FOTOGRAFIES. «El País Valenciano» de Joan Fuster

L’any 1962 va ser un bon any per a Joan Fuster: va publicar l’assaig Nosaltres, els valencians, l’estudi Qüestió de noms, i El País Valenciano. Aquesta última, en castellà, era un encàrrec de l’Editorial Destino. Es tracta d’una voluminosa guia de viatge, amb nombroses fotografies, i on Fuster va afegir algunes consideracions sobre la manera de ser i la identitat valenciana.

El més curiós és que El País Valenciano va ser més conflictiu que Nosaltres, els valencians en el seu moment. El motiu és perquè formava part d’una col·lecció on escrivien personalitats de cada territori, com Josep Pla a Catalunya o Pío Baroja al País Basc, i per tant, ser-ne l’autor d’un volum donava prestància. A València que Fuster fora l’autor triat va provocar suspicàcies i enveges per part del sector “cultural” del moment, sobretot per part del periodista José Ombuena, un nom oblidat hui en dia, però que en aquell moment volia ser el referent cultural del país. Després de la publicació va començar una campanya contra Fuster, cosa que no va ser gens agradable però que li va donar més difusió i rellevància.

Siga com siga, El País Valenciano és una obra estranya dins del conjunt fusterià. Per començar és un recorregut per les diverses comarques i pobles del País Valencià, amb anotacions paisatgístiques, etnogràfiques, culturals i fins i tot econòmiques, com un cicerone amable, i un poquet pedant. Malgrat això Fuster és Fuster i no pot evitar soltar alguna de les seues, com quan parla dels Borja o del provincialisme de la ciutat d’Alacant (més avall he posat una selecció de textos).

Sobretot el que crida l’atenció d’aquest llibre és el seu estil en castellà, que és tremendament embafador. No sembla que ho haja escrit Fuster. Però açò és un recurs deliberat que ell mateix reconeixia: 

El meu castellà és més «espectacular» que el meu català (…) perquè és més «postís» (…) Escric un castellà fals (…) Algunes pàgines meves, redactades directament en castellà, es caracteritzen per un preciosisme banal —i deliberat (CE 1965, 48-49).

(Extret de Josep Iborra, Llengua i estil en l’obra de Joan Fuster)

Aquest estil sembla copiat de Gabriel Miró i Azorín, però a mi em recorda en concret els llibres que escrivien en castellà els “erudits locals” de cada poble. Per exemple, al meu poble, Alcoi, hi havia durant el franquisme tota una indústria de “personalitats” que reforçaven el localisme amb llibres molt florits, com Rafael Coloma, don Julio Berenguer, Antonio Revert, Adrián Espí, Antonio Calero, Adrián Miró, Rogelio Sanchís, etc. En el seu moment van ser referents indiscutibles; hui en dia són una curiositat de bibliòfil, quan no directament cendra. Cada poble en tindrà els seus.

Però el que acaba d’arredonir aquest llibre són les fotografies de Ramón Dimas, d’una qualitat extraordinària, tot un testimoni del passat, bellíssimes, que fan que aquesta obra siga una preciositat i que la seua lectura siga més lleu. Una activitat que se m’ocorre amb els alumnes seria reproduir algunes fotografies del llibre en l’actualitat, per a veure els canvis, i fer una petita exposició. Fins i tot es podria fer entre diversos instituts. Qui sap?, potser algun dia.

Volia compartir quatre o cinc fotografies, però m’he entusiasmat i al final en posaré quasi cinquanta. Més avall de les fotos hi ha una selecció de textos.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. Els remordiments per llegir «Historia de la Edad Media» d’Indro Montanelli

Indro Montanelli va ser un periodista italià molt popular i reconegut que va viure durant bona part del segle XX. Va escriure diversos llibres de divulgació històrica que van arribar a ser èxits de venda, com per exemple la seua Història de Roma i la Història dels grecs. La seua Historia de la Edad Media no és tan coneguda, és va publicar l’any 1965, escrita amb el periodista Roberto Gervaso, però manté el to divulgatiu dels altres llibres.

Cal dir, en primer lloc, que el títol en castellà és incorrecte perquè el llibre se centra només en el final de l’Imperi Romà i en l’alta edat mitjana (476-1000 dC). Li falta tot el contingut de la plena i baixa edat mitjana (1000-1492 dC), és a dir la meitat de l’edat mitjana o més, perquè en aquest segon i tercer període és quan esdevé la major part de la “molla” d’aquesta edat històrica. Ningú en l’editorial se n’havia adonat? El cas és que el títol en italià és L’Italia dei Secoli Bui, que va a ser més o menys “Itàlia en els segles foscos”, perquè en les quasi quatre-centes pàgines sobretot parla del que passa a Itàlia, encara que també hi ha diversos capítols dedicats a Bizanci, l’Imperi Carolingi o l’Islam.

Montanelli va triomfar amb els seus llibres pel seu estil periodístic tan atractiu, per captar l’atenció del lector des del començ, amb nombroses anècdotes i entretinguts retrats de personatges. També hi ha explicacions dels fets històrics més àrids, però no arriben a ofegar el relat. No obstant això, els seus llibres tenen un inconvenient ben gros, i encara que m’agraden molt tinc remordiments per llegir-los. En concret això em passa quan Montanelli clava cullerada i fa valoracions personals, afegint comentaris que volen ser un contrapunt o un aclariment divertit però que generalment solen ser molt conservadors, fins i tot això que es diu “políticament incorrectes”. Amb eixos comentaris el llibre s’enfonsa, i el que era un relat amè provoca malestar i l’arrufament involuntari del nas, com dient “Montanelli, això no feia falta”.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

TEXT. «Holodomor» per Joan Francesc Mira

Havent llegit Europeus. Retrat en setanta imatges de Joan Francesc Mira, vull compartir un article que es titula «Holodomor» de desembre de 2006.

Parla sobre la història i la memòria d’aquest genocidi. El van patir sobretot els camperols ucraïnesos “contrarevolucionaris” durant els anys 1932 i 1933, en el context del totalitarisme i de la planificació econòmica d’Stalin. Les xifres de morts ballen, però hi ha un cert consens en que van assassinar per fam entre 3 i 5 milions de persones com a mínim. Com passa amb altres genocidis, malgrat els testimonis i les proves evidents, encara hi ha gent que ho nega.

Holodomor

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «La cultura de la satisfacción» de John Kenneth Galbraith (1992)

Tenia pendent des del 1992 el llibre La cultura de la satisfacción de l’economista nord-americà John Kenneth Galbraith. Recorde al meu germà llegint-lo i parlant-me d’ell a València quan es va publicar. Fa dos anys el vaig trobar per 2 o 3 € en una paradeta de llibres vells a Tarragona, prop de la catedral, i me’l vaig agenciar. M’ha semblat útil perquè el concepte de «majoria satisfeta» que apareix al llibre serveix per a explicar molts esdeveniments i processos històrics, sobretot de les últimes dècades.

La tesi de Galbraith és que a les democràcies electorals actuals existeix una «majoria satisfeta», o «majoria electoral satisfeta», o senzillament una «cultura de la satisfacció», que troba que el món està bé com està, i aquesta majoria pot arribar a ser molt virulenta si es veu amenaçada en el seu benestar immediat. És un fenomen social egoista, curt de mires i molt simplista. Fins i tot pot arribar a posar en perill el seu benestar futur si cal prendre mesures que puguen incomodar-la en el present.

El subtítol del llibre és Los impuestos, ¿para qué? ¿Quiénes son los beneficiarios?, i és que Galbraith era un economista a favor de l’intervencionisme polític en l’economia, tal com defensava el mític economista John Maynard Keynes en l’època d’entreguerres. Així, Galbraith, critica el lliure mercat sense límits i proposa regular el capitalisme i fer polítiques de redistribució del benestar per a que funcione millor l’economia. Es tracta de posar límits als «taurons» financers, invertir en el sector públic per a atendre els sectors no privilegiats, fer una política fiscal progressiva (que els rics paguen més impostos) i així evitar que s’enfonse el propi capitalisme. Però aquestes polítiques xoquen contra una gran majoria que es considera «privilegiada», o almenys «satisfeta», i que no vol que la qüestionen ni que la facen participar en aquesta política econòmica amb els seus impostos.

El llibre desenvolupa aquest concepte de manera entretinguda, amb molta ironia i humor, exposant els arguments amb un estil molt planer. També hi ha crítiques enginyoses, com quan compara els serveis públics per a les persones necessitades amb els serveis públics per als militars. Ambdós són sector públic, amb funcionaris, però el complexe militar, extremadament car, sempre quedarà fora de les crítiques neoliberals.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. Dos polèmiques i més llibres pendents gràcies a «Vida, la gran historia», de Juan Luis Arsuaga

Per a mi, poques coses desembafen tant com llegir un llibre de divulgació científica. De sobte tot és relatiu. Per això, quan vaig veure que Juan Luis Arsuaga havia tret un nou llibre el vaig encomanar i me’l vaig reservar per a l’estiu.

Arsuaga és un famós paleontòleg, «el d’Atapuerca», un dels pares de l’Homo antecessor, i a més és un divulgador ameníssim, un galant canós (ara ja més majoret), i té una personalitat magnètica. Vaig tenir la sort d’assistir a un curs sobre evolució humana que impartia ell soles. Cinc dies sencers. Això va ser en l’estiu de l’any 2000. El curs es va fer en el Palau de la Magdalena de Santander i Arsuaga, potser en el zenit de la seua fama, tots els dies ens explicava diversos aspectes sobre «Cómo nos hicimos humanos» (era el títol del curs). Recorde també el dia que vaig passar en el tren camí de Santander, i que vaig poder anar-hi perquè em van donar una beca, perquè en aquella època no tenia ni un clau.

Per això li tinc una estima especial a Arsuaga. Em van agradar molt els seus llibres que m’he llegit, El collar del Neandertal i sobretot El reloj de Mr. Darwin, i em van portar a altres lectures.

Vida, la gran historia és un assaig voluminós, quasi 600 pàgines, estructurat en 15 capítols («jornades» posa en el llibre), amb una primera part sobre l’origen i l’evolució de la vida, i sobre l’evolució humana en la segona. Aprens una barbaritat de teories i de paraules científiques, i no només de biologia i geologia, perquè també hi ha molta reflexió humanística, i això fa que el llibre siga molt proper per a qualsevol persona amb inquietuds. A més a més Arsuaga és molt honest i en tot moment et diu el que se sap i el que no se sap encara, i les hipòtesis i polèmiques actuals.

En especial destaquen dos polèmiques: la primera enfronta els que defenen un origen diví per a la vida (sí, encara, com per exemple els defensors del «gran dissenyador») i els que defenen una visió científica, basada en hipòtesis i teories. És a dir, en la matèria i el seu comportament segons les condicions ambientals. A Europa, per sort, els primers són quasi inexistents, però a Amèrica, i en concret als Estats Units, són nombrosos i tenen influència. Com a bons integristes, ni fan ni deixen fer.

La segona polèmica és un poc més subtil. Dins dels científics hi ha dos corrents principals per a interpretar l’origen i evolució de la vida. Per una banda estan els que diuen que va ser i és un fet casual, erràtic, molt rar, perquè s’han de donar massa condicions per a esdevinga. Per una altra banda estan els que diuen que era i és un fet inevitable, direccional, que hi ha una certa «predestinació» a la vida. Dels primers tenim com a científic destacat a Simpson i dels segons tenim a Morris. Com si foren dos equips, amb els seus seguidors i fins i tot els seus hooligans el llibre d’Arsuaga repassa els arguments de les dos tendències. Cal apuntar que són arguments molt seriosos, que basculen entre «l’atzar» i la «necessitat».

Llegeix la resta d’aquesta entrada »