HISTÒRIA. Republicans espanyols a la batalla de Creta

antony beevor creta portada

Llegint La batalla de Creta de l’historiador Antony Beevor he trobat referències a una tropa de republicans espanyols que van lluitar al costat dels britànics i dels grecs. Ha estat tota una sorpresa. Què feien a Creta? Com van arribar? Què els va passar?

En la primavera de 1941, durant la Segona Guerra Mundial, el Tercer Reich alemany va conquerir Iugoslàvia i Grècia. Encara que sembla un territori perifèric tenia la seua importància estratègica: per una banda ajudaven al seu aliat italià, i sobretot protegien el flanc sud i culminaven la conquesta de la Mediterrània oriental. En aquells moments els alemanys ja feia un any que havien ocupat França, lluitaven al nord d’Àfrica (amb el conegudíssim Afrika Korps del general Rommel) i es preparaven per a l’atac a la Unió Soviètica.

La batalla de Creta va ser el final de la campanya de Grècia i va consistir en una agosarada acció aerotransportada alemanya. Va acabar en victòria per als alemanys encara que amb moltes baixes, tantes que Hitler va decidir no tornar a utilitzar els paracaigudistes en el que restava de guerra. Creta va ser una altra humiliant retirada dels britànics (com Dunkerque) però també l’inici d’un punt de resistència molt molest per als alemanys. Durant la batalla de Creta, a finals de maig de 1941, els britànics van enviar tropes per a ajudar en l’evacuació i una d’aquestes va ser la d’un grup d’uns 70 republicans espanyols. Al llibre de Beevor trobem referències al capítol 18 i al 19. Al primer, al 18, diu:

«Al norte de donde se encontraban, en Megala Jorión, por encima del desvío de la carretera Canea-Rézimno, una tropa de republicanos españoles del batallón de George Young entró en combate, en lo que fue la primera acción de retaguardia de la Layforce.» [ … ]

«La mayoría de los republicanos españoles, considerando su misión innecesariamente suicida cuando todo el mundo estaba en plena retirada, se replegó hacia Babali Hani, donde se había enviado al batallón de George Young para preparar una nueva línea de defensa.»

La segona referència, al capítol 19 titulat “Rendición”, diu:

«Para los republicanos españoles, la perspectiva de la captura era especialmente triste. Era casi seguro que los alemanes los devolverían a la España de Franco, donde los fusilarían como a los demás republicanos que habían sido entregados, desde milicianos hasta ex ministros del gobierno del Frente Popular. Afortunadamente, el oficial médico del batallón, capitán Cochrane, que había luchado en España con las Brigadas Internacionales, tuvo la luminosa idea de que, cuando los interrogaran, se declararan gibraltareños.»

Buscant, buscant, he trobat un article de l’escriptora María Belmonte titulat “Creta, entre héroes i tumbas“, al web La simiente negra, on explica un viatge a Creta i qui eren aquests republicans espanyols. A Creta no va trobar cap informació. Va ser quan va tornar que ho va descobrir, gràcies als estudis del professor Daniel Arasa, periodista i professor de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, en concret en els seus llibres Los españoles de ChurchillLos catalanes de Churchill.

Diu María Belmonte:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Àtila», de Mario Bussagli, un nom ple d’evocacions

portada mario bussagli atila

Per pura casualitat he llegit Àtila de Mario Bussagli. Ha passat per davant de la pila de llibres que tinc pendents, però és que em va captivar només fullejar-lo. El vaig comprar per 3 € aquest Nadal a una papereria, mentre buscava cromos de Pokémon per als meus fills. L’autor, Mario Bussagli (1917-1988), va ser un historiador orientalista italià.

Àtila és una monografia històrica a mitjan camí entre l’estudi erudit i la divulgació, i conté nombroses interpretacions de l’autor, algunes molt divertides. Explica l’origen i evolució del poble hun, i també la crisi baiximperial romana. No és només una biografia, però el nom d’Àtila és un reclam, perquè aquesta paraula ens ompli el cap de ressonàncies bàrbares: Àtila va ser el rei dels huns, va atacar Roma a mitjan segle V dC, quan l’Imperi romà s’ensorrava, va parlamentar amb el papa Lleó I el Gran, en l’últim moment es va retirar, poc després va morir i curiosament amb la seua mort es va esborrar el seu poble.

A més a més tenim la “romàntica” història amb Honòria (interpretada per Sophia Loren en una pel·lícula de 1954), que era la germana de l’emperador Valentinià III, amb qui Àtila es volia casar segons Mario Bussagli, i per la qual com a dot va demanar les Gàl·lies. Siga com siga, els huns van encarnar el terror, però van desaparéixer de la història tan ràpid com van sorgir. D’Àtila hi ha cites i expressions conegudes com «per on passava Àtila no tornava a créixer l’herba», o «Àtila, el flagell de déu» (flagellum Dei). Evoca com pocs el paper de supermalvat en la història.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. Una petita joia: «Un rei, un déu, una acadèmia» de Carles Fenollosa

portada carles fenollosa bernat catala de valleriola

L’editorial Alfons el Magnànim va publicar l’any passat Un rei, un déu, una acadèmia de Carles Fenollosa, un breu assaig històric i lingüístic a partir del dietari íntim del noble valencià Bernat Català de Valleriola (1568-1607).

Em va interessar de seguida perquè un dietari tan antic, escrit majoritàriament en valencià i d’un noble valencià és un document excepcional. No soc especialista però em sembla que de l’època moderna i sobre el País Valencià tenim poques monografies divulgatives d’aquesta mena, i no compten les novel·les històriques, adreçades sobretot a lectors juvenils captius. Un rei, un déu, una acadèmia és un llibre basat en la tesi doctoral de l’autor, i que té qualitat literària per si mateixa.

El llibre segueix la vida del noble Bernat Català de Valleriola, el qual va viure en un període que no és un dels típics ni més simbòlics de la història valenciana: ni la fundació del Regne, ni el Segle d’Or, ni la Guerra de Successió. Cronològicament s’ubica en la Decadència, un període llarg, durant l’època moderna, que sembla subsidiari de la història castellana d’Espanya, amb els Àustries i els primers Borbons. En principi no és una època atractativa, perquè no és simbòlica, i com diu Carles Fenollosa: «el símbol és una manera barata de fer que la majoria el públic se situe sense massa dificultats en el venerat passat».

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Una breu i atzarosa història de la vida» de Joan Anton Català Amigó (2021)

Una-breu-i-atzarosa

Portada del llibre

 

Vaig descobrir Joan Anton Català gràcies al meu gos Rufo. Cada nit, després d’arreplegar el sopar i gitar els xiquets, pegue l’última volta amb el gos i mentrestant escolte música o algun programa de ràdio. Així vaig aplegar als podcasts de La Terra és plana, una secció del programa dominical El suplement de Catalunya Ràdio. En aquesta secció, d’uns vint minuts, Joan Anton Català explica algun fet o tema científic, en especial sobre el cosmos. És un programa molt amè i ben fet, amb divulgació científica de primera.  

Joan Anton Català és químic i astrofísic, i amb les seues explicacions contagia la seua passió per la ciència i per l’espai, ja siga mitjançant vídeos, ràdio o fins i tot Twitter, al seu compte @estelsiplanetes, del milloret que hi ha a aquesta xarxa. També té un web personal, una mena de repositori on arreplega bona part de la seua activitat (i també ofereix els seus serveis, ningú viu només de l’aire…). D’entre tot el material que podem trobar al seu web destacaria els vídeos que va fer durant el confinament del 2020, titulats “Ciència en confinament“. Llàstima que encara no el coneguera. 

L’últim llibre que ha publicat és Una breu i atzarosa història de la vida, subtitulat Des del moment zero fins al planeta que habitem avui. És un llibre que arreplega bona part de les explicacions que ha anat fent en els últims anys. De fet, una cosa que destaca és la seua oralitat, la capacitat de llegir-ho com si t’ho estiguera explicant per la ràdio. Però potser és una impressió personal per sentir sovint els seus podcasts, qui sap?

Aquest llibre té dos parts ben diferenciades. La primera, titulada “Un univers perfecte”, és la part astrofísica per excel·lència, on explica l’origen de l’univers (d’aquest univers), les seues forces i partícules, la dinàmica de les estreles i moltes coses més. A “Un lloc per a la vida”, la segona part, fa un inventari de les característiques del planeta Terra com el lloc on les “casualitats” van afavorir l’aparició i desenvolupament de la vida: com la ubicació del planeta en una zona d’habitabilitat, l’arribada de l’aigua mitjançant cometes, la creació catastròfica de la Lluna que ens dona estabilitat, l’atmosfera, l’escut magnètic, la tectònica de plaques, el cicle del carboni, etc. Tot un seguit de fets que es van produir i que podien no haver passat perfectament, o de diferent manera. Per a ajudar a entendre-ho millor Joan Anton Català fa comparacions sovint amb les dinàmiques d’altres planetes com Mart o Venus, o fins i tot més enllà, com els exoplanetes. Per això en aquest llibre trobarem repetidament això de les “casualitats” de la vida, i no és només un recurs retòric.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. Un imprescindible: «Els darrers dies de la Catalunya republicana» d’Antoni Rovira i Virgili

rovira i virgili darrers dies catalunya republicana contravent

Els darrers dies de la Catalunya republicana és un document extraordinari que explica la retirada dels republicans a França, al final de la Guerra Civil, en l’hivern de 1939, fugint de la violència del bàndol feixista per a evitar les represàlies. L’autor és el periodista, historiador i polític Antoni Rovira i Virgili (1882-1949), un representant destacat de la cultura catalana del primer terç del segle XX, polític durant la Segona República i president del Parlament de Catalunya a l’exili.

Aquest llibre, amb la forma de dietari, combina magistralment el diari personal, la crònica periodística i l’assaig històric. El seu subtítol és Memòries de l’èxode català. Hi ha fragments molt emotius i em sembla que complementa molt bé la novel·la Els vençuts de Xavier Benguerel (ací la meua ressenya). 

Me l’he llegit en l’edició de butxaca que va publicar el diari Avui el 1989, en dos volums petits amb la lletra encara més petita. El vaig comprar de segona mà perquè per desgràcia està descatalogat. Ha tingut cinc edicions: la de Buenos Aires el 1940, la de l’editorial Curial el 1976, la de l’Avui el 1989, la de Proa de 1999 i la de l’editorial A contravent el 2013 —l’editorial del president de la Generalitat Quim Torra—, reeditat a partir d’un verkami. Estan tardant en tornar-lo a editar.

Vull compartir uns fragments que m’han colpit i que potser podré utilitzar en classe. Per cert, acabe de recordar que encara no he anat al Museu Memorial de l’Exili, a la Jonquera. S’acumula la faena.

Textos de Les darreres hores de la Catalunya republicana

1. Paraules preliminars

«L’orgull d’ésser català culmina, per a un escriptor, en l’orgull d’escriure en català.»

2. Carretera de la costa

«Quan passem per les viles del Maresme comprovem que la vida s’hi descabdella normalment; la gent conversa amb aire tranquil, com si la guerra i els seus dolors, l’enemic i les seves amenaces fossin molt lluny en el temps i en l’espai. L’únic detall anormal que notem és el dels carros que van amunt plens i curullats de mobles, matalassos i àdhuc gàbies d’aviram. Cada carro és una família que se’n va; cada renglera de carros és una vila que es buida. (…) La nit passada vam veure, entre les ombres, la retirada d’un exèrcit. Ara veiem, en la claror del dia radiant, l’èxode d’un poble.» 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »