LLIBRE. «La cultura de la satisfacción» de John Kenneth Galbraith (1992)

Tenia pendent des del 1992 el llibre La cultura de la satisfacción de l’economista nord-americà John Kenneth Galbraith. Recorde al meu germà llegint-lo i parlant-me d’ell a València quan es va publicar. Fa dos anys el vaig trobar per 2 o 3 € en una paradeta de llibres vells a Tarragona, prop de la catedral, i me’l vaig agenciar. M’ha semblat útil perquè el concepte de «majoria satisfeta» que apareix al llibre serveix per a explicar molts esdeveniments i processos històrics, sobretot de les últimes dècades.

La tesi de Galbraith és que a les democràcies electorals actuals existeix una «majoria satisfeta», o «majoria electoral satisfeta», o senzillament una «cultura de la satisfacció», que troba que el món està bé com està, i aquesta majoria pot arribar a ser molt virulenta si es veu amenaçada en el seu benestar immediat. És un fenomen social egoista, curt de mires i molt simplista. Fins i tot pot arribar a posar en perill el seu benestar futur si cal prendre mesures que puguen incomodar-la en el present.

El subtítol del llibre és Los impuestos, ¿para qué? ¿Quiénes son los beneficiarios?, i és que Galbraith era un economista a favor de l’intervencionisme polític en l’economia, tal com defensava el mític economista John Maynard Keynes en l’època d’entreguerres. Així, Galbraith, critica el lliure mercat sense límits i proposa regular el capitalisme i fer polítiques de redistribució del benestar per a que funcione millor l’economia. Es tracta de posar límits als «taurons» financers, invertir en el sector públic per a atendre els sectors no privilegiats, fer una política fiscal progressiva (que els rics paguen més impostos) i així evitar que s’enfonse el propi capitalisme. Però aquestes polítiques xoquen contra una gran majoria que es considera «privilegiada», o almenys «satisfeta», i que no vol que la qüestionen ni que la facen participar en aquesta política econòmica amb els seus impostos.

El llibre desenvolupa aquest concepte de manera entretinguda, amb molta ironia i humor, exposant els arguments amb un estil molt planer. També hi ha crítiques enginyoses, com quan compara els serveis públics per a les persones necessitades amb els serveis públics per als militars. Ambdós són sector públic, amb funcionaris, però el complexe militar, extremadament car, sempre quedarà fora de les crítiques neoliberals.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Bailando sobre la tumba» de Nigel Barley (1995)

En l’últim any i mig he llegit un grapat de llibres, i m’agradaria comentar-ne alguns. Però començaré per l’últim. Com el començ del curs és tan estressant, he tingut la brillant idea de tornar-me a llegir Bailando sobre la tumba, un assaig sobre antropologia. El tenia a la vista a la meua prestatgeria, al costat dels llibres pendents. Me’l vaig llegir fa uns quinze anys, i no em pregunteu per què ho he tornat a fer.

Nigel Barley, el seu autor, va aconseguir certa notorietat fa anys amb L’antropòleg innocent i Una plaga d’erugues, uns llibres ben entretinguts, on explicava les seues experiències amb els dowayo, una tribu de Camerun, on va anar a fer el seu treball de camp.

Bailando sobre la tumba, amb el subtítol Encuentros con la muerte (???), és un assaig ple d’historietes que intenta seguir l’estil de L’antropòleg innocent, sobre com diversos pobles afronten el fet definitiu de la mort. No busqueu consells, ni judicis, ni tan sols conclusions. És un relat un poc caòtic, de vegades amb la sensació de no anar a cap lloc, i que potser li haguera anat bé una última revisió, però està tan ple d’anècdotes i converses diguem-ne surrealistes que fa que es puga llegir amb un somriure. De vegades passa, que la no ficció de qualitat pot resultar més entretinguda que la ficció. Respecte a l’antropologia: qui amb una certa edat no s’ha llegit un llibre de Marvin Harris? A mi em va fascinar el seu Vacas, cerdos, guerras y brujas (mira, me’l tornaré a llegir), i també tinc un bon record de La hipótesis del cazador de Robert Ardley. Altra cosa són els totxos sobre antropologia pura i dura, exquisidament científics, com els de Clifford Geertz i la seua tècnica de la «descripció densa», tan densa que millor deixem-la estar.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOCUMENTALS. “Històries de Catalunya” (2003)

històries-de-catalunya-llibre-tv3Històries de Catalunya” és una sèrie documental de 21 capítols que va realitzar i emetre Televisió de Catalunya durant l’any 2003. Són capítols de mitja hora de durada, molt dinàmics i molt ben fets. Expliquen la vida quotidiana de la gent que ha viscut a Catalunya a partir de tres o quatre històries personals, durant diferents èpoques i en el context dels grans fets històrics.

A Internet he trobat tres capítols: “El poder”, “La família” i “Les migracions”. Valen la pena els tres, encara que si he de triar recomane especialment el de “Les migracions”. Seria un goig que TV3 compartira a Internet la sèrie completa.

Hi ha un web de visita molt recomanable sobre aquesta sèrie, a la plataforma de TV3, amb uns breus apunts sobre la història, els personatges i els documents que hi apareixen, així com sobre els espais físics que hi han recorregut als diferents capítols. Impressionant.

També l’editorial Cossetània va publicar l’any 2007 un llibre divulgatiu sobre aquesta sèrie.

Una última observació: que ningú s’enrabie per favor, però cal dir que al País Valencià no tenim res de semblant. Per desgràcia Canal 9 era el que era.

Capítol “Les migracions”

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Vacas, cerdos, guerras y brujas” de Marvin Harris (1974), la llum de la ciència contra les tenebres del relativisme

 

Amb Marvin Harris (1927-2001) és impossible que no t’agrade l’antropologia. Fou un antropòleg nord-americà, creador del materialisme cultural i molt conegut per les seues obres de divulgació de l’antropologia.

Vacas, cerdos, guerra y brujas és un dels seus llibres més coneguts. És tracta d’un al·legat a favor del coneixement científic, i en contra d’eixes teories postmodernes que neguen la possibilitat d’interpretació i d’explicació del món que ens envolta. Harris fuig de la figura de l’investigador tancat en el seu propi camp minúscul de coneixement, i s’atreveix a elaborar teories socials àmplies, agafant dades d’altres ciències com la història o l’economia. Això fa que molts el critiquen per recolzar les seues teories en arguments potser massa atrevits, com les seues interpretacions sobre la caça de bruixes en el renaixement europeu o el messianisme militar en l’època de la vida de Jesucrist. No obstant això, el resultat és d’allò més suggeridor, una alenada d’aire fresc, un llibre divertit i que busca la polèmica, la discussió il·lustrada, i aprofundir en les qüestions eternes de per què som com som.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »