ROMA. Alguns llibres sobre Roma

Llibres sobre Roma 1

La ciutat de Roma i la seua història em fascina des de ben jove, com a tanta gent. Fa anys que llibre que veig sobre Roma, llibre que compre (o demane a la biblioteca pública). Per a poder visitar-la durant la carrera em vaig enrolar en unes excavacions arqueològiques a Itàlia amb un professor peculiar. També vam visitar Florència i altres llocs, però Roma era el meu objectiu. Era agost de 1995 i recorde que la nit d’abans no podia dormir. Tenia 19 anys. Després, durant tres anys vaig anar unes quantes voltes més, i més tard amb la meua dona quan festejàvem. Ara tocarà anar amb els fills.

Fer una llista de llibres sobre Roma és impossible. Sembla que tots els lletraferits que han passat per allí han publicat les seues impressions. Malgrat això vull compartir una breu llista d’alguns dels llibres que tinc i que he llegit sobre “la meua ciutat”. És una llista desordenada.

1. Història de Roma d’Indro Montanelli. Comence per la gènesi, pel llibre que em va marcar quan era jovenet. Malgrat les reserves que em provoca l’autor continua sent una aproximació molt entretinguda a la Història de Roma. Però no t’has de quedar només en ell. Montanelli i el tabac es poden deixar. Done fe. El vaig ressenyar fa temps: si voleu saber-ne més seguiu lenllaç.

2. Historias de Roma d’Enric González. Un llibret molt bonic. La visió d’un corresponsal de premsa que va viure i treballar fa uns vint anys a Roma. Trobes multitud d’anècdotes que trenquen la solemnitat dels típics llocs turístics. També parla molt de menjar i de raconets quasi desconeguts (ara ja no). Si tens pressa és un bon llibre.

3. Roma i nosaltres de Josep Vicent Boira. M’ho vaig passar en gran apuntant tots els llocs que Roma té relacionats amb la Corona d’Aragó. Bona part són de l’època dels Borja, al segle XV, però també podem trobar la petjada dels austriacistes exiliats, de pintors com Mariano Fortuny o capellans com mossèn Junyent. Pot arribar a aclaparar tanta làpida i tanta església, però es llig amb interés. És una altra manera de veure Roma, la nostra Roma.

4. SPQR. Imaginarios contemporáneos en torno a la antigua Roma de Tono Vizcaíno. No puc, no he pogut acabar-lo. He intentar llegir-lo diverses voltes però se’m cau de les mans. Tampoc m’ajuda l’edició tan atrevida i els tipus de lletra. Té molt bona pinta i reflexiona sobre la visió actual que tenim de la ciutat i la seua història, un tema que m’interessa moltíssim, però no sé què em passa que no puc… No obstant això, el tinc pendent i per això parle d’ell. Potser algun dia me’l puga llegir en dos vesprades, qui sap?

5. Roma. Imatges de la memòria de Josep Picó. Editat per Afers. És una joia per a qualsevol enamorat de Roma, de la història i d’Itàlia. Josep Picó ha sigut professor de Sociologia i en aquest llibre fa un recorregut per la Roma moderna i l’antiga, i per la política contemporània i la vida cultural italianes, en especial de la segona meitat del segle XX. Sobretot és un llibre útil perquè ajuda a entendre com s’ha fet la ciutat viva que veiem actualment (el centre i la perifèria) i no només el decorat superficial per als turistes. És un dels llibres sobre Roma que més m’han agradat. La lletra és gran i té fotografies en color (gràcies).

6. Un cafè a Roma de Josep Maria Fonalleras. L’últim que he llegit fins ara. Un llibret també molt bonic. Sembla el llibre que qualsevol visitant recurrent de Roma podria escriure (si poguera, clar). No és el relat d’un especialista ni les memòries d’algú que va viure allí. Només és una declaració d’amor a una ciutat que Fonalleras ha visitat diverses voltes en els últims quaranta anys. Ell mateix reconeix que si sumara tots els dies que ha passat a Roma no li eixirien més cinc o sis mesos. Malgrat això Un cafè a Roma és un text molt suggestiu, ple de racons que ara mateix vull visitar, o tornar a visitar. Me’ls he apuntat.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

GEOGRAFIA. La fascinació dels núvols

Portada Guia nubes Gavin Pretor-Pinney

Gràcies a la Guía del observador de nubes de Gavin Pretor-Pinney tinc una nova mania: mirar els núvols i intentar esbrinar quin tipus de núvol és. Primera pista: hi ha núvols alts, mitjans i baixos. Segona pista: la majoria es presenten en forma d’estrats o de cúmuls (o tot junt i es diuen estratocúmuls). A partir d’ací comença el joc.

  • Núvols baixos: cúmuls, cumulonimbus, estrats i estratocúmuls.
  • Núvols mitjans: altocúmuls, altostrats i nimbostrats.
  • Núvols alts: cirrus, cirrocúmuls i cirrostrats.
  • Altres núvols: pileus, pannus, velum, tuba, incus, mamma, arcus, virgues, núvols estratosfèrics i mesosfèrics (nacrats i noctilucents), i per últim les esteles de condensació dels avions.

M’ho he passat molt bé llegint aquesta guia. Té molta informació i està plena d’anècdotes, comparacions i exemples pràctics. Supose que els llicenciats en Geografia la trobaran bàsica, però per a un historiador és una magnífica introducció al món dels núvols i dels fenòmens atmosfèrics.

La llàstima és que aquest llibre està descatalogat. Sí que podeu trobar-lo en les biblioteques. L’exemplar que he llegit és de la biblioteca pública de Requena i m’ha aplegat a les mans debades gràcies al préstec interbibliotecari de la XLPV, la Xarxa de Lectura Pública Valenciana.

Buscant, buscant, sí que hi ha altres llibres sobre núvols disponibles. No tardaré en firar-me algun. Vos recomane la lectura de l’articleLibros de nubesdel web tiempo.com, escrit per José Ángel Viñas. Trobareu alguns títols que fan goleta.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Costras», ossos i més ossos de la repressió a Espanya

portada_costras_katarzyna-kobylarczyk

Si teniu ocasió llegiu el llibre Costras. España hurga en sus heridas de la periodista polonesa Katarzyna Kobylarczyk, tant si sou professors o alumnes o només addictes a les bones històries. És un reportatge farcit de memòries sobre la repressió que hi va haver a Espanya durant la Guerra Civil i la dictadura franquista. Fa feredat, i mira que ja és una història coneguda i tenim a l’abast nombrosos recursos. No és un llibre d’història, sí d’històries, a partir d’entrevistes fetes per l’autora i de testimonis publicats en altres llibres. Més que una investigació és una síntesi divulgativa molt ben feta, amb el toc emotiu sota control. És un llibre de no ficció molt recomanable. Va guanyar el premi Ryszard Kapuscinski de Reportatge Literari 2020.

Costras està estructurat en quatre parts, com quatre reportatges llargs. En la primera part visitem una caterva de fosses, a partir de les vivències de familiars i associacions que busquen els seus desapareguts. La segona part és el relat de com es va fer el “Valle de los Caídos” i tot el que va implicar. La tercera part és la més breu però és tremendament colpidora, sobre els republicans internats en els camps de concentració nazis, especialment en Mauthausen i Gusen. D’aquells morts només queda el seu nom i els records. L’última part és ben curiosa perquè explica els homenatges als morts del bàndol sublevat, centrat sobretot a Paracuellos del Jarama i a Pamplona, un recordatori que servia per a legitimar el règim franquista i que té un difícil encaix en l’actual democràcia. 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. Uns fragments de «L’eternitat enamorada», el dietari quasi pòstum de Josep Igual

Portada 01.indd

Josep Igual va ser un escriptor i músic de Benicarló que va faltar l’any 2021. Vivia a Amposta, a les Terres de l’Ebre, un territori a cavall entre “lo Regne” i el Principat. Era un autor d’això que en diuen els màrgens, la perifèria, poc conegut. Va escriure poesia, narrativa i dietaris. L’any 2019 va guanyar el Premi Octubre Joan Fuster d’Assaig per L’eternitat enamorada. Notes d’un diari 2016-2017. Fa anys me’l vaig trobar a Twitter per una casualitat afortunada i vaig començar a seguir-lo. No era estrident i m’interessava el que compartia. Li agradava molt Joan Fuster, entre d’altres. Vaig lamentar la seua mort i tenia pendent llegir el seu últim dietari.

L’eternitat enamorada no defrauda, té apunts molt bonics: amb aforismes intercalats, alguns fragments plens de lirisme, excursions, la faena de músic itinerant, observacions quotidianes, també sobre la política i el país (recordem que els anys 2016 i 2017 el procés estava en el seu punt àlgid), comentaris sobre autors/es que admirava (sovint perquè havien faltat, com una necrològica), la companyia del seu gos… Sense data, només apunts, un assaig obert, lliure, personal, engrescador, com ha de ser.

No vull repetir el que ja està dit. Per a saber més d’aquest dietari i de Josep Igual recomane un article bellíssim de Xavier Aliaga que va publicar en El Temps en setembre del 2020 titulat “Declaració d’amor etern al dietarisme“.

Sí que vull compartir uns quants fragments per a que vegeu de què estic parlant:

* * *

Necessita poc adob, l’esperança, per a enfilar-se ufanosa. Així de fràgils i volubles som.

* * *

Escrivim contra el temps, sabent que és impossible cap mínim guany. Escriure és, tant si es vol com si es dissimula, ensenyar els plomalls, i que un o altre s’ofenga per qualsevol raó, desraó o insospitada interpretació conscientment o inconscientment esbiaixada. Necessitem escriure; i escriure és escriure, i avall, que fa baixada. Escriure, pensar a escriure, fer la carta a la família híbrida que l’atzar ens ha donat. Agafar l’anguila d’una intuïda per la cua, ficant la mà nua al bassal fosc. Les paraules no aturen res, no regiren cap mecanisme fonamental del món, però ens permeten intentar l’articulació d’un cert ordre davant el corrent fugaç. Pensant escrivim, i escrivint podem arribar a comprendre una mica, o comprendre que no comprenem prou —que ja és suficient resultat. Aqueixa és l’aposta, aqueix és el pacte. Costa la pell i no, no garanteix cap resultat. Però ens hi posem, hi tornem. Contra el temps, amb el temps, a destemps, compassats, descompassats, que tot s’esdevé en la seriositat de no deixar de jugar, potser guanyant, de tard en tard, en destreses i fondàries.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Azucre», la història dels esclaus gallecs

portada_azucre_bibiana_candia

És molt bèstia la història dels gallecs que van ser contractats a mitjan segle XIX per a treballar en plantacions de canya de sucre a Cuba. El llibre Azucre de Bibiana Candia és un relat literari molt emotiu d’aquests fets.

La cosa va anar així: l’any 1853 hi havia molts esclaus negres a Cuba però era menester més mà d’obra i la compra d’esclaus començava a no ser rentable. Un potentat gallec va contractar més de 1700 joves gallecs per a treballar en l’illa. Semblava que les condicions eren bones: trasllat pagat, roba, temps d’aclimatació, faena a canvi d’un salari, un contracte per a cinc anys i el retorn a Galícia també pagat. La realitat va ser terrible: la faena era molt penosa, amb jornades llarguíssimes, poc menjar, el salari era quatre voltes més baix que el que cobrava un negre alliberat, patien malalties tropicals, els habitatges eren infames i també rebien càstigs personals si no complien amb la faena. Més de tres-cents d’aquests joves van morir en els primers mesos. Alguns van escapar i es van refugiar en les muntanyes, on vivien esclaus negres fugats i es van convertir en “cimarrones blancos”. Uns pocs van poder enviar cartes a casa i van contar la situació que patien. Es va produir un escàndol i els contractats al final van ser alliberats de les seues condicions, però el promotor de l’empresa, Urbano Feijóo de Sotomayor, va quedar impune del cas, no va ser processat i fins i tot va aplegar a ser diputat diverses voltes.

Azucre és una novel·la breu que relata aquests fets a partir de les experiències d’un grup de joves gallecs que van anar en el primer vaixell. Hi ha tres parts: la primera és el recorregut dels joves des dels seus pobles de Galícia fins al port de la Corunya; la segona és la travessia per l’Atlàntic, com si foren una càrrega de mercaderies; la tercera es localitza a Cuba, on els reben les autoritats amb solemnitat i en poc temps descobreixen el seu destí.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »