LLIBRE. Quinze contes del «Decameró» de Giovanni Boccaccio, i la bestialitat de Nastagio degli Onesti

El Decameró és una obra molt coneguda de la literatura italiana medieval. Està formada per cent contes, explicats en deu dies per deu joves de Florència, per a passar l’estona mentre es refugien en una finca de camp, per a evitar la Pesta Negra que està assolant la ciutat. El seu autor és Giovanni Boccaccio i participa com a narrador omniscient i afegeix una conclusió encantadora, una mena de captatio benevolentiae. No cal explicar massa aquest llibre: és famós per les seues històries eròtiques, però també trobem d’amor cortesà, d’enganys i fins i tot moralistes.

L’editorial 3i4 va publicar fa un temps un llibret amb una selecció de quinze contes del Decameró, que es llig molt bé. D’entre les històries seleccionades estan algunes populars com la de Masetto i el convent de monges, o la de Peronella i la gerra, ambdues molt sensuals. Havia llegides unes quantes en castellà quan era jovenet, en un llibre de mon pare, i recorde que vam parlar d’ell i me’l va recomanar, i que a ma mare no li va fer massa gràcia.

També recorde la pel·lícula de Pier Paolo Passolini, del 1971, molt entretinguda, amb el seu estil tan exageradament ronyós i realista. Si no m’equivoque la vaig veure en valencià en Canal 9, a les tantes de la nit.

El cas és que en aquesta lectura el conte que més m’ha cridat l’atenció ha sigut el de Nastagio degli Onesti, no tan sensual com els altres que he esmentat adés, però molt més bèstia. És la novel·la huitena de la cinquena jornada.

Explica la història del jove Nastagio degli Onesti, d’una rica família de Ravenna, que s’enamora d’una jove més noble que ell que el rebutja sense pietat. A Nastagio açò li senta com un tir, i aconsellat per família i amics se’n va al camp, a veure si es pot calmar un poc. Un dia, passejant a soles, en una pinada, observa com una jove despullada corre perseguida per dos enormes mastins i un cavaller a cavall. Veu com l’agafen, la jove està desesperada, i aleshores intenta salvar-la, però el cavaller li conta la seua història. Ell estava enamorat de la jove, però ella li va donar carabasses de manera cruel, i per això ell es va suïcidar. Després la jove va morir i es van retrobar en l’infern, on els van condemnar a repetir aquesta persecució, tant de temps com ella el va rebutjar. Nastagio resta sorprés. Després, el cavaller obre en canal a la jove i dona les vísceres als gossos, que les devoren allí mateix, en especial el seu cor fred. De seguida la jove es torna a alçar refeta, i continua la persecució.

Com aquesta persecució es fa totes les setmanes en el mateix lloc Nastagio té una idea. Avisa els seus familiars i organitza un dinar campestre per a la setmana següent, en el mateix lloc de l’aparició dels esperits, i convida a la jove que estima i a la seua família. Passen els dies i el dia assenyalat, dinant, tots poden presenciar la tortura, mort i resurrecció de la jove, com a càstig per negar el seu amor al cavaller. La jove que rebutja a Nastagio capta la indirecta i immediatament havia “mudat el seu odi en amor”, i “estava disposada a complaure’l en tot”. No obstant això, Nastagio és un cavaller i “ho faria amb honor de la dama”, i així es casen pocs dies després, i “molt de temps joiosament van conviure tots dos.”

Per si no fora poc, el conte acaba amb un missatge moral de caràcter general, per a reforçar encara més aquesta dominació masclista: “I no sols el temor de la dama va ser l’autor d’aquell bé, sinó que totes les dones altives es van tornar poregoses, i d’aleshores endavant molt més que abans es van plegar al plaer dels homes.”

O en italià si voleu: “E non fu questa paura cagione solamente di questo bene, anzi sì tutte le ravignane donne paurose ne divennero, che sempre poi troppo più arrendevoli a’ piaceri degli uomini furono, che prima state non erano.”

El Decameró es troba en Internet en italià, en la web Biblioteca della Letteratura Italiana, una joia de web, amb 342 obres de 205 autors, totes de lliure accés, en arxius pdf molt ben editats. Ací teniu l’enllaç al pdf del Decameró. El conte de Nastagio degli Onesti es troba a la pàgina 470 d’aquest document.

Una cosa més, Sandro Botticelli va pintar quatre quadres sobre aquest conte per encàrrec de Llorenç de Mèdici el 1483. Els tres primers es troben al Prado i el quart en una col·lecció privada. Tot seguit els compartisc (cliqueu damunt per a veure’ls millor).

–

L’última cosa i em calle, per als insaciables, he penjat un vídeo del Museu del Prado amb una explicació molt bona dels tres primers quadres, feta per l’artista Marina Núñez. Val la pena.

–