CÒMIC. «Atado y bien atado. La Transición golpe a golpe (1969-1981)» de Rubén Uceda, posar color sobre gris

El 23 de juliol de 1969 el príncep Joan Carles de Borbó va jurar les Lleis Fonamentals i els principis del Movimiento Nacional i es va convertir en el successor de Franco. En el discurs de Nadal d’eixe any Franco va dir que “todo ha quedado atado, y bien atado”.

La Transició és un tema de la història d’Espanya que em supera. Em fa una mandra terrible perquè és un capítol difícil: ple de noms, sigles, maniobres polítiques fosques i sobretot desil·lusions.

També tinc avorrida la Transició per motius personals: era un xiquet però recorde l’ambient del principi dels vuitanta en ma casa. Per a mi va ser una època grisa, en un Alcoi en perpètua crisi industrial, amb mon pare en l’atur (el paro) i ma mare pintant quadres en casa per a guanyar un poc de diners, amb molta creïlla i tomaca de conserva, amb solars plens de brossa, el riu contaminadíssim pels tints, l’olor a borra humida, el soroll de telers en qualsevol localet de camí a l’escola, el treball en negre, la paraula crisi, la brutícia. Els hiverns eren freds i foscos, però per sort els estius eren lluminosos i polsosos, amb aire calent i sec i aigua fresca, un petit paradís enmig de tanta lletjor. En aquella època es mantenia ben viu entre els majors allò que anys després vaig saber que es deia franquisme sociològic (silenci, por, submissió, menyspreu, grosseria, violència, hipocresia, corrupció, classisme, catolicisme, manipulació del passat, etc). I això es transmet.

El còmic Atado y bien atado de Rubén Uceda amplia i aprofundeix en la complexitat de la Transició. Sobretot trenca la visió oficial idíl·lica, quasi impecable, que trobem a molts llibres i manuals d’història. Potser en la Transició es va fer el que es va poder, però s’ha de contar sencer el conte, perquè si no la història és incompleta, és a dir una història falsa i interessada.

Atado y bien atado és un còmic dens, amb capítols breus que tracten nombrosos aspectes d’aquella època. Resulta un poc aclaparador perquè la quantitat d’informació i d’estímuls és considerable. Així i tot està organitzat en diversos fils que expliquen l’evolució de la Transició, com per exemple el dels “pretorians” quan parla dels militars o el d'”atado y bien atado” quan parla del rei i els polítics.

CÒMIC. «Què és en realitat el feixisme?» de Kalle Johansson i Lena Berggren

És una meravella. L’editorial Takatuka fa uns mesos va publicar en català el còmic Què és en realitat el feixisme? del dibuixant Kalle Johansson i la historiadora Lena Berggren.

D’entre altres recursos de divulgació semblants aquest còmic destaca perquè manté un to descriptiu molt mesurat. Sovint les explicacions sobre el feixisme esdevenen lliçons morals embafadores, i aquest còmic ho evita magistralment: és pura descripció. Tot això sense fugir de mostrar les conseqüències i els actes cruels que aquesta ideologia porta a terme quan té ocasió.

A més, nombroses imatges que hi apareixen són reproduccions de fotografies reals, cosa que enriqueix molt el còmic i defuig les acusacions de parcialitat. Són fotos de l’època, i punt.

Sens dubte és un còmic perfecte per als joves i és una ajuda boníssima per als professors. Per si fora poc, al final trobem diversos recursos: un epíleg de Lena Berggren on explica les característiques de l’actual feixisme, una breu bibliografia i llista de llibres recomanats i una annex amb la informació de les fotos que s’han utilitzat per a fer el còmic. S’agraeix que es facen coses amb tanta cura. Què és en realitat el feixisme? es llig en un bufit. Encomaneu-ne un a la vostra llibreria favorita. El podreu ensenyar en classe ben devanits.

MAUTHAUSEN. Un còmic, un documental i un llibre imprescindibles

Mauthausen té la trista fama de ser el camp de concentració alemany on més republicans espanyols van morir assassinats o per les condicions infrahumanes que van patir allí.

Des de desembre de 1940 fins a l’alliberament del camp el maig de 1945 van parar allí uns 9300 republicans espanyols, dels quals un 5500 no van sobreviure, uns dos terços del total. No era pròpiament un camp d’extermini, però si va ser un camp que tenia la classificació III, la més alta, on els presos estaven destinats a morir per extenuació i fam.

Sobre la història d’aquest camp hi ha nombrosos materials i recursos per a veure-ho en classe. Jo n’he triat tres: un còmic, un documental recent i un llibre que em sembla que no té el suficient reconeixement. Els presente breument:

–

LLIBRES. Els Borja en tres novel·les

Tres novel·les m’he llegit fins ara sobre els Borja. La primera, fa anys, va ser Borja Papa de Joan Francesc Mira, i enguany han caigut La sang del príncep de Silvestre Vilaplana i Els Borja de Mario Puzo i Carol Gino. Les tres estan centrades en l’època del papat d’Alexandre VI (1492-1503), de nom Roderic de Borja, i en les intrigues i afers amb els seus fills Cèsar, Joan, Jofré i Lucrècia.

De les tres novel·les la pitjor és la de Mario Puzo i companyia. Es nota moltíssim que és un producte editorial pòstum. És horrorosa, no hi ha per on agafar-la. Té errades a punta pala, amb gossos que tenen noms en anglès (Heather i Hemp), amb menjars amb salsa de tomaca (en 1495!), amb fets i hipòtesis sense fonament ni trellat, i amb uns personatges que voldrien ser com El Padrino però que no arriben ni a ser una caricatura. Fins i tot hi ha un moment que Vanozza, la mare dels fills de Roderic, parlant amb ell l’anomena “Deric” i ell li diu “Vee”, molt adorable tot. El cas és que del llibre el millor potser són les tres primeres pàgines, una introducció bonica. La compartisc més avall. La resta del llibre, per a encendre foc, literalment.

La de Borja Papa me la vaig llegir fa molts anys, potser més de vint, acabada de publicar. Recorde que em va agradar però no em va entusiasmar. Sobretot em molestava que l’autor estava sempre present i feia digressions personals que mataven un poc el relat. Així i tot la vaig llegir amb plaer i després, en les visites que feia a Roma en aquells anys, durant la carrera, buscava en les sales vaticanes l’escut amb el bou dels Borja i les pintures de Pinturicchio, fàcils de reconéixer per l’ús que feia del color groc daurat.

Per últim, la de La sang del príncep de Silvestre Vilaplana potser és la més adient per als joves. Se centra en la figura de Cèsar Borja, el fill de Roderic. Va ser nomenat cardenal però va acabar de guerrer i general dels exèrcits papals, com un condottiero més d’aquella època. La mort de son pare, el Papa Alexandre VI, va trasbalsar tot el poder que els Borja hi havien acumulat i en poc temps van quedar relegats.

MÚSICA. «La tierra está sorda», de Barricada (2009), sobre la repressió franquista

No m’ha fet mai gràcia la música heavy, ni punk, ni res semblant. Massa soroll. Per això ha sigut una sorpresa trobar que el grup Barricada té un treball musical sobre la memòria històrica, sobre la duríssima repressió franquista. Es titula La tierra está sorda, és del 2009, i està molt bé.

Tal com diu la wikipedia:

«A finales de 2009 sacaron su álbum La tierra está sorda, basado en la Guerra Civil Española. Villarreal [el cantant del grup], conmocionado tras la lectura de La voz dormida de Dulce Chacón y movido por su ignorancia sobre la guerra, comenzó a investigar, leyendo mucho, viendo documentales y, sobre todo, entrevistándose con supervivientes del bando perdedor y familiares de las víctimas. El resultado fue un álbum compuesto por un CD con 18 canciones y un libro donde se explica la historia real que hay detrás de cada una de ellas, y en el que colaboran historiadores como Julián Casanova, entre otros.»

Total, que és un treball musical amb moltíssimes possibilitats didàctiques. Per desgràcia no tinc l’àlbum original, amb el llibre annex de 184 pàgines, però a Internet podem trobar totes les cançons, les seues lletres i el documental de 41 minuts “En la memoria”, en el qual es conta l’emotiu viatge dels membres de Barricada a Zafra (Badajoz), el poble de Dulce Chacón, l’autora de La voz dormida. Tinc pendent aquesta lectura.

De tota manera, he de reconéixer que ja fa un temps que coneixia aquest treball: farà cosa d’un any vaig compartir a Historiata la cançó “Los maestros”, en una entrada sobre un text de Luis García Montero, titulat “La Guerra Civil fue la falta de ortografía más grave de la Historia de España”. Si faig aquesta entrada és perquè des d’aleshores tenia l’espineta de compartir l’àlbum complet. A més de “Los maestros” hi ha altres cançons molt colpidores. A mi m’ha agradat molt “Matilde Landa”, i també “Suela de alpargata”, i “Sotanas”…

Ací deixe els diferents recursos:

–