LLIBRE. «Grecia en el aire» de Pedro Olalla (2015)

A l’igual que Historia menor de Grecia, un llibre que vaig comentar fa un temps, aquest de Grecia en el aire és un assaig històric molt bonic. El seu subtítol és molt clarificador: “Herencias y desafíos de la antigua democràcia ateniense vistos desde la Atenas actual”. És un relat sobre com era la democràcia de l’antiga Atenes, com era el poble que la va fer possible, i per contrast quines mancances tenim en les nostres actuals democràcies (ja sabeu: corrupció, desigualtat, interessos particulars de les elits, mentides, manipulació, repressió). Malauradament tot ben actual.

Grecia en el aire per tant és un llibre sobre història, sobre política i amb molta càrrega ètica, de la que fa pensar. Supose que al parlar del bé comú i defendre els interessos generals pot semblar un llibre didactista, o massa subjectiu, però quin no ho és? El cas és que Pedro Olalla, un hel·lenista que “ha eixit per la tele”, escriu molt bé, amb una calma que és d’agrair, i presenta el seu relat de manera íntima, buscant la complicitat del bon lector. Els seus escrits, treballs i conferències són defenses apassionades sobre l’antiga Grècia i els seus protagonistes. També és un guia de luxe per a recórrer els racons de l’actual i la soterrada Grècia.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

LLIBRE. «14» de Jean Echenoz, sobre la Primera Guerra Mundial

14-jean-echenoz-207x300

En uns dies començarem la Primera Guerra Mundial en 1r de BAT. Fa unes setmanes vaig llegir la novel·la 14 de Jean Echenoz. Per a una pila de crítics és una obra mestra i li dediquen elogis molt fervents, però a mi no m’ha agradat. El motiu? M’ha semblat una lectura massa simple, massa típica, massa “lectura d’institut”. Però que quede clar, és una opinió, la meua.

El que sí que passa és que no m’agrada recomanar als alumnes una lectura que a mi no em satisfà, ho trobe deshonest, o almenys fals. Sobretot quan conec altres llibres que recomanaria amb tota l’alegria del món, com La Gran Guerra de Marc Ferro, Res nou al front de l’oest d’Erich Maria Remarque (descatalogat en català; en castellà en Edhasa amb el títol Sin novedad en el frente), i fins i tot Adéu a les armes d’Ernest Hemingway. Ja que estem parlant de llibres, acabe de recordar que tinc pendent La belleza y el dolor en la batalla, del suec Peter Englund.

Tornant a Echenoz, he de confessar que no havia llegit res d’ell abans. 14 me l’ha deixada Alfred Boluda, un company de l’IES Ribera de Xàtiva. Quan Alfred va treballar a Ontinyent aquest llibre era una lectura que tenien els alumnes de 1r de BAT. Evidentment té elements útils per a l’estudi de la Història: alguna descripció de la mobilització militar, de les trinxeres, la sang, i un poc, poquíssim, la rereguarda. Però per a mi li falta el context (qui lluita? per què? on?), i més rereguarda, i si de cas més ràbia, i sobra la història romàntica, amb una tensió entre dos xics i una xica que té molt d’aire a la pel·lícula Pearl Harbor, que tampoc és la repera.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Lliçó d’alemany» de Siegfried Lenz (1968), sobre la cultura de l’obediència

63_llico_dalemany_siegfred_lenz

Un dels llibres que he pogut llegir-me fa poc ha estat Lliçó d’alemany, de Siegfred Lenz (1926-2014). M’ha agradat molt per diversos motius. En diré tres:

1. Nazis: està ambientat en l’Alemanya nazi, durant la Segona Guerra Mundial i els anys posteriors, però en cap moment apareix la paraula nazi. No és una novel·la típica, lineal i previsible. Sí que apareix, i molt, la paraula obediència, i també deure. Més que buscar la llàgrima fàcil es tracta de fer-nos veure un ambient, una cultura de l’obediència que va permetre el que va passar i tots sabem. No busqueu batalletes, ni falta que en fan.

2. El paisatge: l’acció transcorre quasi plenament en un poblet costaner del nord d’Alemanya, en la regió de Frísia, a l’estat d’Slesvig-Holstein. El mar, el vent, els núvols, la llum somorta, les torberes, els canals, els molins, les marees fortes, els camins rurals. El paisatge no ambienta, és un protagonista més.

3. El pintor: a la novel·la hi ha un pintor que es diu Max Ludwig Nansen, a qui se li ha prohibit pintar per no seguir els dictats de l’art oficial. Com a bon artista farà el possible per a desobeir aquesta ordre, mentre el policia local farà el possible per a que no puga fer-ho. Siggi Jepsen, el fill del policia local es trobarà enmig dels dos. El conflicte entre la llibertat i l’obediència el trobem en un exemple quasi banal, però amb unes connotacions universals. Respecte al pintor Nansen cal dir que està inspirat en Emil Nolde (1867-1956), un artista famós del corrent expressionista, estranyament amb simpaties nazis, però a qui malgrat això se li va prohibir pintar. De fet el seu nom era Emil Nansen (mira que estava fàcil). Disculpeu l’spoiler, no ho sabia fins que no he llegit el postfaci del traductor, però em sembla que no canvia en res la lectura de la novel·la. Al final d’aquesta entrada trobareu una petita selecció de pintures de Nansen (el de veritat).

I ja està, només volia fer aquests apunts. No fa falta que diga més perquè a Internet podeu trobar enllaços a crítiques i ressenyes professionals, amb més spoilers de l’argument i més informació sobre l’autor (a qui per cert relacionen amb Günter Grass). Per exemple podeu visitar el web de l’editorial Club Editor.

També vull dir que no crec que siga una novel·la per a recomanar de manera general als alumnes (són quasi cinc-centes pàgines, ens matarien). No obstant això, sí que es pot utilitzar per a il·lustrar alguns fets històrics, i per a citar-la, com un estímul més dels que tot professor llança en una classe. De vegades sembla impossible, però sempre hi ha algun jove a qui aquestes coses se li queden per dins, i mai se sap fins a on poden créixer.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOCUMENTAL. «Kurdistan, guerra de dones» (2016)

ypj_dones_kurdistan_guerra

Feia temps que sentia coses interessants sobre el Kurdistan. Resulta que els kurds són un poble repartit entre diversos estats (Turquia, Síria, Irak i Iran), mantenen una notable resistència al voltant d’un partit d’alliberament nacional, amb ideari socialista i amb una guerrilla pròpia (el PKK, el Partit dels Treballadors del Kurdistan), i les dones kurdes són molt reconegudes en la seua societat, fins al punt de tenir el seu propi exèrcit. Per acabar-ho d’adobar als kurds només els faltava veure’s afectats per l’actual desastre d’Irak, de Síria i per l’Estat Islàmic. Tenen la seua èpica.

Per això no m’ho he pensat massa quan he vist que la revista Mientras Tanto compartia un documental titulat «Kurdistan, guerra de dones». Està produït per França i Alemanya, i és recent, del 2016.

És un documental que ens trenca multitud de prejudicis. Veient-lo descobrim un poble amb una resistència cultural i social molt rica, on lluiten per la igualtat entre homes i dones, per la democràcia, també per l’ecologisme (!). Evidentment també per la independència del seu país, el Kurdistan, però el que més crida l’atenció és aquest vessant social i igualitari. Al documental hi ha manifestacions on la gent coreja el lema “Dona, vida, llibertat!“. Sobre tot açò als nostres mitjans de comunicació, poqueta cosa i malament (ja sabeu, terrorisme, violència i poc més). Per a veure’l només fa falta un poc de curiositat i cinquanta minuts tranquils. Per cert, està en versió original subtitulada.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

ARTICLE. «La Revolució Russa i nosaltres» per Josep Fontana (1917-2017)

lenin_1917_revolucio_russa

Comencem el 2017 i enguany se celebra el primer centenari de la Revolució Russa. No serà una efemèride massa popular, ja que malgrat totes les barbaritats posteriors en aquell moment va ser un intent molt seriós de millorar el món, de crear una societat més igualitària i solidària, i sí, aquell intent va fracassar.

No obstant això, val la pena recordar-ho, i per això vull compartir un text molt recomanable. Es tracta de la conferència que l’historiador Josep Fontana va realitzar a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) el passat 24 d’octubre de 2016 al marc de les jornades sobre la Revolució Russa organitzades per la Comissió del Centenari de la Revolució Russa.

Del professor Fontana ja hem compartit altres textos a Historiata, com per exemple la ressenya de La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, o els articles Després de la crisi i l’entranyable Demasiados retrocesos (sobre la Història Contemporània d’Espanya). Ara repassem la importància història de la Revolució Russa. Impecable.

Font d’informació: fundacioalternativa.cat, 08/11/2016 [consultat l’01/01/2017]

 

Article «La Revolució Russa i nosaltres»:

«Cap a 1890 els partits socialistes europeus, agrupats en la Segona Internacional, havien abandonat la il·lusió revolucionària i defensaven una via reformista que els havia de dur a integrar-se en els parlaments burgesos, confiant en què un dia podrien accedir al poder a través de les eleccions i que des d’allí procedirien a transformar la societat. D’aquesta manera els partits socialistes alemany, italià, espanyol, el francès, que mantenia encara el nom de Secció francesa de la Internacional Obrera, o el laborisme britànic van optar per una política reformista, encara que conservessin la retòrica revolucionària del marxisme per tal de no desconcertar els seus seguidors obrers, que havien de seguir creient que els seus partits lluitaven per una transformació total de la societat.

La contradicció entre retòrica i praxis va esclatar amb motiu de la proximitat de la Gran guerra de 1914. Al congrés que la Internacional socialista va celebrar a Basilea en novembre de 1912 es va proclamar  que “era el deure de les classes obreres i dels seus representants parlamentaris (…) realitzar tots els esforços possibles per tal de prevenir l’inici de la guerra” i que, si aquesta finalment començava, havien d’intervenir perquè acabés ràpidament i “utilitzar la crisi econòmica i política causada per la guerra per revoltar el poble i accelerar la caiguda del govern de la classe capitalista”. El congrés proclamava, a més, la seva satisfacció davant de “la completa unanimitat dels partits socialistes i dels sindicats de tots els països en la guerra contra la guerra”, i cridava “els treballadors de tots els països a oposar el poder de la solidaritat internacional del proletariat a l’imperialisme capitalista”.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «La volta al món d’una armilla polar» de Wolfgang Korn, una petita història sobre la gran globalització (2008)

la_volta_al_mon_armilla_polar-cat-alta

He estat totalment enganxat a La volta al món d’una armilla polar, un llibre que detalla molt bé què vol dir això de la globalització, i quins efectes té sobre els diversos engranatges de la cadena mundial. Es llig molt bé, té un estil de reportatge periodístic, amb una tensió narrativa ben lligada, i està molt ben editat, amb quadres explicatius i il·lustracions.

El llibre ens conta la història d’una modesta armilla polar, en totes les seues fases: la formació i aparició del petroli que servirà per a fabricar el polièster, la societat tan marcada dels països del Golf Pèrsic, el transport del cru fins a Bangla Desh, la filatura i la confecció de l’armilla per part de semiesclaus contemporanis, el seu transport en un gran vaixell de contenidors fins Europa, la seua venda en una botiga d’una gran cadena a Alemanya, el seu ús efímer, i finalment el procés de reciclatge, la seua reutilització a Àfrica, i el posterior i dramàtic retorn a Europa sobre el cos d’un jove emigrant il·legal.

No és broma, el món està més connectat del que sembla. En aquest llibret aprenem el com, amb un exemple molt casolà, que tots podem entendre i també sentir. Tots tenim productes d’aquesta mena. Jo mateix tinc dos armilles polars.

Vaig conéixer aquest llibre per casualitat, perquè una coneguda el va esmentar en una conversa. Em vaig quedar amb el títol perquè alguna cosa em deia que podia estar bé i me’l vaig comprar farà un parell de setmanes. Era per a un autorregal per a Nadal, però el faig fullejar i no m’he pogut resistir.

M’agradaria molt treballar aquest llibre en 3r d’ESO, per a aprofundir en el tema de la globalització, del comerç a escala mundial, i sobretot per a analitzar les desigualtats que provoca aquest model de producció, transport i consum, i la seua insostenibilitat social i mediambiental. Però enguany serà que no, tinc un grup de 3r un poc especial, anem molt a poc a poc. De tota manera es pot agafar algun fragment per a il·lustrar alguna explicació o treball, o per a enriquir un debat. Si podeu, llegiu-lo.


Selecció de textos:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

PEL·LÍCULA. «Lluny dels homes» (2014)

Lejos-de-los-hombres

Anit vaig veure Lluny dels homes, una pel·lícula ambientada en Algèria, en 1954. Està basada en un relat d’Albert Camus que es titula L’hoste.

Explica la història d’un professor rural d’origen espanyol, veterà de la Segona Guerra Mundial, que ha de portar a un presoner algerí a un poble per a que el jutgen, i així evitar una escalada de violència familiar. Però el recorregut no serà gens fàcil. És un western en tota regla.

Potser no és una pel·lícula per a alumnes, almenys no per a l’aula, però sí que la recomane per als que gaudim amb les bones històries, contades sense frenesí, i amb una fotografia bellíssima.

Tinc ganes de llegir-me el conte de Camus. Es troba dins d’un llibre de relats que es titula L’exili i el regne, publicat el 1957, el mateix any que li van concedir el premi Nobel. No he trobat cap edició actual en català, però sí dos edicions antigues: una de 1991 de la Magrana i l’altra de 1967 de l’editorial Vergara, traduïda per Joan Fuster i Josep Palacios. Es pot trobar algun exemplar de segona mà a Uniliber (jo ja he encomanat el meu).

D’alguna manera, el desert enganxa.

Més informació:

14 DE JULIOL. “Ça ira”

Prise_de_la_Bastille

Per a qualsevol persona interessada en la Història és impossible sostraure’s al magnetisme del 14 de juliol, la data en què oficialment el poble, la massa, entra en la Història Contemporània, no només com a actor passiu sinó com a protagonista. Aquest dia, de l’any 1789, el poble de París va prendre la Bastilla, una fortalesa medieval que es trobava al centre de la ciutat, pràcticament en desús però que era el símbol del poder absolutista de la monarquia francesa i va accelerar la Revolució Francesa.

Aquesta revolució és una referència contínua i tema imprescindible en qualsevol relat de la Història, tan i tan repetit que resulta un poc cansat: que si la guillotina, que si el Comité de Salut Pública, que si la “Grande Peur”, que si no sé quantes constitucions (1791, 1793 i 1795), etc. En resum, un esdeveniment molt “gastat”. Però, però, però, si ens acostem amb tranquil·litat veure’m que és un fet interessantíssim, amb molts matisos i personatges tremendament captivadors, de tot tipus, com Condorcet, Mirabeau, Robespierre, Sièyes, Danton, Babeuf, Olympe de Gouges, Talleyrand, Fouché, etc.

Fa anys vaig llegir Los ecos de la Marsellesa del meu estimat Eric John Hobsbawm, un llibre publicat amb motiu del segon centenari de la revolució (el 1989), amb un repàs al mite i a les dos principals interpretacions: la revolució com a projecte acabat (versió burgesa/neoliberal) o la revolució inacabada (versió social/d’esquerres). Un altre llibre, molt ben escrit, que almenys per a mi es llig com una novel·la d’aventures, és La Revolución Francesa. Una nueva historia, de Peter McPhee. Per últim voldria recomanar Los sueños de la razón. Ensayo sobre la experiencia política, de José Antonio Marina, un escriptor actualment molt criticat perquè ha acceptat l’encàrrec del govern conservador del Partit Popular de redactar un document base per a un “pacte educatiu”. Malgrat açò, Los sueños de la razón és un repàs molt suggeridor de diversos elements i protagonistes de la Revolució Francesa (els motius del Terror, el temps històric, la cultura democràtica, l’experiència humana, l’idealisme, etc.).

Acabe ja aquest homenatge al 14 de juliol, i acabe amb una cançó revolucionària, la més famosa abans de La Marsellesa, i que es diu Ça Ira!, amb la versió magnífica d’Edith Piaf a la pel·lícula Si Versailles m’était conté (“Si Versalles poguera parlar”), del 1954.

Recordeu: les coses poden canviar. Feliç 14 de juliol!

Lletra de “Ça ira”: Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOCUMENTAL. «Gernika, el bombardeo» (26 d’abril de 1937)

Bombardeig de Gernika

Gernika, efectes del bombardeig del 26 d’abril de 1937

 

Hui és 26 d’abril, i les xarxes socials recorden amb puntualitat l’efemèride ignominiosa del bombardeig de la vila basca de Gernika (Biscaia) l’any 1937, per part de l’aviació del bàndol sublevat, durant la Guerra Civil espanyola.

D’entre els materials que s’han compartit m’ha agradat molt un documental que no coneixia i que ha compartit el gran José Manuel Guardia, bon amic, futboler empedreït i professor d’Història a Cabdet (en castellà Caudete).  

El documental es titula «Gernika, el bombardeo», es va presentar l’any 2007, i el guió i direcció és d’Alberto Rojo. Dura 56 minuts, encara que a YouTube hi ha una síntesi molt bona de 7 minuts i mig. Aquest últim vídeo és un recurs molt recomanable per a l’aula, ja siga un 26 d’abril o qualsevol altre dia.

Més informació: Llegeix la resta d’aquesta entrada »

PEL·LÍCULA. «La professora d’Història» (2014)

cartell_la_profesora_de_historia

La professora d’Història és una pel·lícula sobre el món de l’educació. La vaig veure fa uns dies. Me la va deixar Pepa Alabort, professora de Geografia i Història de l’IES Andreu Sempere d’Alcoi, i que també és veïna del meu barri.

Aquests tipus de pel·lícules formen part d’un gènere cinematogràfic propi que ha donat a la història del cinema algunes obres molt belles. La professora d’Història està basada en fets de reals i explica la història de la professora Anne Gueguen i d’un grup d’alumnes, de l’institut Léon Blum de Créteil (França). Ella, la professora, guia a un grup d’alumnes considerats “problemàtics” per a realitzar un projecte educatiu per a presentar-lo a un concurs nacional. El projecte és sobre els xiquets i els joves que van morir a la Xoà, és a dir, l’holocaust, el conegut genocidi jueu durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945).

A la pel·lícula trobem diversos aspectes i temes recurrents en aquest tipus de pel·lícules com la perseverança d’una professora que creu en la importància de la seua faena, la convivència “exagerada” dels joves o la feixuga burocràcia educativa. També apareix la memòria històrica, la desigualtat social, el racisme, la falta d’autoestima i de confiança, el sentiment de pertinença a grups, etc.

És un relat de descobriment típic, on acompanyem als joves en la seua trobada amb el nazisme, la violència i els genocidis.

M’ha agradat molt la interpretació de l’actriu Ariane Ascaride en el paper de la professora, amb una austeritat molt d’agrair. També que la pel·lícula evita el to èpic i caldós d’altres pel·lícules educatives. Però sobretot val la pena per l’aparició de Léon Zyguel, un supervivent real del camp de concentració de Buchenwald, que explica la seua experiència i provoca una inflexió radical en la pel·lícula. No només és ficció, el que va passar és real i és història. En un determinat moment Léon Zyguel llig un text molt emotiu, el “Jurament de Buchenwald“, una declaració que els presoners supervivents van redactar i llegir quan el lager va ser alliberat l’abril de 1945. M’haguera agradat compartir aquest jurament declaració però no l’he trobat. [Nota afegida: el professor Marc Ferri sí que l’ha trobat, en anglés, i l’afegisc al final d’aquesta ressenya].

Un últim apunt: el títol de la pel·lícula en francés és Les Héritiers, és a dir “Els hereus”, i és un recurs molt recomanable per a ajudar a desemmascarar entre els joves (i els no tan joves) el nou feixisme d’arrel social, ètnic i religiós que ens envolta d’una manera cada vegada més quotidiana.

Tràiler de la pel·lícula:

Més recursos

  1. Algunes pel·lícules sobre educació
  2. Algunes pel·lícules sobre el genocidi jueu
  3. Altres recursos
  4. Text: “El jurament de Buchenwald” (1945)

Llegeix la resta d’aquesta entrada »