DOSSIER. Alguns materials sobre Síria

Mapa religiós i ètnic de Síria

Portem anys amb notícies de Síria, i és tan gran el soroll mediàtic que resulta difícil analitzar amb deteniment el que està passant. Només ens hi fixem quan ens aborden algunes situacions límits, com els horrors dels membres de l’Estat Islàmic (ISIS), o la tragèdia i mort dels refugiats a les portes d’Europa.

Per casualitat he trobat un vídeo que m’ha agradat molt, de només 10 minuts, on s’explica la crisi d’aquest país i el seu context. Fa un repàs atractiu dels antecedents històrics. Es titula #WhySyria: la crisis de Siria contada en 10 minutos y 15 mapas. Vull compartir-lo.

També compartisc altres recursos que m’han resultat interessants. Per a tenir-los a mà. Segur que hi ha altres recursos. Si vaig trobant-ne més o si algú me’ls indica els hi aniré afegint. Com a introducció recomane veure el vídeo de #WhySyria.

1. Vídeo #WhySiria

NOTA: per cert, aquest vídeo també ens dóna idees per a treballar amb mapes temes de la Història i la Geografia a l’aula, com per exemple una explicació de la Guerra de Successió (1700-1714) feta per un alumne, i que podem trobar al bloc Una Història.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

EDUCACIÓ. En contra del debat simplista entre la jornada contínua i la jornada partida

rellotge corrent horari

Fa setmanes que al col·legi on va el meu fill major hi ha una campanya organitzada per la majoria de docents i alguns pares a favor de la jornada contínua. Per la meua part reconec que estic ple de dubtes i que cap consigna m’entusiasma, ni a favor ni en contra. Per acabar-ho d’adobar el passat dimarts dia 17 la Conselleria d’Educació anunciava que rebutjava aquest tipus de jornada per ser antipedagògica. Al sindicat corporatiu ANPE, només de docents i principal defensor d’aquesta jornada, i a molts mestres i pares aquest anunci no els ha agradat gens.

En aquest apunt del bloc només vull compartir uns documents i fer unes consideracions personals ben senzilles.

Primer els documents:

VÍDEO. La jornada escolar compacta representa una millora educativa?, una entrevista de només 7 minuts a Elena Sintes, autora de l’informe A les tres a casa? L’impacte social i educatiu de la jornada escolar continua (ací teniu l’informe en pdf). Una explicació tranquil·la i molt assenyada:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MIGRACIONS. Cançons i altres recursos sobre les persones que es mouen

barca_emigrants

(Actualitzat 03/09/2015)

Les persones no som plantes, podem moure’ns, anar d’un lloc a un altre. Si te’n vas eres un emigrant; si arribes eres un immigrant; en suma, estem parlant de migracions.

Aquests són uns conceptes propis de la geografia humana i en concret de la demografia. Generalment es diuen sense la càrrega emotiva que suposa per a una persona el fet de canviar de lloc de residència, lluny d’on vas nàixer, de la gent que parla la teua llengua, de la teua família i amics, amb la incertesa del futur. En la majoria dels casos són migracions econòmiques, també polítiques, per intentar tenir una vida millor.

En aquesta entrada del bloc només vull compartir una selecció de cançons que parlen de les migracions i algun recurs més. Hi ha diversos estils musicals. Podeu triar la cançó que més us agrade, i llegir les lletres.

Faig aquest apunt perquè reconec que tinc un poc de remordiments per un escrit que vaig fer fa uns dies, el de la ressenya del llibre Córrer sense por, perquè malgrat ser una novel·la que no m’ha agradat com està escrita, la història no et deixa indiferent.

Per cert, l’altre dia en una conversa informal a una xarxa social un espavilat va dir que “La gent ha d’estar al seu país”, dit en un context racista, i va rebre uns quants “M’agrada”. Davant d’un comentari així sempre pense el mateix, que tenim un problema ben gros, perquè necessitem un país de la mida de Canadà i Estats Units junts, com a mínim, per a posar a tots els tontos que hi ha al món. Així tindrien el seu país.

No, les persones no som plantes.

Cançons sobre migracions

(Diversos estils, no s’espanteu)

  1. El emigrante, de Juanito Valderrama, de l’any 1949, la qual es va convertir en la banda sonora de les vides de molts espanyols que van haver d’emigrar a l’estranger. Un clàssic.
  2. Un beso y una flor, de Nino Bravo, de 1972, de l’àlbum Un beso y una flor. Romàntica a més no poder. Lletra de la cançó.
  3. Emigrante, de Pablo Guerrero, de 1975, de l’àlbum Pablo Guerrero en el Olympia. Lenta, però molt bonica. És la cançó que apareix al documental El tren de la memoria.
  4. Visa para un sueño, de Juan Luis Guerra, de 1989, de l’àlbum Ojalá que llueva café. Marxosa i amb una lletra molt potent. Lletra de la cançó.
  5. Espaldas mojadas, de Tam Tam Go!, de 1990, de l’àlbum Espaldas mojadas. Els “espaldas mojadas” són l’emigració llatinoamericana que vol creuar el riu Grande per a entrar als Estats Units des de Mèxic. Lletra de la cançó.
  6. El emigrante, del grup Celtas Cortos, de 1996, de l’àlbum En estos días inciertos. Sobre l’emigració actual. Boníssima. Lletra de la cançó.
  7. Clandestino, de Manu Chao, de 1998, de l’àlbum del mateix nom. Lletra de la cançó.
  8. Emigrante, de Frente Infame, de 2013. “Me tratan diferente por querer salir p’alante”
  9. Zamba del emigrante, d’Ismael Serrano amb Mercedes Sosa, de l’àlbum Sueños de un hombre despierto, de 2007. Lletra de la cançó.
  10. Corrandes d’exili, de Lluís Llach, amb lletra d’un poema de Pere Quart, sobre la Retirada, l’exili republicà i català al final de la Guerra Civil. Lletra i més informació (Historiata).
  11. Geografía, de La Oreja de Van Gogh, música pop. Lletra de la cançó.
  12. Papeles mojados, de Chambao, preciosa i amb un videoclip molt ben fet. Lletra de la cançó.
  13. Africanos en Madrid, d’Amistades Peligrosas, un clàssic dels anys 90. Lletra de la cançó.
  14. Le Métèque (El extranjero), de Georges Moustaki, versió original en francés, un clàssic. Lletra de la cançó.
  15. El Inmigrante, de Calibre 50, una ranxera total. Lletra de la cançó.
  16. El Inmigrante, de Coti, música i ritmes de rock argentí. Lletra de la cançó.
  17. Nord enllà, dels Ebri Knight, folk rock català, any 2015. Lletra de la cançó.
  18. Alfabets de futur, de Feliu Ventura, cantautor valencià, any 2007. Lletra de la cançó.

Ací teniu la llista de reproducció (Migracions – Historiata):

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “La culpa es de los libros” de Pascual Serrano, un llibre de llibres

La_culpa_es_de_los_libros

La culpa es de los libros és un llibre del periodista Pascual Serrano, publicat el 2014 per l’editorial Icaria, amb el subtítol “Escritos tras mis lecturas”. Està format per dèsset capítols on l’autor comenta breument l’impacte que li han produït les idees d’alguns llibres, recents o antics, i que ell relaciona amb la situació de crisi que estem vivint, de crisi sistèmica.

Aquest llibre és important perquè tal com deia George Orwell, a la seua novel·la 1984, “els millors llibres són els que ens diuen el que ja sabem”. Perquè ens donen les paraules necessàries per a expressar el que sentim o el que intuïm, com en aquest cas.

És un llibre de poc més de cent pàgines que es llig molt fàcilment –jo me l’he llegit en dos sessions (nocturnes)–, té la lletra gran, els capítols són breus, i al ser un llibre sobre llibres ens permet acostar-nos a unes quantes lectures que d’altra manera no arribaríem, sobretot per falta de temps. Evidentment, com a tot refregit de textos, aquest llibre no substitueix l’experiència de llegir les obres que comenta, però sí que ens serveix d’introducció i d’aproximació molt suggeridora, i honesta.

En aquest apunt del bloc només vull reproduir alguns fragments que m’han agradat molt. Per a quan necessite refrescar idees i arguments. Per a qui vulga més informació li recomane la ressenya d’Enric Llopis titulada Los libros… a pesar de todo.

Per cert, Pascual Serrano (València, 1964) és tota una bèstia periodística: és cofundador del web Rebelión.org, col·labora habitualment en Le Monde Diplomatique i altres publicacions, és un reconegut crític sobre la manipulació als mitjans de comunicació, i també és autor d’alguns llibres sobre el tema com Desinformación, Traficantes de información i Contra la neutralidad.

Fragments interessants, ordenats segons el meu interés:

Cap. XVII. Derecho, permiso
Cap. XIV. Clases sociales
Cap. XVI. Cuando gobierna la costumbre
Cap. V. El intelectual y la omertá mediática
Cap. VI. El crimen impune
Cap. XI. El intervencionismo humanitario
Cap. VII. ¿Y si las elecciones no fueran la democracia?
Cap. XIII. En defensa del voto

Cap. XVII. Derecho, permiso. El millor capítol per a mi, el que necessite per a la meua faena actual. (Em recorda un poc la qüestió dels drets positius i els drets negatius de Norberto Bobbio que Alberto Garzón explica al seu llibre La Tercera República)

El polémico y brillante Slavoj Zizek razona en su libro Primero como tragedia, después como farsa (Akal, 2011) en torno a los conceptos derecho y permiso. Para ello recoge la tesis de Jean-Claude Milner (La arrogancia del presente, Manantial, 2010). Dice Zizek que en nuestras sociedades el poder nos presenta como “derechos” algo que no lo son, puesto que se trata solo de “permisos”. Se remonta al mayo del 68 francés:

“Las reclamaciones de nuevos derechos (que hubieran podido significar una verdadera redistribución del poder) fueron concedidas, pero solamente a modo de “permisos”; siendo la “sociedad permisiva” precisamente una sociedad que amplía el ámbito de los que los sujetos están autorizados a hacer, sin darles realmente ningún poder adicional.”

Por su parte, Milner lo expresa de la siguiente forma:

“Aquellos que tienen el poder saben muy bien la diferencia entre un derecho y un permiso. […] Un derecho, en el estricto sentido del término, da acceso al ejercicio de un poder, a expensas de otro poder. Un permiso no disminuye el poder de quien lo otorga; tampoco aumenta el poder de quien lo recibe: hace su vida más fácil, lo que no es nada.”

Zizek presenta como ejemplos el derecho al divorcio, al aborto, al matrimonio homosexual, etc. En su opinión, “todos estos son permisos enmascarados como derechos; de ninguna manera cambian la distribución de los poderes”.

En realidad, el capitalismo no concede derecho alguno, solo permisos. […]

La gran farsa tras la caída del muro de Berlín es que nos han vendido como democracia un sistema que solo nos da permisos, pero no nos garantiza nada ni nos proporciona derechos. Como señalan Zizek y Milner, no nos han dado a los ciudadanos ningún poder, ni los poderosos han disminuido el suyo. De ahí la necesidad de que, cuando oigamos que argumentan algún derecho, pensemos siempre si todos los ciudadanos lo tienen garantizado sin necesitar ninguna condición previa –dinero, por ejemplo–. Si no fuese así, y casi nunca lo es, no estaremos ante un derecho, solo ante un permiso que no nos empodera.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “La Tercera República” d’Alberto Garzón, un pamflet virtuós

Portada-Alberto-Garzon-Tercera-Republica

De primeres La Tercera República m’ha semblat un pamflet, és a dir un escrit no massa llarg, que pren clarament partit davant una qüestió i que ataca els arguments del contrari. En si mateix un pamflet no és negatiu, pot defendre causes nobles i denunciar injustícies, i això és el que fa Alberto Garzón.

L’autor no necessita presentació: apareix sovint a la televisió, té moltíssims seguidors a facebook i twitter, és economista, jove, i és diputat d’Esquerra Unida al Congrés dels Diputats per la província de Màlaga. Té un bloc anomenat Pijus economicus i és coautor junt amb Vicenç Navarro i Juan Torres, de l’exitós llibre Hay alternativas. De vegades parlen d’ell com l’esperança d’aquest partit polític per al futur, gràcies al seu carisma i la seua projecció mediàtica. És una referència per a molta gent, gràcies al seu discurs crític i amb propostes alternatives raonades.

La Tercera República va eixir al mercat el passat mes de juny amb una campanya de publicitat immillorable: el rei Joan Carles va anunciar que abdicava i tot el món va començar a parlar de la república, de la Tercera República. Ni fet a posta.

En aquest llibre Alberto Garzón reivindica una renovació política a Espanya, i li posa la marca de “La Tercera República”, supose que per a fer-la més atractiva i identificable. Segons ell, cal començar canviant l’hegemonia cultural amb la qual les classes dominants dominen a la majoria de la població, tal com explicava l’ideòleg italià Antonio Gramsci (1891-1937). Es tracta de crear un tipus de contracultura sòlida per a desmuntar la lògica política i econòmica neoliberal que només beneficia als més rics i que està desmantellant els precaris Estats de Benestar que històricament tant van costar d’aconseguir. En aquest sentit trobem que els partits polítics que arriben als governs en tota Europa fan quasi les mateixes polítiques, que no hi ha alternança real, és a dir que en el cas espanyol PP i PSOE són iguals en matèria econòmica i política, i que llevat d’algunes cosetes han esdevingut un únic partit que alguns ja anomenen el PPSOE.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

EDUCACIÓ. Canviant paradigmes educatius (o no)

 

M’ha passat una cosa amb l’educació del meu fill Martí que m’inquieta. Ho explicaré més avall. Primer compartisc un vídeo animat que em va enviar un amic professor i pare, amb les idees del pedagog Ken Robinson, sobre la necessitat de canviar els paradigmes de l’educació per al segle XXI.

Canviem els paradigmes educatius o no?

Moltes persones fan les coses d’una determinada manera “perquè sempre s’ha fet així”. És un argument basat en el prejudici “ad antiquitatem”, és a dir una apel·lació a la tradició, i que denota un conservadurisme irreflexiu. En educació també passa.

La setmana passada vaig tenir una reunió amb la mestra del meu fill Martí, que té 4 anys. A l’escola (pública) porten tot l’any donant les lletres i els números fins el 6. Fan fitxes cada dia i tenen tota l’aula plena de lletres. També ens donen una fitxa per a casa una vegada a la setmana, per a fer dos dibuixos i escriure dos paraules que comencen per una lletra determinada. Ara comencen a escriure paraules curtes (per exemple S O P A).

Els motius que em dóna la professora és perquè sempre s’ha fet així, perquè a ella li ha funcionat molt bé treballar d’aquesta manera, i perquè així aniran més preparats per a Primària. També em va dir unes quantes vegades que cal iniciar-los en el “concepte treball”, i que això és molt important per a ella.

Valore el treball d’aquesta professora, sé que estima els alumnes i que és coherent amb les seues idees, que ho fa convençuda. Però jo crec que està equivocada, que és més important el “concepte jugar”, i sobretot el “concepte felicitat”. De moment el meu fill encara no odia l’escola, va cada dia feliç i juga molt amb els seus amics, manté la il·lusió per aprendre coses noves, i tot això malgrat la disciplina de les fitxes i del treball rutinari administratiu de baix nivell que li imposen. M’agradaria protegir-lo uns quants anys més i sé que no podré. Per això aquestes línies.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOCUMENTAL. “#Nosaltres els valencians” (2013)

#NosaltresElsValencians

  • Director: Andreu Signes
  • Durada: 29 minuts i 47 segons
  • Emissió: TV3, Televisió de Catalunya, 29 d’octubre de 2013
  • Comentari: “És un documental que presenta un País Valencià amb futur i on la societat civil ha superat les mancances de la classe política”.

Aplicació didàctica:

  1. Geografia Humana: relacions econòmiques, polítiques, socials i culturals entre dos territoris veïns amb alguns lligams comuns.
  2. Història del Món Actual: algunes característiques de la situació actual del País Valencià, i l’estranya i difícil relació entre aquest país i Catalunya.

Consideracions sobre “#Nosaltres els valencians”

Aquest documental de mitja hora és un repàs d’alguns aspectes de la realitat actual valenciana no massa coneguts ni per la resta de catalans ni sovint pels propis valencians.

No trobarem el típic reportatge sobre la “confrontació valenciana”, és a dir la dels “blavers” envers els “catalanistes”, ni la tan coneguda i repetida corrupció i ineptitud de la classe política valenciana. Els estereotips ja cansen.

Sí que trobarem algunes aportacions molt assenyades sobre això que es podria anomenar el “fet valencià”. 

És un documental molt recomanable perquè és molt dinàmic i amb arguments molt inspiradors, dels que fan pensar. Té dos parts molt clares: una primera on es fa un diagnòstic ràpid de diverses realitats valencianes, i una segona on analitza el present i el futur de les relacions entre Catalunya i el País Valencià. Tot això a partir de les reflexions i els comentaris d’algunes personalitats que pertanyen a diferents sectors socials, com ara: periodistes i professors d’universitats (el món dels mitjans de comunicació i el món acadèmic), grans empresaris (el sector financer i empresarial), agricultors (els treballadors de la terra), representants de l’hoteleria (el sector del turisme), les festes (la part de les identitats tradicionals) i els moviments socials de base (les reivindicacions populars).

Al voler mostrar sectors que no són generalment tan visibles als mitjans de comunicació el documental deixa de banda la realitat política. De fet, pràcticament fuig d’ella. Només apareix un polític, Joan Baldoví, diputat en el Congrés dels Diputats de Madrid per Compromís. Sí que apareixen referències a la “mala sort” que s’ha tingut amb els polítics valencians, que miren més cap a Madrid que cap a València, així com la gran pèrdua de temps que ha suposat la “batalla de València”, la de l’època de la transició i més enllà, la dels símbols, com el nom del país i de la llengua o els colors de la bandera. Massa poc i massa dispers, però per a mitja hora ja està bé.

Sí que destaca al documental la importància de les futures i ineludibles relacions econòmiques entre el País Valencià i Catalunya, i com a paradigma d’açò està l’anomenat “corredor mediterrani”, una infraestructura molt necessària, diuen, que aplegarà amb vint anys de retard degut a la intencionalitat política valenciana de viure d’esquenes als catalans, i al radialisme centralista madrileny. També destaca la crida a la “normalitat”, és a dir, a viure valencians i catalans les nostres identitats amb tranquil·litat, com a veïns que som i serem, sense subordinacions, i cada país amb les seues peculiaritats pròpies, i també amb els nostres lligams, que els tenim i ben grans, tant culturals com econòmics.

Sobre aquests lligams entre catalans i valencians al documental trobem la frase més emotiva, i la diu Vicent Sanchis, periodista i professor de la Universitat Ramon Llull de Barcelona: “No s’entén la Catalunya actual sense l’aportació valenciana, i només això ja és una victòria.” Per acabar-ho de rematar els crèdits finals són tota una delícia, amb la cançó “L’herència” del grup valencià Aspencat (de Xaló, a la Marina Alta), i imatges d’alguns valencians imprescindibles, dels que han fet cultura, i han fet país.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

FRONTERES. La mort de Peter Fechter (Berlín, 1962)

01 Soldat RDA porta el cos de Peter Fechter - mur de Berlín

Hi ha una frase feta que diu “La mort d’un home és una tragèdia. La mort de milions és una estadística”. En aquesta entrada explique de manera breu la tragèdia de la mort del jove alemany Peter Fechter al intentar passar el mur de Berlín l’estiu del 1962. El cas de milers de persones que volen passar unes altres fronteres en l’actualitat és poc més que una dada estadística, com la mort per ofegament de quinze persones a la tanca de Ceuta el passat 6 de febrer de 2014. Algú coneix el seus noms?

Aplicació didàctica: fronteres, segle XX, guerra freda, el món dividit en dos blocs, el mur de Berlín, les tragèdies humanes, les migracions, les nacions i el nacionalisme, la repressió política, les desigualtats, etc.

Índex

  1. La mort de Peter Fechter
  2. Una reflexió personal i ràpida sobre la idea de frontera
  3. Diapositives “Peter Fechter y el muro de Berlín”
  4. Vídeo sobre la mort de Peter Fechter (3’ 58’’)
  5. El cas de la cançó “Libre”
  6. Més informació sobre fronteres i dignitat humana
  7. Imatges sobre Peter Fechter i sobre fronteres
  8. Nota final: l’origen de la frase “La mort d’un home és una tragèdia…”

1. La mort de Peter Fechter

El 17 d’agost de 1962, Peter Fechter, obrer de la construcció de 18 anys va intentar passar el mur de Berlín amb el seu amic Helmut Kulbeik. Helmut va poder passar, però Peter va rebre un tir des de la banda oriental. Durant una hora Peter va estar tirat a terra demanant ajuda sense que ningú el socorrera fins que va morir dessagnat. Aquest fet va quedar registrat pels periodistes de l’època i així Fechter va esdevenir un símbol molt visual i evident de la repressió de la zona comunista.

10 divisió de berlín en zones

Plànol de la ciutat de Berlín dividida en quatre zones

Per què Berlín? Després de la Segona Guerra Mundial Alemanya va quedar partida en dos països diferents, un sota la influència de la Unió Soviètica i els seus aliats i l’altre sota la influència d’Estats Units i els seus aliats. També la ciutat de Berlín es va dividir en dos zones i el 1961 es va construir el mur de Berlín, una tanca amb formigó, filferro i torres de control que separava les dos parts de la ciutat: per una banda estava la part oriental, la de la República Democràtica Alemana (del bloc comunista i que van ser els que van construir el mur); i per l’altra banda estava la part occidental, la de la República Federal Alemana (del bloc capitalista). Aquest mur va existir des de 1961 fins el 1989. Va ser una frontera molt visible, que separava ben clarament dos territoris i dos ideologies. Hi ha divergències sobre els morts que hi van haver per intentar passar aquest mur. Unes fonts diuen que hi van haver sobre 190 morts, d’altres sobre 270 morts. Al final tant se val la dada estadística. Hi van haver molts, massa, i Peter Fechter va ser un d’ells.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

EDUCACIÓ. “L’efecte Ken Robinson”

ballarina

Aquesta entrada està adreçada a professionals de l’ensenyament i de l’aprenentatge però també a qualsevol persona amb inquietuds.

Ken Robinson, o millor dit Sir Ken Robinson, és un pedagog, escriptor i conferenciant britànic, especialista en qüestions de creativitat educativa, i també en la qualitat i la innovació en l’ensenyament. Va esdevenir mundialment famós sobretot per una xerrada de vint minuts de la sèrie TED de l’any 2006 que es va titular “Les escoles maten la creativitat”.

Podria definir “l’efecte Ken Robinson” com un estat de preocupació, de qüestionament i d’esperança referent a l’educació dels infants que es va popularitzar gràcies a la difusió i la repercussió de les idees d’aquest pedagog gràcies a Internet.

El que hi ha a continuació és recull de vídeos i materials que poden servir per a millorar la pràctica educativa, per a reflexionar sobre la manera de crear les condicions per a facilitar l’aprenentatge, o si més no per a fer pensar. Reconec que no són vídeos aptes per a cervells eixuts, per a professors que només pensen en jubilar-se, per a ells potser ja és massa tard. Sí que és totalment recomanable per a qualsevol persona que vulga divertir-se, que s’interesse per l’educació i que es preocupe pel món en el que viu.

D’entre tots destaca el primer vídeo, el de “Les escoles maten la creativitat”. És molt divertit, i a mi és el que més m’ha agradat. Si no teniu més temps us recomane que almenys es reserveu vint minuts per a veure aquest. Val la pena.

Índex

  1. Conferència: “Les escoles maten la creativitat” (2006)
  2. Conferència: “Com escapar de la Vall de la Mort educativa” (2013)
  3. Programa Redes núm. 87: “El sistema educatiu és anacrònic”
  4. Més enllaços sobre Ken Robinson
  5. Altres recursos sobre creativitat i educació
  6. Imatges relacionades

1. Ken Robinson: “Les escoles maten la creativitat” (2006)

a) Argument: “Sir Ken Robinson planteja de manera entretinguda i commovedora la necessitat de crear un sistema educatiu que nodreisca (en compte de soscavar) la creativitat per als reptes del nostre segle.”

b) La mateixa conferència doblada al castellà, enllaç aquí

c) Algunes cites de la conferència:

– “Si no estàs disposat a equivocar-te mai faràs res original”

– “Al créixer no adquirim creativitat sinó que creixem perdent-la. Pitjor encara: som educats per a perdre-la.”

– “La jerarquia de matèries és igual a tot el món: 1. matemàtiques i idiomes; 2. humanitats; 3. l’art (sobretot art plàstic i música, ni dansa ni drama).”

– “Si un extraterrestre baixara a la Terra trobaria que el propòsit de l’educació és produir professors universitaris.”

– “L’actual sistema educatiu va ser creat al segle XIX i responia a les necessitats de la industrialització. Dos idees sobre l’actual sistema educatiu: 1. les matèries més útils per al treball estan al capdamunt; 2. les universitats van dissenyar el sistema, de tal manera que tot el sistema educatiu és un prolongat procés d’admissió universitària. Això provoca que moltes persones brillants i creatives creuen que no ho són perquè en allò que eren bons en l’escola no van ser valorats”.

– “En l’actualitat trobem una inflació de títols universitaris. De sobte els títols no valen res. Necessitem canviar les idees sobre la intel·ligència.”

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CURTMETRATGE. “Historia reciente de España for dummies” (2012)

Historia_de_España_Espanya_retroEl blog Los Moñacos té una irreverent “Historia reciente de España for dummies“, molt crítica i divertida que vull reproduir ací pel seu interés. “For dummies” és un barbarisme d’origen anglés que es podria traduir com “per a principiants”.

Aquest vídeo de quasi vint-i-cinc minuts fa un repàs ràpid de la recent Història d’Espanya. Comença el relat en els principis del segle XX, durant l’època del regnat d’Alfons XIII, l’avi de l’actual rei Joan Carles I. Sobretot és molt interessant l’evolució des de la transició fins a l’actualitat, i l’anàlisi inconformista de l’actual crisi econòmica, els seus responsables i les conseqüències socials, polítiques i econòmiques que estem patint.

(Moltes gràcies per la vostra faena, Moñacos)

Com diuen els autors d’aquest blog:

“La información se realiza en un minuto de telediario a golpe de imagen impactante y de verdades consensuadas de los tertulianos. La explicación de la política que las élites dan al vulgo es rápida, simple, chusca y a través del espectáculo; lo contrario significa pérdida de atención, bostezo y zapping inmisericorde.

Vale. Aceptamos el reto de jugar con las mismas armas.”

Aplicació didàctica: val la pena. Junt amb l’article de Josep Fontana “Demasiados retrocesos” aquest vídeo és molt útil per al debat final d’Història d’Espanya, a 4t d’ESO i a 2n de BAT.