ARTICLE. «La Revolució Russa i nosaltres» per Josep Fontana (1917-2017)

lenin_1917_revolucio_russa

Comencem el 2017 i enguany se celebra el primer centenari de la Revolució Russa. No serà una efemèride massa popular, ja que malgrat totes les barbaritats posteriors en aquell moment va ser un intent molt seriós de millorar el món, de crear una societat més igualitària i solidària, i sí, aquell intent va fracassar.

No obstant això, val la pena recordar-ho, i per això vull compartir un text molt recomanable. Es tracta de la conferència que l’historiador Josep Fontana va realitzar a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) el passat 24 d’octubre de 2016 al marc de les jornades sobre la Revolució Russa organitzades per la Comissió del Centenari de la Revolució Russa.

Del professor Fontana ja hem compartit altres textos a Historiata, com per exemple la ressenya de La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, o els articles Després de la crisi i l’entranyable Demasiados retrocesos (sobre la Història Contemporània d’Espanya). Ara repassem la importància història de la Revolució Russa. Impecable.

Font d’informació: fundacioalternativa.cat, 08/11/2016 [consultat l’01/01/2017]

 

Article «La Revolució Russa i nosaltres»:

«Cap a 1890 els partits socialistes europeus, agrupats en la Segona Internacional, havien abandonat la il·lusió revolucionària i defensaven una via reformista que els havia de dur a integrar-se en els parlaments burgesos, confiant en què un dia podrien accedir al poder a través de les eleccions i que des d’allí procedirien a transformar la societat. D’aquesta manera els partits socialistes alemany, italià, espanyol, el francès, que mantenia encara el nom de Secció francesa de la Internacional Obrera, o el laborisme britànic van optar per una política reformista, encara que conservessin la retòrica revolucionària del marxisme per tal de no desconcertar els seus seguidors obrers, que havien de seguir creient que els seus partits lluitaven per una transformació total de la societat.

La contradicció entre retòrica i praxis va esclatar amb motiu de la proximitat de la Gran guerra de 1914. Al congrés que la Internacional socialista va celebrar a Basilea en novembre de 1912 es va proclamar  que “era el deure de les classes obreres i dels seus representants parlamentaris (…) realitzar tots els esforços possibles per tal de prevenir l’inici de la guerra” i que, si aquesta finalment començava, havien d’intervenir perquè acabés ràpidament i “utilitzar la crisi econòmica i política causada per la guerra per revoltar el poble i accelerar la caiguda del govern de la classe capitalista”. El congrés proclamava, a més, la seva satisfacció davant de “la completa unanimitat dels partits socialistes i dels sindicats de tots els països en la guerra contra la guerra”, i cridava “els treballadors de tots els països a oposar el poder de la solidaritat internacional del proletariat a l’imperialisme capitalista”.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

14 DE JULIOL. “Ça ira”

Prise_de_la_Bastille

Per a qualsevol persona interessada en la Història és impossible sostraure’s al magnetisme del 14 de juliol, la data en què oficialment el poble, la massa, entra en la Història Contemporània, no només com a actor passiu sinó com a protagonista. Aquest dia, de l’any 1789, el poble de París va prendre la Bastilla, una fortalesa mitgeval que es trobava al centre de la ciutat, pràcticament en desús però que era el símbol del poder absolutista de la monarquia francesa i va accelerar la Revolució Francesa.

Aquesta revolució és una referència contínua i tema imprescindible en qualsevol relat de la Història, tan i tan repetit que resulta un poc cansat: que si la guillotina, que si el Comité de Salut Pública, que si la “Grande Peur”, que si no sé quantes constitucions (1791, 1793 i 1795), etc. En resum, un esdeveniment molt “gastat”. Però, però, però, si ens acostem amb tranquil·litat veure’m que és un fet interessantíssim, amb molts matisos i personatges tremendament captivadors, de tot tipus, com Condorcet, Mirabeau, Robespierre, Sièyes, Danton, Babeuf, Olympe de Gouges, Talleyrand, Fouché, etc.

Fa anys vaig llegir Los ecos de la Marsellesa del meu estimat Eric John Hobsbawm, un llibre publicat amb motiu del segon centenari de la revolució (el 1989), amb un repàs al mite i a les dos principals interpretacions: la revolució com a projecte acabat (versió burgesa/neoliberal) o la revolució inacabada (versió social/d’esquerres). Un altre llibre, molt ben escrit, que almenys per a mi es llig com una novel·la d’aventures, és La Revolución Francesa. Una nueva historia, de Peter McPhee. Per últim voldria recomanar Los sueños de la razón. Ensayo sobre la experiencia política, de José Antonio Marina, un escriptor actualment molt criticat perquè ha acceptat l’encàrrec del govern conservador del Partit Popular de redactar un document base per a un “pacte educatiu”. Malgrat açò, Los sueños de la razón és un repàs molt suggeridor de diversos elements i protagonistes de la Revolució Francesa (els motius del Terror, el temps històric, la cultura democràtica, l’experiència humana, l’idealisme, etc.).

Acabe ja aquest homenatge al 14 de juliol, i acabe amb una cançó revolucionària, la més famosa abans de La Marsellesa, i que es diu Ça Ira!, amb la versió magnífica d’Edith Piaf a la pel·lícula Si Versailles m’était conté (“Si Versalles poguera parlar”), del 1954.

Recordeu: les coses poden canviar. Feliç 14 de juliol!

Lletra de “Ça ira”: Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MÚSICA. «Cors armats» del grup Atzembla

atzembla cors armats

Perquè estem convençuts, que el present és rebel·lar-se
I crear el futur, en compte de resignar-se
Ens volen vençuts, i muts dintre de gàbies
Per això lluitem, per això s’alcem

Coneixíeu el grup valencià Atzembla? Jo el vaig trobar casualment fa una setmana, i si bé en un principi la seua música m’ha semblat “estrident” (ja sabeu, música ràpida, lletres comprimides, de sobte dolçaines i bateries pumba pumba…), la veritat és que les seues cançons em posen de bon humor. Per això, per a un dilluns de maig, per a oblidar la son, l’angoixa dels exàmens i somriure no estan gens malament.

Per a fer un tast, us recomane el videoclip de «Cors armats»:

Lletra de «Cors armats» Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Curso urgente de política para gente decente», de Juan Carlos Monedero (2013)

Curso-urgente-de-política-para-gente-decente-monedero

Un llibre que en la primera pàgina posa coses com que “Hay que agitar el discurso como quien lanza un panal de avispas dentro de un confesionario” és un llibre atractiu. També quan, un poc més avant, diu “Vivimos un tiempo en el que la gente decente anda perpleja, y los canallas, envalentonados”.

Aquest és un llibre perfecte per a llegir en Setmana Santa: clar, accessible, i recomanable tant per a indignats com per a qualsevol persona que vulga aprofundir un poc en això de la “nova política”, i no quedar-se en titulars simplistes i generalment malintencionats. El millor que puc dir és que llegint-lo amb atenció aprens molt de teoria política, i sovint amb un somriure.

Juan Carlos Monedero, el seu autor, ara és “famós”, conegut com a cofundador de Podemos, un partit que a les eleccions de desembre de 2015 va aconseguir 69 diputats, però al 2013, quan va publicar aquest llibre, només era una mosca collonera. Era un més del grup heterogeni de crítics amb el poder establert i amb la gestió de la crisi econòmica, i en el seu cas va aconseguir una mena de notorietat en determinats mitjans d’Internet. Podies trobar articles seus reproduïts a llocs com Iniciativa Debate, Democracia Real Ya, Attac, i especialment al seu bloc Comiendo tierra, que apareix al diari Público.

Si, per exemple, Vicenç Navarro i Juan Torres són especialistes en l’estat del benestar o l’economia social, o Alberto Garzón és l’exemple de jove indignat molt format (amb veu al Congrés dels Diputats des de 2011), Juan Carlos Monedero és un dels politòlegs crítics per excel·lència, i amb una sòlida base acadèmica malgrat els rabiosos atacs de la “caverna” mediàtica (no oblidem que és professor de la Universitat Complutense de Madrid).

Monedero destaca perquè escriu molt bé, amb explicacions molt belles, i el seu estil és inconfusible: un tant poètic, amb metàfores cridaneres, visuals, jocs de paraules fàcils i enginyosos, i sobretot emoció, amb una estranya capacitat per a parlar de política sense perdre de vista la gent, les persones sense rostre, i alhora individualitzar-los i donar-los color, sempre amb la complicitat del “nosaltres” de fons. És un mestre en equilibrar la tensió descriptiva.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

POLÍTICA. Dos vídeos sobre la democràcia, per #Whymaps (2016)

Democracy

M’ho he passat en gran veient dos vídeos d’uns 10 minuts cadascun que acaba de traure #WHYMAPS amb el títol genèric de #WHYDEMOCRACY. Després de l’èxit que van tenir amb el vídeo sobre la crisi de Síria (i que vaig compartir fa uns mesos), ara n’han fet aquests dos sobre què és la democràcia. Així, com uns campions.

El primer vídeo tracta de mostrar que no vivim en autèntiques democràcies, sinó en sistemes polítics representatius, i que açò no s’ha de confondre. El segon vídeo es dedica a construir el concepte de democràcia, basant-se en la democràcia que va existir a l’antiga Grècia, en concret a la ciutat d’Atenes.

Hi ha moltes qüestions que hi apareixen que em semblen difuses o incompletes, i inclús algunes massa agafades pels pèls, però m’ha semblat un recurs molt bo per a suggerir debats sobre la política. Només per això és un grandíssim treball. A més a més estan molt ben fets.

Compartisc els vídeos, per a tenir-los a mà.

1. No veas este video si vas a votar hoy:

2. Qué es REALMENTE la democracia:

Explicació del vídeo per #WHYMAPS: Algunas cosas interesantes sobre #WHYDEMOCRACY, amb el per què, la documentació, les fonts, Rousseau, els partits polítics i les veritats incòmodes [consultat 14/02/2016].

I acabem amb un somriure mafaldià:

mafaldademocracia