Roba Estesa és un grup de música del Camp de Tarragona. Està format per 6 xiques i la lletra de les seues cançons són molt reivindicatives. No el coneixia fins ahir, quan un xic que es diu Dani el va recomanar en un comentari que ha fet en l’entrada del passatDia de la Dona (2017).
Moltes gràcies a Dani, perquè són fantàstiques, m’han agradat moltíssim. La veritat és que estem vivint un moment de gràcia pel que respecta a la música catalana. Això a la meua època no passava… (ai, que em faig major).
Podeu visitar el seu web i descarregar-vos el seu disc “Descalces“: www.somrobaestesa.cat/
Ací tenim la llista de reproducció, per si voleu fer un tast:
Per a enguany, patapum! Compartisc una bona garrotada sobre la hipotètica dificultat femenina cap a les ciències. Neil DeGrasse Tyson ho deixa ben clar davant de les rialletes d’un grup de senyors ben educats i ben blanquets. Són quatre minuts de glòria. M’encanta aquest negre!
–
Per cert, parlem de llibres: tinc moltes ganes de llegir-me La subjugació de les dones de John Stuart Mill, un pensador i polític liberal anglés del segle XIX que em cau molt bé. Té molt bona pinta, i a més a més els llibres d’Edicions Ela Geminada estan editats amb molta cura.
Feia temps que sentia coses interessants sobre el Kurdistan. Resulta que els kurds són un poble repartit entre diversos estats (Turquia, Síria, Irak i Iran), mantenen una notable resistència al voltant d’un partit d’alliberament nacional, amb ideari socialista i amb una guerrilla pròpia (el PKK, el Partit dels Treballadors del Kurdistan), i les dones kurdes són molt reconegudes en la seua societat, fins al punt de tenir el seu propi exèrcit. Per acabar-ho d’adobar als kurds només els faltava veure’s afectats per l’actual desastre d’Irak, de Síria i per l’Estat Islàmic. Tenen la seua èpica.
Per això no m’ho he pensat massa quan he vist que la revista Mientras Tanto compartia un documental titulat «Kurdistan, guerra de dones». Està produït per França i Alemanya, i és recent, del 2016.
És un documental que ens trenca multitud de prejudicis. Veient-lo descobrim un poble amb una resistència cultural i social molt rica, on lluiten per la igualtat entre homes i dones, per la democràcia, també per l’ecologisme (!). Evidentment també per la independència del seu país, el Kurdistan, però el que més crida l’atenció és aquest vessant social i igualitari. Al documental hi ha manifestacions on la gent coreja el lema “Dona, vida, llibertat!“. Sobre tot açò als nostres mitjans de comunicació, poqueta cosa i malament (ja sabeu, terrorisme, violència i poc més). Per a veure’l només fa falta un poc de curiositat i cinquanta minuts tranquils. Per cert, està en versió original subtitulada.
“Despertemos, despertemos humanidad, ya no hay tiempo.
Nuestras conciencias serán sacudidas, por el hecho de estar solo contemplando la autodestrucción basada en la depredacción: capitalista, racista y patriarcal.”
Berta Cáceres, abril de 2015
–
Per al Dia de la Dona d’enguany (8 de març) havia compartit un recurs molt bonic titulat el Diluvi canta «I tu, sols tu», però de vegades alguns fets trenquen la nostra normalitat banal.
Fa 5 dies, el passat 3 de març, va ser assassinadaBerta Cáceres (1973-2016), una dona hondurenya, líder indígena del poble Lenca, defensora del medi ambient i dels drets humans.
L’abril de 2015 Berta va guanyar el Premi Mediambiental Goldman, el màxim guardó que existeix per a premiar la defensa del medi ambient, per la seua lluita contra la construcció de la presa d’Agua Zarca, al riu Gualcarque (Hondures), una obra que anava a realitzar-se per empreses multinacionals, i que haguera suposat un greu desequilibri mediambiental i un espoli del territori de les comunitats indígenes allí assentades.
Estem parlant de l’explotació dels recursos del Tercer Món per empreses del Primer Món, i allí les pressions econòmiques no són simples procediments legals o administratius, sinó que sovint porten la violència i la mort als opositors. A açò cal afegir el paper de submissió que tradicionalment se li atorga a la dona. Per això, en el cas de Berta Cáceres tenim un testimoni tan corprenedor, de dona valenta, “tres voltes rebel”.
Pel seu interés, compartisc el discurs tan viu que va fer quan va rebre aquest premi:
