LLIBRE. Un imprescindible: «Els darrers dies de la Catalunya republicana» d’Antoni Rovira i Virgili

rovira i virgili darrers dies catalunya republicana contravent

Els darrers dies de la Catalunya republicana és un document extraordinari que explica la retirada dels republicans a França, al final de la Guerra Civil, en l’hivern de 1939, fugint de la violència del bàndol feixista per a evitar les represàlies. L’autor és el periodista, historiador i polític Antoni Rovira i Virgili (1882-1949), un representant destacat de la cultura catalana del primer terç del segle XX, polític durant la Segona República i president del Parlament de Catalunya a l’exili.

Aquest llibre, amb la forma de dietari, combina magistralment el diari personal, la crònica periodística i l’assaig històric. El seu subtítol és Memòries de l’èxode català. Hi ha fragments molt emotius i em sembla que complementa molt bé la novel·la Els vençuts de Xavier Benguerel (ací la meua ressenya). 

Me l’he llegit en l’edició de butxaca que va publicar el diari Avui el 1989, en dos volums petits amb la lletra encara més petita. El vaig comprar de segona mà perquè per desgràcia està descatalogat. Ha tingut cinc edicions: la de Buenos Aires el 1940, la de l’editorial Curial el 1976, la de l’Avui el 1989, la de Proa de 1999 i la de l’editorial A contravent el 2013 —l’editorial del president de la Generalitat Quim Torra—, reeditat a partir d’un verkami. Estan tardant en tornar-lo a editar.

Vull compartir uns fragments que m’han colpit i que potser podré utilitzar en classe. Per cert, acabe de recordar que encara no he anat al Museu Memorial de l’Exili, a la Jonquera. S’acumula la faena.

Textos de Les darreres hores de la Catalunya republicana

1. Paraules preliminars

«L’orgull d’ésser català culmina, per a un escriptor, en l’orgull d’escriure en català.»

2. Carretera de la costa

«Quan passem per les viles del Maresme comprovem que la vida s’hi descabdella normalment; la gent conversa amb aire tranquil, com si la guerra i els seus dolors, l’enemic i les seves amenaces fossin molt lluny en el temps i en l’espai. L’únic detall anormal que notem és el dels carros que van amunt plens i curullats de mobles, matalassos i àdhuc gàbies d’aviram. Cada carro és una família que se’n va; cada renglera de carros és una vila que es buida. (…) La nit passada vam veure, entre les ombres, la retirada d’un exèrcit. Ara veiem, en la claror del dia radiant, l’èxode d’un poble.» 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. Gustau Muñoz i la novel·la històrica valenciana

espill_temps_gustau_muñoz

M’ho he passat molt bé llegint Espill d’un temps de Gustau Muñoz, un conjunt textos sobre País, política, cultura, memòria, tal com diu el subtítol. Me’l vaig comprar per casualitat, quasi compulsivament, després de fullejar-lo en la llibreria Detroit mentre buscava un altre llibre. Gustau Muñoz ha publicat cinc llibres en els últims tres anys i tanta insistència ha pogut amb mi. 

El llibre s’estructura en quatre parts: una primera titulada Notes personals, amb articles breus sobre diversos temes, com l’art, la religió, el pas dels temps o la política nacional. La segona part és Ciutats vistes, un repàs emotiu de països i ciutats. En especial m’ha encisat la part que parla de Lisboa i Portugal, un país en el qual no hi he estat i que em provoca una enorme curiositat. Al capdavall Portugal és una mena de Corona d’Aragó que no ha estat succionada per Castella (sí, quina enveja).

La tercera part és Abecedari de contemporanis, breus retrats biogràfics sobre personatges destacats, per a mi imponents, de la cultura i la política valenciana de les últimes dècades. Són més de vuitanta pàgines i a l’índex no apareixen els noms, cosa que té el seu encant perquè els vas descobrint a poc a poc, com un dotor, jugant al qui és qui. Alguns “homenots” (la majoria són hòmens) retratats són: Manuel Alcaraz, Doro Balaguer, Adolf Beltran, Emèrit Bono, Eliseu Climent («un personatge mefistofèlic i astut»), Martí Domínguez («treballador constant i metòdic»), Antoni Furió (el de Història del País Valencià, «modèlica, una síntesi històrica atapeïda i sense precedents … que no ha estat superada»), Ferran Garcia-Oliver («De dia és un seriós professor universitari … De nit és un narrador apassionat, un dietarista, un novel·lista»), Joan F. Mira, Vicent Olmos o Pau Viciano, entre d’altres.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRES. Lectures per a persones «inquietes»

matthias stom 1630 jove llegint amb una candela

Matthias Stom (1600-1652), Jove llegint a la llum d’una candela (sobre 1630), Nationalmuseum de Suècia.

.

Dijous passat van acabar les classes de 2n de Batxillerat. Enguany he tingut dos grups fantàstics: atents, respectuosos i molt pacients amb les manies dels professors.

En aquesta última classe els vaig donar un full amb una llista de llibres que a mi m’agraden. Ho faig des de fa uns cursos i cada any he fet petits canvis. També els he posat algunes pel·lícules. La cosa (l’objectiu) és animar-los a seguir pel seu compte. Sé que la majoria no li faran cas a aquest paperet, però —qui sap?— sempre hi ha algun o alguna alumna que estirarà del fil.

Ací teniu la llista. Quins heu llegit? Quins teniu pendents? I sobretot, quins llibres afegiríeu?

GRAN SELECCIÓ

  • Bertolt Brecht, Històries del senyor Keuner (ressenya)
  • Albert Camus, El primer home
  • Víctor Català, De foc i de sang / Solitud
  • Michael Ende, Momo
  • Gabriel García Márquez, Cien años de soledad
  • William Golding, El senyor de les mosques
  • Ernst H. Gombrich, Breu història del món
  • Marvin Harris, Vacas, cerdos, guerras y brujas (ressenya)
  • Enric Iborra, La serp blanca. Antologia del conte modern
  • Franz Kafka, La metamorfosi (ressenya)
  • K. P. Kavafis, Poemes (traducció de Carles Riba) (ressenya)
  • Rudyard Kipling, El llibre de la jungla
  • Jack London, Relats
  • Carmelina Sánchez-Cutillas, Matèria de Bretanya
  • Enric Valor, Narracions perennes / L’ambició d’Aleix (ressenya “Viatge de Nadal”)
  • Salvador Vendrell (antologia), Joan Fuster per a joves
  • Nigel Warburton, Una petita història de la filosofia
  • Howard Zinn, Nadie es neutral en un tren en marcha (ressenya)
  • Stefan Zweig, Moments estel·lars de la Humanitat ***

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CÒMIC. «Atado y bien atado. La Transición golpe a golpe (1969-1981)» de Rubén Uceda, posar color sobre gris

El 23 de juliol de 1969 el príncep Joan Carles de Borbó va jurar les Lleis Fonamentals i els principis del Movimiento Nacional i es va convertir en el successor de Franco. En el discurs de Nadal d’eixe any Franco va dir que “todo ha quedado atado, y bien atado”.

La Transició és un tema de la història d’Espanya que em supera. Em fa una mandra terrible perquè és un capítol difícil: ple de noms, sigles, maniobres polítiques fosques i sobretot desil·lusions.

També tinc avorrida la Transició per motius personals: era un xiquet però recorde l’ambient del principi dels vuitanta en ma casa. Per a mi va ser una època grisa, en un Alcoi en perpètua crisi industrial, amb mon pare en l’atur (el paro) i ma mare pintant quadres en casa per a guanyar un poc de diners, amb molta creïlla i tomaca de conserva, amb solars plens de brossa, el riu contaminadíssim pels tints, l’olor a borra humida, el soroll de telers en qualsevol localet de camí a l’escola, el treball en negre, la paraula crisi, la brutícia. Els hiverns eren freds i foscos, però per sort els estius eren lluminosos i polsosos, amb aire calent i sec i aigua fresca, un petit paradís enmig de tanta lletjor. En aquella època es mantenia ben viu entre els majors allò que anys després vaig saber que es deia franquisme sociològic (silenci, por, submissió, menyspreu, grosseria, violència, hipocresia, corrupció, classisme, catolicisme, manipulació del passat, etc). I això es transmet.

El còmic Atado y bien atado de Rubén Uceda amplia i aprofundeix en la complexitat de la Transició. Sobretot trenca la visió oficial idíl·lica, quasi impecable, que trobem a molts llibres i manuals d’història. Potser en la Transició es va fer el que es va poder, però s’ha de contar sencer el conte, perquè si no la història és incompleta, és a dir una història falsa i interessada.

Atado y bien atado és un còmic dens, amb capítols breus que tracten nombrosos aspectes d’aquella època. Resulta un poc aclaparador perquè la quantitat d’informació i d’estímuls és considerable. Així i tot està organitzat en diversos fils que expliquen l’evolució de la Transició, com per exemple el dels “pretorians” quan parla dels militars o el d'”atado y bien atado” quan parla del rei i els polítics.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

POEMA. «Auschwitz» de León Felipe, el poema del violí

Alliberament d’Auschwitz, 27 de gener de 1945.

 

Cap al final de la Segona Guerra Mundial, el 27 de gener de 1945 l’Exèrcit Roig va alliberar el camp de concentració d’Auschwitz. Des de l’any 2005 aquest dia és el Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust.

Referent a aquest fet històric l’any passat vaig compartir el poema «Fuga de mort» de Paul Celan. Enguany, de manera casual, he trobat a Twitter un vídeo de l’actor Víctor Clavijo declamant el poema de León Felipe titulat «Auschwitz», el poema del violí.

Potser m’equivoque però em sembla que qui ha sentit o llegit aquest poema alguna volta se li queda dins. Amb ell aprens que per a parlar d’Auschwitz sobra el soroll, l’estridència.

No puc resistir-me de compartir-lo. Pose també una gravació del propi León Felipe llegint aquest poema (a mi m’agrada més aquesta versió, més sòbria) i més avall el text. Compareu-les, llegiu-lo, si voleu.

«Auschwitz», versió de Víctor Clavijo, 2021

Llegeix la resta d’aquesta entrada »