TEATRE. “Per què no vaig al teatre” de Quim Monzó

No, no és un hivernacle, és el Gran Teatre de Xàtiva.

No, no és un hivernacle, és el Gran Teatre de Xàtiva (la Costera, País Valencià)

 

A qui no li agrada el teatre? Recorde vivament les primeres dos obres que vaig veure de jovenet: el Lazarillo de Tormes interpretat per Rafael Álvarez “El Brujo” i Las guerras de nuestros antepasados de Delibes, amb un grandíssim José Sacristán. M’agrada molt el teatre, però reconec que no acabe de trobar-me còmode. Com sóc prou tímid el fet d’estar entre molta gent em posa nerviós, i també estan les xarrades banals mentre esperes que comence, i especialment m’irriten les interpretacions exagerades, sobreactuades.

Dic açò perquè resulta que aquest matí he anat al teatre. Hem vist una adaptació de L’Espill de Jaume Roig, portat a escena per la companyia valenciana Crit. Ser actor ha de ser dificilíssim i la parella que estava sobre l’escenari ha treballat de valent, amb un text completíssim, molt ben lligat. Era un espectacle dirigit especialment als alumnes, en aquest cas de 1r de Batxillerat.

Em van avisar el dilluns que havia d’anar, justament en dos hores lliures que tinc, mira quina gràcia. L’organització ha sigut un poc caòtica perquè donava la sensació que ningú sabia res d’on anàvem ni per què, ni professors ni alumnes. En teoria estava organitzat pel Departament de Valencià però tampoc sabien massa de què anava la cosa. Total, que no hi havia res treballat amb anterioritat: és tractava d’anar, seure, assistir a la representació i au, cap a l’institut de nou. Pagava l’Ajuntament de Xàtiva, crec. Els alumnes, contents, és clar, són dos hores sense classe. Els professors, perplexos i contents, és clar, són dos hores sense classe (menys jo, que eren dos hores lliures, punyeta!). Els actors, contents, supose, treballant i donant la vida en l’escenari, fent allò que els agrada, se’ls notava, o ho dissimulaven molt bé que per això són actors. L’encarregat de la calefacció, contentíssim, perquè no l’ha encesa i, malgrat estar a la càlida Xàtiva, feia un fred de mil dimonis allà dins, i hem acabat tots amb els peus glaçats.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

OCTUBRE. Algunes dificultats tècniques i molta il·lusió

maquina-escriure-olivetti-college

Fa quasi dos mesos que no trobe temps ni energia ni ganes d’escriure a Historiata. Fins i tot he arribat a pensar en esborrar el blog, perquè el trobe obsolet i prescindible.

Com ja sabeu, resulta que fa un mes i mig que treballe de professor al Ribera de Xàtiva. Encara que ja em trobe més o menys assentat tinc molta faena (cinc assignatures diferents i set grups, la majoria molt vius o, com sol dir-se, “problemàtics”). La part bonica és que quasi no recorde la meua antiga faena, com si tota la vida haguera sigut professor. També a aquestes altures ja sé la majoria dels noms dels meus alumnes (més de 140), he tractat un poquet amb alguns companys, camine amb pas decidit pels diferents corredors i racons de l’institut, i ja tinc una idea aproximada dels recursos amb què puc comptar.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MÚSICA. 12 d’octubre: «Soy igual de español que tu», de Monóxido

manten-la-calma-y-habla-espanol

Per a celebrar el Dia de la Hispanitat (abans de “la Raza”).

“¡Habla español!”, “¡Estamos en España!”, “Sí, sí, si yo soy supertolerante, pero es que estamos en España, ¿entiendes?”, “[Una reunió amb 50 persones] Oye, que yo sí te entiendo, ¿sabes?, pero es que hay una persona que no te entiende muy bien, ¿podrías hablar en castellano y así te entendemos todos?”, “Que intolerante, venga a hablar en valenciano ¡hay que ver!”, “Y tu, ¿no te cansas de hablar todo el día así?”, “¿Para qué lo quieres en valenciano si en castellano lo entiendes?”, “Es un radical, yo le he preguntado en castellano y él me ha contestado en valenciano”, “No, si a mi me gustaría hablar valenciano, pero es que me da vergüenza”, “Que ganas tengo de quitarme de encima el ‘michá’ de los cojones”, “Que poca educación tienes, si te lo digo por tu bien ¿no ves que lo mejor es ser bilingüe?”… i podríem continuar i fer la llista més i més i més llarga.

Són coses que qualsevol catalanoparlant ha hagut de suportar, i que continuem suportant. Coses de “la Raza”, del franquisme sociològic, o del Concili de Trento sociològic, i ells continuen sense entendre res, i creuen que dient que són “supertolerants” ja han complit, i fent acudits infames (“¿Quién inventó el alambre? Dos catalanes tirando de una peseta… hahaha, no te ofendas, que no lo digo por ti”), i gaudint del seu nacionalisme hegemònic, que al ser tan aclaparadorament hegemònic volen fer-nos creure que no hi és, i que ells són supercosmopolites, no com nosaltres, una colla de poble, uns “paletos” encara que fem un tesi doctoral sobre el bosó de Higgs o Thomas Mann en valencià, i burlant-se del que és diferent, i així celebrem el goig de ser españoles, i d’estar a España, i que “¡Muera la inteligencia!”, coño!

Bé, els que seguiu Historiata ja sabeu que no tinc costum de posar-me així, però de vegades toca, i és el que passa per aguantar a tant de moniato/a, i per algun lloc havia d’eixir. De tota manera, Historiata és un blog amb l’ambició de no ser simplista, i qualsevol persona pot reconéixer que sí que hi ha justos a Sodoma i Gomorra, que els que més pateixen el nacionalisme ranci, sòrdid i reduccionista dels españols són els propis espanyols, i que ens encanta la bona gent espanyola, la que no és “unidireccional”, la que sap riure’s de sí mateix i que desmunta discursos tòxics, repetitius i tremendament avorrits.

Per exemple, mireu quina troballa més bonica, una cançó del grup Monóxido, ojú!

Lletra de la cançó: Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “rEDUvolution. Hacer la revolución en la educación” de Maria Acaso, un llibre evident

reduvolution_maria_acaso

Heu llegit aquest llibre? Heu sentit parlar d’ell? Si sou mestres és quasi imprescindible. Si sou pares i/o ciutadans responsables, també.

Es tracta d’un manifest contra l’educació tradicional i a favor de posar en marxa noves maneres de relacionar-se en el món de l’educació, d’aprendre de veritat, de gaudir del procés de l’aprenentatge. Com fer-ho? L’autora, Maria Acaso, professora d’Educació Artística a la Universitat Complutense de Madrid, ens proposa cinc microrevolucions per a fer aquesta rEDUvolution i que titula de la següent manera:

  1. El que nosaltres ensenyem no és el que els estudiants aprenen. Pedagogia i veritat.
  2. No només cal semblar democràtic, sinó que cal ser-ho. Pedagogia i poder.
  3. De la classe a la reunió [els espais educatius]. Pedagogia i cos.
  4. No tinc temps per a aprendre perquè he d’estudiar. Pedagogia i simulacre.
  5. D’una educació basada en l’avaluació a una educació basada en l’aprenentage. “INVESluar”.

Suggeridor, veritat?

rEDUvolution és un d’aquests llibres que expliquen conceptes que ja coneixem tots, però que no sabem com verbalitzar-los fins que algú ens els diu o els llegim. Per això dic que és un llibre evident. Per exemple, alguns dels conceptes que trobem són: aprenentatge bulímic, autocontinguts, contingut alié, (des)aprenentatge, educació a la inversa, educació disruptiva, educació expandida, edupunk, gamificació, pedagogia tòxica, pedagogies invisibles, i el concepte que més m’agrada de tots que és simulacre pedagògic. Un bon grapat de paraules necessàries per a enriquir els nostres pensaments i les nostres converses.

Bé, no vull enrotllar-me més perquè d’aquest llibre hi ha materials suficients a la xarxa: textos, vídeos, articles, ressenyes, etc. Només vull dir que m’ha encantat i que m’ha donat moltes idees per a qualsevol situació educativa que haja d’encarar en el futur.

Us recomane veure, almenys, el següent vídeo amb Maria Acaso on explica aquestes cinc microrevolucions en l’educació. L’enllaç d’aquest vídeo me’l va passar Ximo Murillo, professor de Plàstica a l’IES Cotes Baixes d’Alcoi, un bon amic i millor persona. Ací el teniu:

Més informació
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

PARTICIPACIÓ. “Projecte per al Departament de Participació Ciutadana i per a fomentar i millorar la democràcia participativa a Alcoi”

campanar des de participació ciutadana alcoi

El campanar de Santa Maria des del Departament de Participació Ciutadana de l’Ajuntament d’Alcoi (Carrer Major, 10, 2a)

 

En aquest apunt d’Historiata compartisc un document molt personal. Es tracta de la meua proposta de projecte per a optar al lloc de “Responsable de Participació Ciutadana” de l’Ajuntament d’Alcoi, on treballe des de fa anys (bases del concurs en pdf). Malauradament no sempre he treballat en faenes tan entretingudes com aquesta. Aquest lloc de treball és de nova creació, si bé fa sis mesos que estic ocupant-lo per adscripció provisional, i confesse que estic passant-m’ho bé, que estic coneixent a persones ben interessants i que estic aprenent moltíssim.

Respecte al projecte, he intentat que siga un document senzill i pràctic. De fet és un miniprojecte, un simple esbós sobre algunes qüestions i algunes activitats per a posar en marxa processos de democràcia participativa a un municipi, en concret a Alcoi. Partia de la limitació d’escriure en lletra Arial de 12 punts i un màxim de 10 pàgines. Però de tota manera he dit coses que volia dir i he fugit d’escriure “lletra morta”, és a dir frases i més frases retòriques, prescindibles i avorridíssimes. Estic raonablement satisfet, encara que cada epígraf que he posat donaria per a escriure un llibre. El pròxim dia 15 d’abril el defendré davant del tribunal.

Ací el teniu:

 

PROJECTE PER AL DEPARTAMENT DE PARTICIPACIÓ CIUTADANA I PER A FOMENTAR I MILLORAR LA DEMOCRÀCIA PARTICIPATIVA A ALCOI

 Versió per a imprimir en pdf

 ÍNDEX

1. Qüestions fàcils sobre Participació: què, qui, quan, per què

2. Qüestions difícils sobre Participació: com

            2.1. Base legal: el Reglament de Participació Ciutadana

            2.2. Dret a intervenir en sessions públiques

            2.3. Formació en participació

            2.4. Comunicació / Informació

            2.5. Transparència

            2.6. Recolzament a les associacions

            2.7. Participació a les escoles

            2.8. Pressupostos Participatius

            2.9. Canals de queixes

            2.10. Consells ciutadans

            2.11. Festivitats cíviques

            2.12. Altres

3. Materials inspiradors per a la Participació

  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DONA. La dona a “The Piano”: música, independència i bellesa

the piano dona platja8 de març és el Dia Internacional de la Dona. A Historiata hi ha uns quants recursos que destaquen la importància i la necessitat d’equiparar els drets de tot el món, de les dones també.

Enguany, amb motiu d’aquesta diada, he volgut compartir un vídeo amb la música que Michael Nyman va composar per a la pel·lícula “The Piano” (1993). És un tribut senzill, però és que aquesta pel·lícula, entre d’altres coses, és un relat sobre la independència d’una dona i els conflictes que això provoca al seu entorn. Quan pense en la llibertat de les dones, em ve al cap la protagonista de “The Piano”. És una història bellíssima.

Després del vídeo teniu una selecció amb més recursos sobre la dona.

Més recursos sobre la dona:

– HISTÒRIA. Orígens històrics del Dia Internacional de la Dona (8 de març)

– HUMOR. Vídeo: “No woman, no drive

– DENÚNCIA. Vídeo: “Ballar per a denunciar la violència contra les dones

– LLIBRE. Historia del Rey Tranparente, de Rosa Montero

– LLIBRE. El Paraíso en la otra esquina, de Mario Vargas Llosa

– DOCUMENTAL. Las maestras de la República (2013)

– DRETS HUMANS. Dossier sobre els Drets Humans

feliz dia mujeres del mundo 8 marzo

MÚSICA. “Història d’Espanya (explicada pels espanyols)”

conde-duque de olivares velázquez

Boníssima. Vull compartir una cançó que m’ha divertit moltíssim, titulada “Història d’Espanya (explicada pels espanyols)” del grup Brams, que es troba al seu àlbum Anem tancant les portes a la por, de l’any 2014. El títol de l’àlbum és preciós, veritat?

He conegut aquesta cançó gràcies a un antic alumne d’Alzira, de l’últim any que vaig treballar de professor i on vaig ser tan feliç. Es diu Francesc Llopis Luis, un homenot molt salao i intel·ligentíssim, ara es troba en 2n de BAT, jo li vaig donar classe de Geografia en 3r d’ESO, i en la distància l’estime molt i m’alegre de saber d’ell de quan en quan gràcies a les xarxes socials.

La veritat és que mantenir el contacte amb antics alumnes és una de les millors coses que m’ha passat en la vida. M’encanta veure’ls créixer i convertir-se en bones persones. També aprenc moltes coses d’ells: sobretot música, grups de música i cançons que d’altra manera no m’arribarien. Mantenir aquests contactes són una vacuna contra la típica reducció localista i umbilical. El món és molt gran, i es poden fer moltes coses i de maneres diferents, i gràcies als més joves no ho arribe a oblidar del tot.

Respecte a la cançó: és un repàs boníssim a l’essencialisme històric espanyolista. La seua lletra és una antologia divertidíssima del despropòsit patriòtic. És una traca.

Com a 2n de BAT es dóna Història d’Espanya (segles XIX i XX bàsicament), aquesta cançó pot servir per a il·lustrar aquest tipus de visió tradicionalista, conservadora, uniforme i rància de la Història d’Espanya, plena de prejudicis i de consignes dogmàtiques, i també de violència, de molta violència i sang.

Recordem el que deia el poeta Àngel González (Glosas a Heráclito):

“Nada es lo mismo, nada
permanece.
Menos
la Historia y la morcilla de mi tierra:
se hacen las dos con sangre, se repiten.”

No m’enrotlle més. Sobre la Història d’Espanya, de manera sintètica i reflexiva, recomane SEMPRE llegir el meravellós article de Josep Fontana titulat Demasiados retrocesos; veure el curtmetratge animat Historia reciente de España for dummies; reflexionar sobre l’article de Vicenç Navarro ¿Quiénes son los patriotas?; veure el dossier sobre El dolor de l’emigració jove (amb un vídeo i un article molt emotiu de Concha Caballero); i si teniu ganes de llegir una novel·lota, per a mi bellíssima, us recomane El corazón helado d’Almudena Grandes.

Ara la cançó. Si voleu, podeu anar llegint la lletra que trobareu tot seguit.

Lletra de la cançó
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CREATIVITAT. Curtmetratge: “Les aventures d’una caixa de cartó”

Per a somriure, per a que el cervell no se’ns asseque, ací tenim una història d’imaginació ben bonica a la qual podem traure-li molt de suc:

Per cert, he conegut aquest curtmetratge gràcies a la bona gent de la “Escuela de Luciérnagas“, on portem al meu fill Martí els dimecres, per a evitar que les maleïdes fitxes de l’escola, repetitives i, diguem-ho clar, estúpides li anul·len la riquíssima creativitat que té dins.

Una anècdota, i us jure que és verídica: fa dos anys, quan el meu fill Martí tenia tres anys, la meua dona va anar a una reunió amb la professora d’Infantil que té el meu fill. És una professora unidimensional: fitxes, lletres, normes disciplinàries i prou. Se’n fot de qualsevol novetat pedagògica posterior al Paleolític. Doncs resulta que en un determinat moment, quan la professora li explicava les mancances del meu fill a la meua dona, li va dir que “és que Martí és molt infantil…” Repetisc: el meu fill tenia aleshores tres anys. Jo, amb quasi quaranta, em considere infantil, en tant que curiós, inquiet i insaciable, i ben orgullós que estic de ser-ho. Llàstima d’algunes persones que no saben veure més que una caixa de cartó, especialment si són professors/es, i més encara si són d’Infantil.

Au.

Més recursos sobre la creativitat i l’educació:

CREATIVITAT. Vídeo: “Els enemics de la nostra creativitat

EDUCACIÓ. Canviant paradigmes educatius (o no)

MÚSICA. Al meu fill Martí li agrada Prokófiev

CREATIVITAT. Articles amb l’etiqueta CREATIVITAT a Historiata

REFERÈNCIES EDUCATIVES. Bibliografia, webs, documentals, pel·lícules i altres recursos sobre educació

alliberar_llibres(Actualitzat el 20/04/2016)

Els paperets sempre acabem perdent-los. Aquest apunt del bloc només vol ser un recull de referències sobre la teoria i la pràctica de l’ensenyament i l’aprenentatge. És incomplet, i està viu, és a dir que anirà ampliant-se.

Si coneixeu algun llibre, web o bloc, documental, pel·lícula o vídeo que considereu convenient afegir-lo, per favor envieu-me un comentari i l’afegiré encantat. Si penseu que alguna referència sobra, que no és recomanable, també. Gràcies.

  1. Llibres
  2. Webs i blocs
  3. Documentals
  4. Pel·lícules
  5. Altres recursos

1. LLIBRES

  • ACASO, Maria: rEDUvolution. Hacer la revolución en la educación, Ed. Paidós, 2013
  • AG ASSARID, M. i AG ASSARID, I.: Los niños del desierto. Una escuela entre tuaregs, Ed. Sirpus, Barcelona, 2009
  • BAUMAN, Zygmunt: Sobre la educación en un mundo líquido, Ed. Paidós
  • BERGALA, A.: La hipótesis del cine, Ed. Laertes, Barcelona, 2007 – sobre l’ús del cinema
  • BETTELHEIM, Bruno: No hay padres perfectos, Ed. Crítica
  • BONA, César: La nova educació. Els reptes i desafiaments d’un mestre d’avui, Ed. Rosa dels Vents, 2016
  • CURY, Augusto: Padres brillantes, maestros fascinantes
  • DOMÉNECH, Joan: Elogi de l’educació lenta, Ed. Graó, Barcelona, 2009
  • ELSCHENBROICH, Donata: Todo lo que hay que saber a los siete años, Ed. Destino
  • ENKVIST, Inger: La buena y la mala educación
  • ENZENSBERGER, H. M.: El diablo de los números, Ed. Siruela, Madrid, 1998 – sobre les matemàtiques
  • FREIRE, Paulo: Pedagogía del oprimido
  • GALEANO, Eduardo: Patas arriba. La escuela del mundo al revés, Ed. Siglo XXI
  • GARDNER, Howard: Inteligencias múltiples
  • GODIN, Seth: Deja de robar sueños ¿Para qué sirve la escuela?
  • GONZÁLEZ PÉREZ, Carlos: 23 maestros, de corazón, Ed. Desclee de Brouwer, 2013, enllaç al documental
  • GROENING, Matt: El cole es el infierno
  • GUEDJ, D.: El teorema del loro, Ed. Anagrama, Barcelona, 2002 – sobre les matemàtiques
  • HONORÉ, Carl: Elogio de la lentitud, Ed. Nuevo Extremo, 2005 – sobre psicologia
  • L’ECUYER, Catherine: Educar en el asombro, Ed. Plataforma, 2013
  • MAKÀRENKO, Anton: Poema pedagógico, Ed. Akal
  • MARINA, J. A.: Anatomía del miedo, Ed. Anagrama, Barcelona, 2006 – sobre psicologia
  • MARRASÉ, Josep Manel: La alegría de educar
  • McCOURT, Frank: El professor
  • PENNAC, Daniel: Como una novela
  • PENNAC, Daniel: Mal d’escola
  • REIMER, Everett: La escuela ha muerto. Alternativas en materia de educación, Ed. Seix-Barral
  • ROBINSON, Ken i ARONICA, Lou: El elemento. Descubrir tu pasión lo cambia todo
  • RODARI, Gianni: Gramática de la fantasía
  • SELZNICK, Brian: La invención de Hugo Cabret, Ed. SM, 2007 – conte infantil
  • TERZANI, Tiziano: Cartas contra la guerra, Ed. RBA, Barcelona, 2002 – sobre filosofia
  • TERZANI, Tiziano: El fin es mi principio, Ed. Maeva, Madrid, 2012 – sobre filosofia
  • TONUCCI, Francesco: A los tres años se investiga
  • TONUCCI, Francesco: La ciudad de los niños
  • TORO, José Maria: Educar con co-razón, Ed. Desclee de Brouwer, 2014
  • TRUJILLO SANZ, Fernando: Propuestas para una escuela en el siglo XXI
  • VAELLO ORTS, Juan: Cómo dar clase a los que no quieren, Ed. Santillana
  • WILD, Rebeca: Educar para ser. Vivencias en una escuela activa, Ed. Herder, Barcelona
  • ZAVALLONI, Gianfranco: La pedagogía del caracol. Por una escuela lenta y no violenta, Ed. Graó, Barcelona, 2011


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

EDUCACIÓ. Canviant paradigmes educatius (o no)

 

M’ha passat una cosa amb l’educació del meu fill Martí que m’inquieta. Ho explicaré més avall. Primer compartisc un vídeo animat que em va enviar un amic professor i pare, amb les idees del pedagog Ken Robinson, sobre la necessitat de canviar els paradigmes de l’educació per al segle XXI.

Canviem els paradigmes educatius o no?

Moltes persones fan les coses d’una determinada manera “perquè sempre s’ha fet així”. És un argument basat en el prejudici “ad antiquitatem”, és a dir una apel·lació a la tradició, i que denota un conservadurisme irreflexiu. En educació també passa.

La setmana passada vaig tenir una reunió amb la mestra del meu fill Martí, que té 4 anys. A l’escola (pública) porten tot l’any donant les lletres i els números fins el 6. Fan fitxes cada dia i tenen tota l’aula plena de lletres. També ens donen una fitxa per a casa una vegada a la setmana, per a fer dos dibuixos i escriure dos paraules que comencen per una lletra determinada. Ara comencen a escriure paraules curtes (per exemple S O P A).

Els motius que em dóna la professora és perquè sempre s’ha fet així, perquè a ella li ha funcionat molt bé treballar d’aquesta manera, i perquè així aniran més preparats per a Primària. També em va dir unes quantes vegades que cal iniciar-los en el “concepte treball”, i que això és molt important per a ella.

Valore el treball d’aquesta professora, sé que estima els alumnes i que és coherent amb les seues idees, que ho fa convençuda. Però jo crec que està equivocada, que és més important el “concepte jugar”, i sobretot el “concepte felicitat”. De moment el meu fill encara no odia l’escola, va cada dia feliç i juga molt amb els seus amics, manté la il·lusió per aprendre coses noves, i tot això malgrat la disciplina de les fitxes i del treball rutinari administratiu de baix nivell que li imposen. M’agradaria protegir-lo uns quants anys més i sé que no podré. Per això aquestes línies.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »