La València de la Restauració segons les novel·les de Blasco Ibáñez

Mentre tot el món remuga que l’educació està fatal (i tenen part de raó) jo vaig a la meua i necessite dir que València en les novel·les de Blasco Ibáñez d’Enric Sebastià és una meravella de llibre.

Està publicat a València, per l’editorial l’Estel, l’any 1966 i conté un pròleg del professor Joan Reglà. És un estudi social i polític de la València de l’època de la Restauració (1874-1898), fet a partir de les novel·les del cicle valencià de Blasco Ibáñez. Segueix la tendència historiogràfica de l’escola francesa dels Annals i per això sovint trobem referències a Fernand Braudel i a Jaume Vicens Vives, mestre i introductor a Espanya d’aquesta escola. Els historiadors dels Annals volien posar les persones normals i corrents en el centre dels estudis històrics. Així, les novel·les de Blasco Ibáñez són una font històrica o una excusa per a tractar el període de la Restauració des d’aquests supòsits, perquè estan influïdes pel naturalisme de Zola, el realisme de Balzac i fins i tot el romanticisme de Victor Hugo, amb protagonistes anònims, gent humil, els que fan la història des de baix. Ara açò és normal, però en els anys 60 del segle passat, en l’Espanya franquista nacionalcatòlica, era tota una revolució historiogràfica. Per si algú encara no s’havia assabentat té un subtítol que subratlla el caràcter social del llibre: Proletariat i burgesia, sense vergonya, fent-li l’ullet a l’escola marxista. Tota una declaració d’intencions.

Les novel·les del cicle valencià de Blasco Ibáñez que trobem en aquest estudi són: Arroz y tartana (1894), Flor de mayo (1895), La barraca (1898), Entre naranjos (1900) i Cañas y barro (1902). No les he llegides encara, però segons explica Enric Sebastià la primera serveix per a estudiar el microcosmos del mercat de València, amb el conflicte entre les relacions precapitalistes i el nou capitalisme liberal, i altres aspectes com ara la immigració sobretot aragonesa.

La segona, Flor de mayo, se centra en els pescadors, en el mar, el peix i València. La crítica que trobem en aquesta novel·la va servir per a que Sorolla, amic de Blasco Ibáñez, pintara el quadre “¡Y aún dicen que el pescado es caro!”

La tercera novel·la, La barraca, és útil per a estudiar el món dels llauradors i de l’horta de València, i el problema dels “consums”, els impostos que la ciutat cobrava a tots els productors, i que encarien el menjar, augmentaven la misèria i van estar en el centre dels aldarulls populars durant la instauració de l’Estat liberal.

A Entre naranjos li tinc moltes ganes: l’acció es distancia de la ciutat i es trasllada a Alzira per a explicar l’evolució de les noves elits vinculades a la Restauració. Ho fa a partir de tres generacions: l’avi usurer, el pare cacic i el fill diputat. Això és pura Restauració, amb un afegit interessantíssim sobre el Marqués de Campo, vinculat a Cànovas del Castillo i més que possible promotor del pronunciament de Martínez Campos en Sagunt a finals de 1874. L’última novel·la, Cañas y barro, quasi no l’esmenta, llevat d’alguna nota sobre l’Albufera de València, un paisatge que esdevindrà arquetípic. 

Com es pot veure no està gens malament: mesclar història i literatura, amb el rerefons de la història social, per a intentar entendre el que passa en una època, més enllà dels grans hòmens i la història dels fets únicament polítics. València en les novel·les de Blasco Ibàñez el vaig comprar fa dos anys de segona mà, recomanat per Enric Iborra, i em sembla que no està reeditat. És una magnífica introducció a l’època de la Restauració, a València i a Blasco Ibàñez. Un bon trio. 

–

¡Aún dicen que el pescado es caro! (Sorolla, 1894)