MÚSICA. «La tierra está sorda», de Barricada (2009), sobre la repressió franquista

barricada-2009-la-tierra-esta-sorda

No m’ha fet mai gràcia la música heavy, ni punk, ni res semblant. Massa soroll. Per això ha sigut una sorpresa trobar que el grup Barricada té un treball musical sobre la memòria històrica, sobre la duríssima repressió franquista. Es titula La tierra está sorda, és del 2009, i està molt bé.

Tal com diu la wikipedia:

«A finales de 2009 sacaron su álbum La tierra está sorda, basado en la Guerra Civil Española. Villarreal [el cantant del grup], conmocionado tras la lectura de La voz dormida de Dulce Chacón y movido por su ignorancia sobre la guerra, comenzó a investigar, leyendo mucho, viendo documentales y, sobre todo, entrevistándose con supervivientes del bando perdedor y familiares de las víctimas. El resultado fue un álbum compuesto por un CD con 18 canciones y un libro donde se explica la historia real que hay detrás de cada una de ellas, y en el que colaboran historiadores como Julián Casanova, entre otros.»

Total, que és un treball musical amb moltíssimes possibilitats didàctiques. Per desgràcia no tinc l’àlbum original, amb el llibre annex de 184 pàgines, però a Internet podem trobar totes les cançons, les seues lletres i el documental de 41 minuts “En la memoria”, en el qual es conta l’emotiu viatge dels membres de Barricada a Zafra (Badajoz), el poble de Dulce Chacón, l’autora de La voz dormida. Tinc pendent aquesta lectura.

A més a més també he trobat un exemple d’aplicació didàctica molt digne al bloc Una història.

De tota manera, he de reconéixer que ja fa un temps que coneixia aquest treball: farà cosa d’un any vaig compartir a Historiata la cançó “Los maestros”, en una entrada sobre un text de Luis García Montero, titulat “La Guerra Civil fue la falta de ortografía más grave de la Historia de España”. Si faig aquesta entrada és perquè des d’aleshores tenia l’espineta de compartir l’àlbum complet. A més de “Los maestros” hi ha altres cançons molt colpidores. A mi m’ha agradat molt “Matilde Landa”, i també “Suela de alpargata”, i “Sotanas”…

Ací deixe els diferents recursos:


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

LLIBERTAT. Vídeo: #NoPensoCallar

Llibertat_dexpressio

Segurament ja l’heu vist, la secció catalana d’Amnistia Internacional ha fet un vídeo, que ha esdevingut viral, per a publicitar l’exposició d’il·lustracions per la llibertat d’expressió “No Penso Callar“. Dura només quatre minuts i mig.

El compartisc perquè vull guardar-me’l en Historiata.

I tu? Com et sentiries si algú et prohibís fer servir un color?

Més recursos sobre els drets humans:

DOCUMENTAL. “El poder”, una introducció senzilla i animada

el-poder-ciudadano-

Compartisc un documental de només 28 minuts sobre “El poder“, realitzat per Tres 14, un programa de divulgació científica de RTVE molt recomanable, i que es va emetre fa temps, el 12 de desembre de 2010. No obstant l’antigor, manté un ritme atractiu i uns continguts generals molt interessants d’algunes qüestions típiques sobre el poder, com per exemple: per què ens agrada manar, quan va sorgir el càstig, com podem mesurar el nostre poder a les xarxes socials, com afecten les hormones al poder, etc.

De tota manera és un documental molt bàsic, però que justament per això ens permet un primer acostament a aquest concepte fonamental de les ciències socials i també de la història.

Crec que amb alumnes es podria veure aquest documental a partir de 3r d’ESO, en Geografia Humana, quan es treballe l’organització de les societats; o en altres cursos posteriors per a treballar i debatre sobre qüestions generals del poder, de manera introductòria. Per a completar-ho, es podrien afegir alguns textos dels materials que podeu trobar després del vídeo.

Més informació:

MÚSICA. Ovidi Montllor i “L’escola [franquista] de Ribera” (1977)

ovidi_montllor_icona

L’escola de Ribera” és una cançó del cantautor alcoià Ovidi Montllor (1942-1995), publicada al disc “De manars i garrotades” (1977).

Aquesta cançó és un bon recurs per a repassar algunes de les característiques de l’ensenyament tradicional. Es refereix concretament a l’escola franquista, basada en la disciplina, el respecte a l’autoritat i la por al càstig. Característiques que encara de quan en quan podem trobar avui en alguns debats i pràctiques educatives. Repassar la lletra fa feredat.

És un bon exercici pràctic per als alumnes, per a crear empatia i aprendre des de les emocions, i per a conéixer un dels nostres cantautors, amb lletres molt potents. Per a tenir en compte: “El resultat era un, la jugada era perfecta“. Quin creus que era el resultat? I la jugada?

 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

FRONTERES. La mort de Peter Fechter (Berlín, 1962)

01 Soldat RDA porta el cos de Peter Fechter - mur de Berlín

Hi ha una frase feta que diu “La mort d’un home és una tragèdia. La mort de milions és una estadística”. En aquesta entrada explique de manera breu la tragèdia de la mort del jove alemany Peter Fechter al intentar passar el mur de Berlín l’estiu del 1962. El cas de milers de persones que volen passar unes altres fronteres en l’actualitat és poc més que una dada estadística, com la mort per ofegament de quinze persones a la tanca de Ceuta el passat 6 de febrer de 2014. Algú coneix el seus noms?

Aplicació didàctica: fronteres, segle XX, guerra freda, el món dividit en dos blocs, el mur de Berlín, les tragèdies humanes, les migracions, les nacions i el nacionalisme, la repressió política, les desigualtats, etc.

Índex

  1. La mort de Peter Fechter
  2. Una reflexió personal i ràpida sobre la idea de frontera
  3. Diapositives “Peter Fechter y el muro de Berlín”
  4. Vídeo sobre la mort de Peter Fechter (3’ 58’’)
  5. El cas de la cançó “Libre”
  6. Més informació sobre fronteres i dignitat humana
  7. Imatges sobre Peter Fechter i sobre fronteres
  8. Nota final: l’origen de la frase “La mort d’un home és una tragèdia…”

1. La mort de Peter Fechter

El 17 d’agost de 1962, Peter Fechter, obrer de la construcció de 18 anys va intentar passar el mur de Berlín amb el seu amic Helmut Kulbeik. Helmut va poder passar, però Peter va rebre un tir des de la banda oriental. Durant una hora Peter va estar tirat a terra demanant ajuda sense que ningú el socorrera fins que va morir dessagnat. Aquest fet va quedar registrat pels periodistes de l’època i així Fechter va esdevenir un símbol molt visual i evident de la repressió de la zona comunista.

10 divisió de berlín en zones

Plànol de la ciutat de Berlín dividida en quatre zones

Per què Berlín? Després de la Segona Guerra Mundial Alemanya va quedar partida en dos països diferents, un sota la influència de la Unió Soviètica i els seus aliats i l’altre sota la influència d’Estats Units i els seus aliats. També la ciutat de Berlín es va dividir en dos zones i el 1961 es va construir el mur de Berlín, una tanca amb formigó, filferro i torres de control que separava les dos parts de la ciutat: per una banda estava la part oriental, la de la República Democràtica Alemana (del bloc comunista i que van ser els que van construir el mur); i per l’altra banda estava la part occidental, la de la República Federal Alemana (del bloc capitalista). Aquest mur va existir des de 1961 fins el 1989. Va ser una frontera molt visible, que separava ben clarament dos territoris i dos ideologies. Hi ha divergències sobre els morts que hi van haver per intentar passar aquest mur. Unes fonts diuen que hi van haver sobre 190 morts, d’altres sobre 270 morts. Al final tant se val la dada estadística. Hi van haver molts, massa, i Peter Fechter va ser un d’ells.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

TEXT HISTÒRIC. “Els 25 Punts del Programa del Partit Nazi” (1920)

Primer que res un aclariment: aquest bloc no pretén fer apologia de les idees nazis, feixistes o qualssevol altres que atempten a la dignitat humana. És un blog de ciències socials i especialment d’història. (Per si de cas hi ha algun despistat…)

1 Das programm NSDAP - programa naziEn aquesta entrada vull compartir un text, els 25-Punkte-Programm (1920), molt important per a analitzar la ideologia política d’extrema dreta del Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys, més conegut com el Partit Nazi. El d’Adolf Hitler, sí.

Quan estudiem les característiques del feixisme i el nazisme sempre trobem que el feixisme i nazisme són moviments polítics i socials que defenen l’irracionalisme, la força dels sentiments irracionals. És a dir són moviments i ideologies que combaten la tradició il·lustrada de pensament polític, la qual es fonamenta en l’ús de la raó i defensa un sistema polític que permeta la recerca de la felicitat humana i el bé comú, almenys en la teoria.

A partir d’aquest irracionalisme doctrinal del feixisme i del nazisme propose un treball sobre aquest text, per a que puguem analitzar els sentiments, les emocions, els valors i els “danys col·laterals” que es poden deduir en cada punt del programa nazi, i per a passar després a analitzar-ho de manera racional.

També he afegit al final una sèrie d’imatges sobre els efectes de les polítiques nazis. Parlen per si mateixes, però poden utilitzar-se per a il·lustrar qualsevol debat sobre el nazisme i els valors (irracionals) de l’extrema dreta.

TREBALL EN PDF, versió per a imprimir

Índex

1. Text: Els 25 Punts del Programa del Partit Nazi (1920)
2. Explicació del text: Els 25 Punts.
3. Exercici: Sentiments, emocions i suggestions al Programa Nazi
ANNEX 1. Llista de sentiments i emocions
ANNEX 2. Imatges: sobre els nazis i les conseqüències de les seues accions

1. Text: Els 25 punts del Programa Nazi (1920)

(Extret de redul, recursos educatius lliures)

Context: el 24 de febrer de 1920, es va celebrar a petició d’Hitler el primer míting multitudinari del partit en Munic, on Hitler va llegir els 25 punts del Programa del Partit, escrits per Hitler i Anton Drexler. Aquests punts van constituir el programa dogmàtic del nazisme i mai van ser canviats. En aquesta mateixa assemblea es va decidir el canvi de nom del moviment, passant a denominar-se “Partit Nacional Socialista Alemany dels Treballadors”, les sigles del qual en alemany són NSDAP. Tot seguit el text:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

ARTICLE. Vicenç Navarro: “Franquismo o fascismo” – Característiques d’un règim feixista

arriba españaARTICLE. Vicenç Navarro: “Franquismo o fascismo”

Característiques d’un règim feixista

Article molt recomanable per a analitzar i debatre en classe conceptes polítics de la història contemporània d’Espanya i també del món “occidental”, com per exemple: dictadura, règim autoritari, totalitarisme, i evidentment franquisme i feixisme. Destaquen especialment les onze característiques d’un règim feixista. El debat està servit.

Font: diari Público.es, 9 de juliol de 2013, enllaç

Autor: “Vicenç Navarro ha sido Catedrático de Economía Aplicada en la Universidad de Barcelona. Actualmente es Catedrático de Ciencias Políticas y Sociales, Universidad Pompeu Fabra (Barcelona, España).” Blog personal.

Introducció. Característiques d’un règim feixista:

(De l’1 al 8 pel prof. Malekafis; del 9 a l’11 pel prof. Navarro)

“1. estaba dirigido por un hombre presentado por el régimen como superhumano.

2. este caudillo superhumano utilizó a un partido, creado antes del régimen, que le ayudó a tomar el poder y establecer su liderazgo en los distintos aparatos del Estado.

3. este partido tiene que tener una ideología nacionalista extrema, con deseos imperialistas, con un canto a la fuerza militar y a la fuerza y masculinidad en general

4. tiene que tener pleno control de todas las instituciones mediáticas creadoras de opinión con fines propagandísticos, desde la radio, la prensa, las escuelas, las universidades.

5. este control tiene que tener como objetivo el de transmitir la ideología del régimen con el fin de crear una nueva mentalidad y un nuevo tipo de sociedad.

6. el régimen debe intentar romper con un orden anterior para crear uno nuevo.

7. el régimen debe presentarse como creador de una sociedad nueva.

8. el régimen debe basarse en tener una alianza con grupos de poder económico y otros, subordinados al estado, que sirvan al poder totalizante.

9. el régimen debe ser racista.

10. el régimen debe negar que el mundo empresarial y el mundo del trabajo tengan intereses contrapuestos [paternalismo laboral].

11. el régimen debe ser profundamente anticomunista.”

Article

La dictadura que el golpe militar de 1936 estableció en España, que la gobernó desde 1939 hasta 1978, se define fuera de España como una dictadura fascista. [Por ejemplo] Cuando el Sr. Juan Antonio Samaranch, delegado de deportes durante aquella dictadura, y más tarde Presidente del Comité Olímpico, visitó Atlanta en EEUU para inaugurar los Juegos Olímpicos que tomaron lugar en aquella ciudad, la nota biográfica que el The New York Times publicó de él lo presentó como Director General de Deportes del régimen fascista liderado por el General Franco. Y así en Gran Bretaña y Suecia (entre otros muchos países) donde también viví y trabajé por largos periodos de mi vida. Solo en España se conoce aquel régimen como la dictadura franquista, término ampliamente utilizado no solo por las derechas sino incluso también (sorprendentemente) por las izquierdas. La causa de definir aquel régimen de esta manera se debe a un proyecto conservador altamente exitoso que tenía por objeto presentarlo como un régimen caudillista, autoritario, liderado por un general, que limitaba la expresión de libertades sin intentar, sin embargo, cambiar la sociedad e imponer una ideología totalizante a la población. Los que intentaban hacer esto último eran los regímenes totalitarios, tales como los regímenes comunistas. Estos eran no solo autoritarios sino también totalitarios pues promovían el comunismo, que es una ideología totalizante que quería establecer una nueva cultura, ideología y manera de pensar diferente y opuesta a la de un sistema democrático, laico y republicano.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Bésame mucho. Cómo criar a tus hijos con amor” de Carlos González (2003)

portada - gonzález - bésame mucho

RESSENYA. Carlos González:

“Bésame mucho. Cómo criar a tus hijos con amor” (2003)

Madrid, Ediciones Temas de Hoy, 2006

245 pàgines, castellà, bibliografia final.

RESSENYA

Bésame mucho és una obra escrita per ajudar als pares a criar als seus fills amb estima i respecte. Ha esdevingut un tipus de “manual”, present en la bibliografia bàsica de molts pares novells, amb seguidors de tot tipus: des d’alguns pares que estan interessats i aprecien les seues aportacions, fins a altres més rígids i dogmàtics, que han trobat una nova bíblia per a la seua vida.

Aquesta obra s’estructura en tres parts:

(1) “El nen bo i el nen dolent” és la primera part i és introductòria del tema de la criança.

(2) La segona part és “Per què els nen són així”, i explica els processos i instints biològics dels nens petits, i també dóna pistes sobre les seues accions (“el seu fill és desinteressat, generós, equànime, sap perdonar, valent, diplomàtic, sincer, sociable i comprensiu”).

(3) La tercera part és un repàs a les teories tradicionals de la puericultura, fent referència especialment al conegut com “mètode Estivill”.

Amb un llenguatge planer, moltes comparacions, i una fina ironia i sentit de l’humor, aquesta obra és molt accessible i clarificadora davant el respecte (o la por) que tota persona pot sentir davant la futura paternitat o maternitat.

Carlos González (Saragossa, 1960), és llicenciat en Medicina per la Universitat Autònoma de Barcelona, i es va formar com a pediatra en l’Hospital de Sant Joan de Déu d’aquesta ciutat. Fundador i president de l’Associació Catalana Pro Lactància Materna, ha donar cursos sobre lactància materna per a professionals sanitaris, ha traduït diversos llibres relacionats amb aquest tema i ha publicat, entre d’altres, els èxits de vendes Mi niño no me come (1999), Un regalo para toda la vida, guía de la lactancia materna (2006), i En defensa de las vacunas (2011).

APLICACIÓ DIDÀCTICA

Pedagogia i criança: per comparar la puericultura -i l’educació- feixista, dictatorial i autoritària, basada en l’obediència i la repressió, i la puericultura -i l’educació- més humana i democràtica, basada en l’estima i el respecte al xiquet.

CITA

La puericultura feixista

(Pàgina 125 i següents)

“Alice Miller revisa en Tu propio bien las recomendaciones de los pedagogos alemanes de los siglos XVIII y XIX, una corriente que se ha dado en llamar “pedagogía negra”. Miller señala que el objetivo final, no declarado, de tales métodos era formar súbditos obedientes y que aquel sistema de “educación” permite explicar el éxito del nazismo en Alemania entre una ciudadanía dispuesta a obedecer ciegamente a cualquier figura de autoridad, aunque sus órdenes fueran crueles, absurdas o inmorales.

[…] Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOCUMENTAL. “La doctrina del shock” (2009)

DOCUMENTAL. “La doctrina del shock” (2009)

APLICACIÓ DIDÀCTICA

La doctrina del shock és una pel·lícula documental basada en el llibre del mateix títol de la periodista i escriptora canadenca Naomi Klein. S’analitza “l’auge del capitalisme del desastre”, és a dir la implantació de les idees neoliberals de Milton Friedman, professor d’economia de la universitat de Chicago, sobretot pel que fa a la desregulació econòmica i el desmantellament de l’Estat del Benestar. Aquest nou capitalisme s’ha implantat aprofitant el “shock” que provoquen les crisis econòmiques i socials als pobles i als individus. Al documental trobem un repàs de la implementació d’aquestes idees en els últims quaranta anys, en llocs tan diversos com el Xile del dictador Pinochet, l’Argentina de Videla, el Regne Unit Margaret Thatcher, la Rússia de Borís Ieltsin, i més recentment a Afganistan i a Iraq. Aquestes idees econòmiques s’han vist acompanyades de menys llibertats i menys drets allà on s’han imposat. Es posa de manifest el vessant més fosc de la ideologia de Friedman, tan impopular que només es va poder posar en pràctica mitjançant la tortura i la repressió.

Molt recomanable, pràcticament imprescindible.

Cursos: 3r d’ESO, geografia humana; 4t d’ESO, ciències socials i història; 1r de BAT, Història del Món Contemporani; etc.

Fitxa de la pel·lícula a Filmaffinity. Enllaç aquí

QÜESTIONARI – LA DOCTRINA DEL SHOCK

Observacions: aquesta pel·lícula documental dura una hora i quart, per això es recomanable veure-la en dos sessions.

1. La primera sessió: fins el minut 46 i mig del documental, fins l’apartat “A New Enemy” (un nou enemic).

2. La segona sessió: des del minut 46 i mig fins al final, a partir de l’apartat “A New Enemy”.

Els minuts que sobren han de servir per a que els alumnes puguen completar les respostes del qüestionari i per a comentar les “cites per al debat” que he seleccionat i he posat després del qüestionari.

Enllaç al qüestionari en pdf, per a imprimir.

PRIMERA SESSIÓ – QÜESTIONARI 

1. De quina universitat nord-americana era professor d’economia Milton Friedman?

2. Quina era la prioritat segons va dir el president Franklin D. Roosevelt en el seu discurs d’investidura el 4 de març de 1933?

3. De quina associació, dirigida per l’economista Friedrich V. Hayek, era membre Milton Friedman?

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DISCURS. Charles Chaplin: “El gran dictador” (1940)

DISCURS ANTIBÈL·LIC

Charles Chaplin: “El gran dictador” (1940)

Un discurs clàssic i imprescindible. Contra les guerres i les dictadures i a favor de la llibertat i la democràcia.

TEXT DEL DISCURS

“Lo siento. Pero… yo no quiero ser emperador. Ese no es mi oficio, sino ayudar a todos si fuera posible. Blancos o negros. Judíos o gentiles. Tenemos que ayudarnos los unos a los otros; los seres humanos somos así. Queremos hacer felices a los demás, no hacernos desgraciados. No queremos odiar ni despreciar a nadie. En este mundo hay sitio para todos y la buena tierra es rica y puede alimentar a todos los seres. El camino de la vida puede ser libre y hermoso, pero lo hemos perdido. La codicia ha envenenado las armas, ha levantado barreras de odio, nos ha empujado hacia las miserias y las matanzas.

Hemos progresado muy deprisa, pero nos hemos encarcelado a nosotros mismos. El maquinismo, que crea abundancia, nos deja en la necesidad. Nuestro conocimiento nos ha hecho cínicos. Nuestra inteligencia, duros y secos. Pensamos demasiado, sentimos muy poco. Llegeix la resta d’aquesta entrada »