TEXT. «El darrer enterrament turc a Réthimno»

prevelakis cronica d'una ciutat rethimno creta

Al llibre Crònica d’una ciutat de Pandelís Prevelakis hi ha una discreta nota a peu de pàgina que conté una història molt tràgica: la del darrer enterrament turc a la ciutat de Réthimno, a la costa nord de l’illa de Creta. 

Explica un fet que va passar l’any 1923, quan es va produir un intercanvi forçat de poblacions entre Turquia i Grècia. Aquest moviment de poblacions es va acordar en el Tractat de Lausana, el qual va posar fi a la Guerra greco-turca (1919-1922), que va ser una derrota humiliant per als grecs. Per aquest tractat la gran majoria dels turcs que habitaven en territori grec van haver d’anar a Turquia i a l’inrevés, els grecs que vivien en territori turc van haver d’assentar-se dins de les fronteres de Grècia. Va afectar al voltant de mig milió de turcs i un milió i mig de grecs. El resultat va ser un gran ressentiment entre els dos països i també una major homogeneïtat ètnica i religiosa en aquests països. Però en aquell moment fou un drama, una solució dràstica planificada des de despatxos diplomàtics, que va fer que poblacions senceres hagueren d’abandonar les seues cases i terres i emigrar per força.

Pandelís Prevelakis, escriptor grec nascut el 1909, va evocar l’època de la seua infantesa i joventut a la petita ciutat de Réthimno, en la costa nord de Creta, en la seua obra Crònica d’una ciutat. Els lectors en català tenim la sort que aquest llibre està traduït per Eusebi Ayensa, reconegut hel·lenista i que, entre altres coses, va editar fa uns anys la meravella dels Poemes de Kavafis a l’editorial Cal·lígraf. Tot són indicis positius. Crònica d’una ciutat és un llibret molt bonic, ple d’històries, carregat de nostàlgia, amb anècdotes molt entretingudes, però també amb episodis tan colpidors com el de l’expulsió dels turcs cretencs.

Compartisc la nota que es troba a la pàgina 102. És la reproducció d’un article publicat en un periòdic, que conté part del discurs que va fer Prevelakis el 1977, amb motiu del quaranté aniversari de la publicació de Crònica d’una ciutat, titulat «El darrer enterrament turc a Réthimno»:

«Els vaixells que van arribar per endur-se els musulmans  estaven ancorats a mitja milla davant de Réthimno des de feia tres dies i tres nits. Van carregar els homes, les dones i els nens amb tots els seus bagatges i van omplir a vessar les bodegues i les cobertes, tant que no hi cabia ni una agulla, fins que, en rebre l’ordre de salpar, van llevar àncores i van fer sonar tres cops la sirena. Els cristians esguardaven des de terra aquell ramat de gent colpit per l’infortuni i el planyien. L’espectacle els va fer recular per un moment segles enrere, a l’època de les mítiques emigracions de pobles sencers. De sobte, però, alguna cosa va fer que un dels vaixells es quedés aturat, com petrificat. Es disposava a salpar —així ho donava entenent el fum que sortia de la xemeneia—, però allí estava, sense moure’s ni un pam. Van fer baixar una barca i un home a dins va començar a remar cap al port. A mesura que s’hi acostava, els cristians començaren a distingir una dona turca, amb el rostre tapat amb el vel, que duia damunt dels genolls un nadó, talment la Mare de Déu amb l’Infant a l’Epitafi. No els costà gaire adonar-se que el nadó havia mort en el vaixell. El capità estava disposat a llençar el cadàver a l’aigua amb un llast als peus, tal com estipula la normativa que regeix la vida marinera, però la mare, agenollada davant seu, li va suplicar desconsoladament que no ho fes, de manera que el capità li va concedir el favor d’anar a enterrar-lo a terra ferma. Així doncs, la dona turca desembarca amb el nadó mort en braços. La capitania del port, que n’estava informada, la deixa passar. Com que duu el rostre cobert, ningú no sap qui és, però quan s’apropa a la seva casa solitària, alguns la reconeixen i de boca en boca va corrent la veu que la vídua de Khassanis ha perdut el seu únic fill i que ara ha desembarcat per enterrar-lo, després de guarnir-lo convenientment a casa. Moltes dones cristianes del barri hi acudeixen a correcuita per fer-li costat, per plorar amb ella i per colpir-se el pit. A una d’elles, la vídua de Khassanis li encarrega que vagi cada dia a la tomba del seu fill i que tingui encesa la llar de foc a casa seva durant nou dies i nou nits, tal com estableixen els preceptes de la religió musulmana. La dona, senyant-se, li promet que així ho farà. Quina altra cosa podia fer? Coneix prou bé la seva religió. Llavors, agafen l’infant, embolcallat amb un llençol net que ha dut una altra veïna, i el porten a enterrar a Mezària, al cementeri musulmà. Però quin sentit té parlar de cementiri musulmà o cristià, quan la mort d’aquella criatura els havia unit per sempre! Les dones cristianes obren una fossa a terra, hi dipositen amb cura la despulla, la cobreixen de terra, hi basteixen al damunt un petit túmul i acomiaden l’infant, que enfila així el camí cap a la vida eterna. La mare s’esgarrapa les galtes mentre les dones cristianes es persignen. Com un cor, posen enmig seu aquella dona, que semblava una morta en vida, i l’acompanyen fins al moll. Allí li besen els ulls xops de llàgrimes i li prometen un cop més que tindran cura de l’infant com si fos el seu fill. De fet, han començat ja a estimar la innocent criatura, que ha pagat un preu tan alt per l’odi dels adults i el cos de la qual es consumirà ara en terra estrangera, una terra que en altre temps havia estat també la seva.»

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. Un imprescindible: «Els darrers dies de la Catalunya republicana» d’Antoni Rovira i Virgili

rovira i virgili darrers dies catalunya republicana contravent

Els darrers dies de la Catalunya republicana és un document extraordinari que explica la retirada dels republicans a França, al final de la Guerra Civil, en l’hivern de 1939, fugint de la violència del bàndol feixista per a evitar les represàlies. L’autor és el periodista, historiador i polític Antoni Rovira i Virgili (1882-1949), un representant destacat de la cultura catalana del primer terç del segle XX, polític durant la Segona República i president del Parlament de Catalunya a l’exili.

Aquest llibre, amb la forma de dietari, combina magistralment el diari personal, la crònica periodística i l’assaig històric. El seu subtítol és Memòries de l’èxode català. Hi ha fragments molt emotius i em sembla que complementa molt bé la novel·la Els vençuts de Xavier Benguerel (ací la meua ressenya). 

Me l’he llegit en l’edició de butxaca que va publicar el diari Avui el 1989, en dos volums petits amb la lletra encara més petita. El vaig comprar de segona mà perquè per desgràcia està descatalogat. Ha tingut cinc edicions: la de Buenos Aires el 1940, la de l’editorial Curial el 1976, la de l’Avui el 1989, la de Proa de 1999 i la de l’editorial A contravent el 2013 —l’editorial del president de la Generalitat Quim Torra—, reeditat a partir d’un verkami. Estan tardant en tornar-lo a editar.

Vull compartir uns fragments que m’han colpit i que potser podré utilitzar en classe. Per cert, acabe de recordar que encara no he anat al Museu Memorial de l’Exili, a la Jonquera. S’acumula la faena.

Textos de Les darreres hores de la Catalunya republicana

1. Paraules preliminars

«L’orgull d’ésser català culmina, per a un escriptor, en l’orgull d’escriure en català.»

2. Carretera de la costa

«Quan passem per les viles del Maresme comprovem que la vida s’hi descabdella normalment; la gent conversa amb aire tranquil, com si la guerra i els seus dolors, l’enemic i les seves amenaces fossin molt lluny en el temps i en l’espai. L’únic detall anormal que notem és el dels carros que van amunt plens i curullats de mobles, matalassos i àdhuc gàbies d’aviram. Cada carro és una família que se’n va; cada renglera de carros és una vila que es buida. (…) La nit passada vam veure, entre les ombres, la retirada d’un exèrcit. Ara veiem, en la claror del dia radiant, l’èxode d’un poble.» 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MAUTHAUSEN. Un còmic, un documental i un llibre imprescindibles

Mauthausen té la trista fama de ser el camp de concentració alemany on més republicans espanyols van morir assassinats o per les condicions infrahumanes que van patir allí.

Des de desembre de 1940 fins a l’alliberament del camp el maig de 1945 van parar allí uns 9300 republicans espanyols, dels quals un 5500 no van sobreviure, uns dos terços del total. No era pròpiament un camp d’extermini, però si va ser un camp que tenia la classificació III, la més alta, on els presos estaven destinats a morir per extenuació i fam.

Sobre la història d’aquest camp hi ha nombrosos materials i recursos per a veure-ho en classe. Jo n’he triat tres: un còmic, un documental recent i un llibre que em sembla que no té el suficient reconeixement. Els presente breument:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

POEMA. «In memoriam» de Gabriel Ferrater, records de la guerra i més

Gabriel Ferrater (1922-1972)

 

Com si fos un record de joventut, «In memoriam» de Gabriel Ferrater, publicat el 1960 a Da nuces pueris, és un poema extraordinari. A més de les seues qualitats literàries, es pot llegir per a repassar alguns aspectes de la Guerra Civil: la violència, la repressió, la divisió política a la zona republicana, la vida quotidiana a la rereguarda i especialment la por, que és potser el motiu central d’aquest poema.

He d’admetre que no coneixia aquest poema fins fa pocs dies, quan un company, Enric Iborra, professor de llengua i literatura i autor del blog La serp blanca, me’l va recomanar. Mai és tard.

El poema és llarg, amb 352 versos, decasíl·labs regulars, i té diverses parts. Enric Blanes, autor d’Un fres de móres negres, un blog dedicat en exclusiva a Gabriel Ferrater, en veu cinc:

«Arriscant en l’esquema, “In memoriam” es deixa dividir en cinc parts, com cinc actes, de dos paràgrafs cadascun:

    1. Versos 1-33 i 34-72: l’inici de la guerra i la por de la tardor de 1936
    2. Versos 73-107 i 108-156: les putes i el robar (la bicicleta mig presa mig llogada i l’incident amb el comitè) – El primer bombardeig de Reus és de l’estiu de 1937
    3. Versos 157-185 i 186-218: pispar eslips a can Subietes i l’assassinat del senyor Subietes
    4. Versos 219-253 i 254-314: l’Oliva i l’incident del concert
    5. Versos 315-341 i 341-350: el vespre de Bordeus i la reflexió final sobre la por.»

Una cosa que crida l’atenció d’aquest poema és que sembla un relat en prosa. Segons Salvador Oliva: «la novetat més visible de la poesia narrativa de Ferrater, en relació a la tradició catalana, consisteix a presentar un discurs aparentment despullat de figures retòriques, que [ … ], semblen donar a aquesta poesia narrativa la falsa aparença del discurs en prosa.» (Veure «La mètrica d’In memoriam, de Gabriel Ferrater», en pdf)

Sense més, ací el poema:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. El nazisme quotidià segons «Una llibreria a Berlín» de Françoise Frenkel

Françoise Frenkel va ser una polonesa jueva que va tenir una llibreria francesa a Berlín durant els anys vint i trenta del segle XX. Quasi res!

L’estiu de 1939, poc abans d’esclatar la Segona Guerra Mundial, va fugir a França, i quan el 1940 va ser ocupada pels alemanys es va refugiar al sud del país, dins de la zona “lliure” de Vichy. Durant dos anys va viure de manera discreta, amagada, per a que els alemanys i els nombrosos col·laboracionistes francesos no l’arrestaren i la deportaren a un camp de concentració. Amb el temps la seua situació esdevenia cada volta més insostenible. Després de dos temptatives fracassades, a la tercera va poder escapar a Suïssa, on va viure fins al final de la guerra.

El 1945 va publicar un relat sobre aquesta experiència. El va titular Rien où poser sa tête, que vol dir més o menys “Enlloc on deixar caure el cap”, però s’ha publicat en català com Una llibreria a Berlín. De la llibreria i de Berlín només en parla les primeres cinquanta pàgines. La major part del llibre és sobre la seua vida d’emigrada perseguida a França. És un testimoni colpidor; sense caure en el sentimentalisme transmet l’angoixa d’aquella època.

Després d’haver caigut en l’oblit, s’ha tornat a publicar aquest llibre recentment gràcies sobretot a l’escriptor francés Patrick Modiano, qui signa el pròleg. Per a França no ha de ser un llibre còmode, perquè fa memòria històrica i explica les misèries del col·laboracionisme i l’antisemitisme francés durant l’ocupació alemanya, més generalitzat del que podem imaginar. A França i onsevol, sovint els més “patriotes” no són tan patriotes.

Per acabar, compartisc un fragment sobre l’ambient a l’Alemanya nazi:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »