LLIBRE. «Grecia en el aire» de Pedro Olalla (2015)

A l’igual que Historia menor de Grecia, un llibre que vaig comentar fa un temps, aquest de Grecia en el aire és un assaig històric molt bonic. El seu subtítol és molt clarificador: “Herencias y desafíos de la antigua democràcia ateniense vistos desde la Atenas actual”. És un relat sobre com era la democràcia de l’antiga Atenes, com era el poble que la va fer possible, i per contrast quines mancances tenim en les nostres actuals democràcies (ja sabeu: corrupció, desigualtat, interessos particulars de les elits, mentides, manipulació, repressió). Malauradament tot ben actual.

Grecia en el aire per tant és un llibre sobre història, sobre política i amb molta càrrega ètica, de la que fa pensar. Supose que al parlar del bé comú i defendre els interessos generals pot semblar un llibre didactista, o massa subjectiu, però quin no ho és? El cas és que Pedro Olalla, un hel·lenista que “ha eixit per la tele”, escriu molt bé, amb una calma que és d’agrair, i presenta el seu relat de manera íntima, buscant la complicitat del bon lector. Els seus escrits, treballs i conferències són defenses apassionades sobre l’antiga Grècia i els seus protagonistes. També és un guia de luxe per a recórrer els racons de l’actual i la soterrada Grècia.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

TEXT. «És justa la Història?» per Stefan Zweig (1922)

Stefan Zweig (1881-1942)

Stefan Zweig (1881-1942)

Llegint El legado de Europa d’Stefan Zweig he trobat aquest breu escrit titulat “És justa la Història?”, datat en 1922. M’ha agradat tant que vull compartir-lo. L’he llegit en la traducció antiga de l’Editorial Juventud, no en la més recent d’Acantilado. En català no l’he trobat. Dóna igual, jo per Zweig aprendria alemany.

 

¿Es justa la Historia?

«Porque al que tiene, le será dado, para que tenga en abundancia; pero al que no tiene, aun lo que tiene le será quitado.» Esta frase, aunque tiene una antigüedad de dos mil años, sigue conservando todo su valor en la actualidad. A quien tiene éxito, el éxito lo asedia, a quien tiene riquezas, el oro nuevo y fresco le afluye y, todavía más que el ofrecimiento del oro, el entusiasmo voluntario de los colaboradores y de las almas cansadas, porque el poder es la materia más misteriosa del mundo. Atrae con fuerza magnética al individuo, con fuerza sugestiva a la masa, que rara vez se pregunta dónde se gana ese poder y dónde se pierde, sino que se limita a sentir su presencia como un aumento de su propia vida, que entrega ciegamente. Siempre fue la más peligrosa cualidad de los pueblos la de colocarse voluntariamente bajo el yugo, la de lanzarse entusiasmados a la servidumbre. Y, con frecuencia, a la servidumbre del éxito.

En todas las épocas ha regido esa frase cruel: al que tiene le será dado. Pero hay algo más curioso que esto: también la Historia, también ella, que debía ser desapasionada, justa y clara de juicio, también ella se inclina, como la mayoría de los hombres, del lado del éxito; también ella agranda posteriormente a los grandes, a los vencedores, y empequeñece o silencia a los vencidos. A la gloria efectiva de los gloriosos acumula, además, las leyendas, y todo gran hombre aparece casi siempre, a los ojos de la Historia, más grande aún de lo que fue en realidad, y a los incontables pequeños se les quita lo que a los grandes se les añade.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LECTURES. Gombrich i altres coses de llegir

breu-historia-del-mon_ernst-h-gombrich

Aquest primer trimestre de curs he fet una cosa que no s’ha de fer: vaig posar als alumnes un treball sobre un llibre. Ho vaig fer en 1r de BAT, a l’assignatura d’Història del Món Contemporani. El treball en sí no era difícil: havien de triar un llibre d’entre sis que els oferia, llegir-lo,  apuntar allò que més els cridava l’atenció i presentar-me una breu ressenya (3 pàgines). Sobretot els demanava que m’explicaren la seua experiència de lectura, i que foren sincers.

Els llibres que els vaig proposar eren els següents: Breu història del món d’Ernst H. Gombrich, Moments estel·lars de la humanitat d’Stefan Zweig, Civilización de Kenneth Clark, Sobre la llibertat de John Stuart Mill, Los sueños de la razón de José Antonio Marina, i per acabar la llista vaig posar un llibre que no m’agrada, i ho vaig fer per covardia, per si de cas. Aquest últim és una lectura típica d’institut, la novel·la Júlia d’Isabel-Clara Simó. Al final la gran majora va triar Júlia, segons em van dir perquè el tenien per casa, encara que la raó més probable és que vaig cometre l’error de dir-los que era el més facilet, que el podien triar si només volien complir amb el treball, i també supose que li donarà punts a aquest llibre el fet que hi ha multitud de “treballs” sobre Júlia al Rincón de Vago.

Per a fer aquest treball tenien dos mesos, i cada quinze dies féiem “tutories de la lectura”, però no va servir per a molt i al final la majoria va presentar un treball normalet, per a passar l’expedient, encara que les anotacions sinceres dels alumnes han sigut molt divertides, del tipus “el llibre és horrorós” o “avorridíssim”, o “només el recomanaria a algú que no pot dormir”. La pròxima volta que propose llegir un llibre he de millorar el plantejament de l’activitat. Queda pendent, perquè encara no sé com fer-ho.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «La volta al món d’una armilla polar» de Wolfgang Korn, una petita història sobre la gran globalització (2008)

la_volta_al_mon_armilla_polar-cat-alta

He estat totalment enganxat a La volta al món d’una armilla polar, un llibre que detalla molt bé què vol dir això de la globalització, i quins efectes té sobre els diversos engranatges de la cadena mundial. Es llig molt bé, té un estil de reportatge periodístic, amb una tensió narrativa ben lligada, i està molt ben editat, amb quadres explicatius i il·lustracions.

El llibre ens conta la història d’una modesta armilla polar, en totes les seues fases: la formació i aparició del petroli que servirà per a fabricar el polièster, la societat tan marcada dels països del Golf Pèrsic, el transport del cru fins a Bangla Desh, la filatura i la confecció de l’armilla per part de semiesclaus contemporanis, el seu transport en un gran vaixell de contenidors fins Europa, la seua venda en una botiga d’una gran cadena a Alemanya, el seu ús efímer, i finalment el procés de reciclatge, la seua reutilització a Àfrica, i el posterior i dramàtic retorn a Europa sobre el cos d’un jove emigrant il·legal.

No és broma, el món està més connectat del que sembla. En aquest llibret aprenem el com, amb un exemple molt casolà, que tots podem entendre i també sentir. Tots tenim productes d’aquesta mena. Jo mateix tinc dos armilles polars.

Vaig conéixer aquest llibre per casualitat, perquè una coneguda el va esmentar en una conversa. Em vaig quedar amb el títol perquè alguna cosa em deia que podia estar bé i me’l vaig comprar farà un parell de setmanes. Era per a un autorregal per a Nadal, però el faig fullejar i no m’he pogut resistir.

M’agradaria molt treballar aquest llibre en 3r d’ESO, per a aprofundir en el tema de la globalització, del comerç a escala mundial, i sobretot per a analitzar les desigualtats que provoca aquest model de producció, transport i consum, i la seua insostenibilitat social i mediambiental. Però enguany serà que no, tinc un grup de 3r un poc especial, anem molt a poc a poc. De tota manera es pot agafar algun fragment per a il·lustrar alguna explicació o treball, o per a enriquir un debat. Si podeu, llegiu-lo.


Selecció de textos:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «La nova educació. Els reptes i desafiaments d’un mestre d’avui» de César Bona (2016)

La nova educacio OK.indd

César Bona no necessita presentació perquè ha eixit per la tele. Fa uns mesos va ser un personatge molt “mediàtic”, per ser un professor innovador, creatiu i empàtic, i per estar nominat a un premi internacional. Després va publicar aquest llibre, La nova educació, supose que aprofitant el tiró. Me’l vaig comprar el passat mes de maig, per intentar alegrar un dia que recorde que estava molt enfadat per algun assumpte burocràtic. Me l’he llegit aquesta setmana i m’agradaria apuntar unes notes que trobe interessants i que poden servir-me aquest curs (potser són òbvies, però per això mateix…):

 

  1. “Recordem que si alguna cosa els agrada, als nens, és sentir-se investigadors“. Idea: no explicar tant i deixar que ho troben ells, amb més activitats d’indagació.
  2. “La paraula clau és «actitud». Cada dia sóc conscient que no puc ser mestre sense passió, i és amb passió que he d’intentar contagiar els meus estudiants tant com pugui: una actitud positiva, actitud d’esforç, d’il·lusió per allò que faig.” Idea: somriure més i bufar menys.
  3. “Hem d’ensenyar-los, sobretot, a ser crítics amb allò que llegeixen i, una cosa fonamental: a referenciar la font.” Idea: citar.
  4. “Per a mi és inadmissible començar a ensenyar coses a algú que ni tan sols coneixes. L’educació és molt més que introduir dades dins del cap.” Idea: fer excursions amb cada grup en els primers mesos del curs (setembre-octubre), amb una excusa pedagògica, però amb objectiu real de conéixer-nos un poc millor, per a conviure fora de les quatre parets de l’aula.
  5. “No puc consentir que els meus nens no sàpiguen parlar en públic. […] Ensenyar a parlar en públic davant dels companys serveix per poder expressar les pròpies emocions, compartir els pensaments, defensar arguments…”. Idea: callar i donar-los més la veu, i preparar activitats expositives.
  6. Alguns càrrecs a l’aula (per a educar en responsabilitat): historiador/a, encarregat/ada de la llista blanca dels altruistes, el capitost dels sublevats, el curiós/a, la comissió periodística, l’equip de reciclatge, l’encarregat/ada de la llista negra, l’advocat/ada, etc. Idea: repartir responsabilitats.
  7. Sobre la nova biblioteca: “el fet d’atreure els nens no és missió exclusiva dels llibre; cal crear espais que captivin, que convidin la mainada a estirar-s’hi i perdre’s en les seves històries.” Idea: fer espais habitables i bonics, sempre que puguem.
  8. “M’obligaven a llegir i ho detestava profundament” (jo també). Idea: no obligar mai a llegir. Recomanar sempre llibres i oferir les lectures com a treballs voluntaris.
  9. Tècnica per a preparar una xerrada: la pizza amb calaixos. “Es tracta de preparar xerrades d’un minut de durada, i resulta molt útil per estructurar la informació i recordar-la amb facilitat.” Es fa de la següent manera: es dibuixa un cercle, es divideix en 4 parts i cada part són 15 segons. S’escriu un tema o títol en cada part i la persona ha de fer una xerrada d’un minut en total tocant cada assumpte. És com un mapa conceptual, però per a practicar els discursos.
  10. “Un heroi o heroïna és, simplement, algú que intenta que els éssers que l’envolten siguin feliços”. Quasi res.
  11. “Hem d’aturar-nos i baixar el ritme vertiginós a què ens sotmetem i al qual sotmetem, també, els nens, i fer-los preguntes. […] És curiós, no m’ho negareu, que pretenguem ensenyar continguts a éssers dels quals no sabem res.” Idea: no tingues tanta pressa, respira, parla a poc a poc i mira més al teu voltant.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »