POEMA. «Crit i nit» de Vicent Andrés Estellés, i les guerres perdudes

cartell escola pública de tots i per a tots

Porte un dia infame. En primer lloc visc a Alcoi, la capital absoluta del País Valencià de l’Escola Privada Catòlica Concertada, i això es nota, i això és intocable.

En segon lloc treballe a l’Ajuntament i m’he assabentat hui que a partir d’ara hem de fer en castellà els convenis administratius, perquè estem a Espanya, i s’han d’enviar a Madrid, i que “si volem” podem fer-los també en valencià, però que la còpia de veritat és la de castellà, i estem al 2016, i la dictadura va acabar fa quaranta anys, i tanta lluita i tant d’esforç per dignificar el valencià sembla que no serveix de res, que una cosa és el s’ensenya a les escoles (públiques) i una altra és la vida real, la de veritat, i que tot això és, com a mínim, infame.

Parlant amb una companya de la faena, de la “resistència”, de les poques que manté la coherència, m’ha recomanat llegir «Crit i nit» de Vicent Andrés Estellés, del seu Llibre de Meravelles (1971), i és impressionant, i és que són tantes les guerres perdudes, tanta ràbia, que per això el compartisc, perquè no estem sols.

 

CRIT I NIT

Consirós cant e planc e plor.
GUILLEM DE BERGUEDÀ

Les famílies de dol per a tota la vida.
La guerra, la postguerra… Recorde aquella mare
que no li varen dir que el fill havia mort
en el front de Terol: simplement li digueren
“ha desaparegut”. I va passar la guerra
esperant el seu fill. I va acabar la guerra
i esperava el seu fill. I va parar taula,
li va posar també llençols nous en el llit,
i esperava a la porta. No ha sabut res del fill.
¿Morí? No s’ha sabut. Sols, desaparegut.
Es va tancar en casa amb pany i clau. Recorde
els seus crits. Els veïns tocaven a la porta,
I no obria la porta. ¿On estava el seu fill?
Si fou mort, ¿on fou mort? Oh, coses de la guerra !
Qui va a saber això ! Les famílies de dol
per a tota la vida. La guerra, la postguerra…

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

LLIBRE. «Contra les aules», de Tomàs Llopis (2016), les memòries d’un professor valencià

contra_les_aules_tomas_llopis

El dia del meu sant, fa unes setmanes, em vaig autoregalar Contra les aules de Tomàs Llopis, un llibre de memòries.

Llegir un llibre de memòries és una de les maneres més educades que conec de dotorejar la vida d’una altra persona, i si aquestes memòries fan referència a alguna cosa que t’apassiona i estan ben escrites, poden esdevenir una lectura molt entretinguda. Per sort, la literatura no només és ficció.

Tomàs Llopis és el seu autor, i encara que no el conec personalment som “amics” al Facebook i compartim algunes dèries i il·lusions. Tomàs va nàixer a Beniarbeig (la Marina Alta), va ser alumne durant el franquisme, i professor durant la transició a la democràcia, durant els anys de les incerteses i dubtes del progressisme valencià, i finalment durant els dos decennis de poder omnímode del Partit Popular, uns anys plens de corrupció i d’atacs a qualsevol senya d’identitat valenciana que no fóra “Para ofrendar nuevas glorias…”. Tomàs es va jubilar el 2014, poc abans del canvi polític que ara estem vivint, i va aprofitar l’ocasió per a ordenar les seues experiències i escriure aquest testimoni.

Un llibre així tampoc és res nou, llibres de professors i sobre professors n’hi ha una pila. Farà temps vaig llegir i ressenyar El professor de Frank McCourt i Mal d’escola de Daniel Pennac, dos llibres que em van encantar. La diferència, la gran diferència, és que estem davant d’un professor nostre, que ens explica l’èpica quotidiana del fet d’haver sigut professor de llengua i literatura catalana al País Valencià, quan no es podia dir ni “catalana” ni “País”, o te la jugaves.

El que més m’ha agradat de Contra les aules és la seua honestedat i el to col·loquial de qui vol contar-te una història, la seua, sense grans escarafalls. Malgrat que m’ha semblat un relat molt lineal i que de vegades cau en detalls “administratius”, que als lectors en general no ens importen massa, considere que és un llibre important perquè és el testimoni d’una persona que té molt a dir sobre una època difícil per a la cultura valenciana, amb un compromís clar per mantenir la “flama” del valencià. A més a més destil·la passió per la seua faena, per la literatura (la catalana i la universal, amb traduccions de la màxima qualitat), pels seus alumnes, i també, disculpeu el to emfàtic, pel seu poble i el seu país.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Una imatge no val més que mil paraules” de Jesús Tuson (2001)

Portada - Tuson - Una-imatge-no-val-mes-que-mil-paraulesRESSENYA. Jesús Tuson:

“Una imatge no val més que mil paraules (contra els tòpics)” (2001)

Editorial Empúries, Barcelona, 2008 (14a edició)

110 pàgines

Ressenya

“Una imatge no val més que mil paraules” és una petita obra per a desmuntar una sèrie de prejudicis lingüístics molt generalitzats. És petita per breu, no pel contingut, el qual està molt ben estructurat en tres blocs i en quinze capítols, cadascun d’ells dedicat a un prejudici.

La primera part analitza unes quantes qüestions generals sobre les llengües, sobre la situació actual de les llengües. És a la segona i a la tercera part on trobem l’anàlisi de les afirmacions més intolerants, basades en la ignorància i en un partidisme ben manifest. Afirmacions com “La meva llengua és la més fàcil de totes”, “Les llengües amb més parlants són més útils”, “En algunes llengües no es pot parlar de coses abstractes” o “Un estat plurilingüe és molt car de mantenir”. Són autèntiques perles de la mala llet i del centralisme umbilical sorrut i provincià que es pot trobar a qualsevol Estat-nació amb vocació centralista i uniformadora.

El professor Tuson, amb una fina ironia i un to pedagògic tranquil i perseverant, va desmuntant aquests prejudicis, els quals no tenen cap base científica, i ens regala un petit gran llibre sobre la tolerància, l’estima a la diversitat lingüística i la fascinació per la riquesa de les llengües.

OLYMPUS DIGITAL CAMERASobre l’autor: Jesús Tuson (València, 1939) ha sigut professor de lingüística a la Universitat de Barcelona. És autor de llibres populars i divulgatius de la seua especialitat com El luxe del llenguatge, Mal de llengües, o Històries naturals de la paraula. Tal com diu l’editorial: “Jesús Tuson defensa, per damunt de tot, el luxe del llenguatge i la capacitat que tenim de donar coherència al nostre món i sentit a la vida amb les paraules.”

Aplicació didàctica

És un llibre totalment recomanable per a qualsevol persona que tinga interés en ampliar el seu món immediat, i també en adquirir arguments divertits i esmolats contra la intolerància i l’estupidesa dels ortodoxos que només fan que repetir discursos de barra de bar.

A l’aula es pot treballar o bé com una lectura completa, o bé repartint els capítols entre els alumnes i fent una posada en comú. Pel seu contingut és un llibre propi de l’àrea de les ciències socials, i es pot treballar transversalment en diverses assignatures.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Històries naturals de la paraula” de Jesús Tuson (1998)

Portada - TUSÓN - Histories naturals de la paraulaRESSENYA. Jesús Tuson:

“Històries naturals de la paraula” (1998)

Barcelona, Editorial Empúries, 2006

114 pàgines

Ressenya

Segons l’editorial: “No sabríem com imaginar un món sense paraules: un univers emmudit. El mar sense que ningú digués mar; els núvols privats de les paraules gris, blanc i brillant, o de les expressions amb què desitgem la pluja necessària; les criatures que van creixent cap a un món complex òrfenes dels mots d’ànim; els amants sense paraules d’amor… Cal, doncs, tenir cura de les paraules, salvar-les i conservar-les, perquè no tornin a la foscor i al silenci.” Així acaba aquest llibre de Jesús Tusón, que és alhora un homenatge al poder de la llengua i un recorregut apassionat i divertit per la vida quotidiana de les paraules. Històries naturals de la paraula fa una revisió atrevida de vells conceptes com el bilingüisme, la tolerància o la unitat de la llengua, i converteix la lectura en un joc sorprenent i deliciós, on el lector sempre guanya.”

Aquesta obra està dividida en una presentació, quatre parts i una cloenda. Les quatre parts són:

  1. Paraules i coses”, amb l’evolució de les paraules i els seus significats, paraules de coses concretes i de coses abstractes.
  2. Paraules i mentides”, on es tracta el tabú, l’eufemisme i el disfemisme.
  3. Paraules i situacions”, s’explica la diferència entre el bilingüisme i la diglòssia, i s’analitza el fet de la desaparició de llengües.
  4. Tres paraules”, sobre la unitat de la llengua, de les llengües i sobre la tolerància i l’estima a la diversitat.

Destaca especialment pel seu to pedagògic a l’hora d’explicar conceptes científics de la lingüística, per il·lustrar-los amb multituds d’anècdotes, i per la defensa que fa dels valors morals per a la convivència. Tot això d’una manera molt entretinguda.

L’autor és Jesús Tusón (València, 1939), qui va ser professor de lingüística a la Universitat de Barcelona. Ha publicat molts treballs i monografies, però destaca el seu vessant divulgador, amb llibres de gran èxit com: El luxe del llenguatge, Mal de llengües, El llenguatge i el plaer, El llenguatge, L’escriptura, ¿Com és que ens entenem? i Una imatge no val més que mil paraules.

L’aplicació didàctica d’aquesta obra és molt àmplia, ja que no tracta només qüestions lingüístiques, sinó també de convivència i de respecte. Serveix per a tractar temes com la democràcia, la tolerància, el respecte, la solidaritat, la discriminació de persones i de llengües, les identitats “assassines”, etc. Està adreçada a qualsevol persona interessada en aquests temes, i especialment per a joves amb ganes de llegir un llibre entretingut i que els provocarà un petit trasbals en les seues idees preconcebudes. Totalment recomanable.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »