LLIBRE. «Grecia en el aire» de Pedro Olalla (2015)

A l’igual que Historia menor de Grecia, un llibre que vaig comentar fa un temps, aquest de Grecia en el aire és un assaig històric molt bonic. El seu subtítol és molt clarificador: “Herencias y desafíos de la antigua democràcia ateniense vistos desde la Atenas actual”. És un relat sobre com era la democràcia de l’antiga Atenes, com era el poble que la va fer possible, i per contrast quines mancances tenim en les nostres actuals democràcies (ja sabeu: corrupció, desigualtat, interessos particulars de les elits, mentides, manipulació, repressió). Malauradament tot ben actual.

Grecia en el aire per tant és un llibre sobre història, sobre política i amb molta càrrega ètica, de la que fa pensar. Supose que al parlar del bé comú i defendre els interessos generals pot semblar un llibre didactista, o massa subjectiu, però quin no ho és? El cas és que Pedro Olalla, un hel·lenista que “ha eixit per la tele”, escriu molt bé, amb una calma que és d’agrair, i presenta el seu relat de manera íntima, buscant la complicitat del bon lector. Els seus escrits, treballs i conferències són defenses apassionades sobre l’antiga Grècia i els seus protagonistes. També és un guia de luxe per a recórrer els racons de l’actual i la soterrada Grècia.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

LLIBRE. «14» de Jean Echenoz, sobre la Primera Guerra Mundial

14-jean-echenoz-207x300

En uns dies començarem la Primera Guerra Mundial en 1r de BAT. Fa unes setmanes vaig llegir la novel·la 14 de Jean Echenoz. Per a una pila de crítics és una obra mestra i li dediquen elogis molt fervents, però a mi no m’ha agradat. El motiu? M’ha semblat una lectura massa simple, massa típica, massa “lectura d’institut”. Però que quede clar, és una opinió, la meua.

El que sí que passa és que no m’agrada recomanar als alumnes una lectura que a mi no em satisfà, ho trobe deshonest, o almenys fals. Sobretot quan conec altres llibres que recomanaria amb tota l’alegria del món, com La Gran Guerra de Marc Ferro, Res nou al front de l’oest d’Erich Maria Remarque (descatalogat en català; en castellà en Edhasa amb el títol Sin novedad en el frente), i fins i tot Adéu a les armes d’Ernest Hemingway. Ja que estem parlant de llibres, acabe de recordar que tinc pendent La belleza y el dolor en la batalla, del suec Peter Englund.

Tornant a Echenoz, he de confessar que no havia llegit res d’ell abans. 14 me l’ha deixada Alfred Boluda, un company de l’IES Ribera de Xàtiva. Quan Alfred va treballar a Ontinyent aquest llibre era una lectura que tenien els alumnes de 1r de BAT. Evidentment té elements útils per a l’estudi de la Història: alguna descripció de la mobilització militar, de les trinxeres, la sang, i un poc, poquíssim, la rereguarda. Però per a mi li falta el context (qui lluita? per què? on?), i més rereguarda, i si de cas més ràbia, i sobra la història romàntica, amb una tensió entre dos xics i una xica que té molt d’aire a la pel·lícula Pearl Harbor, que tampoc és la repera.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

TEXT. «És justa la Història?» per Stefan Zweig (1922)

Stefan Zweig (1881-1942)

Stefan Zweig (1881-1942)

Llegint El legado de Europa d’Stefan Zweig he trobat aquest breu escrit titulat “És justa la Història?”, datat en 1922. M’ha agradat tant que vull compartir-lo. L’he llegit en la traducció antiga de l’Editorial Juventud, no en la més recent d’Acantilado. En català no l’he trobat. Dóna igual, jo per Zweig aprendria alemany.

 

¿Es justa la Historia?

«Porque al que tiene, le será dado, para que tenga en abundancia; pero al que no tiene, aun lo que tiene le será quitado.» Esta frase, aunque tiene una antigüedad de dos mil años, sigue conservando todo su valor en la actualidad. A quien tiene éxito, el éxito lo asedia, a quien tiene riquezas, el oro nuevo y fresco le afluye y, todavía más que el ofrecimiento del oro, el entusiasmo voluntario de los colaboradores y de las almas cansadas, porque el poder es la materia más misteriosa del mundo. Atrae con fuerza magnética al individuo, con fuerza sugestiva a la masa, que rara vez se pregunta dónde se gana ese poder y dónde se pierde, sino que se limita a sentir su presencia como un aumento de su propia vida, que entrega ciegamente. Siempre fue la más peligrosa cualidad de los pueblos la de colocarse voluntariamente bajo el yugo, la de lanzarse entusiasmados a la servidumbre. Y, con frecuencia, a la servidumbre del éxito.

En todas las épocas ha regido esa frase cruel: al que tiene le será dado. Pero hay algo más curioso que esto: también la Historia, también ella, que debía ser desapasionada, justa y clara de juicio, también ella se inclina, como la mayoría de los hombres, del lado del éxito; también ella agranda posteriormente a los grandes, a los vencedores, y empequeñece o silencia a los vencidos. A la gloria efectiva de los gloriosos acumula, además, las leyendas, y todo gran hombre aparece casi siempre, a los ojos de la Historia, más grande aún de lo que fue en realidad, y a los incontables pequeños se les quita lo que a los grandes se les añade.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Lliçó d’alemany» de Siegfried Lenz (1968), sobre la cultura de l’obediència

63_llico_dalemany_siegfred_lenz

Un dels llibres que he pogut llegir-me fa poc ha estat Lliçó d’alemany, de Siegfred Lenz (1926-2014). M’ha agradat molt per diversos motius. En diré tres:

1. Nazis: està ambientat en l’Alemanya nazi, durant la Segona Guerra Mundial i els anys posteriors, però en cap moment apareix la paraula nazi. No és una novel·la típica, lineal i previsible. Sí que apareix, i molt, la paraula obediència, i també deure. Més que buscar la llàgrima fàcil es tracta de fer-nos veure un ambient, una cultura de l’obediència que va permetre el que va passar i tots sabem. No busqueu batalletes, ni falta que en fan.

2. El paisatge: l’acció transcorre quasi plenament en un poblet costaner del nord d’Alemanya, en la regió de Frísia, a l’estat d’Slesvig-Holstein. El mar, el vent, els núvols, la llum somorta, les torberes, els canals, els molins, les marees fortes, els camins rurals. El paisatge no ambienta, és un protagonista més.

3. El pintor: a la novel·la hi ha un pintor que es diu Max Ludwig Nansen, a qui se li ha prohibit pintar per no seguir els dictats de l’art oficial. Com a bon artista farà el possible per a desobeir aquesta ordre, mentre el policia local farà el possible per a que no puga fer-ho. Siggi Jepsen, el fill del policia local es trobarà enmig dels dos. El conflicte entre la llibertat i l’obediència el trobem en un exemple quasi banal, però amb unes connotacions universals. Respecte al pintor Nansen cal dir que està inspirat en Emil Nolde (1867-1956), un artista famós del corrent expressionista, estranyament amb simpaties nazis, però a qui malgrat això se li va prohibir pintar. De fet el seu nom era Emil Nansen (mira que estava fàcil). Disculpeu l’spoiler, no ho sabia fins que no he llegit el postfaci del traductor, però em sembla que no canvia en res la lectura de la novel·la. Al final d’aquesta entrada trobareu una petita selecció de pintures de Nansen (el de veritat).

I ja està, només volia fer aquests apunts. No fa falta que diga més perquè a Internet podeu trobar enllaços a crítiques i ressenyes professionals, amb més spoilers de l’argument i més informació sobre l’autor (a qui per cert relacionen amb Günter Grass). Per exemple podeu visitar el web de l’editorial Club Editor.

També vull dir que no crec que siga una novel·la per a recomanar de manera general als alumnes (són quasi cinc-centes pàgines, ens matarien). No obstant això, sí que es pot utilitzar per a il·lustrar alguns fets històrics, i per a citar-la, com un estímul més dels que tot professor llança en una classe. De vegades sembla impossible, però sempre hi ha algun jove a qui aquestes coses se li queden per dins, i mai se sap fins a on poden créixer.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

TEATRE. “Per què no vaig al teatre” de Quim Monzó

No, no és un hivernacle, és el Gran Teatre de Xàtiva.

No, no és un hivernacle, és el Gran Teatre de Xàtiva (la Costera, País Valencià)

 

A qui no li agrada el teatre? Recorde vivament les primeres dos obres que vaig veure de jovenet: el Lazarillo de Tormes interpretat per Rafael Álvarez “El Brujo” i Las guerras de nuestros antepasados de Delibes, amb un grandíssim José Sacristán. M’agrada molt el teatre, però reconec que no acabe de trobar-me còmode. Com sóc prou tímid el fet d’estar entre molta gent em posa nerviós, i també estan les xarrades banals mentre esperes que comence, i especialment m’irriten les interpretacions exagerades, sobreactuades.

Dic açò perquè resulta que aquest matí he anat al teatre. Hem vist una adaptació de L’Espill de Jaume Roig, portat a escena per la companyia valenciana Crit. Ser actor ha de ser dificilíssim i la parella que estava sobre l’escenari ha treballat de valent, amb un text completíssim, molt ben lligat. Era un espectacle dirigit especialment als alumnes, en aquest cas de 1r de Batxillerat.

Em van avisar el dilluns que havia d’anar, justament en dos hores lliures que tinc, mira quina gràcia. L’organització ha sigut un poc caòtica perquè donava la sensació que ningú sabia res d’on anàvem ni per què, ni professors ni alumnes. En teoria estava organitzat pel Departament de Valencià però tampoc sabien massa de què anava la cosa. Total, que no hi havia res treballat amb anterioritat: és tractava d’anar, seure, assistir a la representació i au, cap a l’institut de nou. Pagava l’Ajuntament de Xàtiva, crec. Els alumnes, contents, és clar, són dos hores sense classe. Els professors, perplexos i contents, és clar, són dos hores sense classe (menys jo, que eren dos hores lliures, punyeta!). Els actors, contents, supose, treballant i donant la vida en l’escenari, fent allò que els agrada, se’ls notava, o ho dissimulaven molt bé que per això són actors. L’encarregat de la calefacció, contentíssim, perquè no l’ha encesa i, malgrat estar a la càlida Xàtiva, feia un fred de mil dimonis allà dins, i hem acabat tots amb els peus glaçats.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

POESIA. Descobrint la poesia aràbigo-valenciana de Xarq al-Andalus

llibre-xarq-al-andalus

(Portada del llibre)

 

Mireu quin poema:

Aixecà l’esguard vers les estrelles
i elles, encisades de tanta boniquesa
van trontollar, i caure, una a una,
sobre la galta, on, amb enveja,
les he vistes ennegrir, una a una.

     («Les pigues» d’Ibn al-Labbana de Dènia)

L’he trobat a un llibret sobre poesies aràbigo-valencianes que m’ha encantat, publicat l’any 1987, evidentment descatalogat, i que es titula Guia Didàctica Xarq Al-Andalus. Aquest llibret serveix per a entendre i poder treballar a l’aula uns poemes que el grup Al Tall va musicar dos anys abans, amb la col·laboració del grup Muluk el Hwa. Els autors del llibret són els professors i escriptors valencians Carme Miquel i Josep Piera. Però no ens equivoquem, no és només una proposta pedagògica ja que, tal com diuen els autors, els cants d’aquest disc «són retalls de sensibilitat i elements per al sentiment. Lletres bellíssimes i músiques colpidores s’hi uneixen per provocar emocions, per fer vibrar i sentir». La guia doncs està pensada com a una eina formativa, però complementària del que és l’autèntic objectiu: «primer sentir, gaudir, copsar la bellesa. Després, les altres qüestions.»

Té dos parts molt clares, una primera amb un breu repàs a la història d’Al-Andalus i el món islàmic valencià, amb els diferents períodes: la conquesta islàmica (711), l’emirat dependent, l’emirat independent a partir d’Abd-ar-Rahman I (756), el califat de Còrdova a partir d’Abd-ar-Rahman III (929), la crisi califal i l’inici dels regnes de taifes (entre el 1008 i el 1031), les invasions dels almoràvits (finals del segle XI) i dels almohades (mitjans del segle XII), i la desfeta final (segle XIII), de la qual només sobreviuria el regne de Granada. També trobem una notes sobre l’economia, societat i cultura d’Al-Andalus. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LECTURES. Gombrich i altres coses de llegir

breu-historia-del-mon_ernst-h-gombrich

Aquest primer trimestre de curs he fet una cosa que no s’ha de fer: vaig posar als alumnes un treball sobre un llibre. Ho vaig fer en 1r de BAT, a l’assignatura d’Història del Món Contemporani. El treball en sí no era difícil: havien de triar un llibre d’entre sis que els oferia, llegir-lo,  apuntar allò que més els cridava l’atenció i presentar-me una breu ressenya (3 pàgines). Sobretot els demanava que m’explicaren la seua experiència de lectura, i que foren sincers.

Els llibres que els vaig proposar eren els següents: Breu història del món d’Ernst H. Gombrich, Moments estel·lars de la humanitat d’Stefan Zweig, Civilización de Kenneth Clark, Sobre la llibertat de John Stuart Mill, Los sueños de la razón de José Antonio Marina, i per acabar la llista vaig posar un llibre que no m’agrada, i ho vaig fer per covardia, per si de cas. Aquest últim és una lectura típica d’institut, la novel·la Júlia d’Isabel-Clara Simó. Al final la gran majora va triar Júlia, segons em van dir perquè el tenien per casa, encara que la raó més probable és que vaig cometre l’error de dir-los que era el més facilet, que el podien triar si només volien complir amb el treball, i també supose que li donarà punts a aquest llibre el fet que hi ha multitud de “treballs” sobre Júlia al Rincón de Vago.

Per a fer aquest treball tenien dos mesos, i cada quinze dies féiem “tutories de la lectura”, però no va servir per a molt i al final la majoria va presentar un treball normalet, per a passar l’expedient, encara que les anotacions sinceres dels alumnes han sigut molt divertides, del tipus “el llibre és horrorós” o “avorridíssim”, o “només el recomanaria a algú que no pot dormir”. La pròxima volta que propose llegir un llibre he de millorar el plantejament de l’activitat. Queda pendent, perquè encara no sé com fer-ho.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «La volta al món d’una armilla polar» de Wolfgang Korn, una petita història sobre la gran globalització (2008)

la_volta_al_mon_armilla_polar-cat-alta

He estat totalment enganxat a La volta al món d’una armilla polar, un llibre que detalla molt bé què vol dir això de la globalització, i quins efectes té sobre els diversos engranatges de la cadena mundial. Es llig molt bé, té un estil de reportatge periodístic, amb una tensió narrativa ben lligada, i està molt ben editat, amb quadres explicatius i il·lustracions.

El llibre ens conta la història d’una modesta armilla polar, en totes les seues fases: la formació i aparició del petroli que servirà per a fabricar el polièster, la societat tan marcada dels països del Golf Pèrsic, el transport del cru fins a Bangla Desh, la filatura i la confecció de l’armilla per part de semiesclaus contemporanis, el seu transport en un gran vaixell de contenidors fins Europa, la seua venda en una botiga d’una gran cadena a Alemanya, el seu ús efímer, i finalment el procés de reciclatge, la seua reutilització a Àfrica, i el posterior i dramàtic retorn a Europa sobre el cos d’un jove emigrant il·legal.

No és broma, el món està més connectat del que sembla. En aquest llibret aprenem el com, amb un exemple molt casolà, que tots podem entendre i també sentir. Tots tenim productes d’aquesta mena. Jo mateix tinc dos armilles polars.

Vaig conéixer aquest llibre per casualitat, perquè una coneguda el va esmentar en una conversa. Em vaig quedar amb el títol perquè alguna cosa em deia que podia estar bé i me’l vaig comprar farà un parell de setmanes. Era per a un autorregal per a Nadal, però el faig fullejar i no m’he pogut resistir.

M’agradaria molt treballar aquest llibre en 3r d’ESO, per a aprofundir en el tema de la globalització, del comerç a escala mundial, i sobretot per a analitzar les desigualtats que provoca aquest model de producció, transport i consum, i la seua insostenibilitat social i mediambiental. Però enguany serà que no, tinc un grup de 3r un poc especial, anem molt a poc a poc. De tota manera es pot agafar algun fragment per a il·lustrar alguna explicació o treball, o per a enriquir un debat. Si podeu, llegiu-lo.


Selecció de textos:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «La nova educació. Els reptes i desafiaments d’un mestre d’avui» de César Bona (2016)

La nova educacio OK.indd

César Bona no necessita presentació perquè ha eixit per la tele. Fa uns mesos va ser un personatge molt “mediàtic”, per ser un professor innovador, creatiu i empàtic, i per estar nominat a un premi internacional. Després va publicar aquest llibre, La nova educació, supose que aprofitant el tiró. Me’l vaig comprar el passat mes de maig, per intentar alegrar un dia que recorde que estava molt enfadat per algun assumpte burocràtic. Me l’he llegit aquesta setmana i m’agradaria apuntar unes notes que trobe interessants i que poden servir-me aquest curs (potser són òbvies, però per això mateix…):

 

  1. “Recordem que si alguna cosa els agrada, als nens, és sentir-se investigadors“. Idea: no explicar tant i deixar que ho troben ells, amb més activitats d’indagació.
  2. “La paraula clau és «actitud». Cada dia sóc conscient que no puc ser mestre sense passió, i és amb passió que he d’intentar contagiar els meus estudiants tant com pugui: una actitud positiva, actitud d’esforç, d’il·lusió per allò que faig.” Idea: somriure més i bufar menys.
  3. “Hem d’ensenyar-los, sobretot, a ser crítics amb allò que llegeixen i, una cosa fonamental: a referenciar la font.” Idea: citar.
  4. “Per a mi és inadmissible començar a ensenyar coses a algú que ni tan sols coneixes. L’educació és molt més que introduir dades dins del cap.” Idea: fer excursions amb cada grup en els primers mesos del curs (setembre-octubre), amb una excusa pedagògica, però amb objectiu real de conéixer-nos un poc millor, per a conviure fora de les quatre parets de l’aula.
  5. “No puc consentir que els meus nens no sàpiguen parlar en públic. […] Ensenyar a parlar en públic davant dels companys serveix per poder expressar les pròpies emocions, compartir els pensaments, defensar arguments…”. Idea: callar i donar-los més la veu, i preparar activitats expositives.
  6. Alguns càrrecs a l’aula (per a educar en responsabilitat): historiador/a, encarregat/ada de la llista blanca dels altruistes, el capitost dels sublevats, el curiós/a, la comissió periodística, l’equip de reciclatge, l’encarregat/ada de la llista negra, l’advocat/ada, etc. Idea: repartir responsabilitats.
  7. Sobre la nova biblioteca: “el fet d’atreure els nens no és missió exclusiva dels llibre; cal crear espais que captivin, que convidin la mainada a estirar-s’hi i perdre’s en les seves històries.” Idea: fer espais habitables i bonics, sempre que puguem.
  8. “M’obligaven a llegir i ho detestava profundament” (jo també). Idea: no obligar mai a llegir. Recomanar sempre llibres i oferir les lectures com a treballs voluntaris.
  9. Tècnica per a preparar una xerrada: la pizza amb calaixos. “Es tracta de preparar xerrades d’un minut de durada, i resulta molt útil per estructurar la informació i recordar-la amb facilitat.” Es fa de la següent manera: es dibuixa un cercle, es divideix en 4 parts i cada part són 15 segons. S’escriu un tema o títol en cada part i la persona ha de fer una xerrada d’un minut en total tocant cada assumpte. És com un mapa conceptual, però per a practicar els discursos.
  10. “Un heroi o heroïna és, simplement, algú que intenta que els éssers que l’envolten siguin feliços”. Quasi res.
  11. “Hem d’aturar-nos i baixar el ritme vertiginós a què ens sotmetem i al qual sotmetem, també, els nens, i fer-los preguntes. […] És curiós, no m’ho negareu, que pretenguem ensenyar continguts a éssers dels quals no sabem res.” Idea: no tingues tanta pressa, respira, parla a poc a poc i mira més al teu voltant.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «L’exili i el regne» d’Albert Camus (1957)

albert-camus-exili-regne-vergara-1967

A finals de juliol passat vaig veure la pel·lícula Lluny dels homes, basada en un relat d’Albert Camus titulat “L’hoste”. Em va agradar tant la pel·lícula que de seguida vaig voler llegir el relat. Resulta que es va publicar el 1957, al llibre L’exili i el regne, el mateix any que li van concedir el premi Nobel. En català es va publicar el 1967 per Vergara i el 1991 per la Magrana. La traducció és de Joan Fuster i Josep Palacios. Com està descatalogat (faltaria més) el vaig trobar per 6,50 € a todocolección, amb l’enviament inclòs, i me’l vaig agenciar.

L’exili i el regne és una obra formada per sis relats diferents però units per una certa visió que es troba a cavall entre l’absurditat de la vida (l’exili) i eixa felicitat que intuïm que existeix (el regne), però que no acabem d’assolir. Tot molt camusià.

Dels relats m’ha cridat molt l’atenció el segon, que es titula “El renegat”, molt bèstia, sobre un missioner que va a un poble tremendament bàrbar, a les portes del desert, cercant la maldat i el dolor, per a d’alguna manera renàixer com a persona.

El tercer relat, “Els muts”, també m’ha agradat molt, i conta el fracàs d’una vaga i de com els treballadors tornen als seus llocs de treball, amb un humor de mil dimonis, i quan el patró vol confraternitzar com si no haguera passat res es troba amb el silenci del grup.

“L’hoste” és el relat breu que va inspirar la pel·lícula Lluny dels homes, i la veritat és que després de llegir-lo encara valore més la pel·lícula, per la capacitat del guionista i del director de agafar un fil argumental i donar-li tanta vida. Respecte als dos últims contes, “Jonàs o l’artista en el treball” i “La pedra que creix”, la veritat és me’ls he llegit mig dormint i pensant en altres coses. Crec que no m’han agradat massa, però no em feu cas.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »