CÒMIC. «Atado y bien atado. La Transición golpe a golpe (1969-1981)» de Rubén Uceda, posar color sobre gris

El 23 de juliol de 1969 el príncep Joan Carles de Borbó va jurar les Lleis Fonamentals i els principis del Movimiento Nacional i es va convertir en el successor de Franco. En el discurs de Nadal d’eixe any Franco va dir que “todo ha quedado atado, y bien atado”.

La Transició és un tema de la història d’Espanya que em supera. Em fa una mandra terrible perquè és un capítol difícil: ple de noms, sigles, maniobres polítiques fosques i sobretot desil·lusions.

També tinc avorrida la Transició per motius personals: era un xiquet però recorde l’ambient del principi dels vuitanta en ma casa. Per a mi va ser una època grisa, en un Alcoi en perpètua crisi industrial, amb mon pare en l’atur (el paro) i ma mare pintant quadres en casa per a guanyar un poc de diners, amb molta creïlla i tomaca de conserva, amb solars plens de brossa, el riu contaminadíssim pels tints, l’olor a borra humida, el soroll de telers en qualsevol localet de camí a l’escola, el treball en negre, la paraula crisi, la brutícia. Els hiverns eren freds i foscos, però per sort els estius eren lluminosos i polsosos, amb aire calent i sec i aigua fresca, un petit paradís enmig de tanta lletjor. En aquella època es mantenia ben viu entre els majors allò que anys després vaig saber que es deia franquisme sociològic (silenci, por, submissió, menyspreu, grosseria, violència, hipocresia, corrupció, classisme, catolicisme, manipulació del passat, etc). I això es transmet.

El còmic Atado y bien atado de Rubén Uceda amplia i aprofundeix en la complexitat de la Transició. Sobretot trenca la visió oficial idíl·lica, quasi impecable, que trobem a molts llibres i manuals d’història. Potser en la Transició es va fer el que es va poder, però s’ha de contar sencer el conte, perquè si no la història és incompleta, és a dir una història falsa i interessada.

Atado y bien atado és un còmic dens, amb capítols breus que tracten nombrosos aspectes d’aquella època. Resulta un poc aclaparador perquè la quantitat d’informació i d’estímuls és considerable. Així i tot està organitzat en diversos fils que expliquen l’evolució de la Transició, com per exemple el dels “pretorians” quan parla dels militars o el d'”atado y bien atado” quan parla del rei i els polítics.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CÒMIC. «Què és en realitat el feixisme?» de Kalle Johansson i Lena Berggren

És una meravella. L’editorial Takatuka fa uns mesos va publicar en català el còmic Què és en realitat el feixisme? del dibuixant Kalle Johansson i la historiadora Lena Berggren.

D’entre altres recursos de divulgació semblants aquest còmic destaca perquè manté un to descriptiu molt mesurat. Sovint les explicacions sobre el feixisme esdevenen lliçons morals embafadores, i aquest còmic ho evita magistralment: és pura descripció. Tot això sense fugir de mostrar les conseqüències i els actes cruels que aquesta ideologia porta a terme quan té ocasió.

A més, nombroses imatges que hi apareixen són reproduccions de fotografies reals, cosa que enriqueix molt el còmic i defuig les acusacions de parcialitat. Són fotos de l’època, i punt.

Sens dubte és un còmic perfecte per als joves i és una ajuda boníssima per als professors. Per si fora poc, al final trobem diversos recursos: un epíleg de Lena Berggren on explica les característiques de l’actual feixisme, una breu bibliografia i llista de llibres recomanats i una annex amb la informació de les fotos que s’han utilitzat per a fer el còmic. S’agraeix que es facen coses amb tanta cura. Què és en realitat el feixisme? es llig en un bufit. Encomaneu-ne un a la vostra llibreria favorita. El podreu ensenyar en classe ben devanits.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRES. Lectures del 2020 que he gaudit


Amb confinament i sense, l’any 2020 he llegit en total 50 llibres, dels quals 5 eren novel·les gràfiques, tot siga dit. En aquest post vull parlar-ne dels que més m’han agradat.

Tinc la llista feta perquè com a professor tinc l’horrorós hàbit de posar notes, de fer llistes i classificacions, d’avaluar elements sobre la marxa, i això també em passa amb els llibres que llig. Des de fa anys els apunte en una llibreta senzilla que posa “Lectures”; tot seguit escric algunes consideracions breus per a recordar el que més m’ha cridat l’atenció; finalment pose una senzilla valoració: MM, M, R, B, MB i MB subratllat. Els de MB (molt bé) subratllat, són els que més m’han agradat, els que voldria tornar a llegir algun dia. Intente ser rigorós i sincer.

Comence amb les novel·les gràfiques: he gaudit molt amb Esperaré siempre tu regreso de Jordi Peidro, sobre la vida de l’alcoià Paco Aura en el camp de concentració nazi de Mauthausen, Dr. Uriel de Sento Llobell, un totxo meravellós sobre la Guerra Civil i El ala rota d’Antonio Altarriba i Kim, sobre la vida de la mare d’Altarriba, molt emotiva.

Com soc un poc friqui del ruralisme de principis del segle XX l’any 2020 vaig llegir Proses bàrbares de Prudenci Bertrana, en l’edició original de l’any 1911. És un llibre de relats que són una meravella. Em va agradar tant que vaig compartir al blog el relat «Les masies tràgiques». Del mateix Bertrana em vaig regalar a mi mateix L’hereu, el primer volum de la seua autobiografia literària, formada per una trilogia titulada Entre la terra i els núvols. Està publicat per Edicions de la Ela Geminada, en una edició magnífica. Vull llegir-me’ls tots, a poc a poc, cada any un volum. Aquest 2021 em toca El vagabund.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. Per a geografia humana, «Los últimos. Voces de la Laponia española» de Paco Cerdà (2017)

Explicar en classe les desigualtats no sempre és fàcil. Sembla la típica mania dels mestres. D’alguna manera els alumnes, sovint tan reivindicatius, solen acceptar el món que els ha tocat viure amb una certa tranquil·litat. Per això el llibre de Los últimos de Paco Cerdà és una visió impactant d’un món diferent però molt pròxim, el dels pobles que desapareixen. En l’actual món postindustrial enormes espais queden fora de les dinàmiques del mercat. La globalització real és la dels mercats, i allò que no és rentable o no dóna beneficis pecuniaris clars no té cap interés (no és competitiu, diuen). Així, grans espais de la península Ibèrica no té futur ni joventut, és un desert humà, i té menys densitat d’habitants que Lapònia. Solen referir-se a aquests territoris com l’Espanya buida o més adient com l’Espanya buidada. Des de les ciutats es veu amb una mena de romanticisme, de nostàlgia bucòlica, de paradís perdut, i justament això és el que no és.

Los últimos del periodista Paco Cerdà és un recorregut personal per aquest territori, com un llarg reportatge, amb dades interessants, però on destaquen les històries personals i els tocs emotius. Aquest territori comença a ser conegut com la Serrania Celtibèrica, gràcies a la dedicació del professor Francisco Burillo, i afecta a 5 comunitats autònomes i 10 províncies.

Una digressió personal: Burillo, a més, és un prehistoriador que ha organitzat durant anys un curs d’estiu d’Arqueologia espacial a Terol. Farà uns vint anys vaig tenir la sort d’assistir i va ser un dels millors cursos que he fet mai, excel·lent. Burillo és una persona entranyable, gens afectat per a ser un professor universitari. Tinc un bon record d’aquella setmana a Terol.

Segurament Los últimos no és el típic llibre de lectura per als alumnes (ni falta que li’n fa), però sí que es podria fer un treball per capítols (n’hi ha 10, un per cada província afectada). De fet, és un recurs interessant per a estudiar les desigualtats en el territori: serveix per a geografia humana de 3r d’ESO i de 2n de BAT, i també per a tractar aquest episodi de la història actual, especialment en 4t d’ESO (migracions, ruralisme, franquisme, pols de desenvolupament, desigualtats, etc.).

Compartisc uns fragments:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. La ràbia que fa llegir «Guillem» de Núria Cadenes (2020)

Sense misericòrdia, Guillem de Núria Cadenes és una puntada a la panxa, un llibre que indigna, que provoca ràbia i tristesa per igual. Per als que tenim més de quaranta anys és un llibre que ens recorda la nostra joventut, quan a València hi havien (hi havien?) feixistes violents que actuaven amb impunitat,  i que anaven (anaven?) del bracet de la policia, de la justícia i d’un sector del periodisme valencià, molt caspós i bel·ligerant tot plegat. De la dreta, vaja.

Van matar a Guillem Agulló, amb divuit anys que tenia, i el judici va ser una estafa, una funció macabra on van presentar la víctima com si fóra l’agressor, i al final només va estar 4 anys a la presó un dels assassins, sense penedir-se. Actualment continua sent un feixista, i no passa res.

Reconec que he llegit aquest llibre amb suspicàcies, perquè tinc un record molt emotiu de La mort de Guillem de Jaume Fuster, i no podia evitar comparar-los. Del llibre de Fuster ja en vaig fer el meu harakiri emocional i vaig fer una ressenya fa temps (ací la meua ressenya); del de Cadenes puc dir que és una aportació molt interessant, una actualització d’aquest episodi tan trist de la història valenciana contemporània, fet amb la perspectiva que donen els quasi trenta anys que han passat (trenta anys!). En alguns moments m’ha semblat que està adreçat als que ja coneixem el cas «Guillem Agulló», però això seria massa simplista.

Guillem és un llibre que se sosté per si mateix, amb moments magnífics, i ens conta la història del jove Guillem Agulló des de diferents punts de vista, en breus apunts: la seua família, la vida de Guillem, l’excursió a Montanejos, el seu assassinat en la matinada de l’11 d’abril de 1993, els feixistes del barri de Marxalenes, les repercussions del cas, la ràpida llavada de cara dels assassins, el trist paper de la premsa, la justícia tendenciosa, la policia barroera que no sap ni escriure bé el nom de la víctima, les persones que ho van viure, que ho van patir, la impunitat dels violents, el sentiment d’injustícia, “para ofrendar nuevas glorias a España”…

Llegeix la resta d’aquesta entrada »