Estic rabiós. En la meua vida necessite llegir, ho necessite, m’agrada tant que quasi sempre em compensa el poc dormir i la son crònica que passe durant diversos dies, i per això em fa molta ràbia perdre el poc temps que tinc en un llibre que no em satisfà. Vaig a intentar explicar-ho.
Córrer sense por és una novel·la basada en una història real bellíssima, colpidora i trista, però a mi no m’ha agradat com està narrada malgrat estar molt recomanada i ser un “fenomen literari traduït a multitud de llengües”. Abans de llegir aquest llibre ja sabem tres coses: 1. que es basa en la difícil vida de la corredora somali Samia Yusuf Omar; 2. que va córrer els 200 metres a les Olimpíades de Pequín el 2008 i que va quedar l’última; 3. que va morir ofegada a la Mediterrània el 2012, quan intentava arribar a Europa com milers de joves africans que busquen una vida millor.
És una història impactant, un material de primera per a escriure una obra mestra. Però tal com deia Gabriel García Márquez: “El deure revolucionari d’un escriptor és escriure bé”, és a dir que no basta amb tenir una bona història o un relat molt emotiu i èpic, sinó que també cal saber donar-li forma, tenir cura de l’estètica, de la manera d’arribar al lector, i això és dificilíssim i per això pocs autors se’n surten. Giuseppe Catozzella, l’autor d’aquesta obra, en la meua opinió, no ho ha aconseguit.
Recorde per exemple l’habilitat, l’ofici d’escriptor que té Jon Krakauer per a enganxar al lector en els seus relats de no ficció, com a Mal d’altura o Cap a terres salvatges, o al seu llibre de relats Somnis de l’Eiger; també el llibre El temporal perfecte, la magnífica obra de Sebastian Junger del qual van fer després una pel·lícula regular; a casa nostra tenim la més que recomanable Dos taüts negres i dos de blancs de Pep Coll; i, evidentment, hem d’esmentar el clàssic i imprescindible A sang freda de Truman Capote. Tots sis comparteixen el fet de narrar uns fets reals, colpidors, amb finals tristos, ja coneguts des d’abans de llegir-los, però no obstant això provoquen una lectura impulsiva, obsessiva i necessària. Són obres mestres, honestes, que no enganyen ni maregen gratuïtament al lector. La majoria comencen amb uns apunts incomplets sobre el trist final, i la resta del llibre és l’explicació detallada de com ha pogut passar el que ha passat. Són lectures impecables.
Córrer sense por és molt inferior a aquests llibres, malgrat ser una història que està a l’altura de qualsevol d’ells, i per això tinc ràbia, perquè crec que és una oportunitat perduda. Em sembla una més de les típiques lectures d’institut, és a dir: horrorosa, que no respecta la intel·ligència del lector, facilona, exasperadament lineal, amb parts prescindibles, que provoca impaciència, que peca a tothora de didactisme, de les lectures que es cauen de les mans, si més no a mi.
De tota manera sembla ser que a molta gent li ha entusiasmat, almenys això apareix als dossiers de Sembra Llibres, una petita editorial valenciana de Carcaixent, que està començant i a qui li desitge un futur brillant, però no a costa d’una emotivitat tan evident. Això sí, el llibre està molt ben editat i la portada és preciosa.
Acabe ja, per favor, que ningú s’enfade: només és la meua opinió i si no us agrada, no passa res.
–
Llegeix la resta d’aquesta entrada »
