LLIBRE. «Una biblioteca en el desert» de Joan Francesc Mira (2009)

Joan Francesc Mira és un home sabut valencià que no hauria de necessitar presentació. Això de sabut no és cap ironia, és un intel·lectual amb multitud d’escrits i una carrera impressionant dedicada al coneixement i al nostre país. Podeu consultar el seu perfil al web de l’AELC o al seu web joanfmira.

D’ell m’he llegit les novel·les Borja Papa i Viatge al final del fred, la primera sobre la figura de Roderic de Borja, més conegut com el papa Alexandre VI, i la segona sobre un viatge hivernal a l’interior de les muntanyes de Castelló, durant la postguerra, amb un paisatge que t’esclafa. Ambdues magnífiques.

Hui vull destacar Una biblioteca en el desert, un recopilatori d’articles i textos breus, publicats en periòdics, revistes i llibres. Tenen l’encant dels escrits fragmentaris, que van al moll de l’os d’una qüestió, com “petits assajos” en paraules del propi Mira, i que si et sorprenen i estan ben escrits poden ser molt captivadors. L’encarregat de la selecció i de la introducció ha sigut Joan Josep Isern i ha estructurat els escrits en 7 blocs temàtics que agrupen les principals passions de Mira: els viatges, la literatura, els clàssics, el país i la nació (llegiu “Salamanca, cavalls”), la gent i el món (una cita: “La ignorància vol dir quedar-se amb el cul històric a l’aire. No entendre res.”), la memòria vital i també (com no!) València i els valencians.

Aquest llibre em va arribar a les mans de casualitat: anaven a tirar-lo al fem no diré on. Els articles m’han encantat, i no em canse de rellegir-los. Alguns són perfectes per a comentar en classe, i que ens acusen d’adoctrinar si volen els que tenen poques llums. Perquè si alguna cosa fa aquest llibre és això, donar-nos més llum, ampliar la nostra visió sobre diversos aspectes que ens afecten com a humans, i també com a valencians. Amb Mira resulta molt fàcil passar d’allò universal a allò particular, i a l’inrevés.

No m’enrotlle més. Recomane aquest petit llibre, i amb permís o sense vull compartir almenys el text que li dona nom. És una petita joia. Comproveu-ho:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

LLIBRE. «Bailando sobre la tumba» de Nigel Barley (1995)

En l’últim any i mig he llegit un grapat de llibres, i m’agradaria comentar-ne alguns. Però començaré per l’últim. Com el començ del curs és tan estressant, he tingut la brillant idea de tornar-me a llegir Bailando sobre la tumba, un assaig sobre antropologia. El tenia a la vista a la meua prestatgeria, al costat dels llibres pendents. Me’l vaig llegir fa uns quinze anys, i no em pregunteu per què ho he tornat a fer.

Nigel Barley, el seu autor, va aconseguir certa notorietat fa anys amb L’antropòleg innocent i Una plaga d’erugues, uns llibres ben entretinguts, on explicava les seues experiències amb els dowayo, una tribu de Camerun, on va anar a fer el seu treball de camp.

Bailando sobre la tumba, amb el subtítol Encuentros con la muerte (???), és un assaig ple d’historietes que intenta seguir l’estil de L’antropòleg innocent, sobre com diversos pobles afronten el fet definitiu de la mort. No busqueu consells, ni judicis, ni tan sols conclusions. És un relat un poc caòtic, de vegades amb la sensació de no anar a cap lloc, i que potser li haguera anat bé una última revisió, però està tan ple d’anècdotes i converses diguem-ne surrealistes que fa que es puga llegir amb un somriure. De vegades passa, que la no ficció de qualitat pot resultar més entretinguda que la ficció. Respecte a l’antropologia: qui amb una certa edat no s’ha llegit un llibre de Marvin Harris? A mi em va fascinar el seu Vacas, cerdos, guerras y brujas (mira, me’l tornaré a llegir), i també tinc un bon record de La hipótesis del cazador de Robert Ardley. Altra cosa són els totxos sobre antropologia pura i dura, exquisidament científics, com els de Clifford Geertz i la seua tècnica de la «descripció densa», tan densa que millor deixem-la estar.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «La volta al món d’una armilla polar» de Wolfgang Korn, una petita història sobre la gran globalització (2008)

la_volta_al_mon_armilla_polar-cat-alta

He estat totalment enganxat a La volta al món d’una armilla polar, un llibre que detalla molt bé què vol dir això de la globalització, i quins efectes té sobre els diversos engranatges de la cadena mundial. Es llig molt bé, té un estil de reportatge periodístic, amb una tensió narrativa ben lligada, i està molt ben editat, amb quadres explicatius i il·lustracions.

El llibre ens conta la història d’una modesta armilla polar, en totes les seues fases: la formació i aparició del petroli que servirà per a fabricar el polièster, la societat tan marcada dels països del Golf Pèrsic, el transport del cru fins a Bangla Desh, la filatura i la confecció de l’armilla per part de semiesclaus contemporanis, el seu transport en un gran vaixell de contenidors fins Europa, la seua venda en una botiga d’una gran cadena a Alemanya, el seu ús efímer, i finalment el procés de reciclatge, la seua reutilització a Àfrica, i el posterior i dramàtic retorn a Europa sobre el cos d’un jove emigrant il·legal.

No és broma, el món està més connectat del que sembla. En aquest llibret aprenem el com, amb un exemple molt casolà, que tots podem entendre i també sentir. Tots tenim productes d’aquesta mena. Jo mateix tinc dos armilles polars.

Vaig conéixer aquest llibre per casualitat, perquè una coneguda el va esmentar en una conversa. Em vaig quedar amb el títol perquè alguna cosa em deia que podia estar bé i me’l vaig comprar farà un parell de setmanes. Era per a un autorregal per a Nadal, però el faig fullejar i no m’he pogut resistir.

M’agradaria molt treballar aquest llibre en 3r d’ESO, per a aprofundir en el tema de la globalització, del comerç a escala mundial, i sobretot per a analitzar les desigualtats que provoca aquest model de producció, transport i consum, i la seua insostenibilitat social i mediambiental. Però enguany serà que no, tinc un grup de 3r un poc especial, anem molt a poc a poc. De tota manera es pot agafar algun fragment per a il·lustrar alguna explicació o treball, o per a enriquir un debat. Si podeu, llegiu-lo.


Selecció de textos:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Girona, un llibre de records» de Josep Pla (1952)

girona-un-llibre-de-records_josep-pla

Sorprenentment he pogut llegir Girona, un llibre de records a un càmping de la vall de Baztan, a la Navarra verda i basca, on he passat una setmana amb la família i uns bons amics. Per a mi, llegir en estiu és tan difícil com durant la resta de l’any, és una qüestió de passar un poc de son, i a Baztan les nits eren fresques i molt tranquil·les.

Tenia ganes de retornar a Josep Pla. Fa un any i mig vaig llegir la seua obra El quadern gris, vaig penjar la corresponent ressenya i em vaig quedar amb ganes de més, però sense pressa. Ara, després d’un any frenètic, he pogut compensar un poc el deure i el desig.

Resulta que Girona, un llibre de records és un llibre de memòries que se centra en l’època estudiantil d’un joveníssim Pla, el qual va anar a parar a l’internat dels maristes de Girona, a principis del segle XX, per a estudiar el batxillerat a l’institut de la ciutat. Es veu que va escriure aquest llibre trenta anys més tard, i es va amagar darrere de les suposades memòries d’un tal Albert Ferrer, un recurs molt gastat que no va enganyar a ningú. Cal tenir en compte que al llibre “no passa res”, és a dir que no hi ha una acció del tipus plantejament, nus i desenllaç, ni una trama amb suspens. No, llegir un Pla no va d’això. Supose que llegir a Josep Pla és deixar córrer la vista per les línies, sense ambició, i deixar-te portar pel llenguatge. Són paraules, però quines paraules!

Sembla ser que aquest llibre no va agradar massa en Girona quan es va publicar, allà pel 1952, per alguns comentaris, però crec que ja li agradaria a qualsevol ciutat tenir dedicada una obra així. Per la meua part he estat a Girona en tres o quatre ocasions, molt de passada, i després de llegir aquest llibre tinc moltíssimes ganes de tornar amb calma, i passejar per molts dels llocs que hi apareixen, i en especial caminar sota els plataners de la Devesa, recórrer la Catedral tal com recomana, admirar l’agulla de Sant Feliu o comprovar la violació del claustre de Sant Pere de Galligants.

Per acabar, confesse que he gaudit molt subratllant alguns fragments de Girona, un llibre de records. Vull compartir-ne uns quants (per als profes, atenció al que diu sobre l’ensenyament):

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Noches sin dormir” d’Elvira Lindo (2015), per a canviar d’aires

noches-sin-dormir-elvina-lindo-nova-york

No he pogut evitar llegir l’últim llibre d’Elvira Lindo i encara que sé que no té cap relació clara amb un bloc d’història com aquest, vull compartir unes notes perquè és un llibre que posa de bon humor, i perquè tenia ganes de fer aquesta digressió.

El vaig comprar per ràbia, poc abans de Nadal. Li’l vaig regalar a Llúcia, la meua dona, perquè sabia que li agradaria i per a superar un cert sentiment de culpabilitat del tipus “amb la de coses que tinc per llegir”. Em trobava a la Llibreria Llorens d’Alcoi, arreplegant dos llibres seriosos que tenia encomanats, i una senyora d’uns cinquanta anys, en perfecte castellà d’Alcoi i amb la perfecta impertinència dels bufanúvols li demanava a Vero, la dependenta vivaç que em cau molt bé, “libros sobre Alcoy, ¿qué tienes sobre Alcoy?”, i el típic “no, no, sólo sobre Alcoy”. Evidentment eren per a regalar, per a quedar bé de la manera més grisa possible, i per a alimentar el sòrdid provincianisme de les petites ciutats que es pensen que són el melic del món. Al meu poble els llibres sobre temes locals són, diguem-ne, una tradició per a decorar les prestatgeries dels menjadors. Tanta ràbia tenia de l’escena i de com li parlava la “imbècil” a Vero que em vaig girar i quan vaig veure damunt d’un expositor aquest llibre sobre Nova York el vaig agafar.

Noches sin dormir. Último invierno en Nueva York és un diari de la popular escriptora i periodista Elvira Lindo, sobre l’últim hivern que va passar a Nova York, una ciutat que coneix bé per haver viscut més de deu hiverns allí amb la seua parella, l’escriptor Antonio Muñoz Molina.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »