VÍDEOS. Llista de vídeos per a Geografia i Història de 2n d’ESO

Per a 2n d’ESO he fet dos llistes de reproducció en YouTube. Una per a Història i l’altra per a Geografia. De moment són quasi uns 100 vídeos, gens complicats, la majoria de canals coneguts com Artehistoria, Academia Play o EduCaixa.

La idea me l’ha donada Clara Pastor, una companya de Sant Vicent, que té la seua pròpia llista de vídeos i de la qual n’he agafat un bon grapat.

Els he ordenat, des de la caiguda de Roma fins al segle XVIII. Poden servir per a il·lustrar els continguts, i sobretot per a canviar d’activitat en classe (els alumnes ho necessiten). També vaig a enllaçar-los en les presentacions de diapositives que estic preparant. No soc un gran enamorat dels “power point”, però els alumnes me’ls demanen. Es veu que ja estan acostumats. Si el resultat és positiu, faré més llistes de reproducció per als altres cursos. Tot ben senzill i ben alegre, i ben ordenat.

 

Enllaç: llista de vídeos d’Història de 2n d’ESO

–

Enllaç: llista de vídeos de Geografia de 2n d’ESO

–

LLIBRE. Quinze contes del «Decameró» de Giovanni Boccaccio, i la bestialitat de Nastagio degli Onesti

El Decameró és una obra molt coneguda de la literatura italiana medieval. Està formada per cent contes, explicats en deu dies per deu joves de Florència, per a passar l’estona mentre es refugien en una finca de camp, per a evitar la Pesta Negra que està assolant la ciutat. El seu autor és Giovanni Boccaccio i participa com a narrador omniscient i afegeix una conclusió encantadora, una mena de captatio benevolentiae. No cal explicar massa aquest llibre: és famós per les seues històries eròtiques, però també trobem d’amor cortesà, d’enganys i fins i tot moralistes.

L’editorial 3i4 va publicar fa un temps un llibret amb una selecció de quinze contes del Decameró, que es llig molt bé. D’entre les històries seleccionades estan algunes populars com la de Masetto i el convent de monges, o la de Peronella i la gerra, ambdues molt sensuals. Havia llegides unes quantes en castellà quan era jovenet, en un llibre de mon pare, i recorde que vam parlar d’ell i me’l va recomanar, i que a ma mare no li va fer massa gràcia.

LLIBRE. «Crònica. Primera part de la història de València» de Pere Antoni Beuter (1538)

La Crònica de Beuter és com un vell conegut per a qualsevol valencià interessat en la història: te la trobes de quan en quan, en alguna cita, en bibliografies, generalment en introduccions d’altres escrits. Aquesta mena de llibres són prou coneguts, acostumen a aparèixer citats per erudits locals, en revistes de festes, fins i tot en coses més serioses i científiques, però la meua impressió és que no són gaire llegits. És graciós perquè, per exemple, quan en una reunió de gent sabuda algú cita un llibre com aquest tothom fa cara de serafí. Com a excusa típica, hi ha tanta cosa per llegir.

Per això, per a mi llegir la Primera part de la Crònica de Beuter ha estat una experiència curiosa. L’he llegida amb atenció, amb el llapis a la mà, com sempre. He gaudit de comprovar el que diu realment, i com ho diu, amb el seu valencià prou modern, no gaire complicat per al lector actual. També he gaudit de trobar algunes cites que coneixia de tant haver-les llegit en altres llocs, i divertint-me molt en alguns passatges, i avorrint-me en els més feixucs. Ha estat una activitat estimulant, perquè tot em sonava i és molt entretingut fer comparacions amb la visió que tenim actualment del passat, tan primmirada. L’ha publicada la Institució Alfons el Magnànim, amb una introducció i edició magnífica a cura d’Enric Iborra.

Pere Antoni Beuter va ser un capellà valencià que va viure durant la primera meitat del segle XVI, quan regnava l’emperador Carles V i només faltava Portugal per assolir una unió peninsular que semblava inevitable. Va publicar la Primera part de la seua Crònica el 1538 en valencià, i traduïda al castellà el 1546. La Segunda parte la va publicar només en castellà el 1551. Com a fet sociolingüístic és tot un exemple de la progressiva uniformitat cultural dels regnes peninsulars sota el predomini castellà. També que, amb la impremta, hi havia més mercat en castellà. Veient aquestes coses no sé com és possible que existim encara els valencians.

PAÍS VALENCIÀ. «Els valencians, des de quan són valencians?» per Vicent Baydal

Açò s’ha de veure. Compartisc un vídeo que no té desperdici, amb una intervenció de l’historiador medievalista Vicent Baydal al TEDx de València. Dura només un quart d’hora i explica l’origen de la identitat valenciana, allà pel segle XIV, d’una manera ben clarificadora.

És un vídeo necessari perquè per a moltes persones els valencians venim de l’època musulmana, o l’època romana, o fins i tot abans, i ho defenen sense cap prova, i tan feliços. El cas és que fa temps que els historiadors estan d’acord que la identitat valenciana es va anar construint a partir de la conquesta de Jaume I, amb catalans i aragonesos.

Per cert, tot açò també està en paper ben detallat, al llibre Els valencians, des de quan són valencians?, però comencem pel vídeo: 

 

–

POESIA. Descobrint la poesia aràbigo-valenciana de Xarq al-Andalus

(Portada del llibre)

 

Mireu quin poema:

Aixecà l’esguard vers les estrelles
i elles, encisades de tanta boniquesa
van trontollar, i caure, una a una,
sobre la galta, on, amb enveja,
les he vistes ennegrir, una a una.

     («Les pigues» d’Ibn al-Labbana de Dènia)

L’he trobat a un llibret sobre poesies aràbigo-valencianes que m’ha encantat, publicat l’any 1987, evidentment descatalogat, i que es titula Guia Didàctica Xarq Al-Andalus. Aquest llibret serveix per a entendre i poder treballar a l’aula uns poemes que el grup Al Tall va musicar dos anys abans, amb la col·laboració del grup Muluk el Hwa. Els autors del llibret són els professors i escriptors valencians Carme Miquel i Josep Piera. Però no ens equivoquem, no és només una proposta pedagògica ja que, tal com diuen els autors, els cants d’aquest disc «són retalls de sensibilitat i elements per al sentiment. Lletres bellíssimes i músiques colpidores s’hi uneixen per provocar emocions, per fer vibrar i sentir». La guia doncs està pensada com a una eina formativa, però complementària del que és l’autèntic objectiu: «primer sentir, gaudir, copsar la bellesa. Després, les altres qüestions.»

Té dos parts molt clares, una primera amb un breu repàs a la història d’Al-Andalus i el món islàmic valencià, amb els diferents períodes: la conquesta islàmica (711), l’emirat dependent, l’emirat independent a partir d’Abd-ar-Rahman I (756), el califat de Còrdova a partir d’Abd-ar-Rahman III (929), la crisi califal i l’inici dels regnes de taifes (entre el 1008 i el 1031), les invasions dels almoràvits (finals del segle XI) i dels almohades (mitjans del segle XII), i la desfeta final (segle XIII), de la qual només sobreviuria el regne de Granada. També trobem una notes sobre l’economia, societat i cultura d’Al-Andalus.