LLIBRE. La ràbia que fa llegir «Guillem» de Núria Cadenes (2020)

Sense misericòrdia, Guillem de Núria Cadenes és una puntada a la panxa, un llibre que indigna, que provoca ràbia i tristesa per igual. Per als que tenim més de quaranta anys és un llibre que ens recorda la nostra joventut, quan a València hi havien (hi havien?) feixistes violents que actuaven amb impunitat,  i que anaven (anaven?) del bracet de la policia, de la justícia i d’un sector del periodisme valencià, molt caspós i bel·ligerant tot plegat. De la dreta, vaja.

Van matar a Guillem Agulló, amb divuit anys que tenia, i el judici va ser una estafa, una funció macabra on van presentar la víctima com si fóra l’agressor, i al final només va estar 4 anys a la presó un dels assassins, sense penedir-se. Actualment continua sent un feixista, i no passa res.

Reconec que he llegit aquest llibre amb suspicàcies, perquè tinc un record molt emotiu de La mort de Guillem de Jaume Fuster, i no podia evitar comparar-los. Del llibre de Fuster ja en vaig fer el meu harakiri emocional i vaig fer una ressenya fa temps (ací la meua ressenya); del de Cadenes puc dir que és una aportació molt interessant, una actualització d’aquest episodi tan trist de la història valenciana contemporània, fet amb la perspectiva que donen els quasi trenta anys que han passat (trenta anys!). En alguns moments m’ha semblat que està adreçat als que ja coneixem el cas «Guillem Agulló», però això seria massa simplista.

Guillem és un llibre que se sosté per si mateix, amb moments magnífics, i ens conta la història del jove Guillem Agulló des de diferents punts de vista, en breus apunts: la seua família, la vida de Guillem, l’excursió a Montanejos, el seu assassinat en la matinada de l’11 d’abril de 1993, els feixistes del barri de Marxalenes, les repercussions del cas, la ràpida llavada de cara dels assassins, el trist paper de la premsa, la justícia tendenciosa, la policia barroera que no sap ni escriure bé el nom de la víctima, les persones que ho van viure, que ho van patir, la impunitat dels violents, el sentiment d’injustícia, “para ofrendar nuevas glorias a España”…

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MAUTHAUSEN. Un còmic, un documental i un llibre imprescindibles

Mauthausen té la trista fama de ser el camp de concentració alemany on més republicans espanyols van morir assassinats o per les condicions infrahumanes que van patir allí.

Des de desembre de 1940 fins a l’alliberament del camp el maig de 1945 van parar allí uns 9300 republicans espanyols, dels quals un 5500 no van sobreviure, uns dos terços del total. No era pròpiament un camp d’extermini, però si va ser un camp que tenia la classificació III, la més alta, on els presos estaven destinats a morir per extenuació i fam.

Sobre la història d’aquest camp hi ha nombrosos materials i recursos per a veure-ho en classe. Jo n’he triat tres: un còmic, un documental recent i un llibre que em sembla que no té el suficient reconeixement. Els presente breument:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Franquismo S.A.» d’Antonio Maestre, un esborrany de reportatge sobre el franquisme dels diners

Franquismo S.A. no és un llibre d’història, ni ho pretén l’autor, el periodista Antonio Maestre, sinó una mena de reportatge llarg en el qual hi ha dos idees que apareixen de manera recurrent. La primera idea és que que bona part de l’actual poder econòmic a Espanya es va crear o es va desenvolupar durant el franquisme. Només cal mirar la història de la majoria de les empreses de l’IBEX-35.

La segona idea és que la meritocràcia que defensen els hereus d’aquesta oligarquia simplement és una mentida, pura hipocresia social, perquè cap d’ells i elles han aplegat al seu estatus privilegiat pels seus propis mèrits, sinó per ser fills de qui són.

Els negocis que han enriquit aquestes dinasties s’han fet en bona mesura gràcies a la corrupció, els contactes privilegiats i fins i tot robatoris. Només per això, per posar obvietats en negre sobre blanc, ja és un llibre interessant.

Els capítols repassen diversos sectors econòmics, i les empreses i els protagonistes (i els hereus) que van recolzar el franquisme i gràcies a això van augmentar la seua riquesa. Per això a Espanya en compte d’un liberalisme econòmic clàssic —amb la iniciativa privada, la lliure empresa i les lleis del mercat— el que ha predominat en les altes esferes ha sigut un ús continu de pràctiques monopolístiques i corruptes, de la mà d’un Estat que per a algunes famílies té un caràcter patrimonial (l’Estat és seu, d’ells). Per a aquestes famílies la política serveix per a mantenir la seua situació privilegiada, i ampliar-la, i acompanyada d’una doble moral: en públic, una mena de mos maiorum (moral tradicional) basada en la meritocràcia; en privat, amiguisme i corrupció. Són la dreta de sempre, la de la gente bien. Evident, no?

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

TASQUES. «El Reino de Valencia en los siglos XV y XVI. 2º ESO. Semana 30-03 abril»

Fotografia: el forat de Bèrnia (la Marina Baixa). Vista de la Serra Gelada i la badia d’Altea.

Bon dia!

Esta semana vamos a ver cómo era el Reino de Valencia durante los siglos XVI y XVII, y también de manera voluntaria vamos a hacer una “excursión virtual” al Fort de Bèrnia, una fortaleza que se construyó en la montaña de Bèrnia, cerca de Altea y de Callosa d’En Sarrià.

Aquí tenéis las tareas para la semana 30-03 abril:

SESIÓN 1. «El territorio valenciano en tiempos de los Reyes Católicos»

  • Libro de texto: punto 8 del tema 7, páginas 194-195.
  • 1. Leer el capítulo entero.
  • 2. Hacer la pregunta 1 del ejercicio 15 de la página 194.
  • 3. Hacer las «Claves para estudiar» de la página 195 (el PIENSA no).

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Aproximación a la historia de España», de Vicens Vives (1960), un clàssic antiquat?

Aquest estiu m’he llegit Aproximación a la historia de España de Jaume Vicens Vives (1910-1960), el famós historiador català, mestre de mestres. Hui en dia el seu nom és conegut sobretot per ser una editorial. També sol citar-se de quan en quan en algun article sobre Catalunya i poc més.

Aproximación a la historia de España és una obra divulgativa, molt accessible, amb capítols breus i consideracions interessants. També té moments de gran humor i ironia. Es llig en un bufit.

La primera edició va ser de l’any 1952, però la definitiva és la segona, del 1960, ja que Vicens Vives va faltar aquell any. La pregunta seria: llegir un clàssic d’història és perdre el temps? Per una banda, com diuen alguns, la història no canvia. Bé, no canvien potser les dades principals, però sí que canvien les interpretacions i no pocs aspectes i matisos.

Així doncs, la pregunta continua en peu: llegir un llibre d’història de 1960 és útil? Si ni tan sols es reedita i només es troba en alguna biblioteca o de segona mà. La resposta per a mi és rotunda: si és un clàssic com aquest, sí.

Sí, perquè en primer lloc lliges a un autor de referència directament, sense refregits. En segon lloc perquè veus la visió d’aquella època, la seua percepció històrica. I en tercer lloc perquè pots fer una mena de lectura comparada, estàs tota l’estona comparant-ho amb el que has llegit i has estudiat. Passes de la sorpresa a la contrarietat. El que no es perdona d’un clàssic és l’avorriment, i Vicens Vives no avorreix.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »