LLIBRE. «La nova educació. Els reptes i desafiaments d’un mestre d’avui» de César Bona (2016)

La nova educacio OK.indd

César Bona no necessita presentació perquè ha eixit per la tele. Fa uns mesos va ser un personatge molt “mediàtic”, per ser un professor innovador, creatiu i empàtic, i per estar nominat a un premi internacional. Després va publicar aquest llibre, La nova educació, supose que aprofitant el tiró. Me’l vaig comprar el passat mes de maig, per intentar alegrar un dia que recorde que estava molt enfadat per algun assumpte burocràtic. Me l’he llegit aquesta setmana i m’agradaria apuntar unes notes que trobe interessants i que poden servir-me aquest curs (potser són òbvies, però per això mateix…):

 

  1. “Recordem que si alguna cosa els agrada, als nens, és sentir-se investigadors“. Idea: no explicar tant i deixar que ho troben ells, amb més activitats d’indagació.
  2. “La paraula clau és «actitud». Cada dia sóc conscient que no puc ser mestre sense passió, i és amb passió que he d’intentar contagiar els meus estudiants tant com pugui: una actitud positiva, actitud d’esforç, d’il·lusió per allò que faig.” Idea: somriure més i bufar menys.
  3. “Hem d’ensenyar-los, sobretot, a ser crítics amb allò que llegeixen i, una cosa fonamental: a referenciar la font.” Idea: citar.
  4. “Per a mi és inadmissible començar a ensenyar coses a algú que ni tan sols coneixes. L’educació és molt més que introduir dades dins del cap.” Idea: fer excursions amb cada grup en els primers mesos del curs (setembre-octubre), amb una excusa pedagògica, però amb objectiu real de conéixer-nos un poc millor, per a conviure fora de les quatre parets de l’aula.
  5. “No puc consentir que els meus nens no sàpiguen parlar en públic. […] Ensenyar a parlar en públic davant dels companys serveix per poder expressar les pròpies emocions, compartir els pensaments, defensar arguments…”. Idea: callar i donar-los més la veu, i preparar activitats expositives.
  6. Alguns càrrecs a l’aula (per a educar en responsabilitat): historiador/a, encarregat/ada de la llista blanca dels altruistes, el capitost dels sublevats, el curiós/a, la comissió periodística, l’equip de reciclatge, l’encarregat/ada de la llista negra, l’advocat/ada, etc. Idea: repartir responsabilitats.
  7. Sobre la nova biblioteca: “el fet d’atreure els nens no és missió exclusiva dels llibre; cal crear espais que captivin, que convidin la mainada a estirar-s’hi i perdre’s en les seves històries.” Idea: fer espais habitables i bonics, sempre que puguem.
  8. “M’obligaven a llegir i ho detestava profundament” (jo també). Idea: no obligar mai a llegir. Recomanar sempre llibres i oferir les lectures com a treballs voluntaris.
  9. Tècnica per a preparar una xerrada: la pizza amb calaixos. “Es tracta de preparar xerrades d’un minut de durada, i resulta molt útil per estructurar la informació i recordar-la amb facilitat.” Es fa de la següent manera: es dibuixa un cercle, es divideix en 4 parts i cada part són 15 segons. S’escriu un tema o títol en cada part i la persona ha de fer una xerrada d’un minut en total tocant cada assumpte. És com un mapa conceptual, però per a practicar els discursos.
  10. “Un heroi o heroïna és, simplement, algú que intenta que els éssers que l’envolten siguin feliços”. Quasi res.
  11. “Hem d’aturar-nos i baixar el ritme vertiginós a què ens sotmetem i al qual sotmetem, també, els nens, i fer-los preguntes. […] És curiós, no m’ho negareu, que pretenguem ensenyar continguts a éssers dels quals no sabem res.” Idea: no tingues tanta pressa, respira, parla a poc a poc i mira més al teu voltant.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

SETEMBRE. Nou curs i de professor a Xàtiva

ies-jose-de-ribera-xativa-2016

IES José de Ribera, a Xàtiva

 

No és broma. Després de quatre anys torne a l’ensenyament. Aquest curs estaré a l’IES José de Ribera, a Xàtiva (la Costera), i pel que sembla estaré ben divertit.

M’han assignat 7 grups i 5 nivells o assignatures diferents. A veure: tinc dos primers, un segon i un tercer d’ESO, un primer de Batxillerat i dos de Cultura Clàssica de segon. Això és una “tafarrà”, però ho agafe amb ganes i bon humor.

Per tant, abandone la faena de “Responsable” de Participació Ciutadana a l’Ajuntament d’Alcoi. Ho deixe perquè estava cansat de pegar-me cabotades contra la paret, perquè m’esgota la burocràcia i la sordidesa dels jocs de poder, i perquè tenia ganes de tornar a l’ensenyament. També m’ha convençut el fet que necessite punts per a aconseguir la plaça de professor: en les oposicions de fa dos mesos vaig traure un digne 7,55 en la part teòrica però em va enfonsar la falta de punts. Són les regles del joc, tal com hem deia un amic.

Així, aquest dilluns he començat la nova faena, he conegut a un bon grapat de companys (bellíssimes persones), he tingut les meues primeres classes i he gaudit de la tremolor del primer dia. Fins i tot he enviat a dos alumnes a passejar. També he suat com un campió (Xàtiva i la calor, no és un tòpic). Els pròxims dies seran interessants.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «L’exili i el regne» d’Albert Camus (1957)

albert-camus-exili-regne-vergara-1967

A finals de juliol passat vaig veure la pel·lícula Lluny dels homes, basada en un relat d’Albert Camus titulat “L’hoste”. Em va agradar tant la pel·lícula que de seguida vaig voler llegir el relat. Resulta que es va publicar el 1957, al llibre L’exili i el regne, el mateix any que li van concedir el premi Nobel. En català es va publicar el 1967 per Vergara i el 1991 per la Magrana. La traducció és de Joan Fuster i Josep Palacios. Com està descatalogat (faltaria més) el vaig trobar per 6,50 € a todocolección, amb l’enviament inclòs, i me’l vaig agenciar.

L’exili i el regne és una obra formada per sis relats diferents però units per una certa visió que es troba a cavall entre l’absurditat de la vida (l’exili) i eixa felicitat que intuïm que existeix (el regne), però que no acabem d’assolir. Tot molt camusià.

Dels relats m’ha cridat molt l’atenció el segon, que es titula “El renegat”, molt bèstia, sobre un missioner que va a un poble tremendament bàrbar, a les portes del desert, cercant la maldat i el dolor, per a d’alguna manera renàixer com a persona.

El tercer relat, “Els muts”, també m’ha agradat molt, i conta el fracàs d’una vaga i de com els treballadors tornen als seus llocs de treball, amb un humor de mil dimonis, i quan el patró vol confraternitzar com si no haguera passat res es troba amb el silenci del grup.

“L’hoste” és el relat breu que va inspirar la pel·lícula Lluny dels homes, i la veritat és que després de llegir-lo encara valore més la pel·lícula, per la capacitat del guionista i del director de agafar un fil argumental i donar-li tanta vida. Respecte als dos últims contes, “Jonàs o l’artista en el treball” i “La pedra que creix”, la veritat és me’ls he llegit mig dormint i pensant en altres coses. Crec que no m’han agradat massa, però no em feu cas.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MÚSICA. «No hay tanto pan» de Sílvia Pérez Cruz

Cerca-de-tu-casa-Musica-y-desahucios_silvia_perez_cruz_2016

És que no me la puc traure del cap. La tinc ficada des de fa setmanes, com un corcó que em rosega i em rosega, i quan passege “no hay tanto pan pan pan”, i a la faena “no hay tanto pan pan pan”, i quan un pesat em parla “no hay tanto pan pan pan”, i la taral·lege i la gent em mira, i cada vegada m’emociona.

La compartisc a veure si així me la lleve de damunt, o us contamine d’emoció com m’ha passat a mi. Si algú pot anar a veure la pel·lícula Cerca de tu casa que em conte què tal, perquè em ve fatal anar fins a València per a veure-la, i quan puga la compraré i si està bé la posaré a classe, perquè té bona pinta, i a veure si així entre tots i totes compartim corcons de bondat.

Més coses:

LLIBRE. «Historia del mundo contada para escépticos» de Juan Eslava Galán (2012)

historia-del-mundo-contada-para-escepticos-juan-eslava-galan

M’interessen molt els llibres de divulgació històrica. Quan en veig un tinc el costum de fullejar-lo, per si trobe un tresor que poguera recomanar de manera general. Però quasi sempre acabe decebut: solen ser llibres tremendament simples i maniqueus, escrits per locutors radiofònics o autors que tenen la ploma molt solta. 

Historia del mundo contada para escépticos de Juan Eslava Galán no és una excepció. En un principi té bona pinta: capítols curts, una visió general de la història, amb una selecció de dades bàsiques, imatges i alguns mapes. Però no, en la meua opinió no és gens recomanable com a llibre de divulgació d’història general. Per què? Perquè no deixa de ser una història personal, plena d’estereotips i prejudicis, que a tota hora ens està alliçonant sobre el que està bé i mal, amb un humor sarcàstic, molt suat, que almenys a mi no em fa gràcia, de la típica persona cremada i farta de tot que es dedica a perorar davant d’un públic fidel que li riu les gràcies.

Supose que per això aquest llibre es titula “para escépticos”, però crec que és incorrecte, perquè un escèptic no és exactament un ressentit o un amargat (com molta gent equivocadament creu), sinó una persona que dubta, que li costa trobar veritats absolutes, i justament aquest llibre està pleníssim d’afirmacions dogmàtiques.

Per què, doncs, faig aquesta entrada? Perquè d’alguna manera tenia ganes de mostrar que al mercat editorial trobem de tot, i que als que ens agrada llegir de vegades ens empassem alguna pífia, que no només llegim llibres exquisits, i que no tot val, perquè és una llàstima perdre uns dies llegint pamflets infumables. L’única cosa positiva que trobe d’aquestes lectures és que aprens a valorar més els llibres honestos, a saber què t’agrada i que no, a comparar i a triar.  Llegeix la resta d’aquesta entrada »