LLIBRE. «La cultura de la satisfacción» de John Kenneth Galbraith (1992)

Tenia pendent des del 1992 el llibre La cultura de la satisfacción de l’economista nord-americà John Kenneth Galbraith. Recorde al meu germà llegint-lo i parlant-me d’ell a València quan es va publicar. Fa dos anys el vaig trobar per 2 o 3 € en una paradeta de llibres vells a Tarragona, prop de la catedral, i me’l vaig agenciar. M’ha semblat útil perquè el concepte de «majoria satisfeta» que apareix al llibre serveix per a explicar molts esdeveniments i processos històrics, sobretot de les últimes dècades.

La tesi de Galbraith és que a les democràcies electorals actuals existeix una «majoria satisfeta», o «majoria electoral satisfeta», o senzillament una «cultura de la satisfacció», que troba que el món està bé com està, i aquesta majoria pot arribar a ser molt virulenta si es veu amenaçada en el seu benestar immediat. És un fenomen social egoista, curt de mires i molt simplista. Fins i tot pot arribar a posar en perill el seu benestar futur si cal prendre mesures que puguen incomodar-la en el present.

El subtítol del llibre és Los impuestos, ¿para qué? ¿Quiénes son los beneficiarios?, i és que Galbraith era un economista a favor de l’intervencionisme polític en l’economia, tal com defensava el mític economista John Maynard Keynes en l’època d’entreguerres. Així, Galbraith, critica el lliure mercat sense límits i proposa regular el capitalisme i fer polítiques de redistribució del benestar per a que funcione millor l’economia. Es tracta de posar límits als «taurons» financers, invertir en el sector públic per a atendre els sectors no privilegiats, fer una política fiscal progressiva (que els rics paguen més impostos) i així evitar que s’enfonse el propi capitalisme. Però aquestes polítiques xoquen contra una gran majoria que es considera «privilegiada», o almenys «satisfeta», i que no vol que la qüestionen ni que la facen participar en aquesta política econòmica amb els seus impostos.

El llibre desenvolupa aquest concepte de manera entretinguda, amb molta ironia i humor, exposant els arguments amb un estil molt planer. També hi ha crítiques enginyoses, com quan compara els serveis públics per a les persones necessitades amb els serveis públics per als militars. Ambdós són sector públic, amb funcionaris, però el complexe militar, extremadament car, sempre quedarà fora de les crítiques neoliberals.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

FOTOGRAFIES. Exposició sobre la Guerra Freda (1947-1991)

Més fotografies, en aquesta ocasió sobre la Guerra Freda. En l’assignatura d’Història del Món Contemporani de 1r de BAT hem preparat una senzilla exposició que hem penjat en un corredor de l’institut. És sobre quinze esdeveniments de la Guerra Freda (1947-1991). Els ho he plantejat als alumnes com si fos una exposició del World Press Photo.

Cada alumne havia de buscar una fotografia impactant sobre un fet històric que jo li he assignat. L’havia de posar en un full DIN A-3 amb un títol, una breu explicació i un enllaç QR que portara a un web amb més informació.

Els alumnes han utilitzat el Word, el LibreOffice i altres processadors de textos com el del Drive, però havien d’enviar-m’ho en pdf. Després les he impreses jo, a l’institut, i han hagut de subratllar 5 paraules o conceptes de l’explicació per a que destacaren més, com si foren etiquetes (#hastag). Ha costat un poc, sobretot la qüestió de l’edició, però al final ha eixit una cosa decent. 

Ací està l’exposició (cliqueu damunt per a veure millor la galeria):

LLIBRE. Ryszard Kapuściński, «Cristo con un fusil al hombro» i la mort televisada de Victoriano Gómez

No he pogut resistir-me i m’he llegit un altre Kapuściński. En aquesta ocasió ha caigut en dos vesprades Cristo con un fusil al hombro. Es tracta d’un recull de textos sobre algunes lluites revolucionàries i dictadures de la segona meitat del segle XX. En concret, la lluita dels fedaïns de Palestina contra l’ocupació israeliana, el cas de Bolívia, també els de Santo Domingo i Haití, un text més ampli sobre l’evolució de Guatemala i el segrest i assassinat de l’ambaixador de la RFA l’any 1970, un text que compara a Guevara i Allende, i per acabar un text sobre Moçambic.

El text de Guatemala es titula Por qué mataron a Karl von Spreti i es llig com una novel·la, millor que moltes novel·les. Aprens moltíssimes coses sobre la immundícia de la Guerra Freda, l’enorme desigualtat en aquests països, la misèria moral de tants patriotes, i també sobre els interessos de la United Fruit Company i el sanguinari intervencionisme dels Estats Units. M’agradaria alguna volta llegir-lo en classe. Cada volta em costa més seguir els llibres de text, cada nova edició més simples, esquemàtics i aparentment asèptics. La solució seria fer els meus materials, però això ara per ara em desborda. Com a professor interí cada any és una aventura.

Per acabar vull compartir un text molt més breu. Es titula Victoriano Gómez ante las cámaras de televisión i és una crònica sobre l’afusellament televisat d’aquest guerriller d’El Salvador l’any 1971.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Noches sin dormir” d’Elvira Lindo (2015), per a canviar d’aires

noches-sin-dormir-elvina-lindo-nova-york

No he pogut evitar llegir l’últim llibre d’Elvira Lindo i encara que sé que no té cap relació clara amb un bloc d’història com aquest, vull compartir unes notes perquè és un llibre que posa de bon humor, i perquè tenia ganes de fer aquesta digressió.

El vaig comprar per ràbia, poc abans de Nadal. Li’l vaig regalar a Llúcia, la meua dona, perquè sabia que li agradaria i per a superar un cert sentiment de culpabilitat del tipus “amb la de coses que tinc per llegir”. Em trobava a la Llibreria Llorens d’Alcoi, arreplegant dos llibres seriosos que tenia encomanats, i una senyora d’uns cinquanta anys, en perfecte castellà d’Alcoi i amb la perfecta impertinència dels bufanúvols li demanava a Vero, la dependenta vivaç que em cau molt bé, “libros sobre Alcoy, ¿qué tienes sobre Alcoy?”, i el típic “no, no, sólo sobre Alcoy”. Evidentment eren per a regalar, per a quedar bé de la manera més grisa possible, i per a alimentar el sòrdid provincianisme de les petites ciutats que es pensen que són el melic del món. Al meu poble els llibres sobre temes locals són, diguem-ne, una tradició per a decorar les prestatgeries dels menjadors. Tanta ràbia tenia de l’escena i de com li parlava la “imbècil” a Vero que em vaig girar i quan vaig veure damunt d’un expositor aquest llibre sobre Nova York el vaig agafar.

Noches sin dormir. Último invierno en Nueva York és un diari de la popular escriptora i periodista Elvira Lindo, sobre l’últim hivern que va passar a Nova York, una ciutat que coneix bé per haver viscut més de deu hiverns allí amb la seua parella, l’escriptor Antonio Muñoz Molina.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Nadie es neutral en un tren en marcha” de Howard Zinn (1994), les memòries d’un historiador combatiu

Howard Zinn (1922-2010)

Howard Zinn (1922-2010)

“Nunca en mis clases he ocultado mis ideas políticas, el odio que me inspira la guerra y el militarismo, la indignación que me produce la desigualdad por cuestiones de raza, mi fe en el socialismo democrático, en la distribución racional y justa de las riquezas del mundo”.

M’encanta la claredat. Aquesta afirmació, tan políticament i pedagògicament “incorrecta”, és una de les moltes semblants que es poden trobar en aquest llibre de memòries. Howard Zinn, l’autor, (1922-2010) va ser un historiador i politòleg nord-americà que va destacar pel seu compromís social. Va nàixer dins d’una família humil a Nova York, de jove va treballar en nombroses faenes manuals i va servir en un bombarder durant la II Guerra Mundial. Va arribar a professor de Ciències Socials passats els trenta anys i el primer lloc on va treballar va ser a una escola universitària per a negres a Atlanta, on va topar amb la segregació racial i l’educació tradicional. Posteriorment va ser professor a la Universitat de Boston. Va lluitar sempre a favor dels drets civils dels negres, de les dones i de les minories, contra les injustícies i les desigualtats, i es va oposar públicament a la guerra de Vietnam. Va defendre un activisme optimista, amb sentit de l’humor i fugint de dogmatismes. La seua obra més popular és A People’s History of the United States (1980), publicada també en castellà amb el títol La otra historia de los Estados Unidos (enllaç a l’editorial Hiru), on qüestionava la tradicional història del seu país, basada en un relat d’èxits cap a la llibertat, i denunciava les matances als indígenes, l’explotació social, les desigualtats i la cultura de la violència. La veritat és que va ser una persona fascinant.

 

portada_howard_zinn_nadie_neutral_tren_machaAquest llibre me’l va recomanar fa un temps Marc Ferri, un professor d’història amb qui vaig coincidir a Alzira. Em va dir que “Howard Zinn és el Noam Chomsky dels historiadors”. Vaja que sí, de fet Zinn i Chomsky van ser durant molts anys amics i companys de lluites.

Potser la frase més colpidora del llibre és el mateix títol: “Ningú és neutral en un tren en marxa”. M’agradaria recordar-la sempre. És una frase que l’autor deia als seus alumnes i que explica una idea molt senzilla: ningú, absolutament ningú, pot dir que és neutral (o objectiu), perquè proclamar-se neutral significa deixar-se portar pel corrent, acceptar les injustícies, ser un covard, o com a mínim un pusil·lànime. Aquesta frase sintetitza centenars de pàgines sobre el debat entre l’objectivitat i la subjectivitat en les ciències socials, i en la vida.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »