ROMA. Alguns llibres sobre Roma

La ciutat de Roma i la seua història em fascina des de ben jove, com a tanta gent. Fa anys que llibre que veig sobre Roma, llibre que compre (o demane a la biblioteca pública). Per a poder visitar-la durant la carrera em vaig enrolar en unes excavacions arqueològiques a Itàlia amb un professor peculiar. També vam visitar Florència i altres llocs, però Roma era el meu objectiu. Era agost de 1995 i recorde que la nit d’abans no podia dormir. Tenia 19 anys. Després, durant tres anys vaig anar unes quantes voltes més, i més tard amb la meua dona quan festejàvem. Ara tocarà anar amb els fills.

Fer una llista de llibres sobre Roma és impossible. Sembla que tots els lletraferits que han passat per allí han publicat les seues impressions. Malgrat això vull compartir una breu llista d’alguns dels llibres que tinc i que he llegit sobre “la meua ciutat”. És una llista desordenada.

1. Història de Roma d’Indro Montanelli. Comence per la gènesi, pel llibre que em va marcar quan era jovenet. Malgrat les reserves que em provoca l’autor continua sent una aproximació molt entretinguda a la Història de Roma. Però no t’has de quedar només en ell. Montanelli i el tabac es poden deixar. Done fe. El vaig ressenyar fa temps: si voleu saber-ne més seguiu l‘enllaç.

2. Historias de Roma d’Enric González. Un llibret molt bonic. La visió d’un corresponsal de premsa que va viure i treballar fa uns vint anys a Roma. Trobes multitud d’anècdotes que trenquen la solemnitat dels típics llocs turístics. També parla molt de menjar i de raconets quasi desconeguts (ara ja no). Si tens pressa és un bon llibre.

3. Roma i nosaltres de Josep Vicent Boira. M’ho vaig passar en gran apuntant tots els llocs que Roma té relacionats amb la Corona d’Aragó. Bona part són de l’època dels Borja, al segle XV, però també podem trobar la petjada dels austriacistes exiliats, de pintors com Mariano Fortuny o capellans com mossèn Junyent. Pot arribar a aclaparar tanta làpida i tanta església, però es llig amb interés. És una altra manera de veure Roma, la nostra Roma.

4. SPQR. Imaginarios contemporáneos en torno a la antigua Roma de Tono Vizcaíno. No puc, no he pogut acabar-lo. He intentar llegir-lo diverses voltes però se’m cau de les mans. Tampoc m’ajuda l’edició tan atrevida i els tipus de lletra. Té molt bona pinta i reflexiona sobre la visió actual que tenim de la ciutat i la seua història, un tema que m’interessa moltíssim, però no sé què em passa que no puc… No obstant això, el tinc pendent i per això parle d’ell. Potser algun dia me’l puga llegir en dos vesprades, qui sap?

5. Roma. Imatges de la memòria de Josep Picó. Editat per Afers. És una joia per a qualsevol enamorat de Roma, de la història i d’Itàlia. Josep Picó ha sigut professor de Sociologia i en aquest llibre fa un recorregut per la Roma moderna i l’antiga, i per la política contemporània i la vida cultural italianes, en especial de la segona meitat del segle XX. Sobretot és un llibre útil perquè ajuda a entendre com s’ha fet la ciutat viva que veiem actualment (el centre i la perifèria) i no només el decorat superficial per als turistes. És un dels llibres sobre Roma que més m’han agradat. La lletra és gran i té fotografies en color (gràcies).

6. Un cafè a Roma de Josep Maria Fonalleras. L’últim que he llegit fins ara. Un llibret també molt bonic. Sembla el llibre que qualsevol visitant recurrent de Roma podria escriure (si poguera, clar). No és el relat d’un especialista ni les memòries d’algú que va viure allí. Només és una declaració d’amor a una ciutat que Fonalleras ha visitat diverses voltes en els últims quaranta anys. Ell mateix reconeix que si sumara tots els dies que ha passat a Roma no li eixirien més cinc o sis mesos. Malgrat això Un cafè a Roma és un text molt suggestiu, ple de racons que ara mateix vull visitar, o tornar a visitar. Me’ls he apuntat.

GEOGRAFIA. La fascinació dels núvols

Gràcies a la Guía del observador de nubes de Gavin Pretor-Pinney tinc una nova mania: mirar els núvols i intentar esbrinar quin tipus de núvol és. Primera pista: hi ha núvols alts, mitjans i baixos. Segona pista: la majoria es presenten en forma d’estrats o de cúmuls (o tot junt i es diuen estratocúmuls). A partir d’ací comença el joc.

• Núvols baixos: cúmuls, cumulonimbus, estrats i estratocúmuls.
• Núvols mitjans: altocúmuls, altostrats i nimbostrats.
• Núvols alts: cirrus, cirrocúmuls i cirrostrats.
• Altres núvols: pileus, pannus, velum, tuba, incus, mamma, arcus, virgues, núvols estratosfèrics i mesosfèrics (nacrats i noctilucents), i per últim les esteles de condensació dels avions.

M’ho he passat molt bé llegint aquesta guia. Té molta informació i està plena d’anècdotes, comparacions i exemples pràctics. Supose que els llicenciats en Geografia la trobaran bàsica, però per a un historiador és una magnífica introducció al món dels núvols i dels fenòmens atmosfèrics.

La llàstima és que aquest llibre està descatalogat. Sí que podeu trobar-lo en les biblioteques. L’exemplar que he llegit és de la biblioteca pública de Requena i m’ha aplegat a les mans debades gràcies al préstec interbibliotecari de la XLPV, la Xarxa de Lectura Pública Valenciana.

Buscant, buscant, sí que hi ha altres llibres sobre núvols disponibles. No tardaré en firar-me algun. Vos recomane la lectura de l’article “Libros de nubes” del web tiempo.com, escrit per José Ángel Viñas. Trobareu alguns títols que fan goleta.

LLIBRE. «Costras», ossos i més ossos de la repressió a Espanya

Si teniu ocasió llegiu el llibre Costras. España hurga en sus heridas de la periodista polonesa Katarzyna Kobylarczyk, tant si sou professors o alumnes o només addictes a les bones històries. És un reportatge farcit de memòries sobre la repressió que hi va haver a Espanya durant la Guerra Civil i la dictadura franquista. Fa feredat, i mira que ja és una història coneguda i tenim a l’abast nombrosos recursos. No és un llibre d’història, sí d’històries, a partir d’entrevistes fetes per l’autora i de testimonis publicats en altres llibres. Més que una investigació és una síntesi divulgativa molt ben feta, amb el toc emotiu sota control. És un llibre de no ficció molt recomanable. Va guanyar el premi Ryszard Kapuscinski de Reportatge Literari 2020.

Costras està estructurat en quatre parts, com quatre reportatges llargs. En la primera part visitem una caterva de fosses, a partir de les vivències de familiars i associacions que busquen els seus desapareguts. La segona part és el relat de com es va fer el “Valle de los Caídos” i tot el que va implicar. La tercera part és la més breu però és tremendament colpidora, sobre els republicans internats en els camps de concentració nazis, especialment en Mauthausen i Gusen. D’aquells morts només queda el seu nom i els records. L’última part és ben curiosa perquè explica els homenatges als morts del bàndol sublevat, centrat sobretot a Paracuellos del Jarama i a Pamplona, un recordatori que servia per a legitimar el règim franquista i que té un difícil encaix en l’actual democràcia. 

LLIBRE. Uns fragments de «L’eternitat enamorada», el dietari quasi pòstum de Josep Igual

Josep Igual va ser un escriptor i músic de Benicarló que va faltar l’any 2021. Vivia a Amposta, a les Terres de l’Ebre, un territori a cavall entre “lo Regne” i el Principat. Era un autor d’això que en diuen els màrgens, la perifèria, poc conegut. Va escriure poesia, narrativa i dietaris. L’any 2019 va guanyar el Premi Octubre Joan Fuster d’Assaig per L’eternitat enamorada. Notes d’un diari 2016-2017. Fa anys me’l vaig trobar a Twitter per una casualitat afortunada i vaig començar a seguir-lo. No era estrident i m’interessava el que compartia. Li agradava molt Joan Fuster, entre d’altres. Vaig lamentar la seua mort i tenia pendent llegir el seu últim dietari.

L’eternitat enamorada no defrauda, té apunts molt bonics: amb aforismes intercalats, alguns fragments plens de lirisme, excursions, la faena de músic itinerant, observacions quotidianes, també sobre la política i el país (recordem que els anys 2016 i 2017 el procés estava en el seu punt àlgid), comentaris sobre autors/es que admirava (sovint perquè havien faltat, com una necrològica), la companyia del seu gos… Sense data, només apunts, un assaig obert, lliure, personal, engrescador, com ha de ser.

No vull repetir el que ja està dit. Per a saber més d’aquest dietari i de Josep Igual recomane un article bellíssim de Xavier Aliaga que va publicar en El Temps en setembre del 2020 titulat “Declaració d’amor etern al dietarisme“.

Sí que vull compartir uns quants fragments per a que vegeu de què estic parlant:

* * *

Necessita poc adob, l’esperança, per a enfilar-se ufanosa. Així de fràgils i volubles som.

* * *

Escrivim contra el temps, sabent que és impossible cap mínim guany. Escriure és, tant si es vol com si es dissimula, ensenyar els plomalls, i que un o altre s’ofenga per qualsevol raó, desraó o insospitada interpretació conscientment o inconscientment esbiaixada. Necessitem escriure; i escriure és escriure, i avall, que fa baixada. Escriure, pensar a escriure, fer la carta a la família híbrida que l’atzar ens ha donat. Agafar l’anguila d’una intuïda per la cua, ficant la mà nua al bassal fosc. Les paraules no aturen res, no regiren cap mecanisme fonamental del món, però ens permeten intentar l’articulació d’un cert ordre davant el corrent fugaç. Pensant escrivim, i escrivint podem arribar a comprendre una mica, o comprendre que no comprenem prou —que ja és suficient resultat. Aqueixa és l’aposta, aqueix és el pacte. Costa la pell i no, no garanteix cap resultat. Però ens hi posem, hi tornem. Contra el temps, amb el temps, a destemps, compassats, descompassats, que tot s’esdevé en la seriositat de no deixar de jugar, potser guanyant, de tard en tard, en destreses i fondàries.

LLIBRE. «Set lliçons breus de física» per a un club de lectura

Em sembla que Set lliçons breus de física de Carlo Rovelli és un llibre perfecte per a un club de lectura. Ho té pràcticament tot a favor: és breu i barat (importantíssim), parla d’assumptes transcendents, manté la tensió i fa una mescla brillant de ciència, història i filosofia, i no, no és ficció.

Vaig saber d’ell perquè Toni Pou l’esmenta a Si un dit assenyala la lluna, i poc després el vaig trobar recomanat en un altre lloc. Com que és tan breu me’l volia comprar en la llengua original, en italià, per a refrescar l’idioma. Els ho vaig preguntar als xicons de la llibreria Detroit d’Alcoi i van complir, com sempre.

Sette brevi lezioni di fisica fa un repàs de les principals aportacions de la física durant el segle XX. Comença amb la relativitat general d’Einstein, “la più belle delle teorie”, la que ens va mostrar que “lo spazio non è piu qualcosa di diverso dalla materia: è una delle componenti «materiali» del mondo”. Després passa a la quàntica, la “meccanica quantistica”, on “nessun oggetto ha una posizione definitiva”, amb Max Planck, altra volta Einstein, Niels Bohr i Heisenberg. Una teoria que s’ha desenvolupat entre dubtes.

La tercera lliçó és “L’architettura del cosmo”, potser la més accessible, on explica les diferents visions de l’univers que han tingut els humans al llarg del temps: des de la terra plana fins a l’espai corbat i el Big Bang, passant per Copèrnic i Hubble entre d’altres. La quarta explica les partícules de la matèria i el “modello standard de particelle elementari”, el qual “non sarà elegantissimo, ma funziona benissimo”. A la cinquena trobem l’intent de superar la contradicció entre la relativitat i la quàntica, a partir de la gravitat quàntica i més coses.

La sisena lliçó parla de la probabilitat, el temps i la calor, és a dir, la fletxa del temps: “La differenza fra passato e futuro esiste solo quando c’è calore. Il fenomeno fondamentale che distingue il futuro del passato è il fatto che il calore va dalle cose più calde alle cose più fredde”. A mi això em fascina: el temps segons la física és un simple moviment de calor entre la matèria que fa que passen coses, que hi haja temps. Acaba aquesta lliçó amb un postulat intrigant: “Il calore dei buchi neri è una Stele di Rosetta, scritta a cavallo di tre lingue —Quanti, Gravità e Termodinamica—, che attende di essere decifrata, per dirci cosa sia davvero lo scorrere del tempo”. Intrigant i bellíssim.