ADEU SANT VICENT: una memòria informal del curs 2019-2020

Com a recordatori, compartisc una llista d’activitats destacades que he fet aquest curs amb els alumnes de l’IES Maria Blasco de Sant Vicent del Raspeig (l’Alacantí).

Enguany he tingut 6 grups i només 1 assignatura, 2n d’ESO, amb un total de 153 alumnes, encara que cada grup (i cada alumne) tenia diferents capacitats. A més m’ha tocat fer les classes només en castellà i hem viscut la pandèmia de la COVID-19. No cal insistir que ha estat un curs raríssim.

2n d’ESO

1. PRIMERA AVALUACIÓ

– Dossier de mapes (llista de relleus).

Treball de làpides i epitafis de protagonistes de l’edat mitjana i moderna, i posterior exposició als corredors de l’institut.

– Treballet sobre Pesta Negra i el masclisme, a partir del relat de «Nastagio degli Onesti» del Decameró de Boccaccio i els quadres que va pintar Botticelli.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «El peón» de Paco Cerdà

El peón de Paco Cerdà és un llibre que segueix el fil d’una partida d’escacs, i està ple d’històries del franquisme i de la Guerra Freda, sovint presentades com a contrapunts, com una mena de moments estel·lars. Els peons són les víctimes i, evidentment, la història els passa per damunt. La partida que és l’eix del llibre és la que els escaquistes Arturo Pomar i Bobby Fischer van jugar l’any 1962, en un campionat a Estocolm.

Cada capítol del llibre és un dels 77 moviments d’aquesta partida i podem reproduir-la en un tauler mentre el llegim; així el llibre interactua amb el lector, passa a ser un joc. Les figures de Pomar i Fischer són molt atractives: ambdós van ser xiquets prodigis; ambdós van esdevenir símbols dels seus països i dels seus règims (Pomar a l’Espanya de la dictadura de Franco / Fischer als Estats Units, líder del bloc capitalista); ambdós tenen partides mítiques: la de Pomar quan tenia 12 anys contra el campió Alekhine, i Fischer amb la seua “immortal” i sobretot la partida contra el campió rus Spassky l’any 1972; per últim, ambdós van acabar relegats.

Llegint aquest llibre te n’adones de la barbaritat de coses que van passar l’any 1962. D’alguna manera això ens fa suposar que cada any, estudiat amb deteniment, pot ser una mina d’arguments. Però és que realment aquest any va estar sembrat: la detenció de Julián Grimau, el famós intercanvi de presoners a un pont de Berlín, el “Contuberni” de Munich, la figura heterodoxa de Dionisio Ridruejo, la crisi dels míssils a Cuba, una conferència de Marcos Ana a Londres, la mort de Diego Martínez Barrio (president de la Segona República a l’exili), l’inici del Concili del Vaticà II, el “happy birthday” de Marilyn Monroe a Kennedy, i més i més coses. Pel que fa als valencians, en aquest any de 1962 va esdevindre la publicació de El País Valenciano i, especialment, de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster, però això no apareix al llibre.

Tots aquests fets al voltant de l’any 1962 acompanyen els escacs, amb apunts sobre el paper dels peons en aquest joc: la seua utilitat, els seus moviments, tan humils, sense possibilitat de retrocedir o rectificar, i també la il·lusió quasi impossible d’arribar a coronar i esdevenir dama. En contrapunt amb les altres peces més importants, els peons ens semblen peces sacrificables, quasi prescindibles, víctimes dels interessos d’altres. Són tota una al·legoria vital. 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOSSIER. Sobre la història de Martin Guerre

Sud de França, regió d’Occitània, terres d’Arieja, poble d’Artigat, mitjan del segle XVI. Un jove camperol anomenant Martin Guerre, hereu d’una casa benestant, fuig de sa casa i abandona la seua dona i el seu fill petit. Torna al cap de vuit anys i es reincorpora al seu lloc. Durant un temps sembla que l’equilibri s’ha restablert en aquesta comunitat camperola. Però prompte comencen els dubtes sobre si el retornat és realment Martin Guerre. Es fa un judici a Tolosa: els jutges estan perplexos i no tenen clar si l’home que tenen al davant és qui diu que és o un farsant. En l’últim moment apareix el vertader Martin Guerre, sense una cama, a resultes d’una ferida a la batalla de Sant Quintí, i la suplantació arriba a la seua fi. El fals Martin Guerre és condemnat a morir penjat; la sentència es compleix a Artigat, davant de la casa del vertader Martin. És una història real apassionant. 

Basat en aquests fets podem trobar una novel·la breu, un llibre d’història i una pel·lícula. Són tres recursos accessibles i de gran qualitat. La història de Martin Guerra per la riquesa de l’ambientació i de la trama m’ha recordat la història del moliner Menocchio (Domenico Scandella), que va narrar Carlo Ginzburg en el mític llibre El formatge i els cucs. Aquesta obra va popularitzar la tendència historiogràfica de la microhistòria (que consisteix en traure conclusions generals a partir de fets molt concrets de la història). Els casos de Menocchio i de Martin Guerre van ser reals i singulars, i ajuden a entendre els processos històrics més generals. En el cas de Martin Guerre també tracta altres qüestions com la identitat, l’engany o la percepció de la realitat, el retorn del que se’n va anar (el “nostos” grec), el precari equilibri social, i la justícia i el castic. Aquest fets que trenquen la normalitat de manera tan radical posen emoció i “vida” a les explicacions (sovint massa àrides) que trobem en manuals i llibres de text. El contrast i la tensió narrativa ens provoca simpatia pels protagonistes i ens manté clavats la seua lectura. És un tòpic però val la pena repetir-ho: aquestes històries ens fan la història més humana, més pròxima, i per tant més intel·ligible.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. La ràbia que fa llegir «Guillem» de Núria Cadenes (2020)

Sense misericòrdia, Guillem de Núria Cadenes és una puntada a la panxa, un llibre que indigna, que provoca ràbia i tristesa per igual. Per als que tenim més de quaranta anys és un llibre que ens recorda la nostra joventut, quan a València hi havien (hi havien?) feixistes violents que actuaven amb impunitat,  i que anaven (anaven?) del bracet de la policia, de la justícia i d’un sector del periodisme valencià, molt caspós i bel·ligerant tot plegat. De la dreta, vaja.

Van matar a Guillem Agulló, amb divuit anys que tenia, i el judici va ser una estafa, una funció macabra on van presentar la víctima com si fóra l’agressor, i al final només va estar 4 anys a la presó un dels assassins, sense penedir-se. Actualment continua sent un feixista, i no passa res.

Reconec que he llegit aquest llibre amb suspicàcies, perquè tinc un record molt emotiu de La mort de Guillem de Jaume Fuster, i no podia evitar comparar-los. Del llibre de Fuster ja en vaig fer el meu harakiri emocional i vaig fer una ressenya fa temps (ací la meua ressenya); del de Cadenes puc dir que és una aportació molt interessant, una actualització d’aquest episodi tan trist de la història valenciana contemporània, fet amb la perspectiva que donen els quasi trenta anys que han passat (trenta anys!). En alguns moments m’ha semblat que està adreçat als que ja coneixem el cas «Guillem Agulló», però això seria massa simplista.

Guillem és un llibre que se sosté per si mateix, amb moments magnífics, i ens conta la història del jove Guillem Agulló des de diferents punts de vista, en breus apunts: la seua família, la vida de Guillem, l’excursió a Montanejos, el seu assassinat en la matinada de l’11 d’abril de 1993, els feixistes del barri de Marxalenes, les repercussions del cas, la ràpida llavada de cara dels assassins, el trist paper de la premsa, la justícia tendenciosa, la policia barroera que no sap ni escriure bé el nom de la víctima, les persones que ho van viure, que ho van patir, la impunitat dels violents, el sentiment d’injustícia, “para ofrendar nuevas glorias a España”…

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MAUTHAUSEN. Un còmic, un documental i un llibre imprescindibles

Mauthausen té la trista fama de ser el camp de concentració alemany on més republicans espanyols van morir assassinats o per les condicions infrahumanes que van patir allí.

Des de desembre de 1940 fins a l’alliberament del camp el maig de 1945 van parar allí uns 9300 republicans espanyols, dels quals un 5500 no van sobreviure, uns dos terços del total. No era pròpiament un camp d’extermini, però si va ser un camp que tenia la classificació III, la més alta, on els presos estaven destinats a morir per extenuació i fam.

Sobre la història d’aquest camp hi ha nombrosos materials i recursos per a veure-ho en classe. Jo n’he triat tres: un còmic, un documental recent i un llibre que em sembla que no té el suficient reconeixement. Els presente breument:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »