LLIBRE. Per a geografia humana, «Los últimos. Voces de la Laponia española» de Paco Cerdà (2017)

Explicar en classe les desigualtats no sempre és fàcil. Sembla la típica mania dels mestres. D’alguna manera els alumnes, sovint tan reivindicatius, solen acceptar el món que els ha tocat viure amb una certa tranquil·litat. Per això el llibre de Los últimos de Paco Cerdà és una visió impactant d’un món diferent però molt pròxim, el dels pobles que desapareixen. En l’actual món postindustrial enormes espais queden fora de les dinàmiques del mercat. La globalització real és la dels mercats, i allò que no és rentable o no dóna beneficis pecuniaris clars no té cap interés (no és competitiu, diuen). Així, grans espais de la península Ibèrica no té futur ni joventut, és un desert humà, i té menys densitat d’habitants que Lapònia. Solen referir-se a aquests territoris com l’Espanya buida o més adient com l’Espanya buidada. Des de les ciutats es veu amb una mena de romanticisme, de nostàlgia bucòlica, de paradís perdut, i justament això és el que no és.

Los últimos del periodista Paco Cerdà és un recorregut personal per aquest territori, com un llarg reportatge, amb dades interessants, però on destaquen les històries personals i els tocs emotius. Aquest territori comença a ser conegut com la Serrania Celtibèrica, gràcies a la dedicació del professor Francisco Burillo, i afecta a 5 comunitats autònomes i 10 províncies.

Una digressió personal: Burillo, a més, és un prehistoriador que ha organitzat durant anys un curs d’estiu d’Arqueologia espacial a Terol. Farà uns vint anys vaig tenir la sort d’assistir i va ser un dels millors cursos que he fet mai, excel·lent. Burillo és una persona entranyable, gens afectat per a ser un professor universitari. Tinc un bon record d’aquella setmana a Terol.

Segurament Los últimos no és el típic llibre de lectura per als alumnes (ni falta que li’n fa), però sí que es podria fer un treball per capítols (n’hi ha 10, un per cada província afectada). De fet, és un recurs interessant per a estudiar les desigualtats en el territori: serveix per a geografia humana de 3r d’ESO i de 2n de BAT, i també per a tractar aquest episodi de la història actual, especialment en 4t d’ESO (migracions, ruralisme, franquisme, pols de desenvolupament, desigualtats, etc.).

Compartisc uns fragments:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. El nazisme quotidià segons «Una llibreria a Berlín» de Françoise Frenkel

Françoise Frenkel va ser una polonesa jueva que va tenir una llibreria francesa a Berlín durant els anys vint i trenta del segle XX. Quasi res!

L’estiu de 1939, poc abans d’esclatar la Segona Guerra Mundial, va fugir a França, i quan el 1940 va ser ocupada pels alemanys es va refugiar al sud del país, dins de la zona “lliure” de Vichy. Durant dos anys va viure de manera discreta, amagada, per a que els alemanys i els nombrosos col·laboracionistes francesos no l’arrestaren i la deportaren a un camp de concentració. Amb el temps la seua situació esdevenia cada volta més insostenible. Després de dos temptatives fracassades, a la tercera va poder escapar a Suïssa, on va viure fins al final de la guerra.

El 1945 va publicar un relat sobre aquesta experiència. El va titular Rien où poser sa tête, que vol dir més o menys “Enlloc on deixar caure el cap”, però s’ha publicat en català com Una llibreria a Berlín. De la llibreria i de Berlín només en parla les primeres cinquanta pàgines. La major part del llibre és sobre la seua vida d’emigrada perseguida a França. És un testimoni colpidor; sense caure en el sentimentalisme transmet l’angoixa d’aquella època.

Després d’haver caigut en l’oblit, s’ha tornat a publicar aquest llibre recentment gràcies sobretot a l’escriptor francés Patrick Modiano, qui signa el pròleg. Per a França no ha de ser un llibre còmode, perquè fa memòria històrica i explica les misèries del col·laboracionisme i l’antisemitisme francés durant l’ocupació alemanya, més generalitzat del que podem imaginar. A França i onsevol, sovint els més “patriotes” no són tan patriotes.

Per acabar, compartisc un fragment sobre l’ambient a l’Alemanya nazi:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DENIP 2019. Dia Escolar de la No-violència i la Pau, taral·lejant Txarango

Portem dies en ma casa taral·lejant Obriu les portes de Txarango. És una cançó perfecta per al Dia Escolar de la No-violència i la Pau, i encara que la diada ja ha passat vull guardar-me-la en l’armari del blog, i per això faig aquesta entrada (sí, estic pecant de “youtubitis”, però val la pena). És una cançó preciosa.

Més avall podeu trobar la lletra de la cançó i uns enllaços a altres recursos del DENIP i d’educació per a la pau.

Lletra de la cançó Obriu les portes de Txarango: Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DENIP 2017. Dia Escolar de la No-violència i la Pau

Cada 30 de gener és el DENIP. He trobat tres recursos molt bonics per a commemorar aquest dia: una foto, una cançó i una proposta didàctica de FundiPau amb 5 fitxes.

Si no passa res, tinc la intenció de treballar amb els alumnes de 1r i 3r d’ESO i de 1r de BAT la fitxa número 1 del dossier, i si em deixen els posaré la cançó. Per la meua part tinc ganes: anem a fer-ho.

1. Foto:

tess_asplund_sueciaTess Asplund, amb el puny en alt contra l’extrema dreta a Suècia (Fotografia: David Lagerlöf)

Cal ser molt valenta per a mostrar disconformitat i posar-se davant d’una manifestació així. Lliçó: la No-violència no és per a covards.

Més informació: “Tess Asplund, la mujer negra que se ha enfrentado a 300 neonazis suecos“, El Confidencial, 05/05/2016. Fragment:

“Con el puño en alto y sosteniendo la mirada. Así se ha enfrentado a un grupo neonazi en Suecia la que muchos consideran el nuevo icono contra la lucha racista. Tess Asplund, una mujer de raza negra de 42 años, ha plantado cara al Movimiento Nórdico de Resistencia durante una marcha en Börlange, a tan solo 30 kilómetros de Estocolmo. Varios vídeos y fotografías del momento han dado la vuelta al mundo, convirtiendo a Asplund en una auténtica heroína.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

REFUGIATS. «El viaje de su vida»

Foto: Yannis Behrakis / Reuters. Un refugiat sirià amb dos xiquets a l'illa grega de Lesbos (24-09-2015)

Foto: Yannis Behrakis / Reuters. Un refugiat sirià amb dos xiquets a l’illa grega de Lesbos (24-09-2015)

 

UNICEF ha llançat la campanya #elviajedesuvida per a sensibilitzar i informar sobre la situació de xiquets i xiquetes immigrants i refugiats en tot el món, i especialment d’Orient Pròxim.

Per a aquesta campanya han fet un vídeo molt emotiu i el web elviajedesuvida.es amb nombrosos recursos per a mostrar les condicions que trobem milers de xiquets per a trobar asil a Europa. Mitjançant un mapa es poden seguir les històries d’alguns d’ells.

Aquestes situacions són realitats per als menors que migren cap a la Unió Europea. Són un de cada tres refugiats: més de 300.000 xiquets menors van creuar el Mediterrani el 2015. Per a alguns, arribar a Europa va ser el seu últim objectiu: segons UNICEF han mort dos xiquets al dia a l’Egeu en el que portem de 2016.

Mireu el vídeo i la resta de recursos, no té desperdici:

Més recursos sobre migracions i refugiats:
Llegeix la resta d’aquesta entrada »