LLIBRE. Dos polèmiques i més llibres pendents gràcies a «Vida, la gran historia», de Juan Luis Arsuaga

Per a mi, poques coses desembafen tant com llegir un llibre de divulgació científica. De sobte tot és relatiu. Per això, quan vaig veure que Juan Luis Arsuaga havia tret un nou llibre el vaig encomanar i me’l vaig reservar per a l’estiu.

Arsuaga és un famós paleontòleg, «el d’Atapuerca», un dels pares de l’Homo antecessor, i a més és un divulgador ameníssim, un galant canós (ara ja més majoret), i té una personalitat magnètica. Vaig tenir la sort d’assistir a un curs sobre evolució humana que impartia ell soles. Cinc dies sencers. Això va ser en l’estiu de l’any 2000. El curs es va fer en el Palau de la Magdalena de Santander i Arsuaga, potser en el zenit de la seua fama, tots els dies ens explicava diversos aspectes sobre «Cómo nos hicimos humanos» (era el títol del curs). Recorde també el dia que vaig passar en el tren camí de Santander, i que vaig poder anar-hi perquè em van donar una beca, perquè en aquella època no tenia ni un clau.

Per això li tinc una estima especial a Arsuaga. Em van agradar molt els seus llibres que m’he llegit, El collar del Neandertal i sobretot El reloj de Mr. Darwin, i em van portar a altres lectures.

Vida, la gran historia és un assaig voluminós, quasi 600 pàgines, estructurat en 15 capítols («jornades» posa en el llibre), amb una primera part sobre l’origen i l’evolució de la vida, i sobre l’evolució humana en la segona. Aprens una barbaritat de teories i de paraules científiques, i no només de biologia i geologia, perquè també hi ha molta reflexió humanística, i això fa que el llibre siga molt proper per a qualsevol persona amb inquietuds. A més a més Arsuaga és molt honest i en tot moment et diu el que se sap i el que no se sap encara, i les hipòtesis i polèmiques actuals.

En especial destaquen dos polèmiques: la primera enfronta els que defenen un origen diví per a la vida (sí, encara, com per exemple els defensors del «gran dissenyador») i els que defenen una visió científica, basada en hipòtesis i teories. És a dir, en la matèria i el seu comportament segons les condicions ambientals. A Europa, per sort, els primers són quasi inexistents, però a Amèrica, i en concret als Estats Units, són nombrosos i tenen influència. Com a bons integristes, ni fan ni deixen fer.

La segona polèmica és un poc més subtil. Dins dels científics hi ha dos corrents principals per a interpretar l’origen i evolució de la vida. Per una banda estan els que diuen que va ser i és un fet casual, erràtic, molt rar, perquè s’han de donar massa condicions per a esdevinga. Per una altra banda estan els que diuen que era i és un fet inevitable, direccional, que hi ha una certa «predestinació» a la vida. Dels primers tenim com a científic destacat a Simpson i dels segons tenim a Morris. Com si foren dos equips, amb els seus seguidors i fins i tot els seus hooligans el llibre d’Arsuaga repassa els arguments de les dos tendències. Cal apuntar que són arguments molt seriosos, que basculen entre «l’atzar» i la «necessitat».

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

LLIBRE. «La belleza y el dolor de la batalla», un conjunt d’històries sobre la Primera Guerra Mundial

Per fi m’he llegit La belleza y el dolor de la batalla. És un totxo de més de 700 pàgines sobre la Primera Guerra Mundial, contada en 227 fragments a partir de les experiències de 20 participants. És, per tant, un relat coral i molt fragmentari, però resulta atractiu perquè et dóna la perspectiva dels que ho van viure. A més del front occidental, el típic de les trinxeres del nord de França, trobem altres escenaris no tan populars, com Àfrica de l’Est, Mesopotàmia (l’actual Iraq), Palestina, el mar Bàltic, el nord d’Itàlia, l’Europa balcànica o Turquia. Els protagonistes són majoritàriament joves, soldats dels dos bàndols i de diferents nacionalitats, però també hi ha infermeres, una jove estudiant, un aviador, un funcionari francés o un metge nord-americà.

L’autor del llibre, l’historiador suec Peter Englund, el que ha fet ha sigut agafar uns relats personals i seleccionar i ordenar fragments destacables per ordre cronològic. No trobarem una visió de conjunt o una síntesi. Tants fragments breus provoca a voltes cansament i fins i tot mareig, però al poc, quan et familiaritzes amb els personatges, la lectura és més fàcil perquè vas seguint els diferents fils.

He llegit aquest llibre pensant quin suc puc traure-li per a classe. Alguns fragments són magnífics, tremendament il·lustratius del que va significar aquella guerra, com per exemple el genocidi armeni, l’ambient de rereguarda o el paper de l’artilleria. Potser faça alguna activitat en grup, amb alguns fragments seleccionats, amb un dossier de textos, o una història de la vida quotidiana (la “antihistoria” que diu Peter Englund en la presentació), o potser no faça res i m’ho guarde per a mi. 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. Ryszard Kapuściński, «Cristo con un fusil al hombro» i la mort televisada de Victoriano Gómez

No he pogut resistir-me i m’he llegit un altre Kapuściński. En aquesta ocasió ha caigut en dos vesprades Cristo con un fusil al hombro. Es tracta d’un recull de textos sobre algunes lluites revolucionàries i dictadures de la segona meitat del segle XX. En concret, la lluita dels fedaïns de Palestina contra l’ocupació israeliana, el cas de Bolívia, també els de Santo Domingo i Haití, un text més ampli sobre l’evolució de Guatemala i el segrest i assassinat de l’ambaixador de la RFA l’any 1970, un text que compara a Guevara i Allende, i per acabar un text sobre Moçambic.

El text de Guatemala es titula Por qué mataron a Karl von Spreti i es llig com una novel·la, millor que moltes novel·les. Aprens moltíssimes coses sobre la immundícia de la Guerra Freda, l’enorme desigualtat en aquests països, la misèria moral de tants patriotes, i també sobre els interessos de la United Fruit Company i el sanguinari intervencionisme dels Estats Units. M’agradaria alguna volta llegir-lo en classe. Cada volta em costa més seguir els llibres de text, cada nova edició més simples, esquemàtics i aparentment asèptics. La solució seria fer els meus materials, però això ara per ara em desborda. Com a professor interí cada any és una aventura.

Per acabar vull compartir un text molt més breu. Es titula Victoriano Gómez ante las cámaras de televisión i és una crònica sobre l’afusellament televisat d’aquest guerriller d’El Salvador l’any 1971.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

TEXTOS. Ryszard Kapuściński i «El mundo de hoy»

He comentat altres vegades a Historiata altres llibres de Ryszard Kapuscinski (1932-2007). Va ser un reconegut periodista polonès, corresponsal a Àfrica durant molts anys, autor de llibres magnífics, a mitjan camí entre el reportatge, l’assaig i la monografia etnogràfica i històrica. En concret he ressenyat i compartit textos de tres llibres seus: Viatges amb Heròdot, Eben i L’Imperi. Aquest últim és excepcional, sobre Rússia i l’antiga Unió Soviètica, i no em canse de recomanar-lo.

El mundo de hoy, l’últim llibre que m’he llegit d’ell, és una antologia feta per Agata Orzeszek, la traductora de Kapuscinski al castellà. Hi ha textos sobre diversos aspectes: l’ofici de periodista, qüestions sobre l’escriptura i apunts sobre diverses parts i cultures del món, com Àfrica, Amèrica Llatina, Europa, Rússia, Polònia, Àsia o l’Islam. Es lligen molt bé, tenen el toc Kapuscinski.

Compartisc uns textos com a mostra, per a classe i per a mi:

1. Caminos de la literatura

“Los caminos de la literatura se bifurcan: uno se dirige hacia el ensayo, hacia la profundización del conocimiento enciclopédico; y el otro, hacia el serial televisivo. En el primer caso, lo más importante es el pensamiento, la reflexión; en el segundo, la intriga, la aventura.”

–  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Els mestres de la sospita. Marx, Nietzsche, Freud» i la visió catòlica de Francesc Torralba

El llibre Els mestres de la sospita m’ha sorprès. Creia que agafava un breu assaig sobre Marx, Nietzsche i Freud i he acabat llegint-me una defensa de l’existència de déu i del catolicisme. Això em passa per aventurar-me a comprar un llibre pel títol i per l’índex. No havia vist que l’autor, Francesc Torralba, és doctor en filosofia i en teologia. La veritat és que ha valgut la pena.

El nom de “mestres de la sospita” per a aquests pensadors el va posar Paul Ricoeur, i resulta tan descriptiu que ràpidament va tindre èxit. Tots tres van qüestionar l’ordre establert, tant la societat, la història i l’economia com la moral o la psicologia humana. L’índex del llibre és molt suggeridor, amb els tres capítols referents als tres pensadors que tenen títols tan bonics com “Les sospites de Karl Marx”, “Les martellades de Friedrich Nietzsche” i “Les insolències de Sigmund Freud”. Cada capítol s’estructura al voltant de preguntes que comencen amb un “i si…?”. Potser me’l vaig comprar perquè les contestaria quasi totes afirmativament, amb la satisfacció que això comporta.

Per exemple, aquestes són les preguntes que posa l’autor en el capítol sobre Marx (entre cometes):

  • “i si l’home fos pura matèria en moviment?”
  • “i si la història fos una lluita de classes?”
  • “i si la religió fos l’opi del poble?”

La cosa és que de seguida, llegint el llibre, comences a veure que l’autor planteja un cert recel sobre aspectes religiosos, i aleshores te n’adones: és una crítica sobre els crítics! Una crítica que és una defensa de la religió, de déu i de tot el paquet complet en contra de l’ateisme cientifista. Hi ha parts que desenvolupa les “sospites” dels tres protagonistes i són interessantíssimes, molt actuals, però sempre apareix el contrapunt religiós, la tesi final sobre “l’evident” existència de déu. Fins i tot amb un cert paternalisme, com si aquests pensadors ens serviren per a ser millors catòlics, perquè entre d’altres coses ens ajuden a llevar-li la càrrega antropomòrfica a déu.

Tanmateix, el llibre es llig molt bé, resulta entretingut perquè et fa pensar i encara que això retarda la lectura també la fa més absorbent. Alguns paràgrafs te’ls has de llegir més d’una volta (sobretot si tens als xiquets jugant al teu voltant o si estàs vigilant l’examen que estan fent els alumnes). Però per això el comente, perquè per a mi no ha sigut el típic llibre que diu el que jo esperava llegir, sinó que m’ha fet contraposar contínuament les meues creences i coneixements amb el que s’exposava. Com un diàleg intern.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »