LLIBRE. Dos polèmiques i més llibres pendents gràcies a «Vida, la gran historia», de Juan Luis Arsuaga

Per a mi, poques coses desembafen tant com llegir un llibre de divulgació científica. De sobte tot és relatiu. Per això, quan vaig veure que Juan Luis Arsuaga havia tret un nou llibre el vaig encomanar i me’l vaig reservar per a l’estiu.

Arsuaga és un famós paleontòleg, «el d’Atapuerca», un dels pares de l’Homo antecessor, i a més és un divulgador ameníssim, un galant canós (ara ja més majoret), i té una personalitat magnètica. Vaig tenir la sort d’assistir a un curs sobre evolució humana que impartia ell soles. Cinc dies sencers. Això va ser en l’estiu de l’any 2000. El curs es va fer en el Palau de la Magdalena de Santander i Arsuaga, potser en el zenit de la seua fama, tots els dies ens explicava diversos aspectes sobre «Cómo nos hicimos humanos» (era el títol del curs). Recorde també el dia que vaig passar en el tren camí de Santander, i que vaig poder anar-hi perquè em van donar una beca, perquè en aquella època no tenia ni un clau.

Per això li tinc una estima especial a Arsuaga. Em van agradar molt els seus llibres que m’he llegit, El collar del Neandertal i sobretot El reloj de Mr. Darwin, i em van portar a altres lectures.

Vida, la gran historia és un assaig voluminós, quasi 600 pàgines, estructurat en 15 capítols («jornades» posa en el llibre), amb una primera part sobre l’origen i l’evolució de la vida, i sobre l’evolució humana en la segona. Aprens una barbaritat de teories i de paraules científiques, i no només de biologia i geologia, perquè també hi ha molta reflexió humanística, i això fa que el llibre siga molt proper per a qualsevol persona amb inquietuds. A més a més Arsuaga és molt honest i en tot moment et diu el que se sap i el que no se sap encara, i les hipòtesis i polèmiques actuals.

En especial destaquen dos polèmiques: la primera enfronta els que defenen un origen diví per a la vida (sí, encara, com per exemple els defensors del «gran dissenyador») i els que defenen una visió científica, basada en hipòtesis i teories. És a dir, en la matèria i el seu comportament segons les condicions ambientals. A Europa, per sort, els primers són quasi inexistents, però a Amèrica, i en concret als Estats Units, són nombrosos i tenen influència. Com a bons integristes, ni fan ni deixen fer.

La segona polèmica és un poc més subtil. Dins dels científics hi ha dos corrents principals per a interpretar l’origen i evolució de la vida. Per una banda estan els que diuen que va ser i és un fet casual, erràtic, molt rar, perquè s’han de donar massa condicions per a esdevinga. Per una altra banda estan els que diuen que era i és un fet inevitable, direccional, que hi ha una certa «predestinació» a la vida. Dels primers tenim com a científic destacat a Simpson i dels segons tenim a Morris. Com si foren dos equips, amb els seus seguidors i fins i tot els seus hooligans el llibre d’Arsuaga repassa els arguments de les dos tendències. Cal apuntar que són arguments molt seriosos, que basculen entre «l’atzar» i la «necessitat».

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

LLIBRE. «Notícia de Catalunya» o «Nosaltres, els catalans» de Jaume Vicens Vives (1954)

Notícia de Catalunya és un assaig històric de Jaume Vicens Vives que continua reeditant-se. Publicat el 1954, d’alguna manera és una variant de la seua Aproximación a la historia de España de dos anys abans, que vaig comentar ací fa uns dies, però molt més interdisciplinari, més sociològic, antropològic i cultural, i també més polític.

Deia Joan Fuster a Literatura catalana contemporània que el que es debatia a Notícia de Catalunya «era la qualitat i el futur del seu país, de la seva societat, d’un nucli humà més o menys ben definit en l’extensió geogràfica —el centre a Barcelona, naturalment, i Lleida o Tortosa ja gairebé tan «perifèrica» com Alacant, Menorca o Perpinyà.»

Per això, aquesta obra encara és un referent, i perquè va marcar moltíssim l’estudi de la història al Principat i la manera d’entendre la seua identitat. Alguns elements d’anàlisi van esdevenir quasi dogmes, etiquetes, com per exemple: «El català, home de Marca», «El sentit social de la terra», «El pactisme», «Els catalans i el Minotaure» (el Minotaure és el poder) o «Les revolucions catalanes». Però sobretot va tenir fortuna l’afirmació de la «voluntat d’ésser» dels catalans, com a característica principal d’aquest poble.

Vicens Vives va pensar en un primer moment en titular Notícia de Catalunya com Nosaltres, els catalans. És evident la influència posterior sobre Fuster. De fet, el mateix Fuster ho reconeix en la introducció al seu Nosaltres, els valencians. Aquests llibres el que pretenen és «conèixer-nos» com va dir Vicens Vives. Publicats durant el franquisme, en 1954 el de Vicens i en 1962 el de Fuster, els dos són producte d’una època d’incertesa, de crisi d’identitat, i volien oferir una panoràmica en clau nacional del que érem, i del que podríem ser. Vicens, el mestre, es passeja per les pàgines sense rubor. Fuster demana indulgència pel seu Nosaltres. Potser m’equivoque però crec que estava un poc aclaparat per «refer» el Notícia de Catalunya en clau valenciana. El cas és que ambdós són magnífics, uns clàssics imperibles.

A la introducció de Nosaltres, els valencians, Joan Fuster diu: «El meu lector farà bé de llegir —si encara no l’ha llegida— Notícia de Catalunya, per arrodonir i assaonar les observacions que li oferiré.» Doncs això.

Tot seguit, compartisc uns fragments. L’últim, el 10, és el famós de la voluntat d’ésser:

–  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Aproximación a la historia de España», de Vicens Vives (1960), un clàssic antiquat?

Aquest estiu m’he llegit Aproximación a la historia de España de Jaume Vicens Vives (1910-1960), el famós historiador català, mestre de mestres. Hui en dia el seu nom és conegut sobretot per ser una editorial. També sol citar-se de quan en quan en algun article sobre Catalunya i poc més.

Aproximación a la historia de España és una obra divulgativa, molt accessible, amb capítols breus i consideracions interessants. També té moments de gran humor i ironia. Es llig en un bufit.

La primera edició va ser de l’any 1952, però la definitiva és la segona, del 1960, ja que Vicens Vives va faltar aquell any. La pregunta seria: llegir un clàssic d’història és perdre el temps? Per una banda, com diuen alguns, la història no canvia. Bé, no canvien potser les dades principals, però sí que canvien les interpretacions i no pocs aspectes i matisos.

Així doncs, la pregunta continua en peu: llegir un llibre d’història de 1960 és útil? Si ni tan sols es reedita i només es troba en alguna biblioteca o de segona mà. La resposta per a mi és rotunda: si és un clàssic com aquest, sí.

Sí, perquè en primer lloc lliges a un autor de referència directament, sense refregits. En segon lloc perquè veus la visió d’aquella època, la seua percepció històrica. I en tercer lloc perquè pots fer una mena de lectura comparada, estàs tota l’estona comparant-ho amb el que has llegit i has estudiat. Passes de la sorpresa a la contrarietat. El que no es perdona d’un clàssic és l’avorriment, i Vicens Vives no avorreix.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

RELAT. L’any 1937 segons Günter Grass, amb Toledo i Guernica

El meu segle de Günter Grass (1927-2015) és una obra amb 100 relats molt breus, un per cada any del segle XX. La majoria són sobre fets històrics d’Alemanya, evident per altra banda, però hi ha un, el de l’any 1937, que m’ha cridat l’atenció. L’acció transcorre a un pati d’escola, on els xiquets alemanys juguen al setge i l’alliberament de l’alcàsser de Toledo, una fet que va esdevindre en els primers dos mesos de la Guerra Civil, entre juliol i setembre de 1936. Segons el relat, a l’Alemanya de Hitler els xiquets s’identificaven amb el bàndol sublevat del general Franco i ho vivien amb passió.

La força del relat de Grass és la seua senzillesa i emotivitat. Rememora de manera efectiva la propaganda que arribava a Alemanya sobre la Guerra Civil. Era ineludible sentir empatia amb la resistència èpica dels sublevats a Toledo, tancats dins d’una antiga fortalesa, atacats per totes bandes pels sanguinaris “rojos”. Però la cosa no acaba ací i al final del relat tenim un altre fet d’aquesta guerra difós per la propaganda: el bombardeig de Guernica del 26 d’abril de 1937. Grass acaba el seu relat amb una sentència colpidora i tota l’èpica de Toledo que hem anat carregant es desfà en un moment: “D’aquí no en podia sortir cap proesa que servís per jugar al pati de l’escola”. 

Compartisc el relat:

Günter Grass (1927-2015)

1937

Els nostres jocs del pati de l’escola no s’acabaven en sonar el timbre, sinó que continuaven d’una pausa a l’altra sota els castanyers d’Índies i davant l’edifici de lavabos d’una sola planta, anomenat pixador. Lluitàvem els uns contra els altres. El pixador enganxat al gimnàs feia d’Alcázar de Toledo. Per més que l’esdeveniment tenia ja un any d’antiguitat, en els nostres somnis escolars la Falange seguia defensant les seves murades amb el mateix heroisme. Els rojos atacaven una vegada i una altra debades. Però el seu fracàs era també atribuïble a la nostra desgana: ni jo ni ningú volia ser dels rojos. Tots els nois es veien lluitant temeràriament al costat del General Franco. A la fi alguns alumnes d’Untersekunda, de quinze o setze anys, ens van repartir per sorteig: amb altres companys de Sexta, de deu i onze anys, vaig treure el color vermell, sense estar en condicions d’intuir el significat posterior d’aquella casualitat; pel que es veu el futur ja s’anuncia als patis de les escoles.

Per tant, assetjàvem el pixador. Eren inevitables els pactes, ja que els mestres encarregats de la vigilància tenien cura que els grups d’alumnes neutrals, així com també els grups de combatents, poguessin almenys buidar l’aigua de les olives [pixar] durant les treves imposades. Un dels punts àlgids dels combats consistia en la conversa telefònica entre el comandant de l’Alcázar, el coronel Moscardó, i el seu fill Luis, que els rojos havien capturat i amenaçaven d’afusellar-lo si la fortalesa no estava disposada a capitular. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. Ryszard Kapuściński, «Cristo con un fusil al hombro» i la mort televisada de Victoriano Gómez

No he pogut resistir-me i m’he llegit un altre Kapuściński. En aquesta ocasió ha caigut en dos vesprades Cristo con un fusil al hombro. Es tracta d’un recull de textos sobre algunes lluites revolucionàries i dictadures de la segona meitat del segle XX. En concret, la lluita dels fedaïns de Palestina contra l’ocupació israeliana, el cas de Bolívia, també els de Santo Domingo i Haití, un text més ampli sobre l’evolució de Guatemala i el segrest i assassinat de l’ambaixador de la RFA l’any 1970, un text que compara a Guevara i Allende, i per acabar un text sobre Moçambic.

El text de Guatemala es titula Por qué mataron a Karl von Spreti i es llig com una novel·la, millor que moltes novel·les. Aprens moltíssimes coses sobre la immundícia de la Guerra Freda, l’enorme desigualtat en aquests països, la misèria moral de tants patriotes, i també sobre els interessos de la United Fruit Company i el sanguinari intervencionisme dels Estats Units. M’agradaria alguna volta llegir-lo en classe. Cada volta em costa més seguir els llibres de text, cada nova edició més simples, esquemàtics i aparentment asèptics. La solució seria fer els meus materials, però això ara per ara em desborda. Com a professor interí cada any és una aventura.

Per acabar vull compartir un text molt més breu. Es titula Victoriano Gómez ante las cámaras de televisión i és una crònica sobre l’afusellament televisat d’aquest guerriller d’El Salvador l’any 1971.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »