LLIBRE. “Història de Roma” d’Indro Montanelli, quan la crítica dels costums esdevé un art

historia de roma OK def.indd

Conec molt bé la Història de Roma d’Indro Montanelli. A casa dels meus pares hi havia una edició en castellà dels anys seixanta, amb tapa dura, de l’editorial Plaza & Janés, plena d’errades i amb algunes làmines en blanc i negre. Quan era jovenet no parava de rellegir-la i, junt a altres lectures, em va animar a estudiar la carrera d’història. L’editorial labutxaca l’ha publicada en català i, és clar, l’he tornada a llegir.

Indro Montanelli (1909-2001), el seu autor, és tota una figura de la Itàlia del segle XX. Va ser un periodista molt reconegut i va escriure exitoses obres de divulgació històrica com aquesta Història de Roma (1957), una Història dels grecs (1959), l’obra Dante i el seu segle (1964) i una sèrie de llibres sobre la història d’Itàlia. Va aconseguir que els seus llibres foren llegits per tot tipus de persones gràcies a un estil molt pla, col·loquial però gens vulgar, amb referències contínues al present, i també amb un seguit de reflexions sobre els costums de cada època que solen derivar en crítiques corrosives. Va ser un intel·lectual incòmode per al poder, i se l’ha arribat a etiquetar com a “anarquista de dretes” o “anarco-conservador”. Com a periodista va treballar de corresponsal durant l’època del feixisme mussolinià, després va ser una referència al Corriere della Sera, del qual va eixir malament per a crear el seu propi periòdic, Il Giornale, i quan aquest va fer fallida, amb més vuitanta anys, va fundar La Voce, la seua última aventura periodística des de la qual era molt crític amb el polític populista italià Silvio Berlusconi. Montanelli defensava per damunt de tot la independència del periodista, i sembla que la va practicar amb fets.

A Història de Roma trobem una explicació, molt fàcil de llegir, dels més de mil anys de la història d’aquesta ciutat, amb els seus orígens mítics, i que va crear un imperi mediterrani després d’haver passat per un règim monàrquic i un altre de republicà. Parla molt del poble romà, però especialment destaquen les seues descripcions dels grans protagonistes. Els reviscola amb anècdotes i historietes, i aconsegueix dotar de color una història clàssica que ens ha arribat de vegades massa distant, plena d’estàtues blanques i fredes. És una història plenament humanitzada. També cal dir que en aquesta edició trobem mapes, una cronologia i un índex onomàstic, tot molt útil. Sobre la importància de la història de Roma no cal insistir amb obvietats: bona part de la nostra cultura és hereva directa de Roma.

El que fa diferent aquesta obra de divulgació històrica és el seu to crític contra la depravació dels costums de responsabilitat pública que sembla ser que tenien els antics, una depravació que pot enfonsar un poble, com li va passar a l’Imperi romà i li pot passar a qualsevol altre poble actual. Montanelli era escriptor però també un home d’acció, i defensava una ètica i sobretot unes actituds basades en la responsabilitat, el treball, la sobrietat i el sentit del deure, tant a nivell individual com col·lectiu. Es veu de lluny que li agradava la disciplina, però no una disciplina imposada des de fora, sinó la que prové de l’esforç propi i que es reflexa en les accions i en la història d’una societat.

indro_montanelli_francobolloMontanelli no és objectiu, no vol ser-ho, i no s’amaga. És un plaer trobar un escriptor així. T’agradarà o no però no t’enganya, i només per això ja provoca certa simpatia. A més a més aquesta història està molt ben escrita, amb un fi sentit de l’humor, molt sovint trobem ironia, de vegades sarcasme, un poc massa de didactisme “patriòtic”, però també té moments quasi teatrals, amb un suspens molt ben mantingut.

Algunes pàgines també presenten una àuria èpica, com per exemple al capítol dedicat a Cèsar i al Rubicó. Diu Montanelli:

“Cèsar va aplegar la seua legió favorita, la tretzena, i va parlar als soldats, anomenant-los, no pas “milites”, sinó “commilitones”. Podia fer-ho. A més del seu general, també havia estat realment el seu company. Feia deu anys que els conduïa de fatiga en fatiga i de victòria en victòria, alternant assenyadament la indulgència i el rigor. Aquells veterans eren uns autèntics professionals de la guerra, hi entenien, i sabien valorar els seus oficials. Sentien un afecte respectuós envers Cèsar, que rarament havia hagut de recórrer a la seva autoritat per afirmar el seu prestigi.”
 

Cèsar els va explicar com estaven les coses, i que volia dirigir-se a Roma, i que això iniciaria una guerra contra els seus adversaris, els conservadors de la República amb Pompeu al front, i que si la perdia els considerarien traïdors a tots. Els soldat ho van tenir clar: “La seva pàtria era ell, el general”. Convençuts els legionaris, tot seguit vindrà l’escena del pas del riu Rubicó, i la coneguda afirmació de Cèsar “alea jacta est”. Aquest fet serà l’inici d’unes guerres civils pel poder que desembocaran finalment en l’Imperi. Segons Montanelli la República anímicament estava morta ja feia temps. Ni tan sols l’assassinat de Cèsar la va ressuscitar.

Llegir aquest llibre dóna ganes de ser un aristòcrata republicà de l’antiga Roma, i anar al Senat acompanyat de Montanelli per a bonegar als altres aristòcrates que estan enfonsant la República amb la seua mandra i el seu egoisme tan curt de mires. No debades sembla que els seus principals herois són gent com Cató (Marc Porci Cató, l’autor de la famosa “Delenda est Carthago”) o l’historiador Tàcit, dos grans defensors de l’esperit de sacrifici que va fer gran a Roma. Malgrat la seua tendenciositat jo crec que és una obra recomanable, actual, que envelleix bé. En resum, un clàssic.

Per cert, aquest llibre té una errada molt gran de l’autor i fins a cert punt divertida. Llúcia, la meua dona, em va dir, exageradament, que això invalida la resta del llibre. És sobre Marcial, l’escriptor del segle I dC, conegut pels seus epigrames i per fer-li la pilota a l’infame emperador Domicià (81-96 dC). Resulta que Marcial va viure quasi tota la seua vida a Roma, però va nàixer a Bilbilis, prop de l’actual Calataiud (Saragossa), i Montanelli diu que va nàixer a… Bilbao! Què voleu que us diga, jo ja l’he perdonat de tot cor.


Annex: SELECCIÓ DE TEXTOS

Tot seguit reproduisc una selecció de fragments que m’han agradat.

  1. Sobre l’ètica pública de les classes altes (“la casta”) durant la República romana
  2. Una apologia del Senat romà durant la República
  3. Els romans de l’època de la Segona Guerra Púnica (218-202 aC)
  4. Sobre Marc Porci Cató i la força moral
  5. La religió i la por en política segons Polibi
  6. Tàcit, l’historiador aristocràtic i republicà
  7. La revolució del cristianisme
  8. Roma, caput mundi de la cristiandat
  9. Conclusió teleològica d’Indro Montanelli

  1. Sobre l’ètica pública de les classes altes (“la casta”) durant la República romana:

“Les classes altes de Roma eren, certament, conservadores, però alhora tenien molt de seny. Defensaven obertament i sense vergonya els propis interessos de casta i no fingien flirtejar amb l’”esquerra”, com han fet tants prínceps i industrials. Però pagaven els impostos, feien deu anys de dur servei militar, morien al capdavant dels seus soldat, i quan es tractava de triar entre els propis privilegis i el bé de la pàtria, no en dubtaven.”

  1. Una apologia del Senat romà durant la República:

“En el seu conjunt, aquesta institució ha representat, en la història de tots els temps i de tots els pobles, un exemple de saviesa política que no ha estat mai superat. Tots els senadors provenien de famílies d’estadistes i cadascun d’ells tenien una àmplia experiència en els àmbits de l’exèrcit, la justícia i l’administració. Mostraven la seva pitjor cara en les victòries, quan l’orgull i la cobdícia es desenfrenaven; i la seva millor part en les derrotes, quan la situació reclamava coratge i tenacitat. Cínees, l’ambaixador que Pirros va enviar per negociar-hi, quan els va haver vist i sentit, va dir admirat al seu sobirà: “És evident que a Roma no hi ha un rei. Cadascun d’aquells tres-cents senadors n’és un”.

  1. Els romans de l’època de la Segona Guerra Púnica (218-202 aC):

“El romà d’aquesta època s’assemblava força al que van idealitzar els historiadors de l’estil de Tàcit i de Plutarc. Els faltaven moltes coses: el sentit de les llibertats individuals, el gust per l’art i per la ciència, la conversa, el plaer de l’especulació filosòfica (més aviat se’n malfiaven) i, sobretot, l’humor. Però tenia la lleialtat, la sobrietat, la tenacitat, l’obediència, el sentit pràctic.

No estava fet per entendre el món i gaudir-ne. Estava fet per conquerir-lo i governar-lo.”

  1. Sobre Marc Porci Cató i la força moral:

“La seva honradesa en aquell temps de corrupció, el seu ascetisme en aquella època de vida regalada, provocaven en tothom un sentiment de remordiment. Representava el que tothom hauria volgut o hagut de ser, però que per desgràcia no era. I precisament per això, tot i detestar-lo, el respectaven i li donaven el vot. A més, era un gran orador. I això era força estrany, perquè s’havia iniciat en el món de les lletres publicant un tractat contra el rètors i anticipant la cèlebre frase de Verlaine: “Agafa l’eloqüència i torça-li el coll”. Però, justament a força d’ensenyar als altres com “no” s’havia de parlar, havia après ell mateix a parlar molt bé. Amb el poc que ens resta dels seus discursos en tenim prou per considerar-lo més gran que Ciceró, en tot cas més rotund, solemne i literalment perfecte, tot i que menys directe, eficaç i sincer. La qual cosa ens demostra que no hi ha eloqüència, com no hi ha literatura, com no hi ha música ni pintura, com no hi ha res, sense una força moral i una convicció sincera que les sostinguin.”

  1. La religió i la por en política segons Polibi:

“La religió de Roma, a Polibi, quan l’hi van dur presoner, li va semblar encara sòlida. El “tret característic”, escriu, “que, al meu parer, fa l’Imperi romà superior a tota la resta és la religió que s’hi practica. El que en altres nacions es consideraria una superstició reprovable, aquí a Roma constitueix el fonament de l’estat. Tot el que l’envolta està revestit d’una tal pompa i condiciona la vida privada i pública fins a tal punt, que mai res no podrà competir-hi. Crec que el govern ho ha fet expressament, per a les masses. No seria necessari si un poble estigués compost exclusivament de gent il·lustrada; per a les masses, però, que sempre són obtuses i proclius a les passions cegues va bé que hi hagi almenys la por per mantenir-les controlades.”

  1. Tàcit, l’historiador aristocràtic i republicà:

“Tàcit era un gran advocat. Plini el considera més gran que Ciceró. Però ens temem que hagi compost les seves històries una mica amb els mateixos criteris amb què defensava els seus clients, és a dir, més per imposar una tesi que per establir la veritat. [ … ]

Tàcit s’ha de llegir amb criteri. No se li ha de demanar una anàlisi sociològica ni econòmica. Cal conformar-se amb grans reportatges, d’una mecànica narrativa perfecta, carregats d’emoció i suspens, com es diu en llenguatge cinematogràfic, i protagonitzats per personatges probablement falsos, però extraordinàriament caracteritzats, que es graven a la memòria amb una força estilística que cap escriptor no ha assolit després d’ell. Les seves fonts són dubtoses i potser no es va molestar mai a buscar-ne. Es mou pel que sent a dir, hi afegeix el que li convé, encara que sigui fals, i en suprimeix el que no li quadra, encara que sigui cert, amb l’únic objectiu de difondre les seves tesis preferides: que el bé suprem és la llibertat i que la llibertat només la garanteixen les oligarquies aristocràtiques; que el caràcter val més que la intel·ligència; i que les reformes només són passos cap a pitjor. Comptat i debatut, va ser una llàstima que Tàcit presumís d’historiador. Si hagués tingut ambicions de novel·lista, hauria estat millor per a ell i per a nosaltres.”

  1. La revolució del cristianisme:

“Les revolucions triomfen, no pas per la força de les seves idees, sinó quan aconsegueixen crear una classe dirigent millor que la precedent. I el cristianisme havia reeixit precisament en aquesta empresa.”

  1. Roma, caput mundi de la cristiandat:

“Amb Constantí, Roma va abdicar i va lliurar la seva estructura administrativa a Constantinoble, que en va viure mil anys més. I el mateix cristianisme, per triomfar a arreu el món, es va haver de fer romà. Pere havia entès que només enfilant l’Àpia, la Càssia, l’Aurèlia i totes les altres vies construïdes pels enginyers romans, no pas les pistes incertes que menaven al desert, els missioners de Jesús conqueririen la terra. Els seus successors es van anomenar Summes Pontífexs, com els que havien presidit els assumptes religiosos de l’Urbs pagana. I, desmarcant-se de l’austera regla jueva, van introduir a la nova litúrgia molts elements del ritu pagà: la pompa i l’espectacularitat de certes cerimònies, la llengua llatina i, fins i tot, un vel de politeisme en la veneració de sants.

Així, ja no com a centre polític d’un imperi, sinó com a cervell director de la cristiandat, Roma es va preparar per tornar a esdevenir caput mundi, i ho va continuar sent fins a la Reforma protestant.”

  1. Conclusió teleològica d’Indro Montanelli:

“Observant-ho tot amb perspectiva i mirant de donar-ne una explicació, es pot dir que Roma va néixer amb una missió, la va complir i, en acabar-se la missió, va arribar a la fi. Aquesta missió va consistir a recollir les civilitzacions que l’havien precedida: la grega, l’oriental, l’egípcia, la cartaginesa; fusionar-les i difondre-les per tot Europa i la conca mediterrània. Roma no va fer grans aportacions ni en filosofia, ni en art, ni en ciència. Però va proporcionar les carreteres perquè circulessin, els exèrcits per defensar-les, un formidable sistema de lleis per garantir-ne el desenvolupament en un marc d’ordre i una llengua per fer-les universals. Ni tan sols va inventar noves formes polítiques: monarquia i república, aristocràcia i democràcia, liberalisme i despotisme ja havien estat experimentats. Però Roma en va fer uns models i en cadascun va brillar pel seu geni pràctic i organitzatiu.”

4 Responses to LLIBRE. “Història de Roma” d’Indro Montanelli, quan la crítica dels costums esdevé un art

  1. Retroenllaç: TEMA. Història de Roma Antiga | HISTORIATA

  2. Retroenllaç: SÈRIE DE TV. “Roma” | HISTORIATA

  3. Retroenllaç: LLIBRE. “Història dels grecs” d’Indro Montanelli (1959) | HISTORIATA

  4. Retroenllaç: LLIBRE. «Resum de literatura llatina» de Carles Riba (1928) | HISTORIATA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: