MEMÒRIA HISTÒRICA. Ha faltat Paco Aura, supervivent de Mauthausen

Paco Aura plantant l’arbre de la pau a l’IES Pare Arques de Cocentaina (2008)

 

En plena època d’exàmens, a mitjan matí ha corregut la notícia: ha faltat Paco Aura. No calia dir res més, sabíem qui era, el supervivent alcoià de Mauthausen. Tenia 99 anys.

L’any 2005 vaig estar a la Sala de Plens de l’Ajuntament d’Alcoi quan li van concedir una medalla. Era un dia entre setmana, pel matí i si vaig poder anar era perquè en aquella època treballava allí i em vaig escapar de l’oficina. El govern municipal del PP volia convertir-ho en un homenatge descafeïnat, rapidet, amb una medalla de segona categoria i res de parlar de República ni feixisme. En aquells anys de falsa expansió econòmica el lema de la transició estava molt viu, això de “tots van fer barbaritats, tots hem de perdonar, etc.”, i vivíem en el millor dels mons possibles.

Paco va estar mitja hora llarga explicant la seua experiència, tranquil·lament, sense alçar la veu. Era impossible no posar-se en el lloc d’aquell vell que teníem al davant, imaginar-lo jove, movent-se en aquella pedrera, dissimulant davant dels kapo, tant lluny de casa. Recorde que la meua regidora (d’Educació, per a més inri) mastegava xiclet amb la boca oberta i mirava contínuament el seu mòbil, en aquella època una blackberry molt aparent i pija, com ella. Actualment milita en Ciudadanos, tot en ordre. D’alguna manera va ser com assistir a una confrontació entre la memòria històrica, tan feble, i el menyspreu històric, tant prepotent. Aquest menyspreu ve a ser el primer pas del negacionisme i del neofeixisme. És evident que per a un polític sempre queda bé donar-li una medalleta a un vellet encantador, i si cobres la paga d’un plenari extraordinari encara més. Però Paco lluïa per damunt d’açò, va explicar com és la maldat, i com de fortes poden ser les ganes de viure, i què vol dir ser bona persona. Recorde molt bé aquell dia.

Una altra cosa, m’han dit que Paco Aura va anar l’any 2008 a l’IES Pare Arques, a Cocentaina, on treballe enguany, a un homenatge que se li va retre. Com a recordatori es va plantar un arbre de la pau, un ginkgo biloba, i es va posar una placa. La veritat és que aquest arbre està fet pols.

Per últim, aquest matí, aprofitant que d’un grup només ha vingut a classe la meitat dels alumnes perquè la resta estaven d’excursió, els he explicat la vida de Paco i dels seus companys de quinta, i després els he posat el següent vídeo. Els alumnes l’han vist atentament, en silenci.

Cita:  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

MÚSICA. «Mare, me’n vaig a França» de Rusó Sala (2015)

Rusó Sala és una jove cantautora de Roses, a l’Alt Empordà, que fa unes cançons precioses.

Ha publicat de moment tres discos i a l’últim, titulat Fil de coure, del 2015, té una cançó molt bonica, en forma de carta a una mare, sobre la retirada i els deportats als camps de concentració nazis, al final de la Guerra Civil i durant la Segona Guerra Mundial. De l’episodi històric de la retirada també tenim el poema “Corrandes d’exili” de Pere Quart, que van musicar Ovidi Montllor i Lluís Llach, i que vaig compartir fa temps en la versió cantada de Sílvia Pérez Cruz (vegeu “POESIA. “Corrandes d’exili” de Pere Quart, 1939“).

Respecte a Rusó Sala, fa una música tranquil·la, aparentment senzilla, una guitarra o dues i una veu, a partir de diverses influències i amb lletres poètiques. Potser no és una música recomanable per a posar en classe (els adolescents són complicats), però sí per a moments puntuals, per a recomanar-la, o enviar l’enllaç… qui sap?

A més d’aquesta cançó titulada “Mare, me’n vaig a França“, Rusó Sala en té moltes altres, però us recomane que les trobeu vosaltres, al seu canal de YouTube o podeu consultar el seu web: http://rusosala.com/. Encara que voldria assenyalar-ne dos: “La meva terra” i “Mar oberta“, les dos molt boniques, i la segona a més a més forma part del projecte #Planters, per a donar suport a l’organització Proactiva Open Arms, amb la participació de més de 200 xiquets i joves de Figueres i Sant Feliu de Guíxols. 

Tot seguit, el vídeo de “Mare, me’n vaig a França“, amb imatges de la retirada i els camps de concentració francesos i alemanys, i textos de Montserrat Roig, Joaquim Amat-Piniella i Neus Català. Més avall teniu la lletra de la cançó.

 

Lletra de la cançó “Mare, me’n vaig a França”  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MÚSICA. “Modena City Ramblers”, una banda partisana entranyable

logo_tour_2014_modena_city_ramblers

Vull compartir la música d’un grup que m’agrada molt. Són italians i toquen música folk celta, o més bé irlandesa, amb alguns tocs de rock, de punk i també amb arrels mediterrànies. Són antifeixistes i han recuperat algunes cançons populars dels partisans italians. La barreja és sensacional. Són els Modena City Ramblers.

Encara que fa més de vint anys que van encenent escenaris, jo els vaig trobar farà cosa d’un parell d’anys. Tinc la sort que al meu fill Martí, de cinc anys, també els agrada, sobretot la seua versió de Bella Ciao, que cantem i repetim, i així els puc sentir al cotxe, moderadament fort, i som l’alegria dels semàfors en roig.

M’agraden també perquè els entenc un poc. Tinc una relació especial amb Itàlia: vaig anar d’Erasmus allí l’últim any de la carrera, només uns mesos, a estudiar Arqueologia i Història Antiga, i recorde encara un poc l’idioma. Sobretot recorde l’experiència d’estar a un lloc on el feixisme i l’antifeixisme eren totalment visibles, i on la joventut universitària italiana havia de prendre postura. Donava la impressió que no hi havia indiferència. Que allí els joves eren joves. Potser altres zones d’Itàlia no serien així, però on jo vaig estar, a la bellíssima ciutat de Perugia, a la regió de l’Úmbria, il cuore verde d’Italia, era un fet quotidià d’aquell any de 1998. Tan prompte et trobaves una colla de bandarres que et deien que eren feixistes i que admiraven a Mussolini (i a Hitler), com a l’altre cantó de l’aula hi havia un grupet que es consideraven comunistes, i tant uns com altres pensaven que les seues ideologies polítiques estaven vives i ben vives. Venint d’un País Valencià sucursalista i acomplexat, on les grans paraules es diuen en veu baixeta o senzillament no es diuen, el contrast reconec que m’encantava. Això sí, allí tots eren unitaris i no entenien això del meu “país petit” valencià; els italians amb qui vaig tractar defenien a mort la unitat d’Itàlia, uns perquè consideraven que la fragmentació seria tornar als cacics i als aristòcrates decadents de cada territori, els altres perquè la unitat els portaria cap a la recuperació de l’imperi romà. Va ser un any divertit.

MCR_1998_RaccoltiRespecte als Modena City Ramblers, són un grup que posen música als moviments antifeixistes italians. No tenen por d’embrutar-se i de criticar els problemes socials que els envolten: ataquen el flagello de la màfia, les desigualtats, l’oblit històric, la corrupció política, les misèries de la realitat. Les seues lletres parlen de solidaritat i de resistència, d’esperances i de somnis trencats, i sobretot de l’orgull i de la dignitat d’un poble treballador, alegre i combatiu. Sí, ja ho sé, estic reproduint al nostre…

Tot seguit compartisc algunes de les cançons que més m’agraden d’aquest grup. Tenen uns quinze discos, però vull destacar-ne dos: Raccolti de l’any 1998, una gravació en viu que van fer a un pub irlandés, i Appunti partigiani del 2005, un disc amb cançons relacionades amb els partisans italians.

Per a més informació dels Modena City Ramblers podeu consultar la viquipèdia, en castellà i més complet en italià, així com la seua pàgina oficial.

Llista de cançons personal dels Modena City Ramblers

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MEMÒRIA HISTÒRICA. La història de “la Nueve”, els republicans espanyols que van alliberar París

Diari "Libération" el 25 d'agost de 1944. El tinent Amado Granell, de "La Nueve", és el primer per la dreta.

“Han arribat!”, titular del diari “Libération” del 25 d’agost de 1944.
El tinent Amado Granell, de “la Nueve”, és el primer per la dreta.

(Actualitzat 04/06/2015)

Cada 24 d’agost se celebra l’alliberament de París pels aliats durant la Segona Guerra Mundial. Enguany s’han complit 70 anys. Darrere d’aquest fet hi ha una història oblidada, que per sort és a poc a poc més coneguda: els republicans espanyols de “la Nueve” van ser els primers en entrar a París.

“La Nueve” era el nom que rebia per tothom la 9a companyia de la 2a Divisió Blindada de l’exèrcit francés lliure. Aquesta companyia estava formada quasi exclusivament per republicans espanyols que havien fugit d’Espanya al final de Guerra Civil, amb diferents tendències polítiques (republicans, socialistes i anarquistes) i amb fama d’indisciplinats però també de coratjosos en el combat, i que s’havien enrolat en l’exèrcit francés lliure per a continuar lluitant contra el feixisme. La divisió estava comandada pel general Leclec, i la 9a companyia pel capità Dronne. També estava el tinent Amado Granell, de Borriana, un republicà moderat i un líder nat per als seus homes, i que va tenir la fortuna d’aparéixer en la fotografia del diari “Libération”. Molts van lluitar al nord d’Àfrica, van arribar a França un mes després del desembarcament de Normandia, van ser els primers en entrar a París, i els pocs que van sobreviure a tantes batalles van finalitzar la guerra ocupant la zona de Berchtesgaden, a les muntanyes de Baviera, on Hitler tenia la seua residència d’esplai coneguda com el “Niu de l’àguila”. Un final ben simbòlic, però incomplet: faltava alliberar Espanya. Però acabada la Segona Guerra Mundial els aliats van deixar de banda acabar amb la dictadura del general Franco. Així, junt amb Portugal, va sobreviure l’últim règim feixista de l’Europa d’entreguerres fins la mort del dictador. Una anomalia històrica que vam haver de patir més de trenta-cinc anys i que ha marcat fins el present l’Espanya actual.

La primera vegada que vaig sentir parlar d’aquesta història va ser farà quasi vint anys, quan vaig llegir el llibre La Guerra de España de l’historiador francés Pierre Vilar, una síntesi brillant de la Guerra Civil adreçada al públic francés, publicada en castellà per l’editorial Crítica, on deia en l’última pàgina:

“El francés en España no es más que un turista. No sería malo, pues, recordarle que entre las primeras avanzadillas armadas que alcanzaron el Hôtel de Ville de París, el 24 de agosto de 1944, aparecieron tanquetas denominadas “Madrid”, “Teruel”, “Guadalajara”, “Ebro”, “Gernika” (y una de ellas, también, ¡”Don Quijote”!)”
 

D’on havien eixit aquestes tanquetes amb noms de batalles de la Guerra Civil? De la Segona Guerra Mundial és conegut que alguns espanyols havien anat a lluitar al costat dels alemanys al front rus en la “División Azul”, però aquests de París… per què no es parlava públicament d’ells?

los surcos del azar-paco roca-la nueveMés recentment la seua memòria s’ha recuperat un poc gràcies a novel·les com Soldados de Salamina de Javier Cercas o El corazón helado d’Almudena Grandes, i sobretot gràcies a estudis històrics, documentals i algun homenatge tardà, molt tardà, quan ja només quedaven vius uns pocs veterans, això sí, molt lúcids, com Manuel Fernández o Luis Royo. Per últim, el 2013 el dibuixant Paco Roca va publicar el còmic Los surcos del azar, sobre la història de “la Nueve”. És un llibre magnífic, molt ben editat, i amb uns dibuixos molt bons. Me l’he llegit amb un nuc a la gola durant les vacances d’aquest estiu. El recomane totalment.

“La Nueve” és una història èpica, d’uns homes desarrelats, sense pàtria, menyspreats, que van lluitar amb valentia i compromís contra el feixisme i a favor per la llibertat. I és una història que acaba malament. Pràcticament oblidats. Si foren ianquis ja tindríem una pel·lícula amb una banda sonora brutal i plena de banderes tricolors, però com estem a Espanya tot açò resulta una història molt incòmoda per segons quins poders que basen el seu predomini en l’herència franquista i en l’oblit democràtic. Un altre exemple de desmemòria històrica.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Tsili, història d’una vida” d’Aharon Appelfeld

tsili aharon appelfeld club editor

Hi ha llibres que te’ls trobes, i això m’ha passat amb aquest. Tsili, història d’una vida és una novel·la breu (180 pàgines amb lletra gran) de l’escriptor israelià Aharon Appelfeld. No coneixia ni l’obra ni l’autor, però la portada i una ràpida ullada al text em van empènyer a agafar-lo de la prestatgeria de novetats de la còmoda biblioteca municipal de Cocentaina. No l’he llegit, l’he devorat, i encara no sé si m’agrada o no.

L’argument és aparentment senzill: Tsili és una jove jueva de tretze anys d’Europa de l’est a qui la seua família abandona, per la seua suposada estupidesa, quan els alemanys arriben al seu país durant els anys de la Segona Guerra Mundial. S’amagarà durant la fúria assassina i contra tot pronòstic aconseguirà sobreviure. Voltarà pels camps i els camins, i trobarà refugi entre persones ben estranyes durant els freds hiverns. Tindrà una mena de salconduit molt simbòlic: a qui li pregunte qui és li respondrà “sóc una filla de Maria”, una prostituta ben coneguda de la regió, i d’alguna manera la respectaran. Coneixerà la soledat i la companyia, i també l’amor. El temps passarà i el seu estrany peregrinatge la portarà a recórrer mitja Europa, llavors un continent ple de persones que caminen pertot arreu, cercant unes llars que ja no tornaran a existir mai més.

L’estil és molt sec, escàs de descripcions i de diàlegs, i amb moltes el·lipsis i interrogants en l’acció. A mi aquest llibre m’ha provocat un cert desassossec, però a l’hora de la veritat no he pogut deixar de llegir-lo. Potser és perquè podem trobar algunes pinzellades ràpides que valen per pàgines i més pàgines de descripcions, com quan parla del mestre que ensenyava a resar a Tsili: “als ulls hi tenia l’amargor punyent de la gent que a l’hora de la veritat els estudis no els han servit de res“. O quan parla de l’escola: “Cada dia anava a aquesta casa de tortures i s’empassava la seva ració d’ofenses“. L’encant de les paraules justes.

Segons posa l’editorial Club Editor “Tsili, història d’una vida” és la més llegida i traduïda de les novel·les d’Aharon Appelfeld, un autor amb una vida de novel·la. Va nàixer el 1932 a Cernowitz, a Bucovina, antigament Romania, ara Ucraïna, en una família de jueus assimilats. El 1940 la seva mare és assassinada, ell i el pare són deportats. La tardor de 1942, Aharon Appelfeld s’escapa del camp de Transnitria. Té deu anys. Recollit el 1945 per l’Exèrcit Roig, travessa Europa amb un grup d’orfes adolescents, arriba a Itàlia i embarca cap a Palestina, on arriba el 1946. Sobre els idiomes: parlava alemany a casa, jiddisch amb els avis, ucranià amb els amics, romanés per ser la llengua oficial, polonés amb els veïns, i francés a l’escola, però ha escrit en hebreu tota la seua obra, més de quaranta títols, sobretot novel·les i relats. Altres obres publicades per Club Editor són “Flors d’ombra” i “En Bartfuss, l’Immortal“.

Per cert, aquesta entrada del bloc almenys m’ha servit per aclarir-me: sí que m’agrada aquesta obra i aquest autor, i molt.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »