del soroll de les piulades i els exabruptes. Fontana ha estat providencial.

El llibre? Unes quatre-centes pàgines que es lligen amb fluïdesa. És un assaig històric que descriu les principals característiques de l’evolució de Catalunya, però no des d’un punt de vista nacionalista essencialista (no trobarem ni neandertals, ni ibers, ni races, ni determinisme geogràfic, ni apologia de símbols). Per a Fontana, Catalunya és una nació que s’ha anat fent i que es diferencia de les nacions veïnes, a més de la llengua i la cultura, principalment per un tret: el fet d’haver mantingut unes maneres pròpies de veure el món i de relacionar-se, i que es va plasmar en unes lleis que obligaven a fer polítiques de pactes. Tot açò va crear un sentiment de pertinença que s’ha mantingut al llarg del temps. Les tres grans guerres perdudes (1652, 1714 i 1939) i els posteriors intents d’assimilació no van poder aigualir aquest sentiment.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Pedra de tartera” de Maria Barbal (1985)

pedra-de-tartera_maria_barbal

Resulta que Pedra de tartera, escrita per Maria Barbal (Tremp, 1949), és una novel·la que ha esdevingut un clàssic modern de la literatura catalana, i jo fins fa uns mesos ni idea. Me l’he llegida en dos nits, és una novel·la breu, de no massa pàgines (159 només) i lletra gran, i els capítols són curts.

Narra en primera persona la vida de la Conxa, una dona nascuda a principis del segle XX a un poble de les muntanyes del Pallars. Amb ella repassarem diversos temes i moments històrics, com la vida quotidiana d’aquests pobles, les tasques agrícoles i ramaderes, les relacions humanes, l’amor i el festeig, les dificultats per portar endavant una família, i també l’arribada de la República el 1931, la Guerra Civil, la repressió durant el franquisme i l’abandó final d’aquests pobles i d’aquest tipus de vida. 

Açò va per gustos: a mi m’agrada molt la literatura de temàtica rural, i si és muntanyenca millor, com per exemple Solitud de Caterina Albert (coneguda pel pseudònim Víctor Català), La lluvia amarilla de Julio Llamazares, o més recentment Dos taüts negres i dos de blancs de Pep Coll.

Pedra de tartera s’afig a aquest grup de novel·les que retraten la duresa de la vida del camp, sense bucolisme, en un entorn aspre, on les persones són els principals enemics de les persones. Si bé a mi em sembla que peca d’un cert lirisme i intimisme exagerat, per altra banda és un bon repàs de la vida rural, de la vida de les dones, i de la vida durant bona part del segle XX a Espanya. A més a més el llenguatge és molt ric. Això ha fet que Pedra de tartera haja sigut una lectura típica d’institut, cosa que ha disparat les seues edicions i vendes. Per últim, cal assenyalar que va guanyar el premi Joaquim Ruyra de literatura juvenil de 1984 i el premi Joan Crexells 1985. 

Enguany, 2015, s’ha celebrat el 30 aniversari i a Catalunya es veu que s’han fet multitud d’homenatges i la resta de parafernàlia. És una excusa tan bona com qualsevol altra per llegir una novel·la que potser no és per a tant, però que està bé, especialment per a iniciar als joves en aquestes històries.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Retrats de l’exili” de Domènec Guansé, la pervivència de la cultura catalana a l’exili

portada_retrats-exili_guanse_domenec

Retrats de l’exili és un llibre amb trenta-quatre articles escrits per Domènec Guansé sobre diverses personalitats catalanes del món de la cultura de la primera meitat del segle XX.

Domènec Guansé (1894-1978) va ser un periodista cultural que va participar en la retirada i va haver d’exiliar-se, primer a França i després a Xile, al final de la Guerra Civil. També va escriure novel·les, obres de teatre, assaigs i biografies, però sobretot va destacar pels seus articles.

Per pura casualitat vaig trobar aquest llibre a la Llibreria Llorens d’Alcoi. Fa unes setmanes vaig passar i Jose, el seu propietari, gran negociant, em va dir “mira allí, han arribat uns llibres nous que igual t’interessen”, i ja està, me’n vaig portar dos, aquest de Guansé i La formació d’una identitat. Una història de Catalunya de Josep Fontana.

Els motius per a llegir el llibre de Guansé per a mi són molt clars: afecta a la Història Contemporània de Catalunya i d’Espanya; sobrevola el tema de la retirada republicana i de l’exili, del que va ser i del que podria haver sigut; ajuda a satisfer un poc la curiositat per la literatura i la cultura catalana; i, per últim, un motiu estètic, aquest llibre està publicat per Adesiara, una editorial que també va editar Devocionari domèstic, un llibre de poemes de Bertolt Brecht que vaig llegir no fa molt i que em va agradar. Per motius no serà.

Abans de llegir-me’l no tenia ni idea de qui era Domènec Guansé, ni tampoc mai havia sigut realment capaç d’entendre el que va suposar per a Catalunya l’exili de tantes i tantes personalitats del món de la cultura al final de la Guerra Civil. Escriptors, periodistes, lingüistes, historiadors, dramaturgs, etc. van haver d’escapar per a evitar la repressió del règim feixista, ultracatòlic, conservador i centralista, del general Franco. Per a la majoria els esperava un exili ple de dificultats, desconnectats i repartits per diferents països d’Europa i d’Amèrica.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CATALUNYA. Els documentals “300”

Programa_300_TV3_03.1

No tenia ni idea fins fa uns dies de l’existència d’aquesta boníssima sèrie documental titulada 300 i feta per la Televisió de Catalunya.

Els motius de la meua ignorància? Per una banda al País Valencià no rebem la senyal de TV3 des de fa anys (ja sabeu, no siga cas que ens adoctrinen i deixem d’odiar als valencians del nord, i sobretot de votar a partits espanyolistes), i per una altra banda el temps és escàs, la vida és frenètica i senzillament ningú m’havia parlat d’ella.

He vist el capítol de la llengua i m’ha semblat magnífic. He començat a veure el de la violència, i també. Aquesta sèrie té 6 capítols, de poc menys d’una hora. Antoni Tortajada és el presentador, que mira que ho fa bé, i a qui vam veure presentant la també sèrie documental Històries de Catalunya, del 2003. De tota manera el que més m’agrada de 300 és que en compte de tractar la història com una successió lineal de fets, el que fan és presentar uns monogràfics molt ben triats, i amb una presentació visual molt atractiva. Per altra banda, el rigor històric ve avalat pels historiadors que han participat en la seua realització, com Jordi Maluquer de Motes, Borja de Riquer o el meu admiradíssim Josep Fontana.

Estic segur que es criticarà que és una sèrie nacionalista, per a fomentar el “separatisme”. Segur que aquestes crítiques vindran de sectors nacionalistes, nacionalistes espanyols, és a dir recolzats per un estat propi que no veu amb bons ulls l’autoafirmació nacional de cap “regió”. La veritat és que 300 mostra una anomalia històrica es mire per on es mire: que hi ha un país que es diu Catalunya que ha sobreviscut 300 anys sense un estat propi. Aquests documentals el que fan és que molta gent es retrobe amb la història del seu propi país. No cal manipular la història per a parlar de la relació de Catalunya amb Espanya, amb mostrar-la ja en tenim prou. El que passa és que a algunes persones això no els farà cap gràcia, perquè poden sentir qüestionats els seus prejudicis. Però hem de relaxar-nos, això és no és res nou, són coses de l’estudi i la divulgació del coneixement, en aquest cas de la història. Per tant, recomane a totes les bones persones que gaudim de la sèrie.

Per començar, mireu que espectacular és la careta de la sèrie. A què us recorda?

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Dos taüts negres i dos de blancs” de Pep Coll, una tragèdia rural

dos-tauts-negres-i-dos-de-blancs-pep-coll-2

Feia temps que no m’emocionava tant un llibre. “Dos taüts negres i dos de blancs” és el relat d’una tragèdia rural esdevinguda a la vall de Carreu, al Pallars Jussà, l’any 1943, en la qual van morir assassinats tots els membres d’una família de masovers, el matrimoni i les dos filles, i que va quedar impune.

L’argument de partida ja té el seu interés (assassinats!), però el que fa que aquest llibre siga bellíssim és la manera que té Pep Coll de narrar els fets, i també l’ambientació i els altres temes que hi apareixen. Sense que quasi ens adonem assistim a unes lliçons magistrals d’un munt de coses: la vida a l’interior rural de Catalunya, l’època de la Segona República, la Guerra Civil i la postguerra, el sistemes de conreu i d’explotació del medi natural tradicionals, i per últim, el progressiu abandó dels pobles i masos més aïllats i la desaparició d’aquest tipus de vida tan difícil i dura.

És fàcil creure que aquest llibre és un tipus d’adaptació catalana de l’obra “A sang freda” de Truman Capote. Amb els meus prejudicis (i pedanteria) jo ho veia així de clar abans de llegir-lo. Però en absolut. “Dos taüts negres i dos de blanc“, per a mi, té molt més en comú amb “Solitud” de Víctor Català, un altre drama rural català, o amb “Viatge al final del fred” de Joan Francesc Mira, una recreació de l’interior de Castelló ambientat en l’època del maquis. Són massa evidents les diferències amb qualsevol èxit literari ianqui o d’on siga. Cal que reivindiquem els nostres autors i paisatges literaris de qualitat.

L’estructura també ens pot enganyar. Tenim dènou capítols i un pròleg i un epíleg de l’autor. Cada capítol està dedicat a un personatge relacionat amb els assassinats. Són com visions parcials que volen arrodonir el fet central. No obstant això, a cada visió parcial també trobem altres informacions relacionades amb l’època i sobretot amb el territori, i solen ser decisives. A més a més també trobem la forta presència de cada personatge, que hem de recordar que estan basats en persones reals. De vegades sembla que estem davant d’un llibre de relats independents, de tan definit que trobes cada protagonista de cada capítol. Però no, el llibre està molt ben travat i les històries desemboquen contínuament en la història principal. Molt abans d’acabar el llibre ja coneixem el final, el possible motiu i la identitat dels assassins, però necessitem saber-ne més, perquè no ens ho acabem de creure. Volem saber com va ser possible tanta tragèdia, i per això Dos taüts negres i dos de blanc enganxa fins el final.

Llegir aquesta novel·la de no-ficció és un exercici de goig literari, però també de commoció. Recorde que Kafka deia que la bona literatura ha de ser com una destral per a trencar el gel del nostre interior.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOCUMENTALS. “Històries de Catalunya” (2003)

històries-de-catalunya-llibre-tv3Històries de Catalunya” és una sèrie documental de 21 capítols que va realitzar i emetre Televisió de Catalunya durant l’any 2003. Són capítols de mitja hora de durada, molt dinàmics i molt ben fets. Expliquen la vida quotidiana de la gent que ha viscut a Catalunya a partir de tres o quatre històries personals, durant diferents èpoques i en el context dels grans fets històrics.

A Internet he trobat tres capítols: “El poder”, “La família” i “Les migracions”. Valen la pena els tres, encara que si he de triar recomane especialment el de “Les migracions”. Seria un goig que TV3 compartira a Internet la sèrie completa.

Hi ha un web de visita molt recomanable sobre aquesta sèrie, a la plataforma de TV3, amb uns breus apunts sobre la història, els personatges i els documents que hi apareixen, així com sobre els espais físics que hi han recorregut als diferents capítols. Impressionant.

També l’editorial Cossetània va publicar l’any 2007 un llibre divulgatiu sobre aquesta sèrie.

Una última observació: que ningú s’enrabie per favor, però cal dir que al País Valencià no tenim res de semblant. Per desgràcia Canal 9 era el que era.

Capítol “Les migracions”

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOCUMENTAL. “#Nosaltres els valencians” (2013)

#NosaltresElsValencians

  • Director: Andreu Signes
  • Durada: 29 minuts i 47 segons
  • Emissió: TV3, Televisió de Catalunya, 29 d’octubre de 2013
  • Comentari: “És un documental que presenta un País Valencià amb futur i on la societat civil ha superat les mancances de la classe política”.

Aplicació didàctica:

  1. Geografia Humana: relacions econòmiques, polítiques, socials i culturals entre dos territoris veïns amb alguns lligams comuns.
  2. Història del Món Actual: algunes característiques de la situació actual del País Valencià, i l’estranya i difícil relació entre aquest país i Catalunya.

Consideracions sobre “#Nosaltres els valencians”

Aquest documental de mitja hora és un repàs d’alguns aspectes de la realitat actual valenciana no massa coneguts ni per la resta de catalans ni sovint pels propis valencians.

No trobarem el típic reportatge sobre la “confrontació valenciana”, és a dir la dels “blavers” envers els “catalanistes”, ni la tan coneguda i repetida corrupció i ineptitud de la classe política valenciana. Els estereotips ja cansen.

Sí que trobarem algunes aportacions molt assenyades sobre això que es podria anomenar el “fet valencià”. 

És un documental molt recomanable perquè és molt dinàmic i amb arguments molt inspiradors, dels que fan pensar. Té dos parts molt clares: una primera on es fa un diagnòstic ràpid de diverses realitats valencianes, i una segona on analitza el present i el futur de les relacions entre Catalunya i el País Valencià. Tot això a partir de les reflexions i els comentaris d’algunes personalitats que pertanyen a diferents sectors socials, com ara: periodistes i professors d’universitats (el món dels mitjans de comunicació i el món acadèmic), grans empresaris (el sector financer i empresarial), agricultors (els treballadors de la terra), representants de l’hoteleria (el sector del turisme), les festes (la part de les identitats tradicionals) i els moviments socials de base (les reivindicacions populars).

Al voler mostrar sectors que no són generalment tan visibles als mitjans de comunicació el documental deixa de banda la realitat política. De fet, pràcticament fuig d’ella. Només apareix un polític, Joan Baldoví, diputat en el Congrés dels Diputats de Madrid per Compromís. Sí que apareixen referències a la “mala sort” que s’ha tingut amb els polítics valencians, que miren més cap a Madrid que cap a València, així com la gran pèrdua de temps que ha suposat la “batalla de València”, la de l’època de la transició i més enllà, la dels símbols, com el nom del país i de la llengua o els colors de la bandera. Massa poc i massa dispers, però per a mitja hora ja està bé.

Sí que destaca al documental la importància de les futures i ineludibles relacions econòmiques entre el País Valencià i Catalunya, i com a paradigma d’açò està l’anomenat “corredor mediterrani”, una infraestructura molt necessària, diuen, que aplegarà amb vint anys de retard degut a la intencionalitat política valenciana de viure d’esquenes als catalans, i al radialisme centralista madrileny. També destaca la crida a la “normalitat”, és a dir, a viure valencians i catalans les nostres identitats amb tranquil·litat, com a veïns que som i serem, sense subordinacions, i cada país amb les seues peculiaritats pròpies, i també amb els nostres lligams, que els tenim i ben grans, tant culturals com econòmics.

Sobre aquests lligams entre catalans i valencians al documental trobem la frase més emotiva, i la diu Vicent Sanchis, periodista i professor de la Universitat Ramon Llull de Barcelona: “No s’entén la Catalunya actual sense l’aportació valenciana, i només això ja és una victòria.” Per acabar-ho de rematar els crèdits finals són tota una delícia, amb la cançó “L’herència” del grup valencià Aspencat (de Xaló, a la Marina Alta), i imatges d’alguns valencians imprescindibles, dels que han fet cultura, i han fet país.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »