PAÍS VALENCIÀ. «Els valencians, des de quan són valencians?» per Vicent Baydal

pais-valencia-testime

Açò s’ha de veure. Compartisc un vídeo que no té desperdici, amb una intervenció de l’historiador medievalista Vicent Baydal al TEDx de València. Dura només un quart d’hora i explica l’origen de la identitat valenciana, allà pel segle XIV, d’una manera ben clarificadora.

És un vídeo necessari perquè per a moltes persones els valencians venim de l’època musulmana, o l’època romana, o fins i tot abans, i ho defenen sense cap prova, i tan feliços. El cas és que fa temps que els historiadors estan d’acord que la identitat valenciana es va anar construint a partir de la conquesta de Jaume I, amb catalans i aragonesos.

Per cert, tot açò també està en paper ben detallat, al llibre Els valencians, des de quan són valencians?, però comencem pel vídeo: 

 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

TEXT. «És justa la Història?» per Stefan Zweig (1922)

Stefan Zweig (1881-1942)

Stefan Zweig (1881-1942)

Llegint El legado de Europa d’Stefan Zweig he trobat aquest breu escrit titulat “És justa la Història?”, datat en 1922. M’ha agradat tant que vull compartir-lo. L’he llegit en la traducció antiga de l’Editorial Juventud, no en la més recent d’Acantilado. En català no l’he trobat. Dóna igual, jo per Zweig aprendria alemany.

 

¿Es justa la Historia?

«Porque al que tiene, le será dado, para que tenga en abundancia; pero al que no tiene, aun lo que tiene le será quitado.» Esta frase, aunque tiene una antigüedad de dos mil años, sigue conservando todo su valor en la actualidad. A quien tiene éxito, el éxito lo asedia, a quien tiene riquezas, el oro nuevo y fresco le afluye y, todavía más que el ofrecimiento del oro, el entusiasmo voluntario de los colaboradores y de las almas cansadas, porque el poder es la materia más misteriosa del mundo. Atrae con fuerza magnética al individuo, con fuerza sugestiva a la masa, que rara vez se pregunta dónde se gana ese poder y dónde se pierde, sino que se limita a sentir su presencia como un aumento de su propia vida, que entrega ciegamente. Siempre fue la más peligrosa cualidad de los pueblos la de colocarse voluntariamente bajo el yugo, la de lanzarse entusiasmados a la servidumbre. Y, con frecuencia, a la servidumbre del éxito.

En todas las épocas ha regido esa frase cruel: al que tiene le será dado. Pero hay algo más curioso que esto: también la Historia, también ella, que debía ser desapasionada, justa y clara de juicio, también ella se inclina, como la mayoría de los hombres, del lado del éxito; también ella agranda posteriormente a los grandes, a los vencedores, y empequeñece o silencia a los vencidos. A la gloria efectiva de los gloriosos acumula, además, las leyendas, y todo gran hombre aparece casi siempre, a los ojos de la Historia, más grande aún de lo que fue en realidad, y a los incontables pequeños se les quita lo que a los grandes se les añade.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

ARTICLE. «La Revolució Russa i nosaltres» per Josep Fontana (1917-2017)

lenin_1917_revolucio_russa

Comencem el 2017 i enguany se celebra el primer centenari de la Revolució Russa. No serà una efemèride massa popular, ja que malgrat totes les barbaritats posteriors en aquell moment va ser un intent molt seriós de millorar el món, de crear una societat més igualitària i solidària, i sí, aquell intent va fracassar.

No obstant això, val la pena recordar-ho, i per això vull compartir un text molt recomanable. Es tracta de la conferència que l’historiador Josep Fontana va realitzar a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) el passat 24 d’octubre de 2016 al marc de les jornades sobre la Revolució Russa organitzades per la Comissió del Centenari de la Revolució Russa.

Del professor Fontana ja hem compartit altres textos a Historiata, com per exemple la ressenya de La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, o els articles Després de la crisi i l’entranyable Demasiados retrocesos (sobre la Història Contemporània d’Espanya). Ara repassem la importància història de la Revolució Russa. Impecable.

Font d’informació: fundacioalternativa.cat, 08/11/2016 [consultat l’01/01/2017]

 

Article «La Revolució Russa i nosaltres»:

«Cap a 1890 els partits socialistes europeus, agrupats en la Segona Internacional, havien abandonat la il·lusió revolucionària i defensaven una via reformista que els havia de dur a integrar-se en els parlaments burgesos, confiant en què un dia podrien accedir al poder a través de les eleccions i que des d’allí procedirien a transformar la societat. D’aquesta manera els partits socialistes alemany, italià, espanyol, el francès, que mantenia encara el nom de Secció francesa de la Internacional Obrera, o el laborisme britànic van optar per una política reformista, encara que conservessin la retòrica revolucionària del marxisme per tal de no desconcertar els seus seguidors obrers, que havien de seguir creient que els seus partits lluitaven per una transformació total de la societat.

La contradicció entre retòrica i praxis va esclatar amb motiu de la proximitat de la Gran guerra de 1914. Al congrés que la Internacional socialista va celebrar a Basilea en novembre de 1912 es va proclamar  que “era el deure de les classes obreres i dels seus representants parlamentaris (…) realitzar tots els esforços possibles per tal de prevenir l’inici de la guerra” i que, si aquesta finalment començava, havien d’intervenir perquè acabés ràpidament i “utilitzar la crisi econòmica i política causada per la guerra per revoltar el poble i accelerar la caiguda del govern de la classe capitalista”. El congrés proclamava, a més, la seva satisfacció davant de “la completa unanimitat dels partits socialistes i dels sindicats de tots els països en la guerra contra la guerra”, i cridava “els treballadors de tots els països a oposar el poder de la solidaritat internacional del proletariat a l’imperialisme capitalista”.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LECTURES. Gombrich i altres coses de llegir

breu-historia-del-mon_ernst-h-gombrich

Aquest primer trimestre de curs he fet una cosa que no s’ha de fer: vaig posar als alumnes un treball sobre un llibre. Ho vaig fer en 1r de BAT, a l’assignatura d’Història del Món Contemporani. El treball en sí no era difícil: havien de triar un llibre d’entre sis que els oferia, llegir-lo,  apuntar allò que més els cridava l’atenció i presentar-me una breu ressenya (3 pàgines). Sobretot els demanava que m’explicaren la seua experiència de lectura, i que foren sincers.

Els llibres que els vaig proposar eren els següents: Breu història del món d’Ernst H. Gombrich, Moments estel·lars de la humanitat d’Stefan Zweig, Civilización de Kenneth Clark, Sobre la llibertat de John Stuart Mill, Los sueños de la razón de José Antonio Marina, i per acabar la llista vaig posar un llibre que no m’agrada, i ho vaig fer per covardia, per si de cas. Aquest últim és una lectura típica d’institut, la novel·la Júlia d’Isabel-Clara Simó. Al final la gran majora va triar Júlia, segons em van dir perquè el tenien per casa, encara que la raó més probable és que vaig cometre l’error de dir-los que era el més facilet, que el podien triar si només volien complir amb el treball, i també supose que li donarà punts a aquest llibre el fet que hi ha multitud de “treballs” sobre Júlia al Rincón de Vago.

Per a fer aquest treball tenien dos mesos, i cada quinze dies féiem “tutories de la lectura”, però no va servir per a molt i al final la majoria va presentar un treball normalet, per a passar l’expedient, encara que les anotacions sinceres dels alumnes han sigut molt divertides, del tipus “el llibre és horrorós” o “avorridíssim”, o “només el recomanaria a algú que no pot dormir”. La pròxima volta que propose llegir un llibre he de millorar el plantejament de l’activitat. Queda pendent, perquè encara no sé com fer-ho.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Historia del mundo contada para escépticos» de Juan Eslava Galán (2012)

historia-del-mundo-contada-para-escepticos-juan-eslava-galan

M’interessen molt els llibres de divulgació històrica. Quan en veig un tinc el costum de fullejar-lo, per si trobe un tresor que poguera recomanar de manera general. Però quasi sempre acabe decebut: solen ser llibres tremendament simples i maniqueus, escrits per locutors radiofònics o autors que tenen la ploma molt solta. 

Historia del mundo contada para escépticos de Juan Eslava Galán no és una excepció. En un principi té bona pinta: capítols curts, una visió general de la història, amb una selecció de dades bàsiques, imatges i alguns mapes. Però no, en la meua opinió no és gens recomanable com a llibre de divulgació d’història general. Per què? Perquè no deixa de ser una història personal, plena d’estereotips i prejudicis, que a tota hora ens està alliçonant sobre el que està bé i mal, amb un humor sarcàstic, molt suat, que almenys a mi no em fa gràcia, de la típica persona cremada i farta de tot que es dedica a perorar davant d’un públic fidel que li riu les gràcies.

Supose que per això aquest llibre es titula “para escépticos”, però crec que és incorrecte, perquè un escèptic no és exactament un ressentit o un amargat (com molta gent equivocadament creu), sinó una persona que dubta, que li costa trobar veritats absolutes, i justament aquest llibre està pleníssim d’afirmacions dogmàtiques.

Per què, doncs, faig aquesta entrada? Perquè d’alguna manera tenia ganes de mostrar que al mercat editorial trobem de tot, i que als que ens agrada llegir de vegades ens empassem alguna pífia, que no només llegim llibres exquisits, i que no tot val, perquè és una llàstima perdre uns dies llegint pamflets infumables. L’única cosa positiva que trobe d’aquestes lectures és que aprens a valorar més els llibres honestos, a saber què t’agrada i que no, a comparar i a triar.  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE i WEB. “Clapir. El crit de la Història” (2015)

clapir.el_crit_de_la_història

Primer que res, què és clapir? Clapir és “fer clapits”, i un clapit és un “lladruc sec”, o també un “crit sec, agut i penetrant del gos”.

També, Clapir, és el nom que ha agafat un grup de joves investigadors d’Història, formats a la Universitat de València. Aquest grup es va crear l’any 2013 i al seu web Clapir podem trobar articles divulgatius sobre diversos aspectes de la història valenciana. A finals de 2015, gràcies a una campanya de mecenatge exitosa, han aconseguit publicar el llibre Clapir. El crit de la Història, en paper, editat per Llibres de la Drassana, amb una selecció de 21 articles.

Aquest llibre és un treball que vol ser rigorós, i que ha de servir per a fomentar l’interés i difondre la història del País Valencià. Està fet per joves que se’ls nota les ganes, escrit en valencià (que no és poca cosa), i amb temes que resulten atractius per a qualsevol persona mínimament curiosa, com per exemple la descripció de la Valentia romana, la convivència amb els jueus a l’Edat Mitjana, la revolta de les Germanies, o altres episodis més anecdòtics o puntuals però també interessants, com l’arribada del cinema a València, l’emigració valenciana a Nova York o l’agònic final de la Segona República al port d’Alacant. També, com que jo sóc alcoià, i els alcoians tenim fama de ser molt “patriotes”, vull destacar els capítols que fan referència al meu poble, el primer sobre la revolució alcoiana del Petroli (“Acabaràs com Pelletes”), un fet que esdevingué durant la Primera República (1873), i el segon sobre la història de solidaritat de l’Hospital Sueco-Noruego, durant la Guerra Civil.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Resum de literatura llatina» de Carles Riba (1928)

Literatura llatina sobrecoberta.indd

Resum de literatura llatina és una obra breu que ens serveix d’introducció i d’esquema general de la literatura llatina, des dels seus orígens fins la fi de l’Imperi el 476 dC. En ella trobarem una breu presentació dels principals autors llatins, amb algunes notes sobre cada període i les principals obres. A l’igual que passava amb el Resum de literatura grega, que vaig comentar fa uns dies, aquesta obra és la publicació d’uns apunts de Carles Riba (1893-1959), el gran poeta i hel·lenista català del segle XX, de quan donava classes en l’Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat de Catalunya. En aquesta reedició, a càrrec d’Edicions Cal·lígraf, quasi un segle després de la primera, trobarem també una segona part amb una antologia de textos, molt ben triats, a cura d’Eusebi Ayensa.

No tinc problema en dir-ho: he gaudit molt de llegir, amb el llapis en la mà, aquest resum. Al final, entre unes coses i d’altres, he començat un estiu d’allò més clàssic gràcies a la lectura no planificada de llibres sobre grecs i romans, llevat de les urgències laborals, els compromisos familiars i la previsible tòrrida calor, també molt clàssic tot això. Compartisc unes notes de la meua experiència:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Resum de literatura grega” de Carles Riba (1927), reeditat i amb una antologia de textos impagable

portada-carles-riba-resum-literatura-grega

Resum de literatura grega és un llibre amb unes lliçons de Carles Riba (1893-1959), un reconegut poeta i homenot de la cultura catalana de la primera meitat del segle XX. Aquestes lliçons les impartia a l’Escola Superior de Bibliotecàries, de 1916 a 1924, en el marc del projecte cultural de la Mancomunitat de Catalunya, ja sabeu, la de Prat de la Riba i companyia.

Aquest llibre es va publicar originalment el 1927, i ara s’ha reeditat per Edicions Cal·lígraf, una editorial de Figueres que no coneixia de res fins que Enric Iborra va recomanar aquest llibre al seu bloc la serp blanca.

Per la meua part em trobe molt còmode llegint sobre els clàssics, encara que reconec que, així, de colp, veure un llibre sobre literatura grega clàssica pot fer un poc de mandra. Per a la majoria és un tema massa culte, elevat, fins i tot un tant hieràtic. Però per a tota persona que tinga una curiositat natural insaciable aquest petit llibre és molt recomanable: serveix com a mapa, per a veure què és això de la literatura grega.

El llibre té tres parts: un pròleg a càrrec d’Eusebi Ayensa, el text original de Carles Riba, de poc més de cinquanta pàgines, molt esquemàtic però amb algunes anotacions, per a mi, molt divertides i suggeridores, i finalment una antologia de textos realitzada també per Eusebi Ayensa.

Crec que és un llibre que sap a poc, no perquè estiga incomplet, sinó perque fa ganes de llegir més sobre l’antiga Grècia, i perquè amb llibres com aquest la solemnitat clàssica desapareix un poc i la seua història esdevé més humana, més acolorida i sobretot més actual. Els grecs no eren només musculats superherois i diletants filòsofs, sinó també homes i dones ben vius que van saber traslladar les seues cabòries, que són les nostres també, a la seua literatura.

Per a complementar aquest llibre recomane la Història dels grecs d’Indro Montanelli, un periodista italià que fou un gran divulgador cultural. Me’l vaig llegir fa temps, i és un dels pocs llibres que he llegit en la llengua original (Storia dei greci). Tinc ganes de tornar-me’l a llegir.

També em va agradar molt Historia menor de Grecia, de Pedro Olalla, farcit d’històries breus i molt significatives. Per a estar sempre rellegint-lo.

Per cert, també hi ha un Resum de literatura latina del mateix Carles Riba, també publicat per Edicions Cal·lígraf, i encara que el vaig demanar farà un parell de mesos, al mateix temps que el resum de la grega, no hi ha manera que me’l porten. De vegades sembla que les distribuïdores fan boicot a les petites llibreries que encara resisteixen a tanta deixadesa. Demà m’escaparé una estona de la faena i tornaré a passar-me per la llibreria que més visite, la Llibreria Llorens al carrer Sant Llorenç d’Alcoi, petita, incòmoda i encantadora, i saludaré als coneguts, els recordaré la comanda i somriuré amb complicitat mentre telefonen al distribuïdor davant de mi per a preguntar-li que què passa amb el meu llibre.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Nadie es neutral en un tren en marcha” de Howard Zinn (1994), les memòries d’un historiador combatiu

Howard Zinn (1922-2010)

Howard Zinn (1922-2010)

“Nunca en mis clases he ocultado mis ideas políticas, el odio que me inspira la guerra y el militarismo, la indignación que me produce la desigualdad por cuestiones de raza, mi fe en el socialismo democrático, en la distribución racional y justa de las riquezas del mundo”.

M’encanta la claredat. Aquesta afirmació, tan políticament i pedagògicament “incorrecta”, és una de les moltes semblants que es poden trobar en aquest llibre de memòries. Howard Zinn, l’autor, (1922-2010) va ser un historiador i politòleg nord-americà que va destacar pel seu compromís social. Va nàixer dins d’una família humil a Nova York, de jove va treballar en nombroses faenes manuals i va servir en un bombarder durant la II Guerra Mundial. Va arribar a professor de Ciències Socials passats els trenta anys i el primer lloc on va treballar va ser a una escola universitària per a negres a Atlanta, on va topar amb la segregació racial i l’educació tradicional. Posteriorment va ser professor a la Universitat de Boston. Va lluitar sempre a favor dels drets civils dels negres, de les dones i de les minories, contra les injustícies i les desigualtats, i es va oposar públicament a la guerra de Vietnam. Va defendre un activisme optimista, amb sentit de l’humor i fugint de dogmatismes. La seua obra més popular és A People’s History of the United States (1980), publicada també en castellà amb el títol La otra historia de los Estados Unidos (enllaç a l’editorial Hiru), on qüestionava la tradicional història del seu país, basada en un relat d’èxits cap a la llibertat, i denunciava les matances als indígenes, l’explotació social, les desigualtats i la cultura de la violència. La veritat és que va ser una persona fascinant.

 

portada_howard_zinn_nadie_neutral_tren_machaAquest llibre me’l va recomanar fa un temps Marc Ferri, un professor d’història amb qui vaig coincidir a Alzira. Em va dir que “Howard Zinn és el Noam Chomsky dels historiadors”. Vaja que sí, de fet Zinn i Chomsky van ser durant molts anys amics i companys de lluites.

Potser la frase més colpidora del llibre és el mateix títol: “Ningú és neutral en un tren en marxa”. M’agradaria recordar-la sempre. És una frase que l’autor deia als seus alumnes i que explica una idea molt senzilla: ningú, absolutament ningú, pot dir que és neutral (o objectiu), perquè proclamar-se neutral significa deixar-se portar pel corrent, acceptar les injustícies, ser un covard, o com a mínim un pusil·lànime. Aquesta frase sintetitza centenars de pàgines sobre el debat entre l’objectivitat i la subjectivitat en les ciències socials, i en la vida.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Ébano” de Ryszard Kapuscinski (1998), una bona descripció d’Àfrica

Ebano-Ryszard-Kapuscinski

M’agrada llegir a Kapuscinski. M’agrada perquè em sembla un periodista que sabia descriure molt bé, i això no és gens fàcil. La majoria de periodistes (i d’escriptors) cauen en tòpics i en sensibleries molt suades, i es dediquen a jutjar. Ébano és una descripció magnífica de l’Àfrica que ell va viure com a corresponsal d’un periòdic polonés, durant bona part de la segona meitat del segle XX, quan es van anar independitzant les colònies dels antics imperis europeus. No trobem quasi opinions de Kapuscinski, ell descriu, perquè sembla que té molt clar que Àfrica és un món propi, un gran continent molt divers i desconegut, i es nota que li fascinava.

Ébano (que en català es diu eben o banús) es llig molt bé, té vora trenta capítols i poc més de tres-centes pàgines. Per a mi serveix per a complementar l’àrida lletra dels manuals de Geografia, tant la part física com sobretot la humana. Està format per relats on apareixen moltes persones que l’autor es va trobant en els seus viatges, i on el canviant paisatge i la tòrrida calor africana estan ben presents.

En aquesta obra trobem diverses pinzellades de l’Àfrica post-colonial: grans líders del Tercer Món com Nkrumah de Ghana, la brutalitat de dictadures com la d’Idi Amín a Uganda, la guerra d’independència d’Eritrea contra el règim prosoviètic de Mengistu a Etiòpia, la història del colp d’Estat a Libèria el 1990 i l’assassinat detallat del dictador Samuel Doe, o matances com les de Rwanda entre hutus i tutsis el 1994. Ens queda el regust d’un continent ple d’estats fracassats, corrupció i guerres civils, amb el domini dels senyors de la guerra, la fam i la misèria anònima, el neocolonialisme, però també trobem magnífiques descripcions de l’inclement sol i l’omnipresent calor, de la sofrida vegetació que sobreviu malgrat tot, de la importància de l’aigua i dels pous, dels insectes i les malalties tropicals, del dia i de la nit africana, i especialment de la gent, gent pertot arreu, de les masses que fugen del camp i congestionen les ciutats, persones que tenaçment sobreviuen enmig d’un clima tan hostil. És la descripció d’una Àfrica quotidiana i riquíssima en la seua varietat.

Respecte a Ryszard Kapuscinski (Polònia, 1932-2007): va ser un escriptor i periodista polonès que va treballar de corresponsal per tot el món, però sobretot a Àfrica. Va escriure un bon grapat de llibres sobre les seues cròniques i els seus viatges. A Historiata podeu trobar la ressenya del relat impagable que va fer de la caiguda de la Unió Soviètica a L’Imperi (1993), o un llibre autobiogràfic de viatges a Viatges amb Heròdot (2004). Respecte a Ébano jo he llegit una edició en castellà publicada per Ediciones Folio el 2004, però he vist que hi ha una edició en català a l’editorial Empúries titulada Eben.

eben_ryszard_kapuscinski_empúriesPer acabar, reproduisc una selecció de fragments del llibre que m’han agradat molt i que es poden utilitzar per il·lustrar algunes qüestions en l’aula.

ÍNDEX:

  1. El concepte del temps a Europa i a Àfrica
  2. El provincianisme
  3. Liberia, un exemple d’hegemonia cultural (esclavista)
  4. Els warlords, els senyors de la guerra
  5. Què és la Història a Àfrica?


Llegeix la resta d’aquesta entrada »