FOTOGRAFIES. «El País Valenciano» de Joan Fuster

L’any 1962 va ser un bon any per a Joan Fuster: va publicar l’assaig Nosaltres, els valencians, l’estudi Qüestió de noms, i El País Valenciano. Aquesta última, en castellà, era un encàrrec de l’Editorial Destino. Es tracta d’una voluminosa guia de viatge, amb nombroses fotografies, i on Fuster va afegir algunes consideracions sobre la manera de ser i la identitat valenciana.

El més curiós és que El País Valenciano va ser més conflictiu que Nosaltres, els valencians en el seu moment. El motiu és perquè formava part d’una col·lecció on escrivien personalitats de cada territori, com Josep Pla a Catalunya o Pío Baroja al País Basc, i per tant, ser-ne l’autor d’un volum donava prestància. A València que Fuster fora l’autor triat va provocar suspicàcies i enveges per part del sector “cultural” del moment, sobretot per part del periodista José Ombuena, un nom oblidat hui en dia, però que en aquell moment volia ser el referent cultural del país. Després de la publicació va començar una campanya contra Fuster, cosa que no va ser gens agradable però que li va donar més difusió i rellevància.

Siga com siga, El País Valenciano és una obra estranya dins del conjunt fusterià. Per començar és un recorregut per les diverses comarques i pobles del País Valencià, amb anotacions paisatgístiques, etnogràfiques, culturals i fins i tot econòmiques, com un cicerone amable, i un poquet pedant. Malgrat això Fuster és Fuster i no pot evitar soltar alguna de les seues, com quan parla dels Borja o del provincialisme de la ciutat d’Alacant (més avall he posat una selecció de textos).

Sobretot el que crida l’atenció d’aquest llibre és el seu estil en castellà, que és tremendament embafador. No sembla que ho haja escrit Fuster. Però açò és un recurs deliberat que ell mateix reconeixia: 

El meu castellà és més «espectacular» que el meu català (…) perquè és més «postís» (…) Escric un castellà fals (…) Algunes pàgines meves, redactades directament en castellà, es caracteritzen per un preciosisme banal —i deliberat (CE 1965, 48-49).

(Extret de Josep Iborra, Llengua i estil en l’obra de Joan Fuster)

Aquest estil sembla copiat de Gabriel Miró i Azorín, però a mi em recorda en concret els llibres que escrivien en castellà els “erudits locals” de cada poble. Per exemple, al meu poble, Alcoi, hi havia durant el franquisme tota una indústria de “personalitats” que reforçaven el localisme amb llibres molt florits, com Rafael Coloma, don Julio Berenguer, Antonio Revert, Adrián Espí, Antonio Calero, Adrián Miró, Rogelio Sanchís, etc. En el seu moment van ser referents indiscutibles; hui en dia són una curiositat de bibliòfil, quan no directament cendra. Cada poble en tindrà els seus.

Però el que acaba d’arredonir aquest llibre són les fotografies de Ramón Dimas, d’una qualitat extraordinària, tot un testimoni del passat, bellíssimes, que fan que aquesta obra siga una preciositat i que la seua lectura siga més lleu. Una activitat que se m’ocorre amb els alumnes seria reproduir algunes fotografies del llibre en l’actualitat, per a veure els canvis, i fer una petita exposició. Fins i tot es podria fer entre diversos instituts. Qui sap?, potser algun dia.

Volia compartir quatre o cinc fotografies, però m’he entusiasmat i al final en posaré quasi cinquanta. Més avall de les fotos hi ha una selecció de textos.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

TEXT. «Holodomor» per Joan Francesc Mira

Havent llegit Europeus. Retrat en setanta imatges de Joan Francesc Mira, vull compartir un article que es titula «Holodomor» de desembre de 2006.

Parla sobre la història i la memòria d’aquest genocidi. El van patir sobretot els camperols ucraïnesos “contrarevolucionaris” durant els anys 1932 i 1933, en el context del totalitarisme i de la planificació econòmica d’Stalin. Les xifres de morts ballen, però hi ha un cert consens en que van assassinar per fam entre 3 i 5 milions de persones com a mínim. Com passa amb altres genocidis, malgrat els testimonis i les proves evidents, encara hi ha gent que ho nega.

Holodomor

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

VÍDEOS. Llista de vídeos per a Geografia i Història de 2n d’ESO

Per a 2n d’ESO he fet dos llistes de reproducció en YouTube. Una per a Història i l’altra per a Geografia. De moment són quasi uns 100 vídeos, gens complicats, la majoria de canals coneguts com Artehistoria, Academia Play o EduCaixa.

La idea me l’ha donada Clara Pastor, una companya de Sant Vicent, que té la seua pròpia llista de vídeos i de la qual n’he agafat un bon grapat.

Els he ordenat, des de la caiguda de Roma fins al segle XVIII. Poden servir per a il·lustrar els continguts, i sobretot per a canviar d’activitat en classe (els alumnes ho necessiten). També vaig a enllaçar-los en les presentacions de diapositives que estic preparant. No soc un gran enamorat dels “power point”, però els alumnes me’ls demanen. Es veu que ja estan acostumats. Si el resultat és positiu, faré més llistes de reproducció per als altres cursos. Tot ben senzill i ben alegre, i ben ordenat.

 

Enllaç: llista de vídeos d’Història de 2n d’ESO

Enllaç: llista de vídeos de Geografia de 2n d’ESO

DOCUMENTAL. «Fills del silenci», sobre la repressió franquista i la memòria històrica

Fills del silenci és un documental de l’any 2017, dirigit per Rosa Brines, i realitzat per a la delegació de memòria històrica de la Diputació de València.

És magnífic, i perfecte per a l’aula: dura 40 minuts i està estructurat en diversos apartats molt clars. Els alumnes no tenen excusa per a poder seguir-lo fàcilment. Va camí de convertir-se en un recurs que utilitzaré, si tot va bé, durant un bon grapat d’anys, tant en 4t d’ESO com en 2n de BAT.

A més d’aquest documental, al web de la delegació de memòria històrica trobem altres recursos molt interessants i es mereix una visita detallada (enllaç al web de memoriahistorica.dival). Pel treball tan important que estan fent, està cantat que quan torne la dreta al govern es carregaran aquesta delegació. Aprofitem-la mentrestant, i defenguem-la.

Si no teniu massa temps podeu veure el tràiler de 3 minuts en aquest enllaç.

Tot seguit compartisc el documental i un breu qüestionari per als alumnes. 

Qüestionari Fills del silenci  (versió en pdf per a imprimir):  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MEMÒRIA. El Primer de Maig, els fets de Vitòria i «Campanades a mort»

Exemple de cartell del Primer de Maig

 

El Primer de Maig o Dia Internacional del Treballadors se celebra una jornada reivindicativa del moviment obrer. Es va instituir l’any 1889 a París, durant un congrés socialista de la Segona Internacional, amb motiu dels fets de Chicago de tres anys abans (es reprimí de manera violenta una vaga obrera). La principal reivindicació d’aquella època era la jornada laboral de 8 hores. No vaig a explicar-ho en detall, d’aquests fets hi ha molta informació a la xarxa, com per exemple a enciclopedia.cat, la viquipèdia o el diari Ara.

Sí que vull compartir alguns vídeos, sobre aquesta celebració i també sobre la pel·lícula Vitoria, 3 de marzo. El 3 de març de 1976 la policia nacional va dissoldre amb una violència extrema una vaga a Vitòria (Euskadi). Va assassinar a 5 obrers i en va ferir molts més. Amb motiu d’aquesta massacre Lluís Llach va publicar el disc Campanades a mort l’any següent, amb una cançó sobre aquesta matança. Els responsables, alguns encara viuen, mai van ser processats (article “Vitòria, 3 de març; 40 anys lluitant contra l’oblit i la impunitat“, diari Ara, 03/03/2016).

Tot seguit compartisc diversos recursos:  Llegeix la resta d’aquesta entrada »