LLIBRE. «Els mestres de la sospita. Marx, Nietzsche, Freud» i la visió catòlica de Francesc Torralba

El llibre Els mestres de la sospita m’ha sorprès. Creia que agafava un breu assaig sobre Marx, Nietzsche i Freud i he acabat llegint-me una defensa de l’existència de déu i del catolicisme. Això em passa per aventurar-me a comprar un llibre pel títol i per l’índex. No havia vist que l’autor, Francesc Torralba, és doctor en filosofia i en teologia. La veritat és que ha valgut la pena.

El nom de “mestres de la sospita” per a aquests pensadors el va posar Paul Ricoeur, i resulta tan descriptiu que ràpidament va tindre èxit. Tots tres van qüestionar l’ordre establert, tant la societat, la història i l’economia com la moral o la psicologia humana. L’índex del llibre és molt suggeridor, amb els tres capítols referents als tres pensadors que tenen títols tan bonics com “Les sospites de Karl Marx”, “Les martellades de Friedrich Nietzsche” i “Les insolències de Sigmund Freud”. Cada capítol s’estructura al voltant de preguntes que comencen amb un “i si…?”. Potser me’l vaig comprar perquè les contestaria quasi totes afirmativament, amb la satisfacció que això comporta.

Per exemple, aquestes són les preguntes que posa l’autor en el capítol sobre Marx (entre cometes):

  • “i si l’home fos pura matèria en moviment?”
  • “i si la història fos una lluita de classes?”
  • “i si la religió fos l’opi del poble?”

La cosa és que de seguida, llegint el llibre, comences a veure que l’autor planteja un cert recel sobre aspectes religiosos, i aleshores te n’adones: és una crítica sobre els crítics! Una crítica que és una defensa de la religió, de déu i de tot el paquet complet en contra de l’ateisme cientifista. Hi ha parts que desenvolupa les “sospites” dels tres protagonistes i són interessantíssimes, molt actuals, però sempre apareix el contrapunt religiós, la tesi final sobre “l’evident” existència de déu. Fins i tot amb un cert paternalisme, com si aquests pensadors ens serviren per a ser millors catòlics, perquè entre d’altres coses ens ajuden a llevar-li la càrrega antropomòrfica a déu.

Tanmateix, el llibre es llig molt bé, resulta entretingut perquè et fa pensar i encara que això retarda la lectura també la fa més absorbent. Alguns paràgrafs te’ls has de llegir més d’una volta (sobretot si tens als xiquets jugant al teu voltant o si estàs vigilant l’examen que estan fent els alumnes). Però per això el comente, perquè per a mi no ha sigut el típic llibre que diu el que jo esperava llegir, sinó que m’ha fet contraposar contínuament les meues creences i coneixements amb el que s’exposava. Com un diàleg intern.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

ITÀLIA. Perugia segons Josep Pla

Llegint Cartes d’Itàlia de Josep Pla he trobat un capítol que m’interessa molt sobre la ciutat de Perugia. Aquest llibre és una selecció d’observacions molt personals sobre diferents ciutats, regions i aspectes d’Itàlia. Pla va viure a Itàlia uns quants anys i la coneixia bé.

Perugia és una ciutat que no es troba en els típics circuits turístics, ni falta que li fa. És una ciutat bellíssima, la capital de la regió de l’Úmbria, il cuore verde d’Italia, ubicada entre Roma i Florència més o menys. Allí vaig viure uns brevíssims tres mesos l’any 1998, durant l’Erasmus, quan m’especialitzava en arqueologia i història antiga. Coses de joventut.

Respecte a açò, al llibre apareix una anècdota que ve al cas: una vegada una persona li preguntà a l’escriptor Maurice Barrès, ja vell, quin plaer, si pogués, demanaria, i contestà: “Tenir vint anys i fer el primer viatge a Itàlia”. Als alumnes sempre els dic que han de viatjar, necessàriament. Si a més lligen, millor.

Cartes d’Itàlia és un llibre molt bonic, ple d’evocacions sensorials: colors, sabors, flaires i pudors, calors i freds, músiques i estridències. Si alguna cosa sabia Pla era posar adjectius.

Compartisc el fragment de Perugia, vull tenir-lo més a mà. Al final he posat unes imatges:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «F de falcó» de Helen Macdonald, potser un llibre horrorós

M’ha passat amb F de falcó. És que a voltes passa, que llegim un llibre perquè ens sembla que ens pot agradar però la seua lectura esdevé un infern o, pitjor encara, ens avorreix. Encara que pertot arreu diguen que aquest llibre és una obra mestra, i que té no sé quants premis i tot això. No hi ha manera, se’ns cau de les mans. Aleshores és quan pense que potser siga jo que no l’he entés, o que no era el moment, o que tenia altres expectatives.

També aleshores pense en els meus alumnes, quan em diuen que no els ha agradat el llibre que els he fet llegir (si se l’han llegit), i això que només encomane llibres que m’agraden molt i que crec que poden gaudir-ne. Per exemple: enguany m’ha passat amb Moments estel·lars de la humanitat d’Stefan Zweig, un llibre amb relats històrics que he fet llegir en 1r de BAT, que per a mi és magnífic i molt recomanable per a la seua edat. Com els alumnes són tan expressius estava clar què pensaven sobre aquest llibre. Les seues cares i bufits m’ho deien tot. Els treballs que em van lliurar van ser d’allò més normalet i insípid.

Per tant, una pregunta: el que senten els meus alumnes per Stefan Zweig és el que jo sent per Helen Macdonald? Espere que la resposta siga sí i no, perquè la sensació de perdre el temps la compartim, però l’experiència de llegir un llibre o un altre és diferent, així com l’edat i el bagatge de cadascú. Als alumnes tampoc els podem demanar tant, però i nosaltres? No tinc cap intenció de pontificar, que cadascú tinga la seua opinió, però sí que puc dir que F de falcó m’ha semblat del tot prescindible i que he malbaratat unes hores precioses. Però també puc dir que de vegades he estat entretingut amb la ràbia que tenia per haver-me comprat i per llegir un llibre tan horrorós. A més a més els llibres que no ens agraden ens ajuden a ampliar la nostra experiència. No tot ha de ser dolçor, no? Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Una biblioteca en el desert» de Joan Francesc Mira (2009)

Joan Francesc Mira és un home sabut valencià que no hauria de necessitar presentació. Això de sabut no és cap ironia, és un intel·lectual amb multitud d’escrits i una carrera impressionant dedicada al coneixement i al nostre país. Podeu consultar el seu perfil al web de l’AELC o al seu web joanfmira.

D’ell m’he llegit les novel·les Borja Papa i Viatge al final del fred, la primera sobre la figura de Roderic de Borja, més conegut com el papa Alexandre VI, i la segona sobre un viatge hivernal a l’interior de les muntanyes de Castelló, durant la postguerra, amb un paisatge que t’esclafa. Ambdues magnífiques.

Hui vull destacar Una biblioteca en el desert, un recopilatori d’articles i textos breus, publicats en periòdics, revistes i llibres. Tenen l’encant dels escrits fragmentaris, que van al moll de l’os d’una qüestió, com “petits assajos” en paraules del propi Mira, i que si et sorprenen i estan ben escrits poden ser molt captivadors. L’encarregat de la selecció i de la introducció ha sigut Joan Josep Isern i ha estructurat els escrits en 7 blocs temàtics que agrupen les principals passions de Mira: els viatges, la literatura, els clàssics, el país i la nació (llegiu “Salamanca, cavalls”), la gent i el món, la memòria vital i també (com no!) València i els valencians.

Aquest llibre em va arribar a les mans de casualitat: anaven a tirar-lo al fem no diré on. Els articles m’han encantat, i no em canse de rellegir-los. Alguns són perfectes per a comentar en classe, i que ens acusen d’adoctrinar si volen els que tenen poques llums. Perquè si alguna cosa fa aquest llibre és això, donar-nos més llum, ampliar la nostra visió sobre diversos aspectes que ens afecten com a humans, i també com a valencians. Amb Mira resulta molt fàcil passar d’allò universal a allò particular, i a l’inrevés.

No m’enrotlle més. Recomane aquest petit llibre, i amb permís o sense vull compartir almenys el text que li dona nom. És una petita joia. Comproveu-ho:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Bailando sobre la tumba» de Nigel Barley (1995)

En l’últim any i mig he llegit un grapat de llibres, i m’agradaria comentar-ne alguns. Però començaré per l’últim. Com el començ del curs és tan estressant, he tingut la brillant idea de tornar-me a llegir Bailando sobre la tumba, un assaig sobre antropologia. El tenia a la vista a la meua prestatgeria, al costat dels llibres pendents. Me’l vaig llegir fa uns quinze anys, i no em pregunteu per què ho he tornat a fer.

Nigel Barley, el seu autor, va aconseguir certa notorietat fa anys amb L’antropòleg innocent i Una plaga d’erugues, uns llibres ben entretinguts, on explicava les seues experiències amb els dowayo, una tribu de Camerun, on va anar a fer el seu treball de camp.

Bailando sobre la tumba, amb el subtítol Encuentros con la muerte (???), és un assaig ple d’historietes que intenta seguir l’estil de L’antropòleg innocent, sobre com diversos pobles afronten el fet definitiu de la mort. No busqueu consells, ni judicis, ni tan sols conclusions. És un relat un poc caòtic, de vegades amb la sensació de no anar a cap lloc, i que potser li haguera anat bé una última revisió, però està tan ple d’anècdotes i converses diguem-ne surrealistes que fa que es puga llegir amb un somriure. De vegades passa, que la no ficció de qualitat pot resultar més entretinguda que la ficció. Respecte a l’antropologia: qui amb una certa edat no s’ha llegit un llibre de Marvin Harris? A mi em va fascinar el seu Vacas, cerdos, guerras y brujas (mira, me’l tornaré a llegir), i també tinc un bon record de La hipótesis del cazador de Robert Ardley. Altra cosa són els totxos sobre antropologia pura i dura, exquisidament científics, com els de Clifford Geertz i la seua tècnica de la «descripció densa», tan densa que millor deixem-la estar.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »