LLIBRE. «Lliçó d’alemany» de Siegfried Lenz (1968), sobre la cultura de l’obediència

63_llico_dalemany_siegfred_lenz

Un dels llibres que he pogut llegir-me fa poc ha estat Lliçó d’alemany, de Siegfred Lenz (1926-2014). M’ha agradat molt per diversos motius. En diré tres:

1. Nazis: està ambientat en l’Alemanya nazi, durant la Segona Guerra Mundial i els anys posteriors, però en cap moment apareix la paraula nazi. No és una novel·la típica, lineal i previsible. Sí que apareix, i molt, la paraula obediència, i també deure. Més que buscar la llàgrima fàcil es tracta de fer-nos veure un ambient, una cultura de l’obediència que va permetre el que va passar i tots sabem. No busqueu batalletes, ni falta que en fan.

2. El paisatge: l’acció transcorre quasi plenament en un poblet costaner del nord d’Alemanya, en la regió de Frísia, a l’estat d’Slesvig-Holstein. El mar, el vent, els núvols, la llum somorta, les torberes, els canals, els molins, les marees fortes, els camins rurals. El paisatge no ambienta, és un protagonista més.

3. El pintor: a la novel·la hi ha un pintor que es diu Max Ludwig Nansen, a qui se li ha prohibit pintar per no seguir els dictats de l’art oficial. Com a bon artista farà el possible per a desobeir aquesta ordre, mentre el policia local farà el possible per a que no puga fer-ho. Siggi Jepsen, el fill del policia local es trobarà enmig dels dos. El conflicte entre la llibertat i l’obediència el trobem en un exemple quasi banal, però amb unes connotacions universals. Respecte al pintor Nansen cal dir que està inspirat en Emil Nolde (1867-1956), un artista famós del corrent expressionista, estranyament amb simpaties nazis, però a qui malgrat això se li va prohibir pintar. De fet el seu nom era Emil Nansen (mira que estava fàcil). Disculpeu l’spoiler, no ho sabia fins que no he llegit el postfaci del traductor, però em sembla que no canvia en res la lectura de la novel·la. Al final d’aquesta entrada trobareu una petita selecció de pintures de Nansen (el de veritat).

I ja està, només volia fer aquests apunts. No fa falta que diga més perquè a Internet podeu trobar enllaços a crítiques i ressenyes professionals, amb més spoilers de l’argument i més informació sobre l’autor (a qui per cert relacionen amb Günter Grass). Per exemple podeu visitar el web de l’editorial Club Editor.

També vull dir que no crec que siga una novel·la per a recomanar de manera general als alumnes (són quasi cinc-centes pàgines, ens matarien). No obstant això, sí que es pot utilitzar per a il·lustrar alguns fets històrics, i per a citar-la, com un estímul més dels que tot professor llança en una classe. De vegades sembla impossible, però sempre hi ha algun jove a qui aquestes coses se li queden per dins, i mai se sap fins a on poden créixer.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

HISTÒRIA DE L’ART. Pieter Brueghel el Vell i la pel·lícula “El molí i la creu”

camí del calvari pieter brueghel el vell 1564

El camí del calvari”, de Pieter Brueghel, al Museu Kunsthistorisches de Viena. (Clica per a fer-lo més gran)

 

Fa dos dies vaig poder veure la pel·lícula El molí i la creu (The mill and the cross), i vaig gaudir moltíssim. El seu director és el polonés Lech Majewski, i se centra en la figura del pintor flamenc Pieter Brueghel el Vell (1525-1569). En concret la pel·lícula explica el sentit i l’elaboració de El camí del calvari, un oli sobre taula de 124 x 170 cm, datat en el 1564. En aquesta obra es recrea la passió de Crist i també la vida quotidiana i la situació de violència que es vivia als Països Baixos del segle XVI, quan formaven part de la corona espanyola. El tema religiós és el motiu central, però també una excusa per a mostrar aquest conflicte.

La pel·lícula és ambiciosa: retrata les accions de bona part dels 500 personatges que apareixen a la pintura, visualment és molt atractiva, tant en color com en llum, els detalls estan treballadíssims, i per contra és austera en els diàlegs i en l’acompanyament musical, però això no és cap inconvenient.

Trobem un personatge certament inquietant, el moliner, que és explícitament Déu, el qual controla el temps mitjançant els engranatges del seu molí i tot ho veu des de les altures. Per altra banda, Pieter Brueghel apareix com el pintor que organitza l’acció, que la detén al seu gust per a detallar-la, que intentar copsar el sentit de la seua realitat més immediata. L’artista està interpretat pel veterà Rutger Hauer, que broda el paper, i està acompanyat pel també veterà Michael York, que fa d’un burgés molt ric que és el seu mecenes.

Hi ha una frase a la pel·lícula que em captiva, que diu Pieter Brueghel, i que, per a mi, ajuda a entendre el sentit d’aquest quadre i de bona part de la l’obra pictòrica d’aquest artista: “tots els esdeveniments que van canviar el món van passar desapercebuts per la multitud”. És a dir, l’èpica, les grans paraules i els grans fets, la transcendència és només una construcció i és més irreal que la quotidianitat i la banalitat de la vida, i per això el patiment d’uns conviu tan bé amb la monotonia lineal dels altres. Per això les obres de Brueghel ens resulten com a mínim estranyes: no trobem lirisme o afectació sensual, sinó més bé la plasmació d’un instant real, tan real i crític que resulta torbador.

La pel·lícula és lenta, i és magnífica. Mireu-la sense son.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Històries del senyor Keuner” de Bertolt Brecht, perles de pensament

Portada - Bertolt Brecht - Històries KeunerRESSENYA. Bertolt Brecht:

“Històries del senyor Keuner”

Ressenya

Segons l’editorial: “Aquest llibre està formada per vuitanta-set relats breus –entre l’aforisme, l’anècdota i la paràbola– que Bertolt Brecht (1898-1956) va escriure entre els anys trenta i els cinquanta. En aquestes històries, que han estat considerades una joia de la prosa alemanya, Keuner és l’alter ego irònic de l’autor, i com ell, és qualsevol cosa menys senzill, perquè en la seua recerca de la veritat s’ocuparà dels problemes més urgents, sense defugir-ne mai cap.”

Alguns dels relats més brillants i colpidors per a mi són “Allò savi en el savi és l’actitud”, “Mesures contra la violència”, “Amor patri: l’odi a les pàtries”, “Sobre la pregunta de si existeix un déu”, “El xiquet indefens”, “Converses”, “Una bona resposta (estic sense feina)”, “Si els taurons fossen persones” o “El funcionari indispensable”.

Es tracta d’una obra curta, de lectura molt accessible i amb una forta càrrega ètica i moral. No són simples consells, sinó pensaments sobre els fets més diversos de la vida, com l’amor, l’actitud, l’amistat, la naturalesa, l’art, la política, el patriotisme o les errades.

Aquesta edició té un dossier final molt bo amb propostes didàctiques per a entendre la figura de Bertolt Brecht i el context cultural de l’expressionisme alemany, així com l’auge del totalitarisme feixista de l’Europa dels anys 30 del segle XX, en concret el nazisme alemany.

Val la pena.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Civilización” de Kenneth Clark (1969), una història cultural

portada - kenneth clark - civilizaciónRESSENYA

Kenneth Clark: “Civilización” (1969)

Madrid, Alianza Editorial, 2013
521 pàgines, en castellà
Títol original: “Civilisation: A Personal View
Enllaç a l’editorial

Ressenya

Civilización” de Kenneth Clark és un llibre realitzat a partir dels guions de la sèrie documental televisiva que va realitzar aquest autor per a la BBC. A l’igual que la sèrie té tretze capítols, i explica la història cultural d’Europa occidental, des de la caiguda de l’Imperi Romà al segle V dC fins als inicis del segle XX.

Com diu el professor de literatura Enric Iborra al seu blog La serp blanca:

“Quan acabem de llegir aquest llibre, tenim la sensació de ser més intel·ligents i de saber més. La sensació de ser més intel·ligents és probable que només siga una il·lusió agradable; la de saber més, reflecteix un fet ben real.”

Cal deixar clar que no és únicament una història de l’art, si bé el cos central del llibre són les pintures, escultures i l’arquitectura més significatives de cada època, i els artistes i la societat on s’emmarquen. És un llibre que reflexiona sobre la civilització, entesa per l’autor com “capacitat creadora i extensió de les facultats humanes”. Per això també trobarem un poc de música, literatura, filosofia, religió, ciència, societats, política i fins i tot economia. Tot això amb un estil amable, pedagògic i de vegades irònic, però sempre entretingut i divertit.

A més a més el llibre conté quasi tres-centes fotografies en blanc i negre que il·lustren a la perfecció el text.

Kenneth Clark (1903-1983)

Kenneth Clark (1903-1983)

Segons l’autor el títol de “Civilització” va ser accidental. Al segle XVIII hauria sigut més fàcil: “Especulacions sobre la naturalesa de la civilització il·lustrada per les fases canviants de la vida civilitzada en Europa occidental des de les Edats Fosques fins al present”. Títols així avui en dia són impensables. La paraula “civilització” va ser un estímul per a l’autor, i ens evoca una cosa que no acabem de saber definir però que tots entenem d’alguna manera.

A mi m’han encantat en especial els capítols que tracten sobre algunes èpoques que conec poc o que estan molt estereotipades, com ara l’època més fosca de l’Alta Edat Mitjana (segles VII-VIII), quan semblava que Europa tornava a un món sense escriptura ni civilització. També l’explicació que fa del Barroc i de la contrarreforma catòlica, així com el caràcter sensible i original del Rococó; o el segle XIX, amb el desenvolupament de l’enginyeria gràcies als nous materials de la Revolució Industrial, amb les seues dramàtiques conseqüències socials. Però en general tots els capítols són dissertacions magistrals que van d’allò particular a allò general, i que permeten entendre les èpoques que tracta, o almenys donen una aproximació molt bona. No és un manual d’art, repetisc, sinó un viatge bellíssim sobre el que significa la cultura occidental, de la mà d’un gran historiador de l’art.

En definitiva, un gran llibre de divulgació humanística.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “El Paraíso en la otra esquina” de Mario Vargas Llosa (2003), una evocació de Paul Gauguin i Flora Tristán

Portada - Vargas Llosa - El Paraíso en la otra esquinaRESSENYA. Mario Vargas Llosa

“El Paraíso en la otra esquina” (2003)

Madrid, Alfaguara, 2003

488 pàgines, castellà

RESSENYA

Aquesta és una novel·la sobre la vida de dos persones del segle XIX i la seua recerca de la felicitat: la feminista i revolucionària Flora Tristán (1803-1844) i el seu nét, el famós pintor postimpressionista Paul Gauguin (1848-1903), que malgrat no coincidir cronològicament, sí que van compartir la vocació de viure plenament.

Flora Tristán és filla d’un ric burgès del Perú independent, que viu en la misèria al París de principis del segle XIX i es explotada pel seu marit, de qui acabarà separant-se. Va viatjar infructuosament al Perú per fer valer els seus drets com a descendent de la rica família Tristán, i a Anglaterra, per estudiar la situació dels obrers i de les dones, sobretot de les prostitutes. Arran la seua conscienciació social es dedicarà a estudiar les idees dels socialistes utòpics i es llançarà a defensar els drets dels obrers i de les dones. Voldrà crear la “Unió Obrera”, una mena d’Internacional Socialista avant la lettre, però cansada i malalta morirà abans de veure acomplits els seus somnis.

Paul Gauguin és un pintor francés postimpressionista, turmentat pel desig de tornar al món primigeni, bàsic, sexual i salvatge de les cultures primitives. Deixarà la seua faena de corredor de Borsa, abandonarà la seua dona i els seus cinc fills, i es dedicarà plenament a pintar. Fart de la civilització s’embarcarà cap a Tahití, al bell mig de l’oceà Pacífic, i després recalarà a les Illes Marqueses. Allí morirà, lluny, molt lluny d’Europa i del món civilitzat, però prop del primitivisme que tant cercava. Ens deixarà les seues colpidores pintures com a testimoni del seu periple vital a la recerca de la felicitat.

Aquesta novel·la és un relat sobre el món de les utopies que fou el segle XIX. Una protagonista, ella, vol avançar cap a una societat millor; mentre que l’altre, ell, vol tornar a un hipotètic salvatgisme primitiu. El dilema està entre avançar, cap a una cosa que no existeix encara, o tornar enrere, cap a una cosa que no sabem si ha existit mai fora del món dels somnis. Endavant i enrere. El nexe d’unió és clar: el desig d’aplegar a un Paradís on siga possible la felicitat per als éssers humans. Flora intentarà aplegar al paradís quedant-se a França i entregant-se en cos i ànima a la causa de la revolució. Una revolució obrera, social i també dels costums, i que allibere a les dones, i en el pla personal rebutjant el sexe. Gauguin intentarà aplegar al paradís anant-se’n. Serà una revolució personal feta en el camí, en la distància, rebutjant la hipocresia del seu món, llançant-se a la sexualitat sense tabús, i sobretot serà una revolució plasmada en la seua manera de pintar, els seus colors i els seus temes. Llegeix la resta d’aquesta entrada »