LLIBRE. «Costras», ossos i més ossos de la repressió a Espanya

Si teniu ocasió llegiu el llibre Costras. España hurga en sus heridas de la periodista polonesa Katarzyna Kobylarczyk, tant si sou professors o alumnes o només addictes a les bones històries. És un reportatge farcit de memòries sobre la repressió que hi va haver a Espanya durant la Guerra Civil i la dictadura franquista. Fa feredat, i mira que ja és una història coneguda i tenim a l’abast nombrosos recursos. No és un llibre d’història, sí d’històries, a partir d’entrevistes fetes per l’autora i de testimonis publicats en altres llibres. Més que una investigació és una síntesi divulgativa molt ben feta, amb el toc emotiu sota control. És un llibre de no ficció molt recomanable. Va guanyar el premi Ryszard Kapuscinski de Reportatge Literari 2020.

Costras està estructurat en quatre parts, com quatre reportatges llargs. En la primera part visitem una caterva de fosses, a partir de les vivències de familiars i associacions que busquen els seus desapareguts. La segona part és el relat de com es va fer el “Valle de los Caídos” i tot el que va implicar. La tercera part és la més breu però és tremendament colpidora, sobre els republicans internats en els camps de concentració nazis, especialment en Mauthausen i Gusen. D’aquells morts només queda el seu nom i els records. L’última part és ben curiosa perquè explica els homenatges als morts del bàndol sublevat, centrat sobretot a Paracuellos del Jarama i a Pamplona, un recordatori que servia per a legitimar el règim franquista i que té un difícil encaix en l’actual democràcia. 

LLIBRE. Un imprescindible: «Els darrers dies de la Catalunya republicana» d’Antoni Rovira i Virgili

Els darrers dies de la Catalunya republicana és un document extraordinari que explica la retirada dels republicans a França, al final de la Guerra Civil, en l’hivern de 1939, fugint de la violència del bàndol feixista per a evitar les represàlies. L’autor és el periodista, historiador i polític Antoni Rovira i Virgili (1882-1949), un representant destacat de la cultura catalana del primer terç del segle XX, polític durant la Segona República i president del Parlament de Catalunya a l’exili.

Aquest llibre, amb la forma de dietari, combina magistralment el diari personal, la crònica periodística i l’assaig històric. El seu subtítol és Memòries de l’èxode català. Hi ha fragments molt emotius i em sembla que complementa molt bé la novel·la Els vençuts de Xavier Benguerel (ací la meua ressenya). 

Me l’he llegit en l’edició de butxaca que va publicar el diari Avui el 1989, en dos volums petits amb la lletra encara més petita. El vaig comprar de segona mà perquè per desgràcia està descatalogat. Ha tingut cinc edicions: la de Buenos Aires el 1940, la de l’editorial Curial el 1976, la de l’Avui el 1989, la de Proa de 1999 i la de l’editorial A contravent el 2013 —l’editorial del president de la Generalitat Quim Torra—, reeditat a partir d’un verkami. Estan tardant en tornar-lo a editar.

Vull compartir uns fragments que m’han colpit i que potser podré utilitzar en classe. Per cert, acabe de recordar que encara no he anat al Museu Memorial de l’Exili, a la Jonquera. S’acumula la faena.

Textos de Les darreres hores de la Catalunya republicana

1. Paraules preliminars

«L’orgull d’ésser català culmina, per a un escriptor, en l’orgull d’escriure en català.»

2. Carretera de la costa

«Quan passem per les viles del Maresme comprovem que la vida s’hi descabdella normalment; la gent conversa amb aire tranquil, com si la guerra i els seus dolors, l’enemic i les seves amenaces fossin molt lluny en el temps i en l’espai. L’únic detall anormal que notem és el dels carros que van amunt plens i curullats de mobles, matalassos i àdhuc gàbies d’aviram. Cada carro és una família que se’n va; cada renglera de carros és una vila que es buida. (…) La nit passada vam veure, entre les ombres, la retirada d’un exèrcit. Ara veiem, en la claror del dia radiant, l’èxode d’un poble.» 

CANÇÓ. «No s’apaguen les estreles»

Cartell de la pel·lícula

 

Després de sentir-la diverses voltes necessite posar en el blog la cançó «No s’apaguen les estreles» de Xavi Sarrià. Forma part de la banda sonora de la pel·lícula La mort de Guillem, sobre els fets que envoltaren l’assassinat del jove Guillem Agulló en la matinada de l’11 d’abril de 1993.

Va ser un assassinat polític, que va ser ràpidament manipulat per la premsa i en l’infame judici als seus assassins, per a que semblara una simple baralla entre joves i on van presentar la víctima com el violent. Va ser tot un exercici de cinisme per part del poder establert després de la “modèlica” Transició, eixa que ens va portar un rei corrupte, una autonomia aigualida, una impunitat per al feixisme més que evident i tantes misèries més. Però la memòria és tossuda, i la generació que vam quedar marcada per aquests fets tornem una vegada i una altra per a reivindicar la figura de Guillem, per a nosaltres un record de joventut i una ràbia encara present. No sé com ho veuran els que han vingut després: potser un símbol mític?

Fet i fet, sobre Guillem Agulló ja vaig ressenyar dos llibres coneguts: La mort de Guillem de Jaume Fuster, que em va colpir profundament, i el més recent Guillem de Núria Cadenes. La pel·lícula la tinc pendent, per poc temps.

Sí que tenim ja la cançó «No s’apaguen les estreles», una cançó que m’ha sorprès i m’ha encantat perquè més enllà dels himnes de joventut («No tingues por») la lletra d’aquesta cançó fa un repàs de nombroses lluites socials del nostre petit país. És com un índex d’il·lusions i té una utilitat històrica claríssima.

Pose la cançó i la lletra i una llista d’aspectes que valdria la pena tenir en compte. De fet, treballar a classe totes les referències que hi apareixen seria un magnífic exercici sobre memòria històrica valenciana. Potser…

–

Algunes referències en «No s’apaguen les estreles»:

1. Qui és Vicent Martí? Busca informació sobre ell i algun vídeo on intervinga.
2. A què fa referència quan diu «t’estime, t’estimo, t’estim amb La Gossa»?
3. Què és això de «Malaguenyes»? I l’u d’Aielo? Qui és el Botifarra?
4. En quin poema de Vicent Andrés Estellés apareix «l’ama del carrer, la flor de la parra, i del taronger»? Sobre què tracta eixe poema?
5. Qui era Al-Azraq?
6. Qui eren els maulets?
7. Què era la «Nova Planta» (decrets de Nova Planta)?
8. A què creus que fa referència quan parla de «la mort, l’exili i la pena, els camps d’extermini»?
9. Busca informació sobre les «fosses de Paterna» de la repressió franquista.
10. Qui eren «les mestres d’escola que mai claudicaren»? Busca informació sobre la mestra Marifé Arroyo.
11. Què era el maquis? Busca informació sobre el maqui «La Pastora».
12. Busca informació sobre Alejandra Soler. Per què es refereix a ella amb el «puny alçat»?
13. Qui era Carme Miquel? Per què diu que tenia un «etern somriure»?
14. Busca informació sobre Vicent Torrent i les seues cançons.

–

LLIBRE. La ràbia que fa llegir «Guillem» de Núria Cadenes (2020)

Sense misericòrdia, Guillem de Núria Cadenes és una puntada a la panxa, un llibre que indigna, que provoca ràbia i tristesa per igual. Per als que tenim més de quaranta anys és un llibre que ens recorda la nostra joventut, quan a València hi havien (hi havien?) feixistes violents que actuaven amb impunitat,  i que anaven (anaven?) del bracet de la policia, de la justícia i d’un sector del periodisme valencià, molt caspós i bel·ligerant tot plegat. De la dreta, vaja.

Van matar a Guillem Agulló, amb divuit anys que tenia, i el judici va ser una estafa, una funció macabra on van presentar la víctima com si fóra l’agressor, i al final només va estar 4 anys a la presó un dels assassins, sense penedir-se. Actualment continua sent un feixista, i no passa res.

Reconec que he llegit aquest llibre amb suspicàcies, perquè tinc un record molt emotiu de La mort de Guillem de Jaume Fuster, i no podia evitar comparar-los. Del llibre de Fuster ja en vaig fer el meu harakiri emocional i vaig fer una ressenya fa temps (ací la meua ressenya); del de Cadenes puc dir que és una aportació molt interessant, una actualització d’aquest episodi tan trist de la història valenciana contemporània, fet amb la perspectiva que donen els quasi trenta anys que han passat (trenta anys!). En alguns moments m’ha semblat que està adreçat als que ja coneixem el cas «Guillem Agulló», però això seria massa simplista.

Guillem és un llibre que se sosté per si mateix, amb moments magnífics, i ens conta la història del jove Guillem Agulló des de diferents punts de vista, en breus apunts: la seua família, la vida de Guillem, l’excursió a Montanejos, el seu assassinat en la matinada de l’11 d’abril de 1993, els feixistes del barri de Marxalenes, les repercussions del cas, la ràpida llavada de cara dels assassins, el trist paper de la premsa, la justícia tendenciosa, la policia barroera que no sap ni escriure bé el nom de la víctima, les persones que ho van viure, que ho van patir, la impunitat dels violents, el sentiment d’injustícia, “para ofrendar nuevas glorias a España”…

MAUTHAUSEN. Un còmic, un documental i un llibre imprescindibles

Mauthausen té la trista fama de ser el camp de concentració alemany on més republicans espanyols van morir assassinats o per les condicions infrahumanes que van patir allí.

Des de desembre de 1940 fins a l’alliberament del camp el maig de 1945 van parar allí uns 9300 republicans espanyols, dels quals un 5500 no van sobreviure, uns dos terços del total. No era pròpiament un camp d’extermini, però si va ser un camp que tenia la classificació III, la més alta, on els presos estaven destinats a morir per extenuació i fam.

Sobre la història d’aquest camp hi ha nombrosos materials i recursos per a veure-ho en classe. Jo n’he triat tres: un còmic, un documental recent i un llibre que em sembla que no té el suficient reconeixement. Els presente breument:

–