LLIBRE. «Franquismo S.A.» d’Antonio Maestre, un esborrany de reportatge sobre el franquisme dels diners

Franquismo S.A. no és un llibre d’història, ni ho pretén l’autor, el periodista Antonio Maestre, sinó una mena de reportatge llarg en el qual hi ha dos idees que apareixen de manera recurrent. La primera idea és que que bona part de l’actual poder econòmic a Espanya es va crear o es va desenvolupar durant el franquisme. Només cal mirar la història de la majoria de les empreses de l’IBEX-35.

La segona idea és que la meritocràcia que defensen els hereus d’aquesta oligarquia simplement és una mentida, pura hipocresia social, perquè cap d’ells i elles han aplegat al seu estatus privilegiat pels seus propis mèrits, sinó per ser fills de qui són.

Els negocis que han enriquit aquestes dinasties s’han fet en bona mesura gràcies a la corrupció, els contactes privilegiats i fins i tot robatoris. Només per això, per posar obvietats en negre sobre blanc, ja és un llibre interessant.

Els capítols repassen diversos sectors econòmics, i les empreses i els protagonistes (i els hereus) que van recolzar el franquisme i gràcies a això van augmentar la seua riquesa. Per això a Espanya en compte d’un liberalisme econòmic clàssic —amb la iniciativa privada, la lliure empresa i les lleis del mercat— el que ha predominat en les altes esferes ha sigut un ús continu de pràctiques monopolístiques i corruptes, de la mà d’un Estat que per a algunes famílies té un caràcter patrimonial (l’Estat és seu, d’ells). Per a aquestes famílies la política serveix per a mantenir la seua situació privilegiada, i ampliar-la, i acompanyada d’una doble moral: en públic, una mena de mos maiorum (moral tradicional) basada en la meritocràcia; en privat, amiguisme i corrupció. Són la dreta de sempre, la de la gente bien. Evident, no?

LLIBRE. «La cultura de la satisfacción» de John Kenneth Galbraith (1992)

Tenia pendent des del 1992 el llibre La cultura de la satisfacción de l’economista nord-americà John Kenneth Galbraith. Recorde al meu germà llegint-lo i parlant-me d’ell a València quan es va publicar. Fa dos anys el vaig trobar per 2 o 3 € en una paradeta de llibres vells a Tarragona, prop de la catedral, i me’l vaig agenciar. M’ha semblat útil perquè el concepte de «majoria satisfeta» que apareix al llibre serveix per a explicar molts esdeveniments i processos històrics, sobretot de les últimes dècades.

La tesi de Galbraith és que a les democràcies electorals actuals existeix una «majoria satisfeta», o «majoria electoral satisfeta», o senzillament una «cultura de la satisfacció», que troba que el món està bé com està, i aquesta majoria pot arribar a ser molt virulenta si es veu amenaçada en el seu benestar immediat. És un fenomen social egoista, curt de mires i molt simplista. Fins i tot pot arribar a posar en perill el seu benestar futur si cal prendre mesures que puguen incomodar-la en el present.

El subtítol del llibre és Los impuestos, ¿para qué? ¿Quiénes son los beneficiarios?, i és que Galbraith era un economista a favor de l’intervencionisme polític en l’economia, tal com defensava el mític economista John Maynard Keynes en l’època d’entreguerres. Així, Galbraith, critica el lliure mercat sense límits i proposa regular el capitalisme i fer polítiques de redistribució del benestar per a que funcione millor l’economia. Es tracta de posar límits als «taurons» financers, invertir en el sector públic per a atendre els sectors no privilegiats, fer una política fiscal progressiva (que els rics paguen més impostos) i així evitar que s’enfonse el propi capitalisme. Però aquestes polítiques xoquen contra una gran majoria que es considera «privilegiada», o almenys «satisfeta», i que no vol que la qüestionen ni que la facen participar en aquesta política econòmica amb els seus impostos.

El llibre desenvolupa aquest concepte de manera entretinguda, amb molta ironia i humor, exposant els arguments amb un estil molt planer. També hi ha crítiques enginyoses, com quan compara els serveis públics per a les persones necessitades amb els serveis públics per als militars. Ambdós són sector públic, amb funcionaris, però el complexe militar, extremadament car, sempre quedarà fora de les crítiques neoliberals.

ACTIVISME. “El capitalisme no és més que un conte” (2015)

“És més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme“, Fredric Jameson.

– – –

Sé que vaig a compartir un recurs polèmic per a utilitzar a l’aula.

El capitalisme no és més que un conte és un curtmetratge d’uns 6 minuts que critica valors del capitalisme, com per exemple l’individualisme, la competitivitat, el consumisme, l’èxit per l’esforç i el fracàs per no haver-te esforçat prou, l’economia financera, etc.

Com a professor és un vídeo polèmic perquè poden acusar-te fàcilment d’adoctrinar als alumnes, perquè qüestiona els valors hegemònics de la nostra societat i ens anima a treballar per un món millor. De tota manera, tranquil·litat, perquè és un recurs interessant i pot servir per a suscitar debats, reflexions i treballs que sí que apareixen al currículum educatiu (per a treballar la pau, la solidaritat, la cura del medi ambient, l’educació cívica i social, etc.). El cas és que ningú acusa d’adoctrinament als que mantenen i justifiquen situacions de desigualtat i d’injustícia, com per exemple els mitjans de comunicació, la televisió, els programes educatius, els llibres de text, la publicitat que trobem pertot arreu, etc., fins que aquestes situacions ja ens semblen normals o quotidianes o, el pitjor de tot, inevitables, sense solució.

CURTMETRATGE. “Lobos” – sobre els bancs, la ficció i la realitat

“Lobos” és un curtmetratge de l’any 2013 sobre el comportament dels principals bancs durant els últims anys. Està produït pel col·lectiu “Niños Cabra”, dirigit per Daniel Ortiz i Javier Díaz-Conde, i amb guió d’aquest primer. Té una durada de 17 minuts i s’ha realitzat a Màlaga. No és un documental, és un curtmetratge de ficció, però està basat en fets reals arreplegats per l’equip productor durant el període de documentació. Impactant.

Tal com diuen al començament:

“Les principals entitats bancàries del nostre país realitzen

periòdicament reunions “especials” per a directius de les seues sucursals.

 

Els assistents estan obligats a guardar silenci sota secret professional.”

 

He sabut d’ell gràcies a “Ganas de escribir“, el magnífic blog del professor d’economia Juan Torres López.

–

–

Sobre l’exageració a “Lobos”

És fàcil creure que a “Lobos” estan exagerant. En l’apartat de comentaris d’aquest curtmetratge trobem algunes intervencions amb crítiques. Les principals crítiques són que l’argument és exagerat, que es dóna una imatge massa roïna dels equips directius dels bancs, i que els actor són histriònics. En definitiva, que el que es conta està allunyat de la realitat.

En aquest mateix apartat de comentaris trobem algunes respostes del col·lectiu “Niños Cabra” a aquestes crítiques i que pel seu interés reproduisc tot seguit. Val la pena.

1. Sobre generalitzar:

“No metemos, para nada, a todos en el mismo saco, pero sí es algo común entre las grandes entidades financieras. No decimos nada de las “medianas” ni de las pequeñas. Es lo primero que ponemos en el cortometraje.”

2. Sobre les mancances del curtmetratge:

“Me temo que no teníamos más medios. Somos un colectivo amateur, con un presupuesto de 500 euros y medios técnicos artesanales. 4 meses de documentación, entrevistas a trabajadores y directivos y más de una veintena de expedientes judiciales. Muchos casos eran tan graves que descartamos incluirlos en el guión para que los espectadores no pensaran que exagerábamos. Absolutamente todo lo que contamos está basado en la realidad, por supuesto ficcionado porque es cine, pero nos quedamos cortos.”

3. Sobre la ficció, la realitat i l’exageració:

“Este cortometraje tiene más de 4 meses de documentación, con entrevistas a trabajadores y directivos de sucursales. Todo lo que veis tiene reflejo en la vida real, por supuesto, no en todas las entidades, pero en muchas sí. Incluso tuvimos que rebajar el nivel de “realismo”, para evitar que ciertas cosas no se creyeran al ficcionarlas.”

4. Sobre l’escena del bonegó:

“Precisamente, de todas las secuencias, la de la secretaria es la que más “rebajamos”. En el proceso de documentación teníamos expedientes judiciales donde habian suicidios, abortos e incluso agresiones físicas. No pretendemos generalizar, pero si llevar luz donde la prensa no llega (al menos que nosotros sepamos).”

–

CRISI. “Capitalisme Zombi”, entrevista a Andrés Piqueras (2013)

Entrevistat: Andrés Piqueras, sociòleg, professor de la Universitat Jaume I de Castelló i membre de l’Observatori Internacional de la Crisi.

Data: 02/09/2013

Durada: 22 minuts

Aplicació didàctica: per a professors i alumnes a partir de 4t d’ESO. Per a tractar qüestions del món actual que quasi mai apareixen als mitjans de comunicació tradicionals, com per exemple: el suïcidi de la socialdemocràcia, l’abandó del model de capitalisme de rostre humà i de l’Estat del Benestar, la relació política i sobretot econòmica entre Xina i els Estats Units, la crisi de l’actual model de capitalisme financer especulatiu, la desafecció política de gran part de la població, l’enfonsament d’Europa, l’exclusió de gran part de la població en la presa de decisions, la domesticació política de la població espanyola, etc.

–

–

Apunts sobre “Capitalisme Zombi”

En aquesta entrevista Andrés Piqueras analitza diverses qüestions importants sobre l’actual crisi i el model social, polític i econòmic en què vivim a Espanya i al món desenvolupat:

– El suïcidi de la socialdemocràcia: a l’acceptar les teories i pràctiques del neoliberalisme per a regular l’activitat econòmica i política, cosa que l’ha deixada sense fonaments ètics.

– El procés de despossessió (2′ 35”): de despossessió de la riquesa col·lectiva. Donat que la riquesa ja no prové de l’activitat productiva tradicional, les elits estan acaparant els recursos col·lectius per al seu benefici (sanitat, educació, pensions, infraestructures, etc.)

– La relació EUA-Xina (4′ 50”): les relacions econòmiques han canviat al llarg dels últims anys. Alguns economistes anomenen l’actual sistema com “Bretton Woods 2”, en referència a la famosa conferència de després de la Segona Guerra Mundial que va posar els fonaments de l’economia de les següents tres dècades. En aquest nou sistema trobem l’associació EUA-Xina, en la qual Xina fabrica productes barats per a tot el món i facilita el consum popular massiu. A més a més Xina amb els beneficis del superàvit comercial compra el deute d’Estats Units, és a dir compra la seua moneda de poc valor, el “dòlar ferralla”, i que si manté la seua cotització artificial és pel control i monopoli dels recursos energètics mundials, un privilegi que fins i tot és capaç de defendre militarment. Per què? perquè el petroli es ven i es compra amb dòlars, i de fet les intervencions militars d’Estats Units provoquen que el preu del petroli augmente, i així augmenta la necessitat de dòlars i aquesta moneda es revaloritza. De fet alguns economistes apunten que el valor de l’actual dòlar és artificial, i només té el valor del 30% del que les autoritats nord-americanes diuen que val. Per això el nom de “dòlar ferralla”.