LLIBRE. Un imprescindible: «Els darrers dies de la Catalunya republicana» d’Antoni Rovira i Virgili

rovira i virgili darrers dies catalunya republicana contravent

Els darrers dies de la Catalunya republicana és un document extraordinari que explica la retirada dels republicans a França, al final de la Guerra Civil, en l’hivern de 1939, fugint de la violència del bàndol feixista per a evitar les represàlies. L’autor és el periodista, historiador i polític Antoni Rovira i Virgili (1882-1949), un representant destacat de la cultura catalana del primer terç del segle XX, polític durant la Segona República i president del Parlament de Catalunya a l’exili.

Aquest llibre, amb la forma de dietari, combina magistralment el diari personal, la crònica periodística i l’assaig històric. El seu subtítol és Memòries de l’èxode català. Hi ha fragments molt emotius i em sembla que complementa molt bé la novel·la Els vençuts de Xavier Benguerel (ací la meua ressenya). 

Me l’he llegit en l’edició de butxaca que va publicar el diari Avui el 1989, en dos volums petits amb la lletra encara més petita. El vaig comprar de segona mà perquè per desgràcia està descatalogat. Ha tingut cinc edicions: la de Buenos Aires el 1940, la de l’editorial Curial el 1976, la de l’Avui el 1989, la de Proa de 1999 i la de l’editorial A contravent el 2013 —l’editorial del president de la Generalitat Quim Torra—, reeditat a partir d’un verkami. Estan tardant en tornar-lo a editar.

Vull compartir uns fragments que m’han colpit i que potser podré utilitzar en classe. Per cert, acabe de recordar que encara no he anat al Museu Memorial de l’Exili, a la Jonquera. S’acumula la faena.

Textos de Les darreres hores de la Catalunya republicana

1. Paraules preliminars

«L’orgull d’ésser català culmina, per a un escriptor, en l’orgull d’escriure en català.»

2. Carretera de la costa

«Quan passem per les viles del Maresme comprovem que la vida s’hi descabdella normalment; la gent conversa amb aire tranquil, com si la guerra i els seus dolors, l’enemic i les seves amenaces fossin molt lluny en el temps i en l’espai. L’únic detall anormal que notem és el dels carros que van amunt plens i curullats de mobles, matalassos i àdhuc gàbies d’aviram. Cada carro és una família que se’n va; cada renglera de carros és una vila que es buida. (…) La nit passada vam veure, entre les ombres, la retirada d’un exèrcit. Ara veiem, en la claror del dia radiant, l’èxode d’un poble.» 

3. «Angor patriae»

antoni_rovira_virgili

Antoni Rovira i Virgili

«Sento una opressió al pit. És una angoixa subtil i profunda; és l’angoixa de la pàtria, angor patriae. (…)

Catalunya és una nació d’història trencada i dolorosa. Ha passat els segles edificant amb esforç enorme una organització política, un règim de llibertat, i una rica economia, que s’han esfondrat una, dues i tres vegades, per la violència o per l’astúcia dels enemics. (…)

La meva generació, que ha viscut sota el signe cabdal del catalanisme renaixent, és cruelment colpida per aquesta immensa decepció que li ha estat reservada. Ens havíem il·lusionat massa. Crèiem massa en la força pròpia i en el respecte aliè. (…) (Ens cal confessar que els catalans som ingenus, molt més ingenus que els castellans). A cada ressonant discurs parlamentari dels nostres dirigents, a cada gran míting i a cada victòria electoral, ens crèiem prop de la realització del nostre programa. Posàvem el desig en el lloc de la realitat i vivíem, políticament, en un món imaginari. (…)

Aquesta vegada el cop no és solament militar, polític o administratiu. No va contra la clofolla de l’organització legal, sinó contra l’esperit, la idea, la cultura, la força i la vida de Catalunya. Es vol destruir, no sols l’edifici polític, ans encara, l’ànima nacional. El cop va contra la Catalunya-nació, contra la civilització catalana. (…)

Oh Catalunya, vella, petita i noble nació, maltractada per la sort, odiada, envejada i menyspreada alhora, tota adolorida i sagnant de les caigudes i les recaigudes! Qui et donarà conhort? Qui et farà justícia? (…)

Hi ha encara menys justícia en la sort de les nacions que en la sort dels homes…»

4. La pluja impia

«A la nit, enmig de la tempesta de llamps i trons, la pluja ha caigut seguida i forta, hores i hores. (…)

La roba dels fugitius regalima, els matalassos són xops. Hores i hores la pobra gent ha hagut d’aguantar el fred i la pluja amb els peus dintre l’aigua o encastats al fang. El mal temps ha accentuat la mancança de queviures. Els sindicats comarcals s’esforcen a dur als campaments inundats pa, pots de llet i de conserves; però cal socórrer milers i milers de persones, i els majors esforços possibles resulten insuficients. Trenca el cor de veure aquestes misèries per a les quals no hi ha remei ni consol.»

5. De la Jonquera al Portús

«Que triguem d’arribar a la frontera! Diríeu que per un miracle hostil la veta de la ruta s’ha estirat desmesuradament i ha multiplicat la distància. Però ja no falta gaire tros. Som en una pujada i anem a entrar al coll del Portús. En aquest trajecte l’espectacle és profundament llastimós. A banda i banda de la carretera hi ha un doble rengle de cotxes i camions espatllats i sovint estimbats, maletes esbotzades, matalassos i coixins i coixineres, peces de vestir, barrets, sabates i espardenyes, tot destrossat i abandonat. És un espectacle de misèria, de brutícia, de catàstrofe. El paisatge, esquerp i d’estrets horitzons, contribueix a comunicar a l’ànima un sentiment de desolació.»

6. Travessem la ratlla

—Ja som a França —criden unes veus dins l’autocar. 

Els nostres cors bateguen. És el moment de més forta emoció. M’adono que la meva muller plora silenciosament i que mira enrera, cap a la terra que hem deixat, de la qual ella no havia sortit mai.

Però sabem que aquesta part de França a on hem entrat encara és Catalunya. Però ara la ratlla oficial té una significació vera. Sortim d’un Estat i entrem en un altre; sortim d’un país en guerra i entrem en un país en pau; sortim de la persecució de l’enemic i entrem en la protecció d’una altra sobirania. (…)

La llengua francesa senyoreja en els rètols, mentre que els cognoms qui hi apareixen són, quasi tots, catalans.»

7. Jurament de l’exiliat

«Ara que Catalunya ha caigut, trencada, esclafada, vençuda per la força; ara que volen esborrar el seu nom de la geografia, el seu idioma de la literatura, el seu amor dels cors; (…) ara que centenars de milers de catalans han sortit de la pàtria envaïda pels vells enemics i per enemics nous; ara que és una hora de dolor i d’amargor, el meu pensament nacional s’afirma amb més vigoria. Enmig del present desolat i tràgic, poso la meva esperança en els dies que vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran, en la llengua que persistirà. No em descoratjo, no renuncio, no deserto. I somnio en la més gran Catalunya, la més gran pel territori, la més gran per la llibertat, la més gran per la civilització. De la màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament de la nostra història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut.

Treballar en tot allò que jo pugui, perquè ressorgeixi —més sòlida, més pròspera i més noble encara que abans— la pàtria caiguda. Aquest és, mentre el tren en marxa m’allunya de Perpinyà, el meu jurament de català nacional.»

edicions darrers dies catalunya republicana rovira i virgili

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: