TASQUES. «La expulsión de los moriscos y el arte del barroco. 2º ESO. Semana 8-12 junio»

«Apol·lo i Dafne», de Gian Lorenzo Bernini, 1622-1625

 

Bon dia!

Esta semana es la última del curso. Tenéis hasta el viernes para entregarme las tareas (las de esta semana y si tenéis alguna pendiente).

En esta semana vamos a ver por encima el episodio histórico de la expulsión de los moriscos, que tanto afectó al antiguo Reino de Valencia (perdió la tercera parte de su población).

Acabaremos el tema y el curso viendo brevemente algunos aspectos del arte barroco, un estilo artístico recargado y que pretendía provocar emociones en el espectador.

Para estudiar este tema hay dos sesiones de tareas y un trabajo voluntario.

–

«Apol·lo i Dafne», de Gian Lorenzo Bernini, 1622-1625

 

Bon dia!

Esta semana es la última del curso. Tenéis hasta el viernes para entregarme las tareas (las de esta semana y si tenéis alguna pendiente).

En esta semana vamos a ver por encima el episodio histórico de la expulsión de los moriscos, que tanto afectó al antiguo Reino de Valencia (perdió la tercera parte de su población).

Acabaremos el tema y el curso viendo brevemente algunos aspectos del arte barroco, un estilo artístico recargado y que pretendía provocar emociones en el espectador.

Para estudiar este tema hay dos sesiones de tareas y un trabajo voluntario.

–

TASQUES. «El Cinquecento. 2º ESO. Semana 11-15 mayo»

Bon dia!

Para esta semana hay dos sesiones de tareas, y también un trabajo voluntario que sube nota.

Pero antes, mirad el resultado del trabajo voluntario sobre obras del Renacimiento que han hecho algunos compañeros vuestros:

Recreacions del Renaixement 2020 from Roderic Ortiz Gisbert

–

Aquí tenéis las tareas para la semana 11-15 mayo:

–

SESIÓN 1. «El Cinquecento»

• Libro de texto: punto 3 del tema 6, página 158.
• 1. Leer el capítulo entero: El Cinquecento
• 2. Hacer las claves para estudiar de la página 158 (el «Piensa» también).

–

SESIÓN 2. «Descubre Miguel Ángel Buonarroti»

• Libro de texto: página 159.
• 1. Leer la explicación sobre Miguel Ángel Buonarroti
• 2. Contesta «Interpreta las imágenes»
• 3. Para contestar la tercera pregunta busca la información en Internet. Si quieres puedes consultar estas páginas:
  • – https://historia-arte.com/obras/el-juicio-final-de-la-capilla-sixtina-miguel-angel
  • – https://es.wikipedia.org/wiki/El_Juicio_Final_(Capilla_Sixtina)
  • – http://www.museivaticani.va/content/museivaticani/es/collezioni/musei/cappella-sistina/giudizio-universale.html

«El juicio final», Michelangelo Buonarroti, 1541 (Clica para verlo más grande)

–

TASQUES. «El Quattrocento. 2º ESO. Semana 4-8 mayo»

Bon dia!
Para esta semana hay dos sesiones de tareas, y también un trabajo voluntario que sube nota y creo que os puede resultar divertido.
Aquí tenéis las tareas para la semana 4-8 mayo:
–

SESIÓN 1. «El Quattrocento»

• Libro de texto: punto 2 del tema 6, páginas 156-157.
• 1. Leer el capítulo entero: El Quattrocento
• 2. Hacer las Claves para estudiar de la página 157.

–

SESIÓN 2. «La Primavera» de Sandro Botticelli

• 1. Observa atentamente la reproducción del cuadro La Primavera, página 157.
• 2. Contesta las preguntas de «4. Interpreta la imagen» de la página 157.
• 3. Antes de contestar mira el siguiente video. Aquí hay muchas respuestas:

–

LLIBRE. Quinze contes del «Decameró» de Giovanni Boccaccio, i la bestialitat de Nastagio degli Onesti

El Decameró és una obra molt coneguda de la literatura italiana medieval. Està formada per cent contes, explicats en deu dies per deu joves de Florència, per a passar l’estona mentre es refugien en una finca de camp, per a evitar la Pesta Negra que està assolant la ciutat. El seu autor és Giovanni Boccaccio i participa com a narrador omniscient i afegeix una conclusió encantadora, una mena de captatio benevolentiae. No cal explicar massa aquest llibre: és famós per les seues històries eròtiques, però també trobem d’amor cortesà, d’enganys i fins i tot moralistes.

L’editorial 3i4 va publicar fa un temps un llibret amb una selecció de quinze contes del Decameró, que es llig molt bé. D’entre les històries seleccionades estan algunes populars com la de Masetto i el convent de monges, o la de Peronella i la gerra, ambdues molt sensuals. Havia llegides unes quantes en castellà quan era jovenet, en un llibre de mon pare, i recorde que vam parlar d’ell i me’l va recomanar, i que a ma mare no li va fer massa gràcia.

LLIBRE. «Lliçó d’alemany» de Siegfried Lenz (1968), sobre la cultura de l’obediència

Un dels llibres que he pogut llegir-me fa poc ha estat Lliçó d’alemany, de Siegfred Lenz (1926-2014). M’ha agradat molt per diversos motius. En diré tres:

1. Nazis: està ambientat en l’Alemanya nazi, durant la Segona Guerra Mundial i els anys posteriors, però en cap moment apareix la paraula nazi. No és una novel·la típica, lineal i previsible. Sí que apareix, i molt, la paraula obediència, i també deure. Més que buscar la llàgrima fàcil es tracta de fer-nos veure un ambient, una cultura de l’obediència que va permetre el que va passar i tots sabem. No busqueu batalletes, ni falta que en fan.

2. El paisatge: l’acció transcorre quasi plenament en un poblet costaner del nord d’Alemanya, en la regió de Frísia, a l’estat d’Slesvig-Holstein. El mar, el vent, els núvols, la llum somorta, les torberes, els canals, els molins, les marees fortes, els camins rurals. El paisatge no ambienta, és un protagonista més.

3. El pintor: a la novel·la hi ha un pintor que es diu Max Ludwig Nansen, a qui se li ha prohibit pintar per no seguir els dictats de l’art oficial. Com a bon artista farà el possible per a desobeir aquesta ordre, mentre el policia local farà el possible per a que no puga fer-ho. Siggi Jepsen, el fill del policia local es trobarà enmig dels dos. El conflicte entre la llibertat i l’obediència el trobem en un exemple quasi banal, però amb unes connotacions universals. Respecte al pintor Nansen cal dir que està inspirat en Emil Nolde (1867-1956), un artista famós del corrent expressionista, estranyament amb simpaties nazis, però a qui malgrat això se li va prohibir pintar. De fet el seu nom era Emil Nansen (mira que estava fàcil). Disculpeu l’spoiler, no ho sabia fins que no he llegit el postfaci del traductor, però em sembla que no canvia en res la lectura de la novel·la. Al final d’aquesta entrada trobareu una petita selecció de pintures de Nansen (el de veritat).

I ja està, només volia fer aquests apunts. No fa falta que diga més perquè a Internet podeu trobar enllaços a crítiques i ressenyes professionals, amb més spoilers de l’argument i més informació sobre l’autor (a qui per cert relacionen amb Günter Grass). Per exemple podeu visitar el web de l’editorial Club Editor.

També vull dir que no crec que siga una novel·la per a recomanar de manera general als alumnes (són quasi cinc-centes pàgines, ens matarien). No obstant això, sí que es pot utilitzar per a il·lustrar alguns fets històrics, i per a citar-la, com un estímul més dels que tot professor llança en una classe. De vegades sembla impossible, però sempre hi ha algun jove a qui aquestes coses se li queden per dins, i mai se sap fins a on poden créixer.