MÚSICA. “Modena City Ramblers”, una banda partisana entranyable

logo_tour_2014_modena_city_ramblers

Vull compartir la música d’un grup que m’agrada molt. Són italians i toquen música folk celta, o més bé irlandesa, amb alguns tocs de rock, de punk i també amb arrels mediterrànies. Són antifeixistes i han recuperat algunes cançons populars dels partisans italians. La barreja és sensacional. Són els Modena City Ramblers.

Encara que fa més de vint anys que van encenent escenaris, jo els vaig trobar farà cosa d’un parell d’anys. Tinc la sort que al meu fill Martí, de cinc anys, també els agrada, sobretot la seua versió de Bella Ciao, que cantem i repetim, i així els puc sentir al cotxe, moderadament fort, i som l’alegria dels semàfors en roig.

M’agraden també perquè els entenc un poc. Tinc una relació especial amb Itàlia: vaig anar d’Erasmus allí l’últim any de la carrera, només uns mesos, a estudiar Arqueologia i Història Antiga, i recorde encara un poc l’idioma. Sobretot recorde l’experiència d’estar a un lloc on el feixisme i l’antifeixisme eren totalment visibles, i on la joventut universitària italiana havia de prendre postura. Donava la impressió que no hi havia indiferència. Que allí els joves eren joves. Potser altres zones d’Itàlia no serien així, però on jo vaig estar, a la bellíssima ciutat de Perugia, a la regió de l’Úmbria, il cuore verde d’Italia, era un fet quotidià d’aquell any de 1998. Tan prompte et trobaves una colla de bandarres que et deien que eren feixistes i que admiraven a Mussolini (i a Hitler), com a l’altre cantó de l’aula hi havia un grupet que es consideraven comunistes, i tant uns com altres pensaven que les seues ideologies polítiques estaven vives i ben vives. Venint d’un País Valencià sucursalista i acomplexat, on les grans paraules es diuen en veu baixeta o senzillament no es diuen, el contrast reconec que m’encantava. Això sí, allí tots eren unitaris i no entenien això del meu “país petit” valencià; els italians amb qui vaig tractar defenien a mort la unitat d’Itàlia, uns perquè consideraven que la fragmentació seria tornar als cacics i als aristòcrates decadents de cada territori, els altres perquè la unitat els portaria cap a la recuperació de l’imperi romà. Va ser un any divertit.

MCR_1998_RaccoltiRespecte als Modena City Ramblers, són un grup que posen música als moviments antifeixistes italians. No tenen por d’embrutar-se i de criticar els problemes socials que els envolten: ataquen el flagello de la màfia, les desigualtats, l’oblit històric, la corrupció política, les misèries de la realitat. Les seues lletres parlen de solidaritat i de resistència, d’esperances i de somnis trencats, i sobretot de l’orgull i de la dignitat d’un poble treballador, alegre i combatiu. Sí, ja ho sé, estic reproduint al nostre…

Tot seguit compartisc algunes de les cançons que més m’agraden d’aquest grup. Tenen uns quinze discos, però vull destacar-ne dos: Raccolti de l’any 1998, una gravació en viu que van fer a un pub irlandés, i Appunti partigiani del 2005, un disc amb cançons relacionades amb els partisans italians.

Per a més informació dels Modena City Ramblers podeu consultar la viquipèdia, en castellà i més complet en italià, així com la seua pàgina oficial.

Llista de cançons personal dels Modena City Ramblers

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

MEMÒRIA HISTÒRICA. La història de “la Nueve”, els republicans espanyols que van alliberar París

Diari "Libération" el 25 d'agost de 1944. El tinent Amado Granell, de "La Nueve", és el primer per la dreta.

“Han arribat!”, titular del diari “Libération” del 25 d’agost de 1944.
El tinent Amado Granell, de “la Nueve”, és el primer per la dreta.

(Actualitzat 04/06/2015)

Cada 24 d’agost se celebra l’alliberament de París pels aliats durant la Segona Guerra Mundial. Enguany s’han complit 70 anys. Darrere d’aquest fet hi ha una història oblidada, que per sort és a poc a poc més coneguda: els republicans espanyols de “la Nueve” van ser els primers en entrar a París.

“La Nueve” era el nom que rebia per tothom la 9a companyia de la 2a Divisió Blindada de l’exèrcit francés lliure. Aquesta companyia estava formada quasi exclusivament per republicans espanyols que havien fugit d’Espanya al final de Guerra Civil, amb diferents tendències polítiques (republicans, socialistes i anarquistes) i amb fama d’indisciplinats però també de coratjosos en el combat, i que s’havien enrolat en l’exèrcit francés lliure per a continuar lluitant contra el feixisme. La divisió estava comandada pel general Leclec, i la 9a companyia pel capità Dronne. També estava el tinent Amado Granell, de Borriana, un republicà moderat i un líder nat per als seus homes, i que va tenir la fortuna d’aparéixer en la fotografia del diari “Libération”. Molts van lluitar al nord d’Àfrica, van arribar a França un mes després del desembarcament de Normandia, van ser els primers en entrar a París, i els pocs que van sobreviure a tantes batalles van finalitzar la guerra ocupant la zona de Berchtesgaden, a les muntanyes de Baviera, on Hitler tenia la seua residència d’esplai coneguda com el “Niu de l’àguila”. Un final ben simbòlic, però incomplet: faltava alliberar Espanya. Però acabada la Segona Guerra Mundial els aliats van deixar de banda acabar amb la dictadura del general Franco. Així, junt amb Portugal, va sobreviure l’últim règim feixista de l’Europa d’entreguerres fins la mort del dictador. Una anomalia històrica que vam haver de patir més de trenta-cinc anys i que ha marcat fins el present l’Espanya actual.

La primera vegada que vaig sentir parlar d’aquesta història va ser farà quasi vint anys, quan vaig llegir el llibre La Guerra de España de l’historiador francés Pierre Vilar, una síntesi brillant de la Guerra Civil adreçada al públic francés, publicada en castellà per l’editorial Crítica, on deia en l’última pàgina:

“El francés en España no es más que un turista. No sería malo, pues, recordarle que entre las primeras avanzadillas armadas que alcanzaron el Hôtel de Ville de París, el 24 de agosto de 1944, aparecieron tanquetas denominadas “Madrid”, “Teruel”, “Guadalajara”, “Ebro”, “Gernika” (y una de ellas, también, ¡”Don Quijote”!)”
 

D’on havien eixit aquestes tanquetes amb noms de batalles de la Guerra Civil? De la Segona Guerra Mundial és conegut que alguns espanyols havien anat a lluitar al costat dels alemanys al front rus en la “División Azul”, però aquests de París… per què no es parlava públicament d’ells?

los surcos del azar-paco roca-la nueveMés recentment la seua memòria s’ha recuperat un poc gràcies a novel·les com Soldados de Salamina de Javier Cercas o El corazón helado d’Almudena Grandes, i sobretot gràcies a estudis històrics, documentals i algun homenatge tardà, molt tardà, quan ja només quedaven vius uns pocs veterans, això sí, molt lúcids, com Manuel Fernández o Luis Royo. Per últim, el 2013 el dibuixant Paco Roca va publicar el còmic Los surcos del azar, sobre la història de “la Nueve”. És un llibre magnífic, molt ben editat, i amb uns dibuixos molt bons. Me l’he llegit amb un nuc a la gola durant les vacances d’aquest estiu. El recomane totalment.

“La Nueve” és una història èpica, d’uns homes desarrelats, sense pàtria, menyspreats, que van lluitar amb valentia i compromís contra el feixisme i a favor per la llibertat. I és una història que acaba malament. Pràcticament oblidats. Si foren ianquis ja tindríem una pel·lícula amb una banda sonora brutal i plena de banderes tricolors, però com estem a Espanya tot açò resulta una història molt incòmoda per segons quins poders que basen el seu predomini en l’herència franquista i en l’oblit democràtic. Un altre exemple de desmemòria històrica.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Tsili, història d’una vida” d’Aharon Appelfeld

tsili aharon appelfeld club editor

Hi ha llibres que te’ls trobes, i això m’ha passat amb aquest. Tsili, història d’una vida és una novel·la breu (180 pàgines amb lletra gran) de l’escriptor israelià Aharon Appelfeld. No coneixia ni l’obra ni l’autor, però la portada i una ràpida ullada al text em van empènyer a agafar-lo de la prestatgeria de novetats de la còmoda biblioteca municipal de Cocentaina. No l’he llegit, l’he devorat, i encara no sé si m’agrada o no.

L’argument és aparentment senzill: Tsili és una jove jueva de tretze anys d’Europa de l’est a qui la seua família abandona, per la seua suposada estupidesa, quan els alemanys arriben al seu país durant els anys de la Segona Guerra Mundial. S’amagarà durant la fúria assassina i contra tot pronòstic aconseguirà sobreviure. Voltarà pels camps i els camins, i trobarà refugi entre persones ben estranyes durant els freds hiverns. Tindrà una mena de salconduit molt simbòlic: a qui li pregunte qui és li respondrà “sóc una filla de Maria”, una prostituta ben coneguda de la regió, i d’alguna manera la respectaran. Coneixerà la soledat i la companyia, i també l’amor. El temps passarà i el seu estrany peregrinatge la portarà a recórrer mitja Europa, llavors un continent ple de persones que caminen pertot arreu, cercant unes llars que ja no tornaran a existir mai més.

L’estil és molt sec, escàs de descripcions i de diàlegs, i amb moltes el·lipsis i interrogants en l’acció. A mi aquest llibre m’ha provocat un cert desassossec, però a l’hora de la veritat no he pogut deixar de llegir-lo. Potser és perquè podem trobar algunes pinzellades ràpides que valen per pàgines i més pàgines de descripcions, com quan parla del mestre que ensenyava a resar a Tsili: “als ulls hi tenia l’amargor punyent de la gent que a l’hora de la veritat els estudis no els han servit de res“. O quan parla de l’escola: “Cada dia anava a aquesta casa de tortures i s’empassava la seva ració d’ofenses“. L’encant de les paraules justes.

Segons posa l’editorial Club Editor “Tsili, història d’una vida” és la més llegida i traduïda de les novel·les d’Aharon Appelfeld, un autor amb una vida de novel·la. Va nàixer el 1932 a Cernowitz, a Bucovina, antigament Romania, ara Ucraïna, en una família de jueus assimilats. El 1940 la seva mare és assassinada, ell i el pare són deportats. La tardor de 1942, Aharon Appelfeld s’escapa del camp de Transnitria. Té deu anys. Recollit el 1945 per l’Exèrcit Roig, travessa Europa amb un grup d’orfes adolescents, arriba a Itàlia i embarca cap a Palestina, on arriba el 1946. Sobre els idiomes: parlava alemany a casa, jiddisch amb els avis, ucranià amb els amics, romanés per ser la llengua oficial, polonés amb els veïns, i francés a l’escola, però ha escrit en hebreu tota la seua obra, més de quaranta títols, sobretot novel·les i relats. Altres obres publicades per Club Editor són “Flors d’ombra” i “En Bartfuss, l’Immortal“.

Per cert, aquesta entrada del bloc almenys m’ha servit per aclarir-me: sí que m’agrada aquesta obra i aquest autor, i molt.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

TEXT HISTÒRIC. “Els 25 Punts del Programa del Partit Nazi” (1920)

Primer que res un aclariment: aquest bloc no pretén fer apologia de les idees nazis, feixistes o qualssevol altres que atempten a la dignitat humana. És un blog de ciències socials i especialment d’història. (Per si de cas hi ha algun despistat…)

1 Das programm NSDAP - programa naziEn aquesta entrada vull compartir un text, els 25-Punkte-Programm (1920), molt important per a analitzar la ideologia política d’extrema dreta del Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys, més conegut com el Partit Nazi. El d’Adolf Hitler, sí.

Quan estudiem les característiques del feixisme i el nazisme sempre trobem que el feixisme i nazisme són moviments polítics i socials que defenen l’irracionalisme, la força dels sentiments irracionals. És a dir són moviments i ideologies que combaten la tradició il·lustrada de pensament polític, la qual es fonamenta en l’ús de la raó i defensa un sistema polític que permeta la recerca de la felicitat humana i el bé comú, almenys en la teoria.

A partir d’aquest irracionalisme doctrinal del feixisme i del nazisme propose un treball sobre aquest text, per a que puguem analitzar els sentiments, les emocions, els valors i els “danys col·laterals” que es poden deduir en cada punt del programa nazi, i per a passar després a analitzar-ho de manera racional.

També he afegit al final una sèrie d’imatges sobre els efectes de les polítiques nazis. Parlen per si mateixes, però poden utilitzar-se per a il·lustrar qualsevol debat sobre el nazisme i els valors (irracionals) de l’extrema dreta.

TREBALL EN PDF, versió per a imprimir

Índex

1. Text: Els 25 Punts del Programa del Partit Nazi (1920)
2. Explicació del text: Els 25 Punts.
3. Exercici: Sentiments, emocions i suggestions al Programa Nazi
ANNEX 1. Llista de sentiments i emocions
ANNEX 2. Imatges: sobre els nazis i les conseqüències de les seues accions

1. Text: Els 25 punts del Programa Nazi (1920)

(Extret de redul, recursos educatius lliures)

Context: el 24 de febrer de 1920, es va celebrar a petició d’Hitler el primer míting multitudinari del partit en Munic, on Hitler va llegir els 25 punts del Programa del Partit, escrits per Hitler i Anton Drexler. Aquests punts van constituir el programa dogmàtic del nazisme i mai van ser canviats. En aquesta mateixa assemblea es va decidir el canvi de nom del moviment, passant a denominar-se “Partit Nacional Socialista Alemany dels Treballadors”, les sigles del qual en alemany són NSDAP. Tot seguit el text:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

PEL·LÍCULA. “Sophie Scholl: los últimos días” (2005)

Cartell Sophie Scholl Los ultimos dias 2005

La resistència contra les dictadures

 

  • Títol original: Sophie Scholl: Die letzten Tage
  • Director: Marc Rothemund
  • Durada: 117 min
  • País: Alemanya
  • Premis: Os de plata al millor director i a la millor actriu (Julia Jentsch) al Festival de Cine de Berlín 2005; i nominada a l’Óscar 2005 com a millor pel·lícula de parla no anglesa.
  • Tràiler: 1 minut i 48 segons, en alemany, subtitulat en anglés, enllaç

Sinopsi:

– INTERROGADOR: Tan jove com és vosté, com és que corre tants perills?
– SOPHIE SCHOLL: Per la meua consciència.

Munic, febrer de 1943. Ens troben de ple en l’Alemanya de la Segona Guerra Mundial. Els exèrcits de Hitler ocupen quasi tota Europa i s’acaba de produir la batalla d’Stalingrad, la qual ha resultat ser una derrota alemanya absoluta davant l’exèrcit soviètic i on s’han produït més de mig milió de baixes alemanyes. Mentrestant a Munic un grup d’estudiants universitaris alemanys volen combatre els nazis i la seua dictadura, perque està portant al desastre a Alemanya. Crearan “La rosa blanca”, un moviment polític amb l’objectiu de conscienciar a la població alemanya per a llevar del poder als nazis, amb l’ús de la propaganda i la resistència passiva. Sophie Scholl té 21 anys i és l’única dona del grup. El 18 de febrer de 1943 Sophie i el seu germà Hans seran arrestats quan estaven distribuint pamflets contra Hitler a la Universitat de Munic. Junt a un altre company, se’ls interrogarà i se’ls farà una caricatura de judici, i finalment seran executats el 22 de febrer. La pel·lícula mostra aquests últims quatre dies de les seues vides.

Aplicació didàctica

Sophie Scholl és una de les millors pel·lícules per a tractar els temes del totalitarisme d’entreguerres, la dictadura nazi a Alemanya i la Segona Guerra Mundial i les grans matances que es van produir.

És una pel·lícula alemanya que ens ensenya que no podem generalitzar ni simplificar el relat històric, que no tot són bons i roïns, i que en cada dictadura el primer perjudicat és el propi poble que la pateix. Davant una dictadura només queda la submissió (“sí, senyor”), la inhibició (“passar de tot”) o la resistència (“dir no i actuar”). Aquest últim va ser el camí que van triar Sophie, el seu germà i altres companys.

Aquesta pel·lícula resulta molt útil per als alumnes, perquè gràcies a un personatge jove i aparentment fràgil com Sophie, amb la qual els alumnes es poden sentir identificats, trobem una història èpica i tràgica, de defensa dels valors i els drets humans, i descobrim la lògica inhumana del règim nazi i de qualsevol dictadura.

Temes principals: 1. Consciència contra violència; 2. Coratge.

Fragment de la pel·lícula

Llegeix la resta d’aquesta entrada »