LLIBRE. “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya” de Josep Fontana (2014)
17 17+01:00 gener 17+01:00 2016 5 comentaris
No és la primera volta que esmente a l’historiador Josep Fontana (Barcelona, 1931) a Historiata. Sempre que trobe un escrit seu, o me l’envia el meu germà Amand, faig un parèntesi i me’l llig amb deler. És tot un mestre, una referència. Fa temps vaig compartir dos articles seus que m’agraden molt: Demasiados retrocesos, de 2012, com una mena de síntesi de la història d’Espanya, i Després de la crisi, de 2013, una anàlisi rotunda del que estem vivint durant els últims anys.
Ara mateix tinc pendent llegir-me la seua obra Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945, publicada el 2011, un gruixut volum que em mira des de la prestatgeria i que reserve per a una temporada tranquil·la que malauradament es fa d’esperar.
Per això, quan el passat setembre em vaig trobar a la Llibreria Llorens d’Alcoi La formació d’una identitat. Una història de Catalunya no m’ho vaig pensar massa i la vaig comprar. Tinc estima a Catalunya, m’interessa moltíssim “el procés” que estan portant a terme cap a la independència, i volia llegir alguna cosa des del punt de vista històric, més enllà del soroll de les piulades i els exabruptes. Fontana ha estat providencial.
El llibre? Unes quatre-centes pàgines que es lligen amb fluïdesa. És un assaig històric que descriu les principals característiques de l’evolució de Catalunya, però no des d’un punt de vista nacionalista essencialista (no trobarem ni neandertals, ni ibers, ni races, ni determinisme geogràfic, ni apologia de símbols). Per a Fontana, Catalunya és una nació que s’ha anat fent i que es diferencia de les nacions veïnes, a més de la llengua i la cultura, principalment per un tret: el fet d’haver mantingut unes maneres pròpies de veure el món i de relacionar-se, i que es va plasmar en unes lleis que obligaven a fer polítiques de pactes. Tot açò va crear un sentiment de pertinença que s’ha mantingut al llarg del temps. Les tres grans guerres perdudes (1652, 1714 i 1939) i els posteriors intents d’assimilació no van poder aigualir aquest sentiment.