MAUTHAUSEN. Un còmic, un documental i un llibre imprescindibles

Mauthausen té la trista fama de ser el camp de concentració alemany on més republicans espanyols van morir assassinats o per les condicions infrahumanes que van patir allí.

Des de desembre de 1940 fins a l’alliberament del camp el maig de 1945 van parar allí uns 9300 republicans espanyols, dels quals un 5500 no van sobreviure, uns dos terços del total. No era pròpiament un camp d’extermini, però si va ser un camp que tenia la classificació III, la més alta, on els presos estaven destinats a morir per extenuació i fam.

Sobre la història d’aquest camp hi ha nombrosos materials i recursos per a veure-ho en classe. Jo n’he triat tres: un còmic, un documental recent i un llibre que em sembla que no té el suficient reconeixement. Els presente breument:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

POEMA. «In memoriam» de Gabriel Ferrater, records de la guerra i més

Gabriel Ferrater (1922-1972)

 

Com si fos un record de joventut, «In memoriam» de Gabriel Ferrater, publicat el 1960 a Da nuces pueris, és un poema extraordinari. A més de les seues qualitats literàries, es pot llegir per a repassar alguns aspectes de la Guerra Civil: la violència, la repressió, la divisió política a la zona republicana, la vida quotidiana a la rereguarda i especialment la por, que és potser el motiu central d’aquest poema.

He d’admetre que no coneixia aquest poema fins fa pocs dies, quan un company, Enric Iborra, professor de llengua i literatura i autor del blog La serp blanca, me’l va recomanar. Mai és tard.

El poema és llarg, amb 352 versos, decasíl·labs regulars, i té diverses parts. Enric Blanes, autor d’Un fres de móres negres, un blog dedicat en exclusiva a Gabriel Ferrater, en veu cinc:

«Arriscant en l’esquema, “In memoriam” es deixa dividir en cinc parts, com cinc actes, de dos paràgrafs cadascun:

    1. Versos 1-33 i 34-72: l’inici de la guerra i la por de la tardor de 1936
    2. Versos 73-107 i 108-156: les putes i el robar (la bicicleta mig presa mig llogada i l’incident amb el comitè) – El primer bombardeig de Reus és de l’estiu de 1937
    3. Versos 157-185 i 186-218: pispar eslips a can Subietes i l’assassinat del senyor Subietes
    4. Versos 219-253 i 254-314: l’Oliva i l’incident del concert
    5. Versos 315-341 i 341-350: el vespre de Bordeus i la reflexió final sobre la por.»

Una cosa que crida l’atenció d’aquest poema és que sembla un relat en prosa. Segons Salvador Oliva: «la novetat més visible de la poesia narrativa de Ferrater, en relació a la tradició catalana, consisteix a presentar un discurs aparentment despullat de figures retòriques, que [ … ], semblen donar a aquesta poesia narrativa la falsa aparença del discurs en prosa.» (Veure «La mètrica d’In memoriam, de Gabriel Ferrater», en pdf)

Sense més, ací el poema:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. El nazisme quotidià segons «Una llibreria a Berlín» de Françoise Frenkel

Françoise Frenkel va ser una polonesa jueva que va tenir una llibreria francesa a Berlín durant els anys vint i trenta del segle XX. Quasi res!

L’estiu de 1939, poc abans d’esclatar la Segona Guerra Mundial, va fugir a França, i quan el 1940 va ser ocupada pels alemanys es va refugiar al sud del país, dins de la zona “lliure” de Vichy. Durant dos anys va viure de manera discreta, amagada, per a que els alemanys i els nombrosos col·laboracionistes francesos no l’arrestaren i la deportaren a un camp de concentració. Amb el temps la seua situació esdevenia cada volta més insostenible. Després de dos temptatives fracassades, a la tercera va poder escapar a Suïssa, on va viure fins al final de la guerra.

El 1945 va publicar un relat sobre aquesta experiència. El va titular Rien où poser sa tête, que vol dir més o menys “Enlloc on deixar caure el cap”, però s’ha publicat en català com Una llibreria a Berlín. De la llibreria i de Berlín només en parla les primeres cinquanta pàgines. La major part del llibre és sobre la seua vida d’emigrada perseguida a França. És un testimoni colpidor; sense caure en el sentimentalisme transmet l’angoixa d’aquella època.

Després d’haver caigut en l’oblit, s’ha tornat a publicar aquest llibre recentment gràcies sobretot a l’escriptor francés Patrick Modiano, qui signa el pròleg. Per a França no ha de ser un llibre còmode, perquè fa memòria històrica i explica les misèries del col·laboracionisme i l’antisemitisme francés durant l’ocupació alemanya, més generalitzat del que podem imaginar. A França i onsevol, sovint els més “patriotes” no són tan patriotes.

Per acabar, compartisc un fragment sobre l’ambient a l’Alemanya nazi:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LECTURA. Tres alumnes publiquen una ressenya de «La plaça del Diamant»

Estic devanit perquè tres alumnes meues de 2n de BAT s’han animat a publicar una breu ressenya en la revista comarcal El Comtat, de Cocentaina. És sobre La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, la novel·la que vam llegir en classe d’Història d’Espanya durant el primer trimestre del curs.

Aquesta activitat m’abellia molt, i em sembla que algunes alumnes l’han aprofitada. Tots van haver de presentar una ressenya, i farà un mes vaig demanar en classe voluntaris per publicar-la. Van eixir aquestes tres alumnes: Cinthia Alvado, Carla Palací i Elena Carbonell. Jo només he fet la introducció, les valoracions són d’elles, i recomane llegir-les perquè valen la pena.

Per cert, si voleu veure la llista de lectures que he encomanat aquest curs podeu consultar-les en aquest enllaç (lectures 2018-2019). En 2n de BAT ara mateix estem amb Réquiem por un campesino español de Ramón J. Sender.

Com la revista El Comtat no té els seus articles publicats en Internet (increïble, però cert), compartisc ací la ressenya, per si algú vol llegir-la. També, per si voleu veure la pàgina de la revista, ací teniu la teniu escanejada, en pdf: “Llegim història, llegim la plaça del Diamant“.

Llegim història, llegim “La plaça del Diamant”

AUTORES: Cinthia Alvado, Elena Carbonell i Carla Palací, alumnes de 2n de BAT, i Roderic Ortiz, professor d’història de l’IES Pare Arques, Cocentaina.

ARTICLE
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Els vençuts» de Xavier Benguerel (1969)

Els vençuts és una novel·la basada en fets reals, sobre la retirada republicana cap a França al final de la Guerra Civil, i sobre la vida a l’interior dels camps de concentració on les autoritats franceses van tancar a bona part dels refugiats republicans. Més de 200.000, que es diu prompte. Els camps més famosos i més grans van ser els de les platges d’Argelers, Sant Cebrià de Rosselló i El Bacarès, tots a la Catalunya Nord.

El motiu de parlar d’aquest llibre és perquè dissabte passat, 26 de gener, va fer 80 anys de l’entrada de l’exèrcit sublevat a Barcelona durant la Guerra Civil (26-1-1939). La part bona de les efemèrides (que en definitiva només són casualitats numèriques) és que s’aprofiten per a recordar episodis del passat. En aquest cas, a Catalunya Ràdio, al programa El suplement, van fer un reportatge de mitja hora des d’un refugi antiaeri de Barcelona, amb un historiador i amb Maria Bohigas, editora del Club Editor.

Maria va posar la nota literària, i va recomanar tres llibres: Rua de captius de Francesc Grau Viader, El vent i la nit de Joan Sales (el seu avi i cofundador de Club Editor) i especialment Els vençuts de Xavier Benguerel (l’altre cofundador). Dels tres només he llegit Els vençuts, fa dos estius.

L’origen del llibre són les pròpies vivències de l’autor i de la seua novel·la Els fugitius, publicada el 1956, on explica la retirada des del punt de vista d’un grapat d’intel·lectuals que fugen de Barcelona a la frontera francesa amb un bibliobús de la Generalitat. El 1969 Benguerel refarà aquesta novel·la i li afegirà una segona part titulada La fam i les fúries, centrada en l’episodi dels camps de concentració francesos adés esmentats, en concret el de Sant Cebrià (Saint Cyprien per als francesos).

És un relat duríssim, amb un temps pausat que resulta inquietant. L’angoixa és contínua i compartida amb els protagonistes, un no saber què passarà. Apareixen alguns personatges històrics reals com Pompeu Fabra o el president Lluís Companys. Ambdós, serens i animosos, però amb la processó per dins. La presència de Companys és corprenedora, d’una manera quasi banal, repartint tabac, i parlant amb uns i altres abans de passar la ratlla. Sabent el que li va passar fa ganes de cridar-li que no es quede a França. Respecte a Pompeu Fabra, amb una vida dedicada a la llengua i a la cultura, veure’l exiliar-se al final de la seua vida produeix una pena enorme. 

Potser aquest llibre es pot recomanar en classe, posar-lo en les llistes de lectures voluntàries, parlar d’ell en el moment adient, i potser algun alumne o alumna amb un interés especial pel tema ho agafe al vol. Però no el veig per a fer-lo llegir obligatòriament. És una mania que tinc, hi ha llibres que no vull que acaben com una lectura d’institut més. Sí que em veig comentant algun fragment en classe, per a il·lustrar i ampliar aquesta història. Els més majorets, no teniu excusa. 

Tot seguit, per a fer-se una idea, vaig a compartir un fragments i després trobareu una galeria de fotografies. Al final del tot, per als insaciables, he posat uns enllaços a recursos relacionats.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »