ADEU SANT VICENT: una memòria informal del curs 2019-2020

Com a recordatori, compartisc una llista d’activitats destacades que he fet aquest curs amb els alumnes de l’IES Maria Blasco de Sant Vicent del Raspeig (l’Alacantí).

Enguany he tingut 6 grups i només 1 assignatura, 2n d’ESO, amb un total de 153 alumnes, encara que cada grup (i cada alumne) tenia diferents capacitats. A més m’ha tocat fer les classes només en castellà i hem viscut la pandèmia de la COVID-19. No cal insistir que ha estat un curs raríssim.

2n d’ESO

1. PRIMERA AVALUACIÓ

– Dossier de mapes (llista de relleus).

Treball de làpides i epitafis de protagonistes de l’edat mitjana i moderna, i posterior exposició als corredors de l’institut.

– Treballet sobre Pesta Negra i el masclisme, a partir del relat de «Nastagio degli Onesti» del Decameró de Boccaccio i els quadres que va pintar Botticelli.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

EXPOSICIÓ. L’art romànic i gòtic segons el #visualthinking

Cartell de l’exposició

 

La tècnica del #visualthinking consisteix en explicar un tema o assumpte amb dibuixets (si ho he entés bé). Algunes indicacions:

  • S’han de simplificar els conceptes, i mostrar-los amb dibuixos esquemàtics. Les emoticones i els gràfics del whatssap en són un bon exemple.
  • És recomanable fer-ho utilitzant només la cara d’un full, generalment un DIN A-3.
  • El que importa no és tant la qualitat artística (encara que s’agraeix), com la gràcia i el missatge que es vol transmetre.
  • Han d’haver-hi poques paraules, i si pot ser cap frase. Només dibuixos i conceptes clau.
  • El resultat ha de ser una mena d’esquema visual agradable i vistós (com una auca, però sense quasi text).

Segons la meua experiència, açò del #visualthinking sol agradar als alumnes i fins ara quasi tots em presenten treballs molt decents. He comprovat que solen fer-ho millor els alumnes de 1r i 2n d’ESO que els més majors, i sovint em porte sorpreses, perquè alguns alumnes que no destaquen en classe ni en els exàmens tenen molta creativitat i porten murals destacables.

Enguany, que tinc una caterva d’alumnes de 2n d’ESO, no m’he calfat el cap i hem fet un clàssic: murals sobre l’art romànic i sobre el gòtic, aquest últim de manera voluntària, per als insaciables. 

Al final tenia més de 100 murals damunt la taula (ho podien fer individualment o per parelles). He qualificat sobre 10 tenint en compte els següents aspectes:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

PEL·LÍCULA. Veure sis voltes «El nom de la rosa»

Com a activitat final per als temes de l’Europa feudal i la crisi baixmedieval vam veure en classe la pel·lícula El nom de la rosa. Com enguany tinc 6 grups de 2n d’ESO la vaig veure 6 voltes, i va ser tota una experiència per a mi comparar com reaccionaven els diversos grups. La vam veure la setmana del 9 al 13 de desembre, a final del trimestre, en tres sessions. Va ser curiós perquè els dos grups més «bons» es van portar malament, i molts no em vam lliurar el qüestionari que havien de fer, mentre que els grups més «roïns» van seguir la història i em sembla que van aprofitar l’activitat. Van trencar tots els prejudicis. Sobretot es va notar en la posada en comú que vam fer després de veure la pel·lícula.

Posar pel·lícules en classe sempre és problemàtic. Hi ha grups que no les aguanten. Per això, vaig estar a punt de posar Robin Hood, príncipe de ladrones, però vaig recapacitar a temps. Malgrat que El nom de la rosa és una pel·lícula un poc antiga (1986), amb una cosmovisió molt allunyada dels nostres alumnes, sense efectes digitals ni grans escarafalls, la veritat és que m’encanta i no en conec cap altra que tracte tan bé tants temes de l’edat mitjana, i també alguns encara vigents. En general els alumnes es van portar bé.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. Els remordiments per llegir «Historia de la Edad Media» d’Indro Montanelli

Indro Montanelli va ser un periodista italià molt popular i reconegut que va viure durant bona part del segle XX. Va escriure diversos llibres de divulgació històrica que van arribar a ser èxits de venda, com per exemple la seua Història de Roma i la Història dels grecs. La seua Historia de la Edad Media no és tan coneguda, és va publicar l’any 1965, escrita amb el periodista Roberto Gervaso, però manté el to divulgatiu dels altres llibres.

Cal dir, en primer lloc, que el títol en castellà és incorrecte perquè el llibre se centra només en el final de l’Imperi Romà i en l’alta edat mitjana (476-1000 dC). Li falta tot el contingut de la plena i baixa edat mitjana (1000-1492 dC), és a dir la meitat de l’edat mitjana o més, perquè en aquest segon i tercer període és quan esdevé la major part de la “molla” d’aquesta edat històrica. Ningú en l’editorial se n’havia adonat? El cas és que el títol en italià és L’Italia dei Secoli Bui, que va a ser més o menys “Itàlia en els segles foscos”, perquè en les quasi quatre-centes pàgines sobretot parla del que passa a Itàlia, encara que també hi ha diversos capítols dedicats a Bizanci, l’Imperi Carolingi o l’Islam.

Montanelli va triomfar amb els seus llibres pel seu estil periodístic tan atractiu, per captar l’atenció del lector des del començ, amb nombroses anècdotes i entretinguts retrats de personatges. També hi ha explicacions dels fets històrics més àrids, però no arriben a ofegar el relat. No obstant això, els seus llibres tenen un inconvenient ben gros, i encara que m’agraden molt tinc remordiments per llegir-los. En concret això em passa quan Montanelli clava cullerada i fa valoracions personals, afegint comentaris que volen ser un contrapunt o un aclariment divertit però que generalment solen ser molt conservadors, fins i tot això que es diu “políticament incorrectes”. Amb eixos comentaris el llibre s’enfonsa, i el que era un relat amè provoca malestar i l’arrufament involuntari del nas, com dient “Montanelli, això no feia falta”.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. Quinze contes del «Decameró» de Giovanni Boccaccio, i la bestialitat de Nastagio degli Onesti

El Decameró és una obra molt coneguda de la literatura italiana medieval. Està formada per cent contes, explicats en deu dies per deu joves de Florència, per a passar l’estona mentre es refugien en una finca de camp, per a evitar la Pesta Negra que està assolant la ciutat. El seu autor és Giovanni Boccaccio i participa com a narrador omniscient i afegeix una conclusió encantadora, una mena de captatio benevolentiae. No cal explicar massa aquest llibre: és famós per les seues històries eròtiques, però també trobem d’amor cortesà, d’enganys i fins i tot moralistes.

L’editorial 3i4 va publicar fa un temps un llibret amb una selecció de quinze contes del Decameró, que es llig molt bé. D’entre les històries seleccionades estan algunes populars com la de Masetto i el convent de monges, o la de Peronella i la gerra, ambdues molt sensuals. Havia llegides unes quantes en castellà quan era jovenet, en un llibre de mon pare, i recorde que vam parlar d’ell i me’l va recomanar, i que a ma mare no li va fer massa gràcia.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »