LLIBRE. «Records de la darrera carlinada» de Marian Vayreda (1898)

Records-darrera-carlinada-Vayreda-Avenç

Un dels capítols potser menys coneguts de la història d’Espanya del segle XIX és el carlisme i les tres guerres (civils) que hi van haver. El llibre de Records de la darrera carlinada de Marian Vayreda (1898) és un testimoni d’un participant en l’última guerra carlista, a terres de Catalunya. Resulta un llibre atractiu perquè en tenim pocs de testimonis, i perquè és un relat sincer del patetisme i la sordidesa d’aquesta guerra, un continu de marxes i contramarxes i fets sagnants poc gloriosos.

Marian Vayreda (1853-1903), l’autor, va participar en aquesta guerra quan era molt jove i va arribar a ser oficial de cavalleria, a les ordres del famós general Savalls. Anys després va voler deixar el seu testimoni i ho va fer amb una gran qualitat literària. És més conegut per la seua obra pòstuma La punyalada (1904).

Al llibre trobem històries i anècdotes de primera mà que ens ajuden a entendre un poc l’ambient del bàndol carlista i els seus arguments. El mateix Vayreda ens explica per què era carlista: per una banda per tradició familiar, però també per por a “l’onada revolucionària”, per defensa de la tradició catòlica, també per inquietuds i lectures personals, i en destaca un aspecte molt interessant vist des d’ara: la defensa de la terra. Per això, quan Carles VII va signar el decret de restauració dels Furs, segons Vayreda:

“portat per un intens amor a les coses de casa, pressentia la reconstitució de la nostra antiga nacionalitat i la resurrecció d’una federació espanyola com a única reparació de punyents injustícies i desastrosos errors polítics. Així concebia jo el carlisme, i així vaig acceptar-lo.”

De tota manera gran part del llibre són descripcions de batalletes, persones i accions de guerra amb poca fortuna i encara menys honor. A l’estar escrit vint-i-cinc anys després dels fets l’autor ja és un home madur, desenganyat, i que recorda aquells anys amb un poc melangia i molt d’escepticisme. Per exemple, quan descriu una càrrega de cavalleria crida l’atenció la diferència entre la realitat i la percepció que en tenim, producte de tantes pel·lícules:
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Dues línies terriblement paral·leles» de Francesc Grau Viader (1978)

dues-linies-terriblement-paral·leles-francesc-grau-viader

Dues línies terriblement paral·leles és una novel·la sobre la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Està basada en les experiències d’un soldat molt jove del bàndol republicà, de l’anomenada lleva del biberó. Aquesta lleva va entrar en combat l’últim any de la guerra, sense quasi instrucció, i van participar en alguns combats molt aferrissats, com al front de Lleida i a la batalla de l’Ebre.

És un llibre de ficció, escrit amb ambició literària, i a l’estar basat en records de l’autor, Francesc Grau Viader (Calella, 1920-1997), resulta un relat ple de moments i escenes memorables. Recorda un poc a Res nou al front de l’oest, la coneguda novel·la sobre la Primera Guerra Mundial d’Erich Maria Remarque, que estranyament he trobat descatalogada en català (?).

En quatre mots, és un relat molt humà sobre la vida militar, els combats, les trinxeres i els patiments dels soldats, i acaba sent un llibre contra totes les guerres. A l’igual que el llibre de Remarque, Dues línies terriblement paral·leles és un llibre que es llig fàcilment i que em sembla molt adient per a joves, per a recomanar-lo en els instituts, per a citar-lo en les classes i parlar d’ell (però mai com a lectura obligatòria).

Un altre valor afegit és que està editat per Club Editor, una petita editorial que treballa amb molta cura, i que complementa aquest llibre amb un postfaci explicatiu d’Agustí Alcoberro de molta qualitat (fantàstic, els prefacis haurien de prohibir-los), una breu biografia de l’autor, amb dos fotografies, i fins i tot uns recursos educatius a Internet (si bé els he visitat i jo no els faria servir).

Pose uns fragments com a tast i que parle el “noi”:
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Girona, un llibre de records» de Josep Pla (1952)

girona-un-llibre-de-records_josep-pla

Sorprenentment he pogut llegir Girona, un llibre de records a un càmping de la vall de Baztan, a la Navarra verda i basca, on he passat una setmana amb la família i uns bons amics. Per a mi, llegir en estiu és tan difícil com durant la resta de l’any, és una qüestió de passar un poc de son, i a Baztan les nits eren fresques i molt tranquil·les.

Tenia ganes de retornar a Josep Pla. Fa un any i mig vaig llegir la seua obra El quadern gris, vaig penjar la corresponent ressenya i em vaig quedar amb ganes de més, però sense pressa. Ara, després d’un any frenètic, he pogut compensar un poc el deure i el desig.

Resulta que Girona, un llibre de records és un llibre de memòries que se centra en l’època estudiantil d’un joveníssim Pla, el qual va anar a parar a l’internat dels maristes de Girona, a principis del segle XX, per a estudiar el batxillerat a l’institut de la ciutat. Es veu que va escriure aquest llibre trenta anys més tard, i es va amagar darrere de les suposades memòries d’un tal Albert Ferrer, un recurs molt gastat que no va enganyar a ningú. Cal tenir en compte que al llibre “no passa res”, és a dir que no hi ha una acció del tipus plantejament, nus i desenllaç, ni una trama amb suspens. No, llegir un Pla no va d’això. Supose que llegir a Josep Pla és deixar córrer la vista per les línies, sense ambició, i deixar-te portar pel llenguatge. Són paraules, però quines paraules!

Sembla ser que aquest llibre no va agradar massa en Girona quan es va publicar, allà pel 1952, per alguns comentaris, però crec que ja li agradaria a qualsevol ciutat tenir dedicada una obra així. Per la meua part he estat a Girona en tres o quatre ocasions, molt de passada, i després de llegir aquest llibre tinc moltíssimes ganes de tornar amb calma, i passejar per molts dels llocs que hi apareixen, i en especial caminar sota els plataners de la Devesa, recórrer la Catedral tal com recomana, admirar l’agulla de Sant Feliu o comprovar la violació del claustre de Sant Pere de Galligants.

Per acabar, confesse que he gaudit molt subratllant alguns fragments de Girona, un llibre de records. Vull compartir-ne uns quants (per als profes, atenció al que diu sobre l’ensenyament):

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

PEL·LÍCULA. “Lluny dels homes” (2014)

Lejos-de-los-hombres

Anit vaig veure “Lluny dels homes”, una pel·lícula ambientada en Algèria, en 1954. Està basada en un relat d’Albert Camus que es titula “El convidat”.

Explica la història d’un professor rural d’origen espanyol, veterà de la Segona Guerra Mundial, que ha de portar a un presoner algerí a un poble per a que el jutgen, i així evitar una escalada de violència familiar. Però el recorregut no serà gens fàcil. És un western en tota regla.

Potser no és una pel·lícula per a alumnes, almenys no per a l’aula, però sí que la recomane per als que gaudim amb les bones històries, contades sense frenesí, i amb una fotografia bellíssima.

Tinc ganes de llegir-me el conte de Camus. Es troba dins d’un llibre de relats que es titula “L’exili i el regne”, publicat el 1957, el mateix any que li van concedir el premi Nobel. No he trobat cap edició actual en català, però sí dos edicions antigues: una de 1991 de la Magrana i l’altra de 1967 de l’editorial Vergara, traduïda per Joan Fuster i Josep Palacios. Es pot trobar algun exemplar de segona mà a Uniliber (jo ja he encomanat el meu).

El desert enganxa.

Més informació:

VALENCIÀ. El discurs de Karlos Bernabé a Oriola (30-06-2016)

sí_al_valencià_gran

El passat 30 de juny de 2016 vam coexistir amb la creació d’un dels documents més importants per al País Valencià dels últims anys, des del punt de vista històric i sociolingüístic. Es tracta, com no, del discurs que Karlos Bernabé, un regidor de Cambiemos Orihuela, va realitzar contra la moció presentada al plenari municipal pel Partit Popular d’Oriola i que s’anomenava “Moción sobre el uso impositivo del valenciano”.

És un discurs redó, que desmunta multitud de prejudicis lingüístics i classistes, i també xenòfobs. Ataca al centre de la demagògia més barata que podem trobar amb relació a la coexistència de llengües, però que funciona entre sectors molts amplis de la població i té la seua recompensa política.

He volgut compartir-lo perquè el temps passa i vull conservar-lo, per a veure’l de tant en tant, perquè en aquest discurs tenim arguments preciosos, amb paraules que hem de cuidar, que serveixen per a rearmar-nos contra tanta intolerància, tant de cinisme, i sobretot contra tanta estupidesa.

Algun dia aquest discurs estarà en algun llibre de text o material docent. Malament, si no.

Més informació:

DOCUMENT. Enllaç a la moció del PP: “Moción contra el uso impositivo del valenciano

ARTICLE. “Karlos Bernabé: Cómo saltar a la fama defendiendo el valenciano en Orihuela frente a los ataques del PP“, eldiario.es, 12/07/2016.

ARTICLE. “Karlos Bernabé: un exemple de dignitat i de valencianisme“, per Josep Miquel Bausset, a La Veu, 15/07/2016.