LLIBRE. Una petita joia: «Un rei, un déu, una acadèmia» de Carles Fenollosa

portada carles fenollosa bernat catala de valleriola

L’editorial Alfons el Magnànim va publicar l’any passat Un rei, un déu, una acadèmia de Carles Fenollosa, un breu assaig històric i lingüístic a partir del dietari íntim del noble valencià Bernat Català de Valleriola (1568-1607).

Em va interessar de seguida perquè un dietari tan antic, escrit majoritàriament en valencià i d’un noble valencià és un document excepcional. No soc especialista però em sembla que de l’època moderna i sobre el País Valencià tenim poques monografies divulgatives d’aquesta mena, i no compten les novel·les històriques, adreçades sobretot a lectors juvenils captius. Un rei, un déu, una acadèmia és un llibre basat en la tesi doctoral de l’autor, i que té qualitat literària per si mateixa.

El llibre segueix la vida del noble Bernat Català de Valleriola, el qual va viure en un període que no és un dels típics ni més simbòlics de la història valenciana: ni la fundació del Regne, ni el Segle d’Or, ni la Guerra de Successió. Cronològicament s’ubica en la Decadència, un període llarg, durant l’època moderna, que sembla subsidiari de la història castellana d’Espanya, amb els Àustries i els primers Borbons. En principi no és una època atractativa, perquè no és simbòlica, i com diu Carles Fenollosa: «el símbol és una manera barata de fer que la majoria el públic se situe sense massa dificultats en el venerat passat».

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOCUMENTAL. «Una llengua en desús. El paper de l’educació davant l’emergència lingüística» (2021)

SÍ AL VALENCIÀ - ESCOLA VALENCIANA

 

Per si no l’heu vist compartisc el documental titulat Una llengua en desús. El paper de l’educació davant l’emergència lingüística, realitzat per Zaida Beltran com a treball de final de grau en Comunicació Audiovisual. Està fet a partir d’entrevistes a professors, tècnics lingüístics i també un alumne universitari que conta la seua experiència. Potser faltava haver tret algun pare i algun alumne de Secundària. De tota manera el vídeo està molt bé i en només 15 minuts aporta algunes dades molt clarificadores sobre allò que solem anomenar el “conflicte lingüístic”.

Per exemple, explica que la Llei d’ús i ensenyament del valencià de 1983 va ser un gran avanç però que va consistir sobretot en una llista de bones intencions, sense obligacions, i que fins el 2002 no es va obligar a tenir un nivell de valencià per als funcionaris de l’educació (i només de l’educació), i que aquesta obligació no es va posar en pràctica fins 2017… Ara tenim el plurilingüisme, que al vídeo es presenta en positiu, però en alguns llocs com als instituts públics d’Alcoi el que fa és ampliar l’oferta en castellà al 25% de continguts, mentre que no garanteix l’oferta en valencià al 25% en algunes comarques castellanoparlants que estan demanant exempcions i altres martingales. Per cert, una obvietat: els centres educatius privats concertats sempre els trobarem inclinats cap al castellà.

El pitjor de tot és que els que treballem en l’educació i amb joves sabem de sobra que la llengua està en desús, que està convertint-se en una “mania” dels professors. Per això podem dir ben clar i amb serenitat que tots els missatges victimistes dels castellanoparlants a més de ser falsos tenen molta mala bava.

Una última cosa: tots sabem que una llengua no pot existir només en l’àmbit educatiu. Com sol passar, se li demana a l’escola el que el conjunt de la societat no fa (així es lleva remordiments). A l’escola es fa molt per a intentar millorar el món, però no es pot fer tot. Com es diu al vídeo falten per exemple més materials audiovisuals per als joves. Per la nostra part, seguim i seguirem amb les nostres “manies” de professors.

 

ADEU SANT VICENT: una memòria informal del curs 2019-2020

Com a recordatori, compartisc una llista d’activitats destacades que he fet aquest curs amb els alumnes de l’IES Maria Blasco de Sant Vicent del Raspeig (l’Alacantí).

Enguany he tingut 6 grups i només 1 assignatura, 2n d’ESO, amb un total de 153 alumnes, encara que cada grup (i cada alumne) tenia diferents capacitats. A més m’ha tocat fer les classes només en castellà i hem viscut la pandèmia de la COVID-19. No cal insistir que ha estat un curs raríssim.

2n d’ESO

1. PRIMERA AVALUACIÓ

– Dossier de mapes (llista de relleus).

Treball de làpides i epitafis de protagonistes de l’edat mitjana i moderna, i posterior exposició als corredors de l’institut.

– Treballet sobre Pesta Negra i el masclisme, a partir del relat de «Nastagio degli Onesti» del Decameró de Boccaccio i els quadres que va pintar Botticelli.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

POEMA. «Crit i nit» de Vicent Andrés Estellés, i les guerres perdudes

cartell escola pública de tots i per a tots

Porte un dia infame. En primer lloc visc a Alcoi, la capital absoluta del País Valencià de l’Escola Privada Catòlica Concertada, i això es nota, i això és intocable.

En segon lloc treballe a l’Ajuntament i m’he assabentat hui que a partir d’ara hem de fer en castellà els convenis administratius, perquè estem a Espanya, i s’han d’enviar a Madrid, i que “si volem” podem fer-los també en valencià, però que la còpia de veritat és la de castellà, i estem al 2016, i la dictadura va acabar fa quaranta anys, i tanta lluita i tant d’esforç per dignificar el valencià sembla que no serveix de res, que una cosa és el s’ensenya a les escoles (públiques) i una altra és la vida real, la de veritat, i que tot això és, com a mínim, infame.

Parlant amb una companya de la faena, de la “resistència”, de les poques que manté la coherència, m’ha recomanat llegir «Crit i nit» de Vicent Andrés Estellés, del seu Llibre de Meravelles (1971), i és impressionant, i és que són tantes les guerres perdudes, tanta ràbia, que per això el compartisc, perquè no estem sols.

 

CRIT I NIT

Consirós cant e planc e plor.
GUILLEM DE BERGUEDÀ

Les famílies de dol per a tota la vida.
La guerra, la postguerra… Recorde aquella mare
que no li varen dir que el fill havia mort
en el front de Terol: simplement li digueren
“ha desaparegut”. I va passar la guerra
esperant el seu fill. I va acabar la guerra
i esperava el seu fill. I va parar taula,
li va posar també llençols nous en el llit,
i esperava a la porta. No ha sabut res del fill.
¿Morí? No s’ha sabut. Sols, desaparegut.
Es va tancar en casa amb pany i clau. Recorde
els seus crits. Els veïns tocaven a la porta,
I no obria la porta. ¿On estava el seu fill?
Si fou mort, ¿on fou mort? Oh, coses de la guerra !
Qui va a saber això ! Les famílies de dol
per a tota la vida. La guerra, la postguerra…

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Contra les aules», de Tomàs Llopis (2016), les memòries d’un professor valencià

contra_les_aules_tomas_llopis

El dia del meu sant, fa unes setmanes, em vaig autoregalar Contra les aules de Tomàs Llopis, un llibre de memòries.

Llegir un llibre de memòries és una de les maneres més educades que conec de dotorejar la vida d’una altra persona, i si aquestes memòries fan referència a alguna cosa que t’apassiona i estan ben escrites, poden esdevenir una lectura molt entretinguda. Per sort, la literatura no només és ficció.

Tomàs Llopis és el seu autor, i encara que no el conec personalment som “amics” al Facebook i compartim algunes dèries i il·lusions. Tomàs va nàixer a Beniarbeig (la Marina Alta), va ser alumne durant el franquisme, i professor durant la transició a la democràcia, durant els anys de les incerteses i dubtes del progressisme valencià, i finalment durant els dos decennis de poder omnímode del Partit Popular, uns anys plens de corrupció i d’atacs a qualsevol senya d’identitat valenciana que no fóra “Para ofrendar nuevas glorias…”. Tomàs es va jubilar el 2014, poc abans del canvi polític que ara estem vivint, i va aprofitar l’ocasió per a ordenar les seues experiències i escriure aquest testimoni.

Un llibre així tampoc és res nou, llibres de professors i sobre professors n’hi ha una pila. Farà temps vaig llegir i ressenyar El professor de Frank McCourt i Mal d’escola de Daniel Pennac, dos llibres que em van encantar. La diferència, la gran diferència, és que estem davant d’un professor nostre, que ens explica l’èpica quotidiana del fet d’haver sigut professor de llengua i literatura catalana al País Valencià, quan no es podia dir ni “catalana” ni “País”, o te la jugaves.

El que més m’ha agradat de Contra les aules és la seua honestedat i el to col·loquial de qui vol contar-te una història, la seua, sense grans escarafalls. Malgrat que m’ha semblat un relat molt lineal i que de vegades cau en detalls “administratius”, que als lectors en general no ens importen massa, considere que és un llibre important perquè és el testimoni d’una persona que té molt a dir sobre una època difícil per a la cultura valenciana, amb un compromís clar per mantenir la “flama” del valencià. A més a més destil·la passió per la seua faena, per la literatura (la catalana i la universal, amb traduccions de la màxima qualitat), pels seus alumnes, i també, disculpeu el to emfàtic, pel seu poble i el seu país.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »