LLIBRE. Per a geografia humana, «Los últimos. Voces de la Laponia española» de Paco Cerdà (2017)

Explicar en classe les desigualtats no sempre és fàcil. Sembla la típica mania dels mestres. D’alguna manera els alumnes, sovint tan reivindicatius, solen acceptar el món que els ha tocat viure amb una certa tranquil·litat. Per això el llibre de Los últimos de Paco Cerdà és una visió impactant d’un món diferent però molt pròxim, el dels pobles que desapareixen. En l’actual món postindustrial enormes espais queden fora de les dinàmiques del mercat. La globalització real és la dels mercats, i allò que no és rentable o no dóna beneficis pecuniaris clars no té cap interés (no és competitiu, diuen). Així, grans espais de la península Ibèrica no té futur ni joventut, és un desert humà, i té menys densitat d’habitants que Lapònia. Solen referir-se a aquests territoris com l’Espanya buida o més adient com l’Espanya buidada. Des de les ciutats es veu amb una mena de romanticisme, de nostàlgia bucòlica, de paradís perdut, i justament això és el que no és.

Los últimos del periodista Paco Cerdà és un recorregut personal per aquest territori, com un llarg reportatge, amb dades interessants, però on destaquen les històries personals i els tocs emotius. Aquest territori comença a ser conegut com la Serrania Celtibèrica, gràcies a la dedicació del professor Francisco Burillo, i afecta a 5 comunitats autònomes i 10 províncies.

Una digressió personal: Burillo, a més, és un prehistoriador que ha organitzat durant anys un curs d’estiu d’Arqueologia espacial a Terol. Farà uns vint anys vaig tenir la sort d’assistir i va ser un dels millors cursos que he fet mai, excel·lent. Burillo és una persona entranyable, gens afectat per a ser un professor universitari. Tinc un bon record d’aquella setmana a Terol.

Segurament Los últimos no és el típic llibre de lectura per als alumnes (ni falta que li’n fa), però sí que es podria fer un treball per capítols (n’hi ha 10, un per cada província afectada). De fet, és un recurs interessant per a estudiar les desigualtats en el territori: serveix per a geografia humana de 3r d’ESO i de 2n de BAT, i també per a tractar aquest episodi de la història actual, especialment en 4t d’ESO (migracions, ruralisme, franquisme, pols de desenvolupament, desigualtats, etc.).

Compartisc uns fragments:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. La ràbia que fa llegir «Guillem» de Núria Cadenes (2020)

Sense misericòrdia, Guillem de Núria Cadenes és una puntada a la panxa, un llibre que indigna, que provoca ràbia i tristesa per igual. Per als que tenim més de quaranta anys és un llibre que ens recorda la nostra joventut, quan a València hi havien (hi havien?) feixistes violents que actuaven amb impunitat,  i que anaven (anaven?) del bracet de la policia, de la justícia i d’un sector del periodisme valencià, molt caspós i bel·ligerant tot plegat. De la dreta, vaja.

Van matar a Guillem Agulló, amb divuit anys que tenia, i el judici va ser una estafa, una funció macabra on van presentar la víctima com si fóra l’agressor, i al final només va estar 4 anys a la presó un dels assassins, sense penedir-se. Actualment continua sent un feixista, i no passa res.

Reconec que he llegit aquest llibre amb suspicàcies, perquè tinc un record molt emotiu de La mort de Guillem de Jaume Fuster, i no podia evitar comparar-los. Del llibre de Fuster ja en vaig fer el meu harakiri emocional i vaig fer una ressenya fa temps (ací la meua ressenya); del de Cadenes puc dir que és una aportació molt interessant, una actualització d’aquest episodi tan trist de la història valenciana contemporània, fet amb la perspectiva que donen els quasi trenta anys que han passat (trenta anys!). En alguns moments m’ha semblat que està adreçat als que ja coneixem el cas «Guillem Agulló», però això seria massa simplista.

Guillem és un llibre que se sosté per si mateix, amb moments magnífics, i ens conta la història del jove Guillem Agulló des de diferents punts de vista, en breus apunts: la seua família, la vida de Guillem, l’excursió a Montanejos, el seu assassinat en la matinada de l’11 d’abril de 1993, els feixistes del barri de Marxalenes, les repercussions del cas, la ràpida llavada de cara dels assassins, el trist paper de la premsa, la justícia tendenciosa, la policia barroera que no sap ni escriure bé el nom de la víctima, les persones que ho van viure, que ho van patir, la impunitat dels violents, el sentiment d’injustícia, “para ofrendar nuevas glorias a España”…

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Franquismo S.A.» d’Antonio Maestre, un esborrany de reportatge sobre el franquisme dels diners

Franquismo S.A. no és un llibre d’història, ni ho pretén l’autor, el periodista Antonio Maestre, sinó una mena de reportatge llarg en el qual hi ha dos idees que apareixen de manera recurrent. La primera idea és que que bona part de l’actual poder econòmic a Espanya es va crear o es va desenvolupar durant el franquisme. Només cal mirar la història de la majoria de les empreses de l’IBEX-35.

La segona idea és que la meritocràcia que defensen els hereus d’aquesta oligarquia simplement és una mentida, pura hipocresia social, perquè cap d’ells i elles han aplegat al seu estatus privilegiat pels seus propis mèrits, sinó per ser fills de qui són.

Els negocis que han enriquit aquestes dinasties s’han fet en bona mesura gràcies a la corrupció, els contactes privilegiats i fins i tot robatoris. Només per això, per posar obvietats en negre sobre blanc, ja és un llibre interessant.

Els capítols repassen diversos sectors econòmics, i les empreses i els protagonistes (i els hereus) que van recolzar el franquisme i gràcies a això van augmentar la seua riquesa. Per això a Espanya en compte d’un liberalisme econòmic clàssic —amb la iniciativa privada, la lliure empresa i les lleis del mercat— el que ha predominat en les altes esferes ha sigut un ús continu de pràctiques monopolístiques i corruptes, de la mà d’un Estat que per a algunes famílies té un caràcter patrimonial (l’Estat és seu, d’ells). Per a aquestes famílies la política serveix per a mantenir la seua situació privilegiada, i ampliar-la, i acompanyada d’una doble moral: en públic, una mena de mos maiorum (moral tradicional) basada en la meritocràcia; en privat, amiguisme i corrupció. Són la dreta de sempre, la de la gente bien. Evident, no?

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRES. Els 5 llibres que em van fer historiador (més o menys)

Vaig a fer una llista de 5 llibres que m’agradaven moltíssim quan era jovenet, i que em van influir tant que vaig acabar estudiant Història. Els llegia i rellegia contínuament, mentre que odiava les lectures obligatòries de l’institut. 

Les llistes de llibres, o del que siga, sempre són incompletes i depenen del moment en què es fan. No obstant això, per a mi tenen la seua gràcia, supose que pel fet d’oferir una informació numerada, és a dir precisa i concreta. En el cas dels llibres (per als que som lectors) sempre trobem en aquestes llistes algun llibre que hem llegit, i això ens provoca una satisfacció íntima, o algun llibre que voldríem llegir, i la llista de pendents creix i creix. Sabem que no donarà temps per a tanta lletra, però la il·lusió és agradable.

Ací està la meua petita llista:

1. Moments estel·lars de la humanitat, d’Stefan Zweig. El teníem a la caseta on passàvem els estius, a la partida de Barxell, prop d’Alcoi. És una edició barata de l’Editorial Juventud, de l’any 1958. Conté dotze relats històrics breus, molt èpics i explicats amb la passió pròpia que tenia Zweig. Els meus favorits quan era jove eren “La conquesta de Bizanci”, “El geni d’una nit” (sobre la composició de la Marsellesa), “El minut universal en Waterloo” o “La lluita pel Pol Sud”. Amb els anys em van anar agradant tots. Ara també es pot trobar en català, en una edició molt bona de Quaderns Crema. Stefan Zweig des d’aleshores és un dels meus autors favorits i sempre torne a ell.

Altres obres seues que he llegit i ressenyat d’Zweig són: El legado de Europa, Petita crònica (amb el magnífic relat “El llibreter Mendel”), Fouché, retrat d’un home polític, Castellio contra Calvino. Conciencia contra violencia (impactant) o la seua recomanadíssima autobiografia El món d’ahir. Memòries d’un europeu

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

FOTOGRAFIES. «El País Valenciano» de Joan Fuster

L’any 1962 va ser un bon any per a Joan Fuster: va publicar l’assaig Nosaltres, els valencians, l’estudi Qüestió de noms, i El País Valenciano. Aquesta última, en castellà, era un encàrrec de l’Editorial Destino. Es tracta d’una voluminosa guia de viatge, amb nombroses fotografies, i on Fuster va afegir algunes consideracions sobre la manera de ser i la identitat valenciana.

El més curiós és que El País Valenciano va ser més conflictiu que Nosaltres, els valencians en el seu moment. El motiu és perquè formava part d’una col·lecció on escrivien personalitats de cada territori, com Josep Pla a Catalunya o Pío Baroja al País Basc, i per tant, ser-ne l’autor d’un volum donava prestància. A València que Fuster fora l’autor triat va provocar suspicàcies i enveges per part del sector “cultural” del moment, sobretot per part del periodista José Ombuena, un nom oblidat hui en dia, però que en aquell moment volia ser el referent cultural del país. Després de la publicació va començar una campanya contra Fuster, cosa que no va ser gens agradable però que li va donar més difusió i rellevància.

Siga com siga, El País Valenciano és una obra estranya dins del conjunt fusterià. Per començar és un recorregut per les diverses comarques i pobles del País Valencià, amb anotacions paisatgístiques, etnogràfiques, culturals i fins i tot econòmiques, com un cicerone amable, i un poquet pedant. Malgrat això Fuster és Fuster i no pot evitar soltar alguna de les seues, com quan parla dels Borja o del provincialisme de la ciutat d’Alacant (més avall he posat una selecció de textos).

Sobretot el que crida l’atenció d’aquest llibre és el seu estil en castellà, que és tremendament embafador. No sembla que ho haja escrit Fuster. Però açò és un recurs deliberat que ell mateix reconeixia: 

El meu castellà és més «espectacular» que el meu català (…) perquè és més «postís» (…) Escric un castellà fals (…) Algunes pàgines meves, redactades directament en castellà, es caracteritzen per un preciosisme banal —i deliberat (CE 1965, 48-49).

(Extret de Josep Iborra, Llengua i estil en l’obra de Joan Fuster)

Aquest estil sembla copiat de Gabriel Miró i Azorín, però a mi em recorda en concret els llibres que escrivien en castellà els “erudits locals” de cada poble. Per exemple, al meu poble, Alcoi, hi havia durant el franquisme tota una indústria de “personalitats” que reforçaven el localisme amb llibres molt florits, com Rafael Coloma, don Julio Berenguer, Antonio Revert, Adrián Espí, Antonio Calero, Adrián Miró, Rogelio Sanchís, etc. En el seu moment van ser referents indiscutibles; hui en dia són una curiositat de bibliòfil, quan no directament cendra. Cada poble en tindrà els seus.

Però el que acaba d’arredonir aquest llibre són les fotografies de Ramón Dimas, d’una qualitat extraordinària, tot un testimoni del passat, bellíssimes, que fan que aquesta obra siga una preciositat i que la seua lectura siga més lleu. Una activitat que se m’ocorre amb els alumnes seria reproduir algunes fotografies del llibre en l’actualitat, per a veure els canvis, i fer una petita exposició. Fins i tot es podria fer entre diversos instituts. Qui sap?, potser algun dia.

Volia compartir quatre o cinc fotografies, però m’he entusiasmat i al final en posaré quasi cinquanta. Més avall de les fotos hi ha una selecció de textos.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »