POEMA. «Fuga de mort» de Paul Celan, sobre Auschwitz

El 27 de gener és el dia dedicat al record a les víctimes de l’Holocaust. D’entre tots els materials que hi ha per a veure-ho en classe, un recurs que a mi m’agrada molt és el poema «Fuga de mort» de Paul Celan (1920-1970).

Aquest poema conté moltes referències sobre la vida (i la mort) en un camp de concentració: la sopa aigualida (“negra llet”), el cabell daurat i el cabell cendrós, els xiulets, els mastins, les tombes a l’aire…

FUGA DE MORT

Negra llet de l’alba la bevem a la tarda
la bevem al migdia i al matí la bevem a la nit
bevem i bevem
obrim una tomba en els aires no s’hi jeu estret
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar vers Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
ho escriu i surt davant la casa i brillen les estrelles
d’un xiulet fa venir els seus mastins
d’un xiulet fa sortir els seus jueus fa cavar una tomba a la terra
ens mana toqueu per a la dansa.

Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar vers Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith
obrim una tomba en els aires no s’hi jeu estret

crida caveu més endins en la terra vosaltres i vosaltres canteu i toqueu
agafa el ferro del cinyell el branda té els ulls blaus
ensorreu més endins les pales vosaltres

i vosaltres continueu tocant per a la dansa

Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith juga amb les serps

Crida toqueu més dolça la mort la mort és un mestre d’Alemanya
crida feu sonar més greus els violins aleshores pujareu com fum enlaire
aleshores tindreu una tomba en els núvols no s’hi jeu estret.

Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al migdia la mort és un mestre d’Alemanya
et bevem a la tarda i al matí et bevem i bevem
la mort és un mestre d’Alemanya el seu ull és blau
t’encerta amb bala de plom t’encerta de ple
a la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
contra nosaltres atia els seus mastins ens regala una tomba a l’aire
juga amb les serps i somia la mort és un mestre d’Alemanya

el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith

 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. El patriotisme de «Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa» de Cristòfol Despuig (1557)

Llibres ens porten a llibres i així va ser com vaig arribar a l’obra Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Despuig. Escrit el 1557, però sense imprimir fins el 1877, és un llibre singular perquè és molt patriòtic. En ell trobem una defensa aferrissada de Catalunya i de la Corona d’Aragó, i una crítica a l’hegemonia i l’uniformisme dels castellans, que ja es feia de sentir.

L’obra s’estructura en sis col·loquis o converses que fan tres personatges, mentre passegen per la ciutat de Tortosa i vora l’Ebre. Només un dels col·loquis el faran en una cambra interior, perquè parlaran d’assumptes polítics delicats i s’estimen més ser prudents. Els protagonistes es diuen Lívio, Fabio i don Pedro. El primer és un cavaller tortosí, culte, vehement i crític. El segon, Fabio, és un ciutadà de Tortosa, més conformista. Don Pedro, el tercer, és un cavaller valencià de camí a Barcelona, tranquil i conciliador.

Vaig saber d’aquesta obra perquè apareixia citada en la introducció d’Enric Iborra a la primera part de la Crònica de Beuter (ací la meua ressenya). Em va picar la curiositat perquè deia el següent: «Durant el segle XVI, però, les lletres catalanes van produir almenys una obra que va tractar de contrarestar vigorosament la ideologia castellanista segregada pels historiadors al servei de la monarquia: Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfor Despuig.» Això havia de llegir-ho.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. El nazisme quotidià segons «Una llibreria a Berlín» de Françoise Frenkel

Françoise Frenkel va ser una polonesa jueva que va tenir una llibreria francesa a Berlín durant els anys vint i trenta del segle XX. Quasi res!

L’estiu de 1939, poc abans d’esclatar la Segona Guerra Mundial, va fugir a França, i quan el 1940 va ser ocupada pels alemanys es va refugiar al sud del país, dins de la zona “lliure” de Vichy. Durant dos anys va viure de manera discreta, amagada, per a que els alemanys i els nombrosos col·laboracionistes francesos no l’arrestaren i la deportaren a un camp de concentració. Amb el temps la seua situació esdevenia cada volta més insostenible. Després de dos temptatives fracassades, a la tercera va poder escapar a Suïssa, on va viure fins al final de la guerra.

El 1945 va publicar un relat sobre aquesta experiència. El va titular Rien où poser sa tête, que vol dir més o menys “Enlloc on deixar caure el cap”, però s’ha publicat en català com Una llibreria a Berlín. De la llibreria i de Berlín només en parla les primeres cinquanta pàgines. La major part del llibre és sobre la seua vida d’emigrada perseguida a França. És un testimoni colpidor; sense caure en el sentimentalisme transmet l’angoixa d’aquella època.

Després d’haver caigut en l’oblit, s’ha tornat a publicar aquest llibre recentment gràcies sobretot a l’escriptor francés Patrick Modiano, qui signa el pròleg. Per a França no ha de ser un llibre còmode, perquè fa memòria històrica i explica les misèries del col·laboracionisme i l’antisemitisme francés durant l’ocupació alemanya, més generalitzat del que podem imaginar. A França i onsevol, sovint els més “patriotes” no són tan patriotes.

Per acabar, compartisc un fragment sobre l’ambient a l’Alemanya nazi:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

FOTOGRAFIES. «El País Valenciano» de Joan Fuster

L’any 1962 va ser un bon any per a Joan Fuster: va publicar l’assaig Nosaltres, els valencians, l’estudi Qüestió de noms, i El País Valenciano. Aquesta última, en castellà, era un encàrrec de l’Editorial Destino. Es tracta d’una voluminosa guia de viatge, amb nombroses fotografies, i on Fuster va afegir algunes consideracions sobre la manera de ser i la identitat valenciana.

El més curiós és que El País Valenciano va ser més conflictiu que Nosaltres, els valencians en el seu moment. El motiu és perquè formava part d’una col·lecció on escrivien personalitats de cada territori, com Josep Pla a Catalunya o Pío Baroja al País Basc, i per tant, ser-ne l’autor d’un volum donava prestància. A València que Fuster fora l’autor triat va provocar suspicàcies i enveges per part del sector “cultural” del moment, sobretot per part del periodista José Ombuena, un nom oblidat hui en dia, però que en aquell moment volia ser el referent cultural del país. Després de la publicació va començar una campanya contra Fuster, cosa que no va ser gens agradable però que li va donar més difusió i rellevància.

Siga com siga, El País Valenciano és una obra estranya dins del conjunt fusterià. Per començar és un recorregut per les diverses comarques i pobles del País Valencià, amb anotacions paisatgístiques, etnogràfiques, culturals i fins i tot econòmiques, com un cicerone amable, i un poquet pedant. Malgrat això Fuster és Fuster i no pot evitar soltar alguna de les seues, com quan parla dels Borja o del provincialisme de la ciutat d’Alacant (més avall he posat una selecció de textos).

Sobretot el que crida l’atenció d’aquest llibre és el seu estil en castellà, que és tremendament embafador. No sembla que ho haja escrit Fuster. Però açò és un recurs deliberat que ell mateix reconeixia: 

El meu castellà és més «espectacular» que el meu català (…) perquè és més «postís» (…) Escric un castellà fals (…) Algunes pàgines meves, redactades directament en castellà, es caracteritzen per un preciosisme banal —i deliberat (CE 1965, 48-49).

(Extret de Josep Iborra, Llengua i estil en l’obra de Joan Fuster)

Aquest estil sembla copiat de Gabriel Miró i Azorín, però a mi em recorda en concret els llibres que escrivien en castellà els “erudits locals” de cada poble. Per exemple, al meu poble, Alcoi, hi havia durant el franquisme tota una indústria de “personalitats” que reforçaven el localisme amb llibres molt florits, com Rafael Coloma, don Julio Berenguer, Antonio Revert, Adrián Espí, Antonio Calero, Adrián Miró, Rogelio Sanchís, etc. En el seu moment van ser referents indiscutibles; hui en dia són una curiositat de bibliòfil, quan no directament cendra. Cada poble en tindrà els seus.

Però el que acaba d’arredonir aquest llibre són les fotografies de Ramón Dimas, d’una qualitat extraordinària, tot un testimoni del passat, bellíssimes, que fan que aquesta obra siga una preciositat i que la seua lectura siga més lleu. Una activitat que se m’ocorre amb els alumnes seria reproduir algunes fotografies del llibre en l’actualitat, per a veure els canvis, i fer una petita exposició. Fins i tot es podria fer entre diversos instituts. Qui sap?, potser algun dia.

Volia compartir quatre o cinc fotografies, però m’he entusiasmat i al final en posaré quasi cinquanta. Més avall de les fotos hi ha una selecció de textos.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Amèrica endins» de Lourdes Toledo i una presentació mínima amb 2 persones

Farà poc més de dos mesos, el passat 2 d’octubre, la periodista i mestra Lourdes Toledo va presentar el seu llibre Amèrica endins a la llibreria Detroit d’Alcoi. Moltes persones van posar un “m’agrada” a la convocatòria, però a l’hora de la veritat només estava l’autora, el poeta alcoià Manel Rodríguez Castelló (que s’encarregava de la presentació) i dos persones com a assistents: un professor d’anglés de l’institut de Batoi i jo. La cosa pintava malament. Allí estàvem els quatre, una tafarrada de cadires buides i un bon pilot d’exemplars del llibre que es presentava. Aleshores, Manel, sense perdre la serenitat, va començar l’acte com si hi hagueren 20, 50 o 100 persones, i va fer la seua presentació (podeu llegir-la en el seu blog, amb el títol: Aventures i tribulacions d’una valenciana als Estats Units d’Amèrica). Tot seguit, va ser el torn de l’autora.

Va ser una presentació mínima per la quantitat de públic, però ben completa i entretinguda perquè Manel i Lourdes li van posar ganes. Sobretot Lourdes, que va parlar a doll, i ens va explicar moltíssimes històries sobre les seues experiències als Estats Units, i també sobre l’origen i el procés d’escriptura del llibre.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »