LLIBRE. «La cultura de la satisfacción» de John Kenneth Galbraith (1992)

Tenia pendent des del 1992 el llibre La cultura de la satisfacción de l’economista nord-americà John Kenneth Galbraith. Recorde al meu germà llegint-lo i parlant-me d’ell a València quan es va publicar. Fa dos anys el vaig trobar per 2 o 3 € en una paradeta de llibres vells a Tarragona, prop de la catedral, i me’l vaig agenciar. M’ha semblat útil perquè el concepte de «majoria satisfeta» que apareix al llibre serveix per a explicar molts esdeveniments i processos històrics, sobretot de les últimes dècades.

La tesi de Galbraith és que a les democràcies electorals actuals existeix una «majoria satisfeta», o «majoria electoral satisfeta», o senzillament una «cultura de la satisfacció», que troba que el món està bé com està, i aquesta majoria pot arribar a ser molt virulenta si es veu amenaçada en el seu benestar immediat. És un fenomen social egoista, curt de mires i molt simplista. Fins i tot pot arribar a posar en perill el seu benestar futur si cal prendre mesures que puguen incomodar-la en el present.

El subtítol del llibre és Los impuestos, ¿para qué? ¿Quiénes son los beneficiarios?, i és que Galbraith era un economista a favor de l’intervencionisme polític en l’economia, tal com defensava el mític economista John Maynard Keynes en l’època d’entreguerres. Així, Galbraith, critica el lliure mercat sense límits i proposa regular el capitalisme i fer polítiques de redistribució del benestar per a que funcione millor l’economia. Es tracta de posar límits als «taurons» financers, invertir en el sector públic per a atendre els sectors no privilegiats, fer una política fiscal progressiva (que els rics paguen més impostos) i així evitar que s’enfonse el propi capitalisme. Però aquestes polítiques xoquen contra una gran majoria que es considera «privilegiada», o almenys «satisfeta», i que no vol que la qüestionen ni que la facen participar en aquesta política econòmica amb els seus impostos.

El llibre desenvolupa aquest concepte de manera entretinguda, amb molta ironia i humor, exposant els arguments amb un estil molt planer. També hi ha crítiques enginyoses, com quan compara els serveis públics per a les persones necessitades amb els serveis públics per als militars. Ambdós són sector públic, amb funcionaris, però el complexe militar, extremadament car, sempre quedarà fora de les crítiques neoliberals.

El millor d’aquest concepte de «majoria satisfeta» és que es pot extrapolar a altres àmbits. Allà on hi ha desigualtat hi ha un grup privilegiat, beneficiat per aquesta desigualtat, i evidentment no vol que les coses canvien. Per això els anomenem «conservadors». Crearan tot tipus d’explicacions per a justificar la desigualtat i el seu estatus privilegiat, i tenen tanta influència i són tan competents defenent el seu relat que fins i tot aconseguiran que persones que es troben desfavorides també defenguen la seua postura privilegiada. Açò últim recorda molt el concepte d’«hegemonia cultural» d’Antonio Gramsci, però Galbraith amb habilitat no l’esmenta.

Al cap em venen altres exemples de «majories satisfetes» o de «cultura de la satisfacció»: les persones que ataquen a les feministes —els primers a favor de la desigualtat que beneficia els hòmens, les segones a favor de la igualtat—; les persones monolingües castellanes que ens demanen als valencians que siguem bilingües i que els parlem en castellà perquè bla bla bla —i així moren les llengües—; les persones que diuen que l’escalfament global no està provocat per nosaltres i per tant les energies renovables o reciclar o reduir el consum són coses d’una «ideologia» i «dictadura» ecologista —i quina calor fa, redeu—; fins i tot tenim els alcoians i les alcoianes que defensen que les dones no han de participar en igualtat de condicions en les festes de Moros i Cristians, perquè això ho fan als pobles i Alcoi és una gran ciutat, perquè en l’Edat Mitjana les dones no lluitaven, el seu paper és en els boatos i altres ximpleries per l’estil.

Com estem veient, la cosa és mantenir a qualsevol preu la situació privilegiada d’un grup nombrós dins d’una situació general de desigualtat. Qualsevol proposta de canvi és presenta com una enorme heretgia, com un desafiament a l’ordre còsmic, quan la majoria de les voltes és una simple incomoditat per als beneficiats («¿Por qué no me hablas en español? Es que estamos en España y además es una cuestión de educación… ¿Hablar yo en valenciano? ¿Para qué? No me hace falta, ya tengo el michá…») Com bé diu Galbraith, desigualtat hi ha hagut sempre, el que és nou és que el sector beneficiat per aquesta desigualtat siga tan nombrós, o aparentment tan nombrós.

J. K. Galbraith va faltar el 2006, amb quasi cent anys. És autor d’una Historia de la Economía molt popular, que és un assaig en forma de manual, molt accessible, i que es llig quasi com una novel·la d’aventures. Gràcies a ell vaig conéixer a l’extravagant economista Thorstein Veblen i la seua obra Teoria de la clase ociosa, un al·legat contra els rics perfectament dissimulat com a teoria econòmica i antropològica, i que és un text ben divertit.

M’ha encantat llegir La cultura de la satisfacción. És actualíssim.

Alguns fragments:

«El tono espontáneo que tanto dicen admirar mis críticos no aparece hasta la quinta versión.»

«Lo que es nuevo en los llamados países capitalistas es que la satisfacción imperante y la creencia resultante son ahora cuestión de muchos, no sólo de unos pocos. Operan bajo la convincente cobertura de la democracia, aunque de una democracia no de todos los ciudadanos sino de aquellos que, en defensa de sus privilegios sociales y económicos, acuden a las urnas. El resultado es un gobierno que se ajusta no a la realidad o a la necesidad común sino a las creencias de los satisfechos, que constituyen hoy la mayoría de los que votan.»

«William Graham Summer, de la Universidad de Yale, sirvió al electorado poderoso con un lenguaje notablemente explícito: «Los millonarios son un producto de la selección natural… Puede considerárseles con toda justicia como los agentes de la sociedad seleccionados por la naturaleza para una misión determinada. Reciben elevados salarios y viven lujosamente, pero el acuerdo es bueno para la sociedad.»

Thorstein Veblen, que fue, curiosamente, un alumno de Summer, adquirió, debemos decirlo, una fama aún mayor por su tratamiento inconveniente de esa misma doctrina. Abordó a los ricos y a los poderosos en términos antropológicos —sus hábitos de vida eran los de jefes tribales; sus placeres, ritos tribales— y así los describió.»

«En la cultura de la satisfacción se aborrece profundamente el socialismo, salvo cuando es útil para los económicamente más satisfechos.»

[Per exemple, per a rescatar un banc o una empresa amb diners públics]

«Tenemos en este momento democracia, una democracia de los cómodos y los satisfechos. Los que se sienten cómodos monopolizan, o monopolizan en gran medida, el derecho político del sufragio; los que no están a gusto y los insatisfechos de las zonas rurales y urbanas y los que se identifican con su mala fortuna no tienen candidatos que representen sus necesidades y por tanto no votan. Como ya se ha dicho, la democracia de la satisfacción es política del sosegado a corto plazo, del pensamiento político y económico acomodaticio y del poder militar autónomo y dominante.»

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: