EXCURSIÓ. Un matí a València amb 1r de BAT

El passat divendres 10 de febrer vaig fer una excursió a València amb el grup de 1r de BAT C, de l’assignatura d’Història del Món Contemporani. Va ser una sorpresa perquè van venir tots, els 17 alumnes. Vam anar a visitar dos llocs: l’exposició permanent “La ciutat viscuda” del Museu Valencià d’Etnologia, i l’exposició “Perduts en la ciutat” de l’IVAM. També, amb un grupet més reduït, vam poder veure un instant l’exposició temporal de la biblioteca de l’IVAM, que es titula “Testimonis de la ciutat“.

 

foto-grup-1r-bat-c-valencia-10-febrer-2017-red

    Excursió a VALÈNCIA, 10 de febrer de 2017, alumnes de l’IES Josep de Ribera, Xàtiva, 1r BAT C. DE PEU: Susana, Víctor, Laura, Sara, Jéssica, Ignacio, Marc, Anna, Penélope i Ruth. AGENOLLATS: Neus, Anna, Roderic (professor), Ana, Mar, Alexa, Saúl i Fran.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

PAÍS BASC. Història d’un contrast: Huntza 2016 i Huntza 1992

heura-huntza

Huntza és heura en eusquera, la típica planta enfiladissa que trobem en cases velles i alguns barrancs humits. També és el nom d’un grup de música basc i també és el títol d’un curtmetratge de l’any 1992. Anem per parts:

  1. Huntza: és un grup de música jove i va traure la cançó “Aldapan gora” l’any passat (2016). El videoclip ja té més d’un milió de visites a YouTube, poca broma. És una cançó bonica, que posa de molt bon humor. El títol vol dir més o menys “Costera amunt” (segons el Traductor de Google).
  2. Huntza: és un curtmetratge de l’any 1992, el seu director va ser el madrileny Antonio Conesa, i va arribar a estar nominat als Premis Goya. Dura només 15 minuts i mostra un atemptat terrorista d’ETA des de tres punts de vista: el dels joves d’un bar, el dels guàrdies civils i el del terrorista. A la seua manera tots són víctimes.

Per què tanta huntza? Perquè m’ha colpit el contrast entre un curtmetratge que em va impactar moltíssim (el vaig veure amb 18 anys) i l’actual bon rotllo del grup de música. Supose que pot veure’s com una metàfora del que ha evolucionat Euskadi en els últims anys, encara que és una comparació massa previsible i simplista. El que està clar és que el curtmetratge és un bon recurs per a tractar la qüestió del terrorisme, de la violència i del dolor. Sempre tinc present que “matar una persona no és defendre una idea, és matar a una persona”, tal com deia fa segles Sebastià Castellio. Respecte a la cançó, és alegria pura. D’alguna manera la paraula huntza, tan suggerent, augmenta de significat i a millor.

Recursos per a l’aula:
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

AMOR. «Fly me to the moon» de Frank Sinatra, sempre!

Cada parella té la seua cançó d’amor. Llúcia i jo se n’anem a la lluna amb Frankie.

“In other words”, que feliç dia dels enamorats!

A Internet hi ha un fum de llistes de cançons romàntiques. Fa unes nits vam estar la meua dona i jo al sofà mirant unes quantes. Trobes cada coentor que déu! La veritat és que va ser molt divertit. Per exemple: Las 100 mejores canciones de amor, de 20minutos, o també Les millors cançons d’amor en català per al teu casament, de totnuvis. Però desenganyeu-vos, com Frankie cap ni una, o és que preferiu a l’empalagós de James Blunt?

LLIBRE. «14» de Jean Echenoz, sobre la Primera Guerra Mundial

14-jean-echenoz-207x300

En uns dies començarem la Primera Guerra Mundial en 1r de BAT. Fa unes setmanes vaig llegir la novel·la 14 de Jean Echenoz. Per a una pila de crítics és una obra mestra i li dediquen elogis molt fervents, però a mi no m’ha agradat. El motiu? M’ha semblat una lectura massa simple, massa típica, massa “lectura d’institut”. Però que quede clar, és una opinió, la meua.

El que sí que passa és que no m’agrada recomanar als alumnes una lectura que a mi no em satisfà, ho trobe deshonest, o almenys fals. Sobretot quan conec altres llibres que recomanaria amb tota l’alegria del món, com La Gran Guerra de Marc Ferro, Res nou al front de l’oest d’Erich Maria Remarque (descatalogat en català; en castellà en Edhasa amb el títol Sin novedad en el frente), i fins i tot Adéu a les armes d’Ernest Hemingway. Ja que estem parlant de llibres, acabe de recordar que tinc pendent La belleza y el dolor en la batalla, del suec Peter Englund.

Tornant a Echenoz, he de confessar que no havia llegit res d’ell abans. 14 me l’ha deixada Alfred Boluda, un company de l’IES Ribera de Xàtiva. Quan Alfred va treballar a Ontinyent aquest llibre era una lectura que tenien els alumnes de 1r de BAT. Evidentment té elements útils per a l’estudi de la Història: alguna descripció de la mobilització militar, de les trinxeres, la sang, i un poc, poquíssim, la rereguarda. Però per a mi li falta el context (qui lluita? per què? on?), i més rereguarda, i si de cas més ràbia, i sobra la història romàntica, amb una tensió entre dos xics i una xica que té molt d’aire a la pel·lícula Pearl Harbor, que tampoc és la repera.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

TEXT. «És justa la Història?» per Stefan Zweig (1922)

Stefan Zweig (1881-1942)

Stefan Zweig (1881-1942)

Llegint El legado de Europa d’Stefan Zweig he trobat aquest breu escrit titulat “És justa la Història?”, datat en 1922. M’ha agradat tant que vull compartir-lo. L’he llegit en la traducció antiga de l’Editorial Juventud, no en la més recent d’Acantilado. En català no l’he trobat. Dóna igual, jo per Zweig aprendria alemany.

 

¿Es justa la Historia?

«Porque al que tiene, le será dado, para que tenga en abundancia; pero al que no tiene, aun lo que tiene le será quitado.» Esta frase, aunque tiene una antigüedad de dos mil años, sigue conservando todo su valor en la actualidad. A quien tiene éxito, el éxito lo asedia, a quien tiene riquezas, el oro nuevo y fresco le afluye y, todavía más que el ofrecimiento del oro, el entusiasmo voluntario de los colaboradores y de las almas cansadas, porque el poder es la materia más misteriosa del mundo. Atrae con fuerza magnética al individuo, con fuerza sugestiva a la masa, que rara vez se pregunta dónde se gana ese poder y dónde se pierde, sino que se limita a sentir su presencia como un aumento de su propia vida, que entrega ciegamente. Siempre fue la más peligrosa cualidad de los pueblos la de colocarse voluntariamente bajo el yugo, la de lanzarse entusiasmados a la servidumbre. Y, con frecuencia, a la servidumbre del éxito.

En todas las épocas ha regido esa frase cruel: al que tiene le será dado. Pero hay algo más curioso que esto: también la Historia, también ella, que debía ser desapasionada, justa y clara de juicio, también ella se inclina, como la mayoría de los hombres, del lado del éxito; también ella agranda posteriormente a los grandes, a los vencedores, y empequeñece o silencia a los vencidos. A la gloria efectiva de los gloriosos acumula, además, las leyendas, y todo gran hombre aparece casi siempre, a los ojos de la Historia, más grande aún de lo que fue en realidad, y a los incontables pequeños se les quita lo que a los grandes se les añade.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »