DEMOCRÀCIA. Hem fet vídeos per als Pressupostos Participatius de Cocentaina (2018)

Notícia de la revista “El Comtat”. A la foto apareixem l’alcaldessa, un company, els alumnes Àlex i Yue, i jo, el dia de la gala del concurs dels vídeos a Cocentaina (16-11-2018)

 

Ara que sembla que és més visible el feixisme espanyol crec que és un bon moment per a compartir açò. Fa un mes, en una altra entrada, vaig explicar que havia “animat” els meus alumnes de 3r i 4t d’ESO a participar en el I Concurs Influencer de Participació Ciutadana, organitzat per l’Ajuntament de Cocentaina. Es tractava de presentar vídeos que explicaren el procés dels pressupostos participatius en màxim 2 minuts. El vídeo guanyador s’utilitzaria en la difusió d’aquesta campanya.

Al final vaig moure 3 classes, uns 75 alumnes, i van fer 31 vídeos dels qual van arribar a temps de participar en el concurs 28. El divendres 16 de novembre, a les 20 h, vam assistir a la gala en el Centre Cultural El Teular, ben mudats, fins i tot jo em vaig posar una americana. Vam veure tots els vídeos (eren breus), i després el jurat del concurs, format per membres del Consell de Participació de Cocentaina, va triar un vídeo guanyador, i també van fer una menció d’honor a un altre.

Ací teniu el vídeo guanyador, de Yue Casanova i Àlex Garrido, de 4t d’ESO-A. Mirant el vídeo ningú diria que en classe són tremendament discrets. Estic molt bé a Cocentaina.

Per si esteu interessats, dels 31 vídeos dels alumnes n’he compartit 7 en YouTube, en una llista de reproducció. A més del guanyador hi havia altres vídeos molt bonics. Ací teniu l’enllaç:

LLISTA DE REPRODUCCIÓ: Pressupostos Participatius, Cocentaina, 2018, 3r i 4t d’ESO

Anuncis

LLIBRE. «El Pati Maleït» d’Ivo Andric (1954), subratllat a Cocentaina

Era un misteri però ja sé per què en l’aparador de novetats de la biblioteca de Cocentaina hi ha llibres subratllats. Solen ser llibres que m’atrauen molt i que de vegades agafe en préstec. Llibres en català, publicats recentment, d’autors i editorials no massa conegudes. El misteri és que estan subratllats, encara que ningú els haja agafat abans que jo. Millor dit estan corregits, plens de símbols de corrector, amb la proposta de millora al marge, sempre en llapis.

El fet és que el divendres passat vaig baixar a aquesta biblioteca amb els xiquets. El meu Joan necessitava un llibre sobre el cos humà (en vam trobar un de magnífic). En l’aparador de novetats estava El Pati Maleït d’Ivo Andric i Els dies maleïts d’un tal Ivan Aleksèievitx Bunin, aquest últim sobre la Revolució Soviètica. Els vaig agafar i sí, estaven plens de correccions i jo era el primer que els agafava en préstec. Qui ho havia fet? Li vaig preguntar a la bibliotecària i em va contar divertida que hi havia un xicon que els donava a la biblioteca regularment. Puc constatar que fa anys que ho fa. No em vaig atrevir a preguntar-li res més sobre ell. Com la bibliotecària i jo ja tenim una edat un “xicon” igual pot tenir vint que cinquanta anys. El cas és que és una persona que viu a Cocentaina o prop, que compra llibres no massa comercials, els llig, s’entreté corregint-los i temps després els dona a la biblioteca, i té un gust meravellós. 

De llibres així, corregits, que recorde ara mateix m’he llegit Tsili, història d’una vida d’Aharon Appelfeld o Les nits blanques de Dostoievski. Ara acabe de llegir-me el de El Pati Maleït d’Ivo Drina. Segons la contraportada del llibre “els escriptors serbis van escollir El Pati Maleït com la seva millor novel·la del segle XX”, i encara que sé que això és un reclam publicitari no em vaig poder resistir. És una novel·la breu, poc més de cent pàgines, sobre un monjo de Bòsnia, fra Petar, que passa un any per error en una presó d’Istanbul que la gent anomena El Pati Maleït. Està ambientada en l’època final de l’Imperi turc. Apareixeran diversos personatges, cadascun amb el seu caràcter i el seu relat. 

A més de fra Petar, destaquen sobretot tres personatges: Karadjoz, el director de la presó, un ésser repulsiu i amable per igual; Haim, un xarraire i fussador molt pesat però gràcies al qual coneixem alguns detalls importants; per últim, Camil, un jove tancat en el seu món d’estudis històrics, inútil per a la vida real a causa de la seua innocència. 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MEMÒRIA HISTÒRICA. Ha faltat Paco Aura, supervivent de Mauthausen

Paco Aura plantant l’arbre de la pau a l’IES Pare Arques de Cocentaina (2008)

 

En plena època d’exàmens, a mitjan matí ha corregut la notícia: ha faltat Paco Aura. No calia dir res més, sabíem qui era, el supervivent alcoià de Mauthausen. Tenia 99 anys.

L’any 2005 vaig estar a la Sala de Plens de l’Ajuntament d’Alcoi quan li van concedir una medalla. Era un dia entre setmana, pel matí i si vaig poder anar era perquè en aquella època treballava allí i em vaig escapar de l’oficina. El govern municipal del PP volia convertir-ho en un homenatge descafeïnat, rapidet, amb una medalla de segona categoria i res de parlar de República ni feixisme. En aquells anys de falsa expansió econòmica el lema de la transició estava molt viu, això de “tots van fer barbaritats, tots hem de perdonar, etc.”, i vivíem en el millor dels mons possibles.

Paco va estar mitja hora llarga explicant la seua experiència, tranquil·lament, sense alçar la veu. Era impossible no posar-se en el lloc d’aquell vell que teníem al davant, imaginar-lo jove, movent-se en aquella pedrera, dissimulant davant dels kapo, tant lluny de casa. Recorde que la meua regidora (d’Educació, per a més inri) mastegava xiclet amb la boca oberta i mirava contínuament el seu mòbil, en aquella època una blackberry molt aparent i pija, com ella. Actualment milita en Ciudadanos, tot en ordre. D’alguna manera va ser com assistir a una confrontació entre la memòria històrica, tan feble, i el menyspreu històric, tant prepotent. Aquest menyspreu ve a ser el primer pas del negacionisme i del neofeixisme. És evident que per a un polític sempre queda bé donar-li una medalleta a un vellet encantador, i si cobres la paga d’un plenari extraordinari encara més. Però Paco lluïa per damunt d’açò, va explicar com és la maldat, i com de fortes poden ser les ganes de viure, i què vol dir ser bona persona. Recorde molt bé aquell dia.

Una altra cosa, m’han dit que Paco Aura va anar l’any 2008 a l’IES Pare Arques, a Cocentaina, on treballe enguany, a un homenatge que se li va retre. Com a recordatori es va plantar un arbre de la pau, un ginkgo biloba, i es va posar una placa. La veritat és que aquest arbre està fet pols.

Per últim, aquest matí, aprofitant que d’un grup només ha vingut a classe la meitat dels alumnes perquè la resta estaven d’excursió, els he explicat la vida de Paco i dels seus companys de quinta, i després els he posat el següent vídeo. Els alumnes l’han vist atentament, en silenci.

Cita:  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

VÍDEOS. Els alumnes de 1r de BAT fan vídeos sobre les revolucions liberals i nacionals (1789-1871)

 

Enguany tinc 16 alumnes en Història del Món Contemporani de 1r de BAT. Per a donar-li vida a l’assignatura han preparat uns vídeos sobre els diversos apartats del tema de les revolucions liberals i nacionals, des de la Revolució Francesa (1789) fins a les unificacions d’Itàlia i Alemanya (1871). Estaven motivats perquè he qualificat aquest treball sobre 5 punts, i així l’examen només serà sobre altres 5 punts. Si el vídeo està bé, si es deixa veure i el contingut té un mínim de qualitat la nota és alta. 

He creat un canal de YouTube per a penjar-los, i l’he batejat VASB, és a dir “Vídeos d’Alumnes de Secundària i Batxillerat”. En aquest canal ells són els protagonistes. La veritat és que no sé si amb açò aprenen molt o poc, però em sembla que s’ho passen la mar de bé i els vídeos tenen la seua gràcia. Mireu-los:

Llista de reproducció: 1r BAT – Els moviments liberals i nacionals (1789-1871)

Vídeo a vídeo (si teniu poc temps vos recomane almenys el vídeo núm. 4)

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CINE. El cineclub del Pare Arques (Cocentaina)

L’institut on treballe enguany, el Pare Arques de Cocentaina, té un cineclub consolidat, amb molta solera. Solen fer una sessió cada dos setmanes, per la vesprada, i és completament voluntari per a alumnes, professors, famílies i qualsevol persona interessada. Les pel·lícules són subtitulades en versió original. Hi ha una pàgina de facebook per a estar informats.

Una cosa important és que els alumnes no tenen cap recompensa “acadèmica”, cap nota ni positiu ni punyetes. És una activitat que va qui vol i perquè vol. D’alguna manera es manté la idea que en la vida no tot ha d’estar mercantilitzat, no tot s’ha de basar en un sistema de recompenses o de beneficis immediats, com va defendre per exemple l’economista i antropòleg Karl Polanyi en La gran transformación (el típic i horrorós jo faig només si tu em dones). M’encanta.

El cineclub de l’IES Pare Arques el va iniciar el professor Josep Martínez, de Filosofia, que ara està a un institut de València. També és conegut pel seu pseudònim Joan Benesiu, autor de la premiada novel·la Gegants de gel. Actualment altres professors el continuen, i s’organitzen amb un grup de whatsapp ben entretingut. 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »