LLIBRE. “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya” de Josep Fontana (2014)

referències 57 def.indd

No és la primera volta que esmente a l’historiador Josep Fontana (Barcelona, 1931) a Historiata. Sempre que trobe un escrit seu, o me l’envia el meu germà Amand, faig un parèntesi i me’l llig amb deler. És tot un mestre, una referència. Fa temps vaig compartir dos articles seus que m’agraden molt: Demasiados retrocesos, de 2012, com una mena de síntesi de la història d’Espanya, i Després de la crisi, de 2013, una anàlisi rotunda del que estem vivint durant els últims anys.

Ara mateix tinc pendent llegir-me la seua obra Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945, publicada el 2011, un gruixut volum que em mira des de la prestatgeria i que reserve per a una temporada tranquil·la que malauradament es fa d’esperar.

Per això, quan el passat setembre em vaig trobar a la Llibreria Llorens d’Alcoi La formació d’una identitat. Una història de Catalunya no m’ho vaig pensar massa i la vaig comprar. Tinc estima a Catalunya, m’interessa moltíssim “el procés” que estan portant a terme cap a la independència, i volia llegir alguna cosa des del punt de vista històric, més enllà del soroll de les piulades i els exabruptes. Fontana ha estat providencial.

El llibre? Unes quatre-centes pàgines que es lligen amb fluïdesa. És un assaig històric que descriu les principals característiques de l’evolució de Catalunya, però no des d’un punt de vista nacionalista essencialista (no trobarem ni neandertals, ni ibers, ni races, ni determinisme geogràfic, ni apologia de símbols). Per a Fontana, Catalunya és una nació que s’ha anat fent i que es diferencia de les nacions veïnes, a més de la llengua i la cultura, principalment per un tret: el fet d’haver mantingut unes maneres pròpies de veure el món i de relacionar-se, i que es va plasmar en unes lleis que obligaven a fer polítiques de pactes. Tot açò va crear un sentiment de pertinença que s’ha mantingut al llarg del temps. Les tres grans guerres perdudes (1652, 1714 i 1939) i els posteriors intents d’assimilació no van poder aigualir aquest sentiment.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

DOSSIER. Alguns materials sobre Síria

Mapa religiós i ètnic de Síria

Portem anys amb notícies de Síria, i és tan gran el soroll mediàtic que resulta difícil analitzar amb deteniment el que està passant. Només ens hi fixem quan ens aborden algunes situacions límits, com els horrors dels membres de l’Estat Islàmic (ISIS), o la tragèdia i mort dels refugiats a les portes d’Europa.

Per casualitat he trobat un vídeo que m’ha agradat molt, de només 10 minuts, on s’explica la crisi d’aquest país i el seu context. Fa un repàs atractiu dels antecedents històrics. Es titula #WhySyria: la crisis de Siria contada en 10 minutos y 15 mapas. Vull compartir-lo.

També compartisc altres recursos que m’han resultat interessants. Per a tenir-los a mà. Segur que hi ha altres recursos. Si vaig trobant-ne més o si algú me’ls indica els hi aniré afegint. Com a introducció recomane veure el vídeo de #WhySyria.

1. Vídeo #WhySiria

NOTA: per cert, aquest vídeo també ens dóna idees per a treballar amb mapes temes de la Història i la Geografia a l’aula, com per exemple una explicació de la Guerra de Successió (1700-1714) feta per un alumne, i que podem trobar al bloc Una Història.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CURTMETRATGE. “Lobos” – sobre els bancs, la ficció i la realitat

cartell_lobos_zurita_repressió_2013

Lobos” és un curtmetratge de l’any 2013 sobre el comportament dels principals bancs durant els últims anys. Està produït pel col·lectiu “Niños Cabra”, dirigit per Daniel Ortiz i Javier Díaz-Conde, i amb guió d’aquest primer. Té una durada de 17 minuts i s’ha realitzat a Màlaga. No és un documental, és un curtmetratge de ficció, però està basat en fets reals arreplegats per l’equip productor durant el període de documentació. Impactant.

Tal com diuen al començament:

“Les principals entitats bancàries del nostre país realitzen
periòdicament reunions “especials” per a directius de les seues sucursals.
 
Els assistents estan obligats a guardar silenci sota secret professional.”

 

He sabut d’ell gràcies a “Ganas de escribir“, el magnífic blog del professor d’economia Juan Torres López.

Sobre l’exageració a “Lobos”

És fàcil creure que a “Lobos” estan exagerant. En l’apartat de comentaris d’aquest curtmetratge trobem algunes intervencions amb crítiques. Les principals crítiques són que l’argument és exagerat, que es dóna una imatge massa roïna dels equips directius dels bancs, i que els actor són histriònics. En definitiva, que el que es conta està allunyat de la realitat.

En aquest mateix apartat de comentaris trobem algunes respostes del col·lectiu “Niños Cabra” a aquestes crítiques i que pel seu interés reproduisc tot seguit. Val la pena.

1. Sobre generalitzar:

“No metemos, para nada, a todos en el mismo saco, pero sí es algo común entre las grandes entidades financieras. No decimos nada de las “medianas” ni de las pequeñas. Es lo primero que ponemos en el cortometraje.”

2. Sobre les mancances del curtmetratge:

“Me temo que no teníamos más medios. Somos un colectivo amateur, con un presupuesto de 500 euros y medios técnicos artesanales. 4 meses de documentación, entrevistas a trabajadores y directivos y más de una veintena de expedientes judiciales. Muchos casos eran tan graves que descartamos incluirlos en el guión para que los espectadores no pensaran que exagerábamos. Absolutamente todo lo que contamos está basado en la realidad, por supuesto ficcionado porque es cine, pero nos quedamos cortos.”

3. Sobre la ficció, la realitat i l’exageració:

“Este cortometraje tiene más de 4 meses de documentación, con entrevistas a trabajadores y directivos de sucursales. Todo lo que veis tiene reflejo en la vida real, por supuesto, no en todas las entidades, pero en muchas sí. Incluso tuvimos que rebajar el nivel de “realismo”, para evitar que ciertas cosas no se creyeran al ficcionarlas.”

4. Sobre l’escena del bonegó:

“Precisamente, de todas las secuencias, la de la secretaria es la que más “rebajamos”. En el proceso de documentación teníamos expedientes judiciales donde habian suicidios, abortos e incluso agresiones físicas. No pretendemos generalizar, pero si llevar luz donde la prensa no llega (al menos que nosotros sepamos).”

CRISI. “Capitalisme Zombi”, entrevista a Andrés Piqueras (2013)

capitalisme-escórrer-els-treballadors

Entrevistat: Andrés Piqueras, sociòleg, professor de la Universitat Jaume I de Castelló i membre de l’Observatori Internacional de la Crisi.

Data: 02/09/2013

Durada: 22 minuts

Aplicació didàctica: per a professors i alumnes a partir de 4t d’ESO. Per a tractar qüestions del món actual que quasi mai apareixen als mitjans de comunicació tradicionals, com per exemple: el suïcidi de la socialdemocràcia, l’abandó del model de capitalisme de rostre humà i de l’Estat del Benestar, la relació política i sobretot econòmica entre Xina i els Estats Units, la crisi de l’actual model de capitalisme financer especulatiu, la desafecció política de gran part de la població, l’enfonsament d’Europa, l’exclusió de gran part de la població en la presa de decisions, la domesticació política de la població espanyola, etc.

Apunts sobre “Capitalisme Zombi”

En aquesta entrevista Andrés Piqueras analitza diverses qüestions importants sobre l’actual crisi i el model social, polític i econòmic en què vivim a Espanya i al món desenvolupat:

– El suïcidi de la socialdemocràcia: a l’acceptar les teories i pràctiques del neoliberalisme per a regular l’activitat econòmica i política, cosa que l’ha deixada sense fonaments ètics.

– El procés de despossessió (2′ 35”): de despossessió de la riquesa col·lectiva. Donat que la riquesa ja no prové de l’activitat productiva tradicional, les elits estan acaparant els recursos col·lectius per al seu benefici (sanitat, educació, pensions, infraestructures, etc.)

– La relació EUA-Xina (4′ 50”): les relacions econòmiques han canviat al llarg dels últims anys. Alguns economistes anomenen l’actual sistema com “Bretton Woods 2”, en referència a la famosa conferència de després de la Segona Guerra Mundial que va posar els fonaments de l’economia de les següents tres dècades. En aquest nou sistema trobem l’associació EUA-Xina, en la qual Xina fabrica productes barats per a tot el món i facilita el consum popular massiu. A més a més Xina amb els beneficis del superàvit comercial compra el deute d’Estats Units, és a dir compra la seua moneda de poc valor, el “dòlar ferralla”, i que si manté la seua cotització artificial és pel control i monopoli dels recursos energètics mundials, un privilegi que fins i tot és capaç de defendre militarment. Per què? perquè el petroli es ven i es compra amb dòlars, i de fet les intervencions militars d’Estats Units provoquen que el preu del petroli augmente, i així augmenta la necessitat de dòlars i aquesta moneda es revaloritza. De fet alguns economistes apunten que el valor de l’actual dòlar és artificial, i només té el valor del 30% del que les autoritats nord-americanes diuen que val. Per això el nom de “dòlar ferralla”.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOCUMENTAL. “#Nosaltres els valencians” (2013)

#NosaltresElsValencians

  • Director: Andreu Signes
  • Durada: 29 minuts i 47 segons
  • Emissió: TV3, Televisió de Catalunya, 29 d’octubre de 2013
  • Comentari: “És un documental que presenta un País Valencià amb futur i on la societat civil ha superat les mancances de la classe política”.

Aplicació didàctica:

  1. Geografia Humana: relacions econòmiques, polítiques, socials i culturals entre dos territoris veïns amb alguns lligams comuns.
  2. Història del Món Actual: algunes característiques de la situació actual del País Valencià, i l’estranya i difícil relació entre aquest país i Catalunya.

Consideracions sobre “#Nosaltres els valencians”

Aquest documental de mitja hora és un repàs d’alguns aspectes de la realitat actual valenciana no massa coneguts ni per la resta de catalans ni sovint pels propis valencians.

No trobarem el típic reportatge sobre la “confrontació valenciana”, és a dir la dels “blavers” envers els “catalanistes”, ni la tan coneguda i repetida corrupció i ineptitud de la classe política valenciana. Els estereotips ja cansen.

Sí que trobarem algunes aportacions molt assenyades sobre això que es podria anomenar el “fet valencià”. 

És un documental molt recomanable perquè és molt dinàmic i amb arguments molt inspiradors, dels que fan pensar. Té dos parts molt clares: una primera on es fa un diagnòstic ràpid de diverses realitats valencianes, i una segona on analitza el present i el futur de les relacions entre Catalunya i el País Valencià. Tot això a partir de les reflexions i els comentaris d’algunes personalitats que pertanyen a diferents sectors socials, com ara: periodistes i professors d’universitats (el món dels mitjans de comunicació i el món acadèmic), grans empresaris (el sector financer i empresarial), agricultors (els treballadors de la terra), representants de l’hoteleria (el sector del turisme), les festes (la part de les identitats tradicionals) i els moviments socials de base (les reivindicacions populars).

Al voler mostrar sectors que no són generalment tan visibles als mitjans de comunicació el documental deixa de banda la realitat política. De fet, pràcticament fuig d’ella. Només apareix un polític, Joan Baldoví, diputat en el Congrés dels Diputats de Madrid per Compromís. Sí que apareixen referències a la “mala sort” que s’ha tingut amb els polítics valencians, que miren més cap a Madrid que cap a València, així com la gran pèrdua de temps que ha suposat la “batalla de València”, la de l’època de la transició i més enllà, la dels símbols, com el nom del país i de la llengua o els colors de la bandera. Massa poc i massa dispers, però per a mitja hora ja està bé.

Sí que destaca al documental la importància de les futures i ineludibles relacions econòmiques entre el País Valencià i Catalunya, i com a paradigma d’açò està l’anomenat “corredor mediterrani”, una infraestructura molt necessària, diuen, que aplegarà amb vint anys de retard degut a la intencionalitat política valenciana de viure d’esquenes als catalans, i al radialisme centralista madrileny. També destaca la crida a la “normalitat”, és a dir, a viure valencians i catalans les nostres identitats amb tranquil·litat, com a veïns que som i serem, sense subordinacions, i cada país amb les seues peculiaritats pròpies, i també amb els nostres lligams, que els tenim i ben grans, tant culturals com econòmics.

Sobre aquests lligams entre catalans i valencians al documental trobem la frase més emotiva, i la diu Vicent Sanchis, periodista i professor de la Universitat Ramon Llull de Barcelona: “No s’entén la Catalunya actual sense l’aportació valenciana, i només això ja és una victòria.” Per acabar-ho de rematar els crèdits finals són tota una delícia, amb la cançó “L’herència” del grup valencià Aspencat (de Xaló, a la Marina Alta), i imatges d’alguns valencians imprescindibles, dels que han fet cultura, i han fet país.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »