LLIBRES. Els Borja en tres novel·les

Tres novel·les m’he llegit fins ara sobre els Borja. La primera, fa anys, va ser Borja Papa de Joan Francesc Mira, i enguany han caigut La sang del príncep de Silvestre Vilaplana i Els Borja de Mario Puzo i Carol Gino. Les tres estan centrades en l’època del papat d’Alexandre VI (1492-1503), de nom Roderic de Borja, i en les intrigues i afers amb els seus fills Cèsar, Joan, Jofré i Lucrècia.

De les tres novel·les la pitjor és la de Mario Puzo i companyia. Es nota moltíssim que és un producte editorial pòstum. És horrorosa, no hi ha per on agafar-la. Té errades a punta pala, amb gossos que tenen noms en anglès (Heather i Hemp), amb menjars amb salsa de tomaca (en 1495!), amb fets i hipòtesis sense fonament ni trellat, i amb uns personatges que voldrien ser com El Padrino però que no arriben ni a ser una caricatura. Fins i tot hi ha un moment que Vanozza, la mare dels fills de Roderic, parlant amb ell l’anomena “Deric” i ell li diu “Vee”, molt adorable tot. El cas és que del llibre el millor potser són les tres primeres pàgines, una introducció bonica. La compartisc més avall. La resta del llibre, per a encendre foc, literalment.

La de Borja Papa me la vaig llegir fa molts anys, potser més de vint, acabada de publicar. Recorde que em va agradar però no em va entusiasmar. Sobretot em molestava que l’autor estava sempre present i feia digressions personals que mataven un poc el relat. Així i tot la vaig llegir amb plaer i després, en les visites que feia a Roma en aquells anys, durant la carrera, buscava en les sales vaticanes l’escut amb el bou dels Borja i les pintures de Pinturicchio, fàcils de reconéixer per l’ús que feia del color groc daurat.

Per últim, la de La sang del príncep de Silvestre Vilaplana potser és la més adient per als joves. Se centra en la figura de Cèsar Borja, el fill de Roderic. Va ser nomenat cardenal però va acabar de guerrer i general dels exèrcits papals, com un condottiero més d’aquella època. La mort de son pare, el Papa Alexandre VI, va trasbalsar tot el poder que els Borja hi havien acumulat i en poc temps van quedar relegats.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

MÚSICA. «La tierra está sorda», de Barricada (2009), sobre la repressió franquista

barricada-2009-la-tierra-esta-sorda

No m’ha fet mai gràcia la música heavy, ni punk, ni res semblant. Massa soroll. Per això ha sigut una sorpresa trobar que el grup Barricada té un treball musical sobre la memòria històrica, sobre la duríssima repressió franquista. Es titula La tierra está sorda, és del 2009, i està molt bé.

Tal com diu la wikipedia:

«A finales de 2009 sacaron su álbum La tierra está sorda, basado en la Guerra Civil Española. Villarreal [el cantant del grup], conmocionado tras la lectura de La voz dormida de Dulce Chacón y movido por su ignorancia sobre la guerra, comenzó a investigar, leyendo mucho, viendo documentales y, sobre todo, entrevistándose con supervivientes del bando perdedor y familiares de las víctimas. El resultado fue un álbum compuesto por un CD con 18 canciones y un libro donde se explica la historia real que hay detrás de cada una de ellas, y en el que colaboran historiadores como Julián Casanova, entre otros.»

Total, que és un treball musical amb moltíssimes possibilitats didàctiques. Per desgràcia no tinc l’àlbum original, amb el llibre annex de 184 pàgines, però a Internet podem trobar totes les cançons, les seues lletres i el documental de 41 minuts “En la memoria”, en el qual es conta l’emotiu viatge dels membres de Barricada a Zafra (Badajoz), el poble de Dulce Chacón, l’autora de La voz dormida. Tinc pendent aquesta lectura.

A més a més també he trobat un exemple d’aplicació didàctica molt digne al bloc Una història.

De tota manera, he de reconéixer que ja fa un temps que coneixia aquest treball: farà cosa d’un any vaig compartir a Historiata la cançó “Los maestros”, en una entrada sobre un text de Luis García Montero, titulat “La Guerra Civil fue la falta de ortografía más grave de la Historia de España”. Si faig aquesta entrada és perquè des d’aleshores tenia l’espineta de compartir l’àlbum complet. A més de “Los maestros” hi ha altres cançons molt colpidores. A mi m’ha agradat molt “Matilde Landa”, i també “Suela de alpargata”, i “Sotanas”…

Ací deixe els diferents recursos:


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBERTAT. Vídeo: #NoPensoCallar

Llibertat_dexpressio

Segurament ja l’heu vist, la secció catalana d’Amnistia Internacional ha fet un vídeo, que ha esdevingut viral, per a publicitar l’exposició d’il·lustracions per la llibertat d’expressió “No Penso Callar“. Dura només quatre minuts i mig.

El compartisc perquè vull guardar-me’l en Historiata.

I tu? Com et sentiries si algú et prohibís fer servir un color?

Més recursos sobre els drets humans:

DOCUMENTAL. “El poder”, una introducció senzilla i animada

el-poder-ciudadano-

Compartisc un documental de només 28 minuts sobre “El poder“, realitzat per Tres 14, un programa de divulgació científica de RTVE molt recomanable, i que es va emetre fa temps, el 12 de desembre de 2010. No obstant l’antigor, manté un ritme atractiu i uns continguts generals molt interessants d’algunes qüestions típiques sobre el poder, com per exemple: per què ens agrada manar, quan va sorgir el càstig, com podem mesurar el nostre poder a les xarxes socials, com afecten les hormones al poder, etc.

De tota manera és un documental molt bàsic, però que justament per això ens permet un primer acostament a aquest concepte fonamental de les ciències socials i també de la història.

Crec que amb alumnes es podria veure aquest documental a partir de 3r d’ESO, en Geografia Humana, quan es treballe l’organització de les societats; o en altres cursos posteriors per a treballar i debatre sobre qüestions generals del poder, de manera introductòria. Per a completar-ho, es podrien afegir alguns textos dels materials que podeu trobar després del vídeo.

Més informació:

MÚSICA. Ovidi Montllor i “L’escola [franquista] de Ribera” (1977)

ovidi_montllor_icona

L’escola de Ribera” és una cançó del cantautor alcoià Ovidi Montllor (1942-1995), publicada al disc “De manars i garrotades” (1977).

Aquesta cançó és un bon recurs per a repassar algunes de les característiques de l’ensenyament tradicional. Es refereix concretament a l’escola franquista, basada en la disciplina, el respecte a l’autoritat i la por al càstig. Característiques que encara de quan en quan podem trobar avui en alguns debats i pràctiques educatives. Repassar la lletra fa feredat.

És un bon exercici pràctic per als alumnes, per a crear empatia i aprendre des de les emocions, i per a conéixer un dels nostres cantautors, amb lletres molt potents. Per a tenir en compte: “El resultat era un, la jugada era perfecta“. Quin creus que era el resultat? I la jugada?

 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »