LLIBRE. El patriotisme de «Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa» de Cristòfol Despuig (1557)

Llibres ens porten a llibres i així va ser com vaig arribar a l’obra Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Despuig. Escrit el 1557, però sense imprimir fins el 1877, és un llibre singular perquè és molt patriòtic. En ell trobem una defensa aferrissada de Catalunya i de la Corona d’Aragó, i una crítica a l’hegemonia i l’uniformisme dels castellans, que ja es feia de sentir.

L’obra s’estructura en sis col·loquis o converses que fan tres personatges, mentre passegen per la ciutat de Tortosa i vora l’Ebre. Només un dels col·loquis el faran en una cambra interior, perquè parlaran d’assumptes polítics delicats i s’estimen més ser prudents. Els protagonistes es diuen Lívio, Fabio i don Pedro. El primer és un cavaller tortosí, culte, vehement i crític. El segon, Fabio, és un ciutadà de Tortosa, més conformista. Don Pedro, el tercer, és un cavaller valencià de camí a Barcelona, tranquil i conciliador.

Vaig saber d’aquesta obra perquè apareixia citada en la introducció d’Enric Iborra a la primera part de la Crònica de Beuter (ací la meua ressenya). Em va picar la curiositat perquè deia el següent: «Durant el segle XVI, però, les lletres catalanes van produir almenys una obra que va tractar de contrarestar vigorosament la ideologia castellanista segregada pels historiadors al servei de la monarquia: Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfor Despuig.» Això havia de llegir-ho.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRES. Els Borja en tres novel·les

Tres novel·les m’he llegit fins ara sobre els Borja. La primera, fa anys, va ser Borja Papa de Joan Francesc Mira, i enguany han caigut La sang del príncep de Silvestre Vilaplana i Els Borja de Mario Puzo i Carol Gino. Les tres estan centrades en l’època del papat d’Alexandre VI (1492-1503), de nom Roderic de Borja, i en les intrigues i afers amb els seus fills Cèsar, Joan, Jofré i Lucrècia.

De les tres novel·les la pitjor és la de Mario Puzo i companyia. Es nota moltíssim que és un producte editorial pòstum. És horrorosa, no hi ha per on agafar-la. Té errades a punta pala, amb gossos que tenen noms en anglès (Heather i Hemp), amb menjars amb salsa de tomaca (en 1495!), amb fets i hipòtesis sense fonament ni trellat, i amb uns personatges que voldrien ser com El Padrino però que no arriben ni a ser una caricatura. Fins i tot hi ha un moment que Vanozza, la mare dels fills de Roderic, parlant amb ell l’anomena “Deric” i ell li diu “Vee”, molt adorable tot. El cas és que del llibre el millor potser són les tres primeres pàgines, una introducció bonica. La compartisc més avall. La resta del llibre, per a encendre foc, literalment.

La de Borja Papa me la vaig llegir fa molts anys, potser més de vint, acabada de publicar. Recorde que em va agradar però no em va entusiasmar. Sobretot em molestava que l’autor estava sempre present i feia digressions personals que mataven un poc el relat. Així i tot la vaig llegir amb plaer i després, en les visites que feia a Roma en aquells anys, durant la carrera, buscava en les sales vaticanes l’escut amb el bou dels Borja i les pintures de Pinturicchio, fàcils de reconéixer per l’ús que feia del color groc daurat.

Per últim, la de La sang del príncep de Silvestre Vilaplana potser és la més adient per als joves. Se centra en la figura de Cèsar Borja, el fill de Roderic. Va ser nomenat cardenal però va acabar de guerrer i general dels exèrcits papals, com un condottiero més d’aquella època. La mort de son pare, el Papa Alexandre VI, va trasbalsar tot el poder que els Borja hi havien acumulat i en poc temps van quedar relegats.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

ITÀLIA. Perugia segons Josep Pla

Llegint Cartes d’Itàlia de Josep Pla he trobat un capítol que m’interessa molt sobre la ciutat de Perugia. Aquest llibre és una selecció d’observacions molt personals sobre diferents ciutats, regions i aspectes d’Itàlia. Pla va viure a Itàlia uns quants anys i la coneixia bé.

Perugia és una ciutat que no es troba en els típics circuits turístics, ni falta que li fa. És una ciutat bellíssima, la capital de la regió de l’Úmbria, il cuore verde d’Italia, ubicada entre Roma i Florència més o menys. Allí vaig viure uns brevíssims tres mesos l’any 1998, durant l’Erasmus, quan m’especialitzava en arqueologia i història antiga. Coses de joventut.

Respecte a açò, al llibre apareix una anècdota que ve al cas: una vegada una persona li preguntà a l’escriptor Maurice Barrès, ja vell, quin plaer, si pogués, demanaria, i contestà: “Tenir vint anys i fer el primer viatge a Itàlia”. Als alumnes sempre els dic que han de viatjar, necessàriament. Si a més lligen, millor.

Cartes d’Itàlia és un llibre molt bonic, ple d’evocacions sensorials: colors, sabors, flaires i pudors, calors i freds, músiques i estridències. Si alguna cosa sabia Pla era posar adjectius.

Compartisc el fragment de Perugia, vull tenir-lo més a mà. Al final he posat unes imatges:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. Quinze contes del «Decameró» de Giovanni Boccaccio, i la bestialitat de Nastagio degli Onesti

El Decameró és una obra molt coneguda de la literatura italiana medieval. Està formada per cent contes, explicats en deu dies per deu joves de Florència, per a passar l’estona mentre es refugien en una finca de camp, per a evitar la Pesta Negra que està assolant la ciutat. El seu autor és Giovanni Boccaccio i participa com a narrador omniscient i afegeix una conclusió encantadora, una mena de captatio benevolentiae. No cal explicar massa aquest llibre: és famós per les seues històries eròtiques, però també trobem d’amor cortesà, d’enganys i fins i tot moralistes.

L’editorial 3i4 va publicar fa un temps un llibret amb una selecció de quinze contes del Decameró, que es llig molt bé. D’entre les històries seleccionades estan algunes populars com la de Masetto i el convent de monges, o la de Peronella i la gerra, ambdues molt sensuals. Havia llegides unes quantes en castellà quan era jovenet, en un llibre de mon pare, i recorde que vam parlar d’ell i me’l va recomanar, i que a ma mare no li va fer massa gràcia.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Crònica. Primera part de la història de València» de Pere Antoni Beuter (1538)

La Crònica de Beuter és com un vell conegut per a qualsevol valencià interessat en la història: te la trobes de quan en quan, en alguna cita, en bibliografies, generalment en introduccions d’altres escrits. Aquesta mena de llibres són prou coneguts, acostumen a aparèixer citats per erudits locals, en revistes de festes, fins i tot en coses més serioses i científiques, però la meua impressió és que no són gaire llegits. És graciós perquè, per exemple, quan en una reunió de gent sabuda algú cita un llibre com aquest tothom fa cara de serafí. Com a excusa típica, hi ha tanta cosa per llegir.

Per això, per a mi llegir la Primera part de la Crònica de Beuter ha estat una experiència curiosa. L’he llegida amb atenció, amb el llapis a la mà, com sempre. He gaudit de comprovar el que diu realment, i com ho diu, amb el seu valencià prou modern, no gaire complicat per al lector actual. També he gaudit de trobar algunes cites que coneixia de tant haver-les llegit en altres llocs, i divertint-me molt en alguns passatges, i avorrint-me en els més feixucs. Ha estat una activitat estimulant, perquè tot em sonava i és molt entretingut fer comparacions amb la visió que tenim actualment del passat, tan primmirada. L’ha publicada la Institució Alfons el Magnànim, amb una introducció i edició magnífica a cura d’Enric Iborra.

Pere Antoni Beuter va ser un capellà valencià que va viure durant la primera meitat del segle XVI, quan regnava l’emperador Carles V i només faltava Portugal per assolir una unió peninsular que semblava inevitable. Va publicar la Primera part de la seua Crònica el 1538 en valencià, i traduïda al castellà el 1546. La Segunda parte la va publicar només en castellà el 1551. Com a fet sociolingüístic és tot un exemple de la progressiva uniformitat cultural dels regnes peninsulars sota el predomini castellà. També que, amb la impremta, hi havia més mercat en castellà. Veient aquestes coses no sé com és possible que existim encara els valencians.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »