Les crisis industrials, Alcoi i “Los lunes al sol”

Article publicat en Les Muntanyes el mes de març de 2024, publicació mensual d’Alcoi i comarques pròximes.

Autors: Alumnat de 2n BAT A de l’IES Pare Vitòria

“En l’IES Pare Vitòria hem vist en classe de Geografia la pel·lícula “Los lunes al sol”, per a ampliar el tema del sector secundari, en concret sobre l’època de les crisis i reestructuracions industrials dels anys 70, 80 i 90 del segle passat. És un tema normalet en el llibre, un poc avorrit, però en la pel·lícula aquesta època sembla que va ser conflictiva, prou sòrdida però també plena d’emocions per als que la van viure.

Després de veure la pel·lícula hem fet ressenyes, aquest article és un breu resum. En general l’alumnat ha coincidit en la descripció: “Los lunes al sol” és una pel·lícula del 2002 dirigida per Fernando León de Aranoa, protagonitzada per Javier Bardem i Luis Tosar entre d’altres, ambientada en la ria de Vigo, quan es van tancar les drassanes, es va reconvertir el sector industrial a Espanya i això va provocar conflictivitat social però sobretot desocupació i empobriment per a milers de famílies. El context està clar: és quan Occident va patir les crisis dels anys 70, quan Espanya va entrar en la Comunitat Europea, quan en el nou món globalitzat l’anterior model industrial havia esdevingut obsolet, ineficaç, no rentable. I els treballadors/es? Que es reciclen. Business is business.

L’alumnat continua coincidint en la importància dels protagonistes, una colla d’aturats que passen els dies sense esperança. Són Santa, interpretat per un rabiós Javier Bardem, l’orgull del proletariat; Jose, un contingut Luis Tosar, preocupat per la relació amb la seua dona, Ana, explotada laboralment en una conservera; Reina, que ara és vigilant (un treball sense ofici, sense dignitat); Lino, l’oficinista que intenta dissimular; Rico, que van muntar el bar amb els diners de la indemnització i va tirant; i Amador, alcoholitzat, abandonat pel seu entorn i en caiguda directa cap a la marginació. Les xarrades en el bar d’aquest grupet són impagables, són la consciència del moment, uns diàlegs que fan el relat que no apareix als llibres tan formals de Geografia o d’Història. En aquest bar trobem allò que Balzac deia de la literatura, “és la història privada de les nacions”, allò que no es conta en llocs oficials, que no apareix en les estadístiques. Açò no és “Full Monty”, ni “Billy Elliot”, ací no riu ningú.

Després cada alumne/a ha analitzat la pel·lícula com ha sabut i pogut, tot interessant: que si la reconversió, que si viuen en un món de “formigues i xitxarres” (en referència al conte…), que si haurien de moure’s i fer alguna cosa, que si és una injustícia, que si la idea d’anar a Austràlia (lluny, més lluny), que si el neocapitalisme o la globalització, i més i més. Així fins al final de la pel·lícula, i apleguem al mateix no-res en el qual vam començar, al vaixell “Lady España” (quina metàfora!), un transbordador aturat enmig de la ria gallega. Com l’Alcoi dels anys 70-80-90 del segle XX, ple de fàbriques tancades i la gent… Continua la lliçó. Passem al següent tema.”

La València de la Restauració segons les novel·les de Blasco Ibáñez

Mentre tot el món remuga que l’educació està fatal (i tenen part de raó) jo vaig a la meua i necessite dir que València en les novel·les de Blasco Ibáñez d’Enric Sebastià és una meravella de llibre.

Està publicat a València, per l’editorial l’Estel, l’any 1966 i conté un pròleg del professor Joan Reglà. És un estudi social i polític de la València de l’època de la Restauració (1874-1898), fet a partir de les novel·les del cicle valencià de Blasco Ibáñez. Segueix la tendència historiogràfica de l’escola francesa dels Annals i per això sovint trobem referències a Fernand Braudel i a Jaume Vicens Vives, mestre i introductor a Espanya d’aquesta escola. Els historiadors dels Annals volien posar les persones normals i corrents en el centre dels estudis històrics. Així, les novel·les de Blasco Ibáñez són una font històrica o una excusa per a tractar el període de la Restauració des d’aquests supòsits, perquè estan influïdes pel naturalisme de Zola, el realisme de Balzac i fins i tot el romanticisme de Victor Hugo, amb protagonistes anònims, gent humil, els que fan la història des de baix. Ara açò és normal, però en els anys 60 del segle passat, en l’Espanya franquista nacionalcatòlica, era tota una revolució historiogràfica. Per si algú encara no s’havia assabentat té un subtítol que subratlla el caràcter social del llibre: Proletariat i burgesia, sense vergonya, fent-li l’ullet a l’escola marxista. Tota una declaració d’intencions.

Les novel·les del cicle valencià de Blasco Ibáñez que trobem en aquest estudi són: Arroz y tartana (1894), Flor de mayo (1895), La barraca (1898), Entre naranjos (1900) i Cañas y barro (1902). No les he llegides encara, però segons explica Enric Sebastià la primera serveix per a estudiar el microcosmos del mercat de València, amb el conflicte entre les relacions precapitalistes i el nou capitalisme liberal, i altres aspectes com ara la immigració sobretot aragonesa.

LLIBRE. La Itàlia de 1844 segons Charles Dickens

Postals d’Itàlia és un llibre de viatges de Dickens per aquest país, que va fer per 1844, quan Itàlia encara no estava unificada i els viatges es feien en carruatge. En aquest llibre trobarem descripcions llargues, avorridíssimes, combinades amb observacions molt divertides i d’altres sorprenents. Potser això fa avançar el llibre, el contrast i la sorpresa, sinó els llibres de viatges serien infumables. Més avall he posat alguns fragments com a mostra. El cas és que soc italianòfil, per això cada llibre que llig sobre Itàlia és una festa. 

Charles Dickens ja era un autor reconegut quan va anar a Itàlia. Tenia trenta-dos anys. Més que un viatge va fer una estada llarga, sobretot a Gènova. El llibre comença amb el trànsit per França, detenint-se en Lió i Avinyó. Lió en aquella època era una gran ciutat industrial i la descripció que en fa recorda la de la ciutat de la seua novel·la Grans esperances (un text típic per al tema de la Revolució Industrial en l’ESO). Poc després va aplegar a Avinyó (descripció llarga i morbosa del palau papal), i a Marsella, i des d’allí va pujar a un vaixell que el va portar a Gènova, on va residir uns mesos. La primera impressió que té d’aquesta ciutat és horrorosa, però acabarà estimant-la.

Després de Gènova viatjarà cap al sud i farà el seu particular “Grand Tour”. Recorrerà Parma, Mòdena i Bolonya, passant fronteres a tothora. Visitarà Venècia. També Verona i la seua Arena, Màntua i Milà. Passarà a Suïssa en una trajecte ben complicat, per les muntanyes nevades. Finalment pararà a Roma i estarà unes setmanes, en ple carnaval, visitarà multitud de monuments i fins i tot assistirà a una execució pública amb la guillotina. En aquest punt el relat és frenètic: descripcions i coses que passen. Com a colofó anirà a Nàpols, visitarà Pompeia i pujarà en una excursió accidentada al Vesuvi.

Per als que coneixem alguns dels llocs descrits en Postals d’Itàlia l’interès és màxim, pel contrast que ofereix la visió de Dickens i la pròpia. Els llibres de viatges, d’alguna manera, són per a viatjar o per a recordar. Potser és una obra menor de Dickens, però paga la pena de sobres si vos agrada Itàlia, o viatjar, o recordar, i la temptació és irresistible. 

–

TRIA DE FRAGMENTS 

TEXT. «El darrer enterrament turc a Réthimno»

Al llibre Crònica d’una ciutat de Pandelís Prevelakis hi ha una discreta nota a peu de pàgina que conté una història molt tràgica: la del darrer enterrament turc a la ciutat de Réthimno, a la costa nord de l’illa de Creta. 

Explica un fet que va passar l’any 1923, quan es va produir un intercanvi forçat de poblacions entre Turquia i Grècia. Aquest moviment de poblacions es va acordar en el Tractat de Lausana, el qual va posar fi a la Guerra greco-turca (1919-1922), que va ser una derrota humiliant per als grecs. Per aquest tractat la gran majoria dels turcs que habitaven en territori grec van haver d’anar a Turquia i a l’inrevés, els grecs que vivien en territori turc van haver d’assentar-se dins de les fronteres de Grècia. Va afectar al voltant de mig milió de turcs i un milió i mig de grecs. El resultat va ser un gran ressentiment entre els dos països i també una major homogeneïtat ètnica i religiosa en aquests països. Però en aquell moment fou un drama, una solució dràstica planificada des de despatxos diplomàtics, que va fer que poblacions senceres hagueren d’abandonar les seues cases i terres i emigrar per força.

Pandelís Prevelakis, escriptor grec nascut el 1909, va evocar l’època de la seua infantesa i joventut a la petita ciutat de Réthimno, en la costa nord de Creta, en la seua obra Crònica d’una ciutat. Els lectors en català tenim la sort que aquest llibre està traduït per Eusebi Ayensa, reconegut hel·lenista i que, entre altres coses, va editar fa uns anys la meravella dels Poemes de Kavafis a l’editorial Cal·lígraf. Tot són indicis positius. Crònica d’una ciutat és un llibret molt bonic, ple d’històries, carregat de nostàlgia, amb anècdotes molt entretingudes, però també amb episodis tan colpidors com el de l’expulsió dels turcs cretencs.

Compartisc la nota que es troba a la pàgina 102. És la reproducció d’un article publicat en un periòdic, que conté part del discurs que va fer Prevelakis el 1977, amb motiu del quaranté aniversari de la publicació de Crònica d’una ciutat, titulat «El darrer enterrament turc a Réthimno»:

«Els vaixells que van arribar per endur-se els musulmans  estaven ancorats a mitja milla davant de Réthimno des de feia tres dies i tres nits. Van carregar els homes, les dones i els nens amb tots els seus bagatges i van omplir a vessar les bodegues i les cobertes, tant que no hi cabia ni una agulla, fins que, en rebre l’ordre de salpar, van llevar àncores i van fer sonar tres cops la sirena. Els cristians esguardaven des de terra aquell ramat de gent colpit per l’infortuni i el planyien. L’espectacle els va fer recular per un moment segles enrere, a l’època de les mítiques emigracions de pobles sencers. De sobte, però, alguna cosa va fer que un dels vaixells es quedés aturat, com petrificat. Es disposava a salpar —així ho donava entenent el fum que sortia de la xemeneia—, però allí estava, sense moure’s ni un pam. Van fer baixar una barca i un home a dins va començar a remar cap al port. A mesura que s’hi acostava, els cristians començaren a distingir una dona turca, amb el rostre tapat amb el vel, que duia damunt dels genolls un nadó, talment la Mare de Déu amb l’Infant a l’Epitafi. No els costà gaire adonar-se que el nadó havia mort en el vaixell. El capità estava disposat a llençar el cadàver a l’aigua amb un llast als peus, tal com estipula la normativa que regeix la vida marinera, però la mare, agenollada davant seu, li va suplicar desconsoladament que no ho fes, de manera que el capità li va concedir el favor d’anar a enterrar-lo a terra ferma. Així doncs, la dona turca desembarca amb el nadó mort en braços. La capitania del port, que n’estava informada, la deixa passar. Com que duu el rostre cobert, ningú no sap qui és, però quan s’apropa a la seva casa solitària, alguns la reconeixen i de boca en boca va corrent la veu que la vídua de Khassanis ha perdut el seu únic fill i que ara ha desembarcat per enterrar-lo, després de guarnir-lo convenientment a casa. Moltes dones cristianes del barri hi acudeixen a correcuita per fer-li costat, per plorar amb ella i per colpir-se el pit. A una d’elles, la vídua de Khassanis li encarrega que vagi cada dia a la tomba del seu fill i que tingui encesa la llar de foc a casa seva durant nou dies i nou nits, tal com estableixen els preceptes de la religió musulmana. La dona, senyant-se, li promet que així ho farà. Quina altra cosa podia fer? Coneix prou bé la seva religió. Llavors, agafen l’infant, embolcallat amb un llençol net que ha dut una altra veïna, i el porten a enterrar a Mezària, al cementeri musulmà. Però quin sentit té parlar de cementiri musulmà o cristià, quan la mort d’aquella criatura els havia unit per sempre! Les dones cristianes obren una fossa a terra, hi dipositen amb cura la despulla, la cobreixen de terra, hi basteixen al damunt un petit túmul i acomiaden l’infant, que enfila així el camí cap a la vida eterna. La mare s’esgarrapa les galtes mentre les dones cristianes es persignen. Com un cor, posen enmig seu aquella dona, que semblava una morta en vida, i l’acompanyen fins al moll. Allí li besen els ulls xops de llàgrimes i li prometen un cop més que tindran cura de l’infant com si fos el seu fill. De fet, han començat ja a estimar la innocent criatura, que ha pagat un preu tan alt per l’odi dels adults i el cos de la qual es consumirà ara en terra estrangera, una terra que en altre temps havia estat també la seva.»

–

ROMA. Alguns llibres sobre Roma

La ciutat de Roma i la seua història em fascina des de ben jove, com a tanta gent. Fa anys que llibre que veig sobre Roma, llibre que compre (o demane a la biblioteca pública). Per a poder visitar-la durant la carrera em vaig enrolar en unes excavacions arqueològiques a Itàlia amb un professor peculiar. També vam visitar Florència i altres llocs, però Roma era el meu objectiu. Era agost de 1995 i recorde que la nit d’abans no podia dormir. Tenia 19 anys. Després, durant tres anys vaig anar unes quantes voltes més, i més tard amb la meua dona quan festejàvem. Ara tocarà anar amb els fills.

Fer una llista de llibres sobre Roma és impossible. Sembla que tots els lletraferits que han passat per allí han publicat les seues impressions. Malgrat això vull compartir una breu llista d’alguns dels llibres que tinc i que he llegit sobre “la meua ciutat”. És una llista desordenada.

1. Història de Roma d’Indro Montanelli. Comence per la gènesi, pel llibre que em va marcar quan era jovenet. Malgrat les reserves que em provoca l’autor continua sent una aproximació molt entretinguda a la Història de Roma. Però no t’has de quedar només en ell. Montanelli i el tabac es poden deixar. Done fe. El vaig ressenyar fa temps: si voleu saber-ne més seguiu l‘enllaç.

2. Historias de Roma d’Enric González. Un llibret molt bonic. La visió d’un corresponsal de premsa que va viure i treballar fa uns vint anys a Roma. Trobes multitud d’anècdotes que trenquen la solemnitat dels típics llocs turístics. També parla molt de menjar i de raconets quasi desconeguts (ara ja no). Si tens pressa és un bon llibre.

3. Roma i nosaltres de Josep Vicent Boira. M’ho vaig passar en gran apuntant tots els llocs que Roma té relacionats amb la Corona d’Aragó. Bona part són de l’època dels Borja, al segle XV, però també podem trobar la petjada dels austriacistes exiliats, de pintors com Mariano Fortuny o capellans com mossèn Junyent. Pot arribar a aclaparar tanta làpida i tanta església, però es llig amb interés. És una altra manera de veure Roma, la nostra Roma.

4. SPQR. Imaginarios contemporáneos en torno a la antigua Roma de Tono Vizcaíno. No puc, no he pogut acabar-lo. He intentar llegir-lo diverses voltes però se’m cau de les mans. Tampoc m’ajuda l’edició tan atrevida i els tipus de lletra. Té molt bona pinta i reflexiona sobre la visió actual que tenim de la ciutat i la seua història, un tema que m’interessa moltíssim, però no sé què em passa que no puc… No obstant això, el tinc pendent i per això parle d’ell. Potser algun dia me’l puga llegir en dos vesprades, qui sap?

5. Roma. Imatges de la memòria de Josep Picó. Editat per Afers. És una joia per a qualsevol enamorat de Roma, de la història i d’Itàlia. Josep Picó ha sigut professor de Sociologia i en aquest llibre fa un recorregut per la Roma moderna i l’antiga, i per la política contemporània i la vida cultural italianes, en especial de la segona meitat del segle XX. Sobretot és un llibre útil perquè ajuda a entendre com s’ha fet la ciutat viva que veiem actualment (el centre i la perifèria) i no només el decorat superficial per als turistes. És un dels llibres sobre Roma que més m’han agradat. La lletra és gran i té fotografies en color (gràcies).

6. Un cafè a Roma de Josep Maria Fonalleras. L’últim que he llegit fins ara. Un llibret també molt bonic. Sembla el llibre que qualsevol visitant recurrent de Roma podria escriure (si poguera, clar). No és el relat d’un especialista ni les memòries d’algú que va viure allí. Només és una declaració d’amor a una ciutat que Fonalleras ha visitat diverses voltes en els últims quaranta anys. Ell mateix reconeix que si sumara tots els dies que ha passat a Roma no li eixirien més cinc o sis mesos. Malgrat això Un cafè a Roma és un text molt suggestiu, ple de racons que ara mateix vull visitar, o tornar a visitar. Me’ls he apuntat.