ARTICLE. «La Revolució Russa i nosaltres» per Josep Fontana (1917-2017)

Comencem el 2017 i enguany se celebra el primer centenari de la Revolució Russa. No serà una efemèride massa popular, ja que malgrat totes les barbaritats posteriors en aquell moment va ser un intent molt seriós de millorar el món, de crear una societat més igualitària i solidària, i sí, aquell intent va fracassar.

No obstant això, val la pena recordar-ho, i per això vull compartir un text molt recomanable. Es tracta de la conferència que l’historiador Josep Fontana va realitzar a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) el passat 24 d’octubre de 2016 al marc de les jornades sobre la Revolució Russa organitzades per la Comissió del Centenari de la Revolució Russa.

Del professor Fontana ja hem compartit altres textos a Historiata, com per exemple la ressenya de La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, o els articles Després de la crisi i l’entranyable Demasiados retrocesos (sobre la Història Contemporània d’Espanya). Ara repassem la importància història de la Revolució Russa. Impecable.

Font d’informació: fundacioalternativa.cat, 08/11/2016 [consultat l’01/01/2017]

 

Article «La Revolució Russa i nosaltres»:

«Cap a 1890 els partits socialistes europeus, agrupats en la Segona Internacional, havien abandonat la il·lusió revolucionària i defensaven una via reformista que els havia de dur a integrar-se en els parlaments burgesos, confiant en què un dia podrien accedir al poder a través de les eleccions i que des d’allí procedirien a transformar la societat. D’aquesta manera els partits socialistes alemany, italià, espanyol, el francès, que mantenia encara el nom de Secció francesa de la Internacional Obrera, o el laborisme britànic van optar per una política reformista, encara que conservessin la retòrica revolucionària del marxisme per tal de no desconcertar els seus seguidors obrers, que havien de seguir creient que els seus partits lluitaven per una transformació total de la societat.

La contradicció entre retòrica i praxis va esclatar amb motiu de la proximitat de la Gran guerra de 1914. Al congrés que la Internacional socialista va celebrar a Basilea en novembre de 1912 es va proclamar  que “era el deure de les classes obreres i dels seus representants parlamentaris (…) realitzar tots els esforços possibles per tal de prevenir l’inici de la guerra” i que, si aquesta finalment començava, havien d’intervenir perquè acabés ràpidament i “utilitzar la crisi econòmica i política causada per la guerra per revoltar el poble i accelerar la caiguda del govern de la classe capitalista”. El congrés proclamava, a més, la seva satisfacció davant de “la completa unanimitat dels partits socialistes i dels sindicats de tots els països en la guerra contra la guerra”, i cridava “els treballadors de tots els països a oposar el poder de la solidaritat internacional del proletariat a l’imperialisme capitalista”.

Anuncis

14 DE JULIOL. “Ça ira”

Per a qualsevol persona interessada en la Història és impossible sostraure’s al magnetisme del 14 de juliol, la data en què oficialment el poble, la massa, entra en la Història Contemporània, no només com a actor passiu sinó com a protagonista. Aquest dia, de l’any 1789, el poble de París va prendre la Bastilla, una fortalesa medieval que es trobava al centre de la ciutat, pràcticament en desús però que era el símbol del poder absolutista de la monarquia francesa i va accelerar la Revolució Francesa.

Aquesta revolució és una referència contínua i tema imprescindible en qualsevol relat de la Història, tan i tan repetit que resulta un poc cansat: que si la guillotina, que si el Comité de Salut Pública, que si la “Grande Peur”, que si no sé quantes constitucions (1791, 1793 i 1795), etc. En resum, un esdeveniment molt “gastat”. Però, però, però, si ens acostem amb tranquil·litat veure’m que és un fet interessantíssim, amb molts matisos i personatges tremendament captivadors, de tot tipus, com Condorcet, Mirabeau, Robespierre, Sièyes, Danton, Babeuf, Olympe de Gouges, Talleyrand, Fouché, etc.

Fa anys vaig llegir Los ecos de la Marsellesa del meu estimat Eric John Hobsbawm, un llibre publicat amb motiu del segon centenari de la revolució (el 1989), amb un repàs al mite i a les dos principals interpretacions: la revolució com a projecte acabat (versió burgesa/neoliberal) o la revolució inacabada (versió social/d’esquerres). Un altre llibre, molt ben escrit, que almenys per a mi es llig com una novel·la d’aventures, és La Revolución Francesa. Una nueva historia, de Peter McPhee. Per últim voldria recomanar Los sueños de la razón. Ensayo sobre la experiencia política, de José Antonio Marina, un escriptor actualment molt criticat perquè ha acceptat l’encàrrec del govern conservador del Partit Popular de redactar un document base per a un “pacte educatiu”. Malgrat açò, Los sueños de la razón és un repàs molt suggeridor de diversos elements i protagonistes de la Revolució Francesa (els motius del Terror, el temps històric, la cultura democràtica, l’experiència humana, l’idealisme, etc.).

Acabe ja aquest homenatge al 14 de juliol, i acabe amb una cançó revolucionària, la més famosa abans de La Marsellesa, i que es diu Ça Ira!, amb la versió magnífica d’Edith Piaf a la pel·lícula Si Versailles m’était conté (“Si Versalles poguera parlar”), del 1954.

Recordeu: les coses poden canviar. Feliç 14 de juliol!

–

Lletra de “Ça ira”:

MÚSICA. «Cors armats» del grup Atzembla

“Perquè estem convençuts, que el present és rebel·lar-se
I crear el futur, en compte de resignar-se
Ens volen vençuts, i muts dintre de gàbies
Per això lluitem, per això s’alcem“

Coneixíeu el grup valencià Atzembla? Jo el vaig trobar casualment fa una setmana, i si bé en un principi la seua música m’ha semblat “estrident” (ja sabeu, música ràpida, lletres comprimides, de sobte dolçaines i bateries pumba pumba…), la veritat és que les seues cançons em posen de bon humor. Per això, per a un dilluns de maig, per a oblidar la son, l’angoixa dels exàmens i somriure no estan gens malament.

Per a fer un tast, us recomane el videoclip de «Cors armats»:

–

Lletra de «Cors armats»

LLIBRE. «Curso urgente de política para gente decente», de Juan Carlos Monedero (2013)

Un llibre que en la primera pàgina posa coses com que “Hay que agitar el discurso como quien lanza un panal de avispas dentro de un confesionario” és un llibre atractiu. També quan, un poc més avant, diu “Vivimos un tiempo en el que la gente decente anda perpleja, y los canallas, envalentonados”.

Aquest és un llibre perfecte per a llegir en Setmana Santa: clar, accessible, i recomanable tant per a indignats com per a qualsevol persona que vulga aprofundir un poc en això de la “nova política”, i no quedar-se en titulars simplistes i generalment malintencionats. El millor que puc dir és que llegint-lo amb atenció aprens molt de teoria política, i sovint amb un somriure.

Juan Carlos Monedero, el seu autor, ara és “famós”, conegut com a cofundador de Podemos, un partit que a les eleccions de desembre de 2015 va aconseguir 69 diputats, però al 2013, quan va publicar aquest llibre, només era una mosca collonera. Era un més del grup heterogeni de crítics amb el poder establert i amb la gestió de la crisi econòmica, i en el seu cas va aconseguir una mena de notorietat en determinats mitjans d’Internet. Podies trobar articles seus reproduïts a llocs com Iniciativa Debate, Democracia Real Ya, Attac, i especialment al seu bloc Comiendo tierra, que apareix al diari Público.

Si, per exemple, Vicenç Navarro i Juan Torres són especialistes en l’estat del benestar o l’economia social, o Alberto Garzón és l’exemple de jove indignat molt format (amb veu al Congrés dels Diputats des de 2011), Juan Carlos Monedero és un dels politòlegs crítics per excel·lència, i amb una sòlida base acadèmica malgrat els rabiosos atacs de la “caverna” mediàtica (no oblidem que és professor de la Universitat Complutense de Madrid).

Monedero destaca perquè escriu molt bé, amb explicacions molt belles, i el seu estil és inconfusible: un tant poètic, amb metàfores cridaneres, visuals, jocs de paraules fàcils i enginyosos, i sobretot emoció, amb una estranya capacitat per a parlar de política sense perdre de vista la gent, les persones sense rostre, i alhora individualitzar-los i donar-los color, sempre amb la complicitat del “nosaltres” de fons. És un mestre en equilibrar la tensió descriptiva.

POLÍTICA. Dos vídeos sobre la democràcia, per #Whymaps (2016)

M’ho he passat en gran veient dos vídeos d’uns 10 minuts cadascun que acaba de traure #WHYMAPS amb el títol genèric de #WHYDEMOCRACY. Després de l’èxit que van tenir amb el vídeo sobre la crisi de Síria (i que vaig compartir fa uns mesos), ara n’han fet aquests dos sobre què és la democràcia. Així, com uns campions.

El primer vídeo tracta de mostrar que no vivim en autèntiques democràcies, sinó en sistemes polítics representatius, i que açò no s’ha de confondre. El segon vídeo es dedica a construir el concepte de democràcia, basant-se en la democràcia que va existir a l’antiga Grècia, en concret a la ciutat d’Atenes.

Hi ha moltes qüestions que hi apareixen que em semblen difuses o incompletes, i inclús algunes massa agafades pels pèls, però m’ha semblat un recurs molt bo per a suggerir debats sobre la política. Només per això és un grandíssim treball. A més a més estan molt ben fets.

Compartisc els vídeos, per a tenir-los a mà.

1. No veas este video si vas a votar hoy:

–

2. Qué es REALMENTE la democracia:

–

Explicació del vídeo per #WHYMAPS: Algunas cosas interesantes sobre #WHYDEMOCRACY, amb el per què, la documentació, les fonts, Rousseau, els partits polítics i les veritats incòmodes [consultat 14/02/2016].

I acabem amb un somriure mafaldià:

ACTIVISME. “El capitalisme no és més que un conte” (2015)

“És més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme“, Fredric Jameson.

– – –

Sé que vaig a compartir un recurs polèmic per a utilitzar a l’aula.

El capitalisme no és més que un conte és un curtmetratge d’uns 6 minuts que critica valors del capitalisme, com per exemple l’individualisme, la competitivitat, el consumisme, l’èxit per l’esforç i el fracàs per no haver-te esforçat prou, l’economia financera, etc.

Com a professor és un vídeo polèmic perquè poden acusar-te fàcilment d’adoctrinar als alumnes, perquè qüestiona els valors hegemònics de la nostra societat i ens anima a treballar per un món millor. De tota manera, tranquil·litat, perquè és un recurs interessant i pot servir per a suscitar debats, reflexions i treballs que sí que apareixen al currículum educatiu (per a treballar la pau, la solidaritat, la cura del medi ambient, l’educació cívica i social, etc.). El cas és que ningú acusa d’adoctrinament als que mantenen i justifiquen situacions de desigualtat i d’injustícia, com per exemple els mitjans de comunicació, la televisió, els programes educatius, els llibres de text, la publicitat que trobem pertot arreu, etc., fins que aquestes situacions ja ens semblen normals o quotidianes o, el pitjor de tot, inevitables, sense solució.

LLIBERTAT. Vídeo: #NoPensoCallar

Segurament ja l’heu vist, la secció catalana d’Amnistia Internacional ha fet un vídeo, que ha esdevingut viral, per a publicitar l’exposició d’il·lustracions per la llibertat d’expressió “No Penso Callar“. Dura només quatre minuts i mig.

El compartisc perquè vull guardar-me’l en Historiata.

I tu? Com et sentiries si algú et prohibís fer servir un color?

–

Més recursos sobre els drets humans:

• DOSSIER. Els drets humans
• VÍDEOS. Campanyes d’Amnistia Internacional
• PENA DE MORT. Materials i recursos didàctics contra la pena de mort
• DOSSIER. Com començar una revolució no violenta – Gene Sharp
• GUERRA. Raons i sentiments contra la cultura de la violència i de la guerra
• MÚSICA. Ja no em sorprén res, de Tiken Jah Fakoly
• DIVERTIT. Cor de queixes de Hèlsinki (Finlàndia)

–

MÚSICA. “Working Class Hero” de John Lennon (1970)

Va ser el 8 de desembre de 1980, fa 35 anys, quan John Lennon va morir assassinat a Nova York. El seu record es mou entre l’estima sincera, el mite exagerat i la banalitat comercial. Més enllà de les cançons Imagine, Give peace a chance o Power to the people, tan típiques i tan hippies, Lennon té moltes altres cançons, tant de l’època de The Beatles com en solitari. Que cadascú trie la seua. A mi m’agrada molt el colpidor cant de Working Class Hero.

És una cançó actual? Potser no, perquè diuen que ja no hi ha classe obrera, ni classe treballadora, i sembla que ara tots som classe mitjana, amb els divertits subtipus de mitjana-alta, mitjana-baixa, o mitjana-mitjana. A banda del nom que donem a les classes socials el que està clar és que tenim desigualtats a la nostra societat, i que educar per a competir, per a pujar com siga “dalt del tot”, és educar per a legitimar i mantenir aquesta desigualtat.

A mi m’agrada el John Lennon no tan típic ni tan hippy. Els agradarà als alumnes?

–

A) Lletra de la cançó (en anglés):

DOCUMENTAL. “El poder”, una introducció senzilla i animada

Compartisc un documental de només 28 minuts sobre “El poder“, realitzat per Tres 14, un programa de divulgació científica de RTVE molt recomanable, i que es va emetre fa temps, el 12 de desembre de 2010. No obstant l’antigor, manté un ritme atractiu i uns continguts generals molt interessants d’algunes qüestions típiques sobre el poder, com per exemple: per què ens agrada manar, quan va sorgir el càstig, com podem mesurar el nostre poder a les xarxes socials, com afecten les hormones al poder, etc.

De tota manera és un documental molt bàsic, però que justament per això ens permet un primer acostament a aquest concepte fonamental de les ciències socials i també de la història.

Crec que amb alumnes es podria veure aquest documental a partir de 3r d’ESO, en Geografia Humana, quan es treballe l’organització de les societats; o en altres cursos posteriors per a treballar i debatre sobre qüestions generals del poder, de manera introductòria. Per a completar-ho, es podrien afegir alguns textos dels materials que podeu trobar després del vídeo.

–

Més informació:

• Web de Tres 14, sobre el programa “El poder“, amb un annex de materials.
• TEMA. L’organització política de les societats, Historiata.
• LECTURA. Enric Senabre: Política per a joves inquiets (2011), amb textos interessants.
• LECTURA. Joan-Eugeni Sánchez: Geografía política (1992), amb textos interessants.
• LECTURA. José Antonio Marina: La pasión del poder. Teoría y práctica de la dominación (2008), amb textos interessants.
• DOCUMENTAL. “Libertad“, també de Tres 14, un altre documental suggeridor, emés el 5 de juny de 2011.
• LLISTA. Llista de documentals de Tres 14, per a no acabar…

–

PARTICIPACIÓ. “Projecte per al Departament de Participació Ciutadana i per a fomentar i millorar la democràcia participativa a Alcoi”

El campanar de Santa Maria des del Departament de Participació Ciutadana de l’Ajuntament d’Alcoi (Carrer Major, 10, 2a)

 

En aquest apunt d’Historiata compartisc un document molt personal. Es tracta de la meua proposta de projecte per a optar al lloc de “Responsable de Participació Ciutadana” de l’Ajuntament d’Alcoi, on treballe des de fa anys (bases del concurs en pdf). Malauradament no sempre he treballat en faenes tan entretingudes com aquesta. Aquest lloc de treball és de nova creació, si bé fa sis mesos que estic ocupant-lo per adscripció provisional, i confesse que estic passant-m’ho bé, que estic coneixent a persones ben interessants i que estic aprenent moltíssim.

Respecte al projecte, he intentat que siga un document senzill i pràctic. De fet és un miniprojecte, un simple esbós sobre algunes qüestions i algunes activitats per a posar en marxa processos de democràcia participativa a un municipi, en concret a Alcoi. Partia de la limitació d’escriure en lletra Arial de 12 punts i un màxim de 10 pàgines. Però de tota manera he dit coses que volia dir i he fugit d’escriure “lletra morta”, és a dir frases i més frases retòriques, prescindibles i avorridíssimes. Estic raonablement satisfet, encara que cada epígraf que he posat donaria per a escriure un llibre. El pròxim dia 15 d’abril el defendré davant del tribunal.

Ací el teniu:

 

PROJECTE PER AL DEPARTAMENT DE PARTICIPACIÓ CIUTADANA I PER A FOMENTAR I MILLORAR LA DEMOCRÀCIA PARTICIPATIVA A ALCOI

 Versió per a imprimir en pdf

 ÍNDEX

1. Qüestions fàcils sobre Participació: què, qui, quan, per què

2. Qüestions difícils sobre Participació: com

            2.1. Base legal: el Reglament de Participació Ciutadana

            2.2. Dret a intervenir en sessions públiques

            2.3. Formació en participació

            2.4. Comunicació / Informació

            2.5. Transparència

            2.6. Recolzament a les associacions

            2.7. Participació a les escoles

            2.8. Pressupostos Participatius

            2.9. Canals de queixes

            2.10. Consells ciutadans

            2.11. Festivitats cíviques

            2.12. Altres

3. Materials inspiradors per a la Participació