MÚSICA. «Mare, me’n vaig a França» de Rusó Sala (2015)

Rusó Sala és una jove cantautora de Roses, a l’Alt Empordà, que fa unes cançons precioses.

Ha publicat de moment tres discos i a l’últim, titulat Fil de coure, del 2015, té una cançó molt bonica, en forma de carta a una mare, sobre la retirada i els deportats als camps de concentració nazis, al final de la Guerra Civil i durant la Segona Guerra Mundial. De l’episodi històric de la retirada també tenim el poema “Corrandes d’exili” de Pere Quart, que van musicar Ovidi Montllor i Lluís Llach, i que vaig compartir fa temps en la versió cantada de Sílvia Pérez Cruz (vegeu “POESIA. “Corrandes d’exili” de Pere Quart, 1939“).

Respecte a Rusó Sala, fa una música tranquil·la, aparentment senzilla, una guitarra o dues i una veu, a partir de diverses influències i amb lletres poètiques. Potser no és una música recomanable per a posar en classe (els adolescents són complicats), però sí per a moments puntuals, per a recomanar-la, o enviar l’enllaç… qui sap?

A més d’aquesta cançó titulada “Mare, me’n vaig a França“, Rusó Sala en té moltes altres, però us recomane que les trobeu vosaltres, al seu canal de YouTube o podeu consultar el seu web: http://rusosala.com/. Encara que voldria assenyalar-ne dos: “La meva terra” i “Mar oberta“, les dos molt boniques, i la segona a més a més forma part del projecte #Planters, per a donar suport a l’organització Proactiva Open Arms, amb la participació de més de 200 xiquets i joves de Figueres i Sant Feliu de Guíxols. 

Tot seguit, el vídeo de “Mare, me’n vaig a França“, amb imatges de la retirada i els camps de concentració francesos i alemanys, i textos de Montserrat Roig, Joaquim Amat-Piniella i Neus Català. Més avall teniu la lletra de la cançó.

 

Lletra de la cançó “Mare, me’n vaig a França”  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

MÚSICA. “El cant dels maulets”, per Al Tall i Obrint Pas

Proclamació del rei Carles III d’Àustria a Dénia el 17 d’agost de 1705, pel militar i maulet Joan Baptista Basset.

 

Ha sigut dit i fet. Hui he posat en classe de 2n de BAT la cançó “El cant dels maulets”, per a ampliar el contingut sobre la Guerra de Successió (1702-1714). És una cançó reivindicativa, que sona sovint en aplecs nacionalistes valencians, però el meu interés era il·lustrar el conflicte entre els botiflers (partidaris dels Borbó) i els maulets (dels Àustria), i veure quins elements de la seua lletra fan referència a aquesta guerra.

Com les coses estan com estan, per a evitar que algú m’acuse d’adoctrinament i que acabe en l’Audiència Nacional de Madrid, he promés que quan arribem al franquisme posaré també el “Cara el sol” i analitzarem la seua lletra. Em sembla que la majoria dels alumnes ho han entés perfectament.

Tot seguit el vídeo que he posat en classe i més avall la lletra. 

Lletra “El cant dels maulets”  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CONTINUARÀ. “El temps de marxar ja ha arribat”

No sé com dir-ho: vaig a parar una temporada de penjar coses en Historiata. Han estat 5 anys bonics, he aprés moltes coses i he pogut descobrir i conéixer gent interessantíssima, però ja està, crec que he fet prou i massa.

El blog quedarà congelat, no vaig a esborrar-lo, amb l’estructura i els recursos que ja té. Potser algun dia, més avant, tornaré a agafar-lo.

El temps és escassíssim i tinc ganes de fer altres coses. Això és tot.

Moltes gràcies i fins prompte.

Roderic

I acabe amb una cançó, faltaria més! Del fantàstic grup Atzembla.

“Els nostres camins ens separen,
el temps de marxar ja ha arribat,
tan sols vull donar-te les gràcies
i dir-te que ens veurem aviat.”

MÚSICA. “Descalces” de Roba Estesa, la bellesa del folk calentó

Roba Estesa és un grup de música del Camp de Tarragona. Està format per 6 xiques i la lletra de les seues cançons són molt reivindicatives. No el coneixia fins ahir, quan un xic que es diu Dani el va recomanar en un comentari que ha fet en l’entrada del passat Dia de la Dona (2017).

Moltes gràcies a Dani, perquè són fantàstiques, m’han agradat moltíssim. La veritat és que estem vivint un moment de gràcia pel que respecta a la música catalana. Això a la meua època no passava… (ai, que em faig major).

Podeu visitar el seu web i descarregar-vos el seu disc “Descalces“: www.somrobaestesa.cat/

Ací tenim la llista de reproducció, per si voleu fer un tast:

 

PAÍS BASC. Història d’un contrast: Huntza 2016 i Huntza 1992

heura-huntza

Huntza és heura en eusquera, la típica planta enfiladissa que trobem en cases velles i alguns barrancs humits. També és el nom d’un grup de música basc i també és el títol d’un curtmetratge de l’any 1992. Anem per parts:

  1. Huntza: és un grup de música jove i va traure la cançó “Aldapan gora” l’any passat (2016). El videoclip ja té més d’un milió de visites a YouTube, poca broma. És una cançó bonica, que posa de molt bon humor. El títol vol dir més o menys “Costera amunt” (segons el Traductor de Google).
  2. Huntza: és un curtmetratge de l’any 1992, el seu director va ser el madrileny Antonio Conesa, i va arribar a estar nominat als Premis Goya. Dura només 15 minuts i mostra un atemptat terrorista d’ETA des de tres punts de vista: el dels joves d’un bar, el dels guàrdies civils i el del terrorista. A la seua manera tots són víctimes.

Per què tanta huntza? Perquè m’ha colpit el contrast entre un curtmetratge que em va impactar moltíssim (el vaig veure amb 18 anys) i l’actual bon rotllo del grup de música. Supose que pot veure’s com una metàfora del que ha evolucionat Euskadi en els últims anys, encara que és una comparació massa previsible i simplista. El que està clar és que el curtmetratge és un bon recurs per a tractar la qüestió del terrorisme, de la violència i del dolor. Sempre tinc present que “matar una persona no és defendre una idea, és matar a una persona”, tal com deia fa segles Sebastià Castellio. Respecte a la cançó, és alegria pura. D’alguna manera la paraula huntza, tan suggerent, augmenta de significat i a millor.

Recursos per a l’aula:
Llegeix la resta d’aquesta entrada »