Les crisis industrials, Alcoi i “Los lunes al sol”

Article publicat en Les Muntanyes el mes de març de 2024, publicació mensual d’Alcoi i comarques pròximes.

Autors: Alumnat de 2n BAT A de l’IES Pare Vitòria

“En l’IES Pare Vitòria hem vist en classe de Geografia la pel·lícula “Los lunes al sol”, per a ampliar el tema del sector secundari, en concret sobre l’època de les crisis i reestructuracions industrials dels anys 70, 80 i 90 del segle passat. És un tema normalet en el llibre, un poc avorrit, però en la pel·lícula aquesta època sembla que va ser conflictiva, prou sòrdida però també plena d’emocions per als que la van viure.

Després de veure la pel·lícula hem fet ressenyes, aquest article és un breu resum. En general l’alumnat ha coincidit en la descripció: “Los lunes al sol” és una pel·lícula del 2002 dirigida per Fernando León de Aranoa, protagonitzada per Javier Bardem i Luis Tosar entre d’altres, ambientada en la ria de Vigo, quan es van tancar les drassanes, es va reconvertir el sector industrial a Espanya i això va provocar conflictivitat social però sobretot desocupació i empobriment per a milers de famílies. El context està clar: és quan Occident va patir les crisis dels anys 70, quan Espanya va entrar en la Comunitat Europea, quan en el nou món globalitzat l’anterior model industrial havia esdevingut obsolet, ineficaç, no rentable. I els treballadors/es? Que es reciclen. Business is business.

L’alumnat continua coincidint en la importància dels protagonistes, una colla d’aturats que passen els dies sense esperança. Són Santa, interpretat per un rabiós Javier Bardem, l’orgull del proletariat; Jose, un contingut Luis Tosar, preocupat per la relació amb la seua dona, Ana, explotada laboralment en una conservera; Reina, que ara és vigilant (un treball sense ofici, sense dignitat); Lino, l’oficinista que intenta dissimular; Rico, que van muntar el bar amb els diners de la indemnització i va tirant; i Amador, alcoholitzat, abandonat pel seu entorn i en caiguda directa cap a la marginació. Les xarrades en el bar d’aquest grupet són impagables, són la consciència del moment, uns diàlegs que fan el relat que no apareix als llibres tan formals de Geografia o d’Història. En aquest bar trobem allò que Balzac deia de la literatura, “és la història privada de les nacions”, allò que no es conta en llocs oficials, que no apareix en les estadístiques. Açò no és “Full Monty”, ni “Billy Elliot”, ací no riu ningú.

Després cada alumne/a ha analitzat la pel·lícula com ha sabut i pogut, tot interessant: que si la reconversió, que si viuen en un món de “formigues i xitxarres” (en referència al conte…), que si haurien de moure’s i fer alguna cosa, que si és una injustícia, que si la idea d’anar a Austràlia (lluny, més lluny), que si el neocapitalisme o la globalització, i més i més. Així fins al final de la pel·lícula, i apleguem al mateix no-res en el qual vam començar, al vaixell “Lady España” (quina metàfora!), un transbordador aturat enmig de la ria gallega. Com l’Alcoi dels anys 70-80-90 del segle XX, ple de fàbriques tancades i la gent… Continua la lliçó. Passem al següent tema.”

La València de la Restauració segons les novel·les de Blasco Ibáñez

Mentre tot el món remuga que l’educació està fatal (i tenen part de raó) jo vaig a la meua i necessite dir que València en les novel·les de Blasco Ibáñez d’Enric Sebastià és una meravella de llibre.

Està publicat a València, per l’editorial l’Estel, l’any 1966 i conté un pròleg del professor Joan Reglà. És un estudi social i polític de la València de l’època de la Restauració (1874-1898), fet a partir de les novel·les del cicle valencià de Blasco Ibáñez. Segueix la tendència historiogràfica de l’escola francesa dels Annals i per això sovint trobem referències a Fernand Braudel i a Jaume Vicens Vives, mestre i introductor a Espanya d’aquesta escola. Els historiadors dels Annals volien posar les persones normals i corrents en el centre dels estudis històrics. Així, les novel·les de Blasco Ibáñez són una font històrica o una excusa per a tractar el període de la Restauració des d’aquests supòsits, perquè estan influïdes pel naturalisme de Zola, el realisme de Balzac i fins i tot el romanticisme de Victor Hugo, amb protagonistes anònims, gent humil, els que fan la història des de baix. Ara açò és normal, però en els anys 60 del segle passat, en l’Espanya franquista nacionalcatòlica, era tota una revolució historiogràfica. Per si algú encara no s’havia assabentat té un subtítol que subratlla el caràcter social del llibre: Proletariat i burgesia, sense vergonya, fent-li l’ullet a l’escola marxista. Tota una declaració d’intencions.

Les novel·les del cicle valencià de Blasco Ibáñez que trobem en aquest estudi són: Arroz y tartana (1894), Flor de mayo (1895), La barraca (1898), Entre naranjos (1900) i Cañas y barro (1902). No les he llegides encara, però segons explica Enric Sebastià la primera serveix per a estudiar el microcosmos del mercat de València, amb el conflicte entre les relacions precapitalistes i el nou capitalisme liberal, i altres aspectes com ara la immigració sobretot aragonesa.

LLIBRE. La Itàlia de 1844 segons Charles Dickens

Postals d’Itàlia és un llibre de viatges de Dickens per aquest país, que va fer per 1844, quan Itàlia encara no estava unificada i els viatges es feien en carruatge. En aquest llibre trobarem descripcions llargues, avorridíssimes, combinades amb observacions molt divertides i d’altres sorprenents. Potser això fa avançar el llibre, el contrast i la sorpresa, sinó els llibres de viatges serien infumables. Més avall he posat alguns fragments com a mostra. El cas és que soc italianòfil, per això cada llibre que llig sobre Itàlia és una festa. 

Charles Dickens ja era un autor reconegut quan va anar a Itàlia. Tenia trenta-dos anys. Més que un viatge va fer una estada llarga, sobretot a Gènova. El llibre comença amb el trànsit per França, detenint-se en Lió i Avinyó. Lió en aquella època era una gran ciutat industrial i la descripció que en fa recorda la de la ciutat de la seua novel·la Grans esperances (un text típic per al tema de la Revolució Industrial en l’ESO). Poc després va aplegar a Avinyó (descripció llarga i morbosa del palau papal), i a Marsella, i des d’allí va pujar a un vaixell que el va portar a Gènova, on va residir uns mesos. La primera impressió que té d’aquesta ciutat és horrorosa, però acabarà estimant-la.

Després de Gènova viatjarà cap al sud i farà el seu particular “Grand Tour”. Recorrerà Parma, Mòdena i Bolonya, passant fronteres a tothora. Visitarà Venècia. També Verona i la seua Arena, Màntua i Milà. Passarà a Suïssa en una trajecte ben complicat, per les muntanyes nevades. Finalment pararà a Roma i estarà unes setmanes, en ple carnaval, visitarà multitud de monuments i fins i tot assistirà a una execució pública amb la guillotina. En aquest punt el relat és frenètic: descripcions i coses que passen. Com a colofó anirà a Nàpols, visitarà Pompeia i pujarà en una excursió accidentada al Vesuvi.

Per als que coneixem alguns dels llocs descrits en Postals d’Itàlia l’interès és màxim, pel contrast que ofereix la visió de Dickens i la pròpia. Els llibres de viatges, d’alguna manera, són per a viatjar o per a recordar. Potser és una obra menor de Dickens, però paga la pena de sobres si vos agrada Itàlia, o viatjar, o recordar, i la temptació és irresistible. 

–

TRIA DE FRAGMENTS 

LLIBRE. «Soldats de lleva» de Josep Colomer, l’horror de la Guerra de Cuba

M’ha agradat molt Soldats de lleva de Josep Colomer. És una novel·la que explica la història d’uns joves valencians que van a parar a la Guerra de Cuba, allà per l’any 1895. La vaig veure de passada fa uns dies, en la biblioteca municipal del meu poble, i la vaig agafar per a veure si podia ser una lectura per als alumnes de 4t d’ESO o de 2n de BAT. Per a enriquir els continguts del tema de la Restauració i la seua crisi (1875-1931). El cabet en la faena, sempre. 

El que passa és que Soldats de lleva no és la típica novel·la històrica. Aquestes novel·les solen ser uns relats de ficció més o menys atractius enmig de grans fets històrics. Ací no trobem això: ni batalles, ni “moments estel·lars” de la història, ni tan sols personatges reals (que en aquest cas podrien ser els generals Martínez Campos o Valeriano Weyler o la regent Maria Cristina, o alguns polítics com Cánovas del Castillo o Sagasta, etc). Més bé és un relat sobre l’horror, en la línia d’El cor de les tenebres de Joseph Conrad o d’altres escrits sobre barbaritats de l’època de l’expansió imperialista europea. Per l’ambientació cubana es podria relacionar amb Azucre de Bibiana Candia, que vaig llegir i ressenyar l’any passat (ressenya ací), però la història de Soldats de lleva és més nostra, no tan poètica ni falta que li’n fa. 

Els protagonistes de la novel·la són uns joves valencians que tenen la mala sort de tocar-los per sorteig anar a Cuba, on acaba de començar la seua guerra d’independència. Bona part de la novel·la és el trànsit des de la península fins a Cuba: el tren que els porta a Cadis i la infame travessia pel mar (un relat consistent dins de la novel·la). Després apleguen a l’illa de Cuba, amb un ambient castrense irrespirable, ple de corrupció i brutalitat. També apareix el sexe als bordells, de manera generosa, i per a desembafar un poc d’amor romàntic, poquíssim però molt emotiu i dosificat.

RECURS. Qüestionari del llibre «Emergència climàtica» d’Andreu Escrivà

Emergència climàtica és un llibret molt clar, breu i accessible per a estudiar el canvi climàtic en les nostres classes. L’ha editat Bromera, només costa uns onze euros, està molt ben estructurat i té la lletra gran. També té alguns enllaços QR per a ampliar continguts. Per als nivells de 3r i 4t d’ESO i per al Batxillerat és perfecte.

Andreu Escrivà, el seu autor, és un conegut divulgador ambiental, de tant en tant ix en la tele i també és prou actiu en les xarxes. Ha escrit alguns llibres divulgatius com Encara no és tard o I ara jo què faig, però Emergència climàtica està adreçat especialment a l’alumnat de secundària.

Per a traure-li el màxim suc possible a aquest llibre he fet un qüestionari. Sobretot serveix per a que els alumnes no vagen perduts en la lectura. Està estructurat seguint els capítols. Sé que és un recurs típic i un poc àrid, però és una activitat de comprensió que pot servir com a punt de partida per als debats i altres activitats més elaborades i creatives. Recomane Emergència climàtica sense reserves: és un recurs de qualitat i molt útil per a estudiar (i parlar en classe) sobre el canvi climàtic i les seues implicacions, i el que podem fer per a solucionar-lo o almenys frenar-lo.

–

Qüestionari «Emergència climàtica»

1. LA DESCOBERTA DEL CANVI CLIMÀTIC

1. Què deia la notícia d’un periòdic de Nova Zelanda de 1912?
2. Què és la cosmovisió segons A. Escrivà?
3. Quin va ser l’origen de la Petita Edat del Gel d’entre 1450 i 1850?
4. Què va descobrir la científica Eunice Foote el 1856?
5. Què va descobrir l’enginyer Guy Stewart Callendar el 1938?
6. Per què l’augment de CO2 a l’atmosfera no feia pujar les temperatures entre 1940 i 1970?
7. Què va passar amb les temperatures a partir dels anys 80 del segle XX?