LLIBRE. Uns fragments de «L’eternitat enamorada», el dietari quasi pòstum de Josep Igual

Portada 01.indd

Josep Igual va ser un escriptor i músic de Benicarló que va faltar l’any 2021. Vivia a Amposta, a les Terres de l’Ebre, un territori a cavall entre “lo Regne” i el Principat. Era un autor d’això que en diuen els màrgens, la perifèria, poc conegut. Va escriure poesia, narrativa i dietaris. L’any 2019 va guanyar el Premi Octubre Joan Fuster d’Assaig per L’eternitat enamorada. Notes d’un diari 2016-2017. Fa anys me’l vaig trobar a Twitter per una casualitat afortunada i vaig començar a seguir-lo. No era estrident i m’interessava el que compartia. Li agradava molt Joan Fuster, entre d’altres. Vaig lamentar la seua mort i tenia pendent llegir el seu últim dietari.

L’eternitat enamorada no defrauda, té apunts molt bonics: amb aforismes intercalats, alguns fragments plens de lirisme, excursions, la faena de músic itinerant, observacions quotidianes, també sobre la política i el país (recordem que els anys 2016 i 2017 el procés estava en el seu punt àlgid), comentaris sobre autors/es que admirava (sovint perquè havien faltat, com una necrològica), la companyia del seu gos… Sense data, només apunts, un assaig obert, lliure, personal, engrescador, com ha de ser.

No vull repetir el que ja està dit. Per a saber més d’aquest dietari i de Josep Igual recomane un article bellíssim de Xavier Aliaga que va publicar en El Temps en setembre del 2020 titulat “Declaració d’amor etern al dietarisme“.

Sí que vull compartir uns quants fragments per a que vegeu de què estic parlant:

* * *

Necessita poc adob, l’esperança, per a enfilar-se ufanosa. Així de fràgils i volubles som.

* * *

Escrivim contra el temps, sabent que és impossible cap mínim guany. Escriure és, tant si es vol com si es dissimula, ensenyar els plomalls, i que un o altre s’ofenga per qualsevol raó, desraó o insospitada interpretació conscientment o inconscientment esbiaixada. Necessitem escriure; i escriure és escriure, i avall, que fa baixada. Escriure, pensar a escriure, fer la carta a la família híbrida que l’atzar ens ha donat. Agafar l’anguila d’una intuïda per la cua, ficant la mà nua al bassal fosc. Les paraules no aturen res, no regiren cap mecanisme fonamental del món, però ens permeten intentar l’articulació d’un cert ordre davant el corrent fugaç. Pensant escrivim, i escrivint podem arribar a comprendre una mica, o comprendre que no comprenem prou —que ja és suficient resultat. Aqueixa és l’aposta, aqueix és el pacte. Costa la pell i no, no garanteix cap resultat. Però ens hi posem, hi tornem. Contra el temps, amb el temps, a destemps, compassats, descompassats, que tot s’esdevé en la seriositat de no deixar de jugar, potser guanyant, de tard en tard, en destreses i fondàries.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Azucre», la història dels esclaus gallecs

portada_azucre_bibiana_candia

És molt bèstia la història dels gallecs que van ser contractats a mitjan segle XIX per a treballar en plantacions de canya de sucre a Cuba. El llibre Azucre de Bibiana Candia és un relat literari molt emotiu d’aquests fets.

La cosa va anar així: l’any 1853 hi havia molts esclaus negres a Cuba però era menester més mà d’obra i la compra d’esclaus començava a no ser rentable. Un potentat gallec va contractar més de 1700 joves gallecs per a treballar en l’illa. Semblava que les condicions eren bones: trasllat pagat, roba, temps d’aclimatació, faena a canvi d’un salari, un contracte per a cinc anys i el retorn a Galícia també pagat. La realitat va ser terrible: la faena era molt penosa, amb jornades llarguíssimes, poc menjar, el salari era quatre voltes més baix que el que cobrava un negre alliberat, patien malalties tropicals, els habitatges eren infames i també rebien càstigs personals si no complien amb la faena. Més de tres-cents d’aquests joves van morir en els primers mesos. Alguns van escapar i es van refugiar en les muntanyes, on vivien esclaus negres fugats i es van convertir en “cimarrones blancos”. Uns pocs van poder enviar cartes a casa i van contar la situació que patien. Es va produir un escàndol i els contractats al final van ser alliberats de les seues condicions, però el promotor de l’empresa, Urbano Feijóo de Sotomayor, va quedar impune del cas, no va ser processat i fins i tot va aplegar a ser diputat diverses voltes.

Azucre és una novel·la breu que relata aquests fets a partir de les experiències d’un grup de joves gallecs que van anar en el primer vaixell. Hi ha tres parts: la primera és el recorregut dels joves des dels seus pobles de Galícia fins al port de la Corunya; la segona és la travessia per l’Atlàntic, com si foren una càrrega de mercaderies; la tercera es localitza a Cuba, on els reben les autoritats amb solemnitat i en poc temps descobreixen el seu destí.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Set lliçons breus de física» per a un club de lectura

portada carlo rovelli set lliçons breus fisica anagrama

Em sembla que Set lliçons breus de física de Carlo Rovelli és un llibre perfecte per a un club de lectura. Ho té pràcticament tot a favor: és breu i barat (importantíssim), parla d’assumptes transcendents, manté la tensió i fa una mescla brillant de ciència, història i filosofia, i no, no és ficció.

Vaig saber d’ell perquè Toni Pou l’esmenta a Si un dit assenyala la lluna, i poc després el vaig trobar recomanat en un altre lloc. Com que és tan breu me’l volia comprar en la llengua original, en italià, per a refrescar l’idioma. Els ho vaig preguntar als xicons de la llibreria Detroit d’Alcoi i van complir, com sempre.

Sette brevi lezioni di fisica fa un repàs de les principals aportacions de la física durant el segle XX. Comença amb la relativitat general d’Einstein, “la più belle delle teorie”, la que ens va mostrar que “lo spazio non è piu qualcosa di diverso dalla materia: è una delle componenti «materiali» del mondo”. Després passa a la quàntica, la “meccanica quantistica”, on “nessun oggetto ha una posizione definitiva”, amb Max Planck, altra volta Einstein, Niels Bohr i Heisenberg. Una teoria que s’ha desenvolupat entre dubtes.

La tercera lliçó és “L’architettura del cosmo”, potser la més accessible, on explica les diferents visions de l’univers que han tingut els humans al llarg del temps: des de la terra plana fins a l’espai corbat i el Big Bang, passant per Copèrnic i Hubble entre d’altres. La quarta explica les partícules de la matèria i el “modello standard de particelle elementari”, el qual “non sarà elegantissimo, ma funziona benissimo”. A la cinquena trobem l’intent de superar la contradicció entre la relativitat i la quàntica, a partir de la gravitat quàntica i més coses.

La sisena lliçó parla de la probabilitat, el temps i la calor, és a dir, la fletxa del temps: “La differenza fra passato e futuro esiste solo quando c’è calore. Il fenomeno fondamentale che distingue il futuro del passato è il fatto che il calore va dalle cose più calde alle cose più fredde”. A mi això em fascina: el temps segons la física és un simple moviment de calor entre la matèria que fa que passen coses, que hi haja temps. Acaba aquesta lliçó amb un postulat intrigant: “Il calore dei buchi neri è una Stele di Rosetta, scritta a cavallo di tre lingue —Quanti, Gravità e Termodinamica—, che attende di essere decifrata, per dirci cosa sia davvero lo scorrere del tempo”. Intrigant i bellíssim. 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Si un dit assenyala la lluna» de Toni Pou, revisitant la ciència

toni pou si un dit assenyala la lluna

Si un dit assenyala la lluna no és el típic llibre de divulgació científica. Toni Pou, físic de formació i periodista de professió, ha esquivat amb elegància les etiquetes literàries i ha fet un llibre personalíssim a mitjan camí entre unes memòries, un assaig i un llibre de viatges, i potser també un llibre de relats. Tot alhora. A més a més, el títol és preciós i molt evocador per a parlar de ciència o d’humanitats, tant se val.

El llibre arranca amb unes paraules d’Italo Calvino, que deia que Galileo Galilei era el millor prosista italià de la història: «aquesta prosa tenia dues virtuts principals: l’elegància i la precisió. Galileu no feia servir la llengua com una eina neutral, sinó amb consciència literària, amb la voluntat de capturar el món i la imaginació amb la màxima expressivitat possible». A partir d’ací la barreja d’humanitats i ciència és imparable. La recerca sobre Galilei comença a Florència i continua al desert d’Atacama, a l’observatori astronòmic de Paranal. El millor potser és que quan el llibre acaba no està tancada la recerca sobre l’origen de la creativitat científica, continua en el nostre cap. Per això he dit que no és el típic llibre de divulgació científica, tan lineals, com un manual entretingut i en certa manera previsibles; aquest és un llibre literari i humanístic. Defensa la ciència com una activitat creativa al mateix nivell que la filosofia, la música, l’art o la literatura. Recupera la visió global de l’estudi de les coses, sense tanta capelleta que separa i categoritza el coneixement en àrees estanques. A l’edat moderna, tant al Renaixement com al barroc, els que ara anomenem científics no feien aquestes separacions i un Newton o un Galileu es consideraven tant hòmens de ciències com de lletres, fins i tot artistes.

Per si fora poc al llarg del llibre trobarem altres històries paral·leles, com petites digressions en forma de relats. Algunes són de vells coneguts, com Darwin o Tesla, però també apareixen per ací les sèries Breaking Bad i Fargo, o l’entranyable David Attenborough i un documental sobre el lleopard de les neus, inclús João Gilberto i l’inici de la bossa nova. Però l’objectiu està clar: el llibre fa una recerca personal del per què de la curiositat humana, revisitant la ciència. Tothom coneix el mètode científic (hipòtesi, experimentació, validació i teoria o no), però Toni Pou destaca el moment previ, l’espurna creativa de tota persona dedicada a la ciència, i el paper fonamental de la divulgació. No esmenta a Lucreci i la seua obra De rerum natura, però d’alguna manera Si un dit assenyala la lluna és una reivindicació del gènere literari científic que va inaugurar aquell escriptor clàssic, un gènere que sembla marginal, com si només la ficció i l’assaig social pogueren considerar-se literatura i no un llibre sobre ciència.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Una breu i atzarosa història de la vida» de Joan Anton Català Amigó (2021)

Una-breu-i-atzarosa

Portada del llibre

 

Vaig descobrir Joan Anton Català gràcies al meu gos Rufo. Cada nit, després d’arreplegar el sopar i gitar els xiquets, pegue l’última volta amb el gos i mentrestant escolte música o algun programa de ràdio. Així vaig aplegar als podcasts de La Terra és plana, una secció del programa dominical El suplement de Catalunya Ràdio. En aquesta secció, d’uns vint minuts, Joan Anton Català explica algun fet o tema científic, en especial sobre el cosmos. És un programa molt amè i ben fet, amb divulgació científica de primera.  

Joan Anton Català és químic i astrofísic, i amb les seues explicacions contagia la seua passió per la ciència i per l’espai, ja siga mitjançant vídeos, ràdio o fins i tot Twitter, al seu compte @estelsiplanetes, del milloret que hi ha a aquesta xarxa. També té un web personal, una mena de repositori on arreplega bona part de la seua activitat (i també ofereix els seus serveis, ningú viu només de l’aire…). D’entre tot el material que podem trobar al seu web destacaria els vídeos que va fer durant el confinament del 2020, titulats “Ciència en confinament“. Llàstima que encara no el coneguera. 

L’últim llibre que ha publicat és Una breu i atzarosa història de la vida, subtitulat Des del moment zero fins al planeta que habitem avui. És un llibre que arreplega bona part de les explicacions que ha anat fent en els últims anys. De fet, una cosa que destaca és la seua oralitat, la capacitat de llegir-ho com si t’ho estiguera explicant per la ràdio. Però potser és una impressió personal per sentir sovint els seus podcasts, qui sap?

Aquest llibre té dos parts ben diferenciades. La primera, titulada “Un univers perfecte”, és la part astrofísica per excel·lència, on explica l’origen de l’univers (d’aquest univers), les seues forces i partícules, la dinàmica de les estreles i moltes coses més. A “Un lloc per a la vida”, la segona part, fa un inventari de les característiques del planeta Terra com el lloc on les “casualitats” van afavorir l’aparició i desenvolupament de la vida: com la ubicació del planeta en una zona d’habitabilitat, l’arribada de l’aigua mitjançant cometes, la creació catastròfica de la Lluna que ens dona estabilitat, l’atmosfera, l’escut magnètic, la tectònica de plaques, el cicle del carboni, etc. Tot un seguit de fets que es van produir i que podien no haver passat perfectament, o de diferent manera. Per a ajudar a entendre-ho millor Joan Anton Català fa comparacions sovint amb les dinàmiques d’altres planetes com Mart o Venus, o fins i tot més enllà, com els exoplanetes. Per això en aquest llibre trobarem repetidament això de les “casualitats” de la vida, i no és només un recurs retòric.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »