MÚSICA. La mascletà final d’«Els Jóvens»

Anit vaig ser un dels afortunats que vaig anar a l’últim concert del grup Els Jóvens que curiosament es va fer al meu poble, a Alcoi, al Teatre Calderón. Com va dir un amic, semblava que tot el País Valencià estava allí.

Aquest concert va ser una festa en tota regla, amb molta emoció, i amb la sorpresa final d’Al Tall en l’escenari. La cosa és que Els Jóvens són un grup valencià, del sud, amb una música diferent que en poc temps ens ha enamorat, i ara van i es desfan, els cabrons.

Tenen 1 disc, 11 cançons, cada una amb el seu to sentimental, humorístic i irònic tot barrejat. Amb bandúrria, molta bandúrria i percussió, i guitarra, són una rondalla eclèctica. El coret del grup el formen Pep Mirambell i René Macone, dos xicots de Sant Vicent del Raspeig, que estan acompanyats d’altres músics de llocs com Alcoi, Bocairent, Picassent o Manises.

Els Jóvens són una bellíssima excepció del sud valencià, el d’Alacant i més enllà, un testimoni preciós del valencià en una zona en la que pràcticament s’ha perdut la llengua. La substitució lingüística ha estat brutal en apenes dos generacions. Els meus alumnes de Sant Vicent del Raspeig, tots de 2n d’ESO, castellanoparlants i hostils al valencià, no coneixen ni han sentit cap cançó d’Els Jóvens. No obstant això, com el propi Pep Mirambell va dir en el concert, són un grup per a minories, però unes minories “tan, tan, tan boniques”.

El concert va acabar amb molta pena perquè era l’últim, però també amb molta emoció i alegria. Esperant que tornen algun dia, quan vulguen, que ací estarem esperant-los, al sud. 

Algunes fotografies del concert del 2 de novembre de 2019, a Alcoi:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

9 D’OCTUBRE. «València, eres una puta»

Tot just ahir, el Departament de valencià de l’Escola Oficial d’Idiomes de València va compartir un enllaç a una llista en Spotify titulada Cançons d’amor per al 9 d’octubre. La llista és molt completa i variada, amb cantants i grups de tota l’àrea lingüística. El motiu era que el 9 d’octubre també és el dia dels enamorats al País Valencià, o almenys a la ciutat de València, la festa de Sant Dionís.

Però a mi em faltava una cançó, la cançó més bonica que conec dedicada a la ciutat de València, que és «València, eres una puta» de Senior. Des de fa anys la taral·lege de vegades sense adornar-me’n, i la recomane, i quan ho dic generalment la gent em mira estranyada.

Que ningú s’ofenga, per favor. El títol (i la lletra) és molt bèstia, però no conec cap altra cançó que de manera tan clara mostre com és la ciutat de València realment, tan hostil, tan lletja i alhora tan estimada.

Bona diada del 9 d’octubre!

DIADA. «Venim del nord, venim del sud»

Manifestació de l’11 de setembre de 2019 a Barcelona. Fotografia de @Josep_Barbera

 

Tornant a casa aquest migdia, atalbat pels alumnes, anava sentint en el cotxe un programa gravat d’iCatfolk de Catalunya Ràdio.

En el comiat han posat la cançó “Venim del nord, venim del sud” de Lluís Llach, en una adaptació de Pau Barbet. Es tracta d’una versió coral, i la primera veu que ha sonat ha estat la veu inconfusible de Miquel Gil, ara més popular gràcies al programa de televisió “Bambant per casa” d’Àpunt. 

M’ha costat un poc de trobar al YouTube, perquè resulta que aquesta versió apareix a un documental que es va fer l’any 2012, titulat “Quatre d’onze”, dirigit per Anna Mollet, sobre l’actual embranzida de l’independentisme a Catalunya.

Quan he arribat a casa me n’he adonat que hui és l’11 de setembre, la Diada Nacional de Catalunya. Com si fos un mecanisme exacte, on tot encaixa a la perfecció: he de compartir aquesta cançó.

Bona Diada!

Lletra de la cançó: “Venim del nord, venim del sud”.
Lluís Llach, 1978.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MEMÒRIA. El Primer de Maig, els fets de Vitòria i «Campanades a mort»

Exemple de cartell del Primer de Maig

 

El Primer de Maig o Dia Internacional del Treballadors se celebra una jornada reivindicativa del moviment obrer. Es va instituir l’any 1889 a París, durant un congrés socialista de la Segona Internacional, amb motiu dels fets de Chicago de tres anys abans (es reprimí de manera violenta una vaga obrera). La principal reivindicació d’aquella època era la jornada laboral de 8 hores. No vaig a explicar-ho en detall, d’aquests fets hi ha molta informació a la xarxa, com per exemple a enciclopedia.cat, la viquipèdia o el diari Ara.

Sí que vull compartir alguns vídeos, sobre aquesta celebració i també sobre la pel·lícula Vitoria, 3 de marzo. El 3 de març de 1976 la policia nacional va dissoldre amb una violència extrema una vaga a Vitòria (Euskadi). Va assassinar a 5 obrers i en va ferir molts més. Amb motiu d’aquesta massacre Lluís Llach va publicar el disc Campanades a mort l’any següent, amb una cançó sobre aquesta matança. Els responsables, alguns encara viuen, mai van ser processats (article “Vitòria, 3 de març; 40 anys lluitant contra l’oblit i la impunitat“, diari Ara, 03/03/2016).

Tot seguit compartisc diversos recursos:  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MÚSICA. El «Rèquiem» de Mozart, en un diumenge de fred i pluja

Sense cap pedanteria: el passat diumenge 31 de març vaig anar a un concert del Rèquiem de Mozart. Durant la setmana anterior vaig estar recomanant-lo als alumnes. En vaig veure quatre o cinc.

El van fer a Cocentaina, el poble on treballe enguany, a l’església de Santa Maria. El van interpretar el Cor de Cambra Discantus, l’Agrupació Vocal Eduardo Torres d’Albaida i l’Orquestra Simfònica d’Ontinyent. L’entrada era gratuïta, però suposava que no aniria massa gent perquè feia una vesprada fosca, freda i plujosa. El cas és que vaig anar amb ma mare i el meu fill major, i encara que vam arribar vint minuts abans l’església estava plena. Vam tenir sort i vam aconseguir dos cadires de plàstic a l’última fila. Jo el vaig veure de peu, recolzat en un pilar, darrere d’ells, sense que res em destorbara la vista.

El Rèquiem de Mozart és una de les obres clàssiques més conegudes, sobretot les parts del Dies irae i la Lacrimosa. Entre el cor estava Candela Perpiñà, la meua companya del Departament d’Història, i també vaig veure un vell amic de la infantesa (quines voltes pega la vida). L’acústica de l’església era esplèndida, i vam poder gaudir d’un concert bellíssim.

L’experiència em demostra que és dificilíssim recomanar aquesta mena d’espectacles als alumnes. Els més micorros se’n riuen, els més majors et miren com si estigueres boig, o pitjor encara, amb fàstic. Alguns fins i tot amb llàstima. Tant se val, ho continuaré recomanant. Sempre hi ha quatre o cinc…

Acabe ja. Aquest matí li he preguntat a la meua companya Candela quina versió del Rèquiem li agrada més. Si pot ser que estiga al YouTube. M’ha dit que la de Gardiner (ni idea) o la de Bernstein. Compartisc ambdues versions. També, per si voleu veure el vídeo del concert de Cocentaina podeu clicar en aquest enllaç.

1. Rèquiem de Mozart, dirigit per Gardiner, Barcelona, 1991.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »