GUILLEM. La presentació d’Inés

Inés Juan Miró, una alumna d’Història d’Espanya de 2n de BAT de l’IES Pare Vitòria d’Alcoi, va fer una presentació oral en classe el passat 22 de març sobre el cas de Guillem Agulló a partir de la pel·lícula La mort de Guillem.

La seua presentació era un dels possibles treballs voluntaris que havia proposat als meus alumnes a principi de curs per a pujar nota. Per a il·lustrar el que deia, Inés va utilitzar una presentació de diapositives molt atractiva i ben estructurada. Va parlar amb veu serena, amb una maduresa impressionant. Al llarg de més de 20 minuts va explicar els precedents, l’assassinat de Guillem l’11 d’abril de 1993, el judici i la manipulació que va patir aquest cas. A més va fer un repàs molt bo dels principals llibres, cançons i la recent pel·lícula que tracten aquesta història. Per acabar d’arredonir-ho, va explicar la situació actual i, de manera hàbil i molt gràfica, va mostrar la pervivència de l’extrema dreta a València i el paper de Guillem com a referent democràtic, valencià i antifeixista.

Acabada la seua presentació em vaig quedar quasi sense paraules, de tan emocionat com estava. Com a professor de Socials estic acostumat a alumnes que reprodueixen consignes feixistes i d’extrema dreta, que els fa molta gràcia això de “bombardejar Barcelona cada 50 anys”, d’afusellar 26 milions d’espanyols, la paraula “feminazi” o el “háblame en español”. És una degradació que estem patint pertot arreu. A Alcoi, antiga ciutat industrial i símbol del moviment obrer, del progrés i la modernitat del País Valencià, també. Així estan les coses i els professors d’història, com a «recordadors professionals» que som, ens toca la tasca d’intentar explicar la història, només això. Una història tremendament incòmoda i hostil per als que volen apropiar-se-la per a justificar els seus relats simplificadors.

Per això, que una discreta alumna (al llarg del curs per a mi Inés era dos ulls vius sobre una mascareta silenciosa), que una alumna —estava dient— haja fet una presentació tan valenta i compromesa és una de les coses més boniques que m’han passat en la faena en els últims anys. Sobretot és símptoma que hi ha esperança, que com diu la cançó no estem sols, que sempre hi ha algú o alguna que escolta la història i la continua, com Inés.

Com diu l’escriptor asturià Xuan Bello:

I, malgrat tot, encara hi ha joves que senten als llavis l’estremiment de les velles paraules. I, malgrat tot, encara la idea s’alça perenne, dient que els esforços no poden ser inútils.

Xuan Bello, La neu i altres complements circumstancials

Amb el consentiment d’Inés Juan Miró, l’autora, compartisc la presentació que va utilitzar. De fet, en són dos, una presentació bàsica, que serveix per a explicar la història de Guillem si la coneixes, i una altra d’ampliada, amb la informació necessària afegida. 

Professors, alumnes: són presentacions molt útils per a explicar i conéixer el cas de Guillem Agulló. Són de difusió i ús lliure (amb citació de l’autoria).

a) PRESENTACIÓ BÀSICA

b) PRESENTACIÓ AMPLIADA

LLIBRE. «Franquismo S.A.» d’Antonio Maestre, un esborrany de reportatge sobre el franquisme dels diners

Franquismo S.A. no és un llibre d’història, ni ho pretén l’autor, el periodista Antonio Maestre, sinó una mena de reportatge llarg en el qual hi ha dos idees que apareixen de manera recurrent. La primera idea és que que bona part de l’actual poder econòmic a Espanya es va crear o es va desenvolupar durant el franquisme. Només cal mirar la història de la majoria de les empreses de l’IBEX-35.

La segona idea és que la meritocràcia que defensen els hereus d’aquesta oligarquia simplement és una mentida, pura hipocresia social, perquè cap d’ells i elles han aplegat al seu estatus privilegiat pels seus propis mèrits, sinó per ser fills de qui són.

Els negocis que han enriquit aquestes dinasties s’han fet en bona mesura gràcies a la corrupció, els contactes privilegiats i fins i tot robatoris. Només per això, per posar obvietats en negre sobre blanc, ja és un llibre interessant.

Els capítols repassen diversos sectors econòmics, i les empreses i els protagonistes (i els hereus) que van recolzar el franquisme i gràcies a això van augmentar la seua riquesa. Per això a Espanya en compte d’un liberalisme econòmic clàssic —amb la iniciativa privada, la lliure empresa i les lleis del mercat— el que ha predominat en les altes esferes ha sigut un ús continu de pràctiques monopolístiques i corruptes, de la mà d’un Estat que per a algunes famílies té un caràcter patrimonial (l’Estat és seu, d’ells). Per a aquestes famílies la política serveix per a mantenir la seua situació privilegiada, i ampliar-la, i acompanyada d’una doble moral: en públic, una mena de mos maiorum (moral tradicional) basada en la meritocràcia; en privat, amiguisme i corrupció. Són la dreta de sempre, la de la gente bien. Evident, no?

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOSSIER. Veure, sentir i llegir a Albert Camus, més enllà de «La Pesta»

Albert Camus (1913-1960) va ser un escriptor francès vinculat al corrent de l’existencialisme de postguerra.

A les seues obres trobem personatges que tracten d’esbrinar el sentit de la vida, i també que intenten donar resposta als reptes que de l’època que li va tocar viure.

M’agrada tant aquest autor que vull compartir uns recursos i unes anotacions:

1. Per a veure: el documental Albert Camus, la tragèdia de la felicitat, de l’any 1999, 55 minuts.

2. Per a sentir: el programa de ràdio Albert Camus: un hombre solo, del programa Documentos RNE, de l’any 2013, 56 minuts.

3. Per a llegir: diverses obres.

D’entre les obres de teatre, he llegit Calígula (molt exagerada i bèstia) i Els justos. Aquesta última va ser una recomanació d’Emilio Laparra, un dels millors professors que vaig tenir a la Universitat d’Alacant, el qual recomanava sovint obres literàries per a entendre la història contemporània. Els justos tracta el dilema entre els objectius i els mitjans, en concret el de si val la pena matar per a assolir un objectiu noble.

També està la novel·la L’estrany, potser la més coneguda, la que sempre s’esmenta per a parlar de l’absurd i de l’existencialisme. O La caiguda, pràcticament un monòleg breu (que a mi se’m va fer llarg) en el qual continua incidint en l’absurditat de la vida. Un altra obra no tan coneguda és L’exili i el regne, un llibre amb sis relats que vaig ressenyar fa temps (ací la ressenya). Un d’aquests relats, titulat «L’hoste», va inspirar la interessant pel·lícula Lluny dels homes.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CÒMIC. «La Guerra Civil espanyola» de Preston i García

M’haguera agradat molt tenir aquest còmic quan tenia 17 o 18 anys. Acostumat a Clásicos ilustrados i a Hazañas bélicas, segur que l’haguera llegit més d’una volta. És un llibre molt recomanable, per a iniciar-se en l’estudi de la Guerra Civil o per a repassar-la. Té l’estil incisiu de Paul Preston i els dibuixos són austers però precisos, fets per José Pablo García. No és una novel·la, ni un relat, sinó l’adaptació en còmic de l’obra del mateix nom de Preston.

Les primeres setanta pàgines tracten els precedents, des de la crisi de la Restauració a la Segona República. Però prompte el llibre s’endinsa en els aspectes del conflicte. Hi ha diverses polèmiques obertes sobre la Guerra Civil, i Preston participa en elles sense embuts: la guerra llarga que volia Franco per a “netejar” a poc a poc el país, les diferències entre la repressió republicana i la repressió dels sublevats, la qüestió del comunisme en la República, les misèries de la política internacional, o el paper de l’Església justificant la violència i el terror. Res de nou, però són qüestions que cal anar recordant davant les intoxicacions i mentides deliberades de tants pseudohistoriadors, i ara també dels nostàlgics de la intolerància feixista que van a cara destapada.

La llàstima és que en aquesta versió s’han deixat pel camí coses com l’índex general (té 10 capítols), i també haguera estat fantàstic si hagueren afegit un índex onomàstic, un breu índex cronològic, un senzill glossari, i ja que estem demanant una mínima proposta de lectures per a ampliar continguts. Però això són millores. L’obra en si està molt bé.

El llibre està en castellà per Debate i en català editat per Base, al mateix preu.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MEMÒRIA HISTÒRICA. Ha faltat Paco Aura, supervivent de Mauthausen

Paco Aura plantant l’arbre de la pau a l’IES Pare Arques de Cocentaina (2008)

 

En plena època d’exàmens, a mitjan matí ha corregut la notícia: ha faltat Paco Aura. No calia dir res més, sabíem qui era, el supervivent alcoià de Mauthausen. Tenia 99 anys.

L’any 2005 vaig estar a la Sala de Plens de l’Ajuntament d’Alcoi quan li van concedir una medalla. Era un dia entre setmana, pel matí i si vaig poder anar era perquè en aquella època treballava allí i em vaig escapar de l’oficina. El govern municipal del PP volia convertir-ho en un homenatge descafeïnat, rapidet, amb una medalla de segona categoria i res de parlar de República ni feixisme. En aquells anys de falsa expansió econòmica el lema de la transició estava molt viu, això de “tots van fer barbaritats, tots hem de perdonar, etc.”, i vivíem en el millor dels mons possibles.

Paco va estar mitja hora llarga explicant la seua experiència, tranquil·lament, sense alçar la veu. Era impossible no posar-se en el lloc d’aquell vell que teníem al davant, imaginar-lo jove, movent-se en aquella pedrera, dissimulant davant dels kapo, tant lluny de casa. Recorde que la meua regidora (d’Educació, per a més inri) mastegava xiclet amb la boca oberta i mirava contínuament el seu mòbil, en aquella època una blackberry molt aparent i pija, com ella. Actualment milita en Ciudadanos, tot en ordre. D’alguna manera va ser com assistir a una confrontació entre la memòria històrica, tan feble, i el menyspreu històric, tant prepotent. Aquest menyspreu ve a ser el primer pas del negacionisme i del neofeixisme. És evident que per a un polític sempre queda bé donar-li una medalleta a un vellet encantador, i si cobres la paga d’un plenari extraordinari encara més. Però Paco lluïa per damunt d’açò, va explicar com és la maldat, i com de fortes poden ser les ganes de viure, i què vol dir ser bona persona. Recorde molt bé aquell dia.

Una altra cosa, m’han dit que Paco Aura va anar l’any 2008 a l’IES Pare Arques, a Cocentaina, on treballe enguany, a un homenatge que se li va retre. Com a recordatori es va plantar un arbre de la pau, un ginkgo biloba, i es va posar una placa. La veritat és que aquest arbre està fet pols.

Per últim, aquest matí, aprofitant que d’un grup només ha vingut a classe la meitat dels alumnes perquè la resta estaven d’excursió, els he explicat la vida de Paco i dels seus companys de quinta, i després els he posat el següent vídeo. Els alumnes l’han vist atentament, en silenci.

Cita:  Llegeix la resta d’aquesta entrada »