PEL·LÍCULES. «Història contemporània i cinema» per a 4t d’ESO, Cocentaina, 2021-2022

A) CARACTERÍSTIQUES DEL TREBALL

1. Treball individual i voluntari. Només es pot fer 1 treball durant el curs (2a o 3a avaluació)
2. Qualificació: màxim pujarà 1 punt directe de la nota de l’avaluació (si està ben fet).
3. Elements del treball:

1. Veure atentament una pel·lícula. Fixar-se en les referències històriques de l’argument.

2. Preparar una fitxa amb els elements històrics que hi apareixen i una presentació per a la classe.

3. Presentar la pel·lícula en classe (màxim 15 minuts).

4. La fitxa ha de tenir com a mínim els següents elements (màxim 3 pàgines):

a) DADES GENERALS

Títol en valencià o castellà i en l’idioma original; director/a; any; nacionalitat; gènere (comèdia, drama, bèl·lica, romàntica, política, etc.); actors i actrius protagonistes i secundaris; compositor/a de la banda sonora original; sinopsi (breu resum); foto del cartell de la pel·lícula i/o d’alguna imatge; algunes curiositats o anècdotes del rodatge o de l’impacte social que va tenir; premis i guardons; alguna altra dada interessant, etc.

b) ELEMENTS HISTÒRICS QUE HI APAREIXEN (personatges, història, vestits, tecnologia, menjar…)

c) VALORACIÓ PERSONAL (si t’ha agradat o no i per què, què és el que més t’ha agradat…).

d) FONTS D’INFORMACIÓ (nom, pàgina i enllaços dels webs consultats).

5. La presentació ha de tenir 10 diapositives o imatges com a màxim. Ha de servir per a il·lustrar la presentació de l’alumne/a.

6. Per a fixar la data de presentació cal parlar amb el professor amb suficient antelació.

Explicació del treball per a imprimir

 

B) LLISTA DE PEL·LÍCULES (títol, director/a i any)

Nota: Si voleu fer alguna pel·lícula que no estiga en la llista parleu amb el professor.

DOSSIER. Alguns materials sobre Síria

Portem anys amb notícies de Síria, i és tan gran el soroll mediàtic que resulta difícil analitzar amb deteniment el que està passant. Només ens hi fixem quan ens aborden algunes situacions límits, com els horrors dels membres de l’Estat Islàmic (ISIS), o la tragèdia i mort dels refugiats a les portes d’Europa.

Per casualitat he trobat un vídeo que m’ha agradat molt, de només 10 minuts, on s’explica la crisi d’aquest país i el seu context. Fa un repàs atractiu dels antecedents històrics. Es titula #WhySyria: la crisis de Siria contada en 10 minutos y 15 mapas. Vull compartir-lo.

També compartisc altres recursos que m’han resultat interessants. Per a tenir-los a mà. Segur que hi ha altres recursos. Si vaig trobant-ne més o si algú me’ls indica els hi aniré afegint. Com a introducció recomane veure el vídeo de #WhySyria.

1. Vídeo #WhySiria

NOTA: per cert, aquest vídeo també ens dóna idees per a treballar amb mapes temes de la Història i la Geografia a l’aula, com per exemple una explicació de la Guerra de Successió (1700-1714) feta per un alumne, i que podem trobar al bloc Una Història.

EDUCACIÓ. En contra del debat simplista entre la jornada contínua i la jornada partida

Fa setmanes que al col·legi on va el meu fill major hi ha una campanya organitzada per la majoria de docents i alguns pares a favor de la jornada contínua. Per la meua part reconec que estic ple de dubtes i que cap consigna m’entusiasma, ni a favor ni en contra. Per acabar-ho d’adobar el passat dimarts dia 17 la Conselleria d’Educació anunciava que rebutjava aquest tipus de jornada per ser antipedagògica. Al sindicat corporatiu ANPE, només de docents i principal defensor d’aquesta jornada, i a molts mestres i pares aquest anunci no els ha agradat gens.

En aquest apunt del bloc només vull compartir uns documents i fer unes consideracions personals ben senzilles.

Primer els documents:

VÍDEO. La jornada escolar compacta representa una millora educativa?, una entrevista de només 7 minuts a Elena Sintes, autora de l’informe A les tres a casa? L’impacte social i educatiu de la jornada escolar continua (ací teniu l’informe en pdf). Una explicació tranquil·la i molt assenyada:

–

MIGRACIONS. Cançons i altres recursos sobre les persones que es mouen

(Actualitzat 01/04/2020)

Les persones no som plantes, podem moure’ns, anar d’un lloc a un altre. Si te’n vas eres un emigrant; si arribes eres un immigrant; en suma, estem parlant de migracions.

Aquests són uns conceptes propis de la geografia humana i en concret de la demografia. Generalment es diuen sense la càrrega emotiva que suposa per a una persona el fet de canviar de lloc de residència, lluny d’on vas nàixer, de la gent que parla la teua llengua, de la teua família i amics, amb la incertesa del futur. En la majoria dels casos són migracions econòmiques, també polítiques, per intentar tenir una vida millor.

En aquesta entrada del bloc només vull compartir una selecció de cançons que parlen de les migracions i algun recurs més. Hi ha diversos estils musicals. Podeu triar la cançó que més us agrade, i llegir les lletres.

Faig aquest apunt perquè reconec que tinc un poc de remordiments per un escrit que vaig fer fa uns dies, el de la ressenya del llibre Córrer sense por, perquè malgrat ser una novel·la que no m’ha agradat com està escrita, la història no et deixa indiferent.

Per cert, l’altre dia en una conversa informal a una xarxa social un espavilat va dir que “La gent ha d’estar al seu país”, dit en un context racista, i va rebre uns quants “M’agrada”. Davant d’un comentari així sempre pense el mateix, que tenim un problema ben gros, perquè necessitem un país de la mida de Canadà i Estats Units junts, com a mínim, per a posar a tots els tontos que hi ha al món. Així tindrien el seu país.

No, les persones no som plantes.

Cançons sobre migracions

(Diversos estils, no s’espanteu)

1. El emigrante, de Juanito Valderrama, de l’any 1949, la qual es va convertir en la banda sonora de les vides de molts espanyols que van haver d’emigrar a l’estranger. Un clàssic.
2. Un beso y una flor, de Nino Bravo, de 1972, de l’àlbum Un beso y una flor. Romàntica a més no poder. Lletra de la cançó.
3. Emigrante, de Pablo Guerrero, de 1975, de l’àlbum Pablo Guerrero en el Olympia. Lenta, però molt bonica. És la cançó que apareix al documental El tren de la memoria.
4. Visa para un sueño, de Juan Luis Guerra, de 1989, de l’àlbum Ojalá que llueva café. Marxosa i amb una lletra molt potent. Lletra de la cançó.
5. Espaldas mojadas, de Tam Tam Go!, de 1990, de l’àlbum Espaldas mojadas. Els “espaldas mojadas” són l’emigració llatinoamericana que vol creuar el riu Grande per a entrar als Estats Units des de Mèxic. Lletra de la cançó.
6. El emigrante, del grup Celtas Cortos, de 1996, de l’àlbum En estos días inciertos. Sobre l’emigració actual. Boníssima. Lletra de la cançó.
7. Clandestino, de Manu Chao, de 1998, de l’àlbum del mateix nom. Lletra de la cançó.
8. Emigrante, de Frente Infame, de 2013. “Me tratan diferente por querer salir p’alante”
9. Zamba del emigrante, d’Ismael Serrano amb Mercedes Sosa, de l’àlbum Sueños de un hombre despierto, de 2007. Lletra de la cançó.
10. Corrandes d’exili, de Lluís Llach, amb lletra d’un poema de Pere Quart, sobre la Retirada, l’exili republicà i català al final de la Guerra Civil. Lletra i més informació (Historiata).
11. Geografía, de La Oreja de Van Gogh, música pop. Lletra de la cançó.
12. Papeles mojados, de Chambao, preciosa i amb un videoclip molt ben fet. Lletra de la cançó.
13. Africanos en Madrid, d’Amistades Peligrosas, un clàssic dels anys 90. Lletra de la cançó.
14. Le Métèque (El extranjero), de Georges Moustaki, versió original en francés, un clàssic. Lletra de la cançó.
15. El Inmigrante, de Calibre 50, una ranxera total. Lletra de la cançó.
16. El Inmigrante, de Coti, música i ritmes de rock argentí. Lletra de la cançó.
17. Nord enllà, dels Ebri Knight, folk rock català, any 2015. Lletra de la cançó.
18. Alfabets de futur, de Feliu Ventura, cantautor valencià, any 2007. Lletra de la cançó.
19. Ya rayah, de Kamel el Harrachi. Informació del professor Jesús Martínez Vargas:
    “Kamel Amrani, conegut amb el nom artístic de Kamel El HaHarrachi, interpreta el mític tema Ya rayah que va composar son pare, Aderahmane Amrani, i que va incloure com bonus track en el disc d’homenatge que li va dedicar en 2009 amb el títol de Ghana Fenou (Turn Again Music).

    La cançó parla de l’emigrant, d’aquell que ix del seu país i intenta instal·lar-se en un altre, de tot allò que deixa arrere i de les coses que va experimentant en eixa, de vegades, angoixosa aventura.

    El tema també ha estat interpretat per altres artistes argelilans com Khaled al seu disc Kenza o Rachid Taha a Tékitoi.”

Ací teniu la llista de reproducció (Migracions – Historiata):

–

LLIBRE. “La culpa es de los libros” de Pascual Serrano, un llibre de llibres

La culpa es de los libros és un llibre del periodista Pascual Serrano, publicat el 2014 per l’editorial Icaria, amb el subtítol “Escritos tras mis lecturas”. Està format per dèsset capítols on l’autor comenta breument l’impacte que li han produït les idees d’alguns llibres, recents o antics, i que ell relaciona amb la situació de crisi que estem vivint, de crisi sistèmica.

Aquest llibre és important perquè tal com deia George Orwell, a la seua novel·la 1984, “els millors llibres són els que ens diuen el que ja sabem”. Perquè ens donen les paraules necessàries per a expressar el que sentim o el que intuïm, com en aquest cas.

És un llibre de poc més de cent pàgines que es llig molt fàcilment –jo me l’he llegit en dos sessions (nocturnes)–, té la lletra gran, els capítols són breus, i al ser un llibre sobre llibres ens permet acostar-nos a unes quantes lectures que d’altra manera no arribaríem, sobretot per falta de temps. Evidentment, com a tot refregit de textos, aquest llibre no substitueix l’experiència de llegir les obres que comenta, però sí que ens serveix d’introducció i d’aproximació molt suggeridora, i honesta.

En aquest apunt del bloc només vull reproduir alguns fragments que m’han agradat molt. Per a quan necessite refrescar idees i arguments. Per a qui vulga més informació li recomane la ressenya d’Enric Llopis titulada Los libros… a pesar de todo.

Per cert, Pascual Serrano (València, 1964) és tota una bèstia periodística: és cofundador del web Rebelión.org, col·labora habitualment en Le Monde Diplomatique i altres publicacions, és un reconegut crític sobre la manipulació als mitjans de comunicació, i també és autor d’alguns llibres sobre el tema com Desinformación, Traficantes de información i Contra la neutralidad.

–

Fragments interessants, ordenats segons el meu interés:

Cap. XVII. Derecho, permiso

Cap. XIV. Clases sociales

Cap. XVI. Cuando gobierna la costumbre

Cap. V. El intelectual y la omertá mediática

Cap. VI. El crimen impune

Cap. XI. El intervencionismo humanitario

Cap. VII. ¿Y si las elecciones no fueran la democracia?

Cap. XIII. En defensa del voto

–

Cap. XVII. Derecho, permiso. El millor capítol per a mi, el que necessite per a la meua faena actual. (Em recorda un poc la qüestió dels drets positius i els drets negatius de Norberto Bobbio que Alberto Garzón explica al seu llibre La Tercera República)

El polémico y brillante Slavoj Zizek razona en su libro Primero como tragedia, después como farsa (Akal, 2011) en torno a los conceptos derecho y permiso. Para ello recoge la tesis de Jean-Claude Milner (La arrogancia del presente, Manantial, 2010). Dice Zizek que en nuestras sociedades el poder nos presenta como “derechos” algo que no lo son, puesto que se trata solo de “permisos”. Se remonta al mayo del 68 francés:

“Las reclamaciones de nuevos derechos (que hubieran podido significar una verdadera redistribución del poder) fueron concedidas, pero solamente a modo de “permisos”; siendo la “sociedad permisiva” precisamente una sociedad que amplía el ámbito de los que los sujetos están autorizados a hacer, sin darles realmente ningún poder adicional.”

Por su parte, Milner lo expresa de la siguiente forma:

“Aquellos que tienen el poder saben muy bien la diferencia entre un derecho y un permiso. […] Un derecho, en el estricto sentido del término, da acceso al ejercicio de un poder, a expensas de otro poder. Un permiso no disminuye el poder de quien lo otorga; tampoco aumenta el poder de quien lo recibe: hace su vida más fácil, lo que no es nada.”

Zizek presenta como ejemplos el derecho al divorcio, al aborto, al matrimonio homosexual, etc. En su opinión, “todos estos son permisos enmascarados como derechos; de ninguna manera cambian la distribución de los poderes”.

En realidad, el capitalismo no concede derecho alguno, solo permisos. […]

La gran farsa tras la caída del muro de Berlín es que nos han vendido como democracia un sistema que solo nos da permisos, pero no nos garantiza nada ni nos proporciona derechos. Como señalan Zizek y Milner, no nos han dado a los ciudadanos ningún poder, ni los poderosos han disminuido el suyo. De ahí la necesidad de que, cuando oigamos que argumentan algún derecho, pensemos siempre si todos los ciudadanos lo tienen garantizado sin necesitar ninguna condición previa –dinero, por ejemplo–. Si no fuese así, y casi nunca lo es, no estaremos ante un derecho, solo ante un permiso que no nos empodera.

–