LLIBRE. «Azucre», la història dels esclaus gallecs

portada_azucre_bibiana_candia

És molt bèstia la història dels gallecs que van ser contractats a mitjan segle XIX per a treballar en plantacions de canya de sucre a Cuba. El llibre Azucre de Bibiana Candia és un relat literari molt emotiu d’aquests fets.

La cosa va anar així: l’any 1853 hi havia molts esclaus negres a Cuba però era menester més mà d’obra i la compra d’esclaus començava a no ser rentable. Un potentat gallec va contractar més de 1700 joves gallecs per a treballar en l’illa. Semblava que les condicions eren bones: trasllat pagat, roba, temps d’aclimatació, faena a canvi d’un salari, un contracte per a cinc anys i el retorn a Galícia també pagat. La realitat va ser terrible: la faena era molt penosa, amb jornades llarguíssimes, poc menjar, el salari era quatre voltes més baix que el que cobrava un negre alliberat, patien malalties tropicals, els habitatges eren infames i també rebien càstigs personals si no complien amb la faena. Més de tres-cents d’aquests joves van morir en els primers mesos. Alguns van escapar i es van refugiar en les muntanyes, on vivien esclaus negres fugats i es van convertir en “cimarrones blancos”. Uns pocs van poder enviar cartes a casa i van contar la situació que patien. Es va produir un escàndol i els contractats al final van ser alliberats de les seues condicions, però el promotor de l’empresa, Urbano Feijóo de Sotomayor, va quedar impune del cas, no va ser processat i fins i tot va aplegar a ser diputat diverses voltes.

Azucre és una novel·la breu que relata aquests fets a partir de les experiències d’un grup de joves gallecs que van anar en el primer vaixell. Hi ha tres parts: la primera és el recorregut dels joves des dels seus pobles de Galícia fins al port de la Corunya; la segona és la travessia per l’Atlàntic, com si foren una càrrega de mercaderies; la tercera es localitza a Cuba, on els reben les autoritats amb solemnitat i en poc temps descobreixen el seu destí.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Set lliçons breus de física» per a un club de lectura

portada carlo rovelli set lliçons breus fisica anagrama

Em sembla que Set lliçons breus de física de Carlo Rovelli és un llibre perfecte per a un club de lectura. Ho té pràcticament tot a favor: és breu i barat (importantíssim), parla d’assumptes transcendents, manté la tensió i fa una mescla brillant de ciència, història i filosofia, i no, no és ficció.

Vaig saber d’ell perquè Toni Pou l’esmenta a Si un dit assenyala la lluna, i poc després el vaig trobar recomanat en un altre lloc. Com que és tan breu me’l volia comprar en la llengua original, en italià, per a refrescar l’idioma. Els ho vaig preguntar als xicons de la llibreria Detroit d’Alcoi i van complir, com sempre.

Sette brevi lezioni di fisica fa un repàs de les principals aportacions de la física durant el segle XX. Comença amb la relativitat general d’Einstein, “la più belle delle teorie”, la que ens va mostrar que “lo spazio non è piu qualcosa di diverso dalla materia: è una delle componenti «materiali» del mondo”. Després passa a la quàntica, la “meccanica quantistica”, on “nessun oggetto ha una posizione definitiva”, amb Max Planck, altra volta Einstein, Niels Bohr i Heisenberg. Una teoria que s’ha desenvolupat entre dubtes.

La tercera lliçó és “L’architettura del cosmo”, potser la més accessible, on explica les diferents visions de l’univers que han tingut els humans al llarg del temps: des de la terra plana fins a l’espai corbat i el Big Bang, passant per Copèrnic i Hubble entre d’altres. La quarta explica les partícules de la matèria i el “modello standard de particelle elementari”, el qual “non sarà elegantissimo, ma funziona benissimo”. A la cinquena trobem l’intent de superar la contradicció entre la relativitat i la quàntica, a partir de la gravitat quàntica i més coses.

La sisena lliçó parla de la probabilitat, el temps i la calor, és a dir, la fletxa del temps: “La differenza fra passato e futuro esiste solo quando c’è calore. Il fenomeno fondamentale che distingue il futuro del passato è il fatto che il calore va dalle cose più calde alle cose più fredde”. A mi això em fascina: el temps segons la física és un simple moviment de calor entre la matèria que fa que passen coses, que hi haja temps. Acaba aquesta lliçó amb un postulat intrigant: “Il calore dei buchi neri è una Stele di Rosetta, scritta a cavallo di tre lingue —Quanti, Gravità e Termodinamica—, che attende di essere decifrata, per dirci cosa sia davvero lo scorrere del tempo”. Intrigant i bellíssim. 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Si un dit assenyala la lluna» de Toni Pou, revisitant la ciència

toni pou si un dit assenyala la lluna

Si un dit assenyala la lluna no és el típic llibre de divulgació científica. Toni Pou, físic de formació i periodista de professió, ha esquivat amb elegància les etiquetes literàries i ha fet un llibre personalíssim a mitjan camí entre unes memòries, un assaig i un llibre de viatges, i potser també un llibre de relats. Tot alhora. A més a més, el títol és preciós i molt evocador per a parlar de ciència o d’humanitats, tant se val.

El llibre arranca amb unes paraules d’Italo Calvino, que deia que Galileo Galilei era el millor prosista italià de la història: «aquesta prosa tenia dues virtuts principals: l’elegància i la precisió. Galileu no feia servir la llengua com una eina neutral, sinó amb consciència literària, amb la voluntat de capturar el món i la imaginació amb la màxima expressivitat possible». A partir d’ací la barreja d’humanitats i ciència és imparable. La recerca sobre Galilei comença a Florència i continua al desert d’Atacama, a l’observatori astronòmic de Paranal. El millor potser és que quan el llibre acaba no està tancada la recerca sobre l’origen de la creativitat científica, continua en el nostre cap. Per això he dit que no és el típic llibre de divulgació científica, tan lineals, com un manual entretingut i en certa manera previsibles; aquest és un llibre literari i humanístic. Defensa la ciència com una activitat creativa al mateix nivell que la filosofia, la música, l’art o la literatura. Recupera la visió global de l’estudi de les coses, sense tanta capelleta que separa i categoritza el coneixement en àrees estanques. A l’edat moderna, tant al Renaixement com al barroc, els que ara anomenem científics no feien aquestes separacions i un Newton o un Galileu es consideraven tant hòmens de ciències com de lletres, fins i tot artistes.

Per si fora poc al llarg del llibre trobarem altres històries paral·leles, com petites digressions en forma de relats. Algunes són de vells coneguts, com Darwin o Tesla, però també apareixen per ací les sèries Breaking Bad i Fargo, o l’entranyable David Attenborough i un documental sobre el lleopard de les neus, inclús João Gilberto i l’inici de la bossa nova. Però l’objectiu està clar: el llibre fa una recerca personal del per què de la curiositat humana, revisitant la ciència. Tothom coneix el mètode científic (hipòtesi, experimentació, validació i teoria o no), però Toni Pou destaca el moment previ, l’espurna creativa de tota persona dedicada a la ciència, i el paper fonamental de la divulgació. No esmenta a Lucreci i la seua obra De rerum natura, però d’alguna manera Si un dit assenyala la lluna és una reivindicació del gènere literari científic que va inaugurar aquell escriptor clàssic, un gènere que sembla marginal, com si només la ficció i l’assaig social pogueren considerar-se literatura i no un llibre sobre ciència.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

HISTÒRIA. Republicans espanyols a la batalla de Creta

antony beevor creta portada

Llegint La batalla de Creta de l’historiador Antony Beevor he trobat referències a una tropa de republicans espanyols que van lluitar al costat dels britànics i dels grecs. Ha estat tota una sorpresa. Què feien a Creta? Com van arribar? Què els va passar?

En la primavera de 1941, durant la Segona Guerra Mundial, el Tercer Reich alemany va conquerir Iugoslàvia i Grècia. Encara que sembla un territori perifèric tenia la seua importància estratègica: per una banda ajudaven al seu aliat italià, i sobretot protegien el flanc sud i culminaven la conquesta de la Mediterrània oriental. En aquells moments els alemanys ja feia un any que havien ocupat França, lluitaven al nord d’Àfrica (amb el conegudíssim Afrika Korps del general Rommel) i es preparaven per a l’atac a la Unió Soviètica.

La batalla de Creta va ser el final de la campanya de Grècia i va consistir en una agosarada acció aerotransportada alemanya. Va acabar en victòria per als alemanys encara que amb moltes baixes, tantes que Hitler va decidir no tornar a utilitzar els paracaigudistes en el que restava de guerra. Creta va ser una altra humiliant retirada dels britànics (com Dunkerque) però també l’inici d’un punt de resistència molt molest per als alemanys. Durant la batalla de Creta, a finals de maig de 1941, els britànics van enviar tropes per a ajudar en l’evacuació i una d’aquestes va ser la d’un grup d’uns 70 republicans espanyols. Al llibre de Beevor trobem referències al capítol 18 i al 19. Al primer, al 18, diu:

«Al norte de donde se encontraban, en Megala Jorión, por encima del desvío de la carretera Canea-Rézimno, una tropa de republicanos españoles del batallón de George Young entró en combate, en lo que fue la primera acción de retaguardia de la Layforce.» [ … ]

«La mayoría de los republicanos españoles, considerando su misión innecesariamente suicida cuando todo el mundo estaba en plena retirada, se replegó hacia Babali Hani, donde se había enviado al batallón de George Young para preparar una nueva línea de defensa.»

La segona referència, al capítol 19 titulat “Rendición”, diu:

«Para los republicanos españoles, la perspectiva de la captura era especialmente triste. Era casi seguro que los alemanes los devolverían a la España de Franco, donde los fusilarían como a los demás republicanos que habían sido entregados, desde milicianos hasta ex ministros del gobierno del Frente Popular. Afortunadamente, el oficial médico del batallón, capitán Cochrane, que había luchado en España con las Brigadas Internacionales, tuvo la luminosa idea de que, cuando los interrogaran, se declararan gibraltareños.»

Buscant, buscant, he trobat un article de l’escriptora María Belmonte titulat “Creta, entre héroes i tumbas“, al web La simiente negra, on explica un viatge a Creta i qui eren aquests republicans espanyols. A Creta no va trobar cap informació. Va ser quan va tornar que ho va descobrir, gràcies als estudis del professor Daniel Arasa, periodista i professor de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, en concret en els seus llibres Los españoles de ChurchillLos catalanes de Churchill.

Diu María Belmonte:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Àtila», de Mario Bussagli, un nom ple d’evocacions

portada mario bussagli atila

Per pura casualitat he llegit Àtila de Mario Bussagli. Ha passat per davant de la pila de llibres que tinc pendents, però és que em va captivar només fullejar-lo. El vaig comprar per 3 € aquest Nadal a una papereria, mentre buscava cromos de Pokémon per als meus fills. L’autor, Mario Bussagli (1917-1988), va ser un historiador orientalista italià.

Àtila és una monografia històrica a mitjan camí entre l’estudi erudit i la divulgació, i conté nombroses interpretacions de l’autor, algunes molt divertides. Explica l’origen i evolució del poble hun, i també la crisi baiximperial romana. No és només una biografia, però el nom d’Àtila és un reclam, perquè aquesta paraula ens ompli el cap de ressonàncies bàrbares: Àtila va ser el rei dels huns, va atacar Roma a mitjan segle V dC, quan l’Imperi romà s’ensorrava, va parlamentar amb el papa Lleó I el Gran, en l’últim moment es va retirar, poc després va morir i curiosament amb la seua mort es va esborrar el seu poble.

A més a més tenim la “romàntica” història amb Honòria (interpretada per Sophia Loren en una pel·lícula de 1954), que era la germana de l’emperador Valentinià III, amb qui Àtila es volia casar segons Mario Bussagli, i per la qual com a dot va demanar les Gàl·lies. Siga com siga, els huns van encarnar el terror, però van desaparéixer de la història tan ràpid com van sorgir. D’Àtila hi ha cites i expressions conegudes com «per on passava Àtila no tornava a créixer l’herba», o «Àtila, el flagell de déu» (flagellum Dei). Evoca com pocs el paper de supermalvat en la història.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »