MÚSICA. “Descalces” de Roba Estesa, la bellesa del folk calentó

Roba Estesa és un grup de música del Camp de Tarragona. Està format per 6 xiques i la lletra de les seues cançons són molt reivindicatives. No el coneixia fins ahir, quan un xic que es diu Dani el va recomanar en un comentari que ha fet en l’entrada del passat Dia de la Dona (2017).

Moltes gràcies a Dani, perquè són fantàstiques, m’han agradat moltíssim. La veritat és que estem vivint un moment de gràcia pel que respecta a la música catalana. Això a la meua època no passava… (ai, que em faig major).

Podeu visitar el seu web i descarregar-vos el seu disc “Descalces“: www.somrobaestesa.cat/

Ací tenim la llista de reproducció, per si voleu fer un tast:

 

Anuncis

DONA. Sobre la ciència i les dones

 

Amb motiu del Dia de la Dona.

Per a saber l’origen històric d’aquesta diada podeu consultar el dossier “8 de març. Dia Internacional de la Dona“.

Per a enguany, patapum! Compartisc una bona garrotada sobre la hipotètica dificultat femenina cap a les ciències. Neil DeGrasse Tyson ho deixa ben clar davant de les rialletes d’un grup de senyors ben educats i ben blanquets. Són quatre minuts de glòria. M’encanta aquest negre!

 

Per cert, parlem de llibres: tinc moltes ganes de llegir-me La subjugació de les dones de John Stuart Mill, un pensador i polític liberal anglés del segle XIX que em cau molt bé. Té molt bona pinta, i a més a més els llibres d’Edicions Ela Geminada estan editats amb molta cura.

DOCUMENTAL. «Kurdistan, guerra de dones» (2016)

ypj_dones_kurdistan_guerra

Feia temps que sentia coses interessants sobre el Kurdistan. Resulta que els kurds són un poble repartit entre diversos estats (Turquia, Síria, Irak i Iran), mantenen una notable resistència al voltant d’un partit d’alliberament nacional, amb ideari socialista i amb una guerrilla pròpia (el PKK, el Partit dels Treballadors del Kurdistan), i les dones kurdes són molt reconegudes en la seua societat, fins al punt de tenir el seu propi exèrcit. Per acabar-ho d’adobar als kurds només els faltava veure’s afectats per l’actual desastre d’Irak, de Síria i per l’Estat Islàmic. Tenen la seua èpica.

Per això no m’ho he pensat massa quan he vist que la revista Mientras Tanto compartia un documental titulat «Kurdistan, guerra de dones». Està produït per França i Alemanya, i és recent, del 2016.

És un documental que ens trenca multitud de prejudicis. Veient-lo descobrim un poble amb una resistència cultural i social molt rica, on lluiten per la igualtat entre homes i dones, per la democràcia, també per l’ecologisme (!). Evidentment també per la independència del seu país, el Kurdistan, però el que més crida l’atenció és aquest vessant social i igualitari. Al documental hi ha manifestacions on la gent coreja el lema “Dona, vida, llibertat!“. Sobre tot açò als nostres mitjans de comunicació, poqueta cosa i malament (ja sabeu, terrorisme, violència i poc més). Per a veure’l només fa falta un poc de curiositat i cinquanta minuts tranquils. Per cert, està en versió original subtitulada.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DESIGUALTAT. El discurs viu de Berta Cáceres

Berta Cáceres (1973-2016)

Berta Cáceres (1973-2016)

 

“Despertemos, despertemos humanidad, ya no hay tiempo.

Nuestras conciencias serán sacudidas, por el hecho de estar solo contemplando la autodestrucción basada en la depredacción: capitalista, racista y patriarcal.”

Berta Cáceres, abril de 2015

Per al Dia de la Dona d’enguany (8 de març) havia compartit un recurs molt bonic titulat el Diluvi canta «I tu, sols tu», però de vegades alguns fets trenquen la nostra normalitat banal.

Fa 5 dies,  el passat 3 de març, va ser assassinada Berta Cáceres (1973-2016), una dona hondurenya, líder indígena del poble Lenca, defensora del medi ambient i dels drets humans.

L’abril de 2015 Berta va guanyar el Premi Mediambiental Goldman, el màxim guardó que existeix per a premiar la defensa del medi ambient, per la seua lluita contra la construcció de la presa d’Agua Zarca, al riu Gualcarque (Hondures), una obra que anava a realitzar-se per empreses multinacionals, i que haguera suposat un greu desequilibri mediambiental i un espoli del territori de les comunitats indígenes allí assentades.

Estem parlant de l’explotació dels recursos del Tercer Món per empreses del Primer Món, i allí les pressions econòmiques no són simples procediments legals o administratius, sinó que sovint porten la violència i la mort als opositors. A açò cal afegir el paper de submissió que tradicionalment se li atorga a la dona. Per això, en el cas de Berta Cáceres tenim un testimoni tan corprenedor, de dona valenta, “tres voltes rebel”.

Pel seu interés, compartisc el discurs tan viu que va fer quan va rebre aquest premi:

Més informació:
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DONA. el Diluvi canta “I tu, sols tu”

dia_de_la_dona_8_març

El pròxim 8 de març és el Dia de la Dona. A Historiata hi ha alguns recursos per a treballar aquesta diada reivindicativa a l’aula, i fora d’ella.

Enguany vull afegir la cançó I tu, sols tu. És una cançó d’un grup valencià que m’agrada molt, de Castalla, i que es diuen el Diluvi.

Baix del vídeo trobareu enllaços a altres recursos i també la lletra d’aquesta cançó.

Bona diada!

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Córrer sense por” de Giuseppe Catozzella (2014), sí a la història i no al relat

portada_córrer_sense_por_giuseppe_catozzella

Estic rabiós. En la meua vida necessite llegir, ho necessite, m’agrada tant que quasi sempre em compensa el poc dormir i la son crònica que passe durant diversos dies, i per això em fa molta ràbia perdre el poc temps que tinc en un llibre que no em satisfà. Vaig a intentar explicar-ho.

Córrer sense por és una novel·la basada en una història real bellíssima, colpidora i trista, però a mi no m’ha agradat com està narrada malgrat estar molt recomanada i ser un “fenomen literari traduït a multitud de llengües”. Abans de llegir aquest llibre ja sabem tres coses: 1. que es basa en la difícil vida de la corredora somali Samia Yusuf Omar; 2. que va córrer els 200 metres a les Olimpíades de Pequín el 2008 i que va quedar l’última; 3. que va morir ofegada a la Mediterrània el 2012, quan intentava arribar a Europa com milers de joves africans que busquen una vida millor.

És una història impactant, un material de primera per a escriure una obra mestra. Però tal com deia Gabriel García Márquez: “El deure revolucionari d’un escriptor és escriure bé”, és a dir que no basta amb tenir una bona història o un relat molt emotiu i èpic, sinó que també cal saber donar-li forma, tenir cura de l’estètica, de la manera d’arribar al lector, i això és dificilíssim i per això pocs autors se’n surten. Giuseppe Catozzella, l’autor d’aquesta obra, en la meua opinió, no ho ha aconseguit.

Recorde per exemple l’habilitat, l’ofici d’escriptor que té Jon Krakauer per a enganxar al lector en els seus relats de no ficció, com a Mal d’altura o Cap a terres salvatges, o al seu llibre de relats Somnis de l’Eiger; també el llibre El temporal perfecte, la magnífica obra de Sebastian Junger del qual van fer després una pel·lícula regular; a casa nostra tenim la més que recomanable Dos taüts negres i dos de blancs de Pep Coll; i, evidentment, hem d’esmentar el clàssic i imprescindible A sang freda de Truman Capote. Tots sis comparteixen el fet de narrar uns fets reals, colpidors, amb finals tristos, ja coneguts des d’abans de llegir-los, però no obstant això provoquen una lectura impulsiva, obsessiva i necessària. Són obres mestres, honestes, que no enganyen ni maregen gratuïtament al lector. La majoria comencen amb uns apunts incomplets sobre el trist final, i la resta del llibre és l’explicació detallada de com ha pogut passar el que ha passat. Són lectures impecables.

Córrer sense por és molt inferior a aquests llibres, malgrat ser una història que està a l’altura de qualsevol d’ells, i per això tinc ràbia, perquè crec que és una oportunitat perduda. Em sembla una més de les típiques lectures d’institut, és a dir: horrorosa, que no respecta la intel·ligència del lector, facilona, exasperadament lineal, amb parts prescindibles, que provoca impaciència, que peca a tothora de didactisme, de les lectures que es cauen de les mans, si més no a mi.

De tota manera sembla ser que a molta gent li ha entusiasmat, almenys això apareix als dossiers de Sembra Llibres, una petita editorial valenciana de Carcaixent, que està començant i a qui li desitge un futur brillant, però no a costa d’una emotivitat tan evident. Això sí, el llibre està molt ben editat i la portada és preciosa.

Acabe ja, per favor, que ningú s’enfade: només és la meua opinió i si no us agrada, no passa res.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DONA. La dona a “The Piano”: música, independència i bellesa

the piano dona platja8 de març és el Dia Internacional de la Dona. A Historiata hi ha uns quants recursos que destaquen la importància i la necessitat d’equiparar els drets de tot el món, de les dones també.

Enguany, amb motiu d’aquesta diada, he volgut compartir un vídeo amb la música que Michael Nyman va composar per a la pel·lícula “The Piano” (1993). És un tribut senzill, però és que aquesta pel·lícula, entre d’altres coses, és un relat sobre la independència d’una dona i els conflictes que això provoca al seu entorn. Quan pense en la llibertat de les dones, em ve al cap la protagonista de “The Piano”. És una història bellíssima.

Després del vídeo teniu una selecció amb més recursos sobre la dona.

Més recursos sobre la dona:

– HISTÒRIA. Orígens històrics del Dia Internacional de la Dona (8 de març)

– HUMOR. Vídeo: “No woman, no drive

– DENÚNCIA. Vídeo: “Ballar per a denunciar la violència contra les dones

– LLIBRE. Historia del Rey Tranparente, de Rosa Montero

– LLIBRE. El Paraíso en la otra esquina, de Mario Vargas Llosa

– DOCUMENTAL. Las maestras de la República (2013)

– DRETS HUMANS. Dossier sobre els Drets Humans

feliz dia mujeres del mundo 8 marzo

DONA. “Ballar per a denunciar la violència contra les dones”

Comencem amb el vídeo de tres minuts de la campanya “One billion rising” (14 de febrer de 2013).

Explicació

prou-violencia-contra-les-dones-graffiti“Ballar per acabar amb la violència sexual. Milions de persones al món estan cridades a participar en una dansa mundial i col·lectiva per eradicar una realitat que afecta més de mil milions de dones a tot el planeta. Una campanya mundial anomenada “One Billion Rising” i que convida a tots els països del món a donar-li un nou sentit a aquest 14 de febrer, dia dels enamorats. Centenars d’actes es duran a terme en més de 184 països dels cinc continents. A Espanya, 29 ciutats s’han sumat a la convocatòria.

Casos com el de la jove violada i assassinada a Índia el passat desembre (de 2012) han desencadenat una onada de rebuig internacional encapçalada per diverses associacions de drets humans. El problema és esgarrifós quan s’observa a escala mundial: mil milions de dones són violades o colpejades al món. O dit d’una altra manera, una de cada tres dones pateix un abús. Aquesta dramàtica realitat, cada vegada més visible a través dels mitjans de comunicació, ha empès a l’ONG V-Day (fent referència al dia de Sant Valentí ) a demanar a la societat que s’implique en aquest problema i pose de relleu la situació de vulnerabilitat que pateixen tantes dones. La idea va sorgir d’Eve Ensler, una activista pels drets humans que es va fer famosa per ser autora de l’obra teatral Els monòlegs de la vagina en els anys noranta.”

Més recursos sobre la lluita per la dignitat de les dones Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DRETS DE LA DONA. Vídeo: “No woman, no drive”

no-woman-no-drive-feat-hisham-fageeh-fahad-albutairi.250DRETS DE LA DONA

Vídeo: “No woman, no drive”

Per a tractar la igualtat de gènere i els drets de les dones d’una manera divertida però molt directa. Es tracta d’un vídeo divertidíssim que critica la prohibició que tenen les dones de conduir un cotxe a Aràbia Saudita.

Ridiculitzar una injustícia és una de les maneres més eficaces de lluitar contra ella, ja que els defensors de les injustícies estan preparats per als enfrontaments, però no per a que els deixen en ridícul i que moltes persones es burlen i es riguen d’ells. 

😉

Més informació

“No Woman, no drive”: triomfa a internet un vídeo contra la prohibició de conduir de les dones saudites.

– Notícia de l’èxit del vídeo “No woman, no drive” a ara.cat (en català)

– Notícia de l’èxit del vídeo “No woman, no drive” a eldiario.es (en castellà)

A casa nostra: (1) article d’opinió sobre el paper subordinat de les dones a les festes de moros i cristians d’Alcoi (País Valencià): “¿Irán? No, Alcoi. Un centenar de mujeres con ‘niqab’ arrastra la carroza del capitán de moro en las fiestas”, elpais.com, 22/04/2013. (2) Vídeo de l’humorista alcoià Xavi Castillo “L’entrada del capità moro d’Alcoi“, 4′ 16”.

– Sobre la capacitat de ridiculitzar els poderosos és molt recomanable el llibre de Thorstein Veblen “Teoria de la clase ociosa“, publicat el 1899. Es tracta d’una anàlisi social i econòmica en el qual es ridiculitzava a les classes més riques (i ocioses) de la societat nord-americana de finals del segle XIX, amb conceptes com “consum ostentós”, “oci ostensible”, “consum vicari”, “classe ociosa”, “emulació pecuniària”, “curiositat ociosa” o “cultura pecuniària”. És una obra que va tocar la fibra sensible dels poderosos més que moltes crítiques més serioses, al deixar-los al descobert en la seua cultura ridícula.

– Un últim exemple de ridiculitzar una persona o grup poderós: el conte de El vestit nou de l’emperador de Hans Christian Andersen, 1837.

– Sobre els drets humans: DOSSIER. Els drets humans, Historiata, 24/03/2013.

LLIBRE. “Historia del Rey Transparente” de Rosa Montero (2005)

portada Historia del rey transparente 001

  • Madrid, Alfaguara (Santillana Ediciones Generales), 2005
  • 535 pàgines, en castellà, mapa, notes finals de l’autora.
  • Enllaç a l’editorial

«Soy mujer y escribo. Soy plebeya y sé leer. Nací sierva y soy libre.»

Al segle XII, un segle dominat per les guerres i la intransigència, Leola, una camperola adolescent despulla a un guerrer mort a un camp de batalla i es vist amb la seua armadura.  Als ulls dels altres és un cavaller i així viurà una nova vida, del tot diferent a la que li esperava, amb companyia de la seua amiga Nyneve com a escudera. De la mà de Leola recorrerem tot un món medieval: les lluites entre nobles, l’autonomia de les ciutats (recordeu la dita: “l’aire de les ciutats ens fa lliures”), l’ambient cultural de la noblesa occitana, les característiques de l’heretgia càtara, l’ideal cavalleresc. I també descobrirem un món d’intolerància i de prejudicis, en concret amb els nobles catòlics durant la croada sanguinària contra els càtars.

Però “Història del Rei Transparent” no és només una novel·la històrica ambientada en l’Edat Mitjana, també descobrirem les passions de la vida: l’amor, els desigs, la identitat de la dona, l’engany dels savis amb les seues paraules rebuscades, el mestratge de les armes. Tot un escenari medieval que se’ns presenta tan real com el món actual, amb situacions tristes i d’altres meravelloses, vitals a més no poder, que fan que meresca la pena cercar la felicitat i viure.

A mi m’ha agradat moltíssim. És fàcil de llegir i té moments molt bells. L’ambientació és adequada: aventures, guerres, acció, reflexions vitals, personatges inoblidables, amors intensos, alegries i grandíssimes tristeses. Una bona novel·la, senzilla i bonica.

Selecció de textos per a imprimir (pdf, 1 full)

–  Llegeix la resta d’aquesta entrada »